Sentencia Contencioso-Adm...o del 2026

Última revisión
23/03/2026

Sentencia Contencioso-Administrativo 324/2026 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña. Sala de lo Contencioso-Administrativo. Sección Cuarta, Rec. 354/2023 de 30 de enero del 2026

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 42 min

Orden: Administrativo

Fecha: 30 de Enero de 2026

Tribunal: Tribunal Superior de Justicia. Sala de lo Contencioso-Administrativo. Sección Cuarta

Ponente: MONTSERRAT RAGA MARIMON

Nº de sentencia: 324/2026

Núm. Cendoj: 08019330042026100051

Núm. Ecli: ES:TSJCAT:2026:409

Núm. Roj: STSJ CAT 409:2026


Encabezamiento

-

Secció núm. 4 de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de Catalunya

Via Laietana, 56, 3a planta - Barcelona

08003 Barcelona

Tel. 933440040

Fax: 933440076

A/e: salacontenciosa4.tsj.barcelona@xij.gencat.cat

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 0939000085005823

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 4 de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de Catalunya

Concepte: 0939000085005823

NIG 2512045320208007351

Núm. Sala TSJ: RECUR - 354/2023 - Recurs d'apel·lació - 58/2023 - K

Matèria: Personal Administración Local

Part recurrent/sol·licitant/executant: Victorio, Alberto

Procurador/a: Raquel Palou Bernabe, Raquel Palou Bernabe

Advocat/ada:

Part demandada/executada: AJUNTAMENT DE LLEIDA

Procurador/a: Joaquin Ruiz Bilbao

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 324/2026

Il.lms. Sra./Sres.:

President:

Pedro Luís García Muñoz

Magistrats/ades:

Andrés Maestre Salcedo

Juan Antonio Toscano Ortega

Montserrat Raga Marimon

Alfonso Codón Alameda

Rosa María Fernández Cabezudo

Ponent: magistrada Montserrat Raga Marimon

Barcelona, data de la darrera signatura electrònica

LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (SECCIÓ QUARTA) ha dictat sentència en el present procediment interposat

la part apel.lant, Victorio i Alberto representats per la procuradora Raquel Palou Bernabe i assistits pel lletrat Francesc Gaspar Alarcón

la part apel.lada, Ajuntament de Lleida representat pel procurador Joaquin Ruiz Bilbao i assistit per lletrada dels serveis jurídics de l?Ajuntament de LLeida

Ha sigut ponent la Magistrada senyora Montserrat Raga Marimon

Antecedentes

Primer. Sentència que s?apel.la

Ho és la sentència dictada pel jutjat contenciós administratiu num 1 de Lleida en el procediment abreujat num 410/2020 de data 25 de juliol de 2022 per la qual es decideix " DESESTIMO el recurso contencioso-administrativo interpuesto por el letrado D. Francesc Gaspar Alarcón actuando en defensa de D. Victorio y D. Alberto y siendo demandado el Ayuntamiento de Lleida siendo asistido por sus servicios jurídicos, contra los decretos de Alcaldía de fecha 2 de septiembre de 2020, quedando confirmadas las resoluciones recurridas al ser conformes a derecho."

Segon.La part actora va interposar un recurs d?apel.lació, el qual es va admetre a tràmit amb trasllat a la part demandada i apel.lada, que s?hi va oposar.

Tercer.Es va designar ponent a la Magistrada senyora Montserrat Raga Marimon. No es va obrir el procediment a prova i es va assenyalar per a votació i decisió.

La ponent expressa, mitjançant aquesta sentència, el parer d?aquest Sala:

Fundamentos

Primer.- Objecte del recurs i al.legacions

Ambdós recurrents, funcionaris de carrera de l?Ajuntament de Lleida, ocupaven la plaça o lloc de treball " oficial conductor" depenent del departament de l'Alcalde. En data 31 de març de 2020 el Ple Municipal va aprovar el Pla de sanejament financer vigent de l?anualitat de 2020. Entre les mesures de reordenació de recursos i de contenció es trobava la proposta supressió del lloc de treball ocupat pels recurrents. Arran de l?esmentada supressió es va procedir a la seva reassignació.

Por decret d?Alcaldia de 2 de setembre de 2020 es va acordar l?adscripció dels recurrents a altres llocs de treball, adscripció que ara és recorre.

La sentència dictada en primera instància va desestimar el recurs contenciós administratiu per entendre que el decret recorregut estava degudament motivat, que aplicava la normativa adient i que l?adscripció es va realitzar en un lloc de treball corresponent al grup C2, el mateix que el lloc de treball inicial ocupat pels recurrents. També afegeix que les noves al.legacions que la part actora va realitzar en la fase de conclusions, a l?acte de la vista, no es poden tenir en compte atès que no és el moment processal per fer- ho, a la vegada que advertia que no era objecte del procediment l?acord pel qual s?aprovava el Pla de sanejament financer a l?anualitat de 2020, tractant- se d?un supòsit de desviació processal.

La part actora i apel.lant al.lega:

a) Incongruència de la sentència per manca de pronunciament sobre alguns dels motius al.legats durant el procediment com serien la aplicació indeguda del Decret 123/1997, de 13 de maig, falsa amortització dels llocs de treball de conductor i manca de motivació de la dita amortització.

b) Error en la valoració de la prova ja que es va aportar la plantilla de personal per als anys 2020 i 2021 en la qual apareixen els dos llocs de treball amortitzats tenint dotació pressupostària. Així com la creació de nous llocs de treball i d?altres places del nivell A1 i A2 i els pressupostos per als exercicis 2021 i 2022 en els quals s?incrementava la despesa en matèria de personal.

c) Indeguda inadmissió de la prova respecte a les factures corresponents al servei de taxi provat implicant l?externalització del servei relatiu al trasllat de l?alcalde i conductors i la fitxa de treball dels esmentats llocs de treball.

La part apel.lada al.lega:

a) Inadmissibilitat per desviació processal respecte a les al.legacions o nous motius que la part actora va invocar en la fase de conclusions de l?acte de la vista i que ara reprodueix en aquesta segona instància. Es tractaria de les al.legacions relatives a la indeguda aplicació del Decret 123/1997, de 13 de maig, la falsa i manca d?amortització dels llocs de treball i la falta de contenció de la despesa pública i la creació de places de nivell superior.

b) La sentència no incorre en incongruència omisiva atès que dona resposta a cada una de les pretensions que es van plantejar a l?escrit de demanda ja que inclús respon a una de les al.legacions relatives a la manca d'idoneïtat de la normativa aplicable, a la vegada que recolza l?argument relatiu a la manca de recurs del Pla de Sanejament financer en l?anualitat de 2020.

c) Manca d?error en la valoració de la prova en la mesura que la prova que pretén ser novament valorada per la part actora recau sobre les al.legacions quer es van fer de manera extemporània. I en qualsevol cas no consta aportada prova sobre l?especificitat de titulació exigida pels llocs de treball.

d) Correcta inadmissió de la prova atès que res té a veure la despesa de conducció de l?Ajuntament atès que ens trobem davant d?una reassignació de funcions.

Tercer. Decisió d?aquesta Sala. Desviació processal. Incongruència de la sentència. Contingut de la fase de les conclusions.

Amb caràcter general convé recordar que el recurs d'apel·lació té per objecte la sentència d'instància i que no es tracta de reiterar i repetir els mateixos arguments i proves de la primera instancia, ni d'afegir-hi nous arguments i proves. Així mateix, per tal que el recurs pugui prosperar no és suficient que l'apel·lant hi efectuï determinades d'al·legacions, sinó que aquestes, perquè puguin produir efecte jurídic, han d'anar acompanyades d'un raonament racional i de la prova corresponent.

La finalitat del recurs d'apel·lació consisteix doncs en depurar un resultat processal anterior ja obtingut. En resum, el recurs d'apel·lació no es pot considerar com una reiteració de la primera instància, l'objecte del qual sigui l'acte administratiu impugnat en el procés, sinó com un procés especial d'impugnació l'objecte del qual és la sentència. No es tracta de reobrir el debat sobre l'adequació jurídica de l'acte administratiu impugnat, sinó de revisar la sentència que s'ha dictat.

La STS de 18 de gener del 2021 (rec. 1832/2019) disposa " Como establece el artículo 456 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil , aplicado supletoriamente al proceso contencioso administrativo, el recurso de apelación, puede suponer un nuevo examen de las actuaciones realizadas por la sentencia dictada en primera instancia, de acuerdo con los motivos impugnatorios que se articulan en el mismo, lo que hace que este Tribunal de segunda instancia limite el conocimiento de lo litigioso al examen y valoración de sus motivos de apelación, sin que sea preciso un examen completo y por segunda vez de todo lo actuado en la instancia. Efectivamente, el Tribunal Supremo en numerosas ocasiones ---por todas SSTS 15 de junio y 22 de noviembre de 1997 , así como 23 de julio de 1998 --- cuando era competente para conocer del antiguo recurso de apelación frente a las sentencias dictadas por las Salas de lo Contencioso de los Tribunal Superiores de Justicia, puso de manifiesto que el recurso de apelación ha de tender a hacer valer los motivos por los que una decisión jurisdiccional dictada en la instancia es jurídicamente vulnerable, en el marco de las pretensiones articuladas en el recurso de apelación. En dicha línea la STS del 15 de julio de 2009 señaló "(...) reiteramos la Jurisprudencia consolidada de esta Sala acerca de la naturaleza de la apelación que viene declarando que este recurso tiene por objeto depurar el resultado procesal obtenido con anterioridad, de suerte que el contenido del escrito de alegaciones de la parte apelante ha de consistir precisamente en una crítica de la sentencia impugnada, que sirva de fundamento a la pretensión de sustitución del pronunciamiento recaído en la primera instancia por otro distinto, siendo, por tanto, el recurso de apelación un remedio procesal que se concede a las partes para combatir aquellos fallos que se consideran contrarios a sus intereses, actuándose, a su través, una pretensión revocatoria que, como toda pretensión procesal, requiere la individualización de los motivos que le sirven de fundamento, a fin de que el Tribunal de apelación pueda examinarlos y pronunciarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que venga ejercitada", pues, según insiste la STS, "si bien el recurso de apelación traslada al Tribunal ad quem el total conocimiento del litigio, no está concebida la apelación como una repetición del proceso de instancia ante un Tribunal de distinta jerarquía, sino como una revisión de la sentencia apelada tendente a depurar la resolución recaída en aquél, y, de ahí, la necesidad de motivar la pretensión de que la sentencia apelada sea sustituida por otra diferente, pues, aunque ante el Tribunal ad quem siga combatiéndose el mismo acto que se impugnaba ante el Tribunal a quo, lo que se recurre en apelación son, ciertamente, los pronunciamientos de éste último, y, por ello, y en consecuencia, el ignorar tales pronunciamientos y eludir todo análisis crítico en torno a los mismos debería conducir a la desestimación del recurso de apelación".

Per resoldre els motius al.legats en via d?apel.lació, sobretot els referits a la incongruència omissiva hem de tenir en compte la demanda que l?actor va presentar en primera instància i l?objecte del recurs iniciador del procediment.

L?objecte de recurs és la resolució per la qual es realitza l?adscripció dels actors a la plaça de vigilant de mercats i auxiliar de via pública, respectivament.

Per tant, l?acte que es recorre es mou i es fonamenta en la regulació de la figura relativa a la reassignació d?efectius.

El Decret que es recorre, de 2 de setembre de 2020, resolt l?adscripció definitiva als llocs de treball esmentats amb el manteniment de les retribucions. Aquesta reassignació prové o ve motivada pel Pla de sanejament financer en el qual es preveien unes mesures de reordenació de recursos i contenció de la despesa. Al respecte la part actora al.lega que l?acte li manca motivació per decretar el que anomena els trasllats forçosos discutint que es tracti d?una servei prescindible atès que els trasllats de la persona de l?Alcalde es realitzaran per agents de la guàrdia urbana de la localitat i els de la resta d?autoritats, manifesta que es realitzen, des de la supressió dels llocs de treball de conductor, per part del servei de taxi. En aquest sentit es fa esment a un informe emès per recursos humans de 17 de juny del 2020 que vindria a justificar els canvis esmentats. A la vegada, la part recurrent reconeix que va rebre la comunicació relativa a la supressió dels llocs de treball de conductor però afegeix que no va existir negociació prèvia ni se?ls hi va donar altres opcions. També esgrimeix que els llocs de treball als quals resulten adscrits depenent de departaments diferents i que exigeixen formació específica. I en aquest sentit argumenta que no s?ha seguit el procediment legalment establert perquè no s?han efectuat els tràmits corresponents a la modificació de la Relació de Llocs de Treball per amortització dels mateixos quan es va aprovar el Pla de contenció de la despesa. Finalment al.lega que no hi ha similitud de funcions.

Ara bé, és en la fase de conclusions que posa en dubte el mateix Pla de sanejament financer i d?ordenació dels recursos humans, la indeguda aplicació del Decret 123/1997, la manca d?amortització del lloc de treball , la manca de contenció de la despesa pública, la creació d?altres places de nivell superior, la manca d?informe de la Junta de Personal. En relació a les dites al.legacions o motius la sentència considera que existeix desviació processal, mentre que la part actora ho rebat en l?escrit d?apel.lació.

En relació a la desviació processal aquesta Sala i secció en sentència de 13 de març de 2012 ha manifestat " En primer lugar, debe recordarse que la nueva concepción del proceso contencioso-administrativo, como cauce procesal tutelador de situaciones jurídicas subjetivas, acorde con las exigencias del artículo 24.1 CE ( LA LEY 2500/1978) , no supone que esta Jurisdicción haya dejado de ser revisora, si por tal se entiende que en ella se residencia el control de legalidad, concebido en términos generales de adecuación a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico, de las normas reglamentarias y de la actuación administrativa ( arts. 106.1 CE ( LA LEY 2500/1978) , 9 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ( LA LEY 1694/1985) y 1 de la Ley de la Jurisdicción Contencioso- administrativa , Ley 29/1998, de 13 de julio (LA LEY 2689/1998), comprensiva, de los actos administrativos strictu sensu y, a partir de la vigencia de esta Ley y por previsión expresa, de ciertas inactividades de la Administración y de las vías de hecho).

Ello obliga a este Tribunal a pronunciarse sólo en las cuestiones controvertidas que enfrenten a las personas litigantes, en referencia a la validez o en su caso, nulidad o anulabilidad de una acto administrativo, pero no a pronunciarse en cuestiones de lege ferenda, o de un posible comportamiento futuro de la Administración Pública demandada.

En relación a la desviación procesal, la jurisprudencia señala que: El proceso contencioso-administrativo no permite la "desviación procesal", la que se produce cuando se plantean en sede jurisdiccional cuestiones (no motivos) nuevas, respecto de las que la Administración no tuvo ocasión de pronunciarse, como en el caso presente, y por tanto, no procede hacer pronunciamiento alguno sobre la cuestión objeto de estudio, por ser una petición o pretensión que no fue objeto de las resoluciones administrativas impugnadas y no alterar la función esencialmente revisoria de la Jurisdicción respecto de la actuación administrativa, sin que a ello se oponga lo preceptuado en los arts. 43,1 y 69,1 de nuestra Ley Jurisdiccional , al determinar respectivamente que: "esta Jurisdicción juzgará dentro del límite de las pretensiones de las partes y de las alegaciones para fundamentar el recurso y la oposición" y que "en los escritos de demanda y de contestación se consignarán con la debida sep aración los hechos, los fundamentos de derecho y las pretensiones que se deduzcan, en justificación de los cuales pueden alegarse cuantos motivos procedan aunque no se hubieran expuesto en el previo recurso de reposición o con anterioridad a éste", pues si dichos preceptos autorizan nuevas alegaciones o motivos nuevos, en manera alguna permiten pueda alterarse, reformarse ni menos adicionarse a la pretensión o petición, peticiones que no se discutieron en vía administrativa y que ni siquiera se formularon en ella, ya que si la Ley Jurisdiccional permite la alteración de los fundamentos jurídicos aducidos ante la Administración, de tal suerte que el escrito de demanda, dejando intacta la cuestión suscitada ante dicha vía previa, puede albergar razones y fundamentos diversos a los expuestos en el expediente administrativo antecedente de la litis, no cabe se produzca una discordancia objetiva entre lo pedido, pretendido en vía administrativa y lo interesado en vía jurisdiccional, como en el supuesto debatido acaece, al formular con carácter principal una pretensión (cuestión) nueva." así STS de 12 y 14 de marzo de 1992 entre otras muchas.

De la misma forma, la jurisprudencia indica que en el escrito de interposición debe individualizarse el acto que se impugna, delimitando el objeto del proceso y de la revisión jurisdiccional, sin que sea posible extender las pretensiones de la demanda a otros actos que no fueron objeto de impugnación en el escrito inicial, lo que acarrea la inadmisibilidad por desviación procesal (vid. STS 22-12-94). "

I en el cas que ens ocupa certament la part actora no va plantejar aquest debat en via administrativa davant de la proposta de supressió del servei de conducció de vehicles oficials de l?Alcaldia. Tampoc forma part de l?expedient el mateix Pla de sanejament financer vigent en l?anualitat de 2020. Per tant, les discussions sobre el mateix no es poden resoldre en aquest procediment atès que no es van plantejar en via administrativa ni tampoc es van al.legar en el moment processal corresponent. En aquest sentit, en l?acte de la vista la part actora es va limitar a ratificar els arguments expressats en la demanda, i és en fase de conclusions que inclou els nous motius.

La STS de 3 de juny del 2020 (rec 3654/2017) disposa " TERCERO.- Interpretación que la Sala efectúa sobre los preceptos indicados en el auto de admisión como precisados de esclarecimiento. Conforme al artículo 65.1 LJCA "1. En el acto de la vista o en el escrito de conclusiones no podrán plantearse cuestiones que no hayan sido suscitadas en los escritos de demanda y contestación". Como este Tribunal Supremo ha declarado repetidamente, el artículo 65.1 LRJCA establece que "en el escrito de conclusiones no podrán plantearse cuestiones que no hayan sido suscitadas en los escritos de demanda y contestación". Con base en esta previsión legal, la jurisprudencia plasmada, a título de muestra, en sentencias de 3 de mayo de 2004 y 10 de noviembre de 2005 ( recursos de casación nº 7025/2000 y 6867/2002 ), señala que "el escrito de conclusiones tiene como finalidad ofrecer a las partes la posibilidad de hacer una crítica de la prueba practicada, con relación a ésta concretar las alegaciones formuladas en sus escritos de demanda y contestación, y combatir las formuladas por las demás partes. No es, en cambio, momento hábil para formular nuevas pretensiones, ni causas de inadmisibilidad no opuestas en el escrito de contestación a la demanda". En una primera y literal aproximación, no debe distorsionarse el cierre procesal del litigio, definido por los escritos de demanda y contestación, mediante invocaciones o alegatos tardíos o nuevos y que priven o dificulten a la parte contraria el ejercicio de su derecho de defensa y, sobre todo de la posibilidad de prueba, ya precluida en ese momento.

Por su parte, el artículo 271 de la LEC , sobre preclusión definitiva de la presentación y excepciones a la regla, dispone: "1. No se admitirá a las partes ningún documento, instrumento, medio, informe o dictamen que se presente después de la vista o juicio, sin perjuicio de lo previsto en la regla tercera del artículo 435, sobre diligencias finales en el juicio ordinario. 2. Se exceptúan de lo dispuesto en el apartado anterior, las sentencias o resoluciones judiciales o de autoridad administrativa, dictadas o notificadas en fecha no anterior al momento de formular las conclusiones, siempre que pudieran resultar condicionantes o decisivas para resolver en primera instancia o en cualquier recurso. Estas resoluciones se podrán presentar incluso dentro del plazo previsto para dictar sentencia, dándose traslado por diligencia de ordenación a las demás partes, paraque, en el plazo común de cinco días, puedan alegar y pedir lo que estimen conveniente, con suspensión del plazo para dictar sentencia. El Tribunal resolverá sobre la admisión y alcance del documento en la misma sentencia".

Ahora bien, la sentencia aquí impugnada cierra la puerta a la estimación del recurso, con fundamento en la retardada alegación por CASBAC, en sus conclusiones, de una cuestión que se debió plantear en su oportuno momento, el de la demanda. Pero tal limitación legal del artículo 65.1 LJCA -que tiene un obvio sentido de garantía de acotación del debate o litis contestatio, el cual podría verse perturbado mediante alegaciones nuevas, al margen de tal ordenado cauce procesal, que lo trastornen o alteren, en menoscabo de la parte contraria a la incumplidora-, tiene su ámbito natural en el terreno de la satisfacción por las partes de las cargas alegatoria y probatoria, pero no juega en el campo de la interpretación jurídica, que es atribución indeclinable y exclusiva del Tribunal sentenciador. A tal respecto, si bien se observa, más que de una alegación o cuestión nueva en un sentido propio, lo que entraña el contenido del escrito de conclusiones controvertido no es otra cosa que un mero recordatorio o indicación al Tribunal para que dicte sentencia que, en la resolución del recurso, tenga en consideración su propio procedente judicial.

Ello significa que, a nuestro juicio, es indiferente que la alegación expresada en el escrito de conclusiones haya sido tardía e infundada, si su objeto era el de poner de manifiesto ante el Tribunal sentenciador un dato o información que ya conoce -y debe conocer- éste, relativo a la aplicación de normas jurídicas, y que ha de tomar en consideración -si lo estima oportuno en su proceso de selección y aplicación del Derecho- al margen de la petición de parte. Todo ello parece indicar -y la sentencia que ahora revisamos no es ajena a ello- que, de haberse alegado en su escrito rector lo que se dejó para más tarde, la demanda habría sido estimada, pues en lo sustancial -y no consta otra cosa- ninguna razón habría para tratar de un modo distinto al conferido a otro asunto igual -o respecto del que no afirma la sentencia concurra algún factor diferencial, fáctico o jurídico-. Desde el Derecho romano, rige también al caso el principio general procesal condensado en el aforismo " da mihi factum dabo tibi ius" (dame los hechos, yo te daré el Derecho), muy vinculado al principio iura novit curia.

Tal principio de aportación de parte o de rogación, que continúa vigente -con matizaciones en el proceso contencioso-administrativo, pero justamente para reforzar los poderes y atribuciones del juzgador en orden a la prueba y a las pretensiones-, esencial en el ámbito procesal civil (también en el contencioso-administrativo y el social), indica la facultad de las partes -y la carga- de suministrar al Tribunal, en sus escritos de alegación, los hechos y el material probatorio que estimen preciso para apoyar sus pretensiones y la obligación del juez de resolver el litigio conforme a la norma aplicable al caso. Conectado también con el principio de congruencia, significa que el tribunal no puede quebrantar la neutralidad exigible frente a ambas partes introduciendo hechos distintos de los debatidos, mientras que, al contrario, en la elección o interpretación de la norma debe atenerse a la que resulte aplicable al asunto, haya sido o no invocada ( art. 218 LEC ), pero siempre para aceptar o rechazar las pretensiones oportunamente deducidas.

Prueba inequívoca de que el artículo 65.1 LJCA no impide que el tribunal sentenciador se atenga a las normas jurídicas aplicables al caso es que, aunque nada hubiera dicho al respecto la demandante en el escrito de conclusiones -sobre la existencia del precedente-, ese silencio no exoneraba al Tribunal de resolver el asunto conforme al sistema de fuentes. Ello, en principio, no determinaría sin más la estimación de la demanda, porque podrían intervenir, eventualmente, otros factores que lo impidieran: disparidad de los hechos, aparición de una norma nueva en sustitución de la anulada, etc., pero lo cierto es que en el asunto presente no consta, ni la Sala con sede en Bilbao lo afirma, que haya razones para resolver de forma distinta a como se hizo en el recurso nº 402/2015, seguido ante ella misma. Además, tampoco tenemos constancia fehaciente del juego cronológico, esto es, que a la presentación de la demanda -cuya fecha no se especifica en la sentencia- ya hubiera conocimiento erga omnes de la firmeza de la sentencia de anulación de la Instrucción 4/2007 . Siendo ello así, se nos introduce un elemento más de incertidumbre sobre el carácter rezagado del alegato contenido en el escrito de conclusiones.

La doctrina jurisprudencial que, en síntesis, debe resultar de la exégesis de los preceptos identificados en el auto de admisión es la siguiente: 1) En el escrito de conclusiones, por lo general, no se pueden alterar o complementar las pretensiones -la de nulidad y otras de plena jurisdicción-. 2) Ello no impide las alegaciones de refutación de las efectuadas por la parte contraria -en la contestación a la demanda o en el escrito de conclusiones de la actora-, según sus respectivas posiciones. 3) La prohibición del artículo 65.1 LJCA no afecta a alegaciones o razonamientos complementarios o de refuerzo de los esgrimidos en los escritos de demanda y contestación. 4) No es inoportuno, en el trámite de conclusiones o en otro momento procesal incluso posterior, recordar al Tribunal sentenciador su propia doctrina dictada en casos semejantes o la existencia de sentencias anteriores que pueden afectar al enjuiciamiento del asunto. 5) En ningún caso está prohibido por el artículo 65.1 LJCA efectuar indicaciones o consideraciones jurídicas que, para el tribunal que ha de fallar el asunto, constituyen una facultad y deber de oficio, insoslayable por aplicación del principio iura novit curia. En este asunto, a falta de mayores datos y detalles de lo sucedido, resulta que la Sala de esta jurisdicción del País Vasco había declarado nulo, en otra sentencia anterior, un reglamento de procedimiento, la Instrucción 4/2007, que servía de amparo al acto administrativo en su día anulado, en virtud de recurso indirecto (el recurso nº 402/2015), nulidad que afectaba también a este recurso, por una doble vía, no incompatible: a) porque la resolución revocatoria impugnada en la sentencia de instancia se ha dictado en virtud de una norma reglamentaria nula de pleno derecho y, por ende, inexistente como cobertura del acto aquí sometido a control; b) porque al margen de tal consideración -es decir, aunque no estuviera en juego la nulidad radical de una disposición general-, el presente recurso se encuentra en la misma situación jurídica que el resuelto con arácter precedente, salvo en el extremo de la falta de alegación concerniente a la aplicación de las normas, que como repetimos, no excusa al Tribunal de conocer y aplicar su propio criterio, para evitar la desigualdad en la aplicación de la ley, que deriva del carácter restrictivo con que ha interpretado el alcance del artículo 65.1 LJCA ."

Tenint en compte aquesta doctrina, veiem que la sentència resolt sobre la procedència de la normativa aplicable al cas, en concret, el Decret 123/1997 quan no es va plantejar en la demanda, si bé s?encabiria en el principi iura novit curia, , però no entra en la resta d?argumentacions, les quals inclouen nous debats que afecten a actes que no constitueixen objecte d?aquest procediment, i que si bé en son precedent, ja que es tracta de la fonamentació de la supressió del lloc de treball, el cert és que la mateixa no es decideix en l?acte que es recorre que no és altra que la reassignació.

I és que la part actora arriba a la conclusió, en el recurs d?apel.lació, que no a la demanda ja que en la mateixa no en diu res, que la figura de la reassignació de funcionaris en l?àmbit local no existeix. No obstant, la mateixa sentència ja dona raó de l?aplicació dels arts 118 i 119 Decret 123/1997 atès que l? article 2 Decret 214/1990 quan disposa " 1 L'estatut de la funció pública local de Catalunya es regeix:

a) Per la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local.

b) Per la Llei 30/1984, de 2 d'agost, de mesures per a la reforma de la funció pública, modificada per la Llei 23/1988, de 28 de juliol, en els preceptes de caràcter bàsic, dictats a l'empara de l' article 149.1.18 de la Constitució , i per la legislació que amb caràcter bàsic elabori l'Estat.

c) Pel Reial Decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, que conté el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local, en allò que es consideri de caràcter bàsic.

d) Per la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya.

e) Per les normes que despleguin la legislació sobre règim local de Catalunya.

f) Per les ordenances i la normativa de cada entitat, dins l'àmbit de les seves competències, i també pels convenis col·lectius i els pactes i/o acords sobre condicions de treball que subscriguin les entitats locals amb les representacions dels treballadors.

- 2 La Llei 17/1985, de 23 de juliol, de la funció pública de l'Administració de la Generalitat, i la normativa que la desplega, són aplicables en els termes que estableix la legislació sobre funció pública local promulgada per la Generalitat.

- 3 La normativa pròpia de la Generalitat i de l'Estat, per aquest ordre, tindran caràcter supletori.

- 4 La selecció i provisió de llocs de treball del personal laboral es regeix pel sistema normatiu que s'esmenta en els punts anteriors. El règim de les relacions d'aquest personal serà en la seva integritat el que estableixen les normes de dret laboral."

I de la mateixa manera tant el TREBEP ( arts. 81 i ss) i en arts. 67 i ss Decret Legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre , pel qual s'aprova la refosa en un Text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública hi fan esment. Com ja hem manifestat, i així ho feia la sentència, l'Ajuntament justifica el perquè de la redistribució tenint en compte les funcions de cada un dels llocs de treball, les necessitats del servei i la titulació exigida, grup retributiu i l?especialització, mantenint les retribucions del lloc de treball en origen.

Tercer. Error en la valoració de la prova i indeguda inadmissió

La part actora considera que la sentència no va tenir en compte el fet que els llocs de treball suprimits apareixen en la plantilla i catàleg/relació de llocs de treball de l?ajuntament de Lleida 2021 i 2022. Ni tampoc la creació de nous llocs de treball. No obstant, la sentència que es recorre ja adverteix, com hem fet amb anterioritat, que estem davant de fets que venen a rebatre el mateix pla de sanejament i d?ordenació de recursos humans, el qual, reiterem, ni consta a l'expedient, ni ha estat recorregut.

I el mateix dir respecte a la inadmissió de la prova proposada per la part actora i que es demana novament en aquesta instància i que va ser denegada per interlocutòria 31 de març del 2023 al considerar que no era necessària ni útil.

L?objecte del recurs és l?acte pel qual es reassigna als recurrents en un nou lloc de treball de la mateixa categoria professional que la que restaven adscrits, havent estat assabentats dels passos previs a la mateixa sense que hagin accionat contra els actes que han donat lloc a l?adscripció la qual s?ha fet seguint la normativa vigent.

Cal tenir en compte que estem davant de l?exercici de la potestat d'autorganització dels ens locals i en aquest sentit l? article 69 TREBEP fa esment a la planificació dels recursos de les Administracions Públiques poden aprovar els Plans per a l?ordenació dels mateixos. En aquest camí va dirigit l?informe tècnic de la Cap de Secció de Planificació de Recursos Humans de l?Ajuntament de Lleida de 17 de juny del 2020, com a motivació de l?esmentada reassignació; aspecte diferent és que la part recurrent no comparteixi els esmentats arguments. Manca de conformitat que s?hauria d?haver expressat davant de l'acord del Ple de 31 de març del 2020. I en aquest sentit també s?ha d'entendre les al.legacions que la part actora realitza sobre la manca d?observació del procediment legalment establert denunciant que no consta feta modificació de la RLT fent constar l?amorització del lloc de treball. Tornem a estar davant la discussió relativa a un acte que no ha estat recorregut, en la mesura que la part actora manifesta i així es fa constar en l?informe emès per Recursos Humans que és en el Pla de reordenació en què es menciona i s?acorda la dita supressió. Pertany, doncs, una etapa anterior a la posterior decisió de reassignació.

Quart. Costes

D?acord amb l? article 139 Llei 29/98, 13 juliol no imposo les costes processals per entendre que el cas presentava dubtes de dret i de fet.

D?acord amb el que s?ha exposat, la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (secció quarta) decideix:

Fallo

Primer.Desestimar el recurs d?apel.lació interposat per la representació processal dels senyors Victorio i Alberto contra la sentència dictada pel jutjat contenciós administratiu num 1 de Lleida en el procediment abreujat num 410/2020 de data 25 de juliol de 2022 per la qual es decideix " DESESTIMO el recurso contencioso-administrativo interpuesto por el letrado D. Francesc Gaspar Alarcón actuando en defensa de D. Victorio y D. Alberto y siendo demandado el Ayuntamiento de Lleida siendo asistido por sus servicios jurídicos, contra los decretos de Alcaldía de fecha 2 de septiembre de 2020, quedando confirmadas las resoluciones recurridas al ser conformes a derecho."

Segon.No procedeix la imposició de costes processals.

Notifiqueu aquesta sentència que no és ferma i feu- los saber que contra aquesta resolució es pot interposar un recurs de cassaciódavant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem.

El recurs s'ha de preparar davant d'aquest òrgan judicial en el termini de trenta diesa partir de l'endemà de la notificació d'aquesta resolució. Estan legitimats per preparar-lo els que hagin estat part en el procés o ho haurien d'haver estat, de conformitat amb l' article 89.1 de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LRJCA).

L'Acord de 20 d'abril de 2016 de la Sala de Govern del Tribunal Suprem, publicat al BOE núm. 162, de 6 de juliol de 2016, estableix l'extensió màxima i altres condicions extrínseques dels escrits processals referits al recurs de cassació.

D'acord amb el que estableix la DA 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ), per interposar el recurs és necessari constituir un dipòsit de 50 euros en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial, i acreditar-ho degudament. De conformitat amb la mateixa Llei, estan exempts de constituir aquest dipòsit els qui tinguin reconegut el benefici de la justícia gratuïta ( article 6.5 de la Llei 1/1996, de 10 de gener), i, d'acord amb l'apartat 5è de la mateixa DA, el Ministeri Fiscal, l'Estat, les comunitats autònomes, les entitats locals i els organismes autònoms que en depenen.

Si no es compleixen aquests requisits, no es podrà admetre el recurs.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.