Dictamen del Consejo Consultivo de Illes Balears núm 009/2011 del 14 de enero del 2011

Resumen

DICTAMEN núm. 9/2011, relatiu a la reclamació per responsabilitat patrimonial del Servei de Salut de les Illes Balears presentada per la senyora M. J. R.*

Ponente/s:

Rafael de Lacy Fortuny

Contestacion

DICTAMEN núm. 9/2011, relatiu a la reclamació per responsabilitat patrimonial

del Servei de Salut de les Illes Balears presentada per la senyora M. J. R.*

I. ANTECEDENTS

1. El 17 d?abril de 2008, la senyora M. J. R. presenta un escrit de reclamació al Servei

de Salut de les Illes Balears pel funcionament anormal de l?Administració sanitària, en

què demana una indemnització de 50.000 euros.

2. El 15 d?abril de 2008, el senyor J. H. H., que és el marit de la reclamant i pateix des

de fa 28 anys un trastorn delirant i una síndrome depressiva, va arribar de vacances a

Mallorca amb l?IMSERSO. Estant a l?illa va deixar de prendre la medicació que tenia

prescrita, durant diversos dies, per la qual cosa va començar a trobar-se malament; la

seva malaltia mental s?accentuà. Tant és així que, el 18 d?abril de 2008, va cridar la

Guàrdia Civil perquè creia que l?enverinaven, la qual l?acompanyà al PAC S'Arenal-Es

Trencadors, d?on el remeteren a l'Hospital Son Llàtzer, en què fou examinat per un

especialista en psiquiatria, que li diagnosticà un brot psicòtic i li recomanà: «Zyprexa

Velotab 10 mg (0-0-1)»; si persistia l?ansietat, «Zyprexa Velotab 10 mg» i «Risperidona

depot 25 mg /14 días».

3. El 21 d'abril, el senyor J. H. H. va apunyalar al coll la reclamant amb una navalla de 5

cm i li produí una ferida contusa, incisa i superficial. La interessada basa la reclamació

en l?argument que l?Administració sanitària és responsable de l?agressió del marit

perquè no l?hospitalitzà quan fou atès pel brot psicòtic esmentat.

4. Del conjunt de les dades clíniques rellevants i d?altres de l'historial del senyor

J. H. H. que consten en l?expedient en podem extreure les qüestions següents:

Debutó hace 30 años con un T delirante crónico de tipo persecutorio y ha estado en

tratamiento desde entonces. Cuando sucedieron los hechos refiere que la medicación

la había distanciado por estar de vacaciones. En relación con los hechos denunciados

ingresó a los pocos días de forma involuntaria en el servicio psiquiatría por una

descompensación de su enfermedad durante casi un mes [...].

VALORACIÓN MÉDICO-FORENSE

1. El informado padece un T delirante crónico.

2. La enfermedad que presenta es endógena y crónica, siendo su evolución

imprevisible.

5. El 12 de juny de 2009, la inspectora mèdica emet un dictamen per l'assistència

prestada al senyor J. H. H. amb les conclusions que figuren a continuació:

* Ponència de l?Hble. Sr. Rafel de Lacy Fortuny, conseller.

2

PRIMERA. La asistencia prestada fue adecuada a la situación que presentaba el

paciente cuando fue evaluado el 18/4/2008. Se desconoce si siguió el tratamiento

pautado aunque, vistos los acontecimientos posteriores, es altamente probable que

no lo hiciera.

SEGUNDA. Ante la falta de mejoría y empeoramiento debió volver a consultar, él o

sus acompañantes, como se les había indicado.

TERCERA. La agresión a su esposa el 21/4/2008 se ve favorecida por una

reagudización de su enfermedad de base. Dicha reagudización no estaba presente

cuando fue evaluado el 18/4/2008, según se constata en el informe de asistencia.

La inspectora finalitza el dictamen proposant la desestimació de la reclamació.

6. Així mateix, consta en l?expedient el dictamen mèdic de 6 d?agost de 2009 firmat per

l?especialista en psiquiatria doctor J. V. F., a instància de la companyia d?assegurances

X, en què es diu:

[...] El examen mental practicado en el Servicio de Urgencias del Hospital Son

Llàtzer y que figura en el informe de alta se recoge que a la exploración no se

advierte la presencia de ideas suicidas ni auto/heteroagresivas.

La remisión desde el PAC al Hospital fue adecuada y no implica el ingreso

psiquiátrico: la indicación de ingreso debe realizarla en última instancia el

psiquiatra, siempre que ello sea posible.

Si se ingresasen a todos los pacientes que acuden con sintomatología psiquiátrica no

existirían camas suficientes y se estaría produciendo un abuso contra la mayoría de

los pacientes por internamiento innecesario.

Desde el punto de vista terapéutico el tratamiento fue el correcto.

I, per acabar, en les conclusions, s?afirma:

1. Ni la anamnesis ni la exploración realizada en el Servicio de Urgencias revelaron

antecedentes previos ni sintomatología actual que indicasen riesgo de violencia, lo

que hizo impredecible la conducta del paciente.

2. No se puede admitir asistencial ni éticamente que la simple presencia de una

ideación delirante o estado psicótico sea objeto sistemático de internamiento

voluntario ni involuntario de un paciente.

3. La indicación de ingreso debe realizarla, siempre que sea posible, un especialista

en psiquiatría.

4. Esta agresión no tuvo repercusiones mentales en la reclamante.

5. Las repercusiones físicas se valoran por sí mismas.

7. El 23 de setembre de 2009, s?obre el tràmit d?audiència, el qual és aprofitat per la

reclamant per fer, entre d?altres, l?al·legació següent: «En estas circunstancias, en las

3

que existía sintomatología psicótica desde hacía una semana y además se iba agravando,

con claras alteraciones conductuales, lo procedente hubiera sido el internamiento.»

8. El 16 de juny de 2010, la instructora formula la proposta de resolució en sentit

desfavorable a estimar la responsabilitat patrimonial, perquè considera que no ha quedat

acreditada la relació de causalitat entre el funcionament del servei públic sanitari i

l?agressió del senyor J. H. H. a la reclamant; l'atenció sanitària prestada és conforme a la

lex artis ad hoc.

9. A instància del conseller de Salut i Consum, el president de les Illes Balears,

mitjançant un escrit de 30 de juny de 2010, sol·licita el dictamen d?aquest Consell

Consultiu. La sol·licitud té entrada el dia 5 de juliol en el nostre Registre.

II. CONSIDERACIONS JURÍDIQUES

Primera

D?acord amb el que disposa l?article 18.12.a de la Llei 5/2010, de 16 de juny,

reguladora del Consell Consultiu de les Illes Balears, el dictamen del Consell Consultiu

és preceptiu en els procediments tramitats per les administracions públiques de les Illes

Balears referits a reclamacions per responsabilitat patrimonial la quantia de les quals

sigui superior a 30.000 euros. En aquest cas, el reclamant ha fixat la quantia de la

indemnització en 50.000 euros i, per tant, cal estimar que el dictamen té caràcter

preceptiu.

Segona

La senyora M. J. R. té la condició d?interessada com a titular d?un dret individual

legítim, de conformitat amb el que disposa l?article 31 de la Llei 30/1992, de 26 de

novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment

administratiu comú, atès que és la perjudicada pel presumpte funcionament anormal del

Servei de Salut de les Illes Balears, perquè no es va hospitalitzar el seu marit quan va

acudir a l'Hospital remès pel PAC a causa del brot psicòtic que havia patit i que es

traduí en la posterior agressió soferta per la reclamant al cap de tres dies.

L'acció de reclamació no és extemporània, atès que ha estat plantejada, d?acord amb el

que preveu l'article 142.5 de la Llei 30/1992, dins el termini d?un any des que es va

produir el fet lesiu.

La competència per resoldre aquest procediment correspon al director general del Servei

de Salut, de conformitat amb l?article 12.1.l dels Estatuts de l'ens públic Servei de Salut

de les Illes Balears, aprovats pel Decret 39/2006, de 21 d?abril, que preveu que és una

funció del director general «la resolució dels procediments de responsabilitat

patrimonial».

4

La instrucció del procediment s?ha desenvolupat d?acord amb la Llei 30/1992 i el Reial

decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s?aprova el Reglament dels procediments de

les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial, amb el

compliment dels tràmits de prova i d?audiència de la part interessada i la formulació de

la proposta de resolució motivada.

Tercera

La doctrina de la responsabilitat objectiva de les administracions públiques està recollida en

l?article 106.2 de la Constitució espanyola, traduït positivament en els articles 139 i

següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre.

Perquè neixi l?obligació de les administracions públiques de respondre dels danys i de

reparar-los, d'acord amb reiterada doctrina de la jurisprudència, han de concórrer els

requisits següents:

a) La realitat efectiva del dany o perjudici causat, avaluable econòmicament i

individualitzat respecte d'una persona o d?un grup de persones.

b) La lesió soferta per la reclamant és conseqüència del funcionament normal o anormal

dels serveis públics en una relació de causalitat adequada, sense intervenció d'elements

alteradors del nexe causal.

c) L?absència de força major.

d) El reclamant no té el deure jurídic de suportar el dany.

Quarta

En el supòsit que ara ens ocupa, la reclamant addueix un dany evident i el quantifica

econòmicament en 50.000 euros.

Ara hem de determinar si aquest dany és conseqüència o no del funcionament normal o

anormal dels serveis públics i, en definitiva, si provoca una responsabilitat de

l'Administració sanitària que l'obligui a la indemnització perquè hi ha una relació de

causalitat adequada entre l'activitat administrativa i el perjudici de la reclamant.

Tal com s?ha relatat en els antecedents, la reclamant considera que la responsabilitat de

l?Administració deriva de la decisió mèdica de no hospitalitzar el senyor J. H. H. a

causa del brot psicòtic que va patir i que el va portar a agredir-la. Doncs bé, com afirma

la instructora del procediment en la proposta de resolució, el que s?imputa en aquest cas

a l?Administració és una responsabilitat per omissió.

En aquest sentit, cal recordar la jurisprudència del Tribunal Suprem quan estableix que,

tot i que la responsabilitat patrimonial de l'Administració s'ha qualificat d?objectiva, en

5

el sentit que és procedent amb independència que hi hagi o no l'element de culpa o de

negligència, sí que s'exigeix examinar, amb caràcter previ, si és possible la imputació

del dany a l'Administració.

I, a més a més, no hem d'oblidar tampoc que el règim legal de responsabilitat objectiva

està pensat per a danys derivats d'una actuació administrativa positiva, i no tant per a

danys derivats d'una omissió; en aquest darrer cas, la tasca d'imputació del dany a

l'Administració és molt més complexa, ja que hem de partir del fet que el sistema de

responsabilitat patrimonial de l'Administració no es pot convertir en un sistema

assegurador universal: perquè no és aquesta ni la seva naturalesa, ni la seva finalitat.

En aquest sentit, les sentències de 4 de maig i 5 de juny de 1998 del Tribunal Suprem

indiquen:

[?] la asunción por la Administración de competencias en materia de seguridad

pública, no la convierte en el responsable de todos los actos delictivos que pudieran

producirse, pues no cabe considerar que el vigente sistema de responsabilidad

patrimonial objetiva de las administraciones públicas convierta a éstas en

aseguradoras universales de todos los riesgos con el fin de prevenir cualquier

eventualidad desfavorable o dañosa para los administrados, derivada de la actividad

de éstos, por el hecho de que ejerzan competencias en la ordenación de un

determinado sector o sea necesaria su autorización, porque, de lo contrario, como

pretende la representación procesal de la recurrente, se transformaría aquel en un

sistema providencialista no contemplado en nuestro ordenamiento jurídico.

Llavors, el dany només es pot imputar a una omissió de l'Administració quan aquesta té

un veritable deure jurídic d'actuar, en un determinat sentit, que s?hagi incomplert (i

aquesta omissió concreta sigui alhora la causant del dany, d'acord amb el principi de

causalitat).

D?altra banda, hem de recordar la jurisprudència consolidada del Tribunal Suprem, com

també la doctrina d?aquest Consell Consultiu, d'acord amb la qual és el reclamant qui té

la càrrega de la prova sobre la realitat i l?entitat dels danys i els perjudicis reclamats.

En el Dictamen 178/2008, textualment deim:

Ha de ser la reclamant qui ha de demostrar que els metges no han actuat d?acord

amb la lex artis, ja que la càrrega de la prova li correspon a ella, com és sabut. No es

pot basar la reclamació per responsabilitat patrimonial únicament en les paraules

esgrimides per la interessada. No és suficient amb una simple al·legació en abstracte,

com ocorre en el cas present. Dit amb altres paraules, no és suficient que la

reclamant manifesti que hi ha responsabilitat patrimonial perquè hi ha hagut

negligència mèdica, ho ha de demostrar. Ha de provar que la lesió patida és

imputable a l?Administració, en una relació de causa a efecte. [...] Aquest Consell

Consultiu, de conformitat amb reiterada jurisprudència (sentències, entre d?altres, de

la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 12 de maig de 1999 i d?1 i 8 de febrer de

2000) dictada en aplicació dels principis sobre la distribució de la càrrega de la

prova, estableix la regla general (Dictamen 100/2007, de 16 de maig) que el

reclamant, llevat d?algunes excepcions, ha d?acreditar la realitat dels fets, i també la

6

dels danys efectius produïts ?siguin físics, psíquics o morals? i de la relació de

causalitat existent entre aquests i aquells, perquè prosperin les pretensions de

rescabalament al·legades per responsabilitat patrimonial de les administracions

públiques. De manera que quan, en el moment de dictar resolució, siguin incerts o

dubtosos els fets rellevants per a la decisió es desestimaran les pretensions de

l?actor. Dit en paraules del Consell d?Estat (Dictamen 981/2003, de 10 d?abril), «la

carga de la prueba pesa sobre la parte reclamante de acuerdo con los viejos

aforismos necessitas probandi incumbit ei qui agit y onus probandi incumbit actori

y con el artículo 217 de la Ley de Enjuiciamiento Civil».

En aquest cas, davant la manca de proves contradictòries aportades, les conclusions

s?hauran de basar en els informes mèdics que consten en l?expedient i que de manera

succinta conclouen que: 1) No es pot admetre que la simple presència d'una ideació

delirant o estat psicòtic sigui objecte sistemàtic d'internament voluntari o involuntari

d'un pacient; 2) L'assistència prestada va ser adequada a la situació que presentava el

pacient quan va ser avaluat el 18 d'abril de 2008; 3) Es desconeix si va seguir el

tractament indicat encara que, en vista dels esdeveniments posteriors, és altament

probable que no ho fes.

No sembla, doncs, que es pugui dubtar, si s?atén l?expedient, de l?adequada actuació del

Servei de Psiquiatria de l?Hospital Son Llàtzer, ja que no s?ha provat en cap moment

que l?atenció sanitària rebuda no hagi estat conforme a la lex artis ad hoc; per tant, no

ha quedat demostrat el nexe causal entre el funcionament del servei públic sanitari i

l?agressió del senyor J. H. H. a la reclamant.

III. CONCLUSIONS

1a. El president de les Illes Balears està legitimat per formular la consulta i el Consell

Consultiu és competent per emetre el dictamen, amb caràcter preceptiu.

2a. El procediment s?ha tramitat conforme a dret i ha de ser resolt pel director general

del Servei de Salut de les Illes Balears.

3a. Pertoca desestimar la reclamació per responsabilitat patrimonial del Servei de Salut

formulada per la senyora M. J. R.

4a. Les conclusions anteriors són substancials a l?efecte d?utilitzar la fórmula ritual

«d?acord amb el Consell Consultiu».

Palma, 14 de gener de 2011