Sentencia Administrativo Nº 10/2016, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 140/2015 de 15 de Enero de 2016

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA

C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.

Telèfon 973 700 133

PROCEDIMENT ABREUJAT 140/2015

Secció C

Part actora: Julio

Representant part actora: BELEN FONT GONZALO

Part demandada: AGENCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA

Representant part demandada: DAMIAN CUCURULL HANSEN

SENTÈNCIA Núm. 10/2016

LLEIDA, a 15 de gener de 2016.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ABREUJATen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 140 de l'any 2015, promogut a instància de Don. Julio , representat per la procuradora Sra. Belen Font Gonzalo i assistit pel lletrat Sr. José Lluís Vich Casas; enfront L'AGÈNCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, representada pel procurador Sr. Damià Cucurull Hansen i assistida pel lletrat Sr. Adrià Rovira Gargallo. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- El recurs contenciós administratiu s'interposà mitjançant escrit registrat el 29 de juliol de 2014, contra la resolució sancionadora de l'Agència de l'Habitatge de la Generalitat de Catalunya, de data 15 de gener de 2014, per la qual es desestimava el recurs d'alçada interposat. Així mateix el recurs es dirigeix contra totes les actuacions dutes a terme de bon principi per dit organisme.

SEGON.-La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar sol·licitant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència estimant les seves pretensions.

Un cop personada l'Administració i remés l'expedient administratiu, exposats els arguments que motivaven la seva oposició a la demanda i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant que es dictés una sentència desestimant el recurs.

TERCER. -Practicada la prova, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.

QUART.- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.-DE L'OBJECTE D'AQUESTA LITIS

Com s'anticipa en l'antecedent de fet primer, el recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu contra la resolució sancionadora de l'Agència de l'Habitatge de la Generalitat de Catalunya, de data 15 de gener de 2014, per la qual es desestimava el recurs d'alçada interposat. Així mateix el recurs es dirigeix contra totes les actuacions dutes a terme de bon principi per dit organisme.

Concretament, la resolució sancionadora impugnada tenia per objecte la imposició de la sanció corresponent per la infracció molt greu prevista en l' article 123.3 a) de la Llei 18/2007, de 28 de desembre , que disposa coma a infracció molt greu en matèria d'habitatges amb protecció oficial, no destinar l'habitatge a residència habitual i permanent dels propietaris o dels titulars de l'obligació d'ocupar-lo sense autorització.

Interessa la part recurrent que s'anul·li la resolució impugnada amb les conseqüències que s'estimen inherents a l'estimació de la demanda. En la base de dita pretensió s'invoca la vulneració de diversos principis, tals com els principis de arbitrarietat, seguretat jurídica i irretroactivitat de disposicions sancionadores no favorables, amb conculcació de l' article 9 de la CE . Per altra banda també s'invoca la institució de la caducitat. Aquestes dues qüestions, per raons de sistemàtica, seran les primeres a ser resoltes.

SEGON.-DEL RÈGIM JURÍDIC APLICABLE

En primer lloc, la part actora esgrimeix l'aplicació de la Disposició Tercera de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del Dret a l'Habitatge (LDH en endavant) que disposa el següent:

'Las viviendas calificadas como protegidas antes de la entrada en vigor de la presente ley deben sujetarse al régimen jurídico vigente en el momento de ser calificadas.'

En aquest sentit, es parteix del fet que l'escriptura d'adjudicació i entrega de la possessió de la vivenda es de l'any 2003. Per aquesta raó, es considera que la normativa aplicable serà el Decret 157/2002, de 11 de juny, pel qual s'estableix el règim dels habitatges amb protecció oficial.

Però certament, tal com ho exposà la representació processal de la part adversa, la Disposició Addicional Setzena de la LDH regula específicament l'actuació en matèria sancionadora i es aplicable en el cas que ens ocupa:

'Las viviendas de protección oficial anteriores al Decreto 454/2004, de 14 de diciembre, de desarrollo del Plan para el derecho a la vivienda 2004-2007, se rigen por la correspondiente normativa específica, salvo el régimen sancionador, que es el establecido por la presente ley.'

Talment, com s'argumentà el dia de la vista, no s'està aplicant el règim sancionador previst en la LDH a infraccions comeses abans de l'entrada en vigor del mateix cos normatiu (el 9 d'abril de 2008), sinó a infraccions comeses a posteriori. I efectivament, aquesta projecció a futur del règim sancionador no conculca el principi d'irretroactivitat de les disposicions sancionadores (9.3 CE). Per tant, l'argument de l'actora no pot tenir favorable acollida.

TERCER.-DE LA INSTITUCIÓ DE LA CADUCITAT

En segon lloc, la part actora invoca la caducitat del procediment sancionador. En la base d'aquest al·legat es raona que la denúncia de l'Alcalde de Bellver de Cerdanya fou formulada el juny de 2012 i, en canvi, la resolució sancionadora fou adoptada pels Serveis Territorials de Lleida el gener de 2014, és a dir, uns dinou mesos més tard, transcorreguts els sis mesos de caducitat. En aquesta direcció es fa referència a la STSJ de Catalunya número 101/2012, de la Secció Tercera, de 8 de febrer de 2012 que recorda l' article 6 del Decret 278/1993 regulador del procediment sancionador en matèries que són competència de la Generalitat de Catalunya que estableix que una de les formes d'iniciació del procediment sancionador pot ser la denúncia presentada per qualsevol persona.

La institució de la caducitat es troba regulada en l'article del Decret 278/1993 que diu així:

'Si no recae resolución expresa transcurridos seis meses desde el inicio del expediente, se iniciará el cómputo del plazo de caducidad que establece el artículo 43.4 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de régimen jurídico de las administraciones públicas y del procedimiento administrativo común , excepto en los supuestos en los que el procedimiento se haya paralizado por causas imputables a los interesados o cuando se den las circunstancias previstas en el artículo 5 de este Decreto .'

Per la seva banda, els articles 6 i 7 del Decret 278/1993 disposen el següent sobre l'inici de l'expedient sancionador:

'Artículo 6 Formas de iniciación

El procedimiento se inicia de oficiocomo consecuencia de la propia iniciativa del órgano competente por orden superior, por petición razonada de otros órganos a partir de las actas levantadas por los servicios de inspección o por denuncia presentada por cualquier persona.

Artículo 7 Período de información previa

Antes del acuerdo de inicio del expediente, el órgano competente puede abrir u ordenar un período de información previa con la finalidad de esclarecer las circunstancias de los hechos y de los sujetos responsables.

I finalment, l'article 9 del mateix cos normatiu també identifica la iniciació amb l'acord d'iniciació de l'expedient.

Per tant, certament, la denúncia pot propiciar l'inici de l'expedient sancionador, però no té perquè coincidir aquest inici -que s'acorda d'ofici-, amb el moment de la presentació de la denúncia. Aquest inici pot ser posterior a la denúncia, per exemple, quan s'apreciï la necessitat de dur a terme el període d'informació prèvia.

En el mateix sentit s'expressa el Reial Decret 1398/1993, de 4 d'agost, pel què s'aprovà el Reglament del procediment per a l'exercici de la Potestat Sancionadora (en endavant RPS) que en el seu article 11 estableix que el procediment sempre s'inicia d'ofici, tot i que la iniciació pugui venir determinada per la denúncia. De la mateixa manera, el mateix cos normatiu preveu la possible realització d'actuacions prèvies a l'inici del procediment sancionador per tal de determinar la concurrència de les circumstàncies que justificarien la iniciació del procediment ( vidarticle 12).

En aquest sentit, la doctrina jurisprudencial ha estat clara en el moment d'interpretar l'article 11 del RPS que, alhora, és anàleg a l'article 6 del 278/1993. A tall d'exemple i per totes es pot reproduir el següent fragment de la STS de 22 de novembre de 2012 (Secció Cinquena):

'En efecto, el 'dies a quo' para determinar la caducidad del procedimiento sancionador de que se trata es, como señala acertadamente la sentencia de instancia, la fecha del acuerdo de iniciación, que se produjo en este caso el 23 de marzo de 2006, como antes se ha puesto de manifiesto, y no la fecha de la denuncia (el 1 de julio de 2005), como se alega en este motivo de impugnación. Así resulta de lo dispuesto en los artículos 11 y 13 del citado RPS, pues los procedimientos sancionadores se inician siempre de oficio por acuerdo del órgano competente, como establece ese artículo 11, debiendo ese acuerdo de iniciación tener el contenido que se contempla en el mencionado artículo 13.

Así lo ha señalado esta Sala del Tribunal Supremo en la STS de 3 de febrero de 2010 (casación 4709/2005 ) en la que se indica: '... comenzando nuestra respuesta por el estudio de la discrepancia surgida respecto de la fecha de inicio del expediente, debemos indicar que no es acertada la tesis de sentencia, según la cual el 'dies a quo' se inicia desde la fecha de la notificación del acuerdo de iniciación, ni la de la parte recurrente, según la cual se inicia a la fecha de la última denuncia, sino que la fecha de inicio es la del acuerdo de iniciación del procedimiento, como establece elartículo 11.1 del Real Decreto 1398/1993, de 4 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento de Procedimiento para el ejercicio de la Potestad Sancionadora (RPS), al indicar que 'Los procedimientos sancionadores se iniciarán siempre de oficio por acuerdo del órgano competente, bien por propia iniciativa o como consecuencia de orden superior, petición razonada de otros órganos o denuncia'. Por tanto, le fecha del inicio es la Resolución del Delegado Provincial de la Consejería de Medio Ambiente en Huelva de 4 de noviembre de 1996.

En el cas dels autes, l'acord d'incoació de l'expedient sancionador no es va dur a terme fins al dia 12 de setembre de 2013 (foli 40 EA), per la seva banda, la resolució es va dictar en data 15 de gener de 2014. En definitiva, en aquest ínterin no es pot entendre transcorregut el termini de caducitat que l'actora invoca. Efectivament, les actuacions prèvies que es dugueren a terme no s'identifiquen amb la incoació de l'expedient sancionador sinó més aviat amb l'anomenat període d'informació prèvia que preveu l' article 7 del Decret 278/1993 o l'article 12 del RPS. I tal com ho posà de manifest la representació processal de la part demandada, aquesta mena d'actuacions prèvies al procés tenen un caràcter preparatori i no estan subjectes a més termini que el de prescripció de la infracció. Essent el seu objecte precisament la determinació de la concurrència de circumstàncies que puguin justificar l'inici del procediment sancionador, resulta una interpretació errònia entendre-les incloses dins del procediment sancionador pròpiament dit, i més si es té en compte que s'anteposen a la incoació del mateix (de fet, podrien justificar la seva no incoació). En aquest sentit val la pena reproduir el següent fragment literal de la STS de 6 de febrer de 2012 que ja va posar de manifest la part passiva d'aquest procediment en la mateixa vista:

'Dicho Real Decreto 1398/1993, de 4 de agosto, también prevé en el artículo 14 la posibilidad de realizar actuaciones previas con objeto de determinar con carácter preliminar si concurren circunstancias que justifiquen la iniciación del procedimiento sancionador. Las actuaciones de Inspección se encuadran dentro de este marco, sin perjuicio del carácter interventor de las mismas, por razón del sector en el que se desenvuelve la actividad sujeta, y de las potestades conferidas a la Comisión Nacional de la Energía.

Tal actividad no viene sujeta a plazo, con carácter general, pues se trata de una actividad instrumental o preparatoria de un procedimiento posterior, que sin este último no produce ninguna consecuencia en la esfera jurídica del interesado. No obstante, la demandante cita una sentencia de esta Sala en la que el transcurso de los tres meses previstos en elartículo 42 de la Ley 30/1992 sin concluir el procedimiento inspector, con su consiguiente liquidación, llevó a la declaración de caducidad del expediente, al entender la Sala que estabamos en presencia de un procedimiento de intervención del que podían desprenderse consecuencias desfavorables para el interesado; por tanto, en aplicación delartículo 44.2 de la Ley 30/1992 (LA LEY 3279/1992), se declaró la caducidad del expediente (En el mismo sentido, SAN, Sala de lo Contencioso-Administrativo, de 18 de mayo de 2007, rec. 842/2005 ; 4 de noviembre de 2008, Rec. 1374/2007 ).

No obstante, se ha de incidir en que en el caso contemplado, la inspección tiene por objeto verificar las condiciones de disponibilidad y seguridad del sistema, por cuanto durante el mes de noviembre de 2007 se había detectado un elevado nivel de indisponibilidad fortuita en las instalaciones de generación eléctrica del régimen ordinario; reduciendo de forma imprevista el margen de cobertura del sistema eléctrico hasta el punto de hacer necesaria la aplicación de los mecanismos de interrumpibilidad en la tarde del día 19 de noviembre. Ante tales hechos la Secretaría General de Energía solicitó de los Servicios de Inspección de la Comisión que procedieran a verificar las condiciones técnicas de las instalaciones de generación al objeto de precisar la disponibilidad efectiva y las condiciones de seguridad del sistema en las próximas semanas.

El procedimiento inspector concluye mediante acuerdo de - aprobación del acta, en la que se deja constancia de la falta de ofertas de venta y del hecho de que la causa de la indisponibilidad se debe a la falta de nominación del suministro de gas natural, en virtud de las circunstancias que expone.

Es posteriormente, y a la vista del resultado de la Inspección, cuando se inicia el procedimiento sancionador, respecto del que la actuación inspectora no es sino una actuación instrumental o preparatoria, sin consecuencias inmediatas. Así resulta del contenido del acuerdo aprobatorio del acta.

Por lo tanto, tal actuación previa, carece de plazo porque de la misma no se deriva una consecuencia desfavorable, como si estuvieramos ante una acto decisorio, resultado de una actuación de intervención o sancionadora, en cuyo caso sí que cabría aplicar elartículo 44 de la Ley 30/1992 (LA LEY 3279/1992). A diferencia de la Sentencia que cita la parte actora, en incluso la representación del Estado, en aquellos casos, la consecuencia del procedimiento de inspección era una regularización en las cuotas o en las compensaciones de liquidación, lo que no sucede en nuestro caso; en el que, se insiste, la actuación es meramente preparatoria y ni siquiera se aprueba la realización de actuaciones posteriores como sucede en los casos examinados en las sentencias antes indicadas.

Aun en el caso de que consideráramos que el procedimiento estaba caducado, la caducidad, en cuanto vicio del procedimiento que impone el archivo, e impide una decisión de fondo, provoca la nulidad radical de la decisión (no del procedimiento en si mismo considerado, porque la ineficacia se proyecta únicamente sobre la decisión final). En este sentido, tal caducidad no obsta a la iniciación posterior del procedimiento sancionador, que es un procedimiento distinto ( artículos 12 (LA LEY 2846/1993 ) y 13 del RD 1398/1993, de 4 de agosto (LA LEY 2846/1993), por el que se aprueba el Reglamento de Procedimiento para el ejercicio de la Potestad Sancionadora), cuyos hechos resultan no solo del acta sino del propio reconocimiento del interesado e incluso de las diligencias de prueba practicadas en el seno de ese procedimiento sancionador.'

Per tot plegat el motiu de la caducitat no pot tenir favorable acollida.

QUART.-SOBRE LA VIVENDA HABITUAL

Per altra banda, la part actora apel·la als problemes de salut. Es manifesta que té una edat avançada -79 anys- i diverses enfermetats cròniques. Juntament amb l'escrit de demanda es va presentar abundant documentació en ares a acreditar una intervenció de cadera, una intervenció programada per al 5 de març del 2015 i un informe de la intervenció practicada amb la implantació d'una pròtesis total. Així mateix, també s'aporten proves sobre les actuacions de fisioteràpia domiciliària realitzada.

En aquesta direcció es considera que el Sr. Julio patia uns problemes de salut des del 2011 que justificaven la impossibilitat de gaudir de la vivenda situada en el municipi de Bellver (tot recordant que és una vivenda que té escales interiors per accedir a la segona planta). En aquest sentit es du a col·lació la doctrina continguda en la STS de 12 de març de 1990 que estableix que l'administració no pot immobilitzar al titular d'una vivenda de protecció oficial. Així mateix, pel que fa als conceptes d'habitualitat o permanència, pel que fa a les situacions de provisionalitat i transitorietat, la meritada Sentència va establir que el què no es podien emparar actuacions administratives que vagin en contra de la naturalesa de les coses.

Efectivament, és cert que en el cas que ens ocupa l' article 78 de la Llei 18/2007 preveu el següent:

'2. Las viviendas de protección oficial deben destinarse a residencia habitual de los propietarios u ocupantes. En ningún caso pueden destinarse a segunda residencia o a otros usos incompatibles con la vivienda. Se considera que una vivienda no se destina a domicilio habitual y permanente si los titulares de la obligación están tres meses seguidos al año sin ocuparla y no hay causa alguna que lo justifique. El incumplimiento de dicha condición es un incumplimiento de la función social y, sin perjuicio de las sanciones aplicables, legitima a la Administración para ejercer la acción expropiatoria de forma inmediata.'

És a dir, el primer que s'haurà de valorar es si realment s'ha produït la efectiva desocupació que s'imputa. I en el cas que així sigui, la possible concurrència d'una causa justificativa d'aquesta desocupació de la vivenda.

En primer lloc, no pot tenir favorable acollida l'argument pel qual es sosté que l'administració es limita a presumir que l'habitatge habitual de l'administrada no es troba a Bellver, car hi ha nombrosos indicis que així ho indiquen, com ho són les dades objectives que es contemplaven en la resolució sancionadora i en la que desestima el recurs d'alçada (folis 106 i 127 EA). La presumpta desocupació habitual de l'immoble de Bellver de Cerdanya es basa en les sis visites efectuades a l'habitatge per part de l'inspector, en les qual no es va trobar ningú malgrat la jubilació del recurrent data de l'any 2001 ( vidfoli 39 EA). Tal com relata l'inspector les visites consten efectuades en hores i dies diversos i en diferents mesos (juny, juliol i setembre) trobant l'habitatge 'totalment tancat (...) tot sembla indicar que l'habitatge, no es destina a residència habitual'. Altrament, un cop analitzada la documentació no s'observa que cap de les dates apuntades per l'inspector hagués coincidit amb cap visita mèdica del Sr. Julio o de la seva muller.

Però a banda de l'anterior hi ha un conjunt d'indicis que apunten a la intencionalitat de l'actor de fixar el seu domicili habitual a la vivenda que té en règim de cotitularitat al PASSEIG000 , NUM000 - NUM001 , NUM002 NUM003 , de Barcelona. En aquest sentit, es comprova com les notificacions de l'empresa subministradora de l'aigua s'efectuen a l'indicada vivenda de Barcelona (foli 18 EA). El mateix succeeix amb el pagament de les pensions on consta el mateix domicili (foli 56 EA) i en tots els informes mèdics d'ingressos i d'altes hospitalàries, tant del Sr. Julio com de la seva muller (folis 58 i següents de l'expedient administratiu).

Tampoc les notificacions que consten en l'expedient administratiu, enviades per correu certificat a l'habitatge de Bellver varen ser entregades personalment al recurrent (folis 42, 97, 98, 108 i 130 EA).

Per altra banda, no es facilita cap explicació convincent al fet que el Sr. Julio estigui empadronat a Bellver, mentre que la seva muller ho està en l'habitatge ubicat a la ciutat de Barcelona.

I finalment, en l'expedient administratiu consta un consum de subministraments de llum i aigua que l'administració ha entès com a molt escassos i impropis de d'una vivenda habitual en el municipi en qüestió (foli 20 del EA). Aquests consums no han estat justificats o controvertits de contrari.

En definitiva, d'una valoració conjunta de la prova desplegada en el present procés administratiu, els indicis que va valorar l'administració actuant s'entenen prou convincents com per allunyar el dubte raonable sobre el que s'assenta el principi de presumpció d'innocència.

CINQUÈ.-SOBRE ELS PROBLEMES DE SALUT INVOCATS

Pel que fa als problemes de salut invocats pel sancionat que afirma incardinables dins de la causa justificada que preveu l' article 78 de la l ' article 78 de la Llei 18/2007 , s'ha de convenir que no es posen en dubte les intervencions de cadera de les què ha estat objecte el Sr. Julio .

Ara bé, d'un examen d'aquesta mateixa prova documental es pot comprovar com les intervencions es varen dur a terme en dates molt posteriors a l'època en la que es va cometre la infracció. És a dir, si la sanció va ser imposada per mitjà de la resolució de data 15 de gener de 2014, fent referència a un període investigat que es projecta especialment l'any 2013 ( viddata de les visites de l'inspector o l'acord d'incoació de data 12 de setembre de 2013), la intervenció de cadera es va practicar el 5 de març de 2015. Per tant, aquesta intervenció, en si mateixa, no operava com a causa justificativa els dies en els que es consumà el fet sancionable. Per altra banda, no s'acredita amb cap prova sòlida la impossibilitat del Sr. Julio de fer ús de la vivenda durant tot el període objecte de la investigació (malgrat les dolències que pogués patir). Ni tampoc es presenta cap prova acreditativa d'haver ocupat la vivenda en èpoques anteriors (proves testificals, lectures de consum etc...) malgrat que la facilitat probatòria recau sobre la seva part. Amb la mera manifestació dels problemes de salut precedents no s'acrediten necessitat peremptòria de canviar de domicili habitual que operaria com a causa justificativa. Aquesta peremptorietat, s'ha d'assentar sobre una prova solvent i fiable que demostri, sense cap mena de dubte, que els problemes de salut no poden ser tractats en centres hospitalaris propers a Bellver, així com l'estructura poc accessible (i no reconvertible) de la casa. Tot plegat, sens perjudici de la incontestada manca d'autorització prèvia a la que al·ludeix l'article 123.3 a) quan defineix el fet infractor.

En definitiva, tampoc els elements de càrrec que es deriven de la causa i de l'expedient administratiu s'han vist controvertits amb una prova prou conduent com per entrar a considerar la il·licitud de la sanció imposada. Confirmant-se així la sanció imposada i la licitud de l'actuació administrativa, resulta impossible tenir per acreditada la suposada desviació de poder esgrimida i que es manifesta mancada d'una fonamentació sòlida, car és una possibilitat gens censurable que l'actuació administrativa s'hagi iniciat per peticions externes.

SISÈ.-DEL PRINCIPI DE PROPORCIONALITAT

Per altra banda, també en l'escrit de demanda també es fa referència a la possible vulneració del principi de proporcionalitat per no haver-hi dany o enriquiment.

De la motivació que incorpora la resolució impugnada es desprèn nítidament el raonament que justifica la proporcionalitat de la sanció. S'ha de tenir en compte que es sanciona el desvalor previst en l' article 123 de la Llei 18/2007 , que no és altre que no destinar la vivenda com a residència habitual.

Cal valorar que les sancions que es poden imposar en infraccions com les que ens ocupa oscil·len entre els 3.000 euros i els 900.000 euros ( vidarticle 118 del mateix cos normatiu), per tant, no es pot concloure que la sanció es desproporcionada si es té en compte que es tracta d'una infracció molt greu.

Pel que fa a la quantia del procés, s'estima correcta i adequada la fixada en el Decret de 5 de juny de 2015, que l'estableix en 6.000 euros. En aquest sentit, a més de fer pròpia la motivació continguda en l'esmentat Decret, en l'escrit de demanda es sol· licita l'anul·lació de l'acte impugnat, per tant, s'ha d'estar al que disposa l' article 42.1 a) de la LJCA . Conseqüentment, el contingut econòmic de l'acte administratiu impugnat és de 6.000 euros.

En definitiva, donant resposta al previst als articles 70 i 71 de la Llei rituària , s'ha de desestimar íntegrament la demanda tot confirmant que la resolució impugnada s'ajusta al dret aplicable.

SETÈ.- `DE LES COSTES

Essent d'aplicació l' article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa , atenent a la desestimació del recurs interposat, correspon imposar-les a la part actora en aplicació del criteri del venciment objectiu.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que s'ha de desestimar i es desestima íntegramentrecurs interposat per Don. Julio contra la resolució descrita en l'antecedent primer d'aquesta Sentència. Aquest pronunciament ha d'anar acompanyat amb la corresponent condemna en costes per a la part demandant.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que es ferma i que envers la mateixa no s'hi pot interposar recurs.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.El Sr . Jutge ha llegit i publicat la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.