Sentencia Administrativo Nº 103/2015, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 17, Rec 249/2013 de 04 de Marzo de 2015

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS-ADMINISTRATIU Nº 17 DE BARCELONA

Recurs nº: 249/2013 M1 - Recurs ordinari

Part actora: Otilia

Representant part actora: FRANCISCO TOLL MUSTEROS

Part demandada: MÚTUA DE TERRASSA, MÚTUA PREVISIÓ A PRIMA FIXA Y SERVEI CATALÀ DE LA SALUT

Representant part demandada: ALFREDO MARTINEZ SANCHEZ ANTONIO Mª DE ANZIZU FUREST

SENTÈNCIA NÚM. 103/2015

Barcelona quatre març dos mil quinze

Federico Vidal Grases, Magistrat del Jutjat numero 17 Contenciós Administratiu de Barcelona, he vist aquestes actuacions que ha instat el procurador Francisco Toll Musteros , en representació de Otilia , assistida per el lletrat Mercé Freira Santos contra Servei Català de la Salut, representat per el procurador Alfredo Martínez Sánchez i assistit pel lletrat Anna Garcés i Dabiel. Ha comparegut la Mutua de Terrassa, Mutua de Previsió a prima fixa, representada pel procurador Antonio Maria de Anzizu Furest representat pel procurador i assistit pel lletrat Joan de Ignacio - Simó Casas. Dicto Sentència en nom de SM el Rei, d'acord amb els següents

Antecedentes

Primer. El dia de 05/04/13 va entrar al Jutjat un escrit d'interposició de recurs contenciós administratiu subscrit per la part actora, en què, després de concretar la resolució objecte de recurs, sol·licitava que es tingués per interposat el recurs.

Segon.- Després d'esmenar els defectes escaients, es va admetre el recurs mitjançant un Decret de 02/07/13 i es va reclamar l'expedient administratiu, es va traslladar a l'actora perquè formalitzés demanda, i després a la demandada, i així ho van fer.

Tercer. Mitjançant un Decret de 10/01/14 es va fixar la quantia en €118,949.22. A continuació, es va obrir a prova. El actor va demanar documental i pericial. I les demandades també documental i pericial. La prova acordada es practoica segons resulta del expedient i gravacions.

Quart. A continuació es va donar a les parts el tràmit de conclusions, i quan va arribar el seu torn corresponent, a través d'una provisió de 25/02/15, l'assumpte va quedar conclús per a sentència.

Cinquè. En la tramitació del procediment s'han observat les prescripcions legals, i la sentència s'ha dictat en el termini legal.

Sisè.Objecte del recurs.

Aquest recurs contenciós administratiu té per objecte la pretensió anul·lativa exercitada a nom de Otilia contra la desestimació per silenci administratiu de la seva sol·licitud de responsabilitat patrimonial presentada el 05/10/10.

Setè. Pretensions i al·legacions de les parts.

La part actora exposa que va ser intervinguda a l'Hospital Mútua Terrasa de septoplastia, cirurgia de cornets amb làser, antrostomía mitjana esquerra i DDT orella esquerra. Se li va practicar un TC de sinus paranasals per poliposi que va manifestar l'ocupació total dels sinus maxil·lars. Al maig 2008 es va detectar l'existència de pòlips nasals, sent intervinguda el 10/10/08 al mateix hospital. Durant l'operació es va produir una complicació per lesió en el múscul recte intern de l'ull dret, va ser donada d'alta el 13/10/08, el mateix dia el servei d'oftalmologia diagnosticà ruptura de la làmina papiracea infereixo-medial amb desinserció del RMDO, es va practicar un TC t que va confirmar la dehiscència de la paret interna de l'òrbita dreta. El 26/03/09 es va practicar intervenció quirúrgica per presentar enolfalmos, hipoglòs i estrabisme restrictiu post quirúrgic, produint-se una millora almenys en l'estrabisme restrictiu que va presentar complicacions en la parpella inferior. El 15/10/09 es va sotmetre a una altra intervenció quirúrgica per presentar sinèquies en el fons del sac. La pacient ha estat declarada situació d'incapacitat permanent total per a la seva professió habitual. Existeix nexe de causalitat directa entre la intervenció de poliposis nasosinual del 10/10/08 les lesions oftalmològiques provocades per la mateixa. Es remet a l'informe pericial que aporta del doctor Julio i informe ICAM. Deficiències en el consentiment informat. Valora les lesions de la quantitat de €118,449.22 al·lega fonaments de dret i sol·licita que es reconegui el dret del actor a ser indemnitzat condemnant l'administració al pagament de la quantitat de €118,999.22, més els interessos legals de la mateixa des de la data de la petició administrativa i interessos de demora amb costes.

L'administració demandada s'oposa a la pretensió de l'actor, i a al·lega en primer lloc una relació de fets . I com a fonaments de dret inexistència de responsabilitat per haver-se realitzat la intervenció quirúrgica de conformitat amb la Lex Artis i amb el consentiment informat del pacient. Inexistència de antijuricitat i nexe causal. Plus petició. Per tot això sol·licita que es desestimi la demanda.

La Mútua de Terrassa s'oposa la demanda, al·legant primer lloc una relació de fets a la qual em remeto i a continuació exposa la inexistència de responsabilitat patrimonial i plus petició, per tot la qual cosa sol·licita desestimació de la demanda.

Fundamentos

PRIMER. -Segons l' art. 139.1 de la Llei 30/92, de 26 de Novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú , els particulars tindran dret a ser indemnitzats per les Administracions Públiques corresponents, de tota lesió que sofreixin en qualsevol dels seus béns i drets, excepte en els casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics. En tot cas, afegeix l'apt. 2, el dany al·legat haurà de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones.

Segons es dedueix de les STS de 10 Octubre 1998 : 14 d'abril 1998 ; 14 abril 1999 i 7 de febrer 2006, entre moltes altres, els requisits perquè prosperi aquesta acció són els següents : a ) Que el particular sofreixi una lesió dels seus béns o drets real, concreta i susceptible d'avaluació econòmica ; b ) Que la lesió sigui antijurídica, en el sentit que el perjudicat no tingui obligació de suportar-la; c ) Que la lesió sigui imputable a l'Administració i conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics; i d ) Que per tant, existeixi una relació de causa a efecte entre el funcionament del servei i la lesió, i no sigui aquesta conseqüència d'un cas de força major.

En l'àmbit de la responsabilitat mèdica l'estat actual de la jurisprudència és el següent:

Les SSTS com les de 14-2-2006 , 21-11-2006 , 22-12-2006 , 12-4- 2007 , 25-4-2007 i 30-10-2007 (entre moltes altres) assenyalen, en termes molt semblants, que:

«Cuando se trata de reclamaciones derivadas de la actuación médica o sanita- ria, la jurisprundencia viene declarando que no resulta suficiente la existencia de una lesión (que llevaría la responsabilidad objetiva más allá de los límites de lo razonable), sino que es preciso acudir al criterio de la Lex Artis como modo de determinar cuál es la actuación médica correcta, independientemente del resultado producido en la salud o en la vida del enfermo ya que no le es posible ni a la ciencia ni a la Administración garantizar, en todo caso, la sanidad o la salud del paciente.'

Així, la sentència de 14 d'octubre de 2002 , per referència a la de 22 de desembre de 2001 , assenyala que:

'en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, Cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/ 1992, de 26 de noviembre , que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto '

El cert és que l'art 139.1 LPA malgrat instaurar la responsabilitat objectiva de l'administració, es configura com una espècie de ficció jurídica, ja que en realitat la jurisprudència ho ha anat derivant cap a una responsabilitat per funcionament anormal amb excepcions legals o de creació jurisprudencial , ja que la culpa es ve erigint en el criteri bàsic d'imputació en matèria de responsabilitat patrimonial en venir-se vinculant pels tribunals tal responsabilitat al compliment d'estàndards mínims de servei.

En l'àmbit sanitari, aquests estàndards mínims, no són la d'obtenir en tot cas la curació del malalt, que normalment ningú pot assegurar, o el que és el mateix no és la seva una obligació de resultat, sinó de mitjans, estant obligat (res menys, però també res més) a aplicar al pacient els coneixements i mitjans tècnics habituals acceptats per l'estat de la ciència i tècnica i que aquestes consideren apropiats. Aquesta obligació és el que es coneix com a actuació conforme (o no) a la 'lex artis ad hoc', que és també definit com el compromís d'actuació del facultatiu conforme a les circumstàncies del cas i als criteris valoratius de la correcció del concret acte mèdic executat pel professional de la medicina que té en compte les especials característiques del seu autor, de la professió, de la complexitat i transcendència vital del pacient i, si escau, de la influència d'altres factors endògens, estat i intervenció del malalt, dels seus familiars o de la mateixa organització sanitària ( SSTS. d'11 de març de: 1991 i 23 de març de 1993 ). D'aquí que la seva responsabilitat ha de basar-se en culpa palesa que reveli un desconeixement de certs deures, segons l'estat actual de la ciència. Assenyala la STS nº 11/2005, de 17.01 (Sala 1 ª ) que en els casos de suposada negligència professional mèdica cal partir de l'aplicació de la 'lex artis ad hoc', o sigui, la de portar a la pràctica usual en cada especialitat els mitjans que es consideren ordenats.

SEGON.-En aquests assumptes de caire mèdic les proves pericials són determinants. Com sempre ocorre ens trobem enfront de criteris divergents.

El perit que presenta el actor doctor Julio , especialista en valoració del dany corporal, després de visitar a la pacient i revisar la documentació posada a la seva disposició arriba a la conclusió de tractar-se d'un cas d'actuació mèdica i hospitalària deficient amb possible concurrència d'imprudència o imperícia i la fractura de la làmina papiracea a amb afectació del múscul recte intern de l'ull és una complicació infreqüent que es produeix una zona especialment fràgil i es tracta d'una complicació no desitjable que no pot ser entesa com a inherent a l'acte operatori i les complicacions poden evitar-se i s'obvien amb un correcte maneig de la tècnica. A més entén que existeix nexe de causalitat directe amb les seqüeles que descriu. També entén que el consentiment informat va ser defectuós. En període de prova en aquest doctor presenta una ampliació del seu dictamen del que resulta que el primer informe resulta totalment vigent.

La perit que presenta l'administració la doctora Ariadna , especialista en otorinolaringologia, la qual després d'examen de la documentació clínica arriba a la conclusió que el diagnòstic va ser correcte, el tractament globalitzat adequat i la tècnica va ser l'habitual. No existeix negligència mèdica ni cap dada que permeti suposar l'existència de negligència.

En la ratificació del dictamen, el Dr Julio exposa que la poliposis nasal és una inflamació benigna de les fosses nasals, i el tractament és de corticoides , la intervenció quirúrgica no és imprescindible, la diplopia consisteix a veure doble per que cada ull enfoca diferent i és producte d'una lesió, es tracta amb operació i prismes que corregeixen la mirada, però no funciona en tots els casos, la diplopia no es pot corregir per haver estat operada dues vegades, avui en dia és impossible. No està documentada la existència de hemorràgia durant l'operació del 2008, la pacient no presentava lesions condicionants ni factors de risc . Les operacions posteriors tenen relació amb la primera, a causa de la lesió soferta, excepte la de cataractes que no té res a veure amb el cas, la primera i la segona si. El problema persisteix per les sinèquies i falta de mobilitat de l'ull i la diplopia, la situació no es pot millorar. Ha efectuat una transcripció d'un informe mèdic forense en un cas que va portar fa dos anys, molt similar al present. La lamina pot lesionar-se de forma directa i no sap si indirecta.

La doctora Ariadna , manifesta que té experiència en la matèria i és impossible ocasionar una lesió directa, sempre hi ha sagnat, i per això de vegades no es pot veure alguna cosa, no és necessari actuar sobre la lamina, la lamina és fràgil i prima i poden concórrer altres motius com la propilosisi crònica, pot ocórrer que en l'acte quirúrgic és pugui ocasionar un esquinçament, hi ha evidencia de problemes previs i això comporta un risc afegit. És un accident imprevisible que té caràcter de complicació possible i imprevisible. Existeix poliposi nasal que és un condicionant i obliga a una solució quirúrgica. Si no s'intervé no es pot respirar pel nas, els pòlips han d'extreure's per que poden erosionar els ossos propers. El consentiment informat és l'habitual i és correcte, en moltes ocasions s'explica verbalment. La lesió no es pot*preveure solament es constata quan es lleva el pòlip. La lesió no és habitual per que si no s'operaria a ningú. La pacient ha signat que ha rebut explicacions, i hi ha molts que no volen rebre tals explicacions. L'estat actual de la pacient no es pot deduir de les fotografies del segon informe del Dr Julio . Les intervencions posteriors no van ser per solucionar la diplopia però són conseqüència de la primera.

TERCER.-. El que resulta determinant és si la lesió de la làmina papiracea que va sofrir la senyora Otilia durant la intervenció de 21/10/2008 és deguda a una deficient atenció o falta de perícia que no va poder ser esmenada amb les dues operacions posteriors realitzades, deixant fora de perill la tercera que tractava sobre un problema de cataractes sense relació amb la primera.

Tots dos perits estan conformes en què la làmina papiracea és fina i fràgil, amb la qual cosa la lesió és possible, també que és una complicació infreqüent que se situa entre un 0.5 i un 4%.

Discrepen quant al sagnat, el doctor Julio atès que res consta en la fulla d'operació i la doctora Ariadna , atès que diu que el sagnat succeeix sempre en aquest tipus d'operació, la qual cosa podria justificar que no es fes esment al mateix.

També discrepen quant a la causa directa o indirecta de la lesió, segons el doctor Julio només pot donar-se en forma directa i segons la doctora Ariadna pot ocasionar-se de forma indirecta al moment d'extirpar el pòlip, i més si la làmina es troba majorment aprimada per altres motius com és una poliposis prèvia i ho relaciona amb la circumstància d'estar els pòlips enganxats a la làmina, indicant que és impossible prevenir-ho per impossibilitat de veure-ho,

QUART.-Malgrat els dubtes de fet que origina el cas, el Jutjat es decanta per atendre a les raons de la doctora Ariadna atès que és constant i reiterada la doctrina del TSJC en el sentit que és prevalent l'informe emès per un metge especialista enfront del que no ho és.

També per la circumstància que el dictamen de la doctora Ariadna es troba àmpliament argumentat en funció de la seva experiència i per tant resulta creïble la seva afirmació que sempre hi ha sagnat, en major o menor intensitat, ( una altra cosa diferent és que es faci constar o no en el part operatori), la qual cosa dificulta la visió del cirurgià al moment de desenganxar el pòlip que es troba adherit a la làmina i és així que arrossega una part de la làmina produint-se una comunicació de la cavitat nasal amb la cavitat orbitaria, la qual cosa si bé és possible en un limitat nombre de casos (0.5 a 4%) no pot prevenir-se ni advertir-se en l'acte i només es descobreix a posteriori. En el present cas l'assistència d'un antecedent com és la poliposis massiva pot constituir una condicionant que va afavorir la complicació.

En conseqüència s'arriba a la conclusió que l'actuació mèdica es va ajustar a criteris de normo praxis assistencial, encara que durant la mateixa va succeir un fet nociu de prevenció impossible.

CINQUÈ.- L' art. 2 de la Llei Catalana 21/2000, de 29 de desembre , sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la documentació clínica, estableix que la informació ha de formar part de totes les actuacions assistencials, ha de ser verídica i ha de donar-se de manera comprensible i adequada a les necessitats i els requeriments del pacient, per ajudar-ho a prendre decisions d'una manera autònoma.

Diu la llei catalana que: 'corresponde al médico responsable del paciente garantizar el cumplimiento del derecho a la información'i l'artícle 6 regula el consentiment informat tot dient: 'cualquier intervención en el ámbito de la salud requiere que la persona afectada haya dado su consentimiento específico y libre y haya sido previamente informada del mismo, de acuerdo con lo establecido por el artículo 2. Dicho consentimiento debe realizarse por escrito en los casos de intervenciones quirúrgicas, procedimientos diagnósticos invasivos y, en general, cuando se llevan a cabo procedimientos que suponen riesgos e inconvenientes notorios y previsibles susceptibles de repercutir en la salud del paciente. El documento de consentimiento debe ser específico para cada supuesto, sin perjuicio de que se puedan adjuntar hojas y otros medios informativos de carácter general. Dicho documento debe contener información suficiente sobre el procedimiento de que se trate y sobre sus riesgos'.

La posició que adopta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l'exigència que el consentiment informat sigui per escrit, es recull en la Sentència de 15/10/2010 , continuadora d'una sèrie de sentències en el mateix sentit i que diu:

'Es menester interpretar en términos razonables un precepto legal que, aplicado con rigidez, dificultaría el ejercicio de la función médica o la haría completamente imposible, pues no cabe excluir incluso el rechazo por el paciente de protocolos excesivamente largos o inadecuados o el entendimiento de su entrega como una agresión a la esfera de sus derechos subjetivos, sin excluir que la información previa pueda comprender también los beneficios que deben seguirse al paciente de hacer lo que se le indica y los riesgos que cabe esperar en caso contrario, cuando se conocen a ciencia cierta.

Por ello la regulación legal debe interpretarse en el sentido de que no excluye de modo radical la validez del consentimiento en la información no realizada por escrito.

Sin embargo, al exigir que el consentimiento informado se ajuste a esta forma documental, más adecuada para dejar la debida constancia de su existencia y contenido, la normativa contenida en la Ley General de Sanidad tiene virtualidad suficiente para invertir la regla general sobre la carga de la prueba, (según la cual, en tesis general, incumbe la prueba de las circunstancias determinantes de la responsabilidad a quien pretende exigirla de la Administración).

La obligación de recabar el consentimiento informado de palabra y por escrito obliga a entender que, de haberse cumplido de manera adecuada la obligación, habría podido fácilmente la Administración demostrar la existencia de dicha información. Es bien sabido que el principio general de la carga de la prueba sufre una notable excepción en los casos en que se trata de hechos que fácilmente pueden ser probados por la Administración. Por otra parte, no es exigible a la parte recurrente la justificación de no haberse producido la información, dado el carácter negativo de este hecho, cuya prueba supondría para ella una grave dificultad.

No obstante lo expuesto anteriormente, es disparatado equiparar falta o insuficiencia de consentimiento informado con un funcionamiento irregular del servicio público, para de ese modo utilizarlo como fundamento de la responsabilidad patrimonial, como si fuese necesariamente sinónimo de mala praxis.

En este caso, se debe huir de principios generales y declaraciones dogmáticas, por cuanto el consentimiento informado no es nunca sinónimo de éxito en el tratamiento médico ni tampoco en una operación quirúrgica. Y en sentido contrario, la ausencia o insuficiencia del mismo, tampoco puede ser equiparada de forma automática y necesaria con la mala praxis, en lo que ello supone de tratamiento médico inadecuado o bien operación quirúrgica de la que el paciente queda con secuelas.'

El defecte del consentiment informat ha de considerar-se com a incompliment de la 'lex artis' revelant una manifestació de funcionament anormal del servei públic, sempre que s'hagi ocasionat un resultat lesiu, com a conseqüència de l'actuacions mèdiques realitzades sense tal consentiment informat. (SSTSJC de 10 y 24 abril 2008) y STS de 16.1.07 que indica: ' Esta Sala igualmente ha señalado con absoluta nitidez que el defecto del consentimiento informado se considera como incumplimiento de la 'lex artis ad hoc' y revela una manifestación de funcionamiento anormal del servicio sanitario.'

D'igual forma el TS manifesta de forma reiterada: ( SRS de 9.11.05 amb cita de unes altres):

Esta Sala y Sección en torno a esta cuestión del consentimiento informado viene manteniendo que la falta del mismo constituye una mala praxis ad hoc pero que no da lugar a responsabilidad patrimonial per se si del acto médico si no se deriva daño alguno para el recurrente, así resulta a título de ejemplo de la Sentencia de veintiséis de febrero de dos mil cuatro . La Sentencia citada se hace eco de la anterior de la Sala de 26 de marzo de 2.002 en la que expresamente se afirmó que 'ante la falta de daño, que es el primer requisito de la responsabilidad patrimonial por funcionamiento del servicio, no parece relevante la ausencia o no del consentimiento informado, o la forma en que éste se prestara'.

Del mismo modo la Sentencia de 14 de octubre de 2.002 insiste en que la falta de consentimiento informado constituye un incumplimiento de la Lex Artis ad hoc y lo considera como manifestación del funcionamiento anormal del servicio sanitario.

En cuanto a la Sentencia de esta Sala y Sección de cuatro de abril de dos mil , en la que se apoya la Sentencia recurrida para rechazar que no fuera válido o suficiente como consentimiento informado el documento suscrito por la recurrente para justificar la conducta de la Administración sanitaria en cuanto al deber que tenía de informar adecuadamente a la paciente sobre el proceso que sufría y las alternativas que además de la intervención pudieran existir a su disposición para su tratamiento, no sirve para exonerar a aquélla de su responsabilidad.

En esa Sentencia, que se refiere al consentimiento como el elemento clave para el ejercicio del derecho de autodeterminación del paciente, se añade que considera necesaria e importante la existencia de formularios específicos 'puesto que sólo mediante un protocolo, amplio y comprensivo de las distintas posibilidades y alternativas, seguido con especial cuidado, puede garantizarse que se cumpla su finalidad' y, si bien es cierto, que algo más adelante expresa que una 'información excesiva puede convertir la atención clínica en desmesurada -puesto que un acto clínico es, en definitiva, la prestación de información al paciente- y en un padecimiento innecesario para el enfermo, y añade que es menester interpretar en términos razonables un precepto legal que, aplicado con rigidez, dificultaría el ejercicio de la función médica -no cabe excluir incluso el rechazo por el paciente de protocolos excesivamente largos o inadecuados o el entendimiento de su entrega como una agresión-, sin excluir que la información previa pueda comprender también los beneficios que deben seguirse al paciente de hacer lo que se le indica y los riesgos que cabe esperar en caso contrario', ello, decimos, no justifica que pueda sostenerse que un documento como el suscrito por la paciente en este caso avale y excuse la actuación de la Administración sanitaria dando por cumplido su deber de información con el enfermo. Es evidente que la inexistencia de consentimiento en este caso, causó a la recurrente un daño manifiesto puesto que le privó de adoptar en uso de su derecho a decidir en torno a las posibles opciones que se le ofrecieran la más conveniente para sí.

Por lo expuesto y como anticipamos el motivo ha de ser estimado y en consecuencia la Sentencia de instancia casada y declarada nula y sin ningún valor ni efecto, de modo que la Sala, ahora ya en funciones de tribunal de instancia, y de conformidad con lo prevenido en el art. 95.2.d) de la Ley de la Jurisdicción resolverá lo que corresponda dentro de los términos en que apareciera planteado el debate.

Per tant la dicotomia és simple: Falta de consentiment informat més dany produeix responsabilitat mèdica. Falta de consentiment sense dany no produeix efecte algun. (encara que algunes sentències estimen que es produeix un dany moral indemnitzable).

En el cas és evident que el document de consentiment informat utilitzat és manifestament millorable i poc detallista, però indica que se li han explicat els riscos de l'operació. En tot cas, segons la doctrina citada si no hi ha dany, els defectes del consentiment informat manquen de rellevància.

En conseqüència escau desestimar la demanda.

SISÈ.-No escau imposició de costes por generar el cas dubtes de fet.

Fallo

DESESTIMOel recurs que ha presentat Otilia contra la desestimació per silenci administratiu de la seva sol·licitud de responsabilitat patrimonial presentada el 05/10/10 i CONFIRMOla resolució objecte d'impugnació.

Sense costes.

Contra aquesta Sentència escau interposar recurs d'apel·lació en el TSJC, en el termini dels quinze dies següents a la seva notificació.

Així ho mano i ho signo.

El magistrat jutge

Publicació.El magistrat jutge va llegir i publicar la Sentència anterior l'endemà de la seva data a les estrades del Jutjat. En dono fe.