Sentencia Administrativo Nº 105/2013, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 6, Rec 23/2012 de 09 de Abril de 2013

Encabezamiento

.

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6

de Barcelona

Ronda de la Universitat, 18, 5a planta

08007 Barcelona

Recurs núm.: PO 23/2012 B

Part actora: FERRER FARMA, SA

Part demandada: INSTITUT CATALÀ DE LA SALUT

SENTÈNCIA NÚM. 105/2013

Barcelona, 9 d'abril de 2013

Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de Barcelona, he vist el recurs promogut per la mercantil FERRER FARMA, SA contra l'INSTITUT CATALÀ DE LA SALUT

Antecedentes

Primer. El dia 17 de gener de 2012 va entrar en el Deganat dels Jutjats Contenciosos Administratius l'escrit d'interposició de recurs contra la desestimació presumpta de la reclamació de pagament d'interessos de demora formulada el 19 de setembre de 2011. Un cop admès el recurs i reclamat l'expedient administratiu, l'actora va formular demanda mitjançant la qual va demanar que es dicti sentència que anul·li l'acte impugnat i es condemni a l'administració demandada a l'immediat abonament de la quantitat de 44.128,64 euros o subsidiàriament a la quantitat que resulti de l'aplicació d'altres regles de càlcul a criteri del jutjat, en ambdós casos, més els interessos que es meritin sobre els interessos reclamats a partir de la presentació del present recurs fins el seu total pagament.

L'actora fonamenta el recurs en el fet que en el seu moment es van prestar els subministraments corresponents i es van lliurar les factures a l'Institut demandat, essent així que aquest no va pagar en el termini legalment establert. Hom afegeix que s'ha dut a terme així mateix el requeriment formal dels interessos.

Segon. - L'administració demandada va contestar a la demanda en la que, tot al·legant els fonaments que va entendre escaients al seu dret, va sol·licitar finalment la desestimació d'aquest recurs. Mitjançant decret de 27 de setembre de 2012 el secretari judicial va fixar la quantia d'aquest plet en 44128,64 euros. I per interlocutòria de 9 d'octubre de 2012 hom va obrir el procés a prova. Oberta la fase probatòria, es va admetre i practicar la sol·licitada per les parts, amb el resultat que figura a les actuacions. Finalment, les parts van formular conclusions en què van ratificar les pretensions respectives.

Primer . De la documentació que integra l'expedient administratiu i de la documentació que ha estat aportada per l'actora, es desprèn que en data 20 de setembre de 2011 la societat recurrent va reclamar l'abonament de la quantitat de 47886,40 euros pel concepte d'interessos moratoris en el pagament de factures dels anys 2007 i 2008per subministraments prestats a diversos centres i hospitals dependents de la demandada. L'anterior petició no va ser objecte de resposta per part de l'administració demandada.

Segon .- L'actora aporta amb els escrits d'interposició i demanda la relació de factures reclamades, on consta la data de la factura i la data de cobrament amb el càlcul corresponent d'interessos.

Fundamentos

Primer .- L'objecte d'aquest procés es refereix a la determinació del dret de l'actora al cobrament dels interessos meritats per les factures a que es fa referència, i el dret al cobrament dels interessos dels interessos. L'actora aporta el detall de les factures en qüestió, el càlcul dels interessos meritats i el requeriment d'abonament formulat en via administrativa. L'administració demandada no nega l'efectivitat dels subministraments ni les dades de les factures, ni la veracitat del deute (a excepció de 5 factures que l'actora ja ha eliminat a la seva demanda) , per la qual cosa cal tenir per certes les dades aportades per la recurrent.

Segon .- L'administració demandada s'oposa a l'estimació de la demanda al·legant que la situació d'insuficiència financera li impossibilita l'abonament de les factures en temps, i apel·la als articles 1105 del Codi Civil , en el sentit que no s'ha de respondre dels fets que siguin inevitables i 1258 del mateix text en el sentit que els contractes obliguen no només al compliment de l' expressament pactat, sinó també a totes les conseqüències que siguin conformes a la bona fe i al costum.

Ara bé, com assenyala la sentència dictada pel Jutjat Contenciós administratiu número 12 d'aquest ciutat, en data 10 d'abril de 2007:

'és clar que l'eventual insuficiència financera del Servei Català de Salut no és excusa o justificació per no abonar allò que contracta o per endarrerir lliurement el seu pagament, ni aquest endarreriment pot ser considerat com una conseqüència d'una interpretació del contracte d'acord amb la bona fe. Ni s'ha acredita que en el marc d'una situació d'insuficiència financera tot el pressupost quedi compromès en despeses prioritàries a les que ací ens ocupen, ni que no sigui possible atendre els deutes de l'Institut tot apel·lant a la responsabilitat de l'Administració matriu o a altres. En definitiva, el dret al cobrament no sols del principal sinó als interessos compensatoris pel dany causat en el retard dels pagaments no resulta qüestionable a partir de la insuficiència financera de l'entitat demanda, de la mateixa forma que l'eventual insolvència de qualsevol persona no l'exonera de les responsabilitats derivades dels seus deutes.'

Tercer .- Pel que pertoca al fons d'aquest procés, és aplicable al cas l' article 99.4 del Real Decret Legislatiu 2/2000 , en la seva redacció modificada per la Llei 3/2004 de 29 de desembre, que va aplicar la Directiva 2000/35 CE. Modificació que, d'acord amb la disposició transitòria única, és ' aplicable a tots els contractes que, inclosos en el seu àmbit d'aplicació, hagin estat formalitzats posteriorment al 8 d'agost de 2002, quant als seus efectes futurs, inclosa l'aplicació del tipus d'interès de demora que estableix l'art. 7', plantejament que respon a l'efecte directe vertical que cal atribuir a la Directiva esmentada un cop exhaurit el termini de transposició al dret intern.

En el cas que ens ocupa, atesa la data de les operacions comercials, cal estar al règim establert per la Directiva esmentada i a Llei de transposició, règim que queda recollit a la modificació de l' article 99.4 de la Llei de contractes de les administracions públiques , i que pel que aquí ens interessa consisteix en que:

'el termini de pagament és el de seixanta dies des de la data de l'expedició de les certificacions d'obres o dels corresponents documents que acreditin la realització total o parcial del contracte, sense perjudici del termini especial que estableix l'apartat 4 de l' art. 110, termini passat el qual corresponen els interessos definits a la Llei 3/2004 sense necessitat d'intimació o requeriment específic'.

L' article 6 de la Llei 3/2004 estableix que procedeix el pagament d'interessos quan es donen les següents circumstàncies:

a/ Que el proveïdor hagi complert les seves obligacions contractuals i legals i

b/ Que no hagi rebut a temps la quantitat deguda llevat que el deutor pugui provar que no és responsable del retard.

Si es compleixen les anteriors condicions, és procedent l'interès de demora, que serà el que resulti del contracte i, en defecte de pacte, el tipus legal constituït per la suma del tipus d'interès aplicat pel Banc Central Europeu a la seva més recent operació principal de finançament efectuada abans del primer dia del semestre natural de què es tracti més set punts percentuals. En aquest sentit, l' article 7 de la Llei 3/2004 disposa que:

' per tipus d'interès aplicat pel Banc Central Europeu a les seves operacions principals de finançament s'entén el tipus d'interès aplicat a aquestes operacions en cas de subhastes a tipus fix. En cas que s'efectuï una operació principal de finançament d'acord amb un procediment de subhasta a tipus variable, aquest tipus d'interès es refereix al tipus d'interès marginal resultant d'aquesta subhasta. El tipus legal d'interès de demora, determinat d'acord amb el que disposa aquest apartat, s'aplica durant els sis mesos següents a la seva fixació.'

En el cas que ens ocupa, la demandada qüestiona la inclusió de l'IVA a l'import al que s'apliquen els interessos de demora. L'IVA recau en el mateix moment de l'entrega del bé, amb independència de la data de pagament de la factura, per la qual cosa l'empresa subministradora es va veure obligada a anticipar l'abonament a la Hisenda Pública de l'import de l'IVA i per tant abans de percebre aquest import de l'administració demandada. En conseqüència, si tenim en compte la naturalesa compensatòria dels interessos de demora, no es pot negar que dins d'aquest rescabalament s'hagi de computar el perjudici econòmic patit pel fet d'haver tingut que abonar a la Hisenda Pública el pagament de l'impost amb anterioritat a que el subministrament fos abonat.

En aquest sentit es pronuncia la sentencia dictada pel TSJ d'Andalusia, Sevilla, de 8-3-2004 a l'assenyalar:

'Cuarto.- Por lo que se refiere a la cantidad sobre la que aplicar los intereses moratorios sí lleva razón la demandante: dicha cantidad no puede ser otra que el principal de la deuda incluido el importe del IVA girado sobre la misma y ello por las razones siguientes: a) se piden intereses por demora -de carácter obviamente resarcitorio- sobre una cantidad tributaria respecto de la cual la empresa suministradora sufre perjuicio económico por tener que 'adelantar' a la Hacienda Pública, antes de su devengo, el pago del tributo.

b) el artículo 14 de la Ley 30/1985, de 2 de agosto , y 75-1 de la Ley 37/1992 del Impuesto sobre el Valor Añadido , establece que 'se devengará el Impuesto: 1.° En las entregas de bienes, cuando tenga lugar su puesta a disposición o, en su caso, cuando se efectúen conforme a la legislación que les sea aplicable.

c) si el Impuesto sobre el Valor Añadido se devenga, pues, precisamente en el momento de la entrega del bien cualquiera que sea la fecha del pago de la factura, la empresa suministradora se ve obligada a adelantar a la Hacienda Pública el importe del tributo que no recibirá sino años después por lo que esa demora genera los intereses resarcitorios correspondientes.'

En conseqüència, la quantitat a la que s'han d'aplicar els interessos de demora es correspon amb l'import total de cada factura inclòs l'IVA.

En aquest punt cal tenir present que l'actora aporta la suma dels interessos meritats per les factures reclamades, interessos calculats d'acord amb el règim legal d'aplicació i l'administració demandada es limita a qüestionar la inclusió de l'IVA en la base pel càlcul dels interessos per la qual cosa admesa la inclusió de l'IVA i a manca de prova en contra que no ha estat ni tan sols proposada, cal admetre la quantitat total que es reclama.

Quart .- L'actora no reclama cap quantitat en concepte de costos de cobrament dels interessos en via administrativa per la qual cosa, amb independència de les al·legacions formulades al respecte per l'administració demandada, no és procedent un pronunciament al respecte.

Cinquè .- Pel que pertoca els interessos dels interessos (anatocisme), cal tenir present que la jurisprudència ha admès l'aplicació de l' article 1109 del Codi Civil , sempre que els interessos siguin líquids i determinats en el moment de plantejar el recurs jurisdiccional. Ara bé, aquesta exigència ha estat matisada tant per la jurisprudència civil ( STS de 5 de març del 1992 ) com la jurisprudència contenciós administrativa. En aquest sentit, la sentència de la Sala contenciós administrativa del Tribunal Suprem de 22 de setembre del 1997 ha establert que:

' el tradicional principio de 'in iliquidis non fit mora' exige un adecuado replanteamiento en sus efectos, mitigando la rigidez y automatismo de su aplicación indiscriminada a todos aquellos supuestos de no coincidencia de la cantidad que se demanda con la que otorga la sentencia, en cuanto que esta no viene a constituir un derecho que se impone a los litigantes, sino a declarar unos derechos que asisten al acreedor y que solo se concretan en su extensión cuantitativa'.

Sentència, que ha estat acollida plenament per la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Secció 5ª, sentències núm. 564/97 i núm. 988/97 , entre altres), que posa èmfasi en el fet que els interessos responen a la restitució integral del creditor, i en el fet que el dany derivat de la depreciació del diner i del fet de no haver pogut disposar del mateix durant el termini de la mora existeix encara que el deute no estigués liquidat de forma indiscutible des d'un principi. En aquest sentit, la sentència de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de 6 de juliol de 2001 (rec. 8004/1995 ) admet la procedència dels interessos dels interessos respecte a la quantitat que no és objecte de discussió en la reclamació judicial:

'sólo será de apreciar la no concurrencia de la inexcusable liquidez cuando haya existido una efectiva contradicción sobre el importe de la deuda principal, de manera que haya sido necesaria una verdadera tarea de enjuiciamiento, por parte del órgano jurisdiccional, para fijar el importe de la deuda susceptible de generar intereses.'

D'acord amb la sentència dictada pel TSJC, secció 5ª, de 14 de juny de 2002 és procedent aplicar als interessos vençuts l'interès legal des de que són judicialment reclamats entre altres pels motius següents:

' b) Por la existencia de una deuda líquida, o liquidable mediante simples operaciones aritméticas, como lo es la reclamada en autos;

c) Por la superación de los viejos principios clásicos de «princeps in contractibus non debet usuras», y de la intangibilidad del gasto público a partir de los nuevos medios que la técnica presupuestaria ofrece para hacer frente a las deudas sobrevenidas;

d) Por la finalidad propiamente resarcitoria del anatocismo, dado que no hay obstáculo alguno en admitir que si la deuda de intereses deviene líquida y es judicialmente reclamada ha producido nuevos intereses, puesto que el dinero es un bien productivo, tanto si se trata de una deuda de principal, como si lo es de intereses.

Por consiguiente, los intereses se devengarán desde la fecha de interposición del presente recurso contencioso-administrativo (21 de enero de 1998) hasta la notificación de la sentencia, operando sobre el interés legal vigente en cada año definido según la Ley de Presupuestos Generales del Estado, tal como previene la Ley 24/1984, de 29 de junio. '

En el cas que ens ocupa l'administració demandada no discuteix la realitat i quantia de la suma dels interessos que es reclamen, -a excepció de cinc factures que la mateixa actora ja no inclou en la demanda-, sinó que es limita a oposar arguments de caràcter general. Per tant, desestimats els arguments emprats per l'administració i no qüestionat l'import reclamat cal admetre també la reclamació dels interessos dels interessos (anatocisme) comptats des del moment d'interposició d'aquest recurs fins el moment que es notifiqui la sentència.

En definitiva, atès que l'administració no ha arribat a discutir el detall del deute reclamat, ni l'efectivitat del deute, ni la liquidació dels interessos i dels interessos dels interessos formulada per la recurrent, cal admetre el recurs en tots aquests extrems.

Sisè .- Pel que pertoca a la condemna en costes cal tenir en compte la sentència dictada pel TSJC, secció 5ª, de 25-6-2002, en relació amb el recurs d'apel·lació en el que les parts eren les mateixes d'aquest recurs contenciós administratiu. Aquesta sentència assenyala: 'debe tenerse en cuenta el incumplimiento del plazo señalado para el pago del importe del contrato resulta palmario, lo cual ha obligado a la actora a acudir a la vía jurisdiccional para la satisfacción de sus pretensiones legítimas, por lo que debe considerarse que la oposición de la demandada resulta temeraria a los efectos previstos en el artículo 139 de la Ley jurisdiccional , máxime cuando ya se ha establecido una doctrina consolidada sobre las cuestiones litigiosas, por la que la imposición a la demandada, hoy apelante, del pago de las costas causadas en la primera instancia resulta plenamente ajustada a derecho'.

Aplicant aquesta doctrina al cas que ens ocupa cal imposar les costes processals a la demandada fins un màxim de 1000 euros a la vista de la complexitat de l'assumpte plantejat.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d'aplicació,

Fallo

He resolt estimar el recurs interposat per la mercantil FERRER FARMA, SA contra l'INSTITUT CATALÀ DE LA SALUT i anul·lar la resolució presumpta que ha estat impugnada, tot declarant el dret de la recurrent a percebre la suma total de 44.128,64 euros en concepte d'interessos de demora; i a més, els interessos meritats pel deute reclamat des de la data d'interposició d'aquest recurs fins la data de pagament efectiu dels mateixos, tot condemnant a l'Institut Català de la Salut a abonar les anteriors quantitats, i imposant les costes processals a l'entitat demandada, costes que en cap cas superaran el màxim de 1000 euros.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que es pot interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb el que preveu l' article 81 de la Llei jurisdiccional .

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.

La magistrada jutgessa

PUBLICACIÓ.Faig constar que avui la magistrada jutgessa ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.