Encabezamiento
JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA
C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.
Telèfon 973 700 133
Recurs ordinari núm.: 339/2013 - Secció B-
Part actora:
María Luisa
Representant part actora:Isidre Genescà Llenes
Part demandada: Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Joan Vilella Vilana
Representant part demandada: Lletrat de la Generalitat, Mònica Arenas Mor
SENTÈNCIA Núm. 11/16
LLEIDA, a 20 de gener de 2016.
Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de
PROCÉS ORDINARIen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el
nombre 339 de l'any 2013, promogut a instància de la SRA.
María Luisa , assistida pel procurador Sr. Isisdro Genesca Llenes i representada pel lletrat Sr. Luís Padullés Augé, enfront EL DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, assistit i representat pel Lletrat de la Generalitat. Ha recaigut la present resolució en base als següents,
Antecedentes
PRIMER.- El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 12 de gener de 2011, contra la resolució del Conseller de territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya de 3 de novembre del 2010, per la què es declarava inadmissible per improcedent el recurs de reposició interposat en relació a l'expedient número
NUM000 .
SEGON.-Un cop personada l'Administració demandada i remés l'expedient administratiu, es van presentar els corresponents escrits de demanda i de contestació.
La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar suplicant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència per la què s'estimés íntegrament la demanda conforme els pediments que són de veure en la mateixa.
Per la seva banda, la part demandada, un cop exposats els fets que motivaven el seu escrit de contestació i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant la desestimació del recurs amb expressa imposició de costes per a la part actora.
TERCER.- Practicada la prova i presentades, en aquest cas, les conclusions que les parts van considerar adients, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.
QUART.- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.
Fundamentos
PRIMER.-El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu, contra la resolució del Conseller de territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya de 3 de novembre del 2010, per la què es declarava inadmissible per improcedent el recurs de reposició interposat en relació a l'expedient número
NUM000 .
Interessa la part actora que es dicti sentència admetent el recurs de reposició interposat contra la resolució impugnada i, entrant en el fons de l'assumpte, es resolgui sobre les excepcions plantejades en l'escrit de demanda.
En la base de dita pretensió, la part actora pretén fer valer la
STSJ de Catalunya de 9 de novembre de 2006 . Compartint els criteris que allí s'exposen, considera que tot i la claredat amb la que s'expressa l'article 115 de la LRJPAC, la contradicció entre aquest article i el joc que donen els articles 109 a) -que preveu que les resolucions dels recursos d'alçada posen fi a la via administrativa- i 116.1 de la LRJPAC -que estableix que els actes que posin fi a la via administrativa podran ser recorreguts potestativament en reposició-, ha de provocar, davant d'aquesta contradicció, la prevalença de la disposició o interpretació més favorable al principi
'pro actione',especialment si es valoren les precedents legislatius.
SEGON.-Però efectivament, tal com ho exposà la representació processal de l'administració demandada, la al·ludida
STSJ de Catalunya de 9 de novembre de 2006 fou casada per la
STS de 12 de novembre de 2010 , que entengué que entre els referits preceptes hi ha una relació d'especificitat incompatible amb la suposada contradicció entre els mateixos. Altrament, s'observa que el redactat de l'article 115 de la LRJPAC es prou clar i es presenta com un precepte específic i literalment ben dirigit a les resolucions dels recursos d'alçada.
En aquest sentit, és suficient reproduir el següent fragment literal extret de la meritada
STS de 12 de novembre de 2010 :
'SEGUNDO.- En el primer motivo se alega la infracción del
artículo 115.3 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre (LA LEY 3279/1992), de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, en relación con el
art. 116.1 de la misma ley
, porque contra la resolución del recurso de alzada no cabe la interposición del recurso potestativo de reposición, y, sin embargo, la sentencia lo considera admisible.
Este motivo debe ser estimado pues los razonamientos que ofrece la Sala de instancia en el tercer fundamento de derecho de la sentencia -que hemos reproducido en nuestro antecedente segundo- no pueden ser compartidos.
El citado
artículo 115.3 de la Ley 30/1992 (LA LEY 3279/1992) establece que 'Contra la resolución de un recurso de alzada no cabrá ningún otro recurso administrativo, salvo el recurso extraordinario de revisión en los casos establecidos en el
artículo 118.1 '. Por su parte, el
artículo 116.1 de la misma Ley
determina: '1. Los actos administrativos que pongan fin a la vía administrativa podrán ser recurridos potestativamente en reposición ante el mismo órgano que los hubiera dictado o ser impugnados directamente ante el orden jurisdiccional contencioso administrativo'.
La interpretación concordada de tales preceptos conduce a afirmar que contra la resolución de un recurso de alzada no cabe interponer el recurso potestativo de reposición; y ello por las siguientes razones:
a) Una interpretación sistemática obliga a considerar que el artículo 116.1 expone la regla general (contra los actos que pongan fin a la vía administrativa, que son los enumerados en el artículo 109 , cabe el recurso potestativo de reposición); mientras que el artículo 115.3 recoge la excepción a tal regla (contra la resolución del recurso de alzada, que es uno de los actos que pone fin a la vía administrativa, no cabe ningún otro recurso administrativo salvo, en su caso, el extraordinario de revisión). Otra interpretación dejaría vacío de contenido lo recogido en este 115.3, y, además, así lo corrobora la excepción que dicho precepto contempla ('...salvo el recurso extraordinario de revisión...'), pues el recurso de revisión solo cabe contra los actos firmes en vía administrativa (artículo 118.1).
b) A la misma conclusión se llega mediante una interpretación teleológica. La finalidad perseguida por el recurso potestativo de reposición es permitir a la Administración la reconsideración de sus criterios en vía administrativa. En la generalidad de los actos que ponen fin a la vía administrativa que enumera el artículo 109 , esa reconsideración del asunto por la propia Administración no sería viable -salvo por la vía excepcional del recurso extraordinario de revisión y de la revisión de oficio- si no fuera a través de este recurso potestativo de reposición; pero ello no es así en los casos del artículo 109 .a/ (las resoluciones de los recursos de alzada), en los que la Administración ya ha podido realizar en dos ocasiones la valoración de los aspectos fácticos y jurídicos de su actuación, en primer lugar, al dictar el acto administrativo finalizador del procedimiento, y, en segundo lugar, al resolver el recurso de alzada.
Llevando estas consideraciones al caso que nos ocupa, debemos concluir que fue ajustada a derecho la resolución del Conseller de Política Territorial y Obras Públicas de 26 de junio de 2002 que declaró inadmisible, por improcedente, el recurso de reposición formulado contra la resolución del mismo órgano de 27 de marzo de 2002 en la que se había declarado inadmisible el recurso de alzada.
En consecuencia, acogiendo el primer motivo de casación, la sentencia de instancia debe ser casada por haber considerado admisible el mencionado recurso de casación.'
És més, dita Sentència declara en el fonament jurídic tercer la correcció jurídica de la declaració d'inadmissibilitat que feu l'administració pública.
Per tant, corol·lari de l'anterior, no hi ha més remei que fer aplicació de la doctrina abans exposada i procedir a desestimar el recurs interposat, confirmant la legalitat de la resolució impugnada, donant així resposta al que preveuen els
articles 70 i
71 de la Llei 29/1998 de 13 de juliol , reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa.
TERCER.-Essent d'aplicació l'
article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa , no resulta procedent dictar cap pronunciament exprés de condemna per a cap de les parts implicades en aquest procés, en base als dubtes de dret fomentats per l'esmentada
STSJ de Catalunya de 9 de novembre de 2006 que, altrament, no fou casada sinó en la
STS de 12 de novembre de 2010 , dictada a en un moment posterior a la data d'interposició del recurs de reposició i al dictat de la resolució impugnada.
Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;
Fallo
Que desestimantel present recurs contenciós administratiu interposat per la mercantil SRA.
María Luisa contra la resolució que es descriu en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, s'ha de confirmar que s'ajustava al dret aplicable.
Sense costes.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que no es ferma i que envers la mateixa s'hi pot interposar
recurs d'apel·lacióen el termini de 15 dies a comptar del dia següent en que sigui notificada davant d'aquest mateix Jutjat. Per a l'admissió a tràmit del recurs prèviament s'haurà de constituir dipòsit de 50 euros, de conformitat amb el que disposa la
Disposició addicional quinzena de la L.O 6/1985 del Poder Judicial , excepte en els supòsits d'exclusió previstos (Ministeri Fiscal, Estat, Comunitats Autònomes, Entitats Locals i organismes autònoms que depenguin dels anteriors) o beneficiaris d'assistència jurídica gratuïta.
D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.
Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.
PUBLICACIÓ.El jutge ha llegit i publicat la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.
