Sentencia Administrativo Nº 13/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 6/2006 de 19 de Diciembre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ DE CASSACIÓ

Recurs de cassació en interès de llei núm. 6/2006

SENTÈNCIA núm. 13/2006

President:

IL·LM. SR. EMILIO BERLANGA RIBELLES

Magistrats:

IL·LM. SR. EDUARDO BARRACHINA JUAN

IL·LM. SR. JOSÉ JUANOLA SOLER

IL·LMA. SRA. ANA M. APARICIO MATEO

IL·LM. SR. JOSÉ MANUEL DE SOLER BIGAS

Barcelona, dinou de desembre de dos mil sis

La Secció de Cassació de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, constituïda per a l'

examen d' aquest recurs de cassació en interès de la Llei núm. 6/2006, que ha interposat el Departament de Justícia contra la

Sentència núm. 61/06, de data 21 de febrer de 2006, que va dictar el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 12 de Barcelona en el recurs contenciós administratiu núm. 300/2005 , ha pronunciat en nom de SM el Rei aquesta Sentència.

Antecedentes

PRIMER.- El Departament de Justícia ha interposat un recurs de cassació en interès de la Llei 6/2006 contra la Sentència núm. 61/06, que va dictar el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 12 de Barcelona en el procediment abreujat núm. 300/2005 .

SEGON.- Un cop rebudes les actuacions del Jutjat, es va citar a termini tots els que n' eren part. La part actora en el procediment abreujat, Alfonso , va comparèixer i va fer les al·legacions previstes a l' article 100.5 de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LRJCA); després de l' audiència del Ministeri Fiscal, es va assenyalar la votació i decisió, que ha tingut lloc el dia 14 de desembre de 2006.

Hi ha estat ponent el magistrat Il·lm. Sr. EDUARDO BARRACHINA JUAN.

Fundamentos

PRIMER. El recurs de cassació en interès de llei és un recurs extraordinari que pot interposar-se contra sentències fermes i la finalitat del qual, respectant en tot cas la situació jurídica particular derivada de la Sentència objecte de recurs; consisteix a fixar en la decisió, quan fos estimatori, la doctrina legal aplicable al supòsit debatut.

Ara bé, per a això cal, pel que fa al cas examinat, no solament que la sentència impugnada sigui errònia, sinó que s' estimi que el criteri que estableix és greument danyós per a l' interès general. El greu dany per a l' interès general és un requisit indispensable perquè pugui prosperar un recurs de cassació en interès de la llei i està en funció d' una possible repetida actuació dels tribunals d' instància, en conèixer casos iguals, que se suposen de fàcil repetició, pel que es tracta d' aconseguir que el Tribunal Suprem, sense alterar la situació jurídica particular derivada de la sentència objecte de recurs, fixi la doctrina legal que en el futur haurà d' aplicarse a altres supòsits equivalents que es presentin (com han indicat, entre d' altres, les sentències del Tribunal Suprem, d' 11 de maig de 1983 i 16 d' octubre de 1989 ).

En conseqüència, ha de ser raonablement previsible la reiteració d' actuacions administratives iguals a la que ha estat enjudiciada per la sentència impugnada en interès de la llei o l' existència d' un número important d' afectats pel criteri que es demana a aquest Tribunal que alteri, establint l' oportuna doctrina legal.

Per això, cal que la part recurrent assenyali, en termes concrets i de forma explícita, i encara seria possible dir delimitada, la doctrina legal que pretengui que s' estableixi, i no només això, sinó que cal que faci també una anàlisi rigorosa de la magnitud amb què la sentència objecte de recurs pugui perjudicar l' interès general, atès que el recurs no està concebut per forçar un nou examen del problema concret suscitat en la instància, ni tan sols per posar remei a errors de la sentència impugnada sobre punts de fet o de dret, o sobre valoracions jurídiques que, només per resoldre la qüestió específica plantejada en aquella poguessin resultar rellevants, com diuen les sentències del Tribunal Suprem, de 12 i 17 de desembre de 1997 , entre d' altres.

A més com es reconeix en les ja citades declaracions d' aquesta Sala, el seu caràcter subsidiari respecte de les altres dues modalitats cassacionals, l' ordinària i la per a la unificació de doctrina, l' exclou en tots els supòsits en què aquelles haguessin estat possibles, de la mateixa manera que tampoc és possible que, al marge del litigi concret decidit en la sentència d' instància, es pretengui obtenir, en funció preventiva o assessora ( sentències també del Tribunal Suprem, entre altres moltes més, de 6 d' abril i 11 de juny de 1998 ) una doctrina legal que cobreixi el risc de possibles decisions adverses en el futur.

Al cap i a la fi, el recurs de cassació, qualssevol sigui la forma en què es manifesti i al costat de la correcció dels errors in iudicando o in procedendo en què hagués pogut incórrer la sentència impugnada i que correspon apreciar, essencialment, a la cassació ordinària, no ha perdut mai la funció de nomofilaxi de l' Ordenament jurídic que el va acompanyar des dels seus orígens ni l' estretament lligada a ella d' unificació dels criteris interpretatius i aplicatius d' aquest mateix Ordenament. Així es desprèn, per la resta,del caràcter de suprem intèrpret de la legalitat ordinària que implícitament assigna a aquest Tribunal l' art. 123.1 de la Constitució i explícitament li reconeix l' article 1.6 del Codi civil .

En funció dels fets que van ser objecte de resolució en la Sentència dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 12 de Barcelona, en data 21 de febrer de 2006 , pressupòsit fàctic ben conegut per les parts litigants, la Generalitat de Catalunya pretén que s' estableixi la doctrina legal següent:

"L' article 23 apartat e) de la Llei 18/2003, de 4 de juliol , no és d' aplicació directa. L' aplicació d' aquest article està supeditada al que estableixin tant les lleis de pressupostos i les disposicions reglamentàries que desenvolupin dit article com els convenis, els plans o els programes que s' aprovin."

En la Sentència dictada en primera instància es raona l' aplicació directa del dret a gaudir un permís de quatre setmanes de paternitat, com a dret individual del pare, per entendre' s que aquest dret està implícitament i expressament reconegut en el mencionat article 23 apartat e) de la Llei 18/2003 , màxim, quan després d' un any de la promulgació de dit text legal, encara no s' ha produït el desenvolupament normatiu al qual s' al·ludia anteriorment.

Consta, perquè així ho ha expressat l' entitat recurrent, el text normatiu que contenia l' avantprojecte de llei, que va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya el dia 31 de maig de 2005, i la presentació de la iniciativa legislativa es va produir el dia 7 de juny de 2005 que, després de la tramitació parlamentària, es va convertir en Llei 8/2006, en l' article 13 de la qual es reconeix el dret de paternitat anteriorment assenyalat.

Per tant, a la vista de l' evolució de la voluntat governamental de desenvolupar el contingut de l' article 23, apartat e) de la llei 18/2003 , és evident que la doctrina que se sol·licita manca de perspectiva de futur, atès que resulta impossible que cap òrgan jurisdiccional apliqui de forma directa una norma jurídica quan ha quedat desenvolupada imperativament en el mencionat article 13 de la Llei 18/2006 .

De res serviria utilitzar el recurs excepcional de cassació en interès de llei, per fer una declaració ad popam vel ostentationem que manqui de tota rellevància jurídica i pràctica. La doctrina que aquest Tribunal ha de fixar ha de tenir sempre, i en tot cas, vocació de futur, no mirar al passat, amb la finalitat d' evitar, perquè aquest és el sentit i fonament d' aquest recurs, una possible repetida actuació dels òrgans jurisdiccionals de primera instància, en conèixer casos iguals. L' activitat legislativa produïda en el devenir processal d' aquest recurs, ha deixat sense objecte la pretensió de l' entitat recurrent d' establir la doctrina sol·licitada.

Això no obstant i en termes merament declaratius, aquest Tribunal no aprecia irregularitat, contradicció o, fins i tot, podríem dir anticipació apressada o precipitada, en l' aplicació que el jutge de primera instància ha fet del dret de paternitat reconegut a la seva Sentència, atès que en aquest desenvolupament legislatiu, al qual al·ludíem anteriorment, ha quedat degudament reflectit l' encert que va dur a terme en la tasca hermenèutica de la norma jurídica aplicable.

Per tot això, és procedent la desestimació del recurs de cassació interposat en interès de llei, sense imposició de costes, a l' efecte establert en l' article 139 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa, atès que no hi concorren els requisits que s' exigeixen per a això.

Fallo

1. Desestimar el recurs de cassació en interès de llei.

2. No imposar les costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-los saber que no hi poden interposar cap recurs. Expediu-ne la testimoniança corresponent i uniu-la a les actuacions.

Així ho pronunciem, manem i signem.