Sentencia Administrativo Nº 137/2014, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 6, Rec 523/2012 de 12 de Junio de 2014

Encabezamiento

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6

de Barcelona

Recurs núm.: PA 523/12 B

Part actora: Encarna

Part demandada: AJUNTAMENT DE BARCELNA I ZURICH INSURANCE PLC SUCURSAL EN ESPAÑA

SENTÈNCIA NÚM. 137/14

Barcelona, 12 de juny de 2014

Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat contenciós administratiu núm. 6 de la província de Barcelona, he vist el recurs promogut per DÑA. Encarna contra l'AJUNTAMENT DE BARCELONA I ZURICH INSURANCE PLC SUCURSAL EN ESPAÑA.

Antecedentes

Primer. El dia 19 de desembre de 2012 va tenir entrada l'escrit d'interposició d'aquest recurs contra la resolució de 5 d'octubre de 2012 que desestima el recurs d'alçada interposat contra la resolució que desestima la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada per la recurrent. En la demanda l'actora sol·licita que es dicti sentència que declari la nul·litat de la resolució impugnada i la responsabilitat de l'ajuntament demandat i se la condemni a abonar a la recurrent una indemnització de 9949,39 euros, més els interessos legals des de la data de la reclamació administrativa i les costes. L'anterior pretensió es fonamenta en el fet que la recurrent va patir un dany -el dia 22 de novembre de 2010- en caure a l'aixecar-se el fitó que hi havia a la intersecció de la Rambla i el Pla de la Boqueria quan passava pel damunt.

Segon . Atès que per quantia va correspondre el procediment abreujat previst a l' article 78 de la Llei 29/98 , reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, es va assenyalar la vista per al dia 5 de juny de 2014. Comparegudes les parts el dia i hora esmentats, es va celebrar l'acte de la vista, en què l'actora es ratificà en la demanda presentada, mentre que l'administració demandada s'hi oposà tot sol·licitant la desestimació d'aquest recurs. Acte seguit i a proposta de les parts hom fixà la quantia d'aquest procés en 9949,39 euros, desprès de la qual cosa les parts varen proposar prova que va ser admesa i practicada amb el resultat que figura a les actuacions. Finalment, ambdues parts van formular les conclusions tot ratificant les pretensions respectives.

Fundamentos

Primer. - Constitueix l'objecte d'aquestes actuacions la resolució de 5 d'octubre de 2012 que desestima el recurs d'alçada interposat contra la resolució que desestima la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada per la recurrent degut al dany que va patir el dia 22 de novembre de 2010 en caure al terra a l'aixecar-se el fitó que hi havia a la intersecció de la Rambla i el Pla de la Boqueria quan passava pel damunt

0

Segon.- L'actora fonamenta la seva pretensió en el règim de responsabilitat patrimonial establert a l' article 139 i següents de la Llei 30/92 , règim segons el qual l'administració respon dels danys causats als ciutadans com a conseqüència de qualsevol lesió sempre que la mateixa sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, que el dany sigui efectiu, econòmicament avaluable i individualitzat en relació a una persona o grup de persones i que l'afectat no tingui el deure jurídic de suportar-lo (article 141).

La concurrència de les anteriors circumstàncies determina la imputació de la responsabilitat patrimonial a l'administració, que és una responsabilitat configurada de forma objectiva -com a conseqüència de la mera existència d'un nexe causal entre el dany produït i l'acció u omissió administrativa- amb independència de l'existència d'una culpa o negligència que és allò característic de la responsabilitat extracontractual de dret privat. Nexe causal que es pot veure trencat per la concurrència de força major o bé per la imprudència del propi afectat.

Tercer.- Pel que aquí ens interessa, és clar que no es pot demanar a l'administració una activitat consistent en mantenir de forma constant cadascuna de les instal·lacions i serveis públics que gestiona en un estat absolutament impecable. En aquest sentit cal reconduir la idea de funcionament normal a uns estàndards de qualitat determinats que seran els estàndards exigibles pel ciutadà, i si la mateixa administració no fixa aquests estàndards, caldrà deduir-los de forma casuística a partir d'allò que sigui raonable i pressupostàriament sostenible. En allò que superi aquests estàndards és el ciutadà o l'usuari el que ha d'assumir els riscos inherents a les seves activitats -activitats que hom exerceix en règim de llibertat i sota la pròpia responsabilitat-. En aquest sentit la sentència del Tribunal Suprem de 27 de juliol de 2002 (seció 6ª, recurs nº 4012/98 ) considera en relació al nexe de causalitat que ' una interpretación laxa del citado precepto hasta el extremo de convertir a las Administraciones Públicas en aseguradoras de todos los riesgos sociales, dada la amplitud de los servicios que prestan y de las competencias que ostentan, es la más perturbadora para una correcta realización y progresiva ampliación de tales servicios públicos, pues el principio de solidaridad de riesgos que late en el sistema de responsabilidad patrimonial de la Administración con el fin de lograr un mejor reparto de los beneficios y cargas sociales, puede verse frustrado con interpretaciones extensivas del requisito del nexo causal, aunque sea por razones tan atendibles jurídicamente como es la de evitar el desvalimiento de una persona que ha sufrido un grave quebranto'.

El cas és que hi ha un risc inherent a la mateixa existència humana, al desplegament de les activitats dels ciutadans, i en definitiva a l'exercici de la llibertat, un risc que és imputable a qui pren les decisions lliurement assumides i la qual responsabilitat els ha de ser imputada de forma natural. D'altra banda, l'assumpció del risc es connatural al gaudi de els coses (' iure naturali ad quem spectat rei commodum spectare debet danmum'). Una concepció de la responsabilitat administrativa que traslladi indiscriminadament a l'administració el cost de qualsevol risc relacionat directament o indirectament amb l'activitat administrativa pot comportar paral·lelament un correlatiu apoderament a l'administració per intervenir exhaustivament els espais de llibertat ciutadana.

En allò que es refereix a l'estat de la via pública, és exigible a l'administració un manteniment suficient en relació als usos propis de les instal·lacions. Ara bé, és clar que ni resulta exigible a l'administració una inversió inicial que asseguri el màxim estàndard de qualitat a totes i cadascuna de les vies públiques, ni tampoc es pot demanar una acció de manteniment que comporti l'esmena immediata de qualsevol desgast o desperfecte derivat de l'ús ordinari de la via pública. Òbviament aquest ús ordinari genera un desgast normal que ha de ser admissible en el marc de la vida útil dels bens.

En aquest cas de les proves practicades és pot constatar, en efecte, que la recurrent va caure el dia i en el lloc que assenyala (segons es desprèn de la declaració testimonial de la Sra. Celia i també s'ha de tenir per provat que la causa de la caiguda va ser l'aixecament sobtat del fitó que hi havia la via pública per a regular el pas de vehicles.

No consta, en canvi, que l'ajuntament disposi d'un servei d'inspecció i vigilància periòdica del funcionament del fitó, és a dir, no s'ha acreditat que - més enllà del fet que el fitó havia estat reparat feia uns dies- que l'administració compleixi els estàndards de servei que són exigibles. Per la qual cosa ponderant les proves practicades cal estimar que aquesta situació no compleix l'estàndard mínim exigible de prestació d'un servei públic de manteniment de la via pública ja que es tracta d'un lloc per on poden travessar els vianants i genera un risc al vianant i el col·loca en una situació de perill que ha de ser assumida, com a mínim, parcialment per l'Ajuntament.

Cal admetre, però, la col·laboració de la recurrent en el dany causat, ja que el fitó era perfectament visible pels vianants per la qual cosa hauria d'haver deambulant amb més precaució i no passar per sobre del fitó sinó per un altre lloc i evitar la caiguda; de forma que cal imputar també a l'actora una part de la responsabilitat en la producció del dany que al·lega.

Cal remarcar en aquest sentit que els vianants no tenen un dret a transitar despreocupant-se del trajecte que porten fins i tot quan deambulen per una zona no prohibida; al contrari, és exigible a qui transita un mínim de diligència i atenció en els seus actes, el deure elemental de mirar allà on es trepitja. L'administració pot ser responsable de les vies públiques i el seu correcte estat d'ús, però no se la pot fer responsable de qualsevol dany que es produeixi a les mateixes, àdhuc els que es corresponen amb situacions de risc raonablement perceptibles pels usuaris.

Així doncs, es constata que l'accident ha estat degut a una concurrència de causes, l'una consistent en el mal estat objectiu del fitó ja que es va aixecar de forma sobtada - segons la declaració testifical que consta a l'expedient administratiu- , un mal estat més enllà del que és raonablement acceptable, i en segon lloc la manca de diligència de la recurrent i l'assumpció de determinats riscos. En aquest context i d'acord amb una jurisprudència ja consolidada ( Tribunal Suprem, sentències de 15 d'abril de 2000 -Ar 6255 - i de 4 de maig de 1999 -EDJ 18565 - i Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sentència nº 550/2003 , de 15 d'abril) cal establir una responsabilitat compartida entre l'Ajuntament demandat i la mateixa recurrent, responsabilitat que en el cas que ens ocupa es fixa per meitats, ateses les circumstàncies.

Quart .- Pel que fa a la quantia de la indemnització, a la vista de les proves practicades i la manca d'al·legació en contra, cal quantificar els danys en 6000 euros que s'hauran de satisfer per meitat, 50 per cent a càrrec de l'actora i la resta de l'administració demandada. Quantitat a la que, per tal de garantir la indemnitat econòmica que és inherent als sistemes de responsabilitat, caldrà aplicar a partir de la data de la reclamació administrativa (el dia 26-7-2011) l'interès legal del diner fins la data de comunicació d'aquesta sentència a l'Administració, estant·se posteriorment al sistema d'actualització previst a la Llei jurisdiccional si fos el cas, com ha establert la jurisprudència ( Tribunal Suprem, sentència de 14 d'octubre de 2004 -EDJ 2004/152794-).

Cinquè. - A tenor dels articles 68.2 i 139.1 de la vigent llei jurisdiccional , modificat aquest últim per la Llei 37/2011, de 10 d'octubre, de mesures d'agilització processal, les costes processals s'imposaran en primera o única instància a la part que hagi vist rebutjades totes les seves pretensions en la sentència o en la resolució del recurs o de l'incident, excepte que s'apreciï i així es raoni, que el cas presentava series dubtes de fet o de dret.

En aquest cas l'estimació parcial del recurs comporta que no s'imposin les cotes processals.

Atesos els fonaments esmentats,

Fallo

He resolt estimar parcialment el recurs presentat per DÑA. Encarna , reconèixer la concurrència de culpes en la producció dels danys reclamats i condemnar a L'AJUNTAMENT DE BARCELONA a satisfer al recurrent la quantitat de 3000 euros més els interessos legals corresponents des de la data de la reclamació administrativa (26-7-2011) fins la data de comunicació d'aquesta sentència, sense costes.

Notifiqueu a les parts la precedent sentència fent constar que no és susceptible de recurs ordinari, de conformitat amb allò que preveu l' article 81 de la Llei jurisdiccional .

Així ho pronuncio, mano i signo.

La magistrada jutgessa

PUBLICACIÓ.Faig constar que avui la magistrada jutgessa ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.