Sentencia Administrativo Nº 138/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 173/2014 de 07 de Marzo de 2016

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ TERCERA

Recurs d'apel·lació núm 173/2014

Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona

Procediment ordinari núm 358/2013

Apel·lant: AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA

Apel·lat: CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE

S E N T È N C I A núm 138 /2016

Magistrats/ades:

IL·LM. SR. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS, President

IL·LMA. SRA. ISABEL HERNÁNDEZ PASCUAL

IL·LM. SR. HÉCTOR GARCÍA MORAGO

Barcelona, 8 de març de 2016

LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (SECCIÓ 3ª), en nom de S.M el Rei i de conformitat amb allò que disposa l' art 117.1 de la Constitució , ha pronunciat la SENTÈNCIA que segueix, a les actuacions del recurs d'apel·lació núm 173/2014, interposat, com a apel·lant, per L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA - representada i assistida per L'ADVOCACIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA-, essent l'apel·lada la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE -representada i assistida per L'ADVOCACIA DE L'ESTAT-.

Ha actuat com a Magistrat ponent l'Il·lm Sr HÉCTOR GARCÍA MORAGO, el qual expressa el parer de la Sala.

Antecedentes

PRIMER:En el procediment ordinari núm 358/2013, el Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona dictà la Sentència núm 126, de 13 de maig de 2014 , en mèrits de la qual va ser estimada la demanda interposada per la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE contra L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA en matèria d'autorització d'abocament d'aigües residuals.

SEGON:Disconforme amb el veredicte, la demandada interposà apel·lació; i la demandant s'hi oposà en temps i forma.

TERCER:Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, es va acordar formar-ne aquest rotlle d'apel·lació i designar Magistrat ponent. I un cop verificats els tràmits processals pertinents s'assenyalà el dia 4 de març de 2016 per tal de votar i decidir.

QUART.-En la tramitació d'aquest recurs d'apel·lació han estat observades les prescripcions legals de rigor.

Fundamentos

PRIMER:En el procediment ordinari núm 358/2013, el Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona dictà la Sentència núm 126, de 13 de maig de 2014 , en mèrits de la qual va ser estimada la demanda interposada per la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE (CHE) contra L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) en matèria d'autorització d'abocament d'aigües residuals.

La Sentència d'instància anul·là la Resolució de l'ACA, de 21 de juny de 2013 , per la qual li havia estat atorgada a FARRAN, SL, autorització per tal d'abocar aigües residuals procedents dels sanitaris de la seva indústria de fusteria, al canal d'Urgell, al terme municipal de Bellpuig (Lleida).

El Jutjat d'instància considerà que la Resolució administrativa impugnada es trobava afectada per un vici de manca de competència, en tractar-se d'un abocament d'aigües residuals en l'àmbit d'influència o d'afectació d'una conca hidrogràfica estatal (a saber: la del riu Ebre).

En aquesta segona instància, la demandada i apel·lant ACA ha sol·licitat d'aquest Tribunal la revocació de la Sentència a quoi la consegüent desestimació del recurs contenciós administratiu, la qual cosa ha suscitat l'oposició de la CHE.

En allò que ara és interessa, ambdues parts no han fet més que reproduir davant d'aquest Tribunal els mateixos arguments (d'ordre essencialment competencial) esgrimits en primera instància. A banda d'afegir, l'Administració apel·lant, retrets de manca de motivació i d'incongruència envers la Sentència impugnada. Retrets, aquests últims, que haurem de rebutjar d'entrada, perquè més enllà del contingut del pronunciament a quo,les Administracions enfrontades havien de ser perfectament conscients que la Sentència del Jutjat no pretenia altra cosa que donar per reproduïts els arguments (prou coneguts per les parts) que en ocasions anteriors ja havien fets seus els Jutjats i aquesta mateixa Sala per tal de rebutjar, amb tot luxe de detalls, recursos de característiques idèntiques a les del present. La qual cosa vol dir que el contingut del veredicte apel·lat, o la seva major o menor exhaustivitat temàtica, no podien situar l'ACA en una posició d'indefensió material o real.

SEGON:Quant al fons, no podrem per menys que fer nostres i donar per reproduïts els fonaments jurídics de la Sentència d'instància. Però no sense afegir-hi algunes consideracions.

Aquesta Sala i Secció ja te formada una convicció sòlida sobre la polèmica que ve enfrontant des de fa temps l'ACA i la CHE amb motius de les autoritzacions d'abocament d'aigües residuals amb incidència en la conca hidrogràfica de l'Ebre.

Com bé saben les parts, venim sostenint des de fa temps que els títols competencials 'd'aigües' i 'medi ambient' es fan indestriables quan d'allò que es tracta és de controlar els 'abocaments' susceptibles de perjudicar la qualitat de les aigües; amb una prevalença lògica del títol competencial 'd'aigües', per ser, el 'control dels abocaments', un element instrumental al servei d'una gestió òptima i eficaç del recurs natural. Gestió, aquesta, que el Tribunal Constitucional ha considerat indivisible en seu de conca; la qual cosa no faria més que justificar que qui sigui competent per tal d'administrar l'aigua d'una determinada conca, ho hagi de ser alhora per tal d'administrar els abocaments que de forma directa o mediata s'hi puguin produir; i que ho pugui fer per tal de garantir la correcta aplicació del seu propi subordinament jurídic. Tot això, sens perjudici d'altres actes d'intervenció complementaris, provinents d'altres Administracions amb competències i instruments normatius concurrents o confluents.

Un nombre considerable de les nostres Sentències definitives i fermes han deixat ben clara aquesta posició; per la qual cosa, ens remetrem a algunes d'elles per tal de desestimar l'apel·lació.

En l'anterior sentit, portarem a col·lació els fonaments jurídics de la nostra Sentència núm 555, de 8 de juliol de 2015 (recurs 490/2011 ), que no reproduirem, atès que són prou coneguts per les parts.

I el mateix farem a propòsit de les nostres Sentències núm 795, de 23 de desembre de 2014 ( apel·lació 208/2013 ) i núm 541, de 6 de juliol de 2015 ( apel·lació 252/2012 ). Si més no tenint present que totes elles eren prou representatives de la doctrina constitucional aplicable al cas i, alhora, de la interpretació adequada del Reial Decret 2646/1985, de 27 de desembre, de traspassos de serveis de l'Estat a la Generalitat de Catalunya (llegeixi's: tramitació autonòmica i resolució estatal; i, alhora, competència exclusiva de l'Estat per tal de pronunciar-se sobre els efectes del silenci administratiu, en seu d'abocaments com el que ara ens ocupa).

TERCER:Certament, la STC 138/2010, de 16 de desembre , es pronuncià en els termes que segueixen:

'4. El recurso también se dirige contra la letra g) del art. 144.1 EAC , que se refiere a la regulación y gestión de los vertidos efectuados en aguas interiores de Cataluña así como de los efectuados en las aguas superficiales y subterráneas que no pasen por otra Comunidad.

De entrada, debemos señalar que, de acuerdo con lo que declaramos en la STC 110/1998, de 21 de mayo (FJ 6), los vertidos deben encuadrarse en el título competencial 'medio ambiente', lo que, por otra parte, verifica el precepto, cuyo título es 'Medio ambiente, espacios naturales y meteorología', y al medio ambiente se refiere el apartado 1.

El propio Gobierno recurrente, que reconoce esta incardinación de los vertidos en el título competencial medio ambiente, afirma, en primer lugar, que, tratándose de una competencia compartida, la regulación que haga la Generalitat de Cataluña debe respetar las normas básicas dictadas por el Estado en la materia ex art. 149.1.23 CE .

La impugnación del precepto recurrido ha de ser desestimada. Ciertamente el precepto debe leerse en conjunción con el encabezamiento del artículo, el cual, en perfecta adecuación a lo establecido en el art. 149.1.23 CE , caracteriza el medio ambiente como una materia compartida y señala que corresponde a la Generalitat la competencia para el establecimiento de normas adicionales de protección.

El recurso alega, en segundo lugar, que la atribución a la Generalitat, dentro de su ámbito territorial, de la competencia ejecutiva sobre la intervención administrativa de los vertidos en las aguas superficiales y subterráneas -que incluyen los realizados en la cuenca del Ebro- es inconstitucional.

Si, como hemos dicho, el encuadramiento adecuado de la materia 'vertidos' es el título de medio ambiente, nada impide que el Estatuto de Autonomía de Cataluña incorpore tal atribución, pues el art. 149.1.23 CE reserva al Estado la 'legislación básica', pudiendo las Comunidades asumir competencias ejecutivas, como así se hace [ STC 149/1991, de 4 de julio , FFJJ 1 y 4 A)].

En consecuencia este motivo de impugnación debe rechazarse'

Extret del context general al qual ens devem, una interpretació literal del fragment transcrit podria abonar la tesi que la Generalitat és competent per tal d'autoritzar fins i tot els abocaments en aigües pertanyents a conques supracomunitàries. Però el caràcter indestriable de les matèries 'aigües' i 'medi ambient', unida a la necessitat de trobar una exegesi adequada d'aquest pronunciament limitat de la STC 138/2010 -d'una exegesi que harmonitzi amb la doctrina sobre la 'indivisibilitat' de la gestió de les aigües supracomunitàries condensada a la posterior STC 30/2011, de 16 de mar ç-, ens haurà de conduir a interpretar l'incís de l'art 144.1.g) EAC (l'incís que diu que 'En tot cas, dins del seu ambit territorial, correspon a la Generalitat la competencia executiva sobre la intervencio administrativa dels abocaments en les aigues supercials i subterranies.') en el sentit que aquesta intervenció autoritzatòria de la Generalitat, pel que fa als interessos de les conques estatals es podrà verificar envers les normes addicionals de protecció establertes per la pròpia Generalitat de Catalunya; però sense excloure la intervenció executiva i necessària de l'Estat a l'hora d'autoritzar, d'acord amb la seva pròpia normativa, tots els abocaments susceptibles de revertir o incidir en aigües de conques supracomunitàries. No debades, podrem comprovar més endavant com la normativa estatal sobre les aigües, conté un apartat dedicat a la regulació dels abocaments; i en referir-se a aquests últims, tàcitament els hi està atorgant carta de naturalesa com a part integrant de la matèria 'd'aigües'. Cosa lògica, d'altra banda, si tenim present que la gestió de l'aigua no resultarà possible o efectiva si qui és en cada moment responsable d'aquesta gestió, no es troba en condicions de garantir amb seguretat l'aptitud del recurs per tal de ser utilitzat o consumit adequadament o amb les degudes garanties.

L'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC), al seu art 117 estableix que la Generalitat de Catalunya 'assumeix competències executives sobre el domini públic hidràulic'... ' en els termes que estableix la legislació estatal', sens perjudici de la facultat d'adoptar 'mesures addicionals de protecció i sanejament dels recursos hídrics i dels ecosistemes aquàtics'.Doncs bé: aquest últim incís (amb l'expressió 'sanejament' d'una forma destacada) constitueix la prova més palpable que el propi EAC ha estat sensible a l'atracció que el títol competencial 'd'aigües' ha d'exercir quan d'allò que es tracta és de garantir la salubritat del recurs.

QUART:Ja hem vist com la STC 30/2011, de 16 de mar ç, corroborà la doctrina de la 'indivisibilitat de la gestió de l'aigua de les conques supracomunitàries' en els termes que segueixen:

'5. Sentadas las premisas que anteceden, procede seguidamente que examinemos si el art. 51 EAAnd vulnera el art. 149.1.22 CE por razones materiales o sustantivas, esto es, en atención al contenido de la regulación que incorpora, para lo cual resulta obligado partir de la doctrina sentada en la STC 227/1988, de 29 de noviembre (reiterada en las SSTC 161/1996, de 27 de octubre , y 118/1998, de 4 de junio ), en la que este Tribunal se pronunció sobre la constitucionalidad del principio de unidad de gestión de cuenca hidrográfica, como criterio de delimitación territorial utilizado por la Ley 29/1985, de 2 de agosto, de aguas, para precisar el alcance del art. 149.1.22 CE , criterio que se mantiene en la vigente Ley de aguas (texto refundido aprobado por Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio , reformado por la Ley 62/2003, de 30 de diciembre ), que define la 'cuenca hidrográfica', en coincidencia con lo establecido por el art. 2 de la Directiva 2000/1960 / CE de 23 de octubre de 2000 , del Parlamento Europeo y del Consejo , por la que se establece un marco comunitario de actuación en el ámbito de la política de aguas (modificada por la Directiva 2008/32/CE de 11 de marzo de 2008, del Parlamento Europeo y del Consejo), como 'la superficie de terreno cuya escorrentía superficial fluye en su totalidad a través de una serie de corrientes, ríos y, eventualmente, lagos, hacia el mar por una única desembocadura, estuario o delta'. En tal sentido, las aguas continentales superficiales, así como las corrientes de aguas subterráneas renovables, en la medida en que confluyen en la red de cauces naturales de una cuenca hidrográfica, pertenecen a dicha cuenca y se integran todas ellas, a través de la misma, en el ciclo hidrológico (art. 1.3 de la Ley de aguas). Por otra parte, al concepto de cuenca hidrográfica ha de añadirse el de 'demarcación hidrográfica', entendiéndose por tal 'la zona terrestre y marina compuesta por una o varias cuencas hidrográficas vecinas y las aguas de transición, subterráneas y costeras asociadas a dichas cuencas' ( art. 16 bis de la Ley de aguas, añadido por la Ley 62/2003, de 30 de diciembre , y que incorpora asimismo la definición contenida en el art. 2 de la Directiva 2000/60 /CE ).

Al atribuir a la Comunidad Autónoma de Andalucía competencias exclusivas sobre aguas de la cuenca del Guadalquivir, siendo como es ésta una cuenca hidrográfica intercomunitaria, el art. 51 EAAnd se separa de la previsión establecida en el art. 149.1.22 CE y del criterio que utiliza la Ley de aguas (texto refundido aprobado por Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio , reformado por la Ley 62/2003, de 30 de diciembre ) para la concreción de la delimitación territorial de las competencias del Estado que figura en el citado precepto constitucional ('aguas [que] discurran por más de una Comunidad Autónoma'). Y lo hace el precepto estatutario con un criterio ('aguas de la cuenca del Guadalquivir que transcurren por su territorio y no afectan a otra Comunidad Autónoma') que conduce a un entendimiento que acoge un modelo de gestión fragmentada de las aguas pertenecientes a una misma cuenca hidrográfica intercomunitaria, conforme al cual una parte de las aguas de la cuenca del Guadalquivir sería de competencia exclusiva de la Comunidad Autónoma andaluza y otra parte de las aguas de esa misma cuenca intercomunitaria sería de competencia exclusiva del Estado.

Ya en este punto, habremos de acudir a la doctrina de la citada STC 227/1988, de 29 de noviembre , en la que hicimos unas consideraciones que interesa aquí recordar:

a) En primer lugar, es 'necesario partir, ante todo, de las específicas referencias constitucionales a la materia 'aguas' que se contienen en los arts. 148.1.10 y 149.1.22 de la Constitución . Según el primero de estos preceptos, las Comunidades Autónomas pueden asumir competencias sobre 'los proyectos, construcción y explotación de los aprovechamientos hidráulicos, canales y regadíos de interés de la Comunidad Autónoma' respectiva; de conformidad con el segundo, el Estado tiene competencia exclusiva sobre 'la legislación, ordenación y concesión de recursos y aprovechamientos hidráulicos cuando las aguas discurran por más de una Comunidad Autónoma'. Ambos preceptos no son coincidentes, ni desde el punto de vista de la materia que definen, ni en atención al criterio que utilizan para deslindar las competencias estatales y autonómicas sobre la misma, que, en el primer caso, es el interés de la Comunidad Autónoma, y en el segundo, el territorio por el que las aguas discurren' (FJ 13).

b) En segundo término, en la STC 227/1988 , rechazamos que fuera 'inconstitucional que la Ley de aguas utilice como criterio territorial para el ejercicio de las competencias del Estado en materia de aguas continentales el de la cuenca hidrográfica que exceda de una Comunidad Autónoma', puesto que, 'cuando la Constitución utiliza la expresión 'aguas que discurran', no toma en consideración necesariamente las corrientes o cursos aislados, ni menos aún obliga a compartimentar las competencias sobre los diferentes tramos de un mismo curso fluvial. Antes bien, es lícito y razonable entender, como así lo hace la Ley impugnada, que, para delimitar las competencias exclusivas del Estado, la norma constitucional permite referirse al conjunto integrado de las aguas de cada cuenca que, a través de corrientes principales y subalternas, trasvasan los confines del territorio de una Comunidad Autónoma. A ello no se opone el hecho de que la Constitución y los Estatutos de Autonomía no hayan sancionado explícitamente el concepto estructural de la cuenca hidrográfica, pues en ningún caso podría atribuirse a esta omisión el sentido de que sus redactores lo han querido excluir implícitamente, lo que no se desprende, antes al contrario, de los antecedentes parlamentarios' (FJ 15).

c) En tercer lugar, aunque es cierto que en la STC 227/1988 no deja de señalarse 'que del conjunto de las normas del bloque de la constitucionalidad aplicables en materia de aguas puede extraerse más de una interpretación, sin forzar los conceptos empleados por tales normas y dentro siempre de los límites constitucionales', no lo es menos que asimismo se advierte inmediatamente que 'en el desempeño de la tarea interpretativa de las normas competenciales establecidas en la Constitución y en los Estatutos de Autonomía, y por imperativo del criterio de unidad de la Constitución, que exige dotar de la mayor fuerza normativa a cada uno de sus preceptos, este Tribunal ha de tener en cuenta también el conjunto de los principios constitucionales de orden material que atañen, directa o indirectamente, a la ordenación y gestión de recursos naturales de tanta importancia como son los recursos hidráulicos, principios que, a modo de síntesis, se condensan en el mandato constitucional que obliga a todos los poderes públicos a velar por la 'utilización racional de todos los recursos naturales' ( art. 45.2 de la Constitución ). Por ello, entre las diversas interpretaciones posibles de las reglas de distribución de competencias, este Tribunal sólo puede respaldar aquellas que razonablemente permitan cumplir dicho mandato y alcanzar los objetivos de protección y mejora de la calidad de vida y defensa y restauración del medio ambiente a los que aquél está inseparablemente vinculado' (FJ 13).

d) Como corolario de lo anterior, en la citada STC 227/1988 , realizamos una precisión que ahora se revela de la máxima importancia, al afirmar que la 'expresión 'aguas que discurran por más de una Comunidad Autónoma' es un concepto constitucional cuyo significado debe desentrañarse atendiendo a criterios lógicos, técnicos y de experiencia. Desde el punto de vista de la lógica de la gestión administrativa, no parece lo más razonable compartimentar el régimen jurídico y la administración de las aguas de cada curso fluvial y sus afluentes en atención a los confines geográficos de cada Comunidad Autónoma, pues es evidente que los usos y aprovechamientos que se realicen en el territorio de una de ellas condicionan las posibilidades de utilización de los caudales de los mismos cauces, principales y accesorios, cuando atraviesan el de otras Comunidades o surten a los cursos fluviales intercomunitarios. Este condicionamiento, por lo demás, no sólo se produce aguas arriba en perjuicio de los territorios por los que una corriente desemboca en el mar, sino también aguas abajo, en posible perjuicio de los territorios donde nace o por donde transcurre, ya que la concesión de caudales implica en todo caso el respeto a los derechos preexistentes, de manera que los aprovechamientos concedidos en el tramo inferior o final de un curso pueden impedir o menoscabar las facultades de utilización de las aguas en tramos superiores. Por el contrario, el criterio de la cuenca hidrográfica como unidad de gestión permite una administración equilibrada de los recursos hidráulicos que la integran, en atención al conjunto de intereses afectados que, cuando la cuenca se extiende al territorio de más de una Comunidad Autónoma, son manifiestamente supracomunitarios. Desde un punto de vista técnico, es claro también que las aguas de una misma cuenca forman un conjunto integrado que debe ser gestionado de forma homogénea... Así lo pone de manifiesto la experiencia internacional sobre la materia... La experiencia de gestión de estos recursos en nuestro país, articulada en torno a la unidad de cada cuenca, desde que se adoptó una concepción global de la política hidráulica, conduce a la misma conclusión' (FJ 15).

e) Como consecuencia de lo anterior, en la STC 227/1988 , FJ 15, este Tribunal no acogió el entendimiento fragmentador de la cuenca hidrográfica que propugnaba el Gobierno Vasco en su impugnación de la Ley 29/1985, de 2 de agosto , de aguas, ley refundida en la vigente Ley de aguas (texto refundido aprobado por Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio ), al pretender introducir el concepto de 'curso fluvial concreto' para reclamar la competencia autonómica sobre los 'cursos fluviales o corrientes de agua que discurran íntegramente por el territorio de una Comunidad Autónoma, ya desemboquen íntegramente en otro curso fluvial, en un lago o en el mar', e incluso el concepto de 'tramo final', por referencia a los cursos fluviales que discurran por más de una Comunidad Autónoma, en el sentido de que 'aquélla donde muera cada curso tendría competencia sobre el tramo final, desde que entra en su territorio, pues en tal caso la utilización que se haga del caudal sólo afecta a los intereses de esa Comunidad Autónoma'.

f) Asimismo, en la STC 227/1988 , FJ 16, advertimos que los 'flujos o corrientes de aguas subterráneas, en la medida en que convergen en la red de cauces de una cuenca hidrográfica ... pertenecen a dicha cuenca y se integran así, a través de la misma, en el ciclo hidrológico'; por ello, 'una vez admitida la constitucionalidad del criterio de la cuenca hidrográfica, de conformidad con lo dispuesto en el art. 149.1.22 de la Constitución , no es dudoso que el mismo criterio territorial de delimitación de competencias puede aplicarse a las aguas subterráneas, siempre que se trate de aguas renovables integradas en la red de cauces confluyentes en una misma cuenca, y en tal sentido deben interpretarse las referencias a las aguas subterráneas que se contienen en los Estatutos de Autonomía'.

6. Nuestro punto de partida ha de ser necesariamente el integrado por las consideraciones fundamentales de la STC 227/1988 , ratificada por las SSTC 161/1996, de 17 de octubre , y 11/1998, de 13 de enero , que ahora nos llevan a concluir que aunque el criterio de la cuenca hidrográfica no sea el único constitucionalmente viable en el marco del art. 149.1.22 CE , sí ha de declararse que no le es dado al legislador estatal concretar las competencias del Estado en esta materia mediante una fragmentación de la gestión de las aguas intercomunitarias de cada curso fluvial y sus afluentes.

En efecto, como señalábamos en la citada STC 227/1988 , una interpretación sistemática del art. 149.1.22 CE , en su relación con el art. 45.2 CE que reclama una 'utilización racional de los recursos naturales', nos llevó a sostener que 'entre las diversas interpretaciones posibles de las reglas de distribución de competencias este Tribunal sólo puede respaldar aquellas que razonablemente permitan cumplir dicho mandato', añadiendo que 'no parece lo más razonable compartimentar el régimen jurídico y la administración de las aguas de cada curso fluvial y sus afluentes en atención a los confines geográficos de cada Comunidad Autónoma pues es evidente que los usos y aprovechamientos que se realicen en el territorio de una de ellas condicionan las posibilidades de utilización de los caudales de los mismos cauces, principales y accesorios, cuando atraviesan el de otras Comunidades o surten a los cursos fluviales intercomunitarios', en tanto que 'por el contrario, el criterio de la cuenca hidrográfica como unidad de gestión permite una administración equilibrada de los recursos hidráulicos que la integran, en atención al conjunto de intereses afectados que, cuando la cuenca se extiende al territorio de más de una Comunidad Autónoma, son manifiestamente supracomunitarios', de modo que 'es claro también que las aguas de una misma cuenca forman un conjunto integrado que debe ser gestionado de forma homogénea' ( STC 227/1988 , FJ 15).

En definitiva, hemos de concluir que el conjunto de esos intereses 'manifiestamente supracomunitarios', 'debe ser gestionado de forma homogénea', lo que excluye la viabilidad constitucional de la compartimentación del 'régimen jurídico y la administración de las aguas de cada curso fluvial y sus afluentes en atención a los confines geográficos de cada Comunidad Autónoma' ( STC 227/1988, de 29 de noviembre FJ 15).

De conformidad con todo ello, el art. 51 EAAnd debe reputarse inconstitucional y nulo porque, al compartimentar el régimen jurídico y la administración de las aguas pertenecientes a una misma cuenca hidrográfica supracomunitaria, como es la del Guadalquivir, el citado precepto vulnera el art. 149.1.22 CE .

Esta consideración sobre la inconstitucionalidad de carácter sustantivo en que incurre el precepto estatutario impugnado podría ser ya suficiente para fundar la estimación del recurso y la consiguiente declaración de inconstitucionalidad y nulidad del art. 51 EAAnd. Sin embargo, la singular posición que corresponde al Estatuto de Autonomía en la configuración del Estado autonómico ( SSTC 247/2007, FJ 5 , y 31/2010, de 28 de junio , FJ 4), así como la esencial importancia vital, social y económica del agua ( STC 227/1988 , FFJJ 6 y 20), recurso natural que constituye el objeto del art. 149.1.22 CE , justifican y aún aconsejan extender nuestro enjuiciamiento al análisis de la constitucionalidad formal de la disposición estatutaria controvertida, dando con ello expresa respuesta a la tacha de inconstitucionalidad esgrimida en tal sentido por el Gobierno autonómico recurrente.'

És evident que la doctrina que es desprèn dels paràgrafs precedents, va més enllà de la conca del riu Guadalquivir i de la Comunitat Autònoma d'Andalusia, esdevenint extrapolable a qualsevol conca hidrogràfica supracomunitària; la qual cosa la fa d'aplicació necessària en el nostre cas.

CINQUÈ:El text refós de la Llei d'Aigües (TRLA), aprovat mitjançant Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio , conté, com hem dit, una regulació detallada del règim dels abocaments, que resulta aplicable a les conques hidrogràfiques de competència estatal. En aquest sentit, el seu art 101.2 estableix amb claredat que:

'Las autorizaciones de vertido corresponderán a la Administración hidráulica competente...'

I és palès que l'administració hidràulica competent pel que fa a la conca del riu Ebre, és la Confederació avui apel·lada.

SISÈ:Encara que no hagi de venir al cas, no ocultarem que el precepte legal suara esmentat afegeix: '...salvo en los casos de vertidos efectuados en cualquier punto de la red de alcantarillado o de colectores gestionados por las Administraciones autonómicas o locales o por entidades dependientes de las mismas, en los que la autorización corresponderá al órgano autonómico o local competente.'.Tanmateix, es tracta d'un enunciat que no exclou la intervenció de la Confederació Hidrogràfica corresponent pel que fa a l'ulterior recorregut de les aigües.

En aquest darrer sentit, la Disposició addicional 3ª del Decret 130/2003, de 13 de maig , pel qual va ser aprovat el Reglament dels serveis públics de sanejament establí que 'Els abocaments al medi de les instal·lacions de sanejament resten autoritzats, als efectes del que preveu l' article 17.1.a) de la Llei 6/1999, de 12 de juliol , d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua, en les condicions i amb els límits establerts en el corresponent projecte, conforme al qual hagin estat executades en desenvolupament del Pla de Sanejament de Catalunya, sens perjudici de la seva revisió quan s'escaigui. En tot cas, hauran de contemplar limitacions en relació als paràmetres de contaminació més significatius. Aquesta revisió la realitzarà l'Agència Catalana de l'Aigua, amb l'audiència prèvia a les administracions competents encarregades de la seva explotació i manteniment, determinant les condicions i límits dels abocaments'.Però no sembla que aquesta regulació pugui alterar el desenllaç de cap controvèrsia si és interpretada en coherència amb la parcel·la del bloc de constitucionalitat que hem portat a col·lació. Dit, això últim, no sense afegir que la menció feta per la disposició reglamentària transcrita a la Llei 6/1999, haurà de considerar-se referida als art 4.f ), 8.2.e ), 8.2.m ), i 11.11.a) i concordants del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre , el contingut dels quals no ha de suposar, als nostres efectes, cap alteració de l'estatus quo.

SETÈ:També se'ns ha dit que en anteriors ocasions l'apel·lada s'hi va avenir a acceptar la competència autoritzatòria de l'ACA en supòsits com el present; però aquest argument és feble, perquè podria donar-se el cas que l'apel·lada hagués arribat legítimament a la convicció que havia de modificar el seu criteri primigeni per raons de legalitat. Si més no a la vista de la doctrina reflectida a la STC 30/2011 .

VUITÉ:Atès allò que disposen els punts 2 i 3 de l'art 139.2 LJCA , la íntegra desestimació de l'apel·lació haurà de venir acompanyada de la imposició de les costes de la segona instància a la part apel·lant; per bé que limitant-les a 500 euros.

Fallo

Per tot allò que ha estat exposat, aquesta Secció 3ª de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya HA DECIDIT:

DESESTIMARel present recurs d'apel·lació núm 173/2014, promogut per L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA -amb l'oposició de la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE- contra la Sentència núm 126, de 13 de maig de 2014, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona en el sí del procediment ordinari núm 358/2013; i, per conseqüència, confirmar la susdita Sentència en tots els seus extrems.

Amb la imposició de les costes d'aquesta segona i última instància a la part apel·lant; per bé que limitant-les a 500 euros.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts amb l'advertiment que és ferma i, com a tal, insusceptible de recursos.

Alhora, trameteu una certificació del present veredicte, amb l'ofici corresponent, al Jutjat d'origen, per tal que hi pugui dictar els pronunciaments d'execució que siguin pertinents.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem. Adjunteu-ne una certificació literal al rotlle d'apel·lació,

PUBLICACIÓ.-El dia d'avui i en audiència pública, el Magistrat ponent ha llegit i ha publicat la Sentència anterior. En dono fe.