Sentencia Administrativo Nº 14/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 6, Rec 13/2007 de 17 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

RECURS DE CASSACIÓ PER A UNIFICACIÓ DE DOCTRINA NÚM. 13/2007

SENTÈNCIA NÚM. 14/2007

President:

IL·LM. SR. EMILIO BERLANGA RIBELLES

Magistrats:

IL·LM. SR. EMILIO ARAGONÉS BELTRÁN

IL·LM. SR. JOAQUIN JOSÉ ORTIZ BLASCO

IL·LMA. SRA. ANA RUBIRA MORENO

IL·LM. SR. JAVIER AGUAYO MEJÍA

Barcelona, disset de desembre de dos mil set

La Secció de Cassació de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, constituïda per a la

resolució d'aquest recurs, ha pronunciat, en nom de SM el Rei, aquesta Sentència en el recurs de cassació per a unificació de

doctrina núm. 13/2007, interposat pel lletrat de la Generalitat en representació del .DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL

I OBRES PÚBLIQUES, contra la Sentència núm. 118, de 15 de febrer de 2007, dictada per la Secció Segona en el recurs contenciós administratiu núm. 413/2002.

Antecedentes

PRIMER.- La representació processal de Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya va interposar un recurs de cassació per a unificació de doctrina contra la Sentència núm. 118, que va dictar la Secció Segona en el recurs núm. 413/2002.

SEGON.- La Secció Segona va admetre a tràmit el recurs de cassació, va traslladar l'escrit d'interposició, al qual es va oposar el procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en representació dels senyors Jorge , Jose Miguel i Alberto , i va acordar trametre les actuacions principals a la Secció de Cassació.

TERCER.- Rebudes les actuacions de la Secció Segona, i després dels tràmits corresponents, es va assenyalar el dia 13 de desembre de 2007 per a la votació i decisió.

Hi ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat EMILIO ARAGONÉS BELTRÁN.

Fundamentos

PRIMER: A l'empara de l' article 99 de la Llei reguladora d'aquest orde jurisdiccional , la GENERALITAT DE CATALUNYA, demandada en el recurs contenciós administratiu núm. 413/2002 seguit davant la Secció Segona d'aquesta Sala, interposa el present recurs de cassació per a la unificació de doctrina contra la Sentència dictada en el recurs esmentat, de data 15 de febrer de 2007, que estima el recurs interposat per diverses persones físiques contra la resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, de 10 de gener de 2002, desestimatòria de la sol·licitud d'expropiació efectuada pels recurrents, en base a l' article 103 del Decret legislatiu 1/1990 de la finca denominada Can Cuyàs, de Sant Just Desvern, qualificada pel Pla General Metropolità amb les claus 27 i 28 de Sistema de parcs forestals de conservació i de Sistema de parcs forestals de repoblació. La Sentència impugnada anul·la tal resolució, sense que sigui procedent la fixació de preu just en tal recurs contenciós administratiu.

SEGON: Concorrent-hi els requisits formals d'admissió del present recurs, sobre el qual no existeix cap qüestió, la part contra la qual es recorre nega l'existència de contradicció entre la Sentència objecte de recurs i la que s'aporta com a contradictòria, dictada per la Secció Tercera d'aquesta mateixa Sala amb data 17 de maig de 2004, desestimatòria del recurs contenciós administratiu núm. 986/2001, per no pronunciar-se aquesta sobre la qüestió objecte de debat en la Sentència objecte de recurs com a ratio decidendi d'aquesta, no sent suficient una afirmació feta manifestament obiter dicta, qüestió aquesta que, per la seva pròpia naturalesa, ha d'examinar-se amb prioritat.

TERCER: Una consolidada línia jurisprudencial, de la qual són exemple les STS, de 21 de juliol de 2001; 17 i 24 de maig i 26 de juliol de 1999, i 31 de gener i 17 d'abril de 2000, té declarat que el recurs de cassació per a unificació de doctrina és excepcional i subsidiari respecte del de cassació pròpiament dit, ja que quan no és possible la impugnació de les sentències dictades en única instància pels tribunals superiors de justícia o per l'Audiència Nacional per insuficiència de quantia; s'obre la possibilitat que les sentències esmentades puguin ser objecte de recurs, però només amb la finalitat primordial d'unificar criteris i declarar la doctrina procedent en Dret davant l'existència de pronunciaments contradictoris. Es tracta, amb aquest mitjà d'impugnació, de potenciar la seguretat jurídica a través de la unificació dels criteris interpretatius i aplicatius de l'ordenament, però no en qualsevol circumstància, tal com ocorre amb la modalitat general de la cassació -sempre que es donin, per descomptat, els requisits de la seva procedència-, sinó "només" quan la inseguretat derivi de les pròpies contradiccions en què, en presència de litigants en la mateixa situació processal i en mèrit a fets, fonaments i pretensions substancialment iguals, haguessin incorregut les resolucions judicials específicament enfrontades.

D'aquí, com destaca la mateixa línia jurisprudencial, el protagonisme que en aquesta via impugnativa excepcional assumeix la contradicció de les sentències, fins i tot sobre la mateixa il·legalitat de la qual hagués estat objecte d'impugnació, i d'aquí, també, que l' art. 97.1de la vigent Llei reguladora d'aquesta jurisdicció (aplicable a aquest recurs, segons l' art. 99.4. de la mateixa Llei) exigeixi que l'escrit de preparació hagi de contenir, al costat de la fonamentació de la infracció legal que s'imputi a la sentència impugnada, "relació precisa i circumstanciada de la contradicció al·legada", és a dir, precisa en el llenguatge i circumstanciada en el seus objecte i contingut, amb clara al·lusió, per tant, a les identitats subjectiva, objectiva i causal determinants del judici de contradicció. Perquè només així, això és, només en el cas que la sentència o sentències al·legades - no d'altres- com a incompatibles siguin "realment" contradictòries amb la que és objecte de recurs, el Tribunal de Cassació podrà declarar la doctrina correcta i, quan calgui i per exigències de tal declaració, cassar la sentència de què es tracti.

No és, doncs, aquesta modalitat cassacional una forma d'eludir la inimpugnabilitat de sentències que, fins i tot podent estimar-se contràries a Dret, no assoleixin els límits legalment establerts per a l'accés al recurs de cassació general o ordinari, ni, per últim, una darrera oportunitat de revisar jurisdiccionalment sentències eventualment no ajustades a l'ordenament per fer possible una nova consideració del cas per elles decidit. És, simplement, un remei extraordinari arbitrat pel legislador per anul·lar, sí, sentències il·legals, però només si estiguessin en contradicció amb altres de tribunals homòlegs o amb altres del Tribunal Suprem específicament portades al procés com a oposades a la que es tracti d'interposar-hi recurs, perquè el judici de contradicció, com ja s'ha posat repetidament de relleu, ha de fer-se "únicament" en presència de les sentències respecte de les quals s'al·legui la contradicció i no d'altres, per molt representatives que aquestes puguin resultar, fins i tot de línies jurisprudencials ja consolidades.

Per això mateix, també, les identitats abans esmentades han de resultar "només" de les situacions previstes per les sentències aportades com a contradictòries i no de sentències diferents i, per això mateix, igualment, en el judici de contradicció no són possibles intromissions crítiques ni addicions en els fets i fonaments jurídics de les sentències confrontades, ja que han de comparar-se com hi vénen donats, de la mateixa manera que ha d'efectuar-se l'obligat contrast tal com vénen donats en dites sentències els litigants i la seva respectiva situació i les pretensions actuades en els processos corresponents.

Com conclou la mateixa línia jurisprudencial, vol dir-se amb això que, per decidir sobre la contradicció, haurà de partir-se dels plantejaments fets en les sentències enfrontades, i només una vegada constatada la contradicció des de tal punt de partida i la il·legalitat d'aquest plantejament fet per la sentència impugnada, podrà donar-se lloc al recurs, per decidir, llavors, el debat plantejat amb pronunciaments adequats a Dret, això és, la qüestió resolta a la instància.

QUART: Certament, no seria possible estimar concurrent la identitat substancial de fonaments entre la Sentència objecte de recurs i l'aportada com de contrast quan el recurs es fonamentés en una afirmació aïllada de la Sentència de contrast que no constituís la seva ratio decidendi, sinó que s'hagués produït obiter dicta.

En aquest sentit, la STS (Secció 3.ª de la Sala 3.ª) de 22 d'abril de 2002 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 1701/2001) reitera que entre els variats requisits que requereix la interposició del recurs de cassació per a la unificació de doctrina i atès que tal recurs apareix configurat en els esmentats preceptes com un recurs amb perfils propis, ben diferents del recurs de cassació ordinari, es troba el que fa referència a què "La contradicción ha de afectar al fallo y a los pronunciamientos contenidos en el mismo, no bastando con que se produzca en los «obiter dicta» o razonamientos que no hayan sido recogidos en los pronunciamientos".

En idèntics termes s'havien pronunciat ja les STS (Secció 2.ª de la Sala 3.ª) de 20 de desembre de 1999 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 5084/1998); de 4 de desembre de 1999 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 2180/1994); i de 13 novembre de 1999 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 1100/1995).

També es refereix a aquesta qüestió la STS (Secció 2.ª de la Sala 3.ª) de 4 de juliol de 2007 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 269/2002) quan assenyala que "esta Sala no puede desconocer la existencia misma de los pronunciamientos, en relación al tema, recogidos en la Sentencia del TS de 25-9-2001 (recurso de casación en interés de la Ley 6789/2000), si bien hemos de partir de que se trata de una sentencia desestimatoria del recurso de casación en interés de Ley interpuesto contra una sentencia de esta Sala por parte el Abogado del Estado y de que dichos pronunciamientos constituyen un "obiter dicta" dentro de la resolución".

Per fi, la STS (Secció 2.ª de la Sala 3.ª) de 29 de desembre de 2004 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 8602/1999), diu al respecte: "Tal pronunciamiento no es sino un «obiter dicta» como lo demuestran dos particularidades: a) Se trata de un «argumento adicional» según la propia sentencia afirma. b) No se extrajo ninguna consecuencia de él, pues si el recurso jurisdiccional se interpuso fuera de plazo la conclusión procedente era la de su inadmisión y no la desestimación que, como se ha dicho, constituye el pronunciamiento único del fallo. Siendo esto así, como lo es, el Recurso de Casación en Unificación de Doctrina interpuesto fundado en la contradicción de la sentencia recurrida con una sentencia del Tribunal Supremo de 23 de septiembre de 1992 no puede prosperar. En primer término, porque la razón de decidir de las sentencias contrastadas es distinta, siendo la identidad de razón uno de los requisitos exigidos por el artículo 96.1 de la Ley Jurisdiccional (en la sentencia que se impugna lo decisivo son las cuestiones de fondo, en la de contraste la extemporaneidad del recurso de reposición). En segundo lugar, el argumento que como «obiter dicta» recoge la sentencia recurrida alude a la inadmisibilidad que se deriva de la extemporánea interposición del recurso contencioso, en tanto que la de contraste contempla esa extemporaneidad pero en la interposición del recurso de reposición".

No obstant això, en el cas aquí enjudiciat no escau estimar que siguem davant un supòsit d'afirmacions obiter dicta de la Sentència aportada com de contrast.

En efecte, tal Sentència de contrast, de data 17 de maig de 2004, va desestimar el recurs contenciós administratiu interposat contra l'acord de la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, de 8 d'octubre de 2001, pel qual es va denegar la "sol·licitud d'inici d'expedient expropiatori, a través de la determinació del justipreu, dels terrenys situats a Valldoreix, enfront de l'Avinguda Montmany, i en el seu defecte la sol·licitud relativa a modificació puntual de planejament general".

El fonament de dret quart de l'esmentada sentència, únic que aquí interessa, és del tenor literal següent:

"CUARTO.- E igual suerte desestimatoria cabe predicar de la interesada expropiación provocada con fundamento en el artículo 103 del Decreto Legislativo 1/1990, de 12 de julio, por el que se aprueba el Texto Refundido de las disposiciones legales vigentes en Cataluña en materia urbanística .

Y ello es así puesto que sin que sea totalmente decisivo el dato de no haber esperado al plazo de dos años posteriores a la advertencia ya que en la tramitación del presente proceso desde luego ya ha transcurrido, no puede desconocerse que el peso decisivo de las alegaciones pivota sobre la mayoritaria calificación de clave 27. Clave 27 que por lo demás no necesariamente exige la titularidad pública o, si así se prefiere, la expropiación - artículo 206 de la Normativa Urbanística del Plan General Metropolitano - y que por más esfuerzos que se hagan, a los efectos del presente proceso, basta señalar que resulta totalmente improcedente dirigir esa iniciativa al ente local demandado ya que, sin que sea dable prejuzgar otras posibilidades no planteadas en vía administrativa, debe ser suficiente detectar que en todo caso nos hallamos ante Sistemas Generales Metropolitanos - artículos 166 y siguientes de la Normativa Urbanística del Plan General Metropolitano-, en cuanto conjunto de elementos de ámbito supralocal a nivel de ordenación metropolitana, en el que no cabe atisbar que su gestión urbanística deba ser meramente local del municipio a quien se dirigió la iniciativa expropiatoria que nos ocupa y, más todavía, cuando extinguida la Corporación Metropolitana de Barcelona brilla por su ausencia que ese cometido se incluyese en el correspondiente a los municipios de sus razón - disposición Adicional 1ª de la Ley 7/1987, de 4 de abril -, por la que se establecen y regulan actuaciones públicas especiales en la conurbación de Barcelona y en las comarcas comprendidas en su zona de influencia directa y Decreto 5/1988, de 13 de enero, de transferencia de servicios de la Entidad Metropolitana de Barcelona -.

Por todo ello procede desestimar la demanda articulada en la forma y términos que se fijarán en la parte dispositiva".

És cert que la principal ratio decidendi de la Sentència es troba en la total improcedència, segons aquesta, de dirigir la iniciativa expropiatòria a l'ens local demandat, al tractar-se de Sistemes Generals Metropolitans.

Però la Sentència assenyala també que: "no puede desconocerse que el peso decisivo de las alegaciones pivota sobre la mayoritaria calificación de clave 27. Clave 27 que por lo demás no necesariamente exige la titularidad pública o, si así se prefiere, la expropiación - artículo 206 de la Normativa Urbanística del Plan General Metropolitano - y que por más esfuerzos que se hagan, a los efectos del presente proceso, basta señalar que resulta totalmente improcedente dirigir esa iniciativa al ente local demandado[...]".

Per tant, l'afirmació que la qualificació clau 27 "no necesariamente exige la titularidad pública o, si así se prefiere, la expropiación - artículo 206 de la Normativa Urbanística del Plan General Metropolitano -" constitueix una ratio decidendi addicional de l'aquesta.

El pronunciament desestimatori de la Sentència de contrast, en definitiva, no només es fonamenta en la qüestió competencial que es desenvolupa, sinó també en aquesta consideració que la clau 27 (en què la finca estava qualificada majoritàriament) no necessàriament exigeix l'expropiació, sense que, per això mateix, es tracti d'un mer obiter dicta.

CINQUÈ: No obstant això, el referit art. 99 de la Llei reguladora d'aquesta jurisdicció limita la procedència del recurs de cassació per a la unificació de doctrina, "quan, respecte dels mateixos litigants o d'altres de diferents en idèntica situació i, en mèrit a fets, fonaments i pretensions substancialment iguals, s'hagi arribat a pronunciaments diferents".

La Sala, en resoldre sobre aquesta modalitat del recurs de cassació, només disposa, a part del rotllo del recurs, de les actuacions en què es va dictar la Sentència objecte de recurs, però no de les actuacions en què es va dictar la Sentència que s'aporta com de contrast. D'aquí es deriva l'inexcusable necessitat que la identitat de situació, així com la substancial igualtat de fets, fonaments i pretensions, resulti de la pròpia Sentència de contrast.

En el cas que enjudiciem, de la Sentència de contrast no resulten aquestes inexcusables identitats i igualtats substancials. En particular, la mateixa Sentència assenyala que la qualificació de la finca sobre la qual es va dictar el pronunciament era "majoritàriament" de clau 27, però no és possible conèixer en quina proporció es produïa tal qualificació. I encara que pugui deduir-se de les dades que es consignen (terrenys situats a Valldoreix) ni tan sols queda establert ni al·ludit que es tracti del mateix Parc de Collserola ni que les característiques de tals terrenys i la seva classificació i qualificació siguin les mateixes que les corresponents als terrenys sobre els quals versa la Sentència aquí objecte de recurs.

Per la seva banda, la consideració que es fa que la qualificació clau 27 "no necesariamente exige la titularidad pública o, si así se prefiere, la expropiación - artículo 206 de la Normativa Urbanística del Plan General Metropolitano-" és del tot general i genèrica, sobretot per l'expressió "necessàriament", de manera que és una consideració que, per si mateixa, no sempre resultarà contradictòria amb la consideració que, en determinats supòsits, sí s'exigirà l'expropiació.

En definitiva, no escau apreciar concurrent la identitat i igualtat substancials de situacions, fets, fonaments i pretensions indispensable per a la procedència d'aquesta modalitat de recurs de cassació. La consideració que la clau 27 no exigeixi sempre l'expropiació no és suficient per si sola perquè el sentit de la Sentència aquí objecte de recurs sigui diferent.

És més: tal consideració de la Sentència de contrast, per si mateixa, no comporta, com es pretén en la pètita mateixa de l'escrit de recurs de cassació, que hagi de sostenir-se que "los suelos de clave forestal 27, según el PGM, no requieren necesariamente la titularidad pública, sino que el posible mantenimiento de titularidades y usos privados comporta la no aplicabilidad del artículo 103 del DL 1/1990 , o si se prefiere la improcedencia de los expedientes de expropiación tramitados por ministerio de la ley"."

Per tant, el recurs haurà de ser declarat improcedent.

I no pot ser obstacle a aquesta conclusió la cita que es fa en l'escrit d'interposició del present recurs d'una altra Sentència de la Secció 2.ª, de data 15 de juliol de 2005, on sí s'examina aquesta qüestió amb amplitud, ja que el mateix escrit reconeix que no pot aportar-se com a Sentència de contrast per no ser ferma, en haver estat objecte de recurs davant el Tribunal Suprem; així com tampoc l'igualment ressenyada regulació continguda en l' art. 108 de la Llei de Catalunya 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme de Catalunya , i a l'actual regulació en els mateixos termes en el Text Refós aprovat pel Decret legislatiu 1/2005, de 12 de juliol , perquè cap de les dues normes resulten d'aplicació a aquest cas, en què es va impugnar una resolució administrativa anterior, de 10 de gener de 2002. Per fi, totes les al·legacions que es fan en tal escrit sobre la qüestió competencial, principal ratio decidendi de la Sentència aportada com de contrast (per cert, en sentit contrari al pretès en aquell escrit), són del tot supèrflues en el present recurs de cassació per a la unificació de doctrina, atès que la recurrent admet que " no hem trobat sentència de contradicció que ens habilités a estendre la nostra impugnació cassacional a aquest pronunciament".

SISÈ: No obstant tot l'anterior, la transcendència de la qüestió que subjau en l'escrit d'interposició del present recurs obliga aquesta Secció de Cassació a posar de manifest la seva coincidència amb els recents pronunciaments d'aquesta Sala sobre aquella.

Es tracta de dues sentències de la mateixa data de,13 de juny de 2007, la primera de la Secció 2.ª (Sentència núm. 541/2007, recurs contenciós administratiu núm. 1432/2002) i la segona de la Secció 3.ª (Sentència núm. 555/2007, recurs contenciós administratiu núm. 228/2006).

A) La Sentència de la Secció 2.ª conté en el seu Fonament de Dret Tercer les següents consideracions, relatives al context físic i normatiu del Parc Natural de Collserola:

"1. De la documentación aportada en demanda resulta que la sierra de Collserola consiste en un macizo de 17 kilómetros de longitud por 6 kilómetros de anchura, conformando unas 11.000 hectáreas, formado en su mayor parte por bosques, espacios abiertos y áreas agrícolas, quedando del conjunto unas 7.000 hectáreas calificadas de parque forestal.

Se trata del parque metropolitano más grande del mundo, 8 veces más grande que el Bois de Boulogne de París y 22 veces más grande que el Central Park de Nueva York, viviendo el 50% de la población de Cataluña a menos de 10 kilómetros del parque.

2. El art. 145 de las Normas Urbanística del Plan General Metropolitano prevé los parques forestales como una de las modalidades del suelo no urbanizable, definido en el art. 143 de las mismas como los terrenos que por sus valores de orden agrícola, paisajístico o de otra naturaleza, o por exigencias de limitar la dinámica urbana, deben ser objeto de conservación y protección a fin de impedir su incorporación a las áreas edificacadas y evitar su degradación. A su vez, aquel primer precepto establece que los parques forestales, aunque ordenados con el propósito de asegurar su conservación, protección y mejora como reservas naturales, se regulan en el Plan General Metropolitano como sistemas generales metropolitanos.

Su regulación como 'sistema general' en el PGM consiste, en síntesis, en establecer que los terrenos integrantes de los parques forestales no podrán ser dedicados a usos, aprovechamientos o utilizaciones que impliquen transformación de su destino en el Plan ( art. 207.1 NNUU ); a que en desarrollo de las previsiones contenidas en el Plan General se elaborarán Planes Especiales para cada uno de los parques forestales, en los que se regularán los distintos aspectos del régimen de los parques como espacios verdes ( art. 208 NNUU ), y que los parques que deben ser protegidos como una reserva natural (C-29), como es lo que nos ocupa, no se permitirán otros usos y edificaciones que los adscritos a la protección y conservación del parque y los directamente relacionados con la actividad científica de la calificación de reserva natural, como es la conservación de la flora, fauna y otros valores.

3. Desde el primero de octubre de 1987 Collserola cuenta con un Pla Especial d'Ordenació i de Preservació del Medi Natural del Parc de Collserola, dictado al amparo de la previsión del artículo 208 de las Normas Urbanísticas del Plan General Metropolitano , siendo su objetivo la preservación de los recursos naturales y el equilibrio ecológico que se reputa necesario conservar, por su papel físico, social y ambiental que tienen por sí mismos y en relación con las ciudades del entorno, como también el desarrollo de infraestructuras de ocio que soporten una parte importante y cualitativamente diferente de las actividades de ocio de los ciudadanos, recogiendo la tradicional utilización de la Sierra como espacio de desahogo (así artículo 2 de las NNUU del PE ), siendo el organismo encargado de su gestión el Consorci del Parc de Collserola, dependiente de la Diputació de Barcelona y de la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Asimismo, la Sierra de Collserola está incluida en el Anexo 1 del Decret 328/1992, de 14 de diciembre, del Departament de la Presidència de la Generalitat , que aprueba el Pla d'espais d'interès natural, que con naturaleza de Plan territorial sectorial tiene como objeto dar cumplimiento a lo establecido en el artículo 15 de la Llei 12/1985, de 13 de junio , d'espais naturals, esto es delimitar y establecer las determinaciones necesarias para la protección básica de los espacios naturales cuya conservación se considera necesario asegurar, de acuerdo los valores científicos, ecológicos, paisajísticos, culturales, sociales, didácticos y recreativos que poseen, de manera que a los espacios delimitados por el Plan se le aplica de manera preventiva el régimen urbanístico del suelo que el texto refundido de la legislación urbanística vigente en Catalunya prevé para el suelo urbanizable no programado y para el suelo no urbanizable ( art. 1, 6 y 13 PEIN )".

I són dues les conclusions de tal Sentència, que aquí interessen i que compartim:

a) "Lo que nos ocupa consiste en el sistema que con la clave 29 se denomina como "parque forestal que deben ser protegido como una reserva natural", y que viene ordenado en las Normas Urbanísticas del Plan General Metropolitano como un "sistema general metropolitano" con la extensión y ámbito antes referido. En estas circunstancias no procede la aplicación servil de la doctrina jurisprudencial relativa a los sistemas generales que crean ciudad, sino, en todo caso, la que de manera más específica encomienda la búsqueda casuística del posible interés local en el sistema supramunicipal o metropolitano, pues únicamente tras la justificación en el caso de la razón ontológica que sustenta la doctrina jurisprudencial de continua referencia, habría lugar a la valoración de la finca que soporta el sistema conforme las urbanizables delimitadas o urbanas con las que se compara; siendo por el contrario que las impugnaciones de los acuerdos del Jurat que valoraron las fincas conforme su naturaleza rústica, carecen al caso de más consideración por la qué dichas fincas, sitas en pleno corazón de la sierra de Collserola, deban ser valoradas como suelo urbanizable, que la genérica antes indicada".

b) "Por ello, en atención venir configurado el parque forestal (C-29) con el confesado propósito de asegurar su conservación, protección y mejora como reserva natural, como que consecuentemente no se permiten otros usos que los propios a la protección y conservación del parque y los relacionados con la actividad científica de conservación de la flora, fauna y otros valores ( art. 145.2 y 209 NNUU PGM y art. 26 a 34 de las NNUU del PE ), siendo a la par que, por su inclusión en la lista de espacios de interés natural a que se refiere la Llei 12/1985, d'espais naturals, y el Decret 328/1992 dictado en su desarrollo, constituye un espacio de interés natural que se considera necesario preservar por sus valores científicos, ecológicos, paisajísticos, culturales, sociales, didácticos y recreativos que posee, no es de aplicación la doctrina jurisprudencial relativa a los espacios libres, parques urbanos o zonas verdes que por "crear ciudad" son sistemas generales cuya adquisición debe de efectuarse con garantía del principio equidistributivo, sino, de manera específica, la acabada de referir, la que, en atención la verdadera naturaleza de las cosas, considera el parque forestal conforme su estado originario, que se declara a conservar por sus valores inherentes y trascendentes, en el bien entendido que con esto no se 'crea' ciudad, más bien al contrario, se preserva de aquella labor en interés y servicio de la metrópoli, quedando fuera de la distribución de los beneficios y cargas del proceso de urbanización".

B) La sentència de la Secció 3.ª, de la mateixa data de 13 de juny de 2007, assenyala el següent en els seus Fonaments de Dret Segon i Tercer, amb els quals igualment coincidim:

"Deberemos partir de la base de que el art. 103 citado se encuadra en la Sección 2 (legitimación de expropiaciones) del capítulo 3 (Efectos de la aprobación de los planes) del Título 2 (Planeamiento Urbanístico del Territorio) de dicho Decret Legislatiu y el art. 98, primero de los de la referida Sección 2, indica que "la aprobación de los planes de ordenación urbana y de polígonos de expropiación, implicará la declaración de utilidad pública de las obras y la necesidad de ocupación de los terrenos y edificios correspondientes a los fines de expropiación"; en consecuencia, para considerar aplicable el art. 103 que comienza diciendo: "Cuando transcurran cinco años desde la entrada en vigor del Plan o Programa de Actuación Urbanística sin que se haya llevado a efecto la expropiación de los terrenos que, de acuerdo con su calificación urbanística, no sean edificables por sus propietarios, ni hayan de ser objeto de cesión obligatoria por no resultar posible la justa distribución de los beneficios y cargas en el polígono o unidad de actuación...", para considerarlo aplicable, decíamos, será preciso que previamente el planeamiento haya declarado los terrenos de titularidad pública, pues con ello la expropiación será de todo punto necesaria en los casos de imposible cesión obligatoria por inexistencia de sectores de actuación.

Así, el Plan General Metropolitano establece tal titularidad demanial para los suelos afectados a sistemas locales en el art. 61 de sus Normas Urbanísticas, pero no para los sistemas generales en los que contempla (art. 170.3) la admisión de la titularidad privada y el destino a sistemas generales, en aquellos casos en que es compatible esta titularidad y destino.

A su vez, en los preceptos más específicos para el sistema general de espacios libres (arts. 200 y s.s.) se establece la naturaleza de dominio público de los parques urbanos (clave 6) pero, en cambio, para los parques forestales (claves 27, 28 y 29) el art. 206 señala que: "El destino de terrenos, en virtud de este Plan, a parques forestales no requiere necesariamente la titularidad pública. Las fincas de propiedad particular que, según tal planeamiento, se califican como parques forestales o constituyen enclaves en parques de titularidad pública podrán ser expropiados actuando este Plan como título legitimador de la expropiación, previa formulación de una relación de propietarios y descripción de bienes o derechos..." y el art. 208 indica que: "En desarrollo de las previsiones contenidas en este Plan General, se elaboraran Planes Especiales para cada uno de los parques forestales, en los que se regularán, con sujeción al Plan General, los distintos aspectos del régimen de los parques como espacios verdes. Estos Planes Especiales no serán necesarios cuando se trate de edificaciones al servicio de la conservación del parque forestal, o éste sea de titularidad pública." (los subrayados son nuestros).

Así las cosas, el terreno de los actores se encuentra enclavado en el Parque de Collserola, que, precisamente por no ser de titularidad pública, ha sido regulado por el Plan Especial de Ordenación y de Protección del Medio Natural del Parque de Collserola de 1 de Octubre de 1981, aprobado en cumplimiento de dicho art. 208 del P.G.M . según indica el art. 1 de sus propias Normas Urbanísticas. Y en su Estudio Económico y Financiero se refiere a que la adquisición onerosa de las fincas debe ser un mecanismo excepcional de gestión y que esencialmente las medidas a adoptar se han de llevar a cabo en suelo público o en suelo privado mediante convenios, lo cual resulta acorde con lo dispuesto en el art. 169 del D. Leg. 1/90 - hoy 115 de la Llei 2/02- de que la Administración competente elegirá el sistema de actuación aplicable según las necesidades, medios económicos - financieros con que cuente, colaboración de la iniciativa privada y otras circunstancias que concurran.

Y en dicho Plan Especial no sólo se respeta la titularidad privada de las fincas, sino que, por lo que se refiere a las áreas de parque forestal distingue tres zonas según naturalidad y uso (zonas naturales, zonas seminaturales y zonas agrícolas de valor paisajístico) define y clasifica los elementos y edificaciones ya construidos y establece en los arts. 26 a 34 los aprovechamientos (forestal, ganadero, faunístico,) las actividades (agrícola y de tiempo libre) y los usos (residencial y dotacionales), y sólo en estos últimos - los usos dotacionales - señala que "el régimen de todas estas edificaciones destinadas a equipamientos será, en general, público" manteniendo la propiedad privada con ciertas condiciones; también se admiten (art. 35 a 39 ) las instalaciones de servicios técnicos y en los arts. 40 a 58 se contemplan disposiciones específicas para cada una de las tres zonas indicadas.

En suma, las claves 27, 28, 29, como ya apuntamos en nuestra sentencia de 17-5-04 (recurso 986/01) no exigen necesariamente la titularidad pública o, si así se prefiere, la expropiación, sino que habrá que demostrar en cada caso concreto las circunstancias que concurren a tales efectos.

Sentado lo anterior, ninguna prueba ha practicado la parte actora tendente a demostrar que su finca esté enclavada en una zona que, por los criterios señalados, deba ser de titularidad pública y por tanto deba ser expropiada.

En el escrito de demanda se cita la sentencia de 22-9-00 dictada por la Sección Primera de esta Sala en su recurso 1748/95, pero en ella lo que se analiza es si la potestad expropiatoria de un sistema general metropolitano la tiene la Generalitat (como apunta obiter dictam) o el Ayuntamiento de Barcelona (como niega en su fallo) pero no entra en el análisis de la naturaleza de dominio público de la finca en cuestión (que es la misma que la del presente pleito).

TERCERO.- Aunque no las citan las partes, este Tribunal no puede dejar de mencionar dos sentencias del Tribunal Supremo de fechas 17 de marzo de 1.992 (recurso de Casación 1262/88) y 7 de marzo de 1.995 (recurso de casación 2521/92) por referirse a terrenos claves 28 y 29 sitos en el ámbito del parque natural de Collserola, que concluyen considerándolos expropiables por su naturaleza de sistema general; pero ambas sentencias se refieren a actos administrativos anteriores a la entrada en vigor (en 1991) del Plan Especial de Ordenación y Protección de dicho Medio Natural, motivo suficiente a criterio de este Tribunal, para dar lugar a una modificación de criterio, en el sentido expuesto".

SETÈ: A l'efecte del que disposa l' art. 139.2 de la Llei reguladora d'aquest orde jurisdiccional , les característiques d'aquest cas han d'estimar-se com una circumstància que justifica la no-imposició de les costes en el present recurs.

Fallo

Que hem de declarar i declarem que no és procedent el recurs de cassació per a unificació de doctrina núm. 13/2007, interposat per la GENERALITAT DE CATALUNYA, demandada en el recurs contenciós administratiu núm. 413/2002, seguit davant la Secció Segona d'aquesta Sala, contra la Sentència dictada en dit recurs, de data 15 de febrer de 2007, que estima el recurs interposat per diverses persones físiques contra la resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, de 10 de gener de 2002; sense fer especial pronunciament sobre les costes processals del recurs.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-los saber que no hi poden interposar cap recurs. Expediu-ne el testimoniatge corresponent per unir-lo les actuacions.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.