Sentencia Administrativo Nº 142/2014, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 17, Rec 199/2012 de 04 de Abril de 2014

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS-ADMINISTRATIU Nº 17 DE BARCELONA

Recurs nº: 199/2012 M1 - Recurs ordinari

Part actora: Baltasar

Representant part actora: ROSER CASTELLO LASAUCA

Part demandada: SERVEI CATALÀ DE LA SALUT Y MUTUA DE TERRASSA, M.P.S.

Representant part demandada: MONTSERRAT PALLAS GARCIA ANTONIO Mª DE ANZIZU FUREST

SENTÈNCIA NÚM. 142/14

Barcelona, quatre d'abril dos mil catorze

Federico Vidal Grases, Magistrat del Jutjat numero 17 Contenciós Administratiu de Barcelona, he vist aquestes actuacions que ha instat la Procuradora Roser Castillo Lasauca, en representació de Baltasar , assistit pel advocat Pere Moncal Calvet contra Servei Català de la Salut, representat per la procuradora Monserrat Pallás García i assistit per la lletrada Rosa Villanueva Ibáñez; y contra Mutua de Terrassa MPS, representat pel procurador Antonio de Anzizu Furest i assistida pel lletrat Joan de Ignacio Simó Casas. Dicto sentència en nom de SM el Rei, d'acord amb els següents

Antecedentes

Primer. El dia 24/02/12 va entrar al Jutjat un escrit d'interposició de recurs contenciós administratiu subscrit per la part actora, en què, després de concretar la resolució objecte de recurs, sol·licitava que es tingués per interposat el recurs.

Segon.- Després d'esmenar els defectes escaients, es va admetre el recurs mitjançant un Decret de 18/05/12 i es va reclamar l'expedient administratiu, es va traslladar a l'actora perquè formalitzés demanda, i després a la demandada, i així ho van fer.

Tercer. Mitjançant un Decret de 17/12/12 es va fixar la quantia en 150,000 €. A continuació, es va obrir a prova, l'actora va sol·licitar la documental i pericial, i les demandada documental i pericial. Les proves admeses es van realitzar en la forma que consta a l'expedient i, si escau, enregistrament.

Quart. A continuació es va donar a les parts el tràmit de conclusions, i quan va arribar el seu torn corresponent, a través d'una provisió de 28/3/14 l'assumpte va quedar conclús per a sentència.

Cinquè. En la tramitació del procediment s'han observat les prescripcions legals, i la sentència s'ha dictat en el termini legal.

Sisè.Objecte del recurs.

Aquest recurs contenciós administratiu té per objecte la pretensió anul·lativa exercitada a nom de Baltasar contra la desestimació per silenci administratiu de la seva sol·licitud de responsabilitat patrimonial presentada el 19/04/10

Setè. Pretensions i al·legacions de les parts.

La part actora exposa en primer lloc que pateix un fort dolor ciàtic i manifesta una relació cronològica de fets a la qual em remeto de la qual es dedueix que existeix una demora de vuit mesos en la pràctica de diverses proves com RM de control cervical i estudi radiològic funcional i considera que la demora entre visita i visita, i la demora en la realització de tals proves complementàries i tractaments preventius és la causa de la deterioració que sofreix l'actor, del com són responsables el Servei Català de la Salut, i la Mútua de Terrassa que han mantingut un comportament anormal que fa néixer l'obligació d'indemnitzar. Al·lega fonaments de dret i per això sol·licita:

'Dicte sentencia por la que declare 1) la responsabilidad patrimonial de la administración sanitaria demandada y la responsabilidad del Hospital Mutua de Terrassa por los daños y perjuicios ocasionados como consecuencia de las dilaciones injustificadas en el tratamiento médico del señor Baltasar . 2) se condene a las demandadas al pago de la cantidad de €150,000 en que han quedado cuantificado los daños ocasionados recurrente y 3) sean condenadas demandadas a las costas por la mala fe acreditada en la actuación administrativa.'

L'Administració demandada s'oposa a la pretensió de l'actor, al·lega que l'actor tenia antecedents patològics de lumbociática dreta crònica rebel a tractament mèdic i mesures conservadores des de març 2002 i després de completar l'estudi clínic i proves complementàries es va arribar al diagnòstic de lumbociatàlgia dreta secundària a patologia discal L5-S1. A partir de juliol 2004 es va considerar necessari tractament quirúrgic i es van analitzar diverses proves que relata i a les quals em remeto a l'Hospital Mútua de Terrassa i Hospital de Sant Pau de Barcelona. Com a fonaments de dret al·lega la inexistència dels elements que configuren la responsabilitat patrimonial per tractar-se d'un procés degeneratiu progressiu; falta de relació de causalitat; plus petició en relació amb la quantia reclamada. I per tot això sol·licita que es desestimi la demanda amb expressa condemna en costos.

La defensa de Mutua de Terrassa exposa l'assistència rebuda per l'interessat en la mútua i el procés metge de l'actor. Al·lega la inexistència de causalitat i en conseqüència sol·licitava desestimació de la demanda amb imposició de costes.

Fundamentos

PRIMER.- Segons l' art. 139.1 de la Llei 30/92, de 26 de Novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú , els particulars tindran dret a ser indemnitzats per les Administracions Públiques corresponents, de tota lesió que sofreixin en qualsevol dels seus béns i drets, excepte en els casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics. En tot cas, afegeix l'apt. 2, el dany al·legat haurà de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones.

Segons es dedueix de les STS de 10 Octubre 1998 : 14 d'abril 1998 ; 14 abril 1999 i 7 de febrer 2006, entre moltes altres, els requisits perquè prosperi aquesta acció són els següents : a ) Que el particular sofreixi una lesió dels seus béns o drets real, concreta i susceptible d'avaluació econòmica ; b ) Que la lesió sigui antijurídica, en el sentit que el perjudicat no tingui obligació de suportar-la; c ) Que la lesió sigui imputable a l'Administració i conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics; i d ) Que per tant, existeixi una relació de causa a efecte entre el funcionament del servei i la lesió, i no sigui aquesta conseqüència d'un cas de força major.

En l'àmbit de la responsabilitat mèdica l'estat actual de la jurisprudència és el següent:

Les SSTS com les de 14-2-2006 , 21-11-2006 , 22-12-2006 , 12-4- 2007 , 25-4-2007 i 30-10-2007 (entre moltes altres) assenyalen, en termes molt semblants, que:

«Cuando se trata de reclamaciones derivadas de la actuación médica o sanita- ria, la jurisprundencia viene declarando que no resulta suficiente la existencia de una lesión (que llevaría la responsabilidad objetiva más allá de los límites de lo razonable), sino que es preciso acudir al criterio de la Lex Artis como modo de determinar cuál es la actuación médica correcta, independientemente del resultado producido en la salud o en la vida del enfermo ya que no le es posible ni a la ciencia ni a la Administración garantizar, en todo caso, la sanidad o la salud del paciente.'

Així, la sentència de 14 d'octubre de 2002 , per referència a la de 22 de desembre de 2001 , assenyala que:

'en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, Cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/ 1992, de 26 de noviembre , que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto '

El cert és que l'art 139.1 LPA malgrat instaurar la responsabilitat objectiva de l'administració, es configura com una espècie de ficció jurídica, ja que en realitat la jurisprudència ho ha anat derivant cap a una responsabilitat per funcionament anormal amb excepcions legals o de creació jurisprudencial , ja que la culpa es ve erigint en el criteri bàsic d'imputació en matèria de responsabilitat patrimonial en venir-se vinculant pels tribunals tal responsabilitat al compliment d'estàndards mínims de servei.

En l'àmbit sanitari, aquests estàndards mínims, no són la d'obtenir en tot cas la curació del malalt, que normalment ningú pot assegurar, o el que és el mateix no és la seva una obligació de resultat, sinó de mitjans, estant obligat (res menys, però també res més) a aplicar al pacient els coneixements i mitjans tècnics habituals acceptats per l'estat de la ciència i tècnica i que aquestes consideren apropiats. Aquesta obligació és el que es coneix com a actuació conforme (o no) a la 'lex artis ad hoc', que és també definit com el compromís d'actuació del facultatiu conforme a les circumstàncies del cas i als criteris valoratius de la correcció del concret acte mèdic executat pel professional de la medicina que té en compte les especials característiques del seu autor, de la professió, de la complexitat i transcendència vital del pacient i, si escau, de la influència d'altres factors endògens, estat i intervenció del malalt, dels seus familiars o de la mateixa organització sanitària ( SSTS. d'11 de març de: 1991 i 23 de març de 1993 ). D'aquí que la seva responsabilitat ha de basar-se en culpa palesa que reveli un desconeixement de certs deures, segons l'estat actual de la ciència. Assenyala la STS nº 11/2005, de 17.01 (Sala 1ª ) que en els casos de suposada negligència professional mèdica cal partir de l'aplicació de la 'lex artis ad hoc', o sigui, la de portar a la pràctica usual en cada especialitat els mitjans que es consideren ordenats.

SEGON. -En aquest cas, com en tots els de responsabilitat mèdica els dictàmens pericials resulten d'importància crucial i com també acostuma a succeir ens trobem enfront de criteris mèdics oposats.

El perit que presenta la part actora, doctor Carlos María , especialista en medicina del treball, realitza un examen dels antecedents del pacient i considera que la intervenció quirúrgica realitzada el 20/06/2006 va fracassar i en vista de la qual cosa se li va prescriure control i tractament per la clínica del dolor, transcorregut set mesos a l'espera d'aquest control i tractament, transcorregut dos mesos més des que va visitar pel doctor Ángel i se li va practicar RM de control cervical i lumbar i estudi radiològic, i sis mesos més fins que aquestes proves són valorades pel Don Ángel , la qual cosa estima imputable a fallades organitzatives i administratives en el control del seguiment del pacient i que ha repercutit de forma negativa en la seva salut física i psíquica per patiment moral.

En els seves declaracions davant el Jutjat indica que les demores en la visites degudes a les hores dades o organitzatives, gairebé d'un any, han afectat al seguiment o al tractament, no són rellevant per a la praxi medica, sinó a l'adequació de la praxi. A preguntes de la defensa manifesta que les demores han impedit un tractament adequat, i que no ha fet valoració de nexe causal. No hi ha mala praxis sinó mal funcionament administratiu.

Al seu torn, el doctor Everardo , especialista en neurologia i Cap del Servei de la Neurologia de l'Hospital Clínic de Barcelona va emetre un dictamen en què revisa les actuacions realitzades al pacient i exposa que sofreix un procés degeneratiu i progressiu de la columna vertebral, artrosis que manca de cura i que sempre evoluciona a pitjor. Exposa que des de l'any 2002 al 2006 es van realitzar nombroses visites de control, i en aquest 2006 es va estimar aplicar l'opció quirúrgica que no va tenir resultat esperat. Considera aquest perit que el tractament posterior a l'operació no ha de considerar-se com a lentitud sinó decisió prudent per comprovar l'evolució de la integració os-pròtesi, donada la possibilitat que la retirada de la fixació no solucioni el problema i en conseqüència que no existeix mala praxi de retard injustificat en el seguiment de la malaltia.

En els seus declaracions davant el Jutjat el Dr Everardo manifesta la patologia del pacient i la multitud de visites realitzades que són conformes amb la malaltia crònica que pateix. Indica que la programació de visites és especiada, dues o tres vegades a l'any i solament s'agilitza quan apareixen episodis aguts; el dolor es tracta amb analgèsics però no implica canvi algun en la malaltia.

El doctor Marino , especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, després de revisar els antecedents del cas posa en relleu la mala evolució del quadre clínic del pacient i el fracàs de la intervenció quirúrgica, així com també la presència d'una greu complicació nerviosa consistent en parèsia del territori depenent del nervi raquidi L-5 esquerre que va demostrar l'existència d'una axonotmesis de caràcter parcial i greu. Nega les conclusions que el diagnòstic correcte així com el tractament tant quirúrgic com a pal·liatiu i que en cap moment va haver-hi deixadesa per part de l'equip mèdic que va atendre al pacient. Sobre la quantitat reclamada entén que no hi ha seqüeles imputables a una presumpta negligència mèdica i que l'evolució del pacient es deu exclusivament a la seva patologia pel que conclou indicant que no s'aprecia cap dany imputable a negligència mèdica de cap tipus.

A les seves declaracions davant el Jutjat manifesta que no existeix nexe causal ni seqüela alguna en el cas del pacient, entén que no existeix un problema de circuit metge, ja que es va deure a la sollicitud de segones diligències i que la situació no canvia per les demores existents.

TERCER.-La valoració de tota aquesta prova pericial, juntament amb el que resulta de la història clínica del pacient aclareix sense gènere de dubtes, que el senyor Baltasar sofreix procés degeneratiu i progressiu de la columna vertebral, denominat artrosis, que desgraciadament l'actualitat manca de cura i que es manifesta amb una progressiva deterioració de la columna vertebral. Durant aquest procés degeneratiu es produeix de forma habitual dolor, que arriba en alguns moments puntuals a graus d'intensitat que obliguen en aquests moments a intervencions quirúrgiques, però sense que la situació de dolor persistent desaparegui mai.

A la vista d'aquesta consideració, el que la actora imputa a les demandades és una situació de retard en la realització de determinades proves- RM de control cervical i lumbar més estudi radiològic funcional.

Certament sembla que existeix un notable retard en la pràctica d'aquestes proves, ja que segons es dedueix de la història clínica Don Ángel la va sol·licitar el 20/11/2008, i no es realitzen fins al 19/01/2009, i no són valorades fins al 31/07/2009, amb el resultat de tornar a precisar l'interessat una altra operació, la qual va tenir lloc al juliol 2010,

No obstant això, a la vista de les detallades i àmplies explicacions proporcionades pels perits de les entitats demandades aquestes proves mèdiques, encara d'haver-se realitzat i valorat en un moment més primerenc (la qual cosa per descomptat hagués estat el desitjable), en res haguessin modificat la situació de dolor crònic que resulta ser inherent a la artrosis que sofria el pacient. I això deixant apart que el retard podria ser imputable a la sol·licitud per part de l'interessat d'una segona opinió mèdica o bé a la espera de consolidació de la pròtesis que si li va col· locar.

D'altra banda, és de destacar que el propi doctor Carlos María no estableix l'existència de relació de causalitat entre aquest retard i la situació física de l'actor, ni estableix cap causa o factor en virtut del com aquest retard hagi agreujat aquesta situació física.

És més, en la pròpia demanda tampoc s'estableix en què consisteix el minvament en la salut física de l'actor produïda pel retard, ni tampoc en que ha empitjorat la salut del pacient per causa d'aquest retard. En el supòsit que s'entengués que només es reclama pel dany psíquic o moral produït per aquest retard, s'haurà de precisar que no existeix la més mínima prova sobre l'existència d'aquest dany, i a més sembla obvi que una persona que pateix artrosis és conscient de les circumstàncies que concorren la seva malaltia i de la impossibilitat de curació, així com de la persistència inevitable del dolor.

A més, si el dolor és un element inevitable d'aquesta malaltia aquest es guareix mitjançant l'aplicació de analgèsics, com exposen encertadament els perits de la defensa, i no per la realització de proves mèdiques, les quals en si mateixa manquen de facultats curatives, servint només per detectar l'evolució de la malaltia.

Per totes aquestes circumstàncies la demanda s'haurà de desestimar-se.

QUART.D'acord amb el que disposa l' article 139 de la Llei jurisdiccional és procedent imposar costes. En atenció a les circumstancies del cas les costes es fixen en 2.000 € de forma global.

Fallo

DESESTIMOel recurs que ha presentat Baltasar contra la desestimació per silenci administratiu de la seva sol·licitud de responsabilitat patrimonial presentada el 19/04/10 i CONFIRMOla resolució objecte d'impugnació.

Amb imposició de costes a Baltasar per un import global de 2.000 €.

Contra aquesta Sentència escau interposar recurs d'apel·lació en el TSJC, en el termini dels quinze dies següents a la seva notificació.

Així ho mano i ho signo.

El magistrat jutge

Publicació.El magistrat jutge va llegir i publicar la Sentència anterior l'endemà de la seva data a les estrades del Jutjat. En dono fe.