Sentencia Administrativo Nº 157/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 2, Rec 541/2014 de 09 de Marzo de 2015

Encabezamiento

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Sala Contenciosa Administrativa

Secció Segona

Recurs d'apel·lació contra sentències núm. 541/2014

Parts: Fidel

AJUNTAMENT DE BARCELONA - INSTITUT MUNICIPAL D'HISENDA

SENTÈNCIA Núm. 157

Magistrats/ades:

Il·lm. Sr. Emilio Berlanga Ribelles

Il·lm. Sr. Jordi Palomer Bou

Il·lm. Sra. Montserrat Figuera Lluch

Barcelona, nou de març de dos mil quinze

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Secció Segona), constituïda per a la resolució d'aquest recurs, ha dictat la següent sentència en el rotlle d'apel·lació de protecció jurisdiccional núm. 541/2014, interposat per Fidel , representat pel procurador Sr. ALBERTO ROSELL MORATONA i assistit de lletrat, contra AJUNTAMENT DE BARCELONA - INSTITUT MUNICIPAL D'HISENDA, representat pel procurador Sr. JESÚS SANZ LÓPEZ i defesat per lletrat; amb intervenció del MINISTERI FISCAL.

N'ha estat ponent l'il·lm. magistrat Sr. Jordi Palomer Bou, qui expressa l'opinió de la Sala.

Antecedentes

Primer.-El Jutjat Contenciós Administratiu 10 de Barcelona va dictar, en el Recurs d'empara ordinari - drets fonamentals núm. 54/2014, la Sentència núm. 307/2014, de data 1 de setembre de 2014, la decisió literal de la qual és la següent: 'Que debo desestimar y desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación procesal de Dº Fidel , confirmando por ser ajustada a derecho, la resolución dictada por el Ayuntamiento de Barcelona de fecha 22/1/2014, con imposición de costas a la parte recurrente.'.

Segon.-Contra la resolució esmentada es va interposar recurs d'apel·lació, el qual fou admès pel Jutjat d'Instància, qui va remetre les actuacions a aquest tribunal. Les parts foren citades. L'apel·lant és Fidel i l'apel·lada és AJUNTAMENT DE BARCELONA - INSTITUT MUNICIPAL D'HISENDA, i amb intervenció del MINISTERI FISCAL.

Tercer.-Desenvolupada l'apel·lació, s'assenyalà dia i hora per a la votació i la decisió: 4 de març de 2015.

Quart.-En la substanciació d'aquest procediment s'han observat i acomplert les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.-Per part de D. ALBERT ROSELL MORATONA, Procurador dels Tribunal, en nom i representació de D. Fidel , s'interposa recurs d'apel·lació contra la sentència de data 1 de setembre de 2014 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu nº 10 de Barcelona en el Procediment especial per a la protecció del drets fonamentals 54/2014 d'aquell Jutjat que va acordar:

Que debo desestimar y desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación procesal de Dº Fidel , confirmando por ser ajustada a derecho, la resolución dictada por el Ayuntamiento de Barcelona de fecha 22/1/2014, con imposición de costas a la parte recurrente.

SEGON.-La representació de D. Fidel interposa recurs d'apel·lació contra aquella sentència per entendre que la sentència dictada és nul·la per vulneració del dret a un procediment amb totes les garanties i al jutge ordinari predeterminat per la llei i també per manca de motivació de la sentència dictada que li ha ocasionat indefensió.

També considera pel que fa al fons de la qüestió plantejada que tot i tractar-se d'un càrrec de confiança això o es pot confondre amb sintonia personal, ideològica o política entre el designant i el designat i tanmateix entén que no s'ha valorat correctament a la sentència dictada els informes emesos per la Directora d'inspecció del IMH.

I acaba sol·licitant l'estimació del recurs interposat.

TERCER.-Per la representació de l'Ajuntament de Barcelona, es formula oposició al recurs d'apel·lació interposat entenent que la sentència dictada conté tots els raonaments essencials que fonamenten la seva decisió, i que no existeixen les causes de nul·litat preteses, sol·licitant la desestimació del recurs interposat.

QUART.-La representació de D. Fidel fonamenta el seu recurs d'apel·lació contra la sentència dictada, en primer lloc, per entendre que la mateixa és nul·la per vulneració del dret a un procediment amb totes les garanties i al jutge ordinari predeterminat per la llei ja que en la tramitació del mateix hi han intervingut fins a quatre magistrats diferents i a més el que ha dictat la sentència no és qui va practicar les proves proposades i en concret la testifical.

Al respecte cal considerar que el Tribunal Constitucional en la seva sentència de data 3 de novembre de 2014 senyala:

Como dijera a propósito de supuestos de sustitución judicial la STC 55/1991, de 12 de marzo , FJ 4, con cita de la STC 97/1987, de 10 de junio , FJ 4 (reiteradas más tarde por la STC 189/1992, de 16 de noviembre , FJ 4, o el ATC 210/2002, de 28 de octubre , FJ 2), el art. 24 CE no garantiza un Juez concreto sino la presencia en las actuaciones y la resolución de lo debatido por un Juez -más concretamente por el Juez competente al que corresponda el ejercicio de tales funciones- o por quien, y esto es esencial, funcionalmente haga sus veces, como en este caso ha acontecido. No habrá de olvidarse en ese sentido, según se dispuso ya en nuestra jurisprudencia inicial ( STC 47/1983, de 31 de mayo , FJ 2), que no cabe exigir el mismo grado de fijeza y predeterminación al órgano que a sus titulares, dadas las diversas contingencias que pueden afectar a éstos en su situación personal, y a la exigencia, dimanante del interés público -las llamadas 'necesidades del servicio'-, de que los distintos miembros del poder judicial colaboren dentro de la Administración de Justicia en los lugares en que su labor pueda ser más eficaz, supliendo, en la medida de lo posible, las disfuncionalidades del sistema.

Por lo tanto, como quiera que el recurrente en amparo no pone objeción a la competencia de la Juez sustituta para el dictado de la Sentencia, sino solo a que lo hiciera sin haber tenido inmediación con las pruebas personales practicadas, será a esto último a lo que deberá darse la respuesta correspondiente. Esa circunstancia nos centrará exclusivamente en la garantía de inmediación, encuadrando el debate en el derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ) y excluyendo, en cambio, la vulneración del derecho al Juez ordinario predeterminado por la ley ( art. 24.2 CE ), toda vez que no se controvierte en este recurso la cobertura propia de este último derecho, en lo fundamental: que el órgano judicial haya sido creado por una norma legal invistiéndolo de jurisdicción y competencia con anterioridad al hecho motivador de la actuación o proceso judicial; que su régimen orgánico y procesal no permita calificarlo de órgano especial o excepcional; que se haya procedido, en casos de sustitución, conforme a una interpretación de las normas sobre atribución de competencias a los órganos jurisdiccionales que no suponga una manipulación manifiestamente arbitraria de las reglas legales sobre atribución de competencias; o, en fin, que no se haya dado una decisión que suponga despojar de la potestad de jurisdicción al órgano judicial -o en su caso al titular de éste- que la ostentaba, contra el texto claro e inequívoco de la ley (por ejemplo, STC 191/2011, de 12 de diciembre , FJ 5). Nada de todo ello tiene protagonismo alguno en el alegato de la parte recurrente, por lo que esa invocación decae de manera manifiesta.

Por lo demás, por si pudiera considerarse implícita una alegación sobre la falta de notificación de la sustitución judicial, bastará recordar, como señalara nuestra STC 4/2001, de 15 de enero , FJ 2, que 'la mera omisión de notificar a la recurrente los cambios en la composición de los tribunales, y el consecuente desconocimiento acerca de la composición exacta del órgano judicial, no justifican por sí solos el amparo constitucional. Para apreciar la lesión aducida es preciso que la irregularidad procesal tenga una incidencia material concreta, consistente en privar al justiciable del ejercicio efectivo de su derecho a recusar en garantía de la imparcialidad del juez'. Aunque no consta que dicha comunicación se produjera en el presente caso, ese enfoque tampoco es acogido en la demanda de amparo, en la que el demandante de amparo ni vagamente sugiere una eventual causa de recusación.

En el present cas per tant res no obsta a que diferents magistrats intervinguin al llarg d'un mateix procediment, i cap transcendència té aquest fet si no s'acredita una vulneració de les normes de substitució, supòsit aquest que no s'ha acreditat hagi tingut lloc en el present cas, ni cap objecció s'ha portat a terme per part del recurrent en relació a les diferents substitucions realitzades.

CINQUÈ.-Qüestió diferent a l'anterior és la referida al fet de la vulneració o no del principi d'immediació pel fet que qui ha practicat les proves, i en especial la testifical, no sigui qui finalment dicta la sentència.

La mateixa sentència del Tribunal Constitucional de data 3 de novembre de 2014 ja citada senyala al respecte:

Se advierte, así pues, que no será la indefensión meramente formal la que pueda producir un menoscabo real y efectivo del derecho fundamental; antes bien al contrario, la vulneración del mismo podrá residir únicamente en una eventual indefensión material, generadora de un perjuicio por haber incidido en la resolución del proceso. A tal fin, en esta tipología de casos, el examen de constitucionalidad nos conduce a la verificación de los medios objetivos de conocimiento en los que se apoyó el juzgador. Así se desprende de la Sentencia constitucional que viene de citarse, dictada en relación con lo resuelto en autos de juicio de quiebra voluntaria y, por lo tanto, en un supuesto que, como el actual, era ajeno a la materia penal (ámbito singular y con doctrina propia por la incidencia de la tutela aparejada a la presunción de inocencia).

Pues bien, desde el enfoque enunciado (medios objetivos de conocimiento en los que se apoyó el juzgador) cabe decir que, sólo cuando la aportación verbal no presenciada exija un contacto directo para adquirir conocimiento de causa sobre los elementos fácticos a debate y en ella concernidos y se constituya en la única que fundamenta la resolución impugnada, o se constate, a partir de su propia motivación, que es esencial para llegar a la conclusión de hecho de la que se parte, el derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ) impondrá (también extramuros del proceso penal) la inmediación judicial de quien dicte el pronunciamiento. De suerte que, de ser el caso, será inexcusable o bien la repetición de la vista o de la diligencia de prueba correspondiente ante el Juez sentenciador, o cuando menos la reproducción del soporte audiovisual (si existiera) o la lectura del acta que documente la práctica de la prueba en presencia de los declarantes y ante el nuevo juzgador que se dispone a su valoración, pues así podrá apreciarla directamente ante ellos e intervenir en relación con la misma -con los límites que exige su neutralidad y con el designio de comprobar la certeza de elementos de hecho-, percibiendo la reacción de aquellos acerca de su declaración previa, sea a través de una nueva declaración, sea negándose a llevarla a cabo.

I en aquest sentit és clar que en el recus interposat no es troba la justificació de la pretesa lesió del dret presumptament afectat, considerant que van ser valorades altres proves independents de les orals. Addicionalment, no s'aporten raons que confirmin la inhabilitat de l'enregistrament audiovisual de la prova practicada; és a dir, la seva ineficàcia per arribar a la convicció fàctica de la qual parteix la jutjadora. I per tant és clar que es varen tenir en compte no només aquelles proves practicades si no també la documental que constava a les actuacions.

SISÈ.-segueix el recurs d'apel·lació interposat fent referència a la maca de motivació de la sentència dictada.

En aquest sentit entén que resulta insuficient la menció que es fa a la mateixa quan diu ' atendiendo a la pruebas practicadas'.

En relació ala motivació de les resolucions judicials el Tribunal Constitucional ha reiterat que el dret a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 CE ) inclou el dret a obtenir dels òrgans judicials una resposta raonada, motivada i congruent amb les pretensions oportunament deduïdes per les parts, destacant que la raó última del deure de motivació és la subjecció dels jutges al Dret i la interdicció de l'arbitrarietat del jutjador ( art. 117.1 CE ).

S'ha incidit que aquesta exigència de motivació té la doble finalitat, d'una banda, d'exterioritzar les reflexions racionals que han conduït a la decisió, potenciant la seguretat jurídica i permetent a les parts conèixer i convèncer de la correcció i justícia de la decisió, i, de l'altra, de garantir la possibilitat de control de la resolució pels Tribunals Superiors mitjançant els recursos que siguin procedents, inclòs la protecció (entre moltes altres, STC 127/2011, de 18 de juliol , FJ 9).

D'altra banda, s'ha dit reiteradament que la congruència ve referida des d'un punt de vista processal al deure de decidir per part dels òrgans judicials, resolent els litigis que a la seva consideració se sotmetin, exigint que l'òrgan judicial ofereixi resposta a les diferents pretensions formulades per les parts al llarg del procés, a totes elles, però només a elles, evitant que es produeixi un desajust entre la decisió judicial i els termes en què les parts van plantejar les seves pretensions, concedint més o menys o cosa diferent del demanat (per totes, STC 25/2012, de 27 de febrer , FJ 3).

En el present cas consta que la sentència dictada dóna resposta a totes les qüestions plantejades per les parts, ja que cap retret se li fa en aquest sentit i de la lectura de la mateixa es desprèn sense cap mena de dubte quines són les proves tingudes en compte per la jutjadora per a fonamentar la seva decisió, sense que cap mena d'indefensió se li ocasioni al recurrent, ja que ell mateix en el recurs d'apel·lació interposat qüestiona precisament la valoració de la prova documental tingudes en compte, i per tant és perfectament coneixedor de quines han estat les proves en que s'ha fonamentat el dictat de la sentència.

SETÈ.-En quant al fons de la qüestió plantejada en relació a la motivació dels actes administratius que es dicten referits a la pèrdua de confiança tractant-se d'un càrrec de lliure designació cal tenir present que la sentència del Tribunal Suprem, Sala Tercera de data 29 de maig de 1995 diu:

Como ya hemos dicho en ocasión similar a la presente (S 26 mayo 1989), esta posibilidad de libre remoción entraña el reconocimiento en favor de la Administración de una potestad discrecional, del mismo modo que discrecional fué el nombramiento, aunque fuera precedido de una convocatoria pública, por lo que, siendo en tales casos libre el nombramiento y el cese, cuando éste tiene lugar pesa sobre el interesado la carga de acreditar, si no se conforma con la remoción, que ésta se produjo arbitrariamente.

Tanmateix també s'ha pronunciat en diferents ocasions sobre aquestes qüestions el Tribunal Constitucional en diferents sentències, com la de 2 de juny de 2003 que senyala.:

En esta misma jurisprudencia está dicho también que la mencionada carga probatoria opera igualmente 'en los supuestos de decisiones discrecionales, o no causales, y que no precisan por tanto ser motivadas, (pues), 'ello no excluye que, desde la perspectiva constitucional, sea igualmente ilícita una decisión discrecional contraria a los derechos fundamentales del trabajador' ( SSTC 90/1997, de 6 de mayo , 190/2001, de 1 de octubre ). Lo que, en el ámbito de las relaciones de los empleados públicos y la Administración y, más concretamente, en los casos de puestos de trabajo de libre designación que aquí importan, significa, según ha puesto de relieve reiteradamente este Tribunal, que 'la correlativa libertad de cese (que está implícita en la de libre nombramiento) es una libre facultad que, en el plano de la constitucionalidad, también queda limitada por el respeto a los derechos fundamentales' ( SSTC 17/1996, antes citada , y 202/1997, de 25 de noviembre ).

O com senyala la sentència d'aquesta mateixa Sala ( secció Quarta 9 de data 15 d'abril de 2011 :

... ya que debe partirse de la base de que la recurrente desempeñaba un puesto de trabajo de libre designación y basado, por ello, en la confianza, lo que implica que una pérdida de tal confianza suponía, obviamente, el cese en dicho puesto, por tener el Organo que libremente la designó, plena potestad para acordar el cese de la misma, potestad que no es ilimitada, sino que queda excluída la arbitrariedad y la desviación de poder,...

I en el present cas ni consta la suposada arbitrarietat, ni s'ha acreditat ni tan sols indiciàriament l'existència de desviació de poder, ja que el cessament del recurrent troba empara en els informes emesos i que conten a les actuacions, on es descriu la seva conducta envers els superiors, i en relació no només als companys de feina si no també els ciutadans, tots ells suficients per justificar la resolució adoptada, motius pels quals s'ha de desestimar el recurs interposat.

VUITÈ.-De conformitat amb el que preveu l'art. 139.2 LJCAl les costes s'imposen a la part apel·lant.

Fallo

Primer.- Desestimarel recurs d'apel·lació interposat i confirmar la Sentència d'instància.

Segon.- Imposara la part apel·lant les costes del present recurs.

Notifiqueu legalment aquesta sentència a les parts. Feu-los saber que no poden interposar-hi cap recurs. Uniu-ne una testimoniança a les actuacions principals.

D'aquesta sentència, uniu-ne una certificació al procediment. Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.La Sentència anterior ha estat llegida avui en Sala i en audiència pública pel ponent l'il·lm. magistrat Sr. Jordi Palomer Bou. Com a secretari ho certifico.