Sentencia Administrativo Nº 162/2015, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 280/2012 de 22 de Abril de 2015

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA

C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.

Telèfon 973 700 133

PROCEDIMENT ORDINARI 280/2012

Secció: C

Part actora: MANCOMUNITAT DE RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES DE L'URGELLET

Representant part actora: RICARDO PALA CALVO

Part demandada: MANCOMUNITAT INTERMUNICIPAL PER A LA GESTIÓ DE RESIDUS DE L'ALT URGELL MERIDIONAL

Representant part demandada: MONTSERRAT VILA BRESCO

SENTÈNCIA Núm. 162/2015

LLEIDA, a 22 d'abril de 2015.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ORDINARIen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 280 de l'any 2012, promogut a instància de la LA MANCOMUNITAT DE RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES DE L'URGELLET, representada pel procurador Sr. Ricardo Pala Calvo i assistida pel lletra Sr. Josep Lluís Rodríguez Ros, enfront LA MANCOMUNITAT INTERMUNICIPAL PER A LA GESTIÓ DE RESIDUS DE L'ALT URGELL MERIDIONAL, representada per la procuradora Sra. Montserrat Vila Brescó i assistida pel lletrat Sr. Jordi Salbanyà Benet. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu mitjançant escrit registrat el 6 de juny de 2012, contra la desestimació per silenci administratiu de la reclamació efectuada per escrit de data 21 de març de 2011 davant la Mancomunitat intermunicipal per a la gestió de residus de l'Alt Urgell meridional, en reclamació del pagament de 273.494,98 euros, més els interessos de demora generats fins al dia del seu efectiu abonament.

SEGON.-Un cop personada l'Administració demandada i remés l'expedient administratiu, es van presentar els corresponents escrits de demanda i de contestació.

La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar suplicant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència per la què s'estimés íntegrament la demanda conforme els pediments que són de veure en la mateixa, amb la corresponent condemna en costes per a l'adversa.

Per la seva banda, la part demandada, un cop exposats els fets que motivaven el seu escrit de contestació i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant la declaració d'inadmissibilitat del recurs o, subsidiàriament, la desestimació del recurs interposat amb expressa imposició de costes per a la part actora.

TERCER.- Practicada la prova i presentades, en aquest cas, les conclusions que les parts van considerar adients, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.

QUART.- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.-DE L'ACCIÓ EXERCITADA

Com s'anticipava en l'antecedent primer, el recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu mitjançant escrit registrat el 6 de juny de 2012, contra la desestimació per silenci administratiu de la reclamació efectuada per escrit de data 21 de març de 2011 davant la Mancomunitat intermunicipal per a la gestió de residus de l'Alt Urgell meridional, en reclamació del pagament de 273.494,98 euros, més els interessos de demora generats fins al dia del seu efectiu abonament.

Amb caràcter previ, convé posar de relleu que la part demandada, en la contestació de la demanda, oposà dues causes d'inadmissibilitat que s'hauran d'examinar primerament.

SEGON.-DE LA INDAMISSIBILITAT DEL RECURS PER EXTEMPORANEITAT

Al respecte, la part demandada al·lega la extemporaneïtat del recurs presentat. En aquest sentit, es diu que l'actora fonamenta el seu recurs en l' article 25.1 en relació amb l ' article 29 i 32.1, tots ells de la LJCA (talment així es pot comprovar dels fonaments IV i VI de la demanda). Tots ells són preceptes que al·ludeixen a la inactivitat administrativa, de fet, ens trobem davant de la reclamació d'una prestació concreta, reclamada prèviament i que es deriva d'un conveni administratiu.

Tal como ho explica la part demandada, segons l'article 29 del mateix cos normatiu, en cas que l'administració hagi de realitzar una prestació concreta a favor de l'administració en virtut d'una disposició general que no precisi actes d'aplicació, o en virtut d'un contracte o conveni, els que tinguin dret a percebre-la poden reclamar el seu compliment a l'administració. Transcorregut el termini de tres mesos sense que es produeixi el compliment del reclamat, els interessats podran deduir acció contenciosa front la inactivitat administrativa.

L' article 32 de la LJCA , també fa referència a la institució de la inactivitat administrativa i, per la seva banda, l'apartat segon de l' article 46 de la LJCA , estableix que en els supòsits d'inactivitat el termini de dos mesos per a deduir el corresponent recurs contenciós administratiu començarà a partir del dia següent del venciment dels terminis previstos en l'article 29, és a dir, en el cas de la inactivitat, un cop transcorreguts els tres mesos a comptar des de la data del requeriment.

En el cas que ens ocupa el requeriment s'efectuà el 21 de març del 2011, per tant, efectivament, el termini de tres mesos per a contestar finia el 21 de juny de 2011; i el termini de dos mesos per interposar el recurs contenciós administratiu acabava el 21 de setembre de 2011 -descomptant el mes d'agost-. En canvi, l'escrit d'interposició del recurs contenciós administratiu es va presentar el dia 11 de juny de 2012, és a dir, extemporàniament. La part demandada considera que els terminis establerts no són dispositius ni excusables i han de comportar la inexorable declaració d'inadmissibilitat del recurs per extemporaneïtat manifesta.

La part actora, per la seva banda, sense discutir que el fet que realment estem davant de la institució de la inactivitat, raonava en l'escrit de conclusions una inexistent remissió de l'apartat segon de l'article 46 al seu apartat primer, forçant la interpretació errònia que el termini d'interposició que s'ha d'apreciar és el general de sis mesos. Però s'ha d'observar que dit article es molt clar en establir un sistema específic de terminis per als casos d'inactivitat i de via de fet. Aquest termini sempre serà de dos mesos que, alhora, anirà lligat al venciment dels terminis previstos per aquestes dues institucions en l' article 29 de la LJCA . Per tant, el còmput que efectua la part actora és correcte.

D'altra banda, la part promovent d'aquest procés intenta l'aplicació de la doctrina prevista per al silenci administratiu que afavoreix la no preclusió del termini per a la interposició del recurs contenciós administratiu en aquells casos en que l'administració no hagi complert amb el seu deure de respondre les peticions dels administrats (article 42.1 de la LRJPAC i STC 171/2008 de 15 de desembre , STC 175/2008 de 22 de desembre i STS de 6 de juny de 2011 ).

Però en relació a aquest últim extrem cal no confondre el tractament que es dispensa als dos tipus d'inactivitats. Pel que fa al silenci negatiu, la doctrina no admet que la inactivitat administrativa sigui premiada amb la inadmissibilitat del recurs plantejat, perquè de sostenir-se una interpretació contrària, vençut el termini de 6 mesos el silenci resultaria ferm i inatacable per l'administrat, provocant-li uns perjudicis que venen afavorits per la inacció d'una administració que ha incomplert manifestament la seva obligació de resoldre.

En canvi, pel que fa a la institució de la inactivitat pròpiament dita, és a dir la prevista en l' article 29 de la LJCA , la conseqüència que es deriva del no compliment del requeriment efectuat, seguit de la no interposició del recurs en el termini de 2 mesos, no passa per elevar a definitiu i inatacable l'incompliment de la prestació concreta que apareix com a volguda. Ans el contrari, el requeriment pot ser efectuat de nou, com bé reconeix la doctrina jurisprudencial més autoritzada. Per tant, estant nítidament regulats els terminis que la part actora ha deixat transcórrer, no és admissible que la seva falta de puntualitat en la presentació del recurs pugui estar per sobre de la seguretat jurídica que es desprèn de la claredat del sistema de terminis que estableix la LJCA. Especialment, si es compta amb la possibilitat d'efectuar un nou requeriment a l'entitat demandada per tal de generar un nou termini per a la interposició del recurs. Aquesta possibilitat està àmpliament reconeguda en la doctrina. A tall d'exemple la STSJ de Castella i Lleó de 22 de febrer de 2012 recordava aquesta possibilitat, alhora que marcava diferències entre la inactivitat i el silenci administratiu negatiu, expressant-se en els següents termes:

'(...) En el caso del recurso contra la inactividad de la Administración, la Ley establece una reclamación previa en sede administrativa; en el del recurso contra la vía de hecho, un requerimiento previo de carácter potestativo, asimismo en sede administrativa. Pero eso no convierte a estos recursos en procesos contra la desestimación, en su caso por silencio, de tales reclamaciones o requerimientos. Ni, como se ha dicho, estas nuevas acciones se atienen al tradicional carácter revisor del recurso contencioso-administrativo, ni puede considerarse que la falta de estimación, total o parcial, de la reclamación o el requerimiento constituyan auténticos actos administrativos, expresos o presuntos. Lo que se persigue es sencillamente dar a la Administración la oportunidad de resolver el conflicto y de evitar la intervención judicial. En caso contrario, lo que se impugna sin más trámites es, directamente, la inactividad o actuación material correspondiente, cuyas circunstancias delimitan el objeto material del proceso'.

En este mismo sentido la STS de 24 de junio de 2002 declara que 'Tampoco podemos entender que la pretensión se dirige contra un acto denegatorio presunto, en virtud de silencio administrativo, del Tribunal Constitucional, pues aunque el recurso contra la inactividad de la Administración exija una reclamación del cumplimiento de la obligación administrativa, como establece el art. 29.1 citado, el propio precepto añade, lógicamente, que si la Administración no hubiere dado cumplimiento a lo solicitado, el recurso se deducirá contra la inactividad de la Administración, por lo que la denegación expresa o presunta de la reclamación no transforma el objeto del proceso, que continúa siendo la inactividad administrativa'.

(...) por lo que el ulterior proceso contencioso a entablar por el interesado en realidad no se dirige contra la respuesta expresa o presunta de la Administración -que desde esta perspectiva genuinamente procesal no constituye un acto administrativo-, sino contra el incumplimiento por aquélla de una obligación concreta, de lo que a su vez podemos deducir:

a) Que al no constituir la eventual respuesta al requerimiento un acto administrativo, no cabe hablar de acto consentido y firme por el hecho de que el particular no recurra la negativa expresa o el silencio de la Administración frente al requerimiento, consideración aquí relevante como seguidamente veremos.

b) Por lo mismo, y en tanto la Administración 'no hubiera dado cumplimiento a lo solicitado o no hubiera llegado a un acuerdo con los interesados ', haya o no mediado respuesta expresa, el particular podrá reiterar el requerimiento a fin de abrir un nuevo plazo de impugnación contencioso-administrativo mientras, en su caso, no prescriba su derecho a reclamar. (...)

El que no pot pretendre l'actora és l'aplicació al cas d'una excepció que només s'ha reconegut per raons d'estricta tutela judicial, en els supòsits irreversibles que pot originar el silenci negatiu, que impliquen una desestimació presumpta del que es sol·licita. Aquesta excepció, de moment, no està legalment prevista i no es reputa aplicable als supòsits d'inactivitat, especialment, quan l'administrat ha deixat transcórrer el termini previst per a la interposició del recurs i, a més, no ha volgut fer ús de la possibilitat que encara li quedava de renovar el requeriment (possibilitat reconeguda en la doctrina més autoritzada). És a dir, en el cas que ens ocupa, no s'està en una situació de caràcter irreversible, car la reclamació es pot efectuar sempre que no prescrigui el dret de l'administració demandant. Certament, l'administració demandada s'ha mantingut inactiva, però no és menys cert que aquesta inactivitat res té veure amb la presentació extemporània del recurs o amb la no renovació del requeriment, mancances que només són imputables a l'actora.

Resulta evident que, un cop transcorregut el termini per a la interposició del recurs contenciós, davant la disjuntiva d'interposar el recurs havent transcorregut el termini o d'efectuar un nou requeriment, l'administrat havia d'optar primer per reiterar el requeriment, doncs la seva pròpia inacció havia deixat sense efecte l'anterior requeriment. De sostenir-se una interpretació contrària es premiaria la manca de diligència del recorrent, que ha deixat transcórrer innecessària i voluntàriament els terminis legalment previstos i ha decidit obviar la possibilitat de formular un nou requeriment. Aquesta interpretació, buidaria innecessariament el contingut del sistema de terminis que la LJCA preveu per a tots els justiciables.

Aquest mateix criteri es compartit per la STSJ de Catalunya de 3 de maig de 2010 (Secció Segona) que establí el següent raonament:

'CUARTO.- Sentado lo anterior, no comparte el Tribunal el criterio del Juzgado a quo, en cuanto a la aplicabilidad a los plazos previstos en los arts. 29.1 y 46.2 LJCA , de la doctrina jurisprudencial relativa a los actos administrativos presuntos, desestimatorios por silencio negativo, a cuyo tenor, no hay plazo preclusivo para recurrirlos en sede jurisdiccional, es decir, no corre para ellos el plazo previsto en el art. 46.1 LJCA , sino que se les confiere un tratamiento equivalente al de las notificaciones defectuosas, ex art. 58.3 Ley 30/1992 ( STC 6/1986 , 204/2007(LA LEY 537- TC/1986 ), 63/95 (LA LEY 4192/1995), 39/06 (LA LEY 16771/2006) y 72/08 (LA LEY 86257/2008)). (...)

QUINTO.- Es corolario de todo ello, y del iter cronológico reseñado en el FJ 2º precedente, que deba tenerse efectivamente por extemporáneo el presente recurso contencioso, siendo por ello obligado declarar su inadmisibilidad, con arreglo al art. 69 e) LJCA , sin entrar en el fondo del asunto, que la parte actora puede suscitar en todo caso, mediante una nueva reclamación seguida del recurso contencioso en plazo hábil, conforme a los reiterados arts. 29.1 y 46.2 LJCA , para lo cual, no resulta inútil lo actuado en este proceso, singularmente el dictamen pericial emitido en el mismo.'

Per tant, sens perjudici de les ulterior actuacions que decideixi emprendre la part ara recurrent, de moment i per raons d'estricta legalitat, no hi ha més remei que el de donar la raó a la part demanda i procedir a declarar la inadmissibilitat del recurs presentat de conformitat amb el que preveu l' article 69 e) de la Llei 29/1998, de 13 de juliol , reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, donant resposta la que preveuen els articles 70 i 71 del mateix cos normatiu.

TERCER.-DE LES COSTES

Essent d'aplicació l' article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa resulta procedent imposar les costes a la part actora per haver-se declarat la inadmissibilitat del recurs.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que s'ha de declarar i es declara la inadmissibilitatdel present recurs contenciós administratiu interposat per LA MANCOMUNITAT DE RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES DE L'URGELLET contra la inactivitat administrativa descrita en l'antecedent primer d'aquesta Sentència. Tot això es pronuncia amb expressa imposició de costes per a la part actora.

Notifiquis aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que no es ferma i que envers la mateixa s'hi pot interposar recurs d'apel·lacióen el termini de 15 dies a comptar del dia següent en que sigui notificada davant d'aquest mateix Jutjat. Per a l'admissió a tràmit del recurs prèviament s'haurà de constituir dipòsit de 50 euros, de conformitat amb el que disposa la Disposició addicional quinzena de la L.O 6/1985 del Poder Judicial , excepte en els supòsits d'exclusió previstos (Ministeri Fiscal, Estat, Comunitats Autònomes, Entitats Locals i organismes autònoms que depenguin dels anteriors) o beneficiaris d'assistència jurídica gratuïta.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.El jutge ha llegit i publicat la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.