Sentencia Administrativo Nº 237/2014, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 686/2011 de 11 de Julio de 2014

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA

C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.

Telèfon 973 700 133

PROCEDIMENT ORDINARI 686/2011

Part actora: Vidal

Representant part actora: ADVOCADA ALBA TÀSIES

Part demandada: TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL

Representant part demandada: OLGA ARIAS GARRIDO

SENTÈNCIA NÚM. 237/2014

LLEIDA, a 11 de juliol de 2014.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ORDINARIen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 686 de l'any 2011, promogut a instància Don. Vidal , representat pel procurador Sr. Josep Mª Guarro Callizo, assistit per la lletrat Sra. Alba Tàsies, enfront TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL assistida i representada per la lletrada Sra. Olga Mª Arias Garrido. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- Les parts recurrents van interposar recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 24 de novembre de 2011 contra la resolució dictada en data 30 de setembre de 2011 per la Direcció Provincial de Lleida de la TGSS, mitjançant la qual s'acordava desestimar el recurs d'alçada interposat contra la resolució dictada el 21 de juny de 2011 per la Subdirecció Provincial de Recaptació Executiva de la TGSS, per la què es declarava la responsabilitat solidària de la part actora d'uns deutes generats enfront la TGSS des del març del 2006 al gener del 2007 respecte Don. Vidal .

SEGON.-Un cop personada l'Administració demandada i remesos els expedients administratius, es van presentar els corresponents escrits de demanda i de contestació.

Les parts recurrents, un cop exposats els fets que motivaven la seves demandes i els fonaments de dret aplicables a la mateixes, van acabar suplicant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència per la què s'estimessin les seves pretensions, anul·lant la resolució que s'expressa en l'antecedent de fet primer. Tot es demanava amb expressa imposició de costes a la part demandada.

La part demanda, un cop exposats els fets que motivaven els seus escrits de contestació i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant que es dictés sentència desestimant el recurs contenciós administratiu interposat confirmant les resolucions administratives impugnades.

TERCER. -Practicada la prova, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.

QUART.-En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.-Interessa la part recurrent que s'anul·li la resolució de la Direcció Provincial de Lleida de la TGSS de 21 de juliol del 2011 per no ser conforme al dret aplicable.

En aquest sentit s'al·lega la falta de competència de la TGSS per a fixar la derivació de responsabilitats cap a l'administrador que hauria de determinar-se en el corresponent judici declaratiu al no tractar-se d'una responsabilitat objectiva sinó quasi objectiva, on la presumpció iuris tantumque preveu l' article 165 de la Llei Concursal per l'incompliment de les obligacions de declarar el concurs que estableix l'article 5, es pot trencar per mitjà de la prova presentada en via d'un judici declaratiu.

Però en primer lloc i abans d'entrar en els competències que té atribuïdes la TGSS, s'ha de dir que l'espai que proporciona la revisió jurisdiccional que es fa en l'ordre contenciós administratiu, és perfectament viable per a acreditar un eventual cas fortuït o força major al disposar el recurrent de la corresponent fase probatòria en la llera del procés i que podia utilitzar per aconseguir l'efecte pretès. Respecte a la competència de l'administració actuant, se'n parlarà més endavant.

Seguint l'argumentació, continua al·legant la part actora la possibilitat que la resolució dictada en aquest ordre pugui contradir la que es dicti en el procés concursal que es va obrir envers l'empresa OMEVICSA, en el cas que en la corresponent Sentència s'acabi fallant que el concurs ha estat fortuït o culpable per altra causa que l'esgrimida en les resolucions administratives impugnades.

A la vegada, aquesta interferència podria anar més lluny, atès que en cas de prosperar l'acord de derivació de responsabilitat, l'administrador hauria de procedir a efectuar el pagament dels deutes de cotització contrets per OMEVICSA. Llavors, en cas de declarar-se el concurs com a culpable, aquest hauria de pagar els deutes contrets per la societat cobrint el possible dèficit de la massa activa del concurs tal com preveu l' article 172 de la LC . En aquest cas si es resolgués prèviament a la sentència podria veure's compromès el principi a la pars condictio creditorumque mana tot el procés concursal per una resolució administrativa de data anterior a la Sentència.

Per tant, per evitar resolucions contradictòries o la vulneració d'aquest principi, es deia en la demanda que l'òrgan administratiu ha d'esperar a la finalització de la fase sexta del concurs per a poder acordar la derivació de la responsabilitat.

Així mateix s'invocava que la competència per resoldre aquestes qüestions correspon al Jutjat de lo Mercantil d'acord amb l' article 8 de la LC que determina que:

'Las acciones de responsabilidad contra los administradores o liquidadores, de derecho o de hecho, y contra los auditores de la sociedad concursada, tendentes a exigir responsabilidad civil por los perjuicios causados al concursado, cualquiera que sea la fecha en que se hubieran producido los daños y perjuicios o en la que la responsabilidad por las deudas sociales hubiera devenido exigible.'

O també per la previsió que en fa l' article 86 ter.1.6 de la LOPJ , alhora de determinar les competències del Jutjat de lo Mercantil i en aquest sentit es diu que aquest jutjat tindrà competència exclusiva i excloent en la matèria següent:

'Las acciones tendentes a exigir responsabilidad civil a los administradores sociales, a los auditores o, en su caso, a los liquidadores, por los perjuicios causados al concursado durante el procedimiento.'

De totes maneres, aquests arguments no poden prosperar per les raons següents:

En primer lloc, s'ha de recordar, com ja es feia en la contestació de la demanda, que l' article 15.3 de la Llei General de la Seguretat Social 1/1994 de 20 de juny (en endavant LGSS) determina les competències de l'administració actuant de la següent manera:

'Son responsables del cumplimiento de la obligación de cotizar y del pago de los demás recursos de la Seguridad Social las personas físicas o jurídicas o entidades sin personalidad a las que las normas reguladoras de cada régimen y recurso impongan directamente la obligación de su ingreso y, además, los que resulten responsables solidarios, subsidiarios o sucesores mortis causa de aquéllos, por concurrir hechos, omisiones, negocios o actos jurídicos que determinen esas responsabilidades, en aplicación de cualquier norma con rango de Ley que se refiera o no excluya expresamente a las obligaciones de Seguridad Social, o de pactos o convenios no contrarios a las leyes. Dicha responsabilidad solidaria, subsidiaria, o mortis causa se declarará y exigirá mediante el procedimiento recaudatorio establecido en esta ley y su normativa de desarrollo.'

Aquesta norma guarda també coherència amb el què preveu l' article 12.2 del Reial Decret 1415/2004 de 11 de juny , pel qual s'aprovà el Reglament General de Recaptació de la Seguretat Social -RGRSS-, que alhora estableix que:

'Cuando en aplicación de normas específicas de Seguridad Social, laborales, civiles, administrativas o mercantiles, los órganos de recaudación aprecien la concurrencia de un responsable solidario, subsidiario o mortis causa respecto de quien hasta ese momento figurase como responsable, declararán dicha responsabilidad y exigirán el pago mediante el procedimiento recaudatorio establecido en este reglamento.'

Corol·lari dels preceptes anteriors en resulta la competència indiscutible de la TGSS per a dictar l'acord de responsabilitat solidària objecte del litigi. El fet que hi hagi un procediment concursal en tràmit no ha d'impedir l'exercici de la competència que té atribuïda la TGSS, d'una banda, perquè el deute que es declara en relació al Sr. Vidal i no respecte a l'entitat que és objecte del procés concursal. Per altra part, l' article 8 de la LC , fa referència a accions que s'exerceixin per part de la entitat deutora i que és objecte de concurs pels danys que li hagin causat els seus administradors i, en aquest cas, ni és la mercantil concursada la que exercita l'acció ni tampoc resulta que la derivació de responsabilitat solidària que fa la TGSS té com a base -ni li cal precisar- cap dany concret que hagi causat a l'empresa ara insolvent.

Argumenta la part recurrent que per evitar resolucions contradictòries o per evitar vulnerar el principi de a la pars condictio creditorum,l'òrgan administratiu hauria d'esperar a la finalització de la fase sexta del concurs per a poder acordar la derivació de responsabilitat. Però en aquest sentit convé reproduir i donar per acollit el fragment literal que s'expressa en la STSJ d'Andalusia de Sevilla, de la Sala de lo Contenciós Administratiu que en la seva Secció segona deia:

'Tampoco empece a lo razonado la formación en dicha causa de la Sección sexta de calificación del concurso; pues como razona la resolución recurrida son diferentes tanto los supuestos de hecho previstos en los artículos 164 y 172 LC (para la calificación del concurso como culpable) y en el artículo 262.5 LSA , como las consecuencias o alcance de responsabilidad que se derivan de uno y otro. Así, el supuesto de hecho contemplado en el artículo 262.5, en relación con el 260.1.4° , ambos de la LSA , que sirve de base para formular las reclamaciones de deuda que se impugnan (responsabilidad solidaria de los administradores que incumplan la obligación de convocar en el plazo de dos meses la junta general para que adopte, en su caso, el acuerdo de disolución) no tiene encaje entre los establecidos en el artículo 164 LC (con carácter general en su apartado primero y particular en el segundo) para calificar el concurso como culpable. Y del propio modo las consecuencias previstas en el señalado artículo 262.5 LSA (responderán solidariamente de las obligaciones sociales posteriores al acaecimiento de la causa legal de disolución) no coinciden con las señaladas en el artículo 172.2 LC para el caso de que se califique el concurso como culpable

Y similar valoración debemos realizar en torno a lo establecido en el artículo 172.3 LC (del que es reflejo el artículo 48.3 del mismo cuerpo legal en el ámbito cautelar), pues además de establecer una responsabilidad de carácter subsidiario (condena de administradores al pago de acreedores concúrsales del importe que de sus créditos no perciban en la liquidación de la masa activa), no solidaria, toma como elemento temporal de referencia la fecha de declaración de concurso, no la de insolvencia de la sociedad.

Los anteriores razonamientos ponen de manifiesto la compatibilidad de uno y otro procedimientos, judicial y administrativo, en el aspecto que analizamos, habida cuenta que tienen distinta naturaleza y tramitación, responden a distintos presupuestos de hecho, y prevén consecuencias igualmente diferentes; debiendo concluirse por lo expuesto la competencia de la TGSS para adoptar la decisión que se recurre.'

Per aquestes raons, donada la autonomia dels dos procediments incoats -el judicial i l'administratiu-, la competència que té atribuïda la TGSS i la d'aquest òrgan per a revisar la legalitat de l'actuació administrativa fins i tot en qüestions relatives a àmbits no pertanyents a l'ordre administratiu, però directament relacionades amb el recurs interposat ( article 4 LJCA ); s'entén que no pot prosperar l'argumentari que oposa la part recurrent.

Per aquesta raó s'ha de declarar que la resolució recorreguda s'ajusta al dret aplicable i, en conseqüència, donant resposta al que preveu l' article 70 de la LJCA s'ha de desestimar el recurs presentat.

SEGON.-Essent d'aplicació l' article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa no resulta procedent dictar cap pronunciament exprés de condemna per a cap de les parts implicades en aquest procés.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que desestimantel present recurs contenciós administratiu interposat per Don. Vidal contra l'acte administratiu que es descriu en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, s'ha de confirmar i es confirma que s'ajustava al dret aplicable. Tot això es pronuncia sense que hi hagi lloc a la imposició de les costes per cap de les parts.

Notifiquis aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que no es ferma i que envers la mateixa s'hi pot interposar recurs d'apel·lacióen el termini de 15 dies a comptar del dia següent en que sigui notificada davant d'aquest mateix Jutjat. Per a l'admissió a tràmit del recurs prèviament s'haurà de constituir dipòsit de 50 euros, de conformitat amb el que disposa la Disposició addicional quinzena de la L.O 6/1985 del Poder Judicial , excepte en els supòsits d'exclusió previstos (Ministeri Fiscal, Estat, Comunitats Autònomes, Entitats Locals i organismes autònoms que depenguin dels anteriors) o beneficiaris d'assistència jurídica gratuïta.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.El magistrat jutge ha llegit i publicat la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.