Sentencia Administrativo Nº 256/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 2, Rec 136/2007 de 19 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ SEGONA. BARCELONA

Recurs d'apel·lació contra sentències núm. 136/2007

Parts: AJUNTAMENT DE LA GARRIGA

c/ Plácido i Ariadna

SENTÈNCIA Núm. 256

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Clèries Nerín

Il·lma. Sra. Ma Pilar Rovira del Canto

Il·lma. Sra. Laura Tamames Prieto Castro

Barcelona, 19 de març de 2008.

La Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha constituït per

resoldre aquest recurs i ha pronunciat, en nom de SM el Rei, la Sentència següent en el rotlle d'apel·lació contra sentències

núm. 136/2007, el qual va ser interposat per AJUNTAMENT DE LA GARRIGA, representat pel procurador Sr. JAUME GUILLEM

RODRIGUEZ, i assistit de lletrat, contra Plácido , representat pel procurador Sr. VICTOR DE DANIEL I

CARRASCO-ARAGAY, i Ariadna , representat pel procurador Sr. FRANCESC FERNÁNDEZ ANGUERA, I

defensats pel lletrats, amb intervenció del MINISTERIO FISCAL.

Aquesta Secció ha pronunciat la Sentència següent en nom de SM el Rei.

Hi ha actuat com a ponent la magistrada II·lma. Sra. Núria Clèries Nerín, qui expressa el parer de la Sala.

Antecedentes

PRIMER.- El Jutjat Contenciós Administratiu núm. 8 de Barcelona va dictar en el recurs contenciós administratiu núm. 566/2006-E, la Sentència núm. 152, de data 31 de juliol de 2007, la decisió de la qual té el tenor literal següent: "1º) Que DEGO ESTIMAR Y ESTIMO el presente recurso contencioso-administrativo interpuesto por la parte actora DECLARANDO LA LESIÓN DE LOS DERECHOS FUNDAMENTALES establecidos en el art. 18.1 y 2 de la Constitución española por causa de la inactividad de la Administración ante la contaminación acústica de la que aquel viene padeciendo, CONDENANDO al Ayuntamiento de La Garriga a que adopte todas aquellas medidas que resulten necesarias para la eliminación del exceso de ruido provocado por la actividad de la terraza de la codemandada.

2º) No efectuar condena en costas."

SEGON.- Contra la Sentència esmentada es va interposar un recurs d'apel·lació, que va ser admès pel Jutjat d'instància, que va trametre les actuacions a aquest Tribunal, prèvia citació a termini de les parts. La part apel·lant és AJUNTAMENT DE LA GARRIGA i la part apel·lada, Plácido i Ariadna.

TERCER.- Tramitada l'apel·lació,es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que van tenir lloc el dia 12 de març de 2008.

QUART. En la substanciació d'aquest procediment s'han observat i complert les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.- En data 31 de juliol de 2007, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 8 de Barcelona va dictar una Sentència que estimava el recurs de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals de la persona, interposat pel senyor Plácido contra l'Ajuntament de la Garriga, i que declarava la lesió dels drets fonamentals establerts en l' article 18.1 i 2 de la Constitució Espanyola per causa de la inactivitat de l'Administració davant la contaminació acústica que venia patint el recurrent, i condemnava l'Ajuntament de la Garriga a adoptar totes aquelles mesures que resultin necessàries per a l'eliminació de l'excés de soroll provocat per l'activitat de la terrassa del bar La Calma.

L'Ajuntament de la Garriga interposa un recurs d'apel·lació amb els següents fonaments:

1.-Inadequació del procediment de protecció de drets fonamentals, de marcat caràcter excepcional i preferent, atès que no s'havia acreditat la lesió dels drets fonamentals invocats.

2.-Falta d'acreditació de la inactivitat de l'Ajuntament.

3.-Errònia i parcial valoració de la prova practicada.

4.-Falta d'acreditació dels perjudicis físics i psíquics invocats pel recurrent.

5.-Falta d'acreditació de la prolongació al llarg del temps dels presumptes sorolls i adopció de mesures correctores per part de la titular del bar del teatre.

Tant la part recurrent, com el Ministeri Fiscal, s'oposen al recurs i demanen la confirmació de la Sentència apel·lada.

SEGON.-En primer lloc, hem de resoldre l'excepció d'inadmissibilitat del recurs per inadequació del procediment.

Reiteradament aquest Tribunal, seguint la doctrina tant del Tribunal de Drets Humans com del Tribunal Constitucional, ha dit que el recurs de protecció jurisdiccional té per objecte, tal com estableix l' article 114 LJCA , atorgar emparament judicial respecte de les vulneracions imputables a l'activitat o inactivitat de les administracions públiques, amb la finalitat de preservar o restablir els drets fonamentals i llibertats públiques a les que es refereix l' article 53.2 de la CE , entre els quals es troba el dret a la intimitat personal i familiar i el dret a la inviolabilitat del domicili. Vulneració que tant es pot fer per activitat com per inactivitat de l'Administració.( STSJCA 857/2001).

En efecte, El Tribunal Constitucional, per totes la Sentència 119/2001, després de fer un estudi sobre el que ha entès per dret a la intimitat i per inviolabilitat del domicili, conclou que "una exposición prolongada a unos determinados niveles de ruido, que puedan objetivamente calificarse como evitables e insoportables, ha de merecer la protección dispensada al derecho fundamental a la intimidad personal y familiar, en el ámbito domiciliario, en la medida en que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de actos u omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión producida", per tant, és correcte recórrer a la via preferent i sumària d'interposar un recurs de protecció dels drets fonamentals de la persona, per denunciar inactivitat de l'Administració davant dels soroll que patia en el seu domicili.

TERCER.-Entén la Corporació demandada que la Sentència apel·lada no fa una correcta valoració de les actuacions realitzades, atès que, cada cop que va rebre una denuncia, s'hi va personar la policia municipal, comprovant en alguns casos que els sorolls no provenien de la terrassa, sinó de l'entorn. Per altra banda, el 16 d'agost es va celebrar una reunió a l'Ajuntament per tal de trobar-hi una sortida i, per últim, la titular del bar va adoptar una sèrie de mesures per tal de disminuir la intensitat del soroll.

En primer lloc, hem d'aclarir que aquests recurs té per objecte estudiar si va haver-hi inactivitat per part de l'Administració i si aquesta inactivitat va ser la causant de la vulneració dels drets fonamentals al·legats. I tot això s'ha d'emmarcar en el període que és objecte del recurs, és a dir, des que es va rebre la primera denúncia fins que es va interposar el recurs contenciós administratiu. Per tant, no es tindran en consideració totes aquelles actuacions realitzades amb posterioritat.

Considerem que la magistrada d'instància ha valorat correctament la prova. Examinades novament les actuacions i l'expedient administratiu, ens trobem que des del mes d'abril del 2006 el senyor Plácido va denunciar a la Policia Municipal els sorolls que patia. Val a dir que les denúncies s'interposen al voltant de la una de la nit. En alguns cops quan va anar-hi la Policia, certament, el bar ja estava tancat, però ignorem quin és el temps que transcorregut entre la denúncia i l'assistència. Altres vegades, és cert que el soroll no provenia de la terrassa, però les vegades que la Policia Local va comprovar que els sorolls s'originaven a la terrassa del bar, es va limitar a recomanar a la titular que no és tornés a reproduir la situació.

Durant aquests temps, no consta que l'Ajuntament portés cap iniciativa per tal que no es produïssin sorolls, tampoc va practicar cap mesura de control sonomètric, no essent excusa que el mes d'agost l'enginyer municipal fos de vacances. La primera denúncia es va produir el mes d'abril.

Hem de puntualitzar que els sorolls denunciats provenen de la terrassa del bar que està situat al costat d'on viu el recurrent. Aquesta terrassa és a l'aire lliure i no té cap mena de coberta. No es difícil imaginar el soroll que poden causar les persones que a l'estiu estan assegudes a la terrassa, encara que sigui solament parlant. En la prova somètrica realitzada el mes de març de 2007, el resultats obtinguts en nivell equivalent global va ser de 44,7 dB(A). En el dormitori potencialment afectat, en horari nocturn va ser de 45,9 dB(A). El perit indica que aquest està per sota dels límits establerts per la Llei 16/2000 (50 dB(A), però resulta que està per sobre del previst en l'ordenança governativa que el fixa en 45 dB(A) (folis 539). Ara bé, cal tenir en consideració que la prova sonomètrica es va realitzar durant el mes de març a la nit i tan sols hi havia entre 4 i 6 persones a la terrassa. Aquests resultats s'han de ponderar i si en el mes de març, quan encara fa fred i amb tan sols sis persones, el nivell de soroll mig és de 44,7 dB(A), és obvi que a l'estiu i amb una ocupació major, el nivell de soroll ha d'ésser molt superior.

En l'actuació de l'Administració s'observa inactivitat, atès que com reiteradament ha dit aquest Tribunal no cal que aquesta sigui total, sinó sols que no sigui ni la deguda ni la suficient.

Quan l'Ajuntament va rebre queixes reiterades sobre el soroll que patia un veí en les seves hores de descans (recordem que les queixes són a partir de les 12,30 h de la nit), es va limitar a demanar a la titular del bar que procurés que els clients del bar respectessin el descans dels veïns. L'única mesura que va adoptar va ser deixar d'utilitzar la cadena que tancava l'equipament de taules i cadires de la terrassa i posar taps a les potes de taules i cadires de la terrassa.

Però l'Ajuntament no sols no va realitzar l'activitat adequada per tal que aquesta situació no es reproduís, sinó que quan ja havia rebut diverses denúncies va prolongar l'horari de tancament del bar fins a la una de la matinada (Acord del ple, de 9 de maig de 2006).

Per altra banda, hem de ressaltar que aquest bar és propietat de l'Ajuntament i s'explota en règim de concessió administrativa, per tant, en aquest supòsit l'Ajuntament, a part de totes les mesures de policia, també tenia a les seves mans la possibilitat d'incloure en el concurs de la concessió el compliment d'aquelles obligacions que es consideressin pertinents per tal de salvaguardar els drets dels veïns del bar.

Per tot això, hem de concloure que s'observa inactivitat de l'Administració.

QUART.-En segon lloc, hem d'estudiar si la inactivitat de l'Administració ha vulnerat els drets fonamentals del recurrent previstos en l' art 18,1 i 2 de la CE . En la prova sonomètrica aportada per la recurrent, s'observa que el nivell de soroll en el domicili del recurrent era de 69,2 dBA, molt superior al tolerat en la Llei 16/2002 , de protecció de contaminació acústica (50 dBA), i al marcat en l'ordenança municipal (45 dBA).

La resta de proves sonomètriques realitzades no es poden tenir en consideració, atès que quan es van practicar (mes de novembre i de març) les condicions no eren les mateixes. Aquestes tenien per objecte mesurar el soroll d'una activitat produït en una terrassa a l'aire lliure i, evidentment, el nombre de persones i el temps que estan asseguts a la terrassa no es el mateix a l'estiu que a l'hivern. L'Ajuntament va tenir la possibilitat, o més ben dit hauria tingut l'obligació, de practicar mesures sonomètriques durant l'estiu i no ho va fer.

L'existència prolongada de soroll, per sobre dels límits legals, en el domicili d'una persona es considera vulneració al dret a la intimitat i a la inviolabilitat del domicili. En aquest sentit la STS, de 29 de maig de 2003, fent una remissió a anteriors pronunciaments del Tribunal Constitucional ha dit " el ruido puede llegar a representar un factor psicopatógeno destacado en el seno de nuestra sociedad y una fuente de permanente perturbación de la calidad de vida de los ciudadanos (como lo acreditan las directrices marcadas por la Organización Mundial de la Salud sobre el ruido ambiental...Ciertos daños ambientales, en determinados casos de especial gravedad, aún cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar privándola del disfrute de su domicilio (...) debe merecer la protección dispensada al derecho fundamental a la vida personal y familiar, en el ámbito domiciliario, una exposición prolongada a determinados niveles de ruido que puedan objetivamente calificarse como evitables e insoportables, en la medida que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de acciones y omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión producida"

Per apreciar l'existència d'aquesta vulneració no cal acreditar perjudicis concrets i determinats. La pertorbació en el descans i el fet de no haver de suportar més soroll del que legalment està permès és motiu suficient per apreciar la vulneració del dret. Més encara quan el recurrent no ha sol·licitat cap indemnització per danys i perjudicis.

Com ens recorda el Tribunal Consituticional en la Sentència 119/2001 "En lo que ahora estrictamente interesa, dicha doctrina se recoge especialmente en las SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero de 1998, caso Guerra y otros contra Italia. En dichas resoluciones se advierte que, en determinados casos de especial gravedad, ciertos daños ambientales aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar, privándola del disfrute de su domicilio, en los términos del art. 8.1 del Convenio de Roma (SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, y de 19 de febrero de 1998)."

Per aquestes raons, el recurs ha d'ésser desestimat, atès que apreciem que la inactivitat de l'Ajuntament ha vulnerat els drets fonamentals a la intimitat i a la inviolabilitat del domicili.

CINQUÈ.- De conformitat amb el que disposa l' art. 139 de la LRJCA , s'han d'imposar les costes processals a la part recurrent, que ha vist desestimades les seves pretensions.

Vistos els articles esmentats i la resta d'aplicació general i pertinent,

Fallo

1r. Desestimar el recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 8 de Barcelona, en data 31 de juliol de 2007 (152/2007), la qual es confirma en tots els seus extrems.

2n. Condemnar al pagament de les costes causades en aquesta instància a la part recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts en la forma legal i adjunteu-ne un testimoniatge a les actuacions principals.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El dia d'avui i en audiència pública, el magistrat ponent ha llegit i ha publicat la Sentència anterior. En dono fe.