Sentencia Administrativo Nº 303/2014, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 124/2013 de 21 de Mayo de 2014

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00303/2014

-

SENTÈNCIAnúm. 303

Il·lès. Srs. PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 21de maig de 2014

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions número 124 de 2013, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit entre parts, d'una, com a demandant, el Sr. Agustín , representat per la procuradora dels Tribunals Sra. Ecker Cerdà i assistit per l'advocat Sr. Coll Fluxá, i, d'altra, com a Administració demandada, la General de l'Estat, representada i assistida pel seu advocat.

L'objecte del recurs és la resolució dictada el dia 31 de gener de 2013 pel Tribunal Econòmic Administratiu Regional en Illes Balears desestimant la reclamació aixecada pel Sr. Agustín contra acord desestimatori per silenci, dictat en reposició, confirmatori de l'acord de derivació de responsabilitat subsidiària del recurrent pel deute de l'entitat 'Lenceries Garau SA.' per un import de 89.323,08 €.

La quantia es fixà en 89.323,08 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. La referida demanda fou deduïda dins el termini legal al·legant-se en ella els fets i fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a la representació de l'Administració demandada perquè la contestés, així ho va fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per la part actora. Proposta i admesa que fou en forma documental, es practicà amb el resultat que és de veure a les actuacions.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita i el període probatori, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 20 de maig de 2014.

Fundamentos

PRIMER .- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada el dia 31 de gener de 2013 pel Tribunal Econòmic Administratiu Regional en Illes Balears desestimant la reclamació aixecada pel Sr. Agustín contra acord desestimatori per silenci, dictat en reposició, confirmatori de l'acord de derivació de responsabilitat subsidiària del recurrent pel deute de l'entitat 'Lenceries Garau SA.' per un import de 89.323,08 €.

La resolució citada resol la controvèrsia des de l'única perspectiva que l'acord d'inadmissió dictat en primera instància administrativa és conforme amb l'ordenament jurídic a partir del que es considera l'extemporaneïtat de la reposició. S'havia esgotat el termini per fer-ho ja que es va presentar més enllà del més al qual es refereix l' article 223.1 de la Llei 58/2003 i que li fou atorgat a l'hora de notificar la provisió de constrenyiment. Més concretament, la notificació es produí el dia 8 de setembre de 2009 i la reposició no es va presentar fins el 9 d'octubre següent, quan resultava, pel cas, que el termini s'esgotava el dia anterior.

Afirma, no obstant, el Sr. Agustín , que la reclamació econòmica administrativa es va aixecar el dia 17 de novembre de 2009 contra la desestimació, per silenci del referit recurs de reposició, mentre que l'al·ludida inadmissió no li fou notificada fins el 20 següent. Que, en definitiva, aquella i no aquesta és l'objecte del contenciós. En qualsevol ca, en el 4t antecedent de fets de la demanda, ens diu que: 'en todo caso estaríamos hablando de una demora de un solo día'.

Tot l'arsenal i bagatge de la demanda gira al voltant de la declaració de responsabilitat subsidiària i afirma, entre altres consideracions, que hi ha una nul·litat de ple dret, fins i tot apreciable d'ofici, donada la, en el seu parer, evident indefensió per no haver-se acreditat la conducta il·lícita o incompliment de les obligacions tributàries del Sr. Agustín .

SEGON .- Del debat suscitat a les actuacions, i vist l'expedient administratiu a elles incorporat, es desprèn que el plantejament formal enraonat pel Tribunal Econòmic Administratiu envers la possible incidència en el cas d'una causa d'inadmissibilitat determinava prima facieel seu anàlisi i resolució. Així ho va fer de forma tècnicament correcta en resolució i decisió que hem de confirmar expressament.

Tal i com ens recordava el Tribunal Constitucional a la seva llunyana sentència número 64 de 1992, de 24 d'abril , seguida per altres posteriors 'la presentación extemporánea de un recurso constituye un obstáculo insalvable para su admisión, salvo que la propia norma que fija el plazo inatendido fuera constitucionalmente ilegitima'. Per tant, segueix assenyalant, des de el punt de vista jurídic, 'nada puede objetarse a que se frustre el ejercicio de un derecho por su negligente actuación extemporánea, aunque sea por un escaso margen de tiempo'. En aquest sentit es poden prendre en consideració també les sentències anteriors del Tribunal Constitucional números 65/1983 , 13/1984 , 41/1985 , 25/1986 , 117/1986 , 53/1987 , 36/1989 i 157/1989 .

Queda clar així que l' article 24.1 de la Constitució no deixa els terminis legals a l'arbitri de les parts, ni sotmet a la lliure disposició de la seva pròrroga, ni, més en general, el temps en què han de ser complerts. El termini s'esgota una vegada arriba al seu final. Per tant, si s'ha esgotat per un dia, com és el cas, també s'ha esgotat. Quan el termini es compta per mesos, el dia inicial del còmput és el següent al de la notificació o producció de l'acte presumpte mentre que el dia final és el dia del mes següent correlatiu al de la seva notificació; és a dir, es computa de data a data, tal i com assenyala de forma reiterada la doctrina que emana de la Sala Tercera del Tribunal Suprem.

A la sentència núm. 43 de 31 de gener d'enguany diguérem, en tesi que cal reiterar, que:

'El artículo 235-1 de la ley 58/2003 señala que el plazo para interponer la reclamación económico administrativa es de un mes a contar a partir del día siguiente al de la notificación del acto recurrible. El Tribunal Supremo tras algunas vacilaciones, ahora ya de forma constante reitera que el cómputo de dichos plazos, cuando este fuere por meses o por años, ha de entenderse de fecha a fecha. Así lo expone con claridad la sentencia de 19 de julio de 2010 que reproduce lo expuesto por ese mismo Tribunal en sentencias de 8 de marzo de 2006 y 10 de junio de 2008 .

En efecto, el artículo 48 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común fija el modo de computar los plazos estableciendo que cuando ese se fijara en meses o años se computarán a partir del siguiente día a aquel que tenga lugar la notificación o publicación del acto de que se trate. Pero la interpretación de los referidos preceptos, a tenor de la Doctrina del Tribunal Supremo, ha de entenderse en consonancia con lo establecido en el artículo 5.1 del Código Civil , según el cual, los plazos señalados por meses o por años se computan de fecha a fecha, lo que significa que el plazo de un mes, ha de computarse desde el siguiente a la notificación, finalizando el mismo día que el ordinal en que tiene lugar la notificación. El Tribunal Supremo, recuerda en la Sentencia del 8 de marzo de 2006 que:

'El motivo de casación debe prosperar acogiendo la doctrina de esta Sala de lo Contencioso- Administrativo del Tribunal Supremo contenida en la sentencia de 15 de diciembre de 2005 , que expone cual es la finalidad de la reforma del artículo 48.2 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común , operada por la Ley 4/1999, de 13 de enero , y resume la jurisprudencia de esta Sala sobre la materia en los siguientes términos: 'La reforma legislativa de 1999 tuvo el designio expreso -puesto de relieve en el curso de los debates parlamentarios que condujeron a su aprobación- de unificar, en materia de plazos, el cómputo de los administrativos a los que se refiere el artículo 48.2 de la Ley 30/1992 con los jurisdiccionales regulados por el artículo 46.1 de la Ley Reguladora de la Jurisdicción Contencioso-Administrativa en cuanto al día inicial o dies a quo: en ambas normas se establece que los 'meses' se cuentan o computan desde (o 'a partir de') el día siguiente al de la notificación del acto o publicación de la disposición. En ambas normas se omite, paralelamente, la expresión de que el cómputo de dichos meses haya de ser realizado de 'fecha a fecha'. Esta omisión, sin embargo, no significa que para la determinación del día final o dies ad quem pueda acogerse la tesis de la actora. Por el contrario, sigue siendo aplicable la doctrina unánime de que el cómputo termina el mismo día (hábil) correspondiente del mes siguiente. En nuestro caso, notificada la resolución el 17 de enero y siendo hábil el 17 de febrero, éste era precisamente el último día del plazo. La doctrina sigue siendo aplicable, decimos, porque la regla ' fecha a fecha'subsiste como principio general del cómputo de los plazos que se cuentan por meses, a los efectos de determinar cuál sea el último día de dichos plazos. Sin necesidad de reiterar en extenso el estudio de la doctrina jurisprudencial y las citas que se hacen en las sentencias de 25 de noviembre de 2003 , 2 de diciembre de 2003 y 15 de junio de 2004 ) sobre el cómputo de este tipo de plazos, cuya conclusión coincide con la que acabamos de exponer, sentencias a las que nos remitimos, nos limitaremos a reseñar lo que podría ser su síntesis en estos términos:

A) Cuando se trata de plazos de meses (o años) el cómputo ha de hacerse según el artículo quinto del Código Civil de fecha a fecha, para lo cual, aun cuando se inicie al día siguiente de la notificación o publicación del acto o disposición, el plazo concluye el día correlativo a tal notificación o publicación en el mes (o año) de que se trate. El sistema unificado y general de cómputos así establecido resulta el más apropiado para garantizar el principio de seguridad jurídica.

B) El cómputo del día final de fecha a fecha, cuando se trata de un plazo de meses no ha variado y sigue siendo aplicable, según constante jurisprudencia recaída en interpretación del artículo 46.1 de la vigente Ley Jurisdiccional de modo que el plazo de dos meses para recurrir ante esta jurisdicción un determinado acto administrativo si bien se inicia al día siguiente, concluye el día correlativo al de la notificación en el mes que corresponda.

Esta interpretación del referido artículo 46.1 de la Ley Jurisdiccional es igualmente aplicable al cómputo administrativo del día final en los plazos para interponer el recurso de reposición, a tenor de los artículos 117 y 48.2 de la ley 30/1992 después de la reforma introducida en el segundo de ellos por la Ley 4/1999 , pues precisamente el objeto de la modificación fue parificar el régimen de la Ley 30/1992 con el de la Ley 29/1998 en la materia'.

Doncs bé, no qüestionades les dades temporals per la part actora, donada la seva plasmació documental i a les quals ens hem remés al primer fonament de dret, s'imposa la desestimació del contenciós ja que la reposició fou inadmissible per extemporània i, tot això, sense necessitat d'entrar en el debat de fons a sí era procedent o no la derivació de responsabilitat subsidiària del recurrent Sr. Agustín pel deute de l'entitat 'Lenceries Garau SA.' per un import de 89.323,08 €.

TERCER .- S'estimen mèrits per a una expressa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional a la part actora.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs contenciós administratiu.

SEGON.- DECLARARadequat a l'ordenament jurídic l'acte administratiu impugnat.

TERCER.- Es fa una expressa imposició de costes processals a la part actora.

Contra la present no hi cap recurs ordinari

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.