Sentencia Administrativo Nº 347/2013, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 4, Rec 458/2012 de 08 de Octubre de 2013

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 4

DE BARCELONA

PROCEDIMENT ABREUJAT

Actuacions: 458/2012 Secció: C

Part actora: Marisa

Lletrat de la part actora: M. EUGÈNIA CUENCA i VALERO

Procurador de la part actora: ANTONIO Mª DE ANZIZU FUREST

Part demandada: AJUNTAMENT DE BARCELONA

Lletrat de la part demandada: LLETRAT DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

Expedient administratiu: Resolució de data 24 de juliol de 2012

SENTÈNCIA NÚM. 347/2013

Barcelona, 8 d'octubre de 2013

Vistos per mi, Montserrat Morera Ransanz, jutge en comissió de serveis als Jutjats del Contenciós-Administratiu de Barcelona, les presents actuacions de procediment abreujat, he dictat aquesta sentència, en nom de sa Majestat el Rei, en base als següents

Antecedentes

PRIMER.-El dia recurs contenciós-administratiu contra la resolució dictada per l'Ajuntament de Barcelona el dia desestimava els recursos d'alçada interposats contra la resolució de 8 d'abril de 2011, que imposava a l'actora una multa coercitiva de 2.001 euros i l'enderroc de les obres i contra

SEGON.-Mitjançant Decret de udicial de novembre de 2012es va traslladar a la part demandada, reclamant a l'Administració demandada l'expedient administratiu. Citades les parts per a la celebració de la vista, va tenir lloc el passat dia 3 de setembre, compareixent ambdues parts degudament representades i assistides pels respectius procuradors i lletrats. L'actora es va ratificar en la demanda i la part demandada s'hi va oposar, contestant oralment la demanda. Les parts varen proposar la prova que van estimar pertinent i, un cop practicada la que va ser admesa i formulades les conclusions per les parts, varen quedar les actuacions vistes per a sentència.

TERCER.-La vista oral va quedar registrada en suport apte per la gravació i reproducció del so i la imatge.

QUART.-S'han tingut en compte les prescripcions legals en la tramitació d'aquest procediment.

Fundamentos

PRIMER.-La part actora pretén que es declari la nul·litat de les resolució impugnada per manca de motivació derivada de la inexistència de la visita d'inspecció; per vulneració de la suspensió del procediment a l'empara de l'article 111 de reformatio in peius'.

Al respecte, l'Administració demandada defensa la legalitat de l'acte impugnat en base a les argumentacions que obren en el seu escrit de contestació a la demanda (previ a la continuació del procediment pels tràmits del procediment abreujat) i les que va exposar en l'acte de la vista.

Partint de les al·legacions de les parts i del contingut de la resolució impugnada, hem de delimitar l'objecte d'aquest procediment en sentit negatiu, és a dir, excloent de l'objecte del recurs tant la inicial ordre d'enderroc que es va dictar el dia

SEGON.-El primer motiu d'impugnació, referit únicament a la resolució de 8 d'abril de 2011 (no a la provisió de constrenyiment de

estableix que 'Los hechos constatados por funcionarios a los que se reconoce la condición de autoridad, y que se formalicen en documento público observando los requisitos legales pertinentes, tendrán valor probatorio sin perjuicio de las pruebas que en defensa de los respectivos derechos o intereses puedan señalar o aportar los propios administrados'.

Aquesta presumpció legal de veracitat ha de ser interpretada d'acord amb els principis que emanen dels articles minvar ni lesionar l'exercici dels drets de defensa de l'administrat, del seu dret a la presumpció d'innocència i de la potestat del jutge de l'ordre contenciós-administratiu per valorar les proves de càrrec existents en l'expedient administratiu i formar la seva convicció sobre la veracitat dels fets. El Tribunal Constitucional va establir, en les seves sentències número 76/1990 , 23/1995 i 169/1998 , que aquesta presumpció derivada de les actes d'inspecció no consagra una presumpció iuris et de iure, atès que expressament admet prova en contra. Tal presumpció iuris tantumpermet la seva destrucció mitjançant qualsevol mitjà de prova admès en Dret. Així entra en joc la inversió o el desplaçament de la càrrega de la prova ( onus probandi), de manera que l'afectat per l'acta ha d'actuar mitjançant les al·legacions i proves que consideri convenients contra l'acta aportada per l'Administració.

És jurisprudència reiterada que la presumpció de veracitat de les actes d'inspecció s'atribueix a les actes que tinguin la consideració de regulars des de la perspectiva formal, al detallar amb precisió les circumstàncies del supòsit i les dades que han servit per a la seva redacció. Tal extrem deriva de l'especialització i imparcialitat que es reconeix als funcionaris actuants, en la seva condició d'empleats públics al servei de l'Administració, sotmesos per imperatiu constitucional (article 103.1, in fine) a l Dret. Ara bé, això ha de compatibilitzar-se amb el dret fonamental a la presumpció d'innocència (article 24.2 de motiu pel qual han de tenir-se en compte les limitacions objectives de la presumpció de certesa sobre fets i circumstàncies que siguin susceptibles de percepció directa per , doncs, de l'abast de tal presumpció els judicis, opinions, qualificacions o valoracions de naturalesa jurídica emesos pel funcionari actuant en les actes i diligències.

En el cas que ens ocupa, és cert que l'actora no ha practicat cap prova que acrediti el compliment de l'ordre d'enderroc, limitant- se simplement a manifestar (però sense acreditar de cap manera) que ja ha enderrocat la pèrgola instal·lada a la terrassa del seu habitatge, però també és cert que aquesta prova en contrari és necessària quan a l'Administració l'empara una presumpció de veracitat iuris tantum, com és la que s'atorga a les actes d'infracció, ja que en cas contrari, és l'Administració qui ha d'acreditar suficientment els fets que sanciona, sense que sigui traslladable a l'administrat la càrrega d'acreditar la seva innocència. Aquest és el cas que ara ens ocupa perquè, com ja s'ha avançat, l'Administració es fonamenta únicament en la visita d'inspecció que suposadament va efectuar el dia 4 d'abril de 2011, però no hi cap constància en l'expedient sobre l'efectiva realització d'aquesta visita, més enllà del breu informe d'inspecció a què abans ens hem referit, que tan sols constata que s'ha fet la visita i que les obres no s'han enderrocat, però aquest brevíssim informe no té la consideració d'acta d'infracció als efectes de la presumpció de veracitat prevista en l'article 137.3 de detallada i precisa les circumstàncies del supòsit i les dades que han servit per a la seva redacció (doncs, per exemple, l'informe no fa cap referència a les comprovacions que s'han realitzat, ni com s'han realitzat). És més, les dues fotografies que acompanyen l'informe, que van ser preses des del carrer, no poden esser tingudes en compte ja que, per una banda, es tracta de fotografies datades el dia 11 de juny de 2008 (tres anys abans de la suposada visita d'inspecció) i, per altra banda, la pròpia Administració demandada reconeix que 'per un error material en la confecció de l'expedient, consten incorrectament indexades a l'expedient administratiu facilitat a aquest Jutjat'. Per tant, si hem de considerar que aquestes fotografies, que eren l'únic element que donava un cert contingut a l'informe d'inspecció, no corresponen a aquest expedient, l'informe d'inspecció queda mancat de les mínimes exigències formals que requereix l'aplicació de la presumpció de veracitat, en els termes acabats d'exposar.

En conseqüència, al no reunir l'informe d'inspecció els requisits legalment establerts, no gaudeix de la presumpció iuris tantumde veracitat que li atorga l'ordenament jurídic, recaient en l'Administració la càrrega d'acreditar el fet que sanciona i en aquest cas no existeix prova de càrrec suficient, motiu pel qual procedeix declarar la nul·litat de ple dret de la resolució impugnada, ja que confirma la multa coercitiva i la reiteració de l'ordre d'enderroc que es va imposar a l'actora i que incorria en el vici de nul·litat absoluta que preveu la lletra a) de l'article 62.1 de .

TERCER.-La nul·litat de la resolució de 8 d'abril de 2011 du aparellada com a conseqüència inevitable la nul·litat de l'altre acte administratiu impugnat en aquest recurs (la provisió de constrenyiment de vulneració de la suspensió del procediment a l'empara de l'article 111 de ope legisperquè el recurs no s'havia resolt als trenta dies de la seva interposició, en aplicació de l'article 111.3 de ope legisencara no era vigent quan fou dictada la provisió de constrenyiment.

El segon motiu es refereix a la vulneració de la prohibició de la ' reformatio in peius',donat que la provisió de constrenyiment es gira per import de 300 euros. Al respecte, l'Administració demandada manifesta que es tracta d'un error material en la liquidació de la multa coercitiva, que era de 2.001 euros. Doncs bé, certament no seria aplicable l'institut de la prohibició de la reformatio in peius(que impedeix que cap persona es vegi perjudicada per la interposició de cap recurs ni cap acció, en el sentit de que la resolució del recurs no pot empitjorar la seva situació), però aquest no és el cas que ens ocupa, en què es tracta d'un simple acte d'aplicació d'una resolució sancionadora, en la que s'ha produït un error material evident, doncs la pròpia provisió de constrenyiment (foli 144 de l'expedient administratiu) fa clara referència a que el què s'està liquidant és la sanció imposada em la resolució de 8 d'abril de 2011. Això impediria acollir també aquest segon motiu esgrimit per l'actora, sense perjudici de que, com ja s'ha referit, la provisió de constrenyiment és nul·la en quan aplica un acte nul de ple dret i sense prejudici també de posar de manifest el seguit d'errors o 'incidències' (tal com va manifestar l'Administració demandada en la fase de conclusions en l'acte de la vista), que s'ha produït en la tramitació de l'expedient administratiu que motivà els actes administratius aquí impugnats.

El recurs, doncs, ha de ser estimat, al considerar que la resolució impugnada, (de

QUART.-De conformitat amb l' article 139.1 LJCA , segons la redacció actualment vigent, que ja ho era en el moment en què es va interposar el recurs contenciós-administratiu, s'han d'imposar les costes a l'Administració demandada, atesa l'estimació del recurs, en virtut del principi de venciment objectiu que s'estableix en l'esmentat precepte.

Vistos els preceptes legals citats i altres de pertinent aplicació,

Fallo

ESTIMO el recursinterposat pel Doña. Marisa contra la resolució dictada per l'Ajuntament de Barcelona el dia desestimava els recursos d'alçada interposats contra la resolució de 8 d'abril de 2011, que imposava a l'actora una multa coercitiva de 2.001 euros i l'enderroc de les obres i contra i, en conseqüència, anul·lo la resolució impugnada i la resolució sancionadora i la provisió de constrenyiment prèvies, així com tots els actes administratius previs de les que derivin, i condemno a l'Administració demandada a reintegrar a l'actora les quantitats que hagi abonat en aquest concepte, incrementades amb l'interès legal del diner des de la interposició de la demanda en virtut de l' article 1.109 del Codi Civil i amb l'interès establert en l'article 576 de .

Imposo les costes a l'Administració demandada.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts, retornant l'expedient administratiu a l'Administració demandada i feu saber a les parts que aquesta sentència és ferma, ja que contra ella no cap recurs d'apel·lació, de conformitat amb l'article 81.1. a) de

Lliureu i uniu un certificat d'aquesta resolució a les actuacions amb inclusió de l'original en el Llibre de Sentències.

Així ho disposo, mano i signo.

PUBLICACIÓ.Avui la jutge ha llegit i ha publicat aquesta Sentència en audiència pública. Dono fe.