Sentencia Administrativo Nº 375/2014, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 546/2010 de 30 de Septiembre de 2014

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA

C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.

Telèfon 973 700 133

Recurso Ordinario nº: 546/2010

Parte actora: Dimas

Representante parte actora: SANTIAGO MAS CAMI

Parte demandada: ENTITAT MUNICIPAU DESCENTRALISADA DE GAUSAC

Representante parte demandada: SAGRARIO FERNANDEZ GRAELL

SENTÈNCIA NÚM. 375/2014

LLEIDA, a 30 de setembre de 2014.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ORDINARIen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS, seguida en aquest Jutjat sota el nombre 546 de l'any 2010, promoguda a instància de la SR. Dimas , representat i assistit pel lletrat Sr. Santiago Mas Camí; enfront l'Excel·lentíssima ENTITAT MUNICIPAU DESCENTRALISADA DE GAUSAC, representada per la procuradora Sra. Sagrario Graells i assistida pel lletrat Sr. Antonio Benedico. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 6 de setembre de 2010 contra la resolució de 26 de juliol de 2010 de l'Entitat Municipau Descentralisada de Gausac, per la qual es donava resposta a la sol·licitud del Sr. Dimas , registrada el dia 24 de març de 2010 davant l'Ajuntament de Vielha e Mijaran.

SEGON.-Un cop personades les parts demandades i remés l'expedient administratiu, es van presentar els corresponents escrits de demanda i de contestació.

La part recurrent, un cop exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar suplicant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es declarés la nul·litat de l'acord i es reconegués com a situació jurídica individualitzada que el Sr. Dimas havia de ser expropiat per el terreny indegudament ocupat i que té dret a que se li refaci l'accés que tenia fins a la finca a costa de l'administració demandada. A més, es sol·licitava la condemna en costes de l'administració demandada.

La part demanda, un cop exposats els fets que motivaven els seus escrits de contestació i els fonaments de dret aplicables, va acabar sol·licitant que es dictés sentència per la què es desestimés el recurs contenciós administratius interposat confirmant les resolucions administratives impugnades.

TERCER.- Practicada la prova i presentades, en aquest cas, les conclusions que les part van considerar adients, el procediment va quedar conclòs i pendent de dictar la pertinent sentència.

QUART.- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.-DE LA FALTA DE JURISDICCIÓ

En l'escrit de contestació a la demanda s'al·legà que la via administrativa a la que acudeix la part recurrent no és la competent per a dirimir la qüestió que ens ocupa i atribuir la propietat del mur existent entre les finques. Respecte al pas que hi podia haver sobre l'antic mur de pedra també es diu que no hi ha cap prova sobre la preexistència de cap servitud de pas o qualsevol altre dret real que pugui emparar el dret de pas o accés a la finca.. Per lògica, aquest dilema jurídic que bé pot conduir-nos a la inadmissibilitat del recurs, ha de ser el primer que s'ha de resoldre.

En aquest sentit ja el article 22 de la Llei Orgànica del Poder Judicial 6/1985 del 1 de juliol atorga a la jurisdicció pròpia de l'ordre civil competència exclusiva per a resoldre les qüestions que es puguin plantejar en matèria de drets reals que estiguin ubicats en l'Estat espanyol.

Aquest precepte s'ha de posar en relació amb l' article 3 de la Llei 29/1998 de 13 de juliol , reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa que estableix que: 'No corresponen al ordre jurisdiccional contenciós administratiu:

a) Les qüestions expressament atribuïdes als ordres jurisdiccionals civil, penal i social, tot i que estiguin relacionades amb l'activitat de l'Administració Pública.'

D'aquests dos preceptes s'infereix que l'abast de l' article 4 de la pròpia llei processal administrativa, que permet que l'ordre jurisdiccional contenciós administratiu pugui resoldre qüestions incidentals o prejudicials que no són pròpies de l'ordre administratiu s'ha d'interpretar amb cauteles. Doncs, com és obvi, la millor jurisdicció per resoldre els conflictes intersubjectius que es puguin plantejar entre les parts sempre serà la que ordinàriament hauria de resoldre el 'thema decidendi'subjecte a debat.

En el cas que ens ocupa, n'hi ha prou en donar un cop d'ull al suplico de la demanda per adonar-se que el l'objecte litigiós pot tenir que veure amb la existència o no d'un dret de propietat i un dret real de pas, totes elles qüestions eminentment civils. Però això, no implica tampoc que aquest Jutjat, que bé coneix la nodrida doctrina que ha tractat aquestes qüestions, no pugui entrar a jutjar sobre el mode en que s'ha tramitat el procés administratiu, els raonaments de l'acte resolutiu, i la correctesa de la decisió que es va adoptar en funció de la informació de que l'administració disposava o podia disposar, tenint en compte les alternatives que li ofereix l'ordenament jurídic. De fet, si sempre que hi hagués una qüestió de propietat i drets reals s'hagués de declinar la jurisdicció a favor de l'ordre civil, difícilment es podria resoldre cap via de fet en l'ordre contenciós.

No es sostenible defensar que en qualsevol intromissió administrativa al dret de propietat o qualsevol altre dret real, sigui l'administrat el que tingui que acudir a la via civil, fins i tot en els casos que l'administració no hagi observat les cauteles mínimes en el procediment administratiu previ. De fet, aquesta reflexió no està mancada de la seva lògica, atès que tampoc es pot donar bona acollida a l'argument que un Ajuntament pugui sense més ni més incorporar-se determinats béns - o passos- al seu patrimoni, obligant en tot cas als administrats, a exercitar les accions civils pertinents, fins i tot en supòsits on no hi ha indicis de la titularitat pública. Resulta prou clar que en cas d'arbitrarietat o d'una valoració defectuosa dels indicis existents de la titularitat pública o de la seva qualitat, aquestes actuacions poden ser controlades per la jurisdicció contenciosa. Aquesta no faria res més que examinar la legalitat del procés administratiu seguit al cas. Seguint aquest fil conductor, també resulta evident que, es vulgui o no, s'haurà d'entrar a valorar els indicis que van justificar la incorporació del béns a la titularitat del municipi, tant pel que fa a la seva quantitat com a la seva qualitat. Però sempre, pel que fa a les qüestions civils que es resolguin, dins dels termes que estipula l' article 4 de la LJCA quan diu que:

'La competencia del orden jurisdiccional contencioso-administrativo se extiende al conocimiento y decisión de las cuestiones prejudiciales e incidentales no pertenecientes al orden administrativo, directamente relacionadas con un recurso contencioso-administrativo, salvo las de carácter constitucional y penal y lo dispuesto en los Tratados internacionales.

La decisión que se pronuncie no producirá efectos fuera del proceso en que se dicte y no vinculará al orden jurisdiccional correspondiente. '

Per tant, s'entén que sense entrar a resoldre específicament la qüestió de la propietat i de la efectiva existència del dret real, és possible valorar els indicis de titularitat que tenia l'administració publica per actuar i també els indicis d'existència d'un pas que era conegut o podia ser conegut per l'administració.

D'altra banda, respecte el fet que la part actora no especifiqui la concreta causa de nul·litat o anul·labilitat que duria a prosperar el present recurs, no pot entendre's com un motiu de desestimació del mateix, doncs el requisit de la edició de l'acció, que resa que les parts anunciïn el tipus d'acció que exerciten, qualificant-la de mode correcte, ja fa temps que ha estat abandonat. Per tant, seguint aforismes com 'Da mihi factum, dabo tibi ius',o el propi principi 'iura novit curia',possibiliten que, un cop compilats els fets que cenyeixen l'objecte del procés, el jutjador pugui buscar-hi l'encaix jurídic correcte ,trobant-se a hores d'ara, només lligat per l'intangible principi de congruència.

SEGON.-DEL PAS EXISTENT

En primer lloc, es farà referència al pas que es denuncia tancat per les obres. Es controvertida l'existència del mateix com a servitud de pas. Però com s'ha dit no es considera necessari entrar en la determinació de l'existència o no del citat dret real, havent-hi prou en resoldre, a efectes prejudicials, si el Sr. Dimas tenia la possessió del citat pas, el que ja li atorgaria una situació provisòria de legalitat digna de protecció, i que originària una sèrie de drets que alhora es podrien traduir en un seguit d'obligacions projectables en el mode d'actuar de l'administració.

La situació possessòria va ser afirmada pel propi Sr. Dimas , tant en la demanda com en l'acte de prova, on va manifestar que li havien tancat la entrada a la finca, tot afegint, en reiterades ocasions, que tant el mur com l'entrada hi havien estat tota la vida. De l'anàlisi de la documentació obrant en l'expedient administratiu, també se'n pot extreure la mateixa conclusió donat que les seves sol·licituds guarden coherència amb les seves declaracions. D'altra banda, és important destacar el fet que l'administració s'ha limitat tant sols a negar la existència de la possible servitud de pas, però sense aconseguir acreditar que el Sr. Dimas no tenia la possessió del pas. A més, aquesta situació possessòria s'acredita per mitjà de la resta de prova testifical que va deposar durant l'acte públic. Així el Sr. Braulio , va declarar que vivia al costat, i va reconèixer tant l'existència del mur de pedra com la del accés que utilitzava el Sr. Dimas des de sempre. També va dir que després de les obres el pas ha desaparegut i que el Sr. Dimas no tenia cap altre pas per accedir a la seva finca tenint que saltar el mur construït per aconseguir-ho.

Això mateix va declarar el Sr. Higinio , tant pel que fa a la preexistència del pas, com respecte el fet que el Sr. Dimas es va quedar sense el mateix després de la construcció del nou mur. El Sr. Higinio va manifestar que feia 43 anys que vivia al lloc i adduí que passava molts cops per aquell lloc. També va insistir en que el Sr. Dimas no tenia cap altre accés que el dugués cap a la seva finca. L'única veu discordant que es va alçar davant d'aquests testimonis, va ser la del Sr. Severino que va sostenir que el Sr. Dimas si tenia un altre pas. Però no s'ha d'oblidar que Don. Severino té relació laboral amb l'Ajuntament de Vielha i que l'entitat demandada no ha portat cap mitjà probatori que demostri la existència d'aquest pas alternatiu, quan la càrrega de desvirtuar les al·legacions de la part demandant corria del seu compte.

A major abundància, el Sr. Alfredo a preguntes sobre la preexistència de l'accés, no el va poder-lo negar i tant sols va manifestar que el pas no era evident. Per acabar-ho d'adobar, no s'ha de menystenir la prova documental aportada per la part actora, consistent en un acta notarial que incorpora fotografies autenticades, on clarament es pot veure un accés al mur de pedra, quedant així reafirmades les manifestacions tant de la part actora com dels testimonis que van declarar en audiència pública (foli 7 i següents del EA).

No havent-hi altres mitjans probatoris aportats a la causa, s'ha d'entendre acreditat que el Sr. Dimas tenia un accés a la seva finca del que en feia ús i que va quedar tapat per les obres del mur i, a la vegada, que a resultes de les mateixes s'ha quedat sense cap accés a la seva finca. D'altra banda, acreditat aquest extrem, també queda demostrada a efectes prejudicials, la situació possessòria de la que gaudia el Sr. Dimas .

Aquesta situació possessòria podia ser perfectament coneguda o comprovada per l'administració i havia de condicionar necessàriament la seva actuació. Així, un cop coneguda aquesta possessió del pas del Sr. Dimas , l'administració si entenia que no hi tenia dret de pas, havia de fer ús de l'anomenat interidctum propiumper tal de recuperar la possessió perduda indegudament ( article 55 de la Llei 33/2003 de 3 de novembre de Patrimoni de les Administracions Públiques o 147 i següents del Decret 336/1988 del 17 d'octubre), fent un ús addicional, si escau, de les facultats d'investigació i de partionar terrenys que té encomanades.

De cap d'aquest processos n'ha quedat petja en l'expedient administratiu, i menys del necessari interdicte administratiu per a recuperar la possessió. El que no es pot fer de cap manera, es no respectar ni tant sols la situació possessòria del Sr. Dimas -tingui o no cap altre dret real de pas sobre la finca-, i procedir directament a tapar l'accés que emprava amb la nova obra, truncant-lo sense seguir el procediment administratiu que marca la normativa reguladora del patrimoni de les administracions públiques i que demana la tramitació prèvia d'un expedient contradictori.

Aquest procedir, unit a la falta de resposta concreta sobre el pas que es pot comprovar en la resolució administrativa impugnada, ja la vicia de nul·litat, per omissió total de procediment legalment establert, conforme es preveu en els ordinals e)i f)de l'article 62 de la LRJPAC. Nul·litat aquesta que ha d'afectar necessàriament a tots els actes materials que se'n deriven i que queden intrínsicament relacionats amb l'obra realitzada, per raons òbvies d'economia processal, fent ús d'una reiterada doctrina que prové de les instàncies superiors.

Per tant, seguint la petició que es formula en la demanda, s'ha de concloure que la resolució impugnada és nul·la per quant no reconeix el pas existent. I en general és nul·la tota l'actuació administrativa referent a l'obstaculització del pas, tenint dret, el Sr. Dimas , a que se li reposi el pas existent a costa de l'administració demandada.

TERCER.-DELS TERRENYS INDEGUDAMENT OCUPATS

Pel que fa a la resta de mur, malgrat el Sr. Dimas afirmi que el mur va ser construït pels seus avantpassats -afirmació que no es descarta-, el cert que es que no hi ha proves clares sobre la seva titularitat i encara no es pot descartar del tot que es tracti d'un mur mitger. En part fa bé d'al·legar l'aplicació de la presumpció de l' article 546-8.1 del Codi Civil de Catalunya , que atribueix els murs de les parets als titulars del predis de cotes superiors. Però el cas és que per a resoldre aquesta qüestió eminentment civil que gira entorn al dret de propietat -el que condicionaria la necessitat d'expropiació-, si que les parts hauran d'acudir a la via ordinària corresponent. Tampoc consta una oposició formal i específica del Sr. Dimas a aquestes obres de millora, sinó més aviat l'oposició va dirigida al fet que se li hagi tallat el pas. Aquest fet, es pot constatar del correu electrònic que aquest va enviar a al Sr. Alcalde de Vielha, on encara lluny la contesa judicial, no es fa cap reclamació en relació a aquestes obres de millora. En tot cas, si hi ha hagut alguna mena d'usurpació, o bé obres de millora mútuament consentides, o sense cap mena de consentiment exprés o tàcit, és una qüestió que correspon resoldre a la jurisdicció civil. Doncs és una possibilitat gens desdenyable i que no ha quedat descartada, que el Sr. Dimas hagués consentit les obres de millora de manera tàcita, ja siguin sobre el mur de la seva propietat o sobre el mur mitger, no sent necessari en cap dels dos casos l'inici de cap expedient expropiador.

Tampoc no ha d'haver lloc, en aquesta via jurisdiccional i per l'acció exercitada, a cap mena d'indemnització per danys i perjudicis que no han estat ni reclamats, ni concretats, ni demostrats.

Pel que fa a l'ocupació que vindria donada per engrandir el mur o per les obres realitzades, s'ha de dir que tots els testimonis van coincidir a declarar que els hi semblava que el mur passava pel mateix lloc per on passava l'anterior. A més, el pèrit judicial, que té garanties afegides de neutralitat, va declarar en el seu informe (folis 317, 318 de la causa) que:

'D'acord amb aquesta secció constructiva del Projecte, es probable que per motius tant de seguretat dels treballadors durant l'execució del mur nou, com per motius estrictament constructius -al detall del projecte la sabata de fonamentació es de 90 cm d'amplada i en canvi, el conjunt mur+paret de pedra es de 50 cm, es procedís a efectuar una sobre excavació de terres en la finca del Sr. Dimas , però que un cop desencofrats els murs, s'ha reposat aquest volums de terres. Per tant, no es detecta ni gràficament ni a nivell topogràfic cap variació dels límits de finca del Sr. Dimas (...) no hi ha cap dada que manifesti que segons la documentació contrastada i les dades preses in situ, s'hagi envaït terreny de cap veí'.

A major abundància i en coherència amb l'anterior, el Sr. Samuel , va afegir les següents conclusions (foli 323 de la causa):

'(...) el nou mur (...) s'ha construït (...) sense haver-hi cap afecció ni invasió de la finca Don. Dimas '.

Per tant, sense perjudici del que es pugui resoldre en altres jurisdiccions pel que fa a l'abast del dret de propietat i la naturalesa jurídica que pesa sobre el mur existent i reformat, cal desestimar les peticions que fa l'actora sobre les obres d'aquest mur.

QUART.-DE LES COSTES

Essent d'aplicació l' article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa no resulta procedent dictar cap pronunciament exprés de condemna a cap de les parts implicades en aquest procés.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que estimant parcialmentel recurs contenciós administratius interposat per el SR. Dimas contra les resolucions que es descriuen en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, s'ha de:

1) Declarar la nul·litatde la mateixa per no ajustar-se al dret aplicable.

2) Declarar que el Sr. Dimas tenia un pas preexistent que ha de ser respectat per l'administració actuant i a la seva costa.

3) Sense costes per a cap de les parts.

Notifiquis aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que no es ferma i que envers la mateixa s'hi pot interposar recurs d'apel·lacióen el termini de 15 dies a comptar del dia següent en que sigui notificada davant d'aquest mateix Jutjat. Per a l'admissió a tràmit del recurs prèviament s'haurà de constituir dipòsit de 50 euros, de conformitat amb el que disposa la Disposició addicional quinzena de la L.O 6/1985 del Poder Judicial , excepte en els supòsits d'exclusió previstos (Ministeri Fiscal, Estat, Comunitats Autònomes, Entitats Locals i organismes autònoms que depenguin dels anteriors) o beneficiaris d'assistència jurídica gratuïta.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.La sentència anterior ha estat lleida pel Jutge que la subscriu en audiència pública i publicada en les estrades d'aquest Jutjat, de la qual cosa en dono fe.