Sentencia ADMINISTRATIVO Nº 393/2016, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 186/2015 de 26 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 1 DE LLEIDA

C/Canyeret, 3-5 C.P. 25007 de Lleida.

Telèfon 973 700 133

Recurs ordinari núm.:186/2015

Part actora: INTERPARKING LLEIDATANA S.A

Representant part actora:LAIA MINGUELLA BARALLAT

Part demandada: AJUNTAMENT DE LLEIDA

Representant part demandada: SERVEIS JURIDICS AJUNTAMENT DE LLEIDA

SENTÈNCIA NÚM. 393/2016

LLEIDA, a 26 de setembre de 2016.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ORDINARIen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 186 de l'any 2015, promogut a instància de la mercantil INPERPARKING LLEIDATANA SA, representada per la procuradora Sra. Laia Mingella Barallat i assistida per la lletrada Sra. Mª de los Angeles Iniesta Soria; enfront l'Excel· lentíssim AJUNTAMENT DE LLEIDA, assistida i representada per la Lletrada integrada els seus propis serveis jurídics. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- El recurrent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 23 d'abril de 2015, contra els següents actes administratius:

- El Decret d'Alcaldia de l'Ajuntament de Lleida, de data 17 de febrer de 2015, per mitjà del qual es van desestimar els recursos de reposició interposat per l'actora contra: Dos Decrets d'Alcaldia de 25 de novembre de 2014, pels què es determinava l'import dels cànons de la concessió de l'aparcament situat en la plaça Sant Joan de Lleida corresponents als exercicis 2013 i 2014, així com contra les liquidacions que d'aquestes resolucions es derivaven i que ascendien a l'import de 49.982,88 euros; i també dos Decrets d'Alcalida de data 25 de novembre de 2014, pels quals es va determinar l'import dels cànons de l'aparcament situat a l'Avinguda Blondel de Lleida, corresponents als anys 2013 i 2014; així com contra les liquidacions que d'aquestes resolucions es derivaven, per import total de 2.815,70 euros. Així com contra les corresponents liquidacions com antecedent lògic i necessari.

- La desestimació per silenci administratiu del recurs de reposició interposat per l'actora el 10 d'agost de 2009 contra la liquidació del cànon per la concessió de l'aparcament situat en l'Avinguda Blondel de Lleida, corresponent a l'exercici 2008, per import de 1.290,05 euros, així com contra la meritada liquidació com antecedent lògic i necessari.

- La desestimació per silenci administratiu del recurs de reposició interposat per la recurrent el 10 de maig de 2013 contra les liquidacions del cànon per la concessió de l'aparcament situat en l'Avinguda Blondel de Lleida, corresponents als exercicis de 2009, 2010, 2011, 2012, per import total de 5.525,28 euros, així com contra les corresponents liquidacions com antecedent lògic i necessari.

SEGON.-La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar sol·licitant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència estimant les seves pretensions, conforme són de veure a la demanda.

Les parts demandades, un cop exposats els fets que motivaven les seves contestacions i els fonaments de dret aplicables, van acabar sol·licitant que es dictés una sentència desestimant el recurs presentat.

TERCER. -Conclòs el procediment, va quedar pendent de dictar la pertinent sentència.

QUART.- En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.-Com s'anticipava en l'antecedent de fet primer, el recurrent va interposar recurs contenciós administratiu contra els següents actes administratius:

- El Decret d'Alcaldia de l'Ajuntament de Lleida, de data 17 de febrer de 2015, per mitjà del qual es van desestimar els recursos de reposició interposat per l'actora contra: Dos Decrets d'Alcaldia de 25 de novembre de 2014, pels què es determinava l'import dels cànons de la concessió de l'aparcament situat en la plaça Sant Joan de Lleida corresponents als exercicis 2013 i 2014, així com contra les liquidacions que d'aquestes resolucions es derivaven i que ascendien a l'import de 49.982,88 euros; i també dos Decrets d'Alcalida de data 25 de novembre de 2014, pels quals es va determinar l'import dels cànons de l'aparcament situat a l'Avinguda Blondel de Lleida, corresponents als anys 2013 i 2014; així com contra les liquidacions que d'aquestes resolucions es derivaven, per import total de 2.815,70 euros. Així com contra les corresponents liquidacions com antecedent lògic i necessari.

- La desestimació per silenci administratiu del recurs de reposició interposat per l'actora el 10 d'agost de 2009 contra la liquiadació del cànon per la concessió de l'aparcament situat en l'Avinguda Blondel de Lleida, corresponent a l'exercici 2008, per import de 1.290,05 euros, així com contra la meritada liquidació com antecedent lògic i necessari.

- La desestimació per silenci adminsitratiu del recurs de reposició interposat per la recurrent el 10 de maig de 2013 contra les liquidacions del c`non per la concessió de l'aparcament situat en l'Avinguda Bondel de Lleida, corresponents als exercicis de 2009, 2010, 2011, 2012, per import total de 5.525,28 euros, així com contra les corresponents liquidacions com antecedent lògic i necessari.

Interessa la part actora que:

I) Es declari la nul·litat de les liquidacions dels cànons corresponents als exercicis 2013 i 2014 corresponents a la concessió del aparcament situat a la plaça Sant Joan de Lleida, i dels cànons dels exercicis 2008, 2009, 2010, 2011, 2012, 2013 i 2014, corresponents a la concessió de l'aparcament situat a l'Avinguda Blondel de Lleida, així com al nul·litat dels restants actes administratiu recorreguts i, en conseqüència, es condemni a l'Ajuntament de Lleida a la devolució dels imports de les referides liquidacions amb els seus corresponents interessos legals.

II) Es declari que els nous cànons que l'Ajuntament de Lleida emeti referents als mateixos exercicis ho siguin pels imports calculats pel pèrit que va elaborar l'informe pericial que addueix la part actora en el seu escrit de demanda o, subsidiàriament, d'acord amb el mètode que s'exposa en el mateix dictamen.

III) Es declari que la metodologia de càlcul a emprar en la liquidació de futurs cànons sigui la establerta pel mateix dictamen pericial o, subsidiàriament, que les liquidacions del cànon de futurs exercicis es realitzin tenint en compte l'increment del preu del minut i si hi hagués trams de minut amb preus diferents, tenint en compte l'increment l'ingrés.

En base de dita pretensió i en comprimida síntesi, exposa la part actora que arran de la Llei 44/2006, de 29 de desembre, de millora de la protecció dels consumidors i usuaris, es va modificar l' article 3 de la Llei 40/2002 , reguladora del Contracte d'Aparcament de Vehicles, introduint la obligatorietat de que el preu dels aparcaments es pacti per minut d'estacionament, sense possibilitat d'introduir arrodoniments a unitats de temps efectivament no consumides o utilitzades. Aquesta modificació va suposar el canvi del sistema de tarifes, passant de tarifar per hores a fer-ho per minuts.

En aquesta tessitura entén la part actora que al passar de tarifar per hores senceres a tarifar per minuts no es pot aplicar el mateix sistema de càlcul del cànon per tractar-se de magnituds diferents no equiparables.

Per aquesta raó proposa l'aplicació d'una tarifa que anomena 'tarifa d'equilibri'. Aquesta tarifa s'obté a partir de tres variables, a saber, la variable tarifa, la variable ocupació i finalment la variable ingressos. Llavors, es proposa mantenir les variables ocupació i ingressos per tal d'obtenir la variable tarifa corresponent que -segons afirma l'actora, basant-se en el dictamen pericial que aporta- si equivaldria a la tarifa que era cobrada amb el cànon abans de la reforma.

Per la seva banda, la representació processal de l'administració actuant hi oposa en primer lloc, la inadmissibilitat del recurs per possible extemporaneïtat. En segon lloc, s'oposa que el mètode de càlcul emprat en les liquidacions impugnades per la determinació del cànon de les concessions és el correcte.

Per raons de sistemàtica aquestes seran les dues primeres qüestions en ser resoltes.

SEGON.-Pel que fa a la inadmissibilitat de la part del recurs que es dirigeix contra la liquidació referida a l'any 2008, reconeix la part actora que el recurs de reposició que es va interposar no va ser desestimat expressament sinó en virtut del silenci negatiu. Llavors partint del termini per a recórrer les desestimacions presumptes que de conformitat amb l' article 46 de la LJCA és de sis mesos, entén la demandada que havent-se interposat el recurs més de cinc anys després de la corresponent liquidació per l'exercici de l'any 2008, i quasi dos anys després de les liquidacions corresponents als exercicis 2009 i 2012, s'ha d'entendre que el recurs s'ha presentat extemporàniament.

La prestesa causa d'inadmissibilitat no pot prosperar. Aquest Jutjat ja ha declarat en nombroses ocasions que els recursos dirigits contra les desestimacions presumptes es poden interposar fora del termini previst en l' article 46 de la LJCA . En aquest sentit es pot reproduir el següent fragment de la (per totes) STC 149/2009, de 17 de juny de 2009 :

'el silencio administrativo de carácter negativo es una ficción legal que responde a la finalidad de que el administrado pueda acceder a la vía judicial superando los efectos de inactividad de la Administración, de manera que en estos supuestos no puede calificarse de razonable aquella interpretación de los preceptos legales «que prima la inactividad de la Administración, colocándola en mejor situación que si hubiera cumplido su deber de resolver» [...] Por ello hemos declarado que ante una desestimación presunta el ciudadano no puede estar obligado a recurrir en todo caso, so pretexto de convertir su inactividad en consentimiento del acto presunto, pues ello supondría imponerle un deber de diligencia que no le es exigible a la Administración; concluyéndose, en definitiva, que deducir de este comportamiento pasivo el consentimiento con el contenido de un acto administrativo presunto, en realidad nunca producido, negando al propio tiempo la posibilidad de reactivar el plazo de impugnación mediante la reiteración de la solicitud desatendida por la Administración, supone una interpretación que no puede calificarse de razonable y, menos aún, con arreglo al principio pro actione, de más favorable a la efectividad del derecho fundamental garantizado por el artículo 24.1 CE .'

Per tant, en l'Alt Tribunal descarta l'aplicació del termini de sis mesos sota la perspectiva del dret a obtenir una tutela judicial efectiva (reconegut en l' article 24.1 de la CE ).

En coherència amb l'anterior la causa d'inadmissibilitat no pot tenir favorable acollida.

TERCER.-En relació al mètode de càlcul emprat per l'administració i el impetrat per la part demandant, no es discuteix que el mètode era correcte fins a l'entrada en vigor de la Llei 44/2006, de 29 de desembre, de millora de la protecció dels consumidors i usuaris, imposant un l'obligatorietat del sistema de tarificació per minuts.

Considera la part recurrent que el canvi de sistema ha de comportar un canvi en el mètode de càlcul, estimant com a vàlid el proposat en el dictamen pericial que presenta tot entenent que l'anterior ha deixat de ser-ho per estar configurat pensant amb un sistema de tarifes que no es pot aplicar arran de la meritada reforma legislativa.

La pretensió no pot tenir favorable acollida. Per a resoldre la present litiss'ha de partir, efectivament, dels termes de les concessions administratives que no són controvertits per cap de les parts i dels que podem destacar el següent: 1) Per als dos pàrquings es preveu un cànon proporcional a les tarifes que apliqui la concessionària. 2) La concessionària té llibertat per fixar les tarifes i el sistema de fraccions.

Ara bé, el que no preveuen les concessions és que el sistema de fraccions hagi de determinar el preu del cànon, de fet, aquest només es pot fixar a tenor de la quantia de les tarifes i, necessariament, el cànon haurà d'augmentar un cop s'incrementin les mateixes i en proporció. Tampoc les variables ingressos o ocupació poden emprar-se per enriquir la formula de càlcul -tal com pretén la recurrent- al no preveure's aquestes variables com a computables en les respectives concessions administratives dels dos aparcaments.

Tampoc s'estima que la reforma legislativa hagi alterat substancialment els termes de la concessió, doncs aquesta ja preveia que les tarifes havien de ser proporcionals a la ocupació, deixant marge per a la fixació de la duració de la fracció computable. El límit a aquesta llibertat ha vingut fixat per la meritada Llei 44/2006, de 29 de desembre, de millora de la protecció dels consumidors i usuaris; però aquest límit no ha canviat la situació fàctica sobre la que es fonamentava la concessió que no preveia la duració concreta de la fracció. Ans el contrari, l'únic que fa la Llei es determinar la fracció d'un minut per tal d'evitar una pràctica abusiva com ho era la facturació per porcions temporals de servei que no havien estat efectivament prestats (vegeu en aquest sentit l'Exposició de Motius de la Llei 44/2006). En definitiva, el què pretén la part actora es traslladar les pèrdues derivades de deixar d'aplicar per imperatiu legal un sistema de fraccionament qualificat com abusiu, a la computació del cànon, introduint variables i premisses (tals com ho són els ingressos i les previsions d'ocupació temporal) no computables al no estar previstes en les concessions administratives que regeixen, com a lex contractus,la regulació del cànon dels dos aparcaments de constant referència.

La realitat és que la concessionària fins al moment havia vingut facturant per fraccions d'hora, cobrant per serveis no prestats efectivament i d'aquesta pràctica abusiva n'havia obtingut rèdits que confrontaven amb el respecte als drets dels consumidors i usuaris (pràctica que possiblement li permetia mantenir unes tarifes inferiors amb el conseqüent cànon proporcionat, també inferior). També per aquesta raó, aquesta disminució d'ingressos indeguts no es podria tenir en compte en la eventual reclamació, per no estar emparats jurídicament, però especialment, i com s'ha dit 'ut supra',per no trobar empara en les estipulacions de les concessions administratives que ens ocupen.

En aquest sentit no sobra repetir la STSJ de Madrid de 29 de setembre de 2011 (Secció Segona), ja adduïda per la part demandada i que s'expressava en els següents termes:

'Igualmente se deduce con claridad que, cuando la empresa firmó el contrato de concesión se acogió a un procedimiento para el cálculo del canon anual, que estaba establecido en el Acuerdo Plenario de 29 julio 1988, al cual se sometió por su propia y libre voluntad la empresa concesionaria al aceptar la concesión y firmar el contrato concesional. Se aprecia del expediente administrativo que dicho Acuerdo Plenario contiene un procedimiento, donde se configuran diversos parámetros para el cálculo del canon, para una multiplicidad de estacionamientos de concesión municipal, a los cuales se les aplica el mismo procedimiento aunque eventualmente diferentes parámetros con arreglo a su situación y a la diferente ponderación de los tramos horarios.

Así pues, el sentido de las alegaciones de la parte actora, para que pudieran tener éxito, deberían combatir que la fijación del canon de los ejercicios implicados ha vulnerado alguno de los puntos del procedimiento establecido en el Pliego o en dicho Acuerdo Plenario, pero, lejos de ello, la parte apelante alude a su disconformidad con la subida del canon, a que el canon se fija por años naturales mientras que las tarifas no revisten la misma periodicidad y que no se ha tenido en cuenta que la tarificación al cliente ya no se hace por horas sino por unidades que han ido reduciéndose, sin que ello haya tenido fiel reflejo en la fijación del canon. Tales alegaciones solo hubieran sido apreciables si con ellas se vulnerase algún punto concreto del pliego firmado o del Acuerdo Plenario donde se establecía el procedimiento de fijación del canon, lo que sin embargo no se acredita por la parte actora.

Por otra parte, la ponderación de tramos horarios que se establece para el cálculo del canon, no quiere decir ni significa que tenga vinculación con la posibilidad de exigencia de tarificación al cliente del aparcamiento por unidades mínimas de hora, sea por periodos de 15 minutos o de un minuto, puesto que se trata de cuestiones diferentes.

En conclusión, se entiende que el procedimiento llevado a cabo por el Ayuntamiento para el cálculo del canon a pagar por el concesionario del aparcamiento Museo de la Ciudad, es conforme a Derecho porque se atiene a las cláusulas y al procedimiento pactado en el contrato concesional, libremente aceptado por la empresa concesionaria.'

En definitiva, no es considera que l'Ajuntament hagi incomplert els termes de la concessió administrativa en el càlcul de les liquidacions impugnades.

QUART.-Per altra banda, la part actora també considera que els augments que ha experimentat el Impost del Valor Afegit no han de ser repercutits a la concessionària. Considera la part recurrent que la introducció del impost per al càlcul del cànon trenca la relació directa entre el preu del servei cobrat pel concessionari i el preu de la concessió que s'infereix de la concessió.

Certament, l'objectiu de l'establiment d'un cànon, no s'ha de buscar en les relacions que es puguin generar entre la Hisenda Pública i les parts contractuals, sinó exclusivament en la fixació d'un sistema de contraprestació que es deriva de la concessió de l'aprofitament de l'obra pública executada. Aquesta contraprestació s'explica més aviat pel benefici que en pot obtenir el concessionari el què fa que, dins dels termes del propi contracte, l'augment d'aquest benefici, traduït en el cas concret en l'augment de les tarifes, hagi de ser repercutit al cànon que cobra l'entitat pública. La introducció de l'IVA per al càlcul del cànon no és apropiat, no només per ésser un element absolutament aliè als que van intervenir en ordre a fixar aquest equilibri de prestacions contractuals prèviament pactades sinó, especialment, per no estar prevista aquesta addició en els plecs de condicions i tampoc en el què s'entén en aquells pel concepte tarifa. Així, en l' article 23 del plec de condicions del aparcament de Sant Joan, quan es fa referència a la tarifa, es fixen un preus que no inclouen l'IVA ni fan cap previsió de cap impost futur. Igualment, el mateix article, disposa amb precisió el sistema de revisió de tarifes sense considerar que l'augment de qualsevol impost present o futur, pugui ser tingut en compte com a 'revisió de tarifes'. I no s'ha d'oblidar que l'article 24 del plec de condicions condiciona l'increment del cànon precisament a la revisió de tarifes a la que fa referència l'article 23. El mateix s'estableix per l'aparcament de l'Avinguda Blondel (vegeu articles 22 i 23). Per tant, aquesta regulació fa entendre que les parts contractuals no van voler estipular que altres elements diferents a la tarifa efectivament cobrada pel concessionari fossin tinguts en comptes per al càlcul del cànon.

En aquesta tessitura s'haurà d'estimar aquesta segona pretensió de la part actora i anul·lar les liquidacions impugnades que s'hauran de computar novament sense tenir en compte la part corresponent al meritat impost.

Corol·lari de l'anterior, s'ha estimar parcialment el recurs administratiu presentat i anul·lar les activitats administratives impugnades descrites en l'antecedent primer de la present Sentència en aquella part del càlcul que excedeixi del que pertocaria satisfer per l'entitat actora sinó es computés el IVA per a la determinació del cànon.

Pel que fa als interessos derivats d'aquesta part incorrectament liquidada, de conformitat amb la doctrina que emana del Tribunal Suprem, s'han d'abonar respectivament des de la data de la reclamació administrativa (en aquest sentit i per totes les SSTS de 23-12-2010 , 5-2-2000 , 15-7-2000 i 11-2-1995 ) fins a la data de la notificació de la Sentència. Tot això, sens perjudici del corresponent interès legal que es pugui redituar conforme la Llei General Pressupostària i els articles 106.2 y 3 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa .

CINQUÈ.-Essent d'aplicació l' article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa no resulta procedent imposar les costes a cap de les dues parts.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que estimant parcialmentel recurs contenciós administratius interposat per la mercantil INPERPARKING LLEIDATANA SA, contra les resolucions que es descriuen en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, s'ha d'anul·lar i s'anul·lenles mateixes en la part del càlcul que excedeixi del que pertocaria satisfer sinó es computés el IVA per a la determinació del cànon. Alhora, s'ha de declarar i es declarael dret de l'actora a percebre les quantitats corresponents en concepte d'interessos de conformitat amb el previst en fonament quart. Sense costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que no es ferma i que envers la mateixa s'hi pot interposar recurs d'apel·lacióen el termini de 15 dies a comptar del dia següent en que sigui notificada davant d'aquest mateix Jutjat. Per a l'admissió a tràmit del recurs prèviament s'haurà de constituir dipòsit de 50 euros, de conformitat amb el que disposa la Disposició addicional quinzena de la L.O 6/1985 del Poder Judicial , excepte en els supòsits d'exclusió previstos (Ministeri Fiscal, Estat, Comunitats Autònomes, Entitats Locals i organismes autònoms que depenguin dels anteriors) o beneficiaris d'assistència jurídica gratuïta.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.El jutge ha llegit i publicat la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.