Sentencia Administrativo ...il de 2009

Última revisión
30/04/2009

Sentencia Administrativo Nº 407/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 2, Rec 31/2008 de 30 de Abril de 2009

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 9 min

Orden: Administrativo

Fecha: 30 de Abril de 2009

Tribunal: TSJ Cataluña

Ponente: MORATO-ARAGONES PAMIES, JORDI

Nº de sentencia: 407/2009

Núm. Cendoj: 08019330022009100535


Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació núm. 31/08

Part recurrent: Anton i altres

Procurador: Joaquim Sans Bascu

Advocat: Miquel Cuch Arguimbau

Part contra la qual es recorre: Consell Comarcal de Barcelona

Procuradora: Marta Gibert Casanovas

Advocada: Marta Gibert Casanovas

Part contra la qual es recorre: Generalitat de Catalunya

Procurador: Lletrat de la Generalitat

Advocat: Lletrat de la Generalitat

Part contra la qual es recorre: Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Procurador: Francisco Javier Ezquiaga Terrazas

Advocat: Francisco Javier Ezquiaga Terrazas

SENTÈNCIA NÚM. 407

Magistrats:

Javier Aguayo Mejía

Maria Mercedes Delgado López

Magistrat suplent i ponent:

Jordi Morató Aragonés i Pàmies

Barcelona, 30 d'abril de 2009

Antecedentes

Primer. La sentència apel·lada -de 26 d'octubre de 2007- té la següent part dispositiva: "Desestimar el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación procesal de D. Anton , Dª Edurne y D. Ricardo contra la resolución de 26 de noviembre de 2003, dictada por la Tenencia de Alcaldía del Área de Servicios Municipales del Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramenet. Sin costas".

Segon. Contra aquesta resolució la part actora va interposar recurs d'apel·lació que va ser admés pel Jutjat d'instància i va remetre les actuacions a aquest Tribunal, previ l'emplaçament de les parts, que s'han personat en temps i forma tant qui apel·la com qui defensa la sentència d'instància.

Tercer. Desenvolupada l'apel·lació, finalment, es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que va tenir lloc el dia 30 d'abril de 2009.

Fundamentos

Primer. La representació de la part actora recorre la sentència d'instància només pel que fa a la part de la finca que està qualificada de parc urbà d'àmbit metropolità (clau 6c), doncs considera que la sol·licitud d'expropiació per ministeri de la llei endegat compleix els requeriments de l' article 108.4 de la Llei 2/2002 , ja que són terrenys reservats per sistemes urbanístics de titularitat pública, que la finca ha estat afectada més de cinc anys, que és impossible la justa distribució de beneficis i càrregues i que s'han dut a terme els requisits formals i materials per que s'inicii l'expedient de preu just. Tanmateix demana que siguin valorats els béns i drets expropiats, d'acord amb el que disposa l' article 27.2 L6/98 abans de la seva modificació per la Llei 10/2003 . Per tot això, demana que sigui revocada la sentència d'instància en allò que afecta la part de la finca qualificada com parc urbà (clau 6c), que declarem que concorren tots els requisits materials i processals per l'inici de l'expedient de preu just i, finalment que fixem el preu just del sòl en 766.755,61 euros, que inclou el premi d'afecció legal.

El Lletrat de la Generalitat s'hi oposa i diu que els terrenys qualificats pel PGM com a clau 6c són inexpropiables per ministeri de la llei; assenyala la improcedència de fixar just preu i, subsidiàriament, improcedent avaluació del sòl de la part recurrent. Finalment, addueix que, en cap cas, la Generalitat de Catalunya seria l'Administració competent per expropiar el sòl objecte de recurs. Per això, demana la desestimació del recurs.

Per la seva banda, la representació de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet s'hi oposa perquè, assenyala, que la part actora argumenta que la finca té una clara vocació de sòl urbà quan es tracta de sòl no urbanitzable. D'altra banda, rebutja no sols la procedència de la valoració, sinó la valoració feta pels recurrents i pel pèrit ja que parteixen de valors en venda, costos de construcció, aprofitaments i costos d'urbanització, que, a més de qüestionables, fan referència a un sòl urbanitzable. Per tot això, demana la desestimació del recurs.

El Consell Comarcal del Barcelonés s'hi oposa i addueix la improcedència total i absoluta del motiu exposat per la part demandant per justificar la interposició del recurs d'apel·lació; que l'apel·lació no serveix per endegar un nou plet amb un objecte diferent d'aquell que va ser objecte del recurs en primera instància i, que la competència per expropiar terrenys qualificats com a parcs urbans metropolitans (clau 6c) en el Parc de la Serralada de Marina correspon a la Generalitat de Catalunya o a l'organisme creat específicament per a la gestió del Parc i que no es part d'aquest recurs ni ha estat citat per la part demandant als efectes que hi comparegui. Per això, demana la desestimació del recurs.

Segon. Per resoldre aquest recurs, hem de recordar en primer lloc quina és la resolució recorreguda en aquest procediment doncs només així podem donar resposta a allò que demanava la part actora i ara apel·lant davant l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i que consistia en sol·licitar l'expropiació d'una finca de la seva propietat que tenia diverses qualificacions; clau 6c -parc urbà d'àmbit metropolità-, clau 26 -lliure permanent- i clau 28 -parc forestal. Dit això, i concretada l'apel·lació de mode exclusiu a la part de la finca que és qualificada de clau 6c -parc urbà d'àmbit metropolità-, hem d'examinar si la sentència d'instància ha donat resposta a allò que se li demanava i, si no fos així, resoldre-ho en apel·lació.

Per centrar la qüestió, cal remarcar allò que ja hem dit en aquesta Sala i secció en relació als terrenys qualificats de clau 6c i, així hem assenyalat que "Según reiterada jurisprudencia recaída en relación con el art. 69.1 del Texto Refundido de la Ley del Suelo de 1976 , de idéntica redacción que el articulo 103 de la Refosa , tal precepto establece una garantía para el interesado afectado por el planeamiento urbanístico que ve mermadas sus facultades dominicales con la prohibición de edificar, pero sólo se refiere de modo expreso respecto de la expropiación de los terrenos que con arreglo a su calificación urbanística, no sean edificables por sus propietarios, ni hayan de ser objeto de cesión obligatoria por no resultar posible la justa distribución de los beneficios y cargas en el polígono o unidad de actuación, por lo que resulta evidente que este precepto no será aplicable a aquellos terrenos que según el plan, sean edificables por los propietarios, aun cuando la edificabilidad sea mínima; es decir, se comprenden en este supuesto legal, no sólo los terrenos completamente inedificables, sino también aquellos que, aún siéndolo, no pudieran hacerlo los particulares por tratarse de terrenos reservados para su edificación pública.

Avanzando un poco más, tampoco resulta aplicable la expropiación por ministerio de la Ley a aquellos terrenos que no son edificables pero por su propia naturaleza y destino, no por disposición del planeamiento, como ocurre con el suelo no urbanizable, y en todo caso, se exige que el planeamiento prevea la titularidad pública y por tanto la obtención por el sistema de expropiación.

La sentencia dictada por esta misma Sala y sección num. 752/2007, de 27 de julio , siguiendo el criterio establecido en la dictada por la sección 3ª en fecha 13-6- 07 en el recurso 228/06, afirmó que si concluimos que los terrenos no tienen que ser obligatoriamente expropiados, no puede operar la posibilidad de promover la expropiación a instancia de parte o por ministerio de la Ley recogida en el anterior artículo 103 del DL 1/1990 , actual articulo 108 del DL 1/2005 . Y ello porque, como dice la sentencia del Tribunal Supremo de 23-6-01 , citada por la representación del Consorci del Parc, la expropiación por ministerio de la ley es aplicable a los terrenos que "por su destino final público se encuentran con una especial vinculación que les impide su edificación por los propietarios". Por ello, procede examinar de forma previa si la finca propiedad de los recurrentes, por conllevar de forma necesaria la titularidad pública, debe obtenerse por expropiación."

Alhora, també hem dit que:"Es precisamente, en aplicación de tal régimen y bajo tal óptica, que los citados preceptos, pero mas concretamente el artículo 203 del PGM , sólo permite los usos públicos y colectivos, sin, añade, perder en ningún caso la naturaleza de dominio público. Es más, el artículo 204 se cuida de subrayar que los terrenos de particulares que según este Plan se califiquen de parques urbanos están sujetos a lo establecido en este Plan, con objeto de asegurar su destino en la ordenación, añadiendo que la Administración podrá expropiar estos terrenos para someterlos al régimen del dominio público. Es decir, no prevé un régimen de aprovechamiento privado transitorio, aunque sí su adquisición, más tarde o más pronto, bajo el régimen único demanial.

En estas condiciones, resulta clara la expropiabilidad de los terrenos de autos, cuya calificación es la de 6c, y por consiguiente la facultad de los propietarios de instar el procedimiento previsto para la ejecución del Plan."

Tercer. D'acord amb el raonament anterior i que, de fet, coincideix amb l'argumentari del recurs d'apel·lació, hem d'examinar què ens diu la sentència d'instància sobre la part de la finca qualificada de clau 6c i, així, ens trobem que dona un tractament conjunt a tota la finca amb les diverses qualificacions que ja hem esmentat, cosa que no és correcte, doncs la clau 6c és expropiable i pot ser demanada la seva expropiació per ministeri de la llei. La qüestió és que, en aquest cas, la sol·licitud d'expropiació la va adreçar la part actora i ara apel·lant davant l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, fet que comporta idèntic sentit desestimatori de la petició formulada, per bé que per raons diferents, però que confirmen la part dispositiva de la sentència.

Quart. De conformitat amb el que disposa l' article 139 de la LJCA , s'imposen les costes a la part apel·lant.

Fallo

1r. Desestimar el recurs.

2n. Imposar les costes a la part apel·lant.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts en la forma que la llei estableix i adjunteu-ne un testimoniatge a les actuacions.

Així ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ

Avui el magistrat ponent ha publicat la Sentència anterior. En dono fe.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.