Sentencia Administrativo Nº 424/2016, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 361/2015 de 13 de Julio de 2016

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00424/2016

APEL·LACIÓ

Rotlle Sala núm. 361 de 2015

Actuacions Jutjat núm. 3 PO 282/2011

SENTÈNCIA núm. 424

Il·lès. Srs.

PRESIDENT: Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS: Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 13 de juliol de 2016

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 361 de 2015, dimanant de les actuacions número 282/2011 del Jutjat Contenciós Administratiu número 3 dels de Palma, tramitades pel procediment ordinari, seguit entre parts, d'una, com a apel·lants, els Srs. Victoriano , Marí Jose i María Inés , representats pel procurador Sr. Pascual Fiol i assistits del lletrat Sr. Font Mas i, també com a apel·lants els Srs. Alejandra i Luis Francisco , representats pel procurador Sr. Bujosa Socías i dirigits pel lletrat Sr. Ripoll Torres i per altra, successivament com a apel·lades, l'Administració demandada, l'Ajuntament d'Alcudia (Mallorca), representada per la procuradora Sra. Vidal Ferrer i dirigida pel lletrat Sr. Ques Fanals i l'entitat Mapfre Seguros de empresas SA. postulada pel procurador Sr. Colom Ferrà i assistida de la lletrada Sra. Rossell Garau.

L'objecte del recurs és la resolució dictada, de forma presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, per l'Ajuntament d'Alcúdia (Mallorca), desestimant la reclamació de responsabilitat patrimonial instada el dia 2 de maig de 2011 pels Don. Victoriano , Marí Jose i María Inés i en la qual sol·licitaven una indemnització de 93.760,66 € pels danys materials i moral patits com a conseqüència d'una inundació que va afectar al seu habitatge unifamiliar situat al núm. NUM000 del carrer DIRECCION000 de la urbanització DIRECCION001 del port d'Alcúdia.

La quantia es fixà en 93.760,66 €.

El procediment seguit ha estat el previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 3 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma de Mallorca, el dia 2 de juny de 2015, dictà la sentència núm. 255 on va desestimar el contenciós articulat.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, adherint-se a l'apel·lació una de les parts codemandades i també oposant-se a la mateixa. Per altra banda, les postulacions de les parts demandada i altra codemandada, s'hi varen oposar.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 14 de juny de 2016.

Fundamentos

PRIMER.- S'accepten els raonaments jurídics que empra la sentència d'instància i la decisió a la qual arriba en tot allò que no estigui en contradicció amb el que a continuació exposàrem.

Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada la resolució dictada, de forma presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, per l'Ajuntament d'Alcúdia (Mallorca), desestimant la reclamació de responsabilitat patrimonial instada el dia 2 de maig de 2011 pels Don. Victoriano , Marí Jose i María Inés i en la qual sol·licitaven una indemnització de 93.760,66 € pels danys materials i morals patits com a conseqüència d'una inundació que va afectar al seu habitatge unifamiliar situat al núm. NUM000 del carrer DIRECCION000 de la urbanització DIRECCION001 del port d'Alcúdia.

La sentència d'instància, núm. 255 de 2015 del dia 2 de juny, dictada pel Jutjat núm. 3 dels de Palma va desestimar el recurs contenciós administratiu.

La primera de les parts apel·lants, l'actora a la instància, assenyala que la sentència que apel·la fa una defectuosa valoració de la prova practicada, bàsicament en el 4rt fonament de dret, oblidant-se que la prova pericial no fou deposada per 1 perit sinó per 2. Un en relació al continent, és a dir habitatge, estructura, façanes, lampisteria, murs, jardineria, etc., i, l'altre, pel que feia als danys patits dins l'habitatge, tal com mobles i altres. Omissió que, després, va afectar a la valoració real dels danys. Per tant, afirma, no es va produir una reparació integral. Addueix, a més, que la deficient valoració abasta als danys morals. A partir d'aquí, esmicola el 5è fonament de dret el qual qüestiona assenyalant que és molt simple.

Resta provat, segons els apel·lants, que la canalització del torrent de sa Madona fou, en realitat, el que va provocar les greus inundacions, emparada aquesta afirmació en el perit Sr. Pedro Francisco . En definitiva, la construcció d'un habitatge unifamiliar ocupant part de la servitud del domini públic hidràulic, amb autoritzacions i llicències, era totalment improcedent des del punt de vista tècnic i hidrològic.

Altra part apel·lant ho és aquella que fou part codemandada a la instància a partir del fet que el jutge va rebutjar les invocades falta de legitimació activa ad causam dels recurrents i prescripció de l'acció, dient-ne sobre la primera que hi ha hagut una incongruència omisiva, precisament davant la falta de resposta d'aquesta qüestió per part de la sentència, reiterada que havia estat a més en tràmit de conclusions escrites. Altres consideracions, igual que les apel·lades, l'Ajuntament d'Alcudia (Mallorca) i l'entitat Mapfre Segurs d'empreses SA., fa al voltant de la qüestió de fons interessant la confirmació de la sentència 255/2015, de 2 de juny .

SEGON.- Com a qüestió inicial calgui dir, i aquesta reflexió és important als efectes de la forma i manera en què ve plantejada l'apel·lació per tres de les parts litigants, que quan s'aixeca aquesta la jurisprudència ha declarat, i ho ha reiterat, que l'escrit d'apel·lació no s'ha de constrenyí a reproduir els arguments de la demanda o contestació, sinó que, i degut a què estem en presència d'un procés impugnador, es fa precís assenyalar quin són, al seu parer, els arguments de la sentència d'instància que no donen resposta adequada, per omissió, incongruència o falta de correspondència en l'aplicació del dret o la doctrina, amb el supòsit de fet plantejat.

És evident que el Tribunal ad quem ha de saber, i això és indispensable, les raons o motius de l'oposició a la sentència de primera instància.

En definitiva, com assenyalen les Sentències de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1998 i 22 de juny de 1999 , el recurs d'apel·lació té per objecte la depuració d'un resultat processal obtingut a la instància, de tal manera que l'escrit d'al·legacions de l'apel·lant

'ha de contener una crítica de la sentencia impugnada que es la que debe servir de base para la pretensión sustitutoria del pronunciamiento recaído en primera instancia'.

També, en aquesta línia, la Sentència del Tribunal Constitucional 1998/101, de 18 de maig, digué, que no era admissible, en aquesta fase del procés, plantejar el debat amb els mateixos termes en què ho fou a la primera instància

'como si en ella no hubiera recaido sentencia, pues con ello se desnaturaliza la función del recurso, ello sin perjuicio claro está de recordar que el recurso de apelación es un novum iudicium'

Cal esbrinar, aleshores, sí, efectivament, s'ha contestat amb més o menys amplitud a la resposta total de la sentència, en les consideracions que es fan a la seva fonamentació i es surt al pas dels aspectes que les defenses dels apel·lants entenen com a rellevants. S'hi surt. Ho fan correctament i per tant el Tribunal de segona instància està en condicions de donar resposta als seus arguments.

Arribats a n'aquest punt, cal respondre a continuació si els dits arguments superen el debat des de la perspectiva que en va fer el jutge d'instància en la seva sentència o si, a la fi, l'anàlisi efectuat s'ha fet de forma jurídicament correcta.

TERCER.- Com a consideracions de caràcter general hem de dir que perquè els particulars tinguin dret a ser indemnitzats per l'Administració la jurisprudència ha vingut exigint la concurrència dels següents requisits (verbi gratia, entre d'altres i com a més llunyanes, les sentències del Tribunal Suprem de 20 de gener de 1984 , 12 de novembre de 1985 , 11 d'abril de 1987 , 13 de març de 1989 i 5 d'octubre de 1993 ):

'a) La efectiva realidad de un daño o perjuicio evaluable económicamente e individualizado en relación a una persona o grupo de personas; b) Que el daño o lesión patrimonial sufrido por el reclamante en sus bienes o derechos sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos, en una relación directa de causa a efecto, sin intervención extraña que pudiera influir en el nexo causal; y c) Que el daño o perjuicio no se haya producido por fuerza mayor'.

Per això, és fa precís considerar, abans de qualsevol altre tema, si es produeixen o no els requisits necessaris perquè la dita indemnització sigui procedent. Amb l'afirmació subsegüent, que la càrrega processal de provar complidament la concurrència dels dits pressuposts que condicionen la responsabilitat extracontractual de les Administracions públiques incumbeix plenament a la part demandant.

Com ens va dir la sentència del Tribunal Suprem de 7 de juliol de 1993 :

'la relación de causalidad entre el funcionamiento del servicio público y el daño es requisito imprescindible para que pueda prosperar aquella solicitud - la de percibir los daños y perjuicios -, al amparo del art. 40 LRJAE , y del art. 121.1º LEXF., preceptos que exigen que el daño sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos'.

Criteri que s'ha vingut reiterant; veiem sinó, la sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 1991 , com després, entre altres, les de 5 de desembre de 1995 , 5 de febrer de 1996 , 19 de juny de 1998 i 20 de febrer de 1999 , recordant, aquesta última, que:

'Una jurisprudencia constante de las Salas de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Supremo ha venido exigiendo, en aplicación de los artículos 40 de la Ley de Régimen Jurídico de la Administración del Estado , 131 de la Ley de Expropiación Forzosa y 133 de su Reglamento, sobre la responsabilidad patrimonial de la Administración por los daños ocasionados a los particulares como consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos, establecida hoy en el artículo 106.2 de la Constitución , que para haber lugar a declarar esa responsabilidad es necesario 'que se acredite y prueba por el que la pretende': a) la existencia del daño y perjuicio causado económicamente evaluable e individualizado; b) que el daño o lesión sufrido por el reclamante es consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos 'en relación directa, inmediata y exclusiva de causa a efecto sin intervención extraña que pudiese interferir alterando al nexo causal'; y c) ausencia de fuerza mayor'

Per tractar-se d'una responsabilitat objectiva de l'Administració és per tant necessària la concurrència d'aquests elements precisos que configuren el seu naixement i han de ser provats per qui els al·lega.

Exclòs el criteri de la culpa, el concepte de lesió, en aquest cas de danys, junt amb el criteri de la causalitat constitueixen el centre neuràlgic de la responsabilitat de les Administracions Públiques.

Per tant, el reconeixement de la responsabilitat patrimonial de l'Administració precisa l'existència de lesió que li sigui imputable mitjançant una relació de causalitat. Doncs bé, aquesta lesió imputable a l'Administració ha de ser pel funcionament normal o anormal dels serveis públics, sent exigible, a més, que entre el fet determinant i el dany sofert existeixi una relació de causalitat.

L'atribució a l'Administració del deure de rescabalar el dany produït requereix l'existència d'una relació de causa a efecte entre el fet que s'imputa a aquella i el dit dany.

Tot succés o esdeveniment lesiu és el resultat d'un complex de fets i condicions. Importa, en conseqüència, fixar el fet o condició rellevant per produir el resultat danyós. Quan la concurrència del dany era d'esperar en l'esfera del curs normal dels esdeveniments, el resultat és adequat a l'actuació que el va originar, de manera que es troba en relació causal amb ella i serveix com a fonament del deure a indemnitzar. Pel contrari, quan el dany no era d'esperar, no hi ha relació causal ni deure d'indemnitzar.

En conseqüència, la concurrència de causa adequada o eficient, és a dir, la causa pròxima i vertadera del dany, exigeix no sols que es doni un acte o un fet sense el qual és inconcebible que un altre fet o esdeveniment es consideri conseqüència o efecte del primer sinó que també es requereix la versemblança del nexe, és a dir, que de les circumstàncies del cas resulti que entre el referit acte i l'esdeveniment danyós existeix una adequació objectiva. Per tant, queden exclosos no tan sols els actes absolutament extraordinaris o els inadequats o de falta d'idoneïtat, sinó, també, els actes indiferents.

QUART.- No hem omès, ni molt menys, la resposta a la qüestió plantejada per la part apel·lant, codemandada a la instància, envers la possible mancança o no de legitimació activa ad causam per part dels actors, aquí també part apel·lant. El que passa, no obstant, és que la referida qüestió va lligada intrínsecament amb el compliment dels requisits als quals ens referíem a l'anterior. A n'aquests efectes hi ha que recordar que la legitimació constitueix un pressupost inexcusable del procés, tal i com ho assenyalat reiterada doctrina jurisprudencial ( sentències de 14 d'octubre de 2003 , recurs núm. 56/2000, de 7 de novembre de 2005 , recurs núm. 64/2003 i de 13 de desembre de 2005 , recurs núm. 120/2004 ), i la jurisprudència constitucional, per totes la sentència 65/1994 .

La doctrina referida fou recollida per nosaltres a la sentència, seguint la tesi d'anteriors, núm. 393 de 11 de juny de 2015 a les actuacions 464 de 2013 i implica que:

'en el proceso contencioso-administrativo, la existencia de una relación material unívoca entre el sujeto y el objeto de la pretensión deducida en el recurso contencioso-administrativo, en referencia a un interés en sentido propio, identificado y específico, de tal forma que la anulación del acto o la disposición impugnados produzca automáticamente un efecto positivo (beneficio) o negativo (perjuicio), actual o futuro, pero cierto. Y en la sentencia de esta Sala de 13 de noviembre de 2007 (recurso núm. 8719/2004 ) y después en la de 7 de mayo de 2010 (Recurso núm. 181/2007 ) dijimos: «El concepto de interés legítimo, base de la legitimación procesal a que alude el artículo 19 de la Ley jurisdiccional contencioso- administrativa, que debe interpretarse a la luz del principio pro actione que tutela el artículo 24 de la Constitución ( STC 45/2004, de 23 de marzo ), equivale a la titularidad potencial de una posición de ventaja o de una utilidad jurídica por parte de quien ejercita la pretensión y que se materializaría de prosperar ésta. Sabido es que este Tribunal Supremo reiteradamente ha declarado, según se refiere en las sentencias de 7 de abril de 2005 (RC 5572/2002 ) con cita de las sentencias de 29 de octubre de 1986 , 18 de junio de 1997 y de 22 de noviembre de 2001 (RC 2134/1999 ), «que el concepto de legitimación encierra un doble significado: la llamada legitimación «ad processum» y la legitimación «ad causam». Consiste la primera en la facultad de promover la actividad del órgano decisorio, es decir, la aptitud genérica de ser parte en cualquier proceso, lo que «es lo mismo que capacidad jurídica o personalidad, porque toda persona, por el hecho de serlo, es titular de derechos y obligaciones y puede verse en necesidad de defenderlos».

Pero distinta de la anterior es la legitimación «ad causam» que, de forma más concreta, se refiere a la aptitud para ser parte en un proceso determinado, lo que significa que depende de la pretensión procesal que ejercite el actor o, como dice la sentencia antes citada, consiste en la legitimación propiamente dicha e «implica una relación especial entre una persona y una situación jurídica en litigio, por virtud de la cual es esa persona la que según la Ley debe actuar como actor o demandado en ese pleito»; añadiendo la doctrina científica que «esta idoneidad específica se deriva del problema de fondo a discutir en el proceso; es, por tanto, aquel problema procesal más ligado con el Derecho material, habiéndose llegado a considerar una cuestión de fondo y no meramente procesal ». Y es, precisamente, el Tribunal Constitucional quien en el Fundamento Jurídico 5º de su sentencia de 11 de noviembre de 1991 , ha dicho que «la legitimación (se refiere a la legitimación ad causam), en puridad, no constituye excepción o presupuesto procesal alguno que pudiera condicionar la admisibilidad de la demanda o la validez del proceso». Antes bien, es un requisito de la fundamentación de la pretensión y, en cuanto tal, pertenece al fondo del asunto'.

Per tant, segons aquesta última afirmació el debat es resol ara però sense que això suposi, d'estimar-se una declaració expressa d'inadmissibilitat. En qualsevol cas, és evident que el jutge havia d'haver donat resposta a la qüestió suscitada i no ho va fer, per tant, incongruència omisiva, amb matisos, a aquest punt. Debat sobre el qual nosaltres si que ens hi pronunciem.

Doncs bé, en la contemplació de totes les actuacions desenvolupades a les seus judicials, documentals i pericials, inclòs l'expedient administratiu, estem en disposició d'afirmar, i així ho fem, que els actors són els propietaris de l'habitatge ubicat al carrer DIRECCION000 núm. NUM000 de la urbanització DIRECCION001 que va patir els danys pels quals reclama. Propietat sobre la qual, fins i tot, s'hi pronuncia la sentència a diferents apartats dels antecedents de fet i fonaments de dret.

No obstant, no s'oblidi, l'aspiració de la part codemandada i ara també apel·lant és innòcua aquí ja que la sentència que revisem a n'aquesta alçada jurisdiccional va desestimar el recurs contenciós administratiu i per tant, aquella omissió, de la qual em parlat que ho era amb matisos, no pot ser considerada, salvo casos especials que no contemplem, com a la d'haver-se dictat incorrent en incongruència.

CINQUÈ.- Altra resposta que hem de contestar és la relativa - suscitada també per la part codemandada apel·lant - a la incidència o no en el cas de l'institut de la prescripció.

Qüestió plantejada en tràmit de conclusions escrites a partir del fet que el dany causant, la inundació, va succeir el dia 3 de maig de 2010 i la reclamació patrimonial es va instal·lar a l'Ajuntament d'Alcudia el dia 2 de maig de 2011 i davant la mancança de resposta, per això el recurs contenciós s'interposa contra la desestimació presumpta per la ficció legal del silenci administratiu, el 20 de desembre de 2011 es va articular el present contenciós. El 7 de juliol de 2012 es va sol·licitar expressament per la postulació dels actors la notificació del referit contenciós i que es presentessin els codemandats Doña. Alejandra i Luis Francisco a les actuacions ja que contra ells també anava la pretensió d'indemnització.

En conseqüència, s'afirma que a partir de la consideració de les referides dates s'introduiria i tindria efectes la prescripció de l'acció sense que hi hagués hagut actuacions interruptores. No hi estem d'acord, la revisió ho és d'una activitat administrativa, a n'aquest cas cert que produïda per una ficció legal; no obstant, contenciós articulat correctament en temps i forma; el fet que, posteriorment i en la mesura que el debat podia afectar als dits Srs. Alejandra i Luis Francisco fossin cridats a la relació jurídica processal això no determina, ni molt menys, per se que tingues ressò i aplicació, degut a la seva incidència que no és tal, l'institut de la prescripció.

Aquí no podem parlar de incongruència omisiva doncs el jutge no ve obligat a respondre els motius nous suscitats en fase de conclusions amb infracció del que es preveu a l' article 65 de la Llei reguladora de la jurisdicció , tal i com ho han afirmat les sentències del Tribunal Suprem de 11 de setembre de 2003 i 6 de juny de 2012 ; qüestió nova que no era la d'una causa d'inadmissibilitat del contenciós que sí que hagués donat lloc a què el jutge d'instància des trasllat a les parts per tal de no ocasionar-les indefensió. Nosaltres ja ho contestem i prenem en compte el resultat global de la sentència, favorable que ha estat en primera instància als apel·lants codemandats. En qualsevol cas, ho reiterem, no es va produir la prescripció de l'acció.

SISÈ.- Per altra banda, i en relació a la prova practicada, el Tribunal Suprem, de forma reiterada, ha anat assenyalant que a les parts litigants lis queda vedada la possibilitat de substituir el criteri objectiu i imparcial dels jutges d'instància pel seu propi, havent de prevaler el practicat per aquests al comptar amb major objectivitat que el parcial i subjectiu dut a terme per les parts.

Segueix dient l'Alt Tribunal, que ha de ser respectada la valoració probatòria fins que no es demostri que el jutge de primera instància va incórrer en un error de fet, que les seves valoracions són il·lògiques; que són oposades a les regles de la sana crítica o, també i a més a més, oposades a les màximes d'experiència.

A la sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem, d'1 de març de 1994 , es va dir:

'... Según reiterada jurisprudencia prevalece la valoración que de las pruebas realicen los órganos judiciales por ser mas objetiva que la de las partes, dada la mayor subjetividad de estas por razón de defender sus particulares intereses....'

Tan sols, i aquesta reflexió és important en la forma i manera en què estan plantejades les apel·lacions, que a la fi es posi de relleu un manifest error en la valoració de la prova efectuada pel jutjador.

El Tribunal, doncs, havia de comprovar - ho fa - que la valoració de la prova fos prou

- degudament - expressada en la resolució recorreguda i que les conclusions fàctiques a què d'aquesta manera s'arriben no posin de manifest un error evident o resultin incompletes, incongruents o contradictòries, sense que d'altra banda resulti lícit substituir el criteri del jutge a quo pel criteri personal i interessat de les parts. No observem aquí, dins la sentència apel·lada, cap infracció de les normes que disciplinen la valoració de la prova.

El jutge d'instància arriba a la conclusió que els danys produïts són com a conseqüència d'una força major, punt aquest que, tal com ha quedat assenyalat a l'anterior fonament de dret, la jurisprudència ho accepta per tal de no indemnitzar els danys. Ho exigeixen com a necessari, el de la seva absència, per a tot el contrari.

Força major per al cas que la sentència, bàsicament al 6è fonament de dret, esmicola, després d'una conceptuació inicial que fem nostra per la seva agudesa i que és, en definitiva, aplicació de la reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem.

La força major és una causa irresistible, és un esdeveniment inesperat i imprevisible. Aquí es va produir una forta inundació que va determinar que la canalització del torrent efectuada no fos suficient per contenir el cabal d'aigua. Així ho explica la sentència apel·lada:

'En el supuesto enjuiciado en esta causa, la Administración demandada y la compañía de seguros codemandada indican que la causa de la inundación fue debida a la extraordinaria climatología adversa que sufrió la zona durante el día 3 de mayo de 2010, a consecuencia de la lluvia y el viento que asoló la zona, con un promedio de 148,50 litros por metro cuadrado en el término municipal de Alcudia. Estos datos han sido corroborados, tanto por el informe emitido por la Sección de Climatología de la Delegación Territorial de la AEMET en las Islas Baleares, el día 30 de julio de 2012 (documento número 1 del escrito de contestación a la demanda), como por el Informe de situación de episodios de inundaciones elaborado por el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (documento número 2 del escrito de contestación a la demanda). Las precipitaciones revistieron así un carácter extraordinario, siendo las más altas registradas en un mes de mayo en un periodo de 171 años. Corroboran también esos datos los incidentes de los servicios de emergencias aportados como documentos números 3 y 4 del escrito de contestación a la demanda). Por ese motivo, el Consorcio de Compensación de Seguros certificó que el día 3 de mayo de 2010 las precipitaciones ocasionaron cuantiosos daños, con 687 expedientes de reclamación que fueron asumidos por dicha entidad (documento número 5 del escrito de contestación a la demanda), tomando como referencia, a esos efectos, la definición de inundación extraordinaria prevista en el artículo 2º.1 del Real Decreto 300/2004, de 20 de febrero , por el que se aprueba el Reglamento del seguro de riesgos extraordinarios. A este respecto no se ha practicado prueba alguna que permita conocer si los demandantes percibieron o no indemnización alguna por el Consorcio de Compensación de Seguros por los hechos enjuiciados en este proceso.

En resumen, puede admitirse que la causa de los daños sufridos por los recurrentes responde a una situación de fuerza mayor, es decir, a un hecho ajeno a la actuación de la Administración, lo que excluye legalmente la responsabilidad patrimonial del Ayuntamiento de Alcudia y de los demás codemandados en esta causa'.

Fem nostres les dites consideracions i argumentació. La prova practicada a la instància avala que la inundació va derivar d'una força major donada la condició d'extraordinària. La prèvia canalització del torrent en el pas per allà on està ubicat l'habitatge dels codemandats no va ser la causa eficient de la producció dels danys. Canalització que havia estat admesa per part de l'Administració competent en matèria hidrològica.

La sentència apel·lada sobre aquest punt i la falta de responsabilitat dels propietaris del dit habitatge, és a dir els codemandats, assenyala:

'Con relación a las obras de encauzamiento del torrente de Sa Madona, realizadas por los codemandados Dª. Alejandra y D. Luis Francisco , los documentos aportados por los mismos y por el Ayuntamiento de Alcudia desvirtúan las afirmaciones de los actores. Consta acreditado que el día 24 de noviembre de 1998, los ahora codemandados solicitaron a la Administración demandada una licencia municipal de obras para la construcción de una vivienda unifamiliar y una piscina sobre el solar de su propiedad. Solicitado informe a la Dirección General de Régimen Hidráulico del Gobierno Balear, lo emitió el día 11 de febrero de 2000, en sentido desfavorable (expediente NUM001 ), por lo que el Ayuntamiento de Alcudia promovió las obras de encauzamiento del torrente de Es Pi Tort a lo largo de su recorrido a través del solar número 110, según el proyecto redactado por el Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos, D. Bartolomé . La Dirección General de Régimen Hidráulico del Gobierno Balear informó favorablemente el proyecto de canalización, el día 5 de diciembre de 2000 (expediente NUM002 ), lo que motivó que el Ayuntamiento de Alcudia otorgase a los codemandados la licencia de obras solicitada (mediante el Decreto municipal número 1802, de 14 de diciembre de 2001), en cuya condición 17ª se les impuso la obligación de 'cumplir amb el projecte de lÂ?encauçament del tram del torrent anomenat (es pi tort), redactat per lÂ?enginyer de camins, Canals i ports, Bartolomé (...)'. Finalmente, la Dirección General de Recursos Hídricos del Gobierno Balear autorizó la construcción de la vivienda y piscina (el día 25 de julio de 2007) y las modificaciones introducidas durante el transcurso de las obras (el día 23 de octubre de 2007). Tras ello, la Resolución del Ayuntamiento de Alcudia número 1592, otorgó la licencia de legalización de las ampliaciones y modificaciones operadas durante las obras, concediéndose el certificado municipal de final de las obras el día 26 de agosto de 2010. Por último, el Consell Insular de Mallorca otorgó la cédula de habitabilidad de primera ocupación, el día 24 de septiembre de 2010. A la vista de cuanto antecede, no puede imputarse a los codemandados responsabilidad por la interrupción del cauce natural del torrente, al haber realizado las obras oportunas indicadas por la Administración autonómica a ese respecto, siguiendo el proyecto técnico del Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos, D. Bartolomé . En ese documento se constata que la interrupción del cauce natural del torrente fue producido por las obras de la Urbanización Alcanada, hecho no imputable a los codemandados, quienes contaron con las autorizaciones y licencias administrativas pertinentes'.

Arribats a n'aquest punt i sense més consideracions, en la contemplació de la totalitat de la prova que hem visualitzat de les actuacions, cal concloure que la sentència dictada en primera instància fou totalment adequada; en conseqüència, desestimem els recursos d'apel·lació interposats contra ella.

SETÈ.- Es fa una expressa imposició de costes processals d'aquesta alçada a les dues parts apel·lants de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional . Costes que s'abonaren per meitat i que no podran superar els 500 € per tots els conceptes i que s'abonaran per a cadascuna de les parts litigant que hi tinguin dret.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMAR el present recurs d'apel·lació contra la sentència número 255 de 2 de juny de 2015 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 3 dels de Palma en el si de les seves actuacions 282/2011 tramitades pel procediment ordinari, la qual CONFIRMEM.

SEGON.- Es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional a les parts apel·lants. Costes que s'abonaren per meitat i que no podran superar els 500 € per tots els conceptes i que s'abonaran per a cadascuna de les parts litigants que hi tinguin dret.

Contra la present no hi cap recurs ordinari.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.