Sentencia Administrativo Nº 486/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 7/2007 de 21 de Mayo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA

SALA DE LO CONTENCIOSO ADMINISTRATIVO

SECCIÓN TERCERA

ROLLO Nº: 7/2007

APELANTE : Jose Manuel , Paloma Y DIRECCION000 , C.B.

C/ AJUNTAMENT DE LLANARS

S E N T E N C I A Nº 486

Ilustrísimos Señores :

MAGISTRADOS

D. JOSÉ JUANOLA SOLER.

D. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS

Dña. ANA RUBIRA MORENO.

BARCELONA, a veintiuno de mayo de dos mil siete

Visto por la Sección Tercera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de

Cataluña, el recurso de apelación nº 7/2007, seguido a instancia de Don Jose Manuel , Doña Paloma y la entidad DIRECCION000 , C.B., representados por el Procurador Don FRANCISCO JAVIER

MANJARIN ALBERT, contra el AJUNTAMENT DE LLANARS, representado por la Procuradora Doña ALICIA BARBANY CAIRO,

sobre Urbanismo-Gestión.

En la tramitación de los presentes autos se han observado las prescripciones legales, siendo Ponente el Ilmo.

Antecedentes

1º.- Ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Girona nº 2 y en los autos 501/2004 , se dictó Sentencia nº 273, de 8 de noviembre de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación de Paloma y Jose Manuel . Declaro ajustados a derecho los actos administrativos impugnados".

2º.- En la vía del recurso de apelación, recibidas las actuaciones correspondientes y habiendo comparecido la parte apelante finalmente se señaló día y hora para votación y fallo, que ha tenido lugar el día 15 de mayo de 2007, a la hora prevista.

Fundamentos

PRIMERO.- El 30 de septiembre de 2004 la alcaldia del Ajuntament de Llanars dictó decreto por virtud del que, en esencia, se desestimó el recurso de reposición interpuesto contra el anterior decreto del mismo órgano de 2 de agosto de 2004 "de denegació de la llicència d'obres per a la construcció d'un edifici plurifamiliar aïllat a la zona de tolerància industrial de la carretera de Feitús".

Formulado recurso contencioso administrativo ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Girona nº 2 y en los autos 501/2004 , se dictó Sentencia nº 273, de 8 de noviembre de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación de Paloma y Jose Manuel . Declaro ajustados a derecho los actos administrativos impugnados".

SEGUNDO.- La parte apelante en su recurso de apelación insiste en las siguientes perspectivas que sintéticamente pueden relacionarse del siguiente modo:

A) Inviabilidad de la denegación de licencia por existencia de una licencia anterior para una nave industrial que en todo caso debe entenderse renunciada tácita o implícitamente por incompatibilidad con la que se solicita y cuya denegación se impugna.

B) Falta de competencia para denegar la licencia que debe entenderse concedida por silencio administrativo positivo.

C) Incongruencia y falta de motivación en la denegación de licencia. A tales efectos se critica la remisión a artículos que no se citan y a la falta de cita pormenorizada de los artículos 77 a 80 de las Normas Subsidiarias de Planeamiento Urbanístico.

D) Se argumentan una serie de actuaciones -así de un certificado de aprovechamiento urbanístico, de un informe de una coordinadora comarcal, de un informe de arquitecto municipal, de un informe de secretaría municipal- que se critican en los extremos que interesan a la parte apelante a fin y efecto de defender la procedencia de la licencia peticionada y denegada bien por razón de su obtención por silencio administrativo positivo bien por resultar conforme a derecho urbanístico.

TERCERO.- Aunque la parte apelante trata de insistir que el análisis a efectuar debe ser el propiciado y planteado a su instancia, detectando inclusive supuestos de incongruencia omisiva, debe destacarse, ya de entrada, que más allá de la literalidad y formalismo en que se planea y orbita, efectivamente las temáticas sustanciales que se invocan, tratadas de adornar con diversas líneas argumentales, son, en esencia y como se resalta en la Sentencia dictada en el Juzgado "a quo", de un lado, las relativas al silencio positivo en materia urbanística en derecho urbanístico de Cataluña y, de otro lado, la recta interpretación de la normativa urbanística aplicable al caso que lógicamente es la dimanante de una figura de planeamiento urbanístico y como debe ser conocido y se irá argumentando con posterioridad, en forma alguna puede dispensarse ni a título de un acto administrativo ni mucho menos con pareceres de cualesquiera administraciones o particulares ya que la interpretación procedente sólo puede ser la que en derecho proceda y, como resulta obvio, así se fije y determine jurisdiccionalmente en vía contencioso administrativa.

CUARTO.- Respecto a la obtención de la licencia solicitada por silencio administrativo positivo este tribunal debe reiterar la doctrina establecida en la relevante sentencia nº 7, de 22 de abril de 2005 , dictada por la Sección de Casación de esta Sala, en la vía de recurso de casación en interés de la ley, que procede relacionar del siguiente modo:

"PRIMER. L'Ajuntament de Barcelona interposa el present recurs de cassació en interès de Llei, a l'empara de l' art. 101 de la Llei jurisdiccional (LJCA ), contra la Sentència núm. 139/2004, de 14 de setembre de 2004 , dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 13 de Barcelona, que estima el recurs interposat per la Sra. Gloria Pueyo Cid contra la denegació, primer, del regidor del districte i, després en alçada, de l'alcalde, de la llicència d'obres sol·licitada a fi de legalitzar el cobriment parcial d'un celobert.

La sol·licitud es va presentar el 20 de setembre de 2002 i la denegació del regidor (de data 28 de novembre de 2002) es va notificar el 17 de febrer de 2003. La denegació considera que la construcció de la coberta infringeix el que disposen els arts. 233 i 234 de les normes urbanístiques del Pla General Metropolità.

SEGON. La Sentència esmentada considera que la llicència sol·licitada s'ha obtingut per silenci positiu i, en conseqüència, declara nuls de ple dret els actes administratius impugnats, sense perjudici del dret i el deure que assisteix la Corporació demandada per promoure, si s'escau, la revisió d'ofici de la llicència així aconseguida.

La Sentència estima que és d'aplicació al cas la nova Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme (LU), que havia entrat en vigor tres mesos abans de la sol·licitud. Constata que entre la data d'aquesta sol·licitud i la de la notificació de la denegació van transcórrer més de quatre mesos, i que, per tant, es van superar els terminis establerts en els art. 81 i 82 del Reglament d'obres, activitats i serveis de les entitats locals, aprovat per Decret 179/1995, de 13 de juny (ROAS), en matèria de llicències urbanístiques. I conclou la procedència de l'obtenció de la llicència per silenci segons la interpretació que du a terme, bàsicament entorn dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU en relació amb l' art. 43 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú ( LPAC).

Però, a més, com argument retòric ("encara més"), la Sentència declara que seria igualment procedent l'obtenció de llicència per silenci positiu d'acord amb la normativa anterior a la LU.

TERCER. La Corporació recurrent en cassació planteja diverses peticions. Atès que considera que la sol·licitud de llicència porta causa d'un expedient de mesures de reposició de la legalitat urbanística incoat amb anterioritat a l'entrada en vigor de la LU, demana, en primer lloc, que es fixi com a doctrina legal que una sol·licitud amb tals característiques ha de tramitar-se d'acord amb la normativa anterior a la Llei esmentada, segons disposa l'apartat 1 de la seva disposició transitòria setena; per tant, el text refós de les disposicions legals vigents a Catalunya en matèria d'urbanisme, aprovat per Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol (TRU). I, en consonància amb aquesta petició, postula també que es fixi com a doctrina legal que la regulació dels efectes del silenci administratiu que fa l' art. 82.1 del ROAS no contradiu el que disposa l' art. 247.3 del TRU , norma de rang superior.

D'altra banda, insta igualment que es declari com a doctrina legal una en tot oposada a la interpretació que la Sentència fa dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU i 43 de la LPAC.

QUART. En el recurs de cassació en interès de llei és present la finalitat nomofilàctica pròpia de la genuïna cassació . El seu sentit és el d'evitar que greus errors en l'aplicació de l'ordenament jurídic, perjudicials per als interessos generals, és perpetuïn. Per aconseguir-ho, la LJCA ordena a la sentència de cassació fixar en la decisió la doctrina legal, és a dir, establir jurisprudència en una sola sentència amb la finalitat que, davant la necessitat de subjectar-se a aquesta, els tribunals d' instància desisteixin de la interpretació iniciada.

El seu objecte és, per tant, la correcta interpretació i aplicació de normes emanades de la Comunitat Autònoma que hagin estat determinants de la decisió objecte de recurs, i és necessari per a la seva acollida que la solució adoptada per la sentència contra la qual és recorri sigui greument danyosa per a l'interès general i manifestament errònia i susceptible de durar en el temps.

No escau , d' altra banda, sol·licitar que és fixi com a doctrina legal el tenor literal d'una norma, sense cap interpretació , o que la interpretació pretesa sigui inútil per òbvia, ja que l'objecte d'aquest recurs versa sobre la fixació de la correcta interpretació de la Llei. La jurisprudència té com a finalitat la fixació de pautes sobre la interpretació de les normes jurídiques mitjançant la determinació del recte sentit d'aquestes, la integració de les seves llacunes i la unificació de la diversitat de criteris.

CINQUÈ. Ara bé, com s'acaba d'indicar, únicament podrà enjudiciar-se a través d'aquest recurs la correcta interpretació i aplicació de normes autonòmiques que hagin estat determinants de la decisió, segons disposa l' art. 101 de la LJCA . Per tant, no és procedent que la Sala faci un pronunciament d'aquest tipus respecte de l'argumentació que utilitza la Sentència objecte de recurs ("encara més") a propòsit de la normativa anterior a la LU. Tal argumentació és irrellevant perquè no versa sobre l'aplicació dels preceptes que efectivament han estat determinants de la decisió objecte de recurs. La finalitat d'aquest recurs extraordinari és la de, respectant en tot cas la situació jurídica particular derivada de la sentència objecte de recurs, fixar en la decisió, quan sigui estimatòria, la doctrina legal aplicable al supòsit concret debatut ( STS, 3 de maig de 2004), però no la que seria procedent en casos hipotètics.

Per la resta, la recurrent en cassació demana que es fixi com a doctrina legal una determinada aplicació d'una disposició transitòria que la Sentència contra la qual s'ha recorregut ha ignorat, no que la hagi aplicat erròniament, i això amb independència que seria qüestionable -per descomptat la recurrent no ha al·legat res sobre això- qualificar de greument danyós per a l'interès general la indeguda tramitació conforme a la Llei nova d'un expedient urbanístic en lloc de subjectar-se a la Llei antiga, quan aquesta ha estat derogada des de fa cinc anys.

L'enjudiciament cassacional haurà de limitar-se, per tant, a les normes que sí han estat determinants de la decisió, en els termes que es van exposar en el precedent fonament jurídic segon (segon paràgraf).

SISÈ. Sosté la Sentència objecte de recurs que la LU ha vingut a introduir un canvi de paradigma en matèria de silenci positiu mitjançant l'acomodació de la legislació urbanística a la normativa bàsica estatal en matèria de règim jurídic, és a dir, la LPAC, de manera que l' art. 180.2 de la LU -malgrat la clàusula "sense perjudici" de l' art. 5.2 de la pròpia Llei- suprimeix qualsevol gènere d'especialitat o de particularitat en l'àmbit urbanístic, a propòsit del modus operandi del silenci administratiu positiu, gaudint el legislador autonòmic, això sí, de la facultat d'alterar el sentit del silenci.

No comparteix la Sala aquesta apreciació. L' art. 5.2 de la LU estableix que "en cap cas no és podin considerar adquirides per silenci administratiu facultats urbanístiques que contravinguin a aquesta Llei o al planejament urbanístic ", principi relatiu a l'àmbit del dret de propietat que té rància tradició en el dret urbanístic i que fins i tot s'ha vist realçat amb aquesta nova Llei segons es desprèn d'una interpretació sistemàtica. En efecte, aquest principi apareixia en l' art. 247.3 del TRU, ubicat en el capítol II del títol V ("sobre l'exercici de les facultats relatives a l'ús i edificació del terra"), mentre que la LU ho recull en el títol preliminar, al costat d'altres principis de primordial importància (participació de les plusvàlues, inexistència del dret a exigir indemnització per l'ordenació urbanística, repartiment equitatiu de beneficis i càrregues, nul·litat de les reserves de dispensació, acció pública...).

Per la resta, no hi ha res en el preàmbul de la LU que reveli aquest "canvi de paradigma" en una qüestió tan rellevant. És més, el que recull és que aquest conjunt de principis constitueixen la porta d'accés a la resta dels preceptes. Dit d'una altra manera, que aquests preceptes, entre ells el 180.2, han d'interpretar-se a la llum dels principis inspiradors de la Llei. Però és que, fins i tot, aquest precepte 180.2, en establir que "el sentit positiu del silenci administratiu en aquesta matèria s'entén sens perjudici del que disposa l' article 5.2 i en el marc del que estableix la legislació aplicable sobre procediment administratiu comú", estalvia expressament la prohibició continguda en el 5.2.

SETÈ. És cert, com afirma la Sentència objecte de recurs, que hi ha en la LU un reconeixement exprés del sentit positiu del silenci en aquesta matèria a diferència del TRU, però això no desvirtua tot el que s'ha raonat. La llicència s'obtindrà per silenci si es compleixen de manera simultània els requisits d'ordre formal i els de naturalesa substantiva. Si no hi ha adequació a l'ordenació urbanística faltarà l'element substantiu i l'acte denegatori de la llicència no serà revocador de drets subjectius del peticionari, ja que aquests drets no han estat adquirits.

El principi general del silenci positiu en el cas de procediments iniciats a sol·licitud d'interessat que instaura l' art. 43 de la LPAC admet l'excepció que una norma amb rang de Llei estableixi la contrària. En el cas examinat introdueix aquesta excepció l' art. 5.2 de la LU , en els termes ja examinats. Una excepció reiteradament confirmada pel Tribunal Suprem (sentències, de 14 de març, 2 i 4 de juny de 1997; 9 de març i 15 de maig de 1998; 29 de juny, 6 de juliol, 15 i 27 de desembre de 1999; 10 de juliol i 12 de desembre de 2001; 4 de febrer i 19 de juny de 2002, 8 de novembre de 2003 i 16 d'abril de 2004, entre d'altres), així com pels pronunciaments d'aquesta Sala (Secció 3a) que conformen una inequívoca doctrina en matèria de llicències, de planejament urbanístic i de llicències d'activitats mediambientals en matèria urbanística; entre d'altres, com a més recents, les de 28 de juny i 7 de setembre de 2004, i la d'1 de març de 2005.

VUITÈ. Al·ludeix la Sentència objecte de recurs a la necessitat que, també en seu urbanística, puguin harmonitzar-se els principis constitucionals de legalitat i seguretat jurídica (art. 9.1 i 3 de la Constitució) i es resolgui la tensió entre tots dos conforme a les regles establertes per la LPAC, i a la impossibilitat de propugnar interpretacions de la LU que configuraria un silenci mancat d'efectes ope legis.

Cal assenyalar sobre això que la millor manera de resoldre aquesta indubtable tensió potser no és mitjançant una norma general de procediment. El mateix legislador, quan preveu excepcions a la regla general, està remetent a la legislació sectorial que és la que regula i té en compte els béns i valors específics sobre els quals incideix, i pot determinar llavors, amb major coneixement, les condicions i l'abast de la preferència d'un principi sobre de l'altre. Almenys en un ordre hipotètic tampoc sembla que hi hagi dificultat per admetre que no tots els sectors de la vida social són iguals ni demanden un tractament indiferenciat.

D'altra banda, la previsió dels efectes del silenci positiu pel joc de l'excepció ja esmentada no fa inoperant l' art. 4.5 de la LPAC en matèria d'urbanisme. Té la seva aplicació, encara que limitada.

NOVÈ. Hi concorren tots i cadascun dels pressupòsits processals que exigeix l' art. 101 de la LJCA , també la circumstància que la doctrina de la Sentència objecte de recurs sigui greument danyosa per a l'interès general. Si s'admetés podria generalitzar-se una situació urbanística contra legem que difícilment seria reversible mitjançant el mecanisme de la revisió d'ofici i que, en tot cas, comportaria quantioses indemnitzacions amb càrrec a l'erari públic.

És procedent, per tant, l'estimació del present recurs de cassació en interès de llei, amb l'objecte a què es refereix el punt 3 de la pètita, sense que hagi de fer-se declaració especial sobre les costes causades, d'acord amb l' art. 139.2 de la Jurisdiccional".

Y todo ello al punto que la doctrina establecida en su parte dispositiva es la siguiente:

"Estimem el recurs de cassació en interès de llei interposat per l'Ajuntament de Barcelona contra la Sentència núm. 139/2004, de 14 de setembre de 2004 , dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 13 de Barcelona, i respectant la situació jurídica que d'ella es deriva, establim com a doctrina legal la següent :

Que el que disposa l'article 5.2 de la Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme constitueix una regla especial de l'ordenament sectorial urbanístic permesa per l'article 43.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que exceptua dels efectes positius del silenci administratiu aquells supòsits en què una norma amb rang de llei estableixi el contrari, de manera que el sentit positiu del silenci mencionat en matèria de llicències urbanístiques, a què fa referència l'article 180.2 de la Llei 2/2002 esmentada, només es produeix quan el que s'ha sol· licitat s'ajusta a la legislació i al planejament urbanístic.

Sense especial pronunciament en matèria de costes".

Doctrina la expuesta que no puede sino aplicarse al presente caso como reiteradamente, por lo demás, esta Sección ha ido defendiendo en otros casos de análoga o idéntica significación -por todas baste la cita de nuestras Sentencias nº 805, de 5 de octubre de 2006 y nº 835, de 13 de octubre de 2006 -, lo que conlleva el rechazo y decaimiento de las razones que no se ajusten a la misma.

QUINTO .- Pasando a la regulación de la ordenación urbanística de los terrenos de autos debe significarse la concorde apreciación de las partes y de la Sentencia apelada, con apoyo en lo actuado, que nos hallamos ante terrenos clasificados de Suelo Urbano y calificados con la clave 8 Tolerancia Industrial regulados, en lo que ahora interesa, en los artículos 77 a 80 de la Normas Subsidiarias de Planeamiento del Ayuntamiento de Llanars.

Para examinar el caso debe resaltarse, en principio y en primer lugar, la vertebración formal de las calificaciones en Suelo Urbano que se determinan en el artículo 39 de la Normativa Urbanística, en función de las principales características de la morfología urbana, tipología de los edificios y usos predominantes estableciendo las siguientes zonas: Casco Antiguo -clave 1-, Edificación plurifamiliar aislada -clave 2a, 2b, 2c y 2d), Edificación plurifamiliar en hilera -clave 3-, Unifamiliar aislada -clave 4a y 4b-, Unifamiliar en hilera -clave 5-, Edificación aislada a mantener -clave 6-, Hotelera -clave 7- y Tolerancia Industrial -clave 8-.

Igualmente no resulta ocioso detectar el modelo urbanístico que se sigue en la ordenación urbanística referida que partiendo de la calificación de Casco Antiguo -clave 1- de forma radial se va desplegando en las claves de Edificación Plurifamiliar -claves 2 y 3-, posteriormente en las claves de Edificación Unifamiliar -claves 3 y 4- para finalmente llegar a la clave de Tolerancia Industrial -clave 8- que sólo de forma impropia puede ser considerada una clave de vuelta a una ordenación de vivienda plurifamiliar a modo de la ordenación establecida para las claves 2 y 3, sobre todo si se tiene en cuenta la regulación propia de cada una de las claves en liza que finalmente alcanzan la clave 8 de Tolerancia Industrial.

Es así que en esa perspectiva procede ir destacando la concreta regulación de la clave 8 de Tolerancia Industrial y a tales efectos sentar lo siguiente:

1.- En la regulación de la denominada clave 8 de Tolerancia Industrial, en el artículo 77 de la Normativa Urbanística se nos define la misma como la que corresponde a una zona mixta de vivienda y talleres o almacenes.

2.- En el artículo 78 de la Normativa Urbanística se prescribe que la edificabilidad máxima permitida será la correspondiente a un coeficiente de edificabilidad neto de 0,90 m2t por m2 de parcela, la ocupación máxima permitida será la del 70% de la parcela y la altura máxima será la de 7,50 m, correspondiente a planta baja más una planta piso.

3.- En el artículo 79 de la Normativa Urbanística se prescribe una parcela mínima de 800 m2 y una separación mínima de la edificación a límites vecinos y a la calle de 3 m. con supuestos especiales que se describen y que deben darse por reproducidos.

4.- En el artículo 80 de la Normativa Urbanística se dispone que los usos que se admiten son los de vivienda, comercial, administrativo, industrial y deportivo.

Pues bien, expuesto lo anterior, debe señalarse que el convencimiento recae en que no resulta atendible entender que la ordenación establecida permita y posibilite desarrollos estricta y exclusivamente plurifamiliares en cada uno de los terrenos afectos a esa clave, de forma tal que no sea sino un desarrollo urbanístico de esa naturaleza con apartamiento de la conceptuación, naturaleza y finalidad que se establece de zona mixta de vivienda y talleres o almacenes y todo lo más remitiendo esa naturaleza mixta a otros terrenos de la zona que ya cuenten con esa caracterización o remitiendo el caso genérica y tan imprecisamente a futuribles que pudiesen patentizarse.

Efectivamente, la virtualidad de la calificación establecida al respecto y la forma que lo ha sido con la ordenación formal y espacialmente aplicada no puede conducir sino a una interpretación que exija que cada uno de los terrenos en liza no se aproveche de las circunstancias de otros terrenos que cuenten con esa conformación mixta o que puedan contarla en un futuro indeterminado y genérico sino que por sí en sí mismos deben asegurar y patentizar precisamente esa naturaleza mixta.

Por consiguiente, con absoluta abstracción de que se haya renunciado o no a una licencia anterior, sin que opiniones o actos administrativos o pareceres del más variado género puedan prevalecer sobre la interpretación procedente a que se ha llegado, entendiendo que el criterio de edificabilidad tenido en cuenta por la Sentencia apelada no es suficientemente significativo para el caso, con expresa indicación que el silencio administrativo en sede de licencias como la que nos ocupa no permite obviar el debido análisis de fondo del caso, debe concluirse que la licencia solicitada no se ajusta sino que es disconforme al ordenamiento jurídico urbanístico por lo que no ha podido haberse obtenido por silencio administrativo y no procede estimar la falta de competencia en su denegación.

Por todo ello, procede desestimar el presente recurso de apelación en la forma y términos que se fijarán en la parte dispositiva.

SEXTO .- A los efectos de lo dispuesto en el artículo 139.2 de la Ley de la Jurisdicción Contencioso Administrativa de 1998 y atendida la desestimación acaecida, entendiendo que se trata de una materia de estricta interpretación del ordenamiento urbanístico con las precisiones que se han tenido que efectuar no procede condenar en costas a ninguna de las partes.

Fallo

Que DESESTIMAMOS el presente recurso de apelación interpuesto a nombre de Don Jose Manuel , Doña Paloma y la entidad DIRECCION000 , C.B. contra la Sentencia nº 273, de 8 de noviembre de 2006, del Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Girona nº 2 , recaída en los autos 501/2004, cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Desestimo el recurso contencioso-administrativo interpuesto por la representación de Paloma y Jose Manuel . Declaro ajustados a derecho los actos administrativos impugnados", que se confirma en los términos que no contradigan a la presente Sentencia.

No se condena en las costas del presente recurso de apelación a ninguna de las partes.

Hágase saber que la presente Sentencia no es susceptible de Recurso de Casación y es firme.

Remítanse al Juzgado de procedencia las actuaciones recibidas con certificación de la presente sentencia y atento oficio para que se lleve a efecto lo resuelto.

Así por esta Sentencia, de la que se unirá certificación a los autos, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.