Sentencia ADMINISTRATIVO Nº 63/2020, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Palma de Mallorca, Sección 3, Rec 63/2018 de 13 de Febrero de 2020

Encabezamiento

JDO. CONTENCIOSO/ADMTVO. N. 3

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00063/2020

-

Modelo: N11600

CALLE JOAN LLUIS ESTELRICH, Nº. 10.- 07003.- PALMA.-

Teléfono:971.72.93.76 Fax:971.71.37.87

Correo electrónico:

Equipo/usuario: 4

N.I.G:07040 45 3 2018 0000785

Procedimiento:PO PROCEDIMIENTO ORDINARIO 0000063 /2018 /

Sobre:CONTRATOS CON LA ADMINISTRACION

De D/Dª:IOS FINANCE EFC.SA

Abogado:IGNASI BARANERA DEL AGUILA

Procurador D./Dª:BERTA JAUME MONTSERRAT

Contra D./DªSERVEI DE SALUT DE LES ILLES BALEARS IBSALUT

Abogado:LETRADO DE LA COMUNIDAD

Procurador D./Dª

SENTÈNCIA Nº 63/20.

A Palma de Mallorca, 13 de febrer de 2020

VISTES pel Magistrat titular del Jutjat Contenciós-Administratiu núm. 3 de Palma de Mallorca, Sr. PERE ANTONI MAS CLADERA, les presents actuacions PO núm. 63/2018de recurs contenciós-administratiu seguit pels tràmits del procediment ordinari, interposat per l'entitatIOS FINANCE EFC, SA, representada per la Procuradora Sra. Berta Jaume Monserrat i assistida pel Lletrat Sr. Ignacio Baranera del Águila; contra el SERVEI DE SALUT DE LES ILLES BALEARS (IB-SALUT), representat i assistit per l'Advocada de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears Sra. Sandra Lacosta Suñer.

L'objecte del recurs està constituït per la desestimació presumpta de la sol·licitud formulada per l'entitat actora en data 24 de gener de 2018, pels interessos de demora pel pagament amb retard de factures de subministraments, els costos de cobrament i els interessos per anatocisme, i pels acords del Consell de Direcció de l'Ib-Salut respecte dels procediments de revisió d'ofici RD 165/2014, RD 207/2014, RD 81/2017, RD 29/2017, SSCC 3/2015, RD 77/2015 i RD 207/2017, i resolucions de liquidacions definitives.

La quantia del recurs es va considerar indeterminada, per Decret de 4 de juny de 2019.

Antecedentes

PRIMER.-Interposat el recurs contra la desestimació presumpta de la reclamació mitjançant escrit presentat davant el Deganat el dia 21 de maig de 2018, es va reclamar i rebre l'expedient administratiu, formalitzant-se demanda en la qual es sol·licitava la condemna al pagament de la quantitat esmentada, els interessos que es generessin des de la interposició del recurs i les costes processals.

SEGON.-Mitjançant Interlocutòria de 28 de gener de 2019 es va acordar l'ampliació del recurs als esmentats acords del Consell de Direcció del Ib-Salut, i tot seguit es formulà escrit de demanda relatiu a aquests actes impugnats.

TERCER.-Mitjançant escrit presentat el 29 de maig de 2019, la representació processal de l'Administració demandada va contestar la demanda, oposant-se al recurs i sol·licitant que es dictés sentència conforme a les al·legacions realitzades.

QUART.-Mitjançant Interlocutòria de 4 de juny de 2019 es va considerar innecessari obrir el plet a prova.

CINQUÈ.-Tot seguit, i pel seu ordre, les parts varen formular les corresponents conclusions escrites, declarant-se concluses les presents actuacions i restant pendents de dictar sentència.

SISÈ.-En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.- Objecte del recurs.

L'objecte del present recurs està constituït per la desestimació presumpta de la sol·licitud formulada per l'entitat actora en data 24 de gener de 2018, pels interessos de demora pel pagament amb retard de factures de subministraments, els costos de cobrament i els interessos per anatocisme, i pels acords del Consell de Direcció de l'Ib- Salut respecte dels procediments de revisió d'ofici RD 165/2014, RD 207/2014, RD 81/2017, RD 29/2017, SSCC 3/2015, RD 77/2015 i RD 207/2017, i resolucions de liquidacions definitives.

La reclamació inicial formulada per l'empresa demandant corresponia a subministraments efectuats per l'entitat Alcon Cusi els anys 2012, 2013 i 2014, a l'Hospital Comarcal d'Inca, l'Hospital Universitari Son Espases, l'Hospital Son Llàtzer, l'Hospital de Manacor, les Àrees de Salut d'Eivissa i Formentera i Menorca i la Gerència d'Atenció Primària de Mallorca (essent els interessos reclamats de 57. 643,13 €).

En via jurisdiccional s'han presentat els corresponents llistats, on consten la data i número de factura, el seu import i el centre on s'efectuà el subministrament, així com la data de pagament, i els interessos es xifren en 57.642,46 €.

SEGON.-Posició de les parts.

La part actora detalla en el seu recurs les quantitats reclamades a l'Ib-salut pel pagament amb retard de diferents subministraments als centres esmentats, en la quantitat total assenyalada. Al·lega que els interessos es deuen com a conseqüència del pagament en retard i per aplicació de l'article 216 TRLCSP, considerant com adies a quoel següent als trenta dies posteriors a la data de registre de la factura, i reclama també els costos de cobrament, els interessos que es meritin i les costes processals. Afirma que les factures derivaven de contractes menors que complien la normativa de contractació pública, com ha reconegut de forma reiterada la doctrina dels tribunals. Assenyala que no havia prescrit en cap cas el dret a reclamar els interessos ni es va produir cap duplicitat. Considera que l'actuació de l'Administració de declarar de forma generalitzada la nul·litat dels subministraments adquirits durant aquells anys i fer el pagament mitjançant reconeixement de deute és contrària a dret, ja que excedeix les facultats de revisió d'ofici; i afegeix que els expedients de revisió d'ofici varen incórrer en caducitat. Nega que existeixi causa de nul·litat, sinó que la única finalitat de l'Administració és estalviar-se el pagament d'interessos de demora argumentant la inexistència de contractes.

La part demandada s'oposa a l'estimació de la demanda i al·lega que els procediments de revisió d'ofici i els consegüents reconeixements de deute s'ajusten a l'ordenament, atès que la major part de les factures no estaven emparades per cap contracte administratiu, essent prohibida la contractació verbal; manté que és erroni considerar cada factura com un contracte menor, la qual cosa incorreria en frau de llei, de la qual cosa se'n veuria beneficiada l'empresa subministradora. Afirma, així, que segons la Instrucció 2/2012, era procedent la revisió d'ofici i el pagament mitjançant el reconeixement de deute, que té caràcter indemnitzatori per tal d'evitar l'enriquiment injust, i per això no pertoca pagar interessos de demora. Fa referència a les dades ofertes pels diferents centres, de les que resulta que la major part de les factures no corresponien a contractes previs, per la qual cosa no pertoca el pagament d'interessos moratoris (tret de la quantitat de 1.587,72 €), ja que no hi ha hagut cap procediment contractual. Quant a la resta de factures que corresponen a contractes administratius, discrepa de la part actora respecte a la data d'inici del còmput dels interessos, per mor de la modificació introduïda en l' article 216.4 del TRLCSP pel Reial Decret Llei 4/2013. Quant a l'anatocisme, manifesta que, com que no es tracta de quantitat líquida, no pertoca. S'oposa també als costos de cobrament i a la imposició de les costes, o demana que se n'estableixi una xifra màxima.

TERCER.-Resolució de la controvèrsia.

La controvèrsia es centra, doncs, en els següents aspectes: 1) interessos moratoris, revisió d'ofici i reconeixement de deute, 2) costos de cobrament, 3) anatocisme i 4) costes processals.

1) Respecte als interessos moratoris, la revisió d'ofici i el reconeixement de deute.

Al·lega la part demandada que, atesa la inexistència de contracte, la major part de les factures es varen pagar amb càrrec a expedients de reconeixement de deute, sent nul·la i inexistent la relació contractual, sense que es pugui considerar que es tractà de contractes menors. I segueix dient que l'Administració va pagar les factures presentades per l'entitat recurrent per tal d'evitar l'enriquiment injust i, en conseqüència, només deurà els interessos legals d'aquestes quantitats des que foren reclamades, sense que sigui d'aplicació la normativa de contractes del sector públic.

Cita també sentències en què s'ha acollit el criteri exposat per l'Administració; inclús cita en suport de la seva posició una sèrie de sentències de diverses sales contenciós-administratives de Tribunals Superiors de Justícia on s'ha seguit aquest criteri.

Per contra, s'ha de dir que també n'existeixen d'altres que no adopten el criteri exposat, i que són majoritàries. Així, la sentència de 8 d'octubre de 2009, dictada per la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de València (secció 3ª), que en un supòsit semblant aplica la Llei de contractes de les administracions públiques, això sí, en la redacció anterior a la Llei 3/2004, atès que no es pot acreditar la data del contracte; també la sentència de la Sala d'aquesta jurisdicció del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (secció 3ª), de 2 de desembre de 2005, que diu: ' Entrando ya a examinar el fondo del recurso debe de decirse que cuanto menos sorprende que como circunstancia impeditiva de la prosperabilidad de la petición actora alegue el Ayuntamiento demandado que no existía contrato, ni pliego de condiciones, ni hoja de encargo, ni consignación presupuestaria prohibiendo el art. 55 del Texto Refundido de la Ley de Contratos de las Administraciones Públicas aprobado por RDL 2/2000 a la Administración contratar verbalmente, y sorprende decimos porque acreditado que fue el Ayuntamiento quien ordenó la realización de las reparaciones y sustituciones de los semáforos, realizada la prestación por el recurrente a satisfacción y abonadas las facturas por el Ayuntamiento demandado solo a él le es imputable no haber seguido los trámites que para la contratación administrativa exigen las leyes no pudiendo sufrir el contratista el incumplimiento de la Administración.'

I és aquest últim criteri el què es considera més encertat per les raons que a continuació s'exposen:

En primer lloc, ha de considerar-se que existeix acord de voluntats (prestació i contraprestació), sense perjudici que aquest acord s'hagi perfeccionat al marge del procediment establert legalment (no es discuteix aquest extrem per les parts). El fet que es formalitzés el pagament per mitjà d'expedients de reconeixement de deute i que s'apliqués la Instrucció 2/2012 no altera aquesta situació, pel que fa al dret a la percepció d'interessos moratoris. Així, existia relació contractual no formalitzada, però sí bilateral, sent destacable el fet que la totalitat de factures eren d'import inferior als 18.000 € i la gran majoria inclús als 3.000 €.

En segon lloc, cal fer notar que el criteri exposat per l'Administració demandada suposa que, en tant que el contracte és inexistent, les quantitats pagades en concepte de subministraments -per tal d'evitar l'enriquiment injust de l'Administració- produeixen els interessos previstos a l' article 1.100 del CC. Aquest article es troba en seu ' d'obligacions i contractes', i per tant, existint una normativa especial en aquesta matèria, no s'entén el motiu d'acudir a la normativa civil subsidiària en comptes de la normativa administrativa.

A més, anar a la normativa civil en lloc de la normativa de contractes administratius suposaria una espècie d'incentiu per tal què l'Administració contractés sense ajustar-se al procediment legalment establert, que cal evitar i seria contrari a l'esperit de les normes comunitàries que van obligar a Espanya dictar la Llei 3/2004, de 29 de desembre. D'acceptar el criteri de l'Administració demandada es produiria un efecte totalment contrari al principi de legalitat, ja que resultaria que quan l'Administració ha incomplert les normes legals que regulen la contractació administrativa i ha de pagar, finalment en base a la teoria de l'enriquiment injust, es veuria beneficiada per no haver de fer front al interessos moratoris (que hauria hagut de pagar si haguera actuat conforme a la llei, cas de pagament amb retard). La qual cosa, és evident, no pot pretendre l'empara jurisdiccional.

En aquest punt hem de recordar aquí que l'Administració té el deure d'actuar d'acord amb el principi de legalitat i el que no pot fer és reconèixer l'incompliment legal -com, de fet, es fa per part de la seva representació processal- dient que també és imputable al contractista, perquè s'oblida que aquest és una empresa privada que ha adquirit els drets de crèdit a l'empresa que va proporcionar els subministraments que li foren requerits i no s'ha acreditat que tingui cap responsabilitat en l'incompliment dels tràmits per part de l'Ib-Salut a l'hora de contractar aquells subministraments. En aquest sentit, i des de l'òptica del contractista, és indiferent si aquests constituïen contractes menors o si es tractava de fraccionaments (i molt manco pot afectar a un tercer aquesta qüestió).

Concordem amb la part demandant que no és admissible la utilització generalitzada de la figura de la revisió d'ofici respecte de la gran part dels subministraments i serveis rebuts pels centres dependents de l'Ib-Salut, la qual cosa constitueix frau de llei- tal com admet la pròpia part demandada- i implica que no es pugui atribuir a aquest fet cap conseqüència respecte als interessos a pagar en aquestes circumstàncies, que no poden ser sinó els interessos moratoris derivats de la normativa de contractació pública i no l'interès legal de caire indemnitzatori com postula l'Administració.

El fet que es tramitessin procediments de revisió d'ofici i que el pagament es produís en concepte de reconeixement de deute no té, per tant, cap conseqüència envers el càlcul de les quantitats reclamades.

Així, el què pretén l'Administració és, per una banda, l'aplicació de la normativa de contractes administratius per tal de reputar nul o inexistent el contracte i pel que fa als interessos moratoris aplicar el Codi civil; és a dir, si la norma administrativa convé, és d'aplicació, si no convé, s'aplica la normativa civil. Aquesta actuació s'incardinaria, clarament, en l'abús del dret i frau de llei.

Respecte la quantia dels interessos, les parts discrepen sobre la forma de comptar el dies a quo, ja que la part actora considera que és la data de registre de la factura, a la qual s'han d'afegir trenta dies, mentre que la representació de l'Administració demandada opina que, arrel de la modificació de la redacció de l'article 216.4 TRLCSP, el termini són seixanta dies, com a conseqüència de la distinció entre els trenta dies per a reconèixer l'obligació i altres trenta per a efectuar el pagament.

En aquest punt, seguint el criteri mantingut per la Sala Contenciosa Administrativa de l' Audiència Nacional, en reiterades sentències (de 8 de febrer, 31 de maig, 19 de juliol, 13 i 27 de setembre i 22 de novembre de 2017, o 25 d'abril de 2018), s'ha de donar la raó a la part demandada respecte de les factures presentades amb posterioritat a l'entrada en vigor de la modificació legal -és a dir, el 24 de febrer de 2014, segons la DT3ª i la DF 12ª de l'RDL 4/2013-, atès que la nova redacció del precepte esmentat va establir una diferenciació i un termini que condueix a fixar en seixanta dies el còmput del dia d'inici dels interessos moratoris; així, diu la Sala, en el fonament jurídic cinquè, apartat 3:

'Para el cómputo del dies a quo no se está a la fecha de la factura. Para las entregas anteriores al 24 de febrero de 2014, independientemente de la fecha de la factura, es la «expedición» del documento que acredite la recepción o conformidad con lo dispuesto en el contrato de suministro el que inicia el plazo de treinta días para el pago, cuyo impago da lugar a abono de intereses de demora desde el día siguiente a ese transcurso. Por tanto, el pago del precio ha de realizarse en 30 días desde el acto formal de recepción.

Para las entregas posteriores al 24 de febrero de 2014, no es la fecha de la emisión de la factura, ni la de presentación en el registro administrativo la que inicia el plazo de demora, y tampoco la fecha de expedición de la certificación o el documento que acredite el acto formal de recepción, sino que es el acto de aprobación de la obligación -o transcurso de dicho plazo de 30 días- el que va a determinar el inicio del cómputo del plazo de pago de otros 30 días, transcurrido el cual se inicia la mora. El plazo del precio se computa a partir del reconocimiento de la obligación que tiene ya reflejo contable; en términos de gestión de gasto se materializa con la emisión del documento contable O ('Reconocimiento de la Obligación), (Orden de 1 de febrero de 1996 por al que se aprueban los documentos contables a utilizar por la Administración General del Estado)'.

Ara bé, això afecta només a les factures que s'havien presentat en aquella data -24 de febrer de 2014- perquè les anteriors es regien per la regulació vigent fins a les hores. O, dit d'una altra manera, les factures presentades amb anterioritat a aquesta data començaven a meritar interessos moratoris als trenta dies de la seva data, mentre que les que ho foren amb posterioritat meritaven aquests interessos a partir dels seixanta dies.

Quant a la inclusió o no de l'IVA de les factures en el càlcul dels interessos, la part demandada al·lega que, com que no s'ha acreditat que s'hagi produït el seu pagament al seu moment, no s'ha d'incloure aquesta partida, però aquesta al· legació contradiu els propis càlculs fets per l'IB-SALUT que han estat aportats a les actuacions. Així, en aplicació (contrario sensu)de la doctrina expressada en alguns pronunciaments judicials en el sentit d'excloure aquest concepte si no s'ha acreditat el pagament, no es pot acollir l'al·legació de la part demandada, atès que la meritació de l'impost es va produir en el moment de la presentació de les factures, que s'hagué de pagar a l'Hisenda pública en aquella data, segons la normativa de l'IVA, per tractar-se de subministraments i no d'obres.

Per tot això, s'ha d'estimar el recurs parcialment en aquest aspecte, reconeixent el dret de l'empresa demandant a percebre els interessos moratoris que es fixin en execució de Sentència, d'acord amb les regles que acabam d'esmentar, i condemnar l'IB-SALUT a pagar a la recurrent la quantitat que en resulti.

2) Anatocisme.

No pertoquen interessos en concepte d'anatocisme, atès que en el moment d'interposició del recurs, la quantia que es devia en concepte d'interessos moratoris no es trobava definitivament fixada, el que s'acaba de comprovar amb els ajustaments que s'han hagut de realitzar, per la qual cosa, atès que no es tractava de quantitat líquida i determinada, en els termes establerts en l' article 1.109 del Codi Civil, no pertoca fixar els interessos a què es refereix aquest precepte, de conformitat amb reiterada doctrina jurisprudencial (per totes, STSJIB núm. 121/2015, de 27 de febrer). Sense perjudici, lògicament, que es puguin meritar, si n'és el cas, els interessos que resultin de l'aplicació de l' article 106.2 LJCA.

3) Costos de cobrament.

L' article 8.1 de la Llei 3/2004 disposa:

'1. Cuando el deudor incurra en mora, el acreedor tendrá derecho a reclamar al deudor una indemnización por todos los costes de cobro debidamente acreditados que haya sufrido a causa de la mora de éste. En la determinación de estos costes de cobro se aplicarán los principios de transparencia y proporcionalidad respecto a la deuda principal. La indemnización no podrá superar, en ningún caso, el 15 por ciento de la cuantía de la deuda, excepto en los casos en que la deuda no supere los 30.000 euros en los que el límite de la indemnización estará constituido por el importe de la deuda de que se trate.'

En aquest procediment s'han al·legat per la part demandant unes despeses de cobrament corresponen de 3.850 €, però no resulten íntegrament acreditades, ja que s'ha aportat una certificació emesa pel propi lletrat de l'empresa recurrent, que no va acompanyada de cap factura, per la qual cosa no es troba prou justificada la despesa. Per tant, i per aquest concepte, no es pot reconèixer cap quantitat a favor de la part demandant.

4) Costes processals.

En aplicació de l' article 139.1 LJCA, tot i l'estimació parcial del recurs, s'imposen les costes a la part demandada, atesa la manca de resposta en via administrativa i l'existència de doctrina reiterada sobre l'objecte del litigi. Es limiten, no obstant, a la quantitat màxima de 1.000 €, per tots els conceptes.

VISTOS els preceptes legals esmentats i altres de general aplicació, en nom de S.M. el Rei,

Fallo

PRIMER.- ESTIMAR PARCIALMENT EL PRESENT RECURS CONTENCIÓS-ADMINISTRATIU PO 63/18.

SEGON.- DECLARARque la desestimació presumpta de la sol·licitud de pagament dels interessos formulada el 24 de gener de 2018 infringeix l'ordenament jurídic.

TERCER.- RECONÈIXERa l'entitat recurrent el dret a que l'IB-SALUT li aboni, i condemno a l'IB-SALUT a satisfer, en concepte d'interessos moratoris corresponents a les factures objecte de reclamació, la quantitat que es fixi en execució de Sentència de conformitat amb les regles establertes a l'apartat 1) del tercer fonament jurídic d'aquesta resolució.

QUART.- DESESTIMARel recurs en la resta de peticions.

CINQUÈ.-IMPOSARles costes processals a la part demandada, limitant-se a la quantitat màxima de 1.000 €, per tots els conceptes.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs d'apel·lació, mitjançant escrit presentat davant aquest mateix Jutjat en el termini de quinze dies següent a la sevanotificació, i del que coneixerà, en el seu cas, la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.

Així ho acorda, mana i signa, Pere Antoni Mas Cladera, Magistrat titular del Jutjat Contenciós-Administratiu nº 3 de Palma de Mallorca.