Sentencia Administrativo Nº 697/2005, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 637/2001 de 27 de Julio de 2005

Encabezamiento

T.S.J.BALEARES SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00697/2005

SENTÈNCIA núm. 697

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Jesús I. Algora Hernando.

MAGISTRATS:

Gabriel Fiol Gomila

Pablo Delfont Maza

Palma, a veintisiete de juliol de l'any dos mil cinc

-------------------------

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes

Balears les actuacions número 637 de 2001, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit

entre parts, d'una, com a demandant, l'entitat Cala Veya SA., representada pel procurador dels

Tribunals Sr. Pascual Fiol i assistida per l'advocat Sr. Ripoll Torres, i, d'altra, com a Administració

demandada, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, representada i assistida pel seu advocat.

L'objecte del recurs és la resolució dictada, per la ficció legal del silenci administratiu, de

desestimació presumpta per part de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, de la sol·licitud

d'indemnització per responsabilitat patrimonial per acte legislatiu presentada per l'entitat Cala Veya

SA. el dia 7 de novembre de 2000.

La quantia es fixà en 35.064.059,75 €.

El procediment seguit ha estat el del recurs contenciós ordinari de la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació, mitjançant edictes en el BOCAIB.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es posà de manifest a Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. Dita demanda deduïda dins el termini legal, al·legant els fets i fonaments de dret que estimà necessaris en ordre a les seves pretensions, suplicant a la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a la representació de l'Administració demandada perquè la contestés, així ho va fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per les parts. Proposta i admesa que fou en forma, es practicà amb el resultat que és de veure a les actuacions

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 19 de juliol de 2005.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada, per la ficció legal del silenci administratiu, de desestimació presumpta per part de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de la sol·licitud d'indemnització per responsabilitat patrimonial per acte legislatiu presentada per l'entitat Cala Veya SA. el dia 7 de novembre de 2000.

A la pètita, la part actora, interessa la indemnització de la quantitat de 35.064.059,75 €, actualitzada de conformitat amb l'índex de preus al consum des de l'entrada en vigor de la Llei 1/2000 fins la seva fixació per la sentència a més dels interessos que calguin, exigibles conforme a la Llei General Pressupostaria.

Considera, aleshores, en congruència amb la dita petició, que la dita entrada en vigor, el dia 12 de març de 2000, va suposar la lesió del seu patrimoni, ja que l'ampliació de l'Àrea Natural d'Especial Interès núm. 10 ("Muntanyes d'Artà") de la Llei 1/1991 d'Espais Naturals i de règim urbanístic de les àrees d'especial protecció de les Illes Balears determinà la supressió de l'aprofitament urbanístic reconegut pel planejament als terrenys de la seva propietat comprensius del Sector Urbanitzable 27 "Es Canons" de les Normes Subsidiàries d'Artà (Mallorca) els quals varen passar a tenir la classificació urbanística de sòl no urbanitzable d'especial protecció. Supòsit, afirma, de responsabilitat patrimonial derivada d'acte legislatiu.

A la demanda col·loca l'avaluació econòmica diferenciant dos conceptes indemnitzables, primer, les despeses produïdes pel compliment dels deures inherents al procés urbanitzador que havien resultat inservibles com a conseqüència de la desclassificació legislativa operada per la dita Llei 1/2000, i, segon, els perjudicis ocasionats. Dins les primeres, les despeses, la xifra pujava a la 3.867.288,83 € les quals desglossava de la manera següent, serveis d'assessoria jurídica i representació legal, 13.457.478 pessetes; serveis de personal, administració i lloguers (gestió), 101.065.524 pessetes; projectes tècnics, plans, arquitectes, enginyeria, aparelladors, etc., 42.750.056 pessetes; despeses de financiació externa, 259.803.803 pessetes, i, obres d'urbanització executades, 226.385.858 pessetes. Dins els segons, els perjudicis, 31.196.770,92 €, és a dir la resta fins arribar a la xifra global reclamada de 35.064.059,75 €.

SEGON.- Cal, donada la seva transcendència, assenyalar els antecedents de fet, els quals, a la fi - i posats en relació amb les proves practicades -, poden ser els determinants de l'estimació o no del contenciós. Vegem:

Primer, aprovació del Pla Parcial del polígon 6 de la Colònia de Sant Pere, publicat en el BOCAIB el dia 26 de setembre de 1989.

Segon, aprovació definitiva per l'Ajuntament d'Artà del projecte d'urbanització el dia 21 de setembre de 1992.

Tercer, aprovació definitiva de les NNSS per part del Consell Insular de Mallorca la qual fou publicada en el BOIB el dia 8 d'agost de 1998.

Quart, sol·licitud de modificació del Pla Parcial presentada per Cala Veya SA a l'Ajuntament d'Artà el dia 15 d'octubre de 1998 per a la seva adequació a les dites Normes Subsidiàries;

Cinquè, entrada en vigor el dia 18 d'abril de 1999 de la Llei 6/1999, de 3 d'abril, de les Directrius d'Ordenació Territorial de les Illes Balears; i,

Sisè, entrada en vigor de la Llei 1/2000, de 9 de març, de modificació de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d'Espais Naturals, operada el dia 12 de març de 2000.

A la sentència 618 de 14 de juliol de 2003 dictada a les actuacions 1188 de 2000, i més en concret al primer fonament de dret, assenyalarem pel que feia als fets acreditats, els quals guarden relació amb els que abans exposàvem, i per tant reproduïm, que:

"en fecha 29.06.1992 -antes de la escritura de cesión- se aprobaron definitivamente las NNSS de Artà que redujeron el ámbito del sector, excluyendo del mismo el "paraje preservado" y el "elemento paisajístico singular".

4º) en fecha 21.09.1992 se aprobó definitivamente el Proyecto de Urbanización.

5º) iniciadas las obras de urbanización, a continuación se desarrollaron toda una serie de incidentes que no interesa relatar con detalle pero que en definitiva se resumen en diversas actuaciones de las Administraciones Públicas (Ayuntamiento de Artà, Consell Insular de Mallorca y Govern Balear) tendentes a evitar la urbanización en curso, bien fuese por la vía de un Convenio indemnizatorio (mediante escrito de 17.04.1997 las tres Administraciones dirigen a la empresa promotora recurrente una formal oferta de compra de los terrenos objeto de la urbanización por la cantidad de 600.000.000 ptas. más abono de gastos relativos a actuaciones justificadas), bien mediante la alteración del planeamiento al objeto de que los terrenos quedasen clasificados como no urbanizables (la Comisión Insular de Urbanismo en sesión de 08.07.1997 acuerda suspender la vigencia de las NNSS en el sector de "Es Canons", para su revisión, en base al acuerdo plenario del Consell Insular de Mallorca, de fecha 07.07.1997 en el que se manifiesta la "inequívoca voluntad política de proteger íntegramente Es Canons, en primera instancia, a través de las Normas Subsidiarias subsiguientes a la suspensión del planeamiento de la zona").

No obstante, finalmente el Consell Insular asumió la propuesta de la entidad CALA VEYA,S.A. y el propio Ayuntamiento de Artà, de modo que estimando el recurso ordinario interpuesto contra el acuerdo aprobatorio de las Normas Subsidiarias del art. 51 TRLS/76 -que inicialmente clasificaban como suelo no urbanizable todo el ámbito del Plan parcial- se establecieron unas Normas Subsidiarias en las que se permitían unos usos turísticos y residenciales reduciéndose la población máxima a la cantidad de 2.000 habitantes.

6º) estando en trámite la adaptación del Plan Parcial a la nueva ordenación contenida en las Normas Subsidiarias, el 9 de marzo de 2000 el Parlament de les Illes Balears aprueba la Ley 1/2000, de modificación de la Ley 1/1991, de 30 de enero, de espacios Naturales, por la que se amplió el ámbito de algunas áreas de especial protección y entre ellas, el Sector Urbanizable Nº 27 "Es Canons", por lo que los terrenos a que nos venimos refiriendo quedaron con la clasificación de no urbanizables por disposición legal.".

TERCER.- És important remarcar que a la dita sentència 618 de 2003, al tercer fonament de dret diguérem que:

"la inviabilidad de la acción urbanística que determina la imposible ejecución del Convenio deriva de la Ley 1/2000, de 9 de marzo, de modificación de la Ley 1/1991, de 30 de enero, de Espacios Naturales, -por la que se amplió el ámbito de algunas áreas de especial protección y entre ellas, el Sector Urbanizable Nº 27 "Es Canons"-, y por tanto es a partir de este momento en que los terrenos quedaron con la clasificación de no urbanizables por disposición legal. Las NNSS provisionales de 1998 no habían eliminado la condición de urbanizable de los terrenos, por lo que con independencia de las variaciones en los usos y aprovechamientos, el Convenio no había perdido su objeto y podía mantenerse. Es más, la cláusula "cuarta" del Convenio a la que posteriormente nos referiremos y que establecía una previsión de inalterabilidad de la cesión aún en el caso de variaciones en el Plan Parcial, adquiere su sentido en estas circunstancias.

Igualmente debe rechazarse el argumento de que la Ley 6/1999 de Directrices de Ordenación Territorial habría sido la norma que alteró el planeamiento ya que, tal y como ha dictaminado el perito, no afectó al sector. Es más, la propia resolución recurrida, tras describir las circunstancias normativas por las que ha discurrido el proceso urbanizador, concluye indicando que "del que s'ha exposat, es desprèn que la Llei 1/2000, de 9 de març, per la qual s'amplia l'àmbit d'algunes àrees d'especial protecció, és la causa directa i immediata de la desclassificació dels terrenys i de la impossibilitat de dur a terme el Pla Parcial" .

QUART.- La part actora, ja ho hem assenyalat al primer fonament de dret in fine, interessa ser indemnitzada pel dany emergent i el lucre cessant. La part demandada, en canvi, addueix que hi ha una falta d'acreditació de les despeses; doncs bé, pel que fa al dany emergent hi ha nombroses documentals de caràcter privat dins l'expedient administratiu - folis 63 a 281 - aportades per la reclamant que es fan ressò de les dites despeses. Per altra banda, a una de les proves testificals practicades, la del Sr. Marco Antonio, administrador d'Alcudia Asesores SL, entitat assessora de Cala Veya SA, i desprès de reconèixer les documentals acompanyades amb la demanda afirma la seva realitat; és a dir, serveis d'assessoria jurídica i representació legal, per la xifra de 13.457.478 pessetes; serveis de personal, administració i lloguers (gestió), 101.065.524 pessetes; projectes tècnics, plans, arquitectes, enginyeria, aparelladors, etc., 42.750.056 pessetes; despeses de financiació externa, 259.803.803 pessetes, i, obres d'urbanització executades, 226.385.858 pessetes.

Lucre cessant, en canvi, intentat justificà amb una prova pericial aportada amb la demanda sobre pressupost d'un pla parcial periclitat molt abans de la Llei 1/2000, més en concret des de l'aprovació definitiva de les NNSS que foren publicades al BOIB el dia 8 d'agost de 1998.

Ara bé, i en qualsevol cas, la pregunta que cal respondre aquí és sí, ambdós, són conceptes indemnitzables donades les circumstàncies del litigi. La resposta es troba, entre altres, a les sentències del Tribunal Suprem dels dies 30 de juny de 2001 i 11 d'octubre de 2004.

En el sisè fonament de dret de la segona de les al·ludides, en referència a la primera, es diu:

"El primero de los puntos de vista propuestos -relacionado con la aplicación del principio de buena fe y confianza legítima- conduce a observar que cuando se promulgó la Ley a la que se imputa el perjuicio, la cual, en suma, vino a hacer imposible el completo y acabado desarrollo de la urbanización en la zona declarada área natural de especial interés, los gastos realizados en consideración directa a la actividad empresarial urbanizadora constituyen un perjuicio indemnizable, habida cuenta de que se desarrollaron ante la confianza legítima suscitada por la aprobación de los correspondientes planes parciales, pues, el principio de vigencia indefinida de los planes de ordenación reiteradamente declarado por la jurisprudencia de esta Sala, permite mantener la razonabilidad y legitimidad de dichos gastos y, por ende, justifica el que no exista por parte de los propietarios la carga de soportar las consecuencias de su inutilidad sobrevenida por la alteración mediante Ley de las previsiones urbanísticas que los motivaron. Tampoco esta forma de argumentar es ajena a la jurisprudencia. La sentencia de 12 de mayo de 1987 declara que el mecanismo indemnizatorio del artículo 87 de la Ley sobre Régimen del Suelo y Ordenación Urbana (1976) conlleva que si, confiando en la subsistencia durante un cierto plazo de una determinada ordenación urbanística, se han hecho inversiones y gastos habrá lugar al derecho de la indemnización previsto en el artículo 87 de la citada Ley. El plazo señalado en el artículo 87.2 de la misma opera dando seguridad al mercado inmobiliario y a las actividades de ejecución del planeamiento realizadas vigente el plan, puesto que aunque se modifique éste no provocarán pérdidas para el inversor. Como dice la sentencia de 15 de noviembre de 1993, la ejecución del planeamiento reclama una importante participación de los ciudadanos -artículo 4.2 de la Ley del Suelo de 1976 y, con matices, artículo 4.4 del Texto Refundido de 26 de junio de 1992-, pero esta participación, que exige importantes gastos, sólo podrá producirse cuando esté garantizada la permanencia del planeamiento durante un cierto lapso de tiempo, como se derivaba claramente de la Exposición de Motivos de la Ley de 2 de mayo de 1975, que fundamentaba este régimen indemnizatorio en la seguridad del tráfico jurídico, de manera que la participación de los interesados en la ejecución del planeamiento les otorga la condición de colaboradores de la Administración, pues cumpliendo las exigencias de la función social de la propiedad cooperan en la realización de los fines de interés público a que tiende el planeamiento, y la colaboración con el poder público está sujeta de modo más estricto, si cabe, a las exigencias de la buena fe. Más concretamente, y en lo que ahora importa, la jurisprudencia ha declarado la indemnizabilidad de los gastos hechos para la preparación y aprobación de los instrumentos urbanísticos adecuados para el desarrollo y ejecución de la ordenación vigente (sentencia de 17 de junio de 1989). No es difícil trasponer los principios y las consideraciones en que se apoya esta jurisprudencia a las concepciones más recientes ligadas a la responsabilidad por acto legislativo del Estado o, como en el presente caso acaece, de las Comunidades Autónomas integradas en él y dotadas de capacidad legislativa, habida cuenta de que los principios de buena fe y de confianza legítima son también aplicables, cuando la situación de confianza ha sido generada por la Administración, frente a las innovaciones legislativas que sacrifican el expresado principio en aras de los intereses generales de la comunidad».

Pel que fa al lucre cessant, perjudicis que ha reclamat en via administrativa i judicial, i al qual es contreu el dictamen pericial incorporat, "no responden - vuitè fonament de dret de la sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny de 2001 - a la privación de derechos o interés económicos consolidados e incorporados al patrimonio de la recurrente sino meras expectativas partiendo de la clasificación y calificación urbanística del terreno de su propiedad con anterioridad a la promulgación de la tan repetida Ley Balear 1/1991 - aquí parlem de la seva modificació per la Llei 1/2000, de 9 de març, operada el dia 12 de març de 2000 - de 30 de enero, por lo que, de acuerdo con la doctrina jurisprudencial anteriormente expuesta, no debe ser indemnizada su pérdida.......".

Afirmacions que ens porten a l'estimació parcial del recurs contenciós administratiu.

CINQUÈ.- No s'estimen mèrits per a una expressa imposició de costes processals de conformitat amb l'article 139 de la Llei Jurisdiccional.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- ESTIMAR parcialment el present recurs contenciós administratiu.

SEGON.- DECLARAR inadequats a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats els quals ANUL·LEM condemnant a l'Administració demandada a l'abonament a la part recurrent de la xifra de 3.867.288,83 € amb més els interessos legals de demora, exigibles conforme a les previsions de la Llei General Pressupostaria.

TERCER.- No s'hi fa una expressa imposició de costes processals.

Contra la present no hi cap recurs ordinari

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il· lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.

PUBLICACIÓN: En la misma fecha fue leída y publicada la anterior resolución por el Ilmo. Sr/a. Magistrado que la dictó, celebrando Audiencia Pública. Doy fe.

DILIGENCIA: Seguidamente se procede a cumplimentar la notificación de la anterior resolución. Doy fe.