Sentencia Administrativo Nº 778/2013, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 174/2013 de 22 de Noviembre de 2013

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00778/2013

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA ILLES BALEARS

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

APEL·LACIÓ

Rotlle Sala núm. 174/2013

Actuacions Jutjat núm. 3 PO 192/12

SENTÈNCIAnúm. 778

Il·lès. Srs. Palma, a 22 de novembre de 2013

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón. ------------------------- VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 174 de 2013, dimanants de les actuacions número 192/2012 del Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Palma, tramitat pel procediment abreujat, seguit entre parts, d'una, com a apel·lant, la Sra. Marisol , representada pel procurador Sr. Pasacual Fiol i dirigida per l'advocat Sr. Rafael Ortíz, i com a apel·lada, l'Administració demandada, el Consell Insular de Mallorca, representada i assistida pel seu lletrat.

L'objecte del recurs és la desestimació presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, de les al·legacions formulades en tràmit d'audiència, per acord de 14 de març de 2008 adoptat per la Comissió insular d'ordenació del territori, urbanisme i patrimoni històric del Consell Insular de Mallorca.

La quantia es fixa en indeterminada.

El procediment seguit ha estat el previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 3 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma de Mallorca, el dia 9 de maig de 2013, dictà la interlocutòria número 135 on va declarar la inadmissibilitat del recurs contenciós administratiu.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, oposant-se al mateix la direcció lletrada de la part demandada.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 12 de novembre de 2013.

Fundamentos

PRIMER .- S'accepten íntegrament els raonaments jurídics que empra la interlocutòria d'instància i la decisió a la qual arriba.

Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada de forma presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, de les al·legacions formulades en tràmit d'audiència, per acord de 14 de març de 2008 adoptat per la Comissió insular d'ordenació del territori, urbanisme i patrimoni històric del Consell Insular de Mallorca.

La interlocutòria núm. 135 de 2013, del dia 9 de maig, del Jutjat contenciós administratiu núm. 3 dels de Palma, arriba a la conclusió que el contenciós esdevé inadmissible. Acceptà, així, la tesi patrocinada per la representació de la demandada. Inadmissibilitat que va observà a partir de la consideració que la impugnació que es pretenia era conseqüència d'uns actes administratius derivats de l'execució d'una sentència ferma dictada per nosaltres el dia 2 de febrer de 2001. Concretament, la núm. 134 a les actuacions 1488/1998. Es feia, aleshores, ressò del que es preveu als articles 103.1 i 109 de la Llei reguladora de la jurisdicció 29/1998, de 13 de juliol.

Estima la part apel·lant que, en definitiva, el Consell Insular de Mallorca el que feia o fa és executar els seus actes originaris no pas la referida sentència. Estem, afirma, en presència d'una sentència declarativa que avalava i confirmava l'actuació administrativa prèvia que havia ocasionat tot aquest debat.

SEGON .- Abans de descriure els fets calgui dir, i aquesta reflexió és important als efectes de la forma i manera en què ve plantejada l'apel·lació, que quan s'aixeca aquesta la jurisprudència ha declarat, i ho ha reiterat, que l'escrit d'apel·lació no s'ha de constrenyí a reproduir els arguments de la demanda o contestació, sinó que, i degut a què estem en presència d'un procés impugnador, es fa precís assenyalar quin són, al seu parer, els arguments de la sentència d'instància que no donen resposta adequada, per omissió, incongruència o falta de correspondència en l'aplicació del dret o la doctrina, amb el supòsit de fet plantejat.

És evident que el Tribunal ad quem té que saber, i això és indispensable, les raons o motius de l'oposició a la sentència de primera instància.

En definitiva, com assenyalen les Sentències de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1998 i 22 de juny de 1999 , el recurs d'apel·lació té per objecte la depuració d'un resultat processal obtingut a la instància, de tal manera que l'escrit d'al·legacions de l'apel·lant 'ha de contener una crítica de la sentencia impugnada que es la que debe servir de base para la pretensión sustitutoria del pronunciamiento recaído en primera instancia'. També, en aquesta línia, la Sentència del Tribunal Constitucional 1998/101, de 18 de maig, digué, que no era admissible, en aquesta fase del procés, plantejar el debat amb els mateixos termes en què ho fou a la primera instància 'como si en ella no hubiera recaido sentencia, pues con ello se desnaturaliza la función del recurso, ello sin perjuicio claro está de recordar que el recurso de apelación es un novum iudicium'

Cal esbrinar, aleshores, sí, efectivament, s'ha contestat amb més o menys amplitud a la resposta total de la sentència, en les consideracions que es fan a la seva fonamentació i es surt al pas de l'aspecte que la defensa de l'apel·lant entén com a rellevant. No hi surt.

TERCER .- Efectivament, no hi surt. A la nostra sentència 134 de 2001 havíem assenyalat que l'objecte de revisió jurisdiccional ho era ' el Acuerdo del Pleno del Consell Insular de Mallorca de fecha 6 de julio de 1998, por medio del cual se ordena la demolición de las obras realizadas sin licencia en el polígono NUM000 , parcela NUM001 del T.M. de Pollença, consistentes en la construcción de una vivienda, así como la restitución de los terrenos a su estado anterior '. Fou confirmat i desestimat el recurs contenciós administratiu aixecat contra ell.

La sentència dictada ho era en matèria de disciplina urbanística i, precisament, en aquesta matèria, cal tenir present la doctrina del Tribunal Suprem sobre la dita qüestió, verbi gratia la sentència de 22 de juliol de 2005 , on es digué:

'es jurisprudencia de este Tribunal Supremo la que afirma con reiteración que tratándose de obras realizadas al amparo de una licencia que contraviene normas urbanísticas, la anulación de ésta comporta la obligación de demolición de aquéllas; de suerte que, ni la sentencia que acuerda ésta, aunque no hubiera sido pedida, es incongruente, ni se rebasa el sentido del título ejecutivo cuando se ordena tal demolición en la fase de ejecución pese a que el título sólo contuviera explícitamente el pronunciamiento anulatorio de la licencia (por todas, pueden verse las sentencias de 3 de julio de 2000 , 19 de noviembre de 2001 , 26 de julio de 2002 y 7 de junio de 2005 , dictadas, respectivamente, en los recursos de casación números 2061/1995 , 4060/1999 , 3303/2000 y 2492/2003 ). Por tanto, anuladas las licencias debe, en principio, demolerse las obras realizadas a su amparo' .

Doncs bé, vist el desenvolupament de les actuacions i el contingut de la sentència a la qual ens estem referint, i conforme al que es preveu als articles 103 i següents de la Llei Jurisdiccional , tot el que derivi d'ella s'ha de instal·lar, necessàriament en seu d'aquest Tribunal, més concretament a les dites actuacions 1488 de 1998, doncs és aquí, i no altre lloc, on pertoca analitzar si la sentència ferma s'ha dut o no a terme en deguda forma. No és pot anar de forma separada a recórrer actes administratives, com si es tractés d'un procediment ordinari nou, que són conseqüència dels actes originaris revisats pel Tribunal.

Per cloure aquesta dissertació ens hem de referir, en tesi que reiterem, a la sentència núm. 55 de 31 de gener de 2011 , actuacions 809 de 2009, en què diguérem:

'Es evidente, y así ha de señalarse que las resoluciones impugnadas en los presentes autos son un mero acto de ejecución de la Sentencia tantas veces citada, consecuencia de la obligación legal que a la Administración demandada impone el artículo 104.1 de la Ley Jurisdiccional de 'llevar a puro y debido efecto' el contenido del fallo judicial, así como de practicar 'lo que exija el cumplimiento de las declaraciones contenidas en el fallo'; decisiones estas carentes de entidad objetiva suficiente para servir de soporte a una nueva pretensión procesal, deviniendo la misma, asimismo, inadmisible al amparo de la causa prevista en la letra c) del artículo 69 de la Ley 29/1998 .

Pues como el Tribunal Supremo ha venido reiteradamente declarando las resoluciones que dicte la Administración en ejecución de las Sentencias dictadas en vía contencioso-administrativa, no son a la vez recurribles ante esta Jurisdicción, y es que en rigor tales actos no constituyen, en sentido estricto, resoluciones de la Administración, como actos sujetos al Derecho Administrativo, y, por tanto, no pueden considerarse incluidos en el artículo 1 de la Ley, sino que, en realidad, emanan de la jurisdicción con el carácter de actos procesales que tienen su base en los artículos 103 y 104 de la Ley de la Jurisdicción Contencioso-Administrativa , en cuanto establecen las normas encaminadas al cumplimiento y ejecución de las sentencias firmes.

En efecto, el Alto Tribunal tiene establecido que la ejecución de una Sentencia por la Administración puede dar lugar a resoluciones que son meros medios o instrumentos para la efectividad del fallo, lo que impide abrir una vía procesal independiente de la anterior, dado que tales actos no reúnen los requisitos exigidos para ser combatidos en un nuevo recurso jurisdiccional porque forman parte de un proceso anterior en el que la fase cognitiva quedó conclusa, pero no así la de ejecución , y mientras las actuaciones no salgan de su propio ámbito, no es posible que generen acto susceptibles de impugnación en un proceso independiente del que traen causa.

A la vista de la doctrina expuesta, procede declarar la inadmisión del recurso sin entrar en el examen de las cuestiones de fondo planteadas, por tratarse de un acto dictado en ejecución de una sentencia , que carece de sustantividad propia, en cuanto que, no se trata de un acto administrativo -una disposición- en sentido estricto sujeto al Derecho Administrativo, sino de un acto emanado de un mandato de la Jurisdicción en una actuación procesal, correspondiendo a un incidente de ejecución de sentencia, la resolución de las controversias que pudiera suscitar la ejecución, en sus propios términos, de lo acordado en sentencia firme, y en definitiva, la concordancia entre lo decidido o resuelto por el órgano jurisdiccional y la ejecución de la correspondiente sentencia, que materialmente corresponde llevar a cabo, bajo aquel control, al órgano administrativo, en virtud de los artículos 8.1 y 103 y siguientes de la Ley Jurisdiccional y 117.3 dela Constitución Española'.

En conseqüència, desestimem el recurs d'apel·lació i confirmem la interlocutòria d'instància.

QUART .- No s'estimen mèrits per a una expressa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional .

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER .- DESESTIMARel present recurs d'apel·lació contra la interlocutòria número 135 de 9 de maig de 2013 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Palma en el si de les seves actuacions 192/2012 tramitades pel procediment ordinari, la qual CONFIRMEM.

SEGON .- Es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional a la part apel·lant.

Contra la present no hi cap recurs ordinari.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.