Sentencia Administrativo Nº 805/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 137/2006 de 05 de Octubre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA

SALA DE LO CONTENCIOSO ADMINISTRATIVO

SECCIÓN TERCERA

ROLLO Nº: 137/2006

APELANTE : AYUNTAMIENTO DE SALOU, Millán Y ROBERTO PEREZ

S.A.

C/ Millán Y ROBERTO PEREZ S.A. Y AYUNTAMIENTO DE

SALOU

S E N T E N C I A Nº 805

Ilustrísimos Señores :

MAGISTRADOS

D. JOSÉ JUANOLA SOLER.

D. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS.

D. FRANCISCO LÓPEZ VÁZQUEZ.

BARCELONA, a cinco de octubre de dos mil seis.

Visto por la Sección Tercera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del

Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, el recurso de apelación nº 137/2006, seguido a instancia

del AYUNTAMIENTO DE SALOU, representado por el Procurador Don ANGEL QUEMADA RUIZ, y

Don Millán y la entidad ROBERTO PEREZ S.A., representados por la

Procuradora Doña MARIA PILAR ALBACAR ARAZURI, contra, respectivamente, Don Millán y la entidad ROBERTO PEREZ S.A. y el AYUNTAMIENTO DE SALOU, sobre

Urbanismo-Gestión.

En la tramitación de los presentes autos se han observado las prescripciones legales, siendo Ponente el Ilmo. Sr. Magistrado Don MANUEL TÁBOAS BENTANACHS.

Antecedentes

1º.- Ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Tarragona nº 1 y en los autos 359/2004, se dictó Sentencia nº 28, de 31 de enero de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Que debo estimar y estimo el Recurso Contencioso-Administrativo interpuesto por D. Millán y D. ROBERTO PEREZ S.A., representados por el Procurador D. Jose Manuel Gracia Macias, contra el Decreto del Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Salou, de fecha 6 de agosto de 2004, por no ser ajustada a derecho".

2º.- En la vía del recurso de apelación, recibidas las actuaciones correspondientes y habiendo comparecido la parte apelante finalmente se señaló día y hora para votación y fallo, que ha tenido lugar el día 5 de octubre de 2006, a la hora prevista.

Fundamentos

PRIMERO .- El 6 de agosto de 2004 el Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de Salou dictó Decreto por virtud del que, en esencia, se decretó "PRIMER.- INADMETRE parcialment el recurs de reposició interposat en data 14.4.2004, contra lacord de la junta de govern local del dia 26.1.04, respecte de les manifestacions emeses en referència a les parcel·les de referència cadastral NUM000 i NUM001 , donat que el recurs de reposició no contempla que la Junta de Govern Local de data 29.3.2004, ja ha acordat atorgar parcialment la llicència municipal de parcel· lació sol·licitada, pel que fa referència a les esmentades parcel·les. SEGON.- DESESTIMAR el recurs de reposició interposat en escrits de data 14.4.2004 i 14.5.2004, contra lAcord de la Junta de Govern Local de data 29.3.2004, respecte de les manifestacions emeses en referència a les parcel· les de referència cadastral NUM002 i NUM003 , dacord amb els informes emesos i motius expresats al cos daquest decret."

Formulado recurso contencioso administrativo ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Tarragona nº 1 y en los autos 359/2004, se dictó Sentencia nº 28, de 31 de enero de 2006 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Que debo estimar y estimo el Recurso Contencioso-Administrativo interpuesto por D. Millán y D. ROBERTO PEREZ S.A., representados por el Procurador D. Jose Manuel Gracia Macias, contra el Decreto del Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Salou, de fecha 6 de agosto de 2004, por no ser ajustada a derecho".

SEGUNDO .- La Administración demandada en primera instancia formula recurso de apelación contra la Sentencia referida fundándolo, sustancialmente, en que a la luz del artículo 184 de la Ley 2/2002, de 14 de marzo, de Urbanismo de Cataluña , el artículo 183 del Plan de Ordenación Urbanística Municipal de Salou de 2003 para la subzona 12b exige un frente mínimo de parcela de 20 metros que no cumplen las fincas NUM004 y NUM005 de autos como resulta en especial del informe de 2 de julio de 2004 obrante a los folios 105 y 106 del expediente administrativo- y en razón a la preexistencia de la ocupación del edificio colindante, supuesto perfectamente conocido por la parte actora en primera instancia habida cuenta de lo concretado en la escritura pública de 13 de agosto de 2004 y de lo que se construía del edificio colindante a resultas de la licencia de obras 703/2000. Realidad la expuesta que debe prevalecer sobre las menciones fácticas registrales. Y todo ello inviabilizando cualquier intento de obtención de la licencia por silencio administrativo positivo.

En la adhesión a la apelación formulada por la parte actora en primera instancia se articulan los siguientes motivos:

a) Se indica que la Sentencia sólo se pronuncia sobre el acto administrativo de 6 de agosto de 2004 cuando se impugnaron también los de 26 de enero y 29 de marzo de 2004.

b) Se indica que la sentencia no se pronuncia sobre la pretensión relativa a la obtención de la licencia de parcelación.

c) Igualmente se significa que no existe pronunciamiento sobre la pretensión indemnizatoria de daños y perjuicios causados por la estimación de la pretensión de anulación y se indica que de la misma forma se hizo valer para el caso de desestimación.

d) Se insiste en que la denegación de la licencia se operó por órgano manifiestamente incompetente Junta de Gobierno Local, que no la Alcaldía-.

e) Se postula que la licencia se debe entender otorgada por silencio administrativo y el acto que la deniega no es sino uno de revisión de acto declarativo de derechos sin seguir el procedimiento establecido.

f) Se indica que la ocupación de la finca por la edificación colindante no impide la concesión de la licencia de parcelación que ello supone incidir en cuestiones ajenas a la competencia municipal

g) Se infringe el carácter reglado de las licencias y carecer manifiestamente de motivación.

h) Se alude a que la licencia de edificación en liza había caducado en el momento de solicitar la licencia de parcelación.

TERCERO .- Por razones de claridad expositiva y para el debido tratamiento de los motivos de apelación formulados interesa abordar, en primer lugar, la perspectiva del silencio administrativo positivo en sede de licencias urbanísticas en el derecho urbanístico de Cataluña que goza de la relevante sentencia nº7, de 22 de abril de 2005, dictada por la Sección de Casación de esta Sala , en la vía de recurso de casación en interés de la ley que procede relacionar del siguiente modo:

"PRIMER. L'Ajuntament de Barcelona interposa el present recurs de cassació en interès de Llei, a l'empara de l' art. 101 de la Llei jurisdiccional (LJCA ), contra la Sentència núm. 139/2004, de 14 de setembre de 2004, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 13 de Barcelona , que estima el recurs interposat per la Sra. Melisa contra la denegació, primer, del regidor del districte i, després en alçada, de l'alcalde, de la llicència d'obres sol·licitada a fi de legalitzar el cobriment parcial d'un celobert.

La sol·licitud es va presentar el 20 de setembre de 2002 i la denegació del regidor (de data 28 de novembre de 2002) es va notificar el 17 de febrer de 2003. La denegació considera que la construcció de la coberta infringeix el que disposen els arts. 233 i 234 de les normes urbanístiques del Pla General Metropolità .

SEGON. La Sentència esmentada considera que la llicència sol·licitada s'ha obtingut per silenci positiu i, en conseqüència, declara nuls de ple dret els actes administratius impugnats, sense perjudici del dret i el deure que assisteix la Corporació demandada per promoure, si s'escau, la revisió d'ofici de la llicència així aconseguida.

La Sentència estima que és d'aplicació al cas la nova Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme (LU), que havia entrat en vigor tres mesos abans de la sol·licitud. Constata que entre la data d'aquesta sol·licitud i la de la notificació de la denegació van transcórrer més de quatre mesos, i que, per tant, es van superar els terminis establerts en els art. 81 i 82 del Reglament d'obres , activitats i serveis de les entitats locals, aprovat per Decret 179/1995, de 13 de juny (ROAS ), en matèria de llicències urbanístiques. I conclou la procedència de l'obtenció de la llicència per silenci segons la interpretació que du a terme, bàsicament entorn dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU en relació amb l'art. 43 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre , de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú ( LPAC).

Però, a més, com argument retòric ("encara més"), la Sentència declara que seria igualment procedent l'obtenció de llicència per silenci positiu d'acord amb la normativa anterior a la LU.

TERCER. La Corporació recurrent en cassació planteja diverses peticions. Atès que considera que la sol·licitud de llicència porta causa d'un expedient de mesures de reposició de la legalitat urbanística incoat amb anterioritat a l'entrada en vigor de la LU, demana, en primer lloc, que es fixi com a doctrina legal que una sol·licitud amb tals característiques ha de tramitar-se d'acord amb la normativa anterior a la Llei esmentada, segons disposa l'apartat 1 de la seva disposició transitòria setena; per tant, el text refós de les disposicions legals vigents a Catalunya en matèria d'urbanisme, aprovat per Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol (TRU ). I, en consonància amb aquesta petició, postula també que es fixi com a doctrina legal que la regulació dels efectes del silenci administratiu que fa l' art. 82.1 del ROAS no contradiu el que disposa l' art. 247.3 del TRU , norma de rang superior.

D'altra banda, insta igualment que es declari com a doctrina legal una en tot oposada a la interpretació que la Sentència fa dels arts. 5.2 i 180.2 de la LU i 43 de la LPAC.

QUART. En el recurs de cassació en interès de llei és present la finalitat nomofilàctica pròpia de la genuïna cassació . El seu sentit és el d'evitar que greus errors en l'aplicació de l'ordenament jurídic, perjudicials per als interessos generals, és perpetuïn. Per aconseguir-ho, la LJCA ordena a la sentència de cassació fixar en la decisió la doctrina legal, és a dir, establir jurisprudència en una sola sentència amb la finalitat que, davant la necessitat de subjectar-se a aquesta, els tribunals d' instància desisteixin de la interpretació iniciada.

El seu objecte és, per tant, la correcta interpretació i aplicació de normes emanades de la Comunitat Autònoma que hagin estat determinants de la decisió objecte de recurs, i és necessari per a la seva acollida que la solució adoptada per la sentència contra la qual és recorri sigui greument danyosa per a l'interès general i manifestament errònia i susceptible de durar en el temps.

No escau , d' altra banda, sol·licitar que és fixi com a doctrina legal el tenor literal d'una norma, sense cap interpretació , o que la interpretació pretesa sigui inútil per òbvia, ja que l'objecte d'aquest recurs versa sobre la fixació de la correcta interpretació de la Llei. La jurisprudència té com a finalitat la fixació de pautes sobre la interpretació de les normes jurídiques mitjançant la determinació del recte sentit d'aquestes, la integració de les seves llacunes i la unificació de la diversitat de criteris.

CINQUÈ. Ara bé, com s'acaba d'indicar, únicament podrà enjudiciar-se a través d'aquest recurs la correcta interpretació i aplicació de normes autonòmiques que hagin estat determinants de la decisió, segons disposa l' art. 101 de la LJCA . Per tant, no és procedent que la Sala faci un pronunciament d'aquest tipus respecte de l'argumentació que utilitza la Sentència objecte de recurs ("encara més") a propòsit de la normativa anterior a la LU. Tal argumentació és irrellevant perquè no versa sobre l'aplicació dels preceptes que efectivament han estat determinants de la decisió objecte de recurs. La finalitat d'aquest recurs extraordinari és la de, respectant en tot cas la situació jurídica particular derivada de la sentència objecte de recurs, fixar en la decisió, quan sigui estimatòria, la doctrina legal aplicable al supòsit concret debatut ( STS, 3 de maig de 2004 ), però no la que seria procedent en casos hipotètics.

Per la resta, la recurrent en cassació demana que es fixi com a doctrina legal una determinada aplicació d'una disposició transitòria que la Sentència contra la qual s'ha recorregut ha ignorat, no que la hagi aplicat erròniament, i això amb independència que seria qüestionable -per descomptat la recurrent no ha al·legat res sobre això- qualificar de greument danyós per a l'interès general la indeguda tramitació conforme a la Llei nova d'un expedient urbanístic en lloc de subjectar-se a la Llei antiga, quan aquesta ha estat derogada des de fa cinc anys.

L'enjudiciament cassacional haurà de limitar-se, per tant, a les normes que sí han estat determinants de la decisió, en els termes que es van exposar en el precedent fonament jurídic segon (segon paràgraf).

SISÈ. Sosté la Sentència objecte de recurs que la LU ha vingut a introduir un canvi de paradigma en matèria de silenci positiu mitjançant l'acomodació de la legislació urbanística a la normativa bàsica estatal en matèria de règim jurídic, és a dir, la LPAC, de manera que l' art. 180.2 de la LU -malgrat la clàusula "sense perjudici" de l' art. 5.2 de la pròpia Llei - suprimeix qualsevol gènere d'especialitat o de particularitat en l'àmbit urbanístic, a propòsit del modus operandi del silenci administratiu positiu, gaudint el legislador autonòmic, això sí, de la facultat d'alterar el sentit del silenci.

No comparteix la Sala aquesta apreciació. L' art. 5.2 de la LU estableix que "en cap cas no és podin considerar adquirides per silenci administratiu facultats urbanístiques que contravinguin a aquesta Llei o al planejament urbanístic ", principi relatiu a l'àmbit del dret de propietat que té rància tradició en el dret urbanístic i que fins i tot s'ha vist realçat amb aquesta nova Llei segons es desprèn d'una interpretació sistemàtica. En efecte, aquest principi apareixia en l' art. 247.3 del TRU , ubicat en el capítol II del títol V ("sobre l'exercici de les facultats relatives a l'ús i edificació del terra"), mentre que la LU ho recull en el títol preliminar, al costat d'altres principis de primordial importància (participació de les plusvàlues, inexistència del dret a exigir indemnització per l'ordenació urbanística, repartiment equitatiu de beneficis i càrregues, nul·litat de les reserves de dispensació, acció pública...).

Per la resta, no hi ha res en el preàmbul de la LU que reveli aquest "canvi de paradigma" en una qüestió tan rellevant. És més, el que recull és que aquest conjunt de principis constitueixen la porta d'accés a la resta dels preceptes. Dit d'una altra manera, que aquests preceptes, entre ells el 180.2, han d'interpretar-se a la llum dels principis inspiradors de la Llei. Però és que, fins i tot, aquest precepte 180.2, en establir que "el sentit positiu del silenci administratiu en aquesta matèria s'entén sens perjudici del que disposa l' article 5.2 i en el marc del que estableix la legislació aplicable sobre procediment administratiu comú", estalvia expressament la prohibició continguda en el 5.2.

SETÈ. És cert, com afirma la Sentència objecte de recurs, que hi ha en la LU un reconeixement exprés del sentit positiu del silenci en aquesta matèria a diferència del TRU, però això no desvirtua tot el que s'ha raonat. La llicència s'obtindrà per silenci si es compleixen de manera simultània els requisits d'ordre formal i els de naturalesa substantiva. Si no hi ha adequació a l'ordenació urbanística faltarà l'element substantiu i l'acte denegatori de la llicència no serà revocador de drets subjectius del peticionari, ja que aquests drets no han estat adquirits.

El principi general del silenci positiu en el cas de procediments iniciats a sol·licitud d'interessat que instaura l' art. 43 de la LPAC admet l'excepció que una norma amb rang de Llei estableixi la contrària. En el cas examinat introdueix aquesta excepció l' art. 5.2 de la LU , en els termes ja examinats. Una excepció reiteradament confirmada pel Tribunal Suprem ( sentències, de 14 de març, 2 i 4 de juny de 1997; 9 de març i 15 de maig de 1998; 29 de juny, 6 de juliol, 15 i 27 de desembre de 1999; 10 de juliol i 12 de desembre de 2001; 4 de febrer i 19 de juny de 2002, 8 de novembre de 2003 i 16 d'abril de 2004 , entre d'altres), així com pels pronunciaments d'aquesta Sala (Secció 3a) que conformen una inequívoca doctrina en matèria de llicències, de planejament urbanístic i de llicències d'activitats mediambientals en matèria urbanística; entre d'altres, com a més recents, les de 28 de juny i 7 de setembre de 2004, i la d'1 de març de 2005.

VUITÈ. Al·ludeix la Sentència objecte de recurs a la necessitat que, també en seu urbanística, puguin harmonitzar-se els principis constitucionals de legalitat i seguretat jurídica ( art. 9.1 i 3 de la Constitució ) i es resolgui la tensió entre tots dos conforme a les regles establertes per la LPAC, i a la impossibilitat de propugnar interpretacions de la LU que configuraria un silenci mancat d'efectes ope legis.

Cal assenyalar sobre això que la millor manera de resoldre aquesta indubtable tensió potser no és mitjançant una norma general de procediment. El mateix legislador, quan preveu excepcions a la regla general, està remetent a la legislació sectorial que és la que regula i té en compte els béns i valors específics sobre els quals incideix, i pot determinar llavors, amb major coneixement, les condicions i l'abast de la preferència d'un principi sobre de l'altre. Almenys en un ordre hipotètic tampoc sembla que hi hagi dificultat per admetre que no tots els sectors de la vida social són iguals ni demanden un tractament indiferenciat.

D'altra banda, la previsió dels efectes del silenci positiu pel joc de l'excepció ja esmentada no fa inoperant l' art. 4.5 de la LPAC en matèria d'urbanisme. Té la seva aplicació, encara que limitada.

NOVÈ. Hi concorren tots i cadascun dels pressupòsits processals que exigeix l' art. 101 de la LJCA , també la circumstància que la doctrina de la Sentència objecte de recurs sigui greument danyosa per a l'interès general. Si s'admetés podria generalitzar-se una situació urbanística contra legem que difícilment seria reversible mitjançant el mecanisme de la revisió d'ofici i que, en tot cas, comportaria quantioses indemnitzacions amb càrrec a l'erari públic.

És procedent, per tant, l'estimació del present recurs de cassació en interès de llei, amb l'objecte a què es refereix el punt 3 de la pètita, sense que hagi de fer-se declaració especial sobre les costes causades, d'acord amb l' art. 139.2 de la Jurisdiccional ".

Y todo ello al punto que la doctrina establecida en su parte dispositiva es la siguiente:

"Estimem el recurs de cassació en interès de llei interposat per l'Ajuntament de Barcelona contra la Sentència núm. 139/2004, de 14 de setembre de 2004, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 13 de Barcelona , i respectant la situació jurídica que d'ella es deriva, establim com a doctrina legal la següent :

Que el que disposa l' article 5.2 de la Llei 2/2002, de 14 de març , d'urbanisme constitueix una regla especial de l'ordenament sectorial urbanístic permesa per l' article 43.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre , de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que exceptua dels efectes positius del silenci administratiu aquells supòsits en què una norma amb rang de llei estableixi el contrari, de manera que el sentit positiu del silenci mencionat en matèria de llicències urbanístiques, a què fa referència l' article 180.2 de la Llei 2/2002 esmentada, només es produeix quan el que s'ha sol·licitat s'ajusta a la legislació i al planejament urbanístic.

Sense especial pronunciament en matèria de costes".

Doctrina la expuesta que no puede sino aplicarse al presente caso como, reiteradamente, esta Sección ha ido defendiendo en otros casos de análoga o idéntica significación, lo que conlleva el rechazo y decaimiento de las razones que no se ajusten a la misma.

CUARTO .- Desde la perspectiva subjetiva no cabe viabilizar la tesis de nulidad por la falta de competencia de la denominada Junta de Gobierno Local cuando en el halo de los órganos administrativos municipales del Ayuntamiento demandado cualquier línea argumental en ese sentido queda precarizada y desvirtuada desde el momento y en todo cuando es la propia Alcaldía la que resuelve los recursos administrativos formulados, a no dudarlo, haciendo suyos los pronunciamientos administrativos que deben analizarse en el fondo como se efectuará seguidamente.

QUINTO .- Puestos a examinar el fondo objetivo del caso debe, en primer lugar, descartarse la pretendida relevancia de la falta de motivación de los actos impugnados y de que la licencia de obras en su momento otorgada se hallaba en situación de caducidad y ello es así ya que, en abreviada y suficiente síntesis, los actos administrativos impugnados desde luego constan suficientemente motivados dando a conocer las razones especialmente fácticas y urbanísticas sobre el caso y ya que la situación de caducidad en forma alguna se erige en obstáculo para mostrar la realidad fáctica que se expondrá a continuación.

Pues bien, examinando detenidamente el caso seguido en primera instancia efectivamente debe estimarse que nos hallamos ante unas fincas clasificadas por el Plan de Ordenación Urbanística Municipal de Salou de 2003 de Suelo Urbano, clave Subzona 12b1 "Zona de vivenda unifamiliar i aparellada" resultando de aplicación el artículo 183 de la Normativa Urbanística que, en lo que ahora interesa, exige una fachada mínima de 20 m.

Aunque la parte actora en primera instancia trata de referir el caso a una adaptación a una configuración catastral de las parcelas, no puede desconocerse que todo conlleva a estimar que de lo que se trataba era de disimular o eludir que esa configuración catastral no acontecía en la realidad y lo verdaderamente trascendente era atender a una realidad consistente en que la verdadera configuración de las dos fincas que deben ocuparnos en esta alzada aparecía comprometida por una edificación y obras fruto de una licencia de obras anterior en principio para la finca vecina y colindante sin que sea necesario abundar sobre si se ajustaba o no la misma- pero que desvirtuaba todo intento de ceñir el caso a la mera perspectiva catastral. Todo ello de tal suerte que con la superficie ocupada por el inmueble y por una rampa y un muro de cierre de la finca sólo permite estimar que para las dos fincas de autos - NUM004 y NUM005 - se da lugar a un frente de fachada para ambas de 35.15 metros longitudinales para lAvinguda Mirador y de 38.74 metros longitudinales para la calle País Basc, es decir, se mire como se mire, sin que pueda alcanzarse para cada una de las fincas referidas un frente de fachada de 20 metros a tales efectos baste remitirse a lo dictaminado pericialmente en los autos seguidos en primera instancia y en especial lo hecho constar en el plano 3.4 y 3.5-.

Siendo ello así, bien se puede comprender que, sin caer en instrumentalizaciones o artificiosidades que tan poco tienen que ver con el recto sentido del caso que se enjuicia, debe estarse a la adecuada y pertinente determinación del caso en la concreta realidad concurrente y que debe imponerse ante cualesquiera hipótesis interesadas que no respeten y se ajusten a la real entidad del supuesto de autos, desde luego a salvo las acciones que correspondan a dilucidar en su caso y si es que procede en la vía civil ya que en vía administrativa y en vía contencioso administrativa se debe circunscribir el análisis a los términos en que se han formulado las correspondientes pretensiones que se van analizando en la presente sentencia.

En consecuencia, brilla por su relevancia que la solicitud efectuada, por lo que hace referencia a las fincas NUM004 y NUM005 y por no ajustarse al parámetro urbanístico de fachada mínima, no podían gozar de la obtención de la licencia de parcelación pretendida por impedirlo lo dispuesto en el reiteradamente invocado artículo 183 de la Normativa Urbanística del Plan de Ordenación Urbanística Municipal de Salou de 2003 en relación con el artículo 184 de la Ley 2/2002, de 14 de marzo, de Urbanismo de Cataluña , aplicables al caso por razones temporales.

De ello cabe inferir, sin temor a error, de un lado y en aplicación a lo razonado en el Fundamento Jurídico Tercero que la licencia no pudo obtenerse a los efectos jurídico urbanísticos que nos corresponde enjuiciar por silencio positivo, de otro lado, que la denegación expresa producida en forma alguna vulneró el régimen de revisión que se pretendía y, finalmente, que no se ha infringido el régimen del otorgamiento reglado de las licencias urbanísticas.

SEXTO .- Por todo ello deberá estimarse el recurso de apelación formulado por la parte demandada en primera instancia en el sentido de que, manteniendo el pronunciamiento de costas para la primera instancia, procede desestimar el recurso contencioso administrativo formulado por la parte actora en primera instancia contra el acto administrativo de la Alcaldía de 6 de agosto de 2004 en relación con los actos administrativos de 26 de enero y de 29 de marzo de 2004.

SÉPTIMO .- Expuesto lo anterior y tratando de agotar los temas planteados por las partes en el halo de la adhesión a la apelación debe añadirse lo siguiente:

1.- Como consecuencia de lo anterior no procede acordar la procedencia del otorgamiento de licencia de parcelación para las fincas NUM004 y NUM005 en la forma interesada por la parte actora en primera instancia, que pasó desapercibida al Juzgado "a quo".

2.- Y de la misma forma cabe resaltar que la denegación procedente en forma alguna muestra los elementos de suyo necesarios para poder estimar la procedencia de una pretensión indemnizatoria como la pretendida por la parte actora en primera instancia, que igualmente pasó desapercibida en el Juzgado "a quo".

Por consiguiente, si bien debe estimarse la incongruencia omisiva en que se ha incurrido por el Juzgado "a quo", el pronunciamiento a que cabe llegar debe ser el desestimatorio de esas pretensiones.

QUINTO .- A los efectos de lo dispuesto en el artículo 139.2 de la Ley de la Jurisdicción Contencioso Administrativa de 1998 y atendida la estimación acaecida de la apelación, que no alcanza al pronunciamiento de costas en primera instancia, no procede condenar en costas en el presente recurso de apelación a ninguna de las partes. Y respecto a la adhesión a la apelación habiendo debido de pronunciarse este tribunal sobre temas no resueltos en la instancia, aunque en sentido desestimatorio, no se estiman méritos para condenar en costas a ninguna de las partes.

Fallo

Que ESTIMAMOS el presente recurso de apelación interpuesto a nombre del AYUNTAMIENTO DE SALOU contra la Sentencia nº 28, de 31 de enero de 2006, del Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Tarragona nº 1, recaída en los autos 359/2004 , cuya parte dispositiva en la parte menester estableció "Que debo estimar y estimo el Recurso Contencioso-Administrativo interpuesto por D. Millán y D. ROBERTO PEREZ S.A., representados por el Procurador D. Jose Manuel Gracia Macias, contra el Decreto del Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Salou, de fecha 6 de agosto de 2004 , por no ser ajustada a derecho", que se revoca, a excepción de su pronunciamiento de costas para la primera instancia que se mantiene, y en su lugar se desestima el recurso contencioso administrativo formulado por la parte actora en primera instancia contra el acto administrativo de la Alcaldía de 6 de agosto de 2004 en relación con los actos administrativos de 26 de enero y de 29 de marzo de 2004. A su vez ESTIMAMOS la adhesión a la apelación formulada a nombre de Don Millán y la entidad ROBERTO PEREZ S.A. contra la Sentencia referida en el sentido de que procede desestimar el resto de pretensiones formuladas por la parte actora en primera instancia.

No se condena en las costas del presente recurso de apelación ni de la adhesión al recurso de apelación a ninguna de las partes.

Hágase saber que la presente Sentencia no es susceptible de Recurso de Casación y es firme.

Remítanse al Juzgado de procedencia las actuaciones recibidas con certificación de la presente sentencia y atento oficio para que se lleve a efecto lo resuelto.

Así por esta Sentencia, de la que se unirá certificación a los autos, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.