Sentencia Administrativo Nº 870/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 192/2013 de 10 de Diciembre de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ TERCERA

Recurs d'apel lació núm 192/2013

Procediment ordinari núm 302/2010-1A

Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona

Part apel lant: SRS Isidro i Pedro

Part apel lada: IL LM AJUNTAMENT DE L'ESTANY

S E N T È N C I A núm. 870/2015

Il lms. Magistrats/des:

SR. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS, President

SRA. ISABEL HERNÁNDEZ PASCUAL

SR. HÉCTOR GARCÍA MORAGO

Barcelona, 11 de desembre de 2015

LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (SECCIÓ TERCERA), en nom de S.M el Rei i de conformitat amb allò que disposa l' art 117.1 de la Constitució , ha pronunciat la SENTÈNCIA següent a les actuacions del recurs d'apel lació núm 192/2013, interposat pels SRS Isidro i Pedro -representats per la Procuradora SRA CRISTINA GARCÍA GIRBES i assistits pel Lletrat SR ROGELI MONTOLIU CASALS-, essent la part apel lada L'IL LM AJUNTAMENT DE L'ESTANY - representat pel Procurador SR ÀNGEL QUEMADA CUATRECASAS i assistit per la Lletrada de L'EXCMA DIPUTACIÓ DE BARCELONA SRA SOFIA MORENO ARRIBAS-.

Ha estat ponent l'Il lm. Sr. Magistrat HÉCTOR GARCÍA MORAGO, el qual expressa el parer d'aquesta Sala.

Antecedentes

PRIMER: La Sentència núm 143, de 29 de maig de 2013, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona en el sí del recurs ordinari núm 302/2010 -1A, va rebutjar la demanda, interposada pels SRS Isidro i Pedro contra L'IL LM AJUNTAMENT DE L'ESTANY, amb motiu de sengles Decrets d'Alcaldia, de 4 de desembre de 2009 i 1 de març de 2010, en mèrits dels quals els demandants van ser comminats a restaurar, en el termini màxim d'un mes, la realitat física alterada a l'edificació de la seva propietat ubicada al carrer de DIRECCION000 , NUM000 .

SEGON: Els actors van interposar recurs d'apel lació contra la Sentència esmentada anteriorment, el qual va ser admès a tràmit i traslladat a la part demandada, que s'hi oposà en temps i forma.

TERCER: Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, es va acordar formar-ne aquest rotlle d'apel lació i designar Magistrat ponent. I atès que no esqueia practicar prova ni celebrar vista, s'assenyalà el dia 17 de novembre de 2015 per tal de votar i decidir.

QUART: En la tramitació d'aquest recurs d'apel lació han estat observades les prescripcions legals de rigor.

Fundamentos

PRIMER: L'objecte del present recurs d'apel lació es resumeix en la Sentència núm 143, de 29 de maig de 2013, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona en el sí del recurs ordinari núm 302/2010 -1A.

Aquesta Sentència desestimà la demanda, interposada pels SRS Isidro i Pedro contra L'IL LM AJUNTAMENT DE L'ESTANY, amb motiu de sengles Decrets d'Alcaldia, de 4 de desembre de 2009 i 1 de març de 2010, en mèrits dels quals els recurrents van ser comminats a restaurar, en el termini màxim d'un mes, la realitat física alterada a l'edificació de la seva propietat ubicada al carrer de DIRECCION000 , NUM000 .

El Jutjat d'instància confirmà els susdits Decrets i, alhora, declarà inadmissible la pretensió dels actors, de veure invalidada una multa coercitiva posterior, en considerar-la extramurs de l'àmbit cognitiu delimitat per l'escrit d'interposició.

En qualsevol cas, la Sentència considerà provat que els recurrents havien efectuat una reculada del cobert de l'edifici concernit, de la qual s'havia derivat un increment del volum edificable, incompatible de totes totes amb la normativa urbanística vigent al municipi.

Alhora, el Jutjat rebutjà els al legats de prescripció de l'acció administrativa de restabliment de la legalitat. Com també els associats a una negada naturalesa sancionadora del procediment.

SEGON: Pretenen, ara, els apel lants, que aquest Tribunal revoqui la Sentència a quo i que, alhora, invalidi els actes administratius controvertits, amb els arguments que resumidament podríem descriure de la forma següent:

1: Impugnabilitat de la multa coercitiva.

2: Invalidesa de l'expedient, derivada de la caducitat d'expedients previs, incoats amb la mateixa finalitat.

3: Aplicació dels terminis de prescripció de les infraccions urbanístiques i, per conseqüència, prescripció de l'acció administrativa.

4: Errònia valoració de la prova per part del Jutjat d'instància, i

5: Vulneració, per part de la Sentència apel lada, dels principis de bona fe, equitat i proporcionalitat.

Retrets, tots ells, que la defensa lletrada de l'Ajuntament apel lat ha contradit amb arguments que, en essència, hauran de prosperar.

TERCER: Quant a la multa coercitiva, haurem de dir que la Sentència d'instància en cap cas negà que la dita multa hauria decaigut d'haver prosperat la demanda interposada contra els actes administratius principals. Allò que digué la Sentència -amb bon criteri- és que un pronunciament directe sobre la multa esmentada, hauria d'haver estat precedit de la incorporació d'aquest acte administratiu a l'escrit d'interposició (o si més no -afegirem nosaltres-, a un escrit posterior de sol licitud d'ampliació del recurs, formulat de conformitat i en els termes de l' art 36 LJCA ).

QUART: Quant als efectes derivats de la caducitat d'altres expedients previs, s'escaurà tenir present que aquesta caducitat no impedeix incoar novament el mateix expedient, en tant en quant no s'hagi consumit -escreix de les caducitats inclòs- el termini de prescripció que sigui d'aplicació ( art 92.3 de la Llei bàsica 30/1992, de 26 de novembre -LPAC - i STS 3ª5ª, de 12 de juny de 2003, recaiguda en el recurs de cassació en interès de llei núm 18/2002 -BOE d'11 d'agost de 2003-).

CINQUÈ: En un altre ordre de coses, haurem d'insistir en què no ens trobem al davant d'un expedient sancionador.

Les mesures impugnades no eren mesures punitives o de càstig, sinó actuacions que tenien per única finalitat la de restablir la legalitat urbanística vulnerada. I pretenien fer-ho mitjançant l'eliminació o supressió obligatòria, a càrrec dels apel lants, dels efectes materials derivats d'una conducta i d'uns actes constructius contraris al planejament urbanístic. La qual cosa feia que no fos d'aplicació al cas la prescripció de les infraccions urbanístiques pròpiament dites; per molt que l'Ajuntament hagués emprat en alguna ocasió (sense generar -sia dit de passada- cap mena de confusió o equívoc) l'expressió 'infracció' com a equivalent 'd'il lícit', 'd'il legal', o de 'contrari al planejament urbanístic'.

En qualsevol cas, la prescripció aplicable al cas (de sis anys, ex art 199 del text refós de 2005 de la Llei d'urbanisme -TRLU-), no arribà a produir- se si tenim present que la Sentència d'instància declarà provat que les obres havien finalitzat l'any 2007 (inici del còmput) i que l'expedient de restauració va ser incoat i resolt l'any 2009 (tancament del còmput).

SISÈ: Pel que fa a la valoració de la prova efectuada pel Jutjat d'instància, haurem de dir que no hem observat a la Sentència apel lada cap mena d'inconsistència, d'error apreciable, d'arbitrarietat o de conclusió absurda, susceptible de sacrificar en alguna mesura el principi d'immediació i, conseqüentment, de limitar el respecte que ha de merèixer la valoració de les proves feta pel Jutjador que ha estat l'encarregat de conduir llur pràctica amb la màxima proximitat.

És obvi que els apel lants discrepen de les opinions del pèrit processal que dictaminà que les obres eren contraries al planejament urbanístic del municipi (art 140 de les Normes Subsidiàries) i il legalitzables, en haver tingut com a resultat un increment de volum, precisament en una edificació que ja havia esdevingut 'volum disconforme' als efectes de l'art 102 TRLU. No debades, els recurrents -que havien obtingut una llicència que preveia un cobert de dues aigües-, anaren més enllà. I anaren més enllà en recular i modificar una d'aquestes aigües, per tal de crear un volum edificable que no hauria pogut produir-se -amb les mateixes característiques i utilitats- d'haver estat respectat el projecte d'obres llicenciat.

Tanmateix, davant d'una prova d'aquestes característiques, mancada d'una d'enervant de la mateixa significació, no podrem per menys que corroborar la valoració probatòria feta pel Jutjat a quo.

SETÈ: En darrer terme, haurem de rebutjar la crítica de la Sentència efectuada pels apel lants, fonamentada en llur condició de jubilats; en la seva manca de propòsits especulatius; i en el caràcter -al seu entendre- desproporcionat d'un veredicte que té a veure amb un excés de volum edificable d'escassa entitat (4,54%). Tanmateix, convindrà reparar en què les normes urbanístiques, atesa llur finalitat ordenadora de la convivència i de preservació d'un cert nivell col lectiu de qualitat de vida, han de ser respectades per tothom, amb independència d'edat o de qualsevulla altra condició personal o social. Sobretot quan les dites normes es volen fer respectar -com és el cas- amb mesures que no tenen caràcter sancionador.

D'altra banda, resulta difícil fer valoracions estimatòries sobre el caràcter desproporcionat dels actes administratius impugnats, en mancar més elements de judici; als efectes -si més no- de descartar la perspectiva d'una restauració de la realitat física alterada, de fàcil consecució; precisament per la dimensió (eventualment) modesta de l'excés de volum detectat per l'Ajuntament.

Per tot això, l'apel lació no podrà prosperar.

VUITÈ: Atès allò que disposen els punts 2 i 3 de l'art 139 LJCA , la íntegra desestimació de l'apel lació haurà de venir acompanyada de la imposició de les costes de la segona instància als apel lants; per bé que limitant a 300 euros l'específic concepte d'honoraris de lletrat.

Fallo

Per tot allò que ha estat exposat, aquesta Secció 3ª de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya HA DECIDIT:

DESESTIMAR el present recurs d'apel lació núm 192/2013, promogut pels SRS Isidro i Pedro -amb l'oposició de L'IL LM AJUNTAMENT DE L'ESTANY- i, conseqüentment, confirmar en tots els seus extrems la Sentència núm 143, de 29 de maig de 2013, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona en el sí del recurs ordinari núm 302/2010 -1A.

Amb la imposició de les costes de la segona instància als apel lants; per bé que limitant a 300 euros l'específic concepte d'honoraris de lletrat.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts amb l'advertiment que és ferma i, com a tal, insusceptible de recursos.

Alhora, trameteu una certificació del present veredicte, amb l'ofici corresponent, al Jutjat d'origen, per tal que hi pugui dictar els pronunciaments d'execució que siguin pertinents.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem. Adjunteu-ne una certificació literal al rotlle d'apel lació,

PUBLICACIÓ.- El dia d'avui i en audiència pública, el Magistrat ponent ha llegit i ha publicat la Sentència anterior. En dono fe.