Sentencia Administrativo Nº 9/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 6, Rec 2/2008 de 07 de Julio de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

RECURS DE CASSACIÓ PER A UNIFICACIÓ DE DOCTRINA Núm. 2/2008

SENTÈNCIA NÚM. 9/2008

President:

IL·LM SR. EMILIO BERLANGA RIBELLES

Magistrats/ades:

IL·LM. SR. EDUARDO BARRACHINA JUAN

IL·LMA. SRA. NÚRIA CLERIES NERÍN

IL·LMA. SRA. Mª LUISA PÉREZ BORRAT

IL·LMA. SRA. ALICIA ESTHER ORTUÑO RODRIGUEZ

Barcelona, set de juliol de dos mil vuit

La Secció de Cassació de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, constituïda

per a la resolució d'aquest recurs, ha pronunciat, en nom de SM el Rei, aquesta Sentència en el recurs de cassació per a

unificació de doctrina núm. 2/2008, que va interposar el lletrat de la Generalitat, en representació de la COMISSIÓ

TERRITORIAL D'URBANISME DE TARRAGONA, contra la Sentència núm. 1003/2007, de 23 de novembre de 2007, que va dictar

la Secció Tercera en el recurs núm.118/2005.

Antecedentes

PRIMER. La representació processal de la Comissió Territorial d'Urbanisme de Tarragona va interposar un recurs de cassació per a unificació de doctrina contra la Sentència núm. 1003/2007, de 23 de novembre de 2007, que va dictar la Secció Tercera en el recurs núm. 118/2005.

SEGON. La Secció Tercera va admetre a tràmit el recurs de cassació i va traslladar l'escrit d'interposició. El procurador Javier Segura Zariquiey, en representació de Med Cambrils Golf, S.L., va presentar l'escrit d'impugnació i es va acordar trametre les actuacions principals a la Secció de Cassació.

TERCER. Un cop rebudes les actuacions de la Secció Tercera i fets els tràmits corresponents, es va assenyalar el dia 19 de juny per a la votació i decisió.

VIST. Hi ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat EDUARDO BARRACHINA JUAN.

Fundamentos

PRIMER.- S'interposa recurs de cassació per a unificació de doctrina, contra la Sentencia 1003/2007, de 23 de novembre de 2007, dictada per la Secció III d'aquesta Sala Contenciosa Administrativa, que va resoldre en sentit desestimatori la legalitat del Text Refós de la Modificació Puntual del Pla General de Cambrils, que va ser aprovat definitivament per resolució de 5 de novembre de 2003. Exposat de forma resumida, dita Sentència es va fonamentar en què no existia Memòria descriptiva ni justificativa del Pla, ni els plànols d'informació i ordenació urbanística del territori i per la qual cosa va estimar el recurs contenciós administratiu .

La Generalitat de Catalunya considera que l'argumentació jurídica de dita Sentència és contrària a les sentències de contrast dictades en supòsits similars, com les de 8 de juliol de 2005, 3 de setembre de 2004, 27 de juliol de 2006, 18 d'abril de 2005 i 29 de setembre de 2005; vulneració dels articles 59.1 i 90.1 de la Llei 2/2002 i principi de proporcionalitat. La doctrina que interessa a la recurrent pot resumir-se en els següents punts: la inexistència o insuficiència de Memòria pot suplir-se per altres documents, com són, entre d'altres, els informes tècnics; la manca de motivació o fins i tot la motivació defectuosa ha de ser considerada com causa d'anul·labilitat i no de nul·litat; en absència de plànols, ha de ser suficient el Projecte d'Urbanizació, així com l'informe tècnic.

Segons es disposa en la Sentència del Tribunal Suprem, de 21 de juliol de 2001, la jurisprudència que hi ha pel que fa a la procedència del recurs de cassació per a unificació de doctrina, es condensa en una consolidada línea jurisprudencial, sentències, entre d'altres, de 17 i 24 de maig i 26 de juliol de 1999, i 31 de gener i 17 d'abril de 2000, i altres que s'hi citen, on es té declarat que el recurs de cassació per a la unificació de doctrina és excepcional i subsidiari respecte del de cassació pròpiament dit, ja que encara que no és possible la impugnació de les sentències dictades en única instància pels tribunals superiors de justícia o per l'Audiència Nacional per insuficiència de quantia; s'obre la possibilitat que les sentències esmentades puguin ser objecte de recurs, però només amb la finalitat primordial d'unificar criteris i declarar la doctrina procedent en Dret davant l'existència de pronunciaments contradictoris.

Es tracta, amb aquest mitjà d'impugnació, de potenciar la seguretat jurídica a través de la unificació dels criteris interpretatius i aplicatius de l'ordenament, però no en qualsevol circumstància, tal com ocorre amb la modalitat general de la cassació -sempre que es donin, sens dubte, els requisits de la seva procedència-, sinó "només" quan la inseguretat derivi de les mateixes contradiccions en què, en presència de litigants en la mateixa situació processal i en mèrit a fets, fonaments i pretensions substancialment iguals, haguessin incorregut les resolucions judicials específicament enfrontades.

D'aquí, com destaca la mateixa línia jurisprudencial, el protagonisme que en aquesta via impugnativa excepcional assumeix la contradicció de les sentències, fins i tot sobre la mateixa il·legalitat de la qual hagués estat objecte d'impugnació, i d'aquí, també, que l' art. 97.1 i 2 de la vigent Llei reguladora d'aquesta Jurisdicció exigeixi que l'escrit de preparació contingui, al costat de la fonamentació de la infracció legal que s'imputi a la sentència impugnada, "relació precisa i circumstanciada de la contradicció al·legada", és a dir, precisa en el llenguatge i circumstanciada en el seus objecte i contingut, amb clara al·lusió, per tant, a les identitats subjectiva, objectiva i causal determinants del judici de contradicció.

Perquè només així, això és, només en el cas que la sentència o sentències al·legades -no d'altres- com a incompatibles siguin "realment" contradictòries amb la que és objecte de recurs, aquest Tribunal podrà declarar la doctrina correcta i, quan calgui i per exigències de tal declaració, cassar la sentència de què es tracti.

No és, doncs, aquesta modalitat cassacional una forma d'eludir la inimpugnabilitat de sentències que, fins i tot podent estimar-se contràries a Dret, no assoleixin els límits legalment establerts per a l'accés al recurs de cassació general o ordinari, ni, per últim, una darrera oportunitat de revisar jurisdiccionalment sentències eventualment no ajustades a l'ordenament per fer possible una nova consideració del cas per elles decidit.

És, simplement, un remei extraordinari arbitrat pel legislador per anul·lar, sí, sentències il·legals, però només si estiguessin en contradicció amb altres de tribunals homòlegs o amb altres del Tribunal Suprem específicament portades al procés com a oposades a la que es tracti d'interposar-hi recurs, perquè el judici de contradicció, com ja s'ha posat repetidament de relleu, ha de fer-se "únicament" en presència de les sentències respecte de les quals s'al·legui la contradicció i no d'altres, per molt representatives que aquestes puguin resultar, fins i tot de línies jurisprudencials ja consolidades.

Per això mateix, també, les identitats abans esmentades han de resultar "només" de les situacions previstes per les sentències aportades com a contradictòries i no de sentències diferents i, per això mateix, igualment, en el judici de contradicció no són possibles intromissions crítiques ni addicions en els fets i fonaments jurídics de les sentències confrontades, ja que han de comparar-se com hi vénen donats, de la mateixa manera que ha d'efectuar-se l'obligat contrast tal com vénen donats en dites sentències els litigants i la seva respectiva situació i les pretensions actuades en els processos corresponents.

Vol dir-se amb això que, per decidir sobre la contradicció, cal partir dels plantejaments fets en les sentències enfrontades, i només una vegada constatada la contradicció des de tal punt de partida i la il·legalitat d'aquest plantejament fet per la sentència impugnada, podrà donar-se lloc al recurs, per decidir el debat plantejat amb pronunciaments adequats a Dret, això és, la qüestió resolta a la instància.

Per tant, en funció del que es disposa anteriorment, correspon a aquest Tribunal determinar si existeixen litigants diferents però en idèntica situació als de la Sentència objecte de recurs, identitat de fets, fonaments i pretensions substancialment iguals, s'hagués arribat a pronunciaments diferents, que són els que el mateix recurrent aporta en les sentències de contrast.

Valorant conjuntament la condició dels litigants, els fets, els fonaments i les pretensions, i també la legislació aplicable, és evident que de cap manera es compleixen els requisits establerts en l' article 96.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol , de la jurisdicció contenciosa administrativa, ja que en el cas que enjudiciem no pot sostenir-se la triple identitat entre les sentències de contrast que s'aporten, i que expressament s'invoquen com a contradictòries, i la posterior que s'impugna, atès que d'una anàlisi individualitzada de cadascuna d'elles, s'arriba a la conclusió que no són les mateixes situacions les que s'hi contemplen i que la Sentència objecte de recurs segueix la doctrina sustentada per aquesta Sala Contenciosa Administrativa.

En cap de les sentències aportades de contrast es discutia la legalitat del Text Refós d'una Modificació puntual d'un Pla General.

Tal com va dir aquesta mateixa Sala de Cassació en la Sentència, de 30 de setembre de 2005: "La contradicció no sorgeix d'una comparació abstracta de doctrines, al marge de la identitat de les controvèrsies, sinó d'una oposició de pronunciaments concrets dictats en conflictes substancialment iguals. Hi ha d'haver identitat en els fets i no es pot partir de fets diferents, així com en la fonamentació jurídica, la qual no és apreciable quan s'han utilitzat fonaments jurídics diferents per arribar a la decisió, ni tampoc quan s'al·leguen com a contradictòries les fonamentacions utilitzades pel Tribunal a manera d'obiter dicta".

SEGON.- A més, aquesta mateixa Sala de Cassació va dictar recentment la Sentència 4/2008, de data 14 de març 2008, en un supòsit igual a aquest amb resultat desestimatori, on també es discutia la inexistència o, si s'escau, la insuficiència de la Memòria, amb la consegüent manca de motivació, així com dels plànols d'ordenació, referent també a la Modificació puntual del Pla General de Cambrils.

I si això fos poc, la normativa aplicable tampoc és la mateixa, en atenció als fets i diferent legislació aplicable en les sentències de contrast. En cap de les sentències aportades de contrast, encara que relacionades amb matèria urbanística, cap dels instruments d'intervenció administrativa han passat per las vicissituds processals que el que és objecte d'impugnació en la Sentència impugnada, la modificació puntual del Pla General de Cambrils, sense que a això pugui equiparar-se la discussió jurídica d'un altre mitjà de planificació.

TERCER.- Por tot això, és procedent la desestimació del recurs amb imposició de les costes causades en aquest procés al recurrent, en aplicació del que disposa l' article 139.2 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol , de la jurisdicció contenciosa administrativa.

Fallo

LA SALA ACORDA: .

Desestimar el recurs de cassació per a unificació de doctrina interposat per la COMISSIÓ TERRITORIAL D'URBANISME DE TARRAGONA contra la Sentència de data 23 de novembre de 2007, dictada en el recurs núm. 11872005, de la Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa d'aquest Tribunal Superior. S 'imposen expressament les costes d'aquesta instància a la part recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-los saber que no hi poden interposar cap recurs.

Expediu-ne el testimoniatge corresponent i uniu-lo a les actuacions.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.