Sentencia Administrativo Nº SIN DATOS/, Tribunal Superior de Justicia de Comunidad Valenciana, Sala de lo Contencioso, Sección 3, de 10 de Marzo de 2004

Encabezamiento

Rº 822/01

SENTÈNCIA NÚM.

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LA COMUNITAT

VALENCIANA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

Secció Tercera

Il.lms. Srs.:

President:

SR. JOSÉ BELLMONT MORA.

Magistrats:

SR. LUIS MANGLANO SADA.

SR. FERNANDO NIETO MARTÍN.

_________________________

En la Ciutat de València, a 10 de març de dos mil quatre.

VIST per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, el recurs contenciós administratiu núm. 822/01, interposat pel Procurador D. Jorge Ramon Castellón Navarro, en nom i representació del Sr. Juan , contra l'Ajuntament de Crevillent, havent sigut part en les actuacions l? Administració demandada, representada per la Procuradora SRA. Celia Sin Sánchez.

Antecedentes

PRIMER.- Interposat el recurs i seguits els tràmits previnguts per la Llei, es va emplaçar a la part recurrent perquè formalitzara la demanda, la qual cosa va verificar per mitjà d'escrit que va sol· licitar es dictara sentència declarant no ajustada a dret la resolució recorreguda.

SEGON.- La representació de la part demandada va contestar a la demanda, per mitjà d'escrit en el que va sol·licitar es dictara sentència per la qual es confirmara la resolució recorreguda.

TERCER.- Havent-se rebut el procés a prova, es va emplaçar a les parts per a que evacuasen el tràmit de conclusions i , verificat, van quedar les actuacions pendents per a votació i resolució.

QUART.- Es va assenyalar la votació i resolució per al dia 9 de març de dos mil quatre, tenint així lloc.

QUINT.- En la tramitació del present procés s'han observat les prescripcions legals.

VISTOS: Els preceptes legals citats por les parts, concordants i de general aplicació.

Sent Ponent el Magistrat Il·lm. Sr. LUIS MANGLANO SADA.

Fundamentos

PRIMER.- El present recurs contenciós administratiu s'ha interposat per D. Juan contra la tàcita desestimació per l'Ajuntament de Crevillent del recurs de reposició formulat contra la presumpta desestimació de la reclamació per responsabilitat patrimonial derivada dels gastos i interessos ocasionats per les garanties interposades en els expedients administratius núm. NUM000, NUM001 i NUM002 i NUM003, per uns respectius imports de 493.380 ptes., 692.572 ptes. i 481.516 ptes.

SEGON.- De l'expedient administratiu i de la prova documental practicada en aquest procés es desprenen els següents fets:

El recurrent va sol·licitar diverses llicències urbanístiques a la Corporació demandada en dates 4-1-1983, 2-9-1992 i 23-1-1989, totes elles reiterades el 19-10-1992, practicant per això l'Administració demandada les corresponents liquidacions tributàries per uns imports respectius d'1.785.415 ptes. (expedient núm. NUM000 ) , 2.507.197 ptes. (expedient núm. NUM001 ) i 1.743.212 ptes. (expedient núm. NUM002 i NUM004 ).

Recorregudes pel demandant els actes liquidatorios , va haver de constituir sengles avals per a garantir la suspensió de l'execució dels mateixos , tal com es va sol·licitar en dates 20 de gener i 19 de febrer de 1993.

Com fóra que els recursos van ser estimats per l'Ajuntament de Crevillent per resolució ferma de 20-9-1999, anul·lant-se les liquidacions, el recurrent va sol·licitar la devolució dels tres avals de la CAM, reclamant el 17-2-2000 tant els gastos causats com els interessos, sense obtindre resolució expressa de l'Administració municipal.

La demanda sol·licita 10.021,68 euros en concepte de costos dels avals, més els interessos des del 17-2-2000, per considerar que no té l'actor que suportar uns gastos antijurídics derivats del deficient funcionament de l'Administració demandada, que li va obligar a constituir uns avals el cost dels quals ha d'afrontar.

La Corporació demandada planteja una causa d'inadmissibilitat per extemporaneïtat de la reclamació , negant la procedència del reclamació dels interessos.

TERCER.- L'Administració demandada al·lega la causa d'inadmissibilitat del recurs contenciós administratiu

formulat per l'actor, per la seua extemporània formulació.

En efecte, argumenta la demandada que entre la petició de 17-2-2000 i el recurs contenciós administratiu formulat el 12-6-2001 contra la tàcita desestimació d'aquesta va transcórrer un termini superior a sis mesos, la qual cosa implica la seua extemporaneïtat.

No obstant, tal al·legació part d'una errònia comprensió de l'institut del silenci administratiu, ficció legal que permet actuar a un interessat en supòsits de falta de resolució expressa d'una Administració Pública, a fi que no se li produïsca indefensió i puga exercitar els seus legítims drets a pesar de l'incompliment per l'Administració del seu deure resoldre, tal com exigixen els articles 42 i 43 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre. Estem davant d'una prerrogativa de l'interessat atorgada pel legislador en base al principi de seguretat jurídica , doncs no cal pretendre que el ciutadà espere indefinidament que l'Administració resolga la seua petició o recurs, devent en el present cas entendre el recurrent que la seua petició indemnitzatoria va ser desestimada als sis mesos des de la presentació de la seua sol·licitud, tal com prevé l'article 13.3.del R.D. 423/1993, de 6 de març.

Coherent amb l'anteriorment exposat, l'article 43.3, paràgraf segon, de la Llei 30/1992 , de 26 de novembre, en la redacció donada per la Llei 4/1999, disposa que:

"La desestimació per silenci administratiu (en procediments iniciats a sol·licitud d'interessat) té els sols efectes de permetre als interessats la interposició del recurs administratiu o contenciós- administratiu que resulte procedent".

En conseqüència, els terminis previstos en l'article 43.5 de la Llei de la Jurisdicció contenciosa administrativa no poden reportar un efecte preclusiu per a qui ha obtingut una desestimació tàcita de la seua sol·licitud, sota pena de privilegiar la passivitat administrativa i convertir un dret ciutadà en una obligació penalitzada, ja que amb igual legitimitat podria el particular esperar la resolució expressa per a poder recórrer llavors, obligant a l'Administració a resoldre la seua petició.

La jurisprudència del Tribunal Suprem ha afrontat la dita qüestió en la sentència de 4 de febrer del 2002 (R.J. 2002/2731), que afirma:

"No pot, en canvi , qualificar-se de raonable una interpretació que prima la inactivitat de l'Administració, col·locant-la en millor situació que si haguera complit el seu deure resoldre i haguera efectuat una notificació amb tots els requisits legals. En estos casos poden entendre's que el particular coneix el text íntegre de l'acte -la denegació presumpta per raó de la ficció legal-, però no els altres extrems que han de constar en la notificació, atés que el legislador no estima així ni en el cas de notificació expressa en què consta el contingut íntegre de l'acte, en el supòsit del qual l'art. 79.3 i 4 de la Llei de Procediment Administratiu determina el règim aplicable; règim que consistix a establir -núm. 3- que les notificacions defectuoses produiran, no obstant, efecte a partir de la data en què es faça manifestació expressa en este sentit per l'interessat o s'interpose el recurs pertinent , i núm. 4 que, així mateix, produiran efecte pel transcurs de sis mesos les notificacions practicades personalment a l'interessat que, contenint el text íntegre de l'acte, hagueren omés altres requisits, llevat que s'haguera fet protesta formal, dins d'este termini, en sol· licitud que l'Administració rectifique la deficiència (S.T.C. 6/1986 , de 21-1-1986)».

El Tribunal Suprem ha mantingut igual doctrina en diverses sentències. Reproduïm alguns passatges d'una de les últimes, la de data 23 de maig de 1995 (RJ 19954024):

«L'article 24 de la Constitució (RCL 19782836 i ApNDL 2875), a l'establir com a dret fonamental el de la tutela judicial efectiva, imposa al seu torn una interpretació restrictiva de les causes d'inadmissibilitat del recurs contenciós administratiu, que veda a l'òrgan jurisdiccional realitzar un pronunciament de fons sobre la procedència o improcedència de reconéixer i protegir els drets i interessos legítims que davant d'ell es fan valdre. En el cas de denegacions presumptes, produïdes per silenci administratiu, en les que l'Administració ha incomplit el deure que té de dictar un resolució expressa, entenem que l'eficàcia de tals denegacions presumptes no pot col·locar el ciutadà en una situació més onerosa que la que l'ordenament li concedix en el supòsit d'una notificació defectuosa de l'acte administratiu , la qual produïx efecte a partir de la data en què es faça manifestació expressa en este sentit per l'interessat o s'interpose el recurs pertinent».

Tots estos raonaments porten a la conclusió que l'actor va interposar en termini el recurs contenciós administratiu contra la desestimació tàcita de la seua petició, corresponent desestimar la causa d'inadmissibilitat plantejada per la part demandada.

QUART.- La configuració de la responsabilitat patrimonial de l'Administracions Públiques en el nostre Dret (art. 139 i ss. de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, art. 54 de la Llei 7/85, de 2 de abril, 223 del Reglament d'Organización , Funcionament i Règim jurídic de les CC.LL. i art. 106.2 de la Constitució Espanyola) ve dada per una activitat administrativa (per acció o omissió, ben siga material o jurídica), un resultat danyós no justificat i una relació de causalitat entre aquella i aquest, incumbint el seu prova a qui reclama, al mateix temps que se imputa a l'Administració la càrrega referent a l'existència de força major quan se al·legue como causa de exoneració, especificant que l'exigència que el dany o lesió patrimonial patit pel reclamant siga conseqüencia del funcionament dels serveis públics en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte.

Es requerirà , doncs, un triple requisit per a apreciar l'existència de una obligació indemnitzatoria de l'Administració: un dany o lesió patrimonial antijurídica, injustificable i evaluable; que siga conseqüencia objectiva, directa i exclusiva del funcionament normal o anormal de l?Administració i , en tercer lloc, relació de causalitat entre el primer i el segon dels requisits enunciats , sense que existisca força major.

En el present cas , hi ha un evident funcionament anormal de l'Administració demandada, des del moment que va practicar unes liquidacions tributàries que va exigir al recurrent indegudament, com ho demostra que van ser anul·lades posteriorment per la mateixa Administració, obligant a l'interessat a sofrir uns gastos per a garantir la suspensió de l'execució del deute tributari. Es donen, doncs, les exigències d'un perjudici patrimonial injustificat i avaluable, derivat del funcionament de l'Administració municipal, donant-se el necessari nexe causal entre l'un i l'altre, raó per la qual l'Administració demandada haurà d'indemnitzar a l'actor per uns gastos que aquest no venia obligat a patir.

En efecte , respecte de la procedència que s'indemnitze a l'actor els danys i perjudicis consistents en els gastos de l'aval presentat per a obtindre la suspensió de l'execució de l'acte recorregut ha de resoldre's en el sentit ja consolidat en la jurisprudència del Tribunal Suprem, que manté que resulten indemnitzables tals gastos com a conseqüència de la necessitat d'obtindre el ple restabliment de la situació jurídica individualitzada que es referix l'art. 31.2 de la Llei Jurisdiccional, i d'aconseguir la plena indemnitat del perjudicat, perquè la constitució d'avals o garanties produïxen gastos indemnitzables per estar en relació causal amb l'acte suspés. I si bé és cert que la simple declaració de la nul·litat d'un acte administratiu no pressuposa ni genera inexorablement un dret a la indemnització per sorgir este de l'existència d'un dany o lesió- patrimonial sofrits per un particular com a conseqüència de l'actuar de l'Administració, no ho és menys que si la lesió existix i l'acte o actuació resulta il·legal , la imputació del dany a l'Administració pot resultar obligada, com succeïx quan el recurrent està patint fins a la cancel·lació de l'aval uns perjudicis representats per la comissió percebuda per l'entitat de crèdit que no tenia cap deure jurídic de suportar al dimanar d'un funcionament anormal de la Hisenda Pública , que va dictar un acte improcedent.

Per això, ha de reconéixer-se el dret de la part actora que li siga satisfet l'import de les quantitats abonades a l'entitat bancària o de crèdit en concepte de comissió o preu de l'aval fins que es procedisca a la seua cancel·lació, conform a les previsions de l'article 12 de la Llei 1/1998, de 26 de febrer, desenvolupades pel RD 136/2000, de 4 de febrer, en relació als arts. 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre i 106.2 de la Constitució Espanyola.

Respecte a la quantia indemnitzatoria , partint de la procedència i falta de contradicció del principal reclamat (10.021,68 euros), que reflexa els costos dels tres avals constituïts en el seu dia amb la CAM, hauran d'afegir-se els interessos de demora de la dita suma, calculats des de la data en què es va formular la reclamació (17-2-2000) fins que es produïsca l'efectiu pagament.

Per tot això , correspondrà estimar el recurs contenciós administratiu.

QUINT.- No s'aprecien motius per a fer una expressa imposició de les costes processals, de conformitat amb l'article 139.1 de la Llei Jurisdiccional.

Fallo

Estimem el recurs contenciós administratiu interposat per Don. Juan contra la tàcita desestimació per l'Ajuntament de Crevillent del recurs de reposició formulat contra la presumpta desestimació de la reclamació per responsabilitat patrimonial derivada dels gastos i interessos ocasionats per les garanties interposades en els expedients administratius núm. NUM000, NUM001 i NUM002 i NUM003, reconeixent el dret del recurrent a què se li indemnitze per la Corporació demandada en la quantitat de 10.021,68 euros, més interessos des del 17-2-2000 fins a l'efectiu pagament, sense fer expressa imposició de les costes processals.

Al seu temps, i amb certificat literal de la present, torne's l'expedient administratiu al Centre de la seua procedència.

Així, per esta la nostra sentència , ho pronunciem, manem i firmem.

PUBLICACIÓ: Llegida i publicada ha sigut l'anterior sentència per l'Il·lm. Sr. Magistrat Ponent que ha sigut per a la resolució del present recurs, estant celebrant audiència pública esta Sala, de la qual cosa, com a Secretari d'esta, certifique. València, en la data amunt indicada.