Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 11/01/2024.
Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .
PRIMER.- L'objecte d'aquest procediment, i que es torna a reproduir en aquesta segona instància, es refereix a una mera qüestió d'interpretació contractual, referit al contracte de compravenda de participacions socials subscrit pels litigants, i que va ser elevat a escriptura pública de data 28-4-16. Malgrat ser un contracte complex, atès que en realitat recau sobre un centre sanitari i, per tant, també inclou les seves instal·lacions, tot plegat per un preu fix de 6.939.000 €, més tres variables diferents, només és objecte de controvèrsia una de les seves clàusules. En concret, la discussió es centra en un dels variables, regulat a la clàusula 3.3.3 b., establert en uns altres 1.288.000 € pel cas que, en el període dels exercicis de 2016 i 2017, es facturés una mitjana de 2.904.703 €. El pagament d'aquest variable es va estipular en dos terminis i es va garantir amb dos avals bancaris. El primer termini va ser satisfet, però no així el segon, per la qual cosa el venedor, ara demandat, va realitzar un dels avals. La compradora reclama al venedor la devolució de 100.000 €, atès que la facturació dels exercicis de 2016 i 2017, va ser inferior en 33.616 € a la facturació objectiu prevista que, com s'ha dit, era de 2.904.703 €. En canvi, el venedor demandat considera que això només succeiria si la facturació hagués estat inferior en 100.000 €. Com bé s'encarrega de centrar la sentència de primera instància, totes dues parts estan d'acord en que els termes del contracte són clars i que s'ha d'estar a la seva literalitat, per bé que discrepen en el resultat de la seva interpretació. La sentència de primera instància estima la demanda, per la qual cosa interposa recurs d'apel·lació el demandat. La disposició contractual controvertida té la següent redacció:
"3.3.1 El importe máximo de UN MILLÓN DOSCIENTOS OCHENTA Y OCHO MIL EUROS (1.288.000 €) se pagará por la Compradora al Vendedor en el tiempo y forma que se dirá a continuación en el supuesto de que el promedio de la facturación correspondiente a los ejercicios cerrados el 31 de diciembre de 2016 y 31 de diciembre de 201 sea, como mínimo, por importe de DOS MILLONES NOVECIENTOS CUATRO MIL SETECIENTOS TRES EUROS (2.904.703 €) (el "Importe Mínimo de Facturación"). [...]
"3.3.3 Ejercicio 2107: [...]
(b) En caso de que el promedio de la facturación correspondiente a los ejercicios cerrados el 31 de diciembre de 2016 y el 31 de diciembre de 2017 fuera inferior al Importe Mínimo de Facturación, por cada tramo de CIEN MIL EUROS (100.000 €) de menor facturación obtenida, se reducirá la parte del Precio Variable de Compraventa relativa a facturación en iguales tramos de CIEN MIL EUROS (100.000€) [...]".
SEGON.- El recurs del demandat planteja dues qüestions processals a les qual dona extrema importància: que la prova testifical de la Sra. Diana ha de ser considerada com a testimoni perit, i la concurrència de motius de tatxa del testimoni Sr. Bernardo. Pel que fa a la primera, tal i com vam dir a la nostra interlocutòria resolent la sol·licitud de prova en segona instància, la pretensió que sigui considerada testimoni perit en lloc només de testimoni, tal i com va resoldre amb encert el Sr. Jutge de primera instància, no pot ser admesa tota vegada que la peculiaritat de la proba del testimoni perit és, tal i com estableix l' art. 370.4 de la LEC , que el testimoni "posea conocimientos científicos, técnicos, artísticos o prácticos sobre la materia a que se refieran los hechos del interrogatorio". En aquest cas, la Sra. Diana és economista i va integrar l'equip negociador de la compravenda de part del venedor ara apel·lant, per la qual cosa, no sent controvertida la quantitat en la qual no es va assolir la facturació mínima fixada contractualment com a fet determinant d'aquesta part variable del preu de venda, no se li pot atorgar el caràcter de testimoni perit. I menys encara quan la mateixa Sra. Diana va afirmar al seu interrogatori que no va participar en la negociació de la clàusula ara controvertida i ni tan sols va assistir a cap reunió en què es negociés la mateixa ni, en fi, tampoc va intervenir al respecte en la correspondència girada entre totes dues parts en fase precontractual. Va indicar en la seva declaració efectuada a l'acte del judici que hi van intervenir els seus companys de despatx de l'àmbit jurídic i que ella no li va veure cap problema. En conseqüència no és possible considerar-la testimoni perit atès que no va participar en la negociació de la clàusula que ara es discuteix i, per tant, no en té un coneixement directe, tal i com estableix la STS núm. 588/2014, de 22 d'octubre de 2014 , que fa:
"El testigo-perito es un testigo porque ha de tener una relación directa, histórica y extraprocesal con los hechos. La relación del perito con los hechos, a diferencia de lo que sucede con el testigo, deriva de un encargo de la parte o del tribunal en relación al proceso que quiere iniciarse o que está ya iniciado. El testigo-perito, al igual que el testigo ordinario, no es sustituible, pues es la persona que ha percibido el hecho, sólo que además, en el caso del testigo-perito, puede valorarlo desde un punto de vista científico, técnico, artístico o práctico porque posee conocimientos de esta naturaleza, mientras que el perito puede ser sustituido por otro, pues carece de esa relación previa con los hechos objeto del litigio.
En consecuencia, no puede admitirse la declaración en el juicio, en calidad de testigo-perito, de un experto que no tiene relación previa con los hechos, pues no se trata de " personas que tengan noticia de hechos controvertidos relativos a lo que sea objeto del juicio", como exige el art. 360 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , sino de una persona que posee "conocimientos científicos, artísticos, técnicos o prácticos para valorar hechos o circunstancias relevantes en el asunto o adquirir certeza sobre ellos" ( art. 335 de la Ley de Enjuiciamiento Civil ) a la que se ha encargado una valoración técnica, científica, artística o práctica de los hechos aplicando tales conocimientos.
Lo anteriormente expuesto no es una cuestión meramente terminológica. La importancia de la prueba pericial hace que la ley exija la aportación anticipada del informe pericial para que la parte a quien perjudica pueda proponer prueba que lo desvirtúe y pueda también preparar el interrogatorio al que, en su caso, someterá al perito en el acto del juicio. Si la pericia se trae directamente al juicio, mediante el interrogatorio del experto, sin previa aportación del informe escrito, se puede privar a la parte contraria de esa garantía que supone el conocimiento anticipado del informe".
TERCER.- Pel que fa a la tatxa del testimoni de la demandant Sr. Bernardo, cal reiterar el que ja vàrem raonar a la interlocutòria resolent la prova proposada en aquesta instància, a la qual ens remetem i donem aquí per reproduïda. Només afegir que com indica la STS núm. 40/2015, de 4 de febrer :
"No procede dictar una resolución sobre la tacha, tanto se estime que los motivos de la misma concurren como se estime que no concurren. El resultado de la tacha sólo afecta a la valoración que en la sentencia se haga de la declaración del testigo, al igual que sucede con las circunstancias que el testigo haya reconocido al contestar a las preguntas del art. 367.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil (que el epígrafe del precepto califica como "preguntas generales al testigo": si tiene relación con la parte, interés en el asunto, etc,) pues la tacha sólo pretende acreditar las circunstancias que afectan a la imparcialidad del testigo para el caso de que éste no las reconozca al ser interrogado.
El art. 344.2 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , al que se remite el art. 379.3, prevé que el tribunal tenga en cuenta la tacha y su eventual negación o contradicción en el momento de valorar la prueba, pero no exige que "resuelva el incidente de tacha", como pretende la recurrente. Solamente cuando considere que la tacha no solo no concurre sino que además menoscaba la consideración profesional o personal del testigo, declarará, mediante providencia, la falta de fundamento de la tacha, y si apreciase temeridad o deslealtad procesal en la tacha, a causa de su motivación o del tiempo en que se formulara, podrá imponer a la parte responsable una multa. Se trata de una resolución excepcional, que los tribunales de instancia no han considerado procedente adoptar en este caso.
2.- Pero no solo no se exige una resolución que resuelva el "incidente" de tacha de testigos. Tampoco se estima o desestima la tacha en la sentencia, solamente se tiene en cuenta en la valoración de la declaración del testigo tachado, sin que sea exigible una específica motivación respecto de la existencia de la tacha en el testigo cuya declaración se toma en consideración."
En el mateix sentit, veure la STS núm. 432/2012, de 3 de juliol , i les que en ella s'esmenten, afegint la STS núm. 526/2012, de 5 de setembre que: "La tacha en un testigo, no le convierte en inidóneo ni impide al Tribunal poder tener en cuenta su testimonio y, en sentido inverso, puede no hacerlo, aunque no se admita la recusación o tacha (en este sentido, sentencia 266/2012, de 24 de abril )".
En el supòsit que ens ocupa, el Sr. Jutge de primera instància ha valorat la prova testifical del Sr. Bernardo per trobar la voluntat de les parts contractants i comprovar, així, si aquest criteri hermenèutic reforça el resultat al qual arriba en aplicació del criteri d'interpretació literal. Argumenta la seva versemblança tot remarcant que l'al·legada diferent voluntat del venedor, diferent a la què es conclou com a comuna de totes dues parts, es troba mancada de suport atès que el demandat ara apel·lant no ha aportat com a testimonis a cap dels dos lletrats del seu equip negociador que el van assistir i van intervenir en la negociació de la clàusula 3.3.3 b, com també troba a faltar la resolució d'instància, amb aquesta mateixa finalitat, que el demandat tampoc hagi aportat l'esborrany inicial del contracte, sense que s'hagi ofert una justificació mínimament raonable i convincent al respecte, si no que tot el contrari.
QUART.- El Sr. Jutge de primera instància efectua una labor interpretativa de la clàusula 3.3.3. b del contracte subjectant-se al criteri interpretatiu de la literalitat dels seus termes, i reforça la conclusió a la què arriba amb la voluntat comuna dels contractants en base a la prova documental aportada i posada en relació amb la prova testifical. Aquesta forma de procedir, segons la tècnica jurídica, és correcta, i les conclusions a les quals arriba han de ser mantingudes per encertades, tot donant aquí per reproduïts els arguments que exposa en evitació de reiteracions innecessàries. Els contractes han de ser interpretats conforme a la literalitat de les seves paraules, sempre que aquestes siguin clares i no produeixin cap dubte ( art. 1281 CC). Només quan les paraules sembli que siguin contràries a la veritable intenció dels contractants, és quan s'haurà de cercar quina era aquella intenció. Es pacífic que l' art. 1.281 del C.c. està format per dos paràgrafs diferents que estan previstos per a supòsits també diferents. Així, el primer paràgraf es refereix estrictament a la interpretació literal de les clàusules dels contractes, criteri d'interpretació que resulta aplicable quan els seus mots són clars i no existeix cap mena de dubte pel que fa a determinar quina és la intenció de les parts contractants. En canvi, el segon paràgraf fa referència a aquells supòsits en els quals les paraules semblen contràries a la intenció evident dels contractants, en el qual cas ha de prevaldre aquesta voluntat per sobre de la redacció literal utilitzada. Així, tal i como indica la STS de 9-12-08: "Esta Sala tiene declarado con reiteración que el punto de partida de la interpretación es la letra del contrato, debiendo atender al sentido literal de las cláusulas cuando no dejan dudas sobre la intención de los contratantes ( sentencias de 30 de mayo de 2000, 28 de junio de 2004, 30 de marzo, 9 de julio y 13 de diciembre de 2007, entre otras muchas)". Això ha de ser així perquè como diu més en davant aquesta mateixa sentència de l'Alt Tribunal: "la regla primordial o directriz en la hermenéutica contractual exige atenerse al inequívoco sentido de las palabras por cuanto los vocablos son la expresión del pensamiento". És doctrina jurisprudencial reiterada, como s'encarrega de recordar la STS de 27-2-08, que les normes relatives a la intenció dels contractes contingudes als arts 1281 a 1289 del C.c: "forman un conjunto subordinado, de modo que la cláusula del art. 1281.1 tiene carácter preferencial y prioritario, y que sólo cabe el recurso al art. 1281.2 CC si las cláusulas interpretadas parecen contrarias a la voluntad de las partes ( SSTS de 2 de marzo de 1998 y 30 de mayo de 2000)". Afegeix la STS 20-11-08 que: "En el derecho español se parte del principio contractual contenido en el art. 1281.1 CC, de acuerdo con el que si la literalidad del contrato no deja dudas sobre la voluntad de las partes, se estará al sentido literal de sus cláusulas ( STS de 30-9-03). El recurso al segundo párrafo del art. 1281, completado con el art. 1282 CC, supone un mecanismo subsidiario respecto del primero". D'aquesta manera, totes les normes interpretatives establertes als arts. 1.281.2 a 1.289 del C.c. funcionen de forma supletòria o subordinada respecte de la norma que estableix la interpretació literal, és a dir, de l' art. 1.281.1 del C.c, i aquesta norma hermenèutica té caràcter preferencial i prioritari ( SSTS 19-3-1999, 15-3-2001 y 5-10-2002). En el mateix sentit, les STS de 18-5-12, 29-1- 15 i 23-9-15 diuen:
"el principio rector de la labor de interpretación del contrato es la averiguación o búsqueda de la voluntad real o efectivamente querida por las partes. Esta búsqueda de la intención común de las partes se proyecta, necesariamente, sobre la totalidad del contrato celebrado, considerado como una unidad lógica y no como una mera suma de cláusulas, de ahí que la interpretación sistemática ( Art. 1285 CC) constituya un presupuesto lógico-jurídico de esta labor de interpretación.
No obstante, el sentido literal, como criterio hermenéutico, es el presupuesto inicial, en cuanto que constituye el punto de partida desde el que se atribuye sentido a las declaraciones realizadas, se indaga la concreta intención de los contratantes y se ajusta o delimita el propósito negocial proyectado en el contrato.
Cuando los términos son claros y no dejan duda alguna sobre la intención de los contratantes, la interpretación literal no sólo es el punto de partida sino también el de llegada del fenómeno interpretativo, e impide que, con el pretexto de la labor interpretativa, se pueda modificar una declaración que realmente resulta clara y precisa. A ello responde la regla de interpretación contenida en el párrafo primero del art. 1281 CC ("si los términos de un contrato son claros y no dejan duda sobre la intención de los contratantes, se estará al sentido literal de sus cláusulas").
Pero, en otro caso, la interpretación literal también contribuye a mostrar que el contrato por su falta de claridad, por la existencia de contradicciones o vacíos, o por la propia conducta de los contratantes, contiene disposiciones interpretables, de suerte que la labor de interpretación debe seguir su curso, con los criterios hermenéuticos a su alcance ( arts. 1282 - 1289 CC), para poder dotar a aquellas disposiciones de un sentido acorde con la intención realmente querida por las partes y con lo dispuesto imperativamente en el orden contractual".
CINQUÈ.- La redacció de la clàusula controvertida és clara, i suposa la divisió en iguals trams de 100.000 € tant de la part variable del preu com de l'import mínim de facturació, de manera que per cada tram que no s'assoleixi de facturació mínima, el variable d'1.288.000 € és redueix també en un tram que també és de 100.000 €. Cas que, com postula l'apel·lant, només es perdés el dret a percebre 100.000 € si la menor facturació fos també de 100.000 €, produiria la conseqüència que l'import mínim de facturació no seria el pactat de 2.904.703 €, sinó que seria de 2.804.703 €. Com raona abastament el Sr. Jutge d'instància la clàusula contractual posa en relació un tram de 100.000 € del preu amb un tram no assolit de 100.000 € de facturació mínima, tota vegada que disposa que "por cada tramo de cien mil euros (100.000 €) de menor facturación obtenida" es produeix l'efecte de reduir el preu variable també "en iguales tramos de cien mil euros". Dit d'una altra manera, per assolir un tram de 100.000 € més de preu de venda per aquest variable, cal que s'hagin facturat 100.000 €, però no menys. No s'estableix, així, que el preu es disminuiria de forma proporcional a la menor facturació obtinguda en relació a la quantitat mínima establerta, o en idèntic percentatge, supòsits en els quals no caldria introduir cap tram. El concepte de tram implica la idea de part, compresa entre un mínim i un màxim, i el mateix s'aplica tant per fraccionar aquest variable del preu de la compravenda como també per fraccionar el paràmetre quantitatiu del qual es fa dependre la seva meritació, és a dir, la facturació mitjana mínima pactada, de forma que a cada tram que no s'aconsegueix de l'una, es produeix l'efecte que no es té dret a percebre un tram del preu variable. I tots dos trams en que es divideix la facturació mínima i el preu variable, les parts pacten que siguin d'igual quantitat de 100.000 €, en lloc d'establir diferent quantitat per un i altre, cosa que podrien perfectament haver estipulat, cosa que no van fer. D'assumir-se la interpretació sostinguda per l'apel·lant es produiria el resultat il·lògic i contrari a la literalitat de clàusula contractual consistent en que per incrementar el preu de venda en 100.000 € només caldria haver facturat el primer euro del primer tram de facturació mínima en lloc de tot el primer tram de 100.000 €. En definitiva, la sentència de primera instància ha de ser confirmada pels seus propis i encertats fonaments, que donem aquí per reproduïts en evitació de reiteracions innecessàries, atesa la seva contundència, claredat i lògica expositiva
SISÈ.- La desestimació del recurs interposats comporta la condemna a pagar les costes causades amb el mateix ( arts. 398 i 394 de la LEC).
Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,
Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Severino, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 461/21, que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades en aquesta alçada.
Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.
Doneu el destí que correspongui al dipòsit que ha constituït la part recurrent per recórrer en apel·lació, de conformitat amb allò que disposa la DA 15A de la LOPJ.
Contra aquesta resolució es pot interposar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem en els supòsits que preveu l' article 477.1 de la LEC, sempre que es compleixin els requisits legals i establerts per jurisprudència.
També s'hi pot interposar un recurs de cassació en relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.
El recurs s'ha d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini de vint dies a partir de l'endemà de la notificació. L'escrit ha d'estar fonamentat i ha de contenir les al·legacions en què es basa el recurs. Així mateix, s'ha de constituir, al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial, el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial, reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre. Si no es compleixen aquests requisits, no es podrà admetre el recurs.
Així ho manem i ho signem.
Els magistrats
Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.
Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.
Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.
Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.
L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.
Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.
Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.
