Sentencia Civil 222/2023 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 11, Rec. 819/2021 de 19 de abril del 2023

Primer. Apel·la la part actora la Sentència d'instància (EJCat) pels següents motius:

1er) la sentència ha passat per alt un seguit de consideracions històriques: és sabut que la prescripció adquisitiva dels títols nobiliaris per transcurs de 40 o de 30 anys segons el cas, és una doctrina consolidada pel TS els anys 80 (sents. 7-3- 1985 i 27-3-1985) sota el principi de seguretat jurídica de l' art. 9 in fine de la Constitució . La pròpia sentència recorreguda ho reconeix quan cita la sent. TS de 10-9-2008 que precisament confirma la doctrina de la de 16-1-2001 de l'AP València referida a un títol del Regne de València (baró d'Alcalalí) i que va aprofundir en l'aplicació de la prescripció de 40 anys als títols del Regne de València després el Decret de supressió de furs de 1707. El termini de 40 anys és el de la Llei XLI de Toro de 1505 aplicable a Castella i als territoris sense fur propi (sent. TC 3-7-1997). El termini de trenta anys i un dia o trenta anys s'aplicava en base a la Compilació d'Osca o Fur de prescriptionibus oscenc de 1247 que regia a Aragó i per a Catalunya la prescripció trentenària de l'Usatge Omnes Causae, tenint en compte que la Corona d'Aragó no era més que una unió dinàstica amb un sobirà comú que era rei d'Aragó i de València i comte de Barcelona i per tant de Catalunya (que incloïa Balears després de la reincorporació de l'efímer regne de Mallorca). Però, com és sabut, la pervivència del Dret foral fins al moment d'entrada en vigor de la Constitució és requisit bàsic per a la pervivència en sí mateix de dit Dret foral. Els Furs del Regne de València van ser abolits l'any 1707 i mai més restituïts. La prescripció a València fou substituïda per la Llei XLI de Toro. Per això la Comunitat Valenciana no té actualment capacitat legislativa en matèria de dret civil (sents. TC 28-4-2016 -que va derogar la Llei valenciana de règim econòmic matrimonial- i de 28-9-1992) de manera que la capacitat legislativa només abasta a legislació sobre costum. I si bé és cert que es va aplicar el dret foral aragonès en determinades vil·les per l'origen aragonès de la seva conquesta, això fou fins les Corts de Montsó de 1626, on va ser abolit tot fur aragonès al Regne de València. Altrament, no hi ha cap jurisprudència del TS que apliqui el fur de prescriptionibus d'Osca o el Dret civil català a la prescripció dels títols valencians . Ni hi cap al cas que ens ocupa l'aplicació que fa la sentència, que qualifica d'histriònica, per analogia, del Dret d'Aragó com supletori del del Regne de les Dues Sicílies, invocant les sents. TS de 18-2-2015, 22-11-2017 i Acte del TS de 27-5-2020, generalitzant així una aplicació del "Dret de la Corona d'Aragó" a tots els seus territoris, el que hauria d'afectar fins i tot Catalunya que, en canvi, té regulació pròpia. Seria tant com sostenir l'aplicabilitat del dret legislat anglès a les colònies i antigues colònies d'ultramar que tenien capacitat legislativa pròpia. Insisteix en la sentència de l'AP València de 16-1-2001 relativa a la baronia d'Alcalalí on es va aplicar la prescripció castellana de la Llei XLI de Toro en no haver-n'hi cap altra aplicable, ni el fur d'Osca ni els Usatges, per suposat.

2on) En primer lloc, s'infringeix la doctrina de les sents. del TC de 28-4-2016 i 28-9-1992 que van deixar clar que no ha subsistit el dret foral valencià a cap efecte. Des de 1707. En segon lloc, la compilació d'Osca mai va ser dret comú del Regne de València. En tercer lloc, la institució de la usucapió de títols nobiliaris és de creació jurisprudencial del TS espanyol i, entre d'altres, la sentència del TS de 7-3-1985 es va dictar per tal d'evitar inseguretat jurídica. I es va construir traslladant la prescripció dels mayorazgos -la de béns immobles- als títols nobiliaris, aplicant com a legislació comuna la de Castella, que és Dret comú des del decret de nova planta de 27 de juny de 1707 per a Aragó (a qui se li restitueix el dret civil el 1711) i València, a València. No hi ha costum valenciana en matèria d'usucapió, ni cap sentència del TS ha aplicat el termini de 30 anys a cap usucapió de títol valencià, ni per aplicació de dret aragonès ni català. El segon decret de nova planta, de 27 de juliol de 1707 simplement va confirmar títols i privilegis anteriors, quant a béns. No està acreditat que els tribunals amb posterioritat al primer decret apliquessin la prescripció que regia abans.

3er) No és aplicable el Dret d'Aragó a la prescripció adquisitiva d'un títol valencià i, per tant, no li és aplicable el termini de 30 anys sinó el de 40 de la Llei castellana. La sentència infringeix la doctrina que van assentar al seu moment l'AP de València el 16-1-2001 i el TS el 10-9-2008. A més, aquell cas és el precedent immediat i supòsit idèntic al cas que ens ocupa. En aquell cas el Jutjat 17 de València va aplicar el dret històric valencià, l'Audiència ho va revocar aplicant la prescripció de la Llei XLI de Toro -recordant a més que no es podia aplicar Dret d'Aragó a València després de la prohibició de les Corts de Montsó de 1661- i el TS ho va confirmar. La sentència d'instància confon el Regne d'Aragó i la Corona d'Aragó. Ni és cert que el dret d'Aragó fora comú a València ni que el TS hagi aplicat aquell a una prescripció de títol valencià. La mateixa sentència en que es basa el Jutjat, del TS de 12-6-1991 tot i que diu que el títol que analitza sembla que és aragonès no li aplica la prescripció aragonesa de 30 anys sinó la castellana de 40. I el cas és que el TS en sentències de 1-7-1972 i 6-11-1986 van aplicar sempre la prescripció castellana. La sentència del TS de 18-2-2015 que cita el Jutjat aplica la prescripció de 30 anys perquè es tracta en realitat d'un títol aragonès. I la de 22-11-2017 es refereix a un títol sicilià, no valencià.

4rt) La carta de concessió del títol de comte DIRECCION000 no fou atorgada pel rei Felip III d'Espanya en qualitat de Rei d'Aragó; ni es va sotmetre a la llei aragonesa ; eleva a categoria de comte el que abans era baró; un títol valencià.

5è) De revocar-se la sentència d'instància, el Tribunal ha de valorar i decidir sobre el millor dret genealògic del títol en disputa un cop revocada la usucapió. I el títol de comte DIRECCION000 es regeix pel règim regular de successió i preferència de línies i no pel de propinqüitat. De manera que la besàvia Sra. Ariadna, comtessa DIRECCION002 i DIRECCION000 és el tronc comú . Va ostentar el títol 71 anys des de la resolució de 20-12-1877 -reial carta de successió de 25-2- 1978, doc. 12 demanda- fins el seu traspàs el 21-5-1949 (dic. 11 demanda) i es va convertir així en el nou cap de línia per prescripció adquisitiva o usucapió i d'ella deriven ambdues parts el seu dret al títol. Els seus fills i respectius avis dels litigants eren germans. El fill segon i pare de l'actora fou el Sr. Luis Alberto (núm. 3) nascut el 1892 (doc. 7) i la seva germana Catalina (núm. 5) i àvia del demandat era menor que ell, nascuda el 1894 (doc. 21). A més, la besàvia va rebre el títol del seu pare, avi i besavi, en línia recta, descendent, al llarg de més de 150 anys. Tota la genealogia anterior és irrellevant i cal partir d'aquest nou cap de línia, per successió regular i dret de representació, com si s'hagués atorgat ex novo, decantant suposats vincles no acreditats ni acompanyats a l'actuat, com el suposat Norberto, que exclouria els fills concebuts i nascuts fora del matrimoni. I encara que la besàvia hagués succeït un parent molt llunyà i no pas al fill primogènit, el seu oncle Gustavo, núm. 12 de l'arbre de l'actora, només existiria una línia novada de la que s'hauria de partir. El dret dels litigants prové de la seva relació amb aquest cap de línia novada, de la besàvia i no pas del primogènit Sr. Jacinto, que va morir sense successió. I de ser cert que la línia recta del primer comte DIRECCION000 es va extingir fa més de 200 anys i saltés a l'actual, això seria indiferent, doncs a partir d'aquest salt és que es regeix el títol pel règim regular de successió. No es pot invocar el principi de propinqüitat -que només regiria cas de no haver-hi descendents directes- o de darrer posseïdor legal, que exigiria que s'hagués exhaurit la descendència directa de la Sra. Ariadna . Sosté el demandat que la seva mare o fins i tot el primogènit de la besàvia, Sr. Jacinto, és el darrer posseïdor legal perquè va morir sense successió. Però això no el fa el de millor dret. Tampoc és el darrer posseïdor legal, solament el fill major que encapçalava la línia per successió regular; i que en morir va traspassar el dret al seu germà ( Luis Alberto, núm. 3) i que, en haver premort aquest, ho va transmetre per dret de representació als seus descendents: a aquesta part, Luis Alberto, net del segongènit de la besàvia, mentre que el demandat descendeix de la seva àvia Catalina filla tercergènita. El TS té establert que si els dos contendents descendeixen en línia recta d'un mateix posseïdor, des d'aquest moment ja no s'aplica la propinqüitat, sinó el principi de representació, on s'aplica dintre d'una mateixa línia, la primogenitura sense límits. Així sents. TS 31-5-2004, 26-5-2006, 29-5-2006, 3-4-2008, 19-11-2009, 10-1-2012. I sents. AP Madrid -18a- de 8-2-2016 i de 6-3-2017 i sent. AP Madrid -25a- de 10-1-2012. En casos com aquest en que no regeix la propinqüitat, sinó la representació, segons el TS, si ambdós contendents descendeixen en línia recta d'un mateix posseïdor del títol, el preferent és el primogènit sobre el segongènit (sents. 9-3-1923, 20-5-1961, 4-6-1963, 16-12-1872, 10-4-1928 i 16-2-1968, totes elles esmentades per la sent. TS de 8-4-1972), ja que si es prova que hi ha descendents d'ordre regular de successió vinculats al concessionari o al darrer posseïdor conegut, no es pot dir que les línies regulars de successió s'hagin exhaurit ( sent. TS 19-11-2009 i sent. TS 29-5-2006). El principi de propinqüitat és d'interpretació i aplicació restrictiva (sent. TS 31-5-2004 i 3-4-2008). Entén el recurrent que sostenir que el darrer posseïdor legal fou el Sr. Jacinto amb qui s'hauria extingit la línia és absurd ja que, de ser així, quan un primogènit que ha succeït en el títol mor sense posteritat seria de millor dret qualsevol germà molt menor, per propinqüitat, abans que el nebot fill del germà que li seguís en edat i que també hagués traspassat. La sort del títol seria dictada pels capricis del destí. Posa un exemple similar ( Acte TS 25-4- 2018) i sosté que seguint aquella teoria el millor dret genealògic només es podria saber al moment del traspàs d'un altre nou Sr. Jacinto. I que el millor dret no deriva de la condició de nebot o nebot-net, respectivament, del Sr. Jacinto, sinó de la seva condició de descendents en línia recta de la besàvia Sra. Ariadna, que és l'estirp que entronca directament amb el mateix llinatge (bàsicament la doctrina emprada en un cas similar per l' AP Madrid -25a- en sentència de 10-1-2012, FJ Cinquè, confirmada pel TS).

6è) la segona qüestió fonamental no abordada per la sentència d'instància és que ni la mare del demandat, comtessa DIRECCION000, va néixer dintre de matrimoni, ni el propi demandat acredita l'existència de matrimoni dels seus pares ; ni, en cap cas, que ell mateix fora fruit de matrimoni. Es remet al doc. 0 Luis Pablo de la contestació, on hi ha el certificat de naixement i les reials cartes dels títols que ostenta, comte DIRECCION000 i DIRECCION002, però oculta voluntàriament el certificat de matrimoni dels seus pares, si és que existeix. No l'hem acompanyat nosaltres amb la demanda perquè casualment no consta a l'arxiu del títol de comte DIRECCION000 al Ministeri de Justícia. No es nega que el demandat no sigui fill de la Sra. Juana, comtessa DIRECCION002, però no pot acreditar que sigui fill matrimonialni que, cas de ser-ho, hagués estat concebut dintre del matrimoni, restant per això exclòs segons la carta de creació del títol (doc. 2), com ell mateix ha intentat argumentar en contra nostre. Una altra cosa és que el seu lletrat argumenti que el títol DIRECCION000 es regeix per la carta que estableix un règim regular i que no es regeix pel vincle (de manera que seria un fideïcomís perpetu que vincula béns immobles, no títols nobiliaris, i que es regeixen per la seva pròpia carta de creació ( art. 5 Decret de 4-5-1948)) per a així excloure aquesta part pel fet d'haver nascut abans del matrimoni dels seus pares. Però el millor dret, insisteix, està en la major proximitat al tronc comú que encapçala la besàvia Ariadna.

Postula la revocació total i l'estimació total de la demanda i la imposició de costes a la part demandada.

Acompanya sentències del TS i de l'AP de València, admeses per l' Acte d'aquesta Sala de 27-9-2021 (Rotlle).

S'oposa la part demandada (EJCat) pels següents motius:

1er) Hi ha tres motius fonamentals per desestimar el recurs:

1) la prescripció adquisitiva a favor nostre: en tractar-se d'un títol valencià de la corona d'Aragó, en haver romàs a la línia d'aquesta part pública i pacíficament al llarg de 38 anys, per aplicació de la prescripció aragonesa de trenta anys i un dia que regeix aquesta qüestió. El dret nobiliari no és Dret foral ni Civil i als títols de la Corona d'Aragó s'hi aplica la prescripció de la Compilació d'Osca de 1247 o, en darrer terme, els Usatges i constitucions catalanes. Com ho ha entès la sentència d'instància, seguint les del TS de 10-10-1961, de 19-7-1964, d'1-7-1972, de 6-11-1986, de 12-6-1991, de 24-3-1992, de 2-10-1995, de 18-2-2015, d'11-3-2016, de 15-11-2017 i de 22-11-2017. Recorda que els títols nobiliaris van ser imprescriptibles fins el segon terç del segle XX, un RD de 27-5-1912 la va establir en 15 anys però mai es va aplicar. No hi ha cap llei que estableixi la prescripció dels títols de Castella ni dels de la Corona d'Aragó i s'ha establert per la jurisprudència. Per als títols de Castella s'aplica des de 1964 i 1985 la prescripció de 40 anys de la Llei de Toro i pels de la Corona d'Aragó la de 30 anys i un dia. És l'aplicable a un títol valencià i, per tant, de la Corona d'Aragó. Aquesta part, unint el seu temps de possessió al dels seus avantpassats té més de 38 anys. Entén que en res han influït aquí els Decrets de Nova Planta.

2) la propinqüitat: ni l'actor ni el demandat pertanyen a la línia descendent dels comtes DIRECCION000, que es va extingir en la persona del Sr. Jaime, sisè comte DIRECCION000. El va succeir en la possessió del títol el Sr. Mariano, setè comte, que va haver d'ascendir fins 11 graus a cercar l'avantpassat comú, el Sr. Norberto i baixar 10 graus fins entroncar amb el sisè comte (es remet a l'arbre genealògic de la contestació, pàgs. 34-37); aquest setè comte no és descendent directe sinó col·lateral. A més, els dos litigants tampoc són descendents del darrer dotzè comte anterior a la mare d'aquesta part i tretzena comtessa DIRECCION000; el dotzè comte va morir solter i sense fills . Per tant, demostrat que estan en litigi els dos extrems, el millor dret entre parts que no descendeixen del concessionari ni del darrer posseïdor legal, suposant que la mare d'aquesta part, la Sra. Juana, tretzena comtessa, no fou posseïdora legal, que sí que ho fou, el millor dret s'ha de dirimir per propinqüitat i, a igual grau de propinqüitat, per majoria d'edat , essent que aquesta part és major que l'actor (es remet a la nombrosa jurisprudència transcrita a les pàgs. 32-33 de la contestació) i la doctrina del TS en el cas del baró de Benimuslem, sent. TS 21-7-2016.

3) La necessitat de ser nascut i procreat dintre de constant legítim matrimoni dels seus pares, segons s'expressa al vincle de baronia, després comtat DIRECCION000, fundat pel Sr. Teodulfo, que és la Llei per la qual es regeix el títol. Condició que sí compleixen aquesta part i sa mare ( art. 117 CC ) i que, contràriament, no compleix el demandant ni la complien els seus pares, segons s'ha demostrat i ha admès el propi demandant. Transcriu el títol constitutiu (pàgs. 38- 46 de la contestació) i es remet als arxius històrics de la ciutat de Barcelona. El Sr. Luis Alberto és fill extramatrimonial concebut i nascut fora de matrimoni , de manera que està exclòs de crida en aquest mayorazgo. Que va sobreviure la Llei desvinculadora de 27 de setembre de 1820, disposició restablerta per la Llei de 4-5-1948, confirmada pel TC a 3-7-1997. I la necessitat de legitimitat l'ha confirmat el TS en sentència de 8-3-2016

Postula la confirmació amb costes.

Segon. L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) A la seva demanda (10-2-2020), l'actor insta que es declari el seu millor dret a la successió del títol valencià de comte DIRECCION000 front del demandat. Segons l'actor els posseïdors del títol han estat des del seu origen els següents:

1) el comtat DIRECCION000 fou concedit al Sr. Ángel Jesús, ja aleshores senyor DIRECCION000, a qui el van succeir:

2) el fill de l'anterior, Sr. Heraclio (II Comte)

3) el germà de l'anterior, Sr. Jon (III comte)

4) el net de l'anterior, Sr. Laureano (IV comte)

5) el fill de l'anterior, Sr. Leovigildo (V comte)

6) el Sr. Jaime (VI comte)

7) el Sr. Mariano (VII comte),

8) el Sr. Patricio (VIII comte),

9) el Sr. Rodolfo (IX comte)

10) el seu fill Sr. Victoriano (X comte),

11) la seva filla, i tronc comú, Sra. Ariadna comtessa),

12) el seu fill Sr. Luis Enrique (XII comte);

13) la seva neboda Sra. Lidia (XIII comtessa)

14) el seu fill i actual demandat Sr. Juan Ignacio (XIV comte)

Sosté l'actor, Sr. Juan Enrique, ser el cap de la casa i llinatge DIRECCION001 per ser el representant de la línia major o preferent supèrstit i, per tant, posseïdor civilíssim o amb millor dret erga omnes als títols nobiliaris de comte DIRECCION002 i comte DIRECCION000 . Es remet a la secció de títols nobiliaris de l'Arxiu Central del Ministeri de Justícia (caixa/lligall núm. 65, expedient núm. 485) i a la documentació pública que acompanya, que entén no pot ser impugnada pel demandat per la doctrina dels actes propis (sents. TS 18-3-1996 i 19-2-1996) ja que l'ha reconegut i usat en l'expedient de successió per cessió del Sr. Luis Enrique, on s'hi va oposar l'àvia del demandat i que, en traspassar aquesta, ho va sol·licitar la seva mare, reconeixent el parentiu amb el pare del demandant, de qui era cosí germà. Negar la validesa d'aquesta genealogia implicaria negar la legitimitat de l'ús del títol pel seu actual posseïdor, el demandat.

Segons l'arbre genealògic del darrer tronc o línia que inclou la demanda, el títol fou cedit pel Sr. Luis Enrique, mort sense descendència, al seu nebot Domingo.

Parteix l'actor de que els litigants són cosins segons, això és, que els seus respectius avis eren germans i alhora fills de la que fou tronc comú, Sra. Ariadna. L'actor descendeix en línia recta de primogenitura del seu avi Sr. Humberto (núm. 3 de l'arbre genealògic), nascut el NUM000-1892 (doc. 7) fill segon de la besàvia i tronc comú Sra. Ariadna; mentre que el demandat (núm. 7 de l'arbre genealògic), descendeix de la seva àvia Sra. Gracia (núm. 5 de l'arbre genealògic), nascuda el NUM001-1894 (doc. 21), filla tercera de qui fou tronc comú, per tant, de menor dret.

Considera, per tant, que la qüestió genealògica és senzilla: l'actor és de línia preferent o major, per ser el seu avi més gran que la seva germana Lorenza , àvia del demandat. Els dos avis fills de la Sra. Ariadna (núm. 4 de l'arbre genealògic), posseïdora civilíssima de qui deriven (tronc comú) el seu dret els litigants i qui, com cap de la casa DIRECCION001 va ostentar al seu moment el millor dret preferent genealògic erga omnes a dits títols, tant DIRECCION002 com DIRECCION000.

Entén que regeix el dret de representació per mitjà del qual la línia major és preferida i exclou la segona o menor.

Acompanya (doc. 1) arbre genealògic extens i (doc. 1.1) arbre concretat a les parts a partir del seu tronc comú.

Així com, respecte de la línia del demandant, certificat (doc. 2) de naixement de l'actor, certificat (doc. 3) de matrimoni del Sr. Domingo (núm. 2 de l'arbre) amb Alejandra, certificat (doc. 4) de naixement del Sr. Domingo (núm. 2 arbre), inscripció literal de l'acta de defunció del Sr. Domingo, inscripció (doc. 6) de l'acta de matrimoni del Sr. Humberto (núm. 3 de l'arbre) amb Carmela, certificat de bateig (doc. 7) del Sr. Humberto (núm. 3 arbre), inscripció (doc. 8) literal de l'acta de defunció d'aquest, inscripció de l'acta de matrimoni (doc. 9) del Sr. Gervasio i Ariadna (núm. 4 de l'arbre), certificat (doc. 10) de bateig d'aquesta i inscripció literal de l'acta de defunció d'aquesta (doc. 11), reial carta de successió en el títol de comte DIRECCION000 a favor de Ariadna (doc. 129 de data 25-2-1878 , reial carta de successió (doc. 13) en el títol de comte DIRECCION002 a favor de Ariadna el 19-6-1888, Acte d'11-8-1949 (doc. 14) del Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona de declaració d'hereus ab intestato de Ariadna; els fills haguts del seu matrimoni amb el Sr. Gervasio són, per ordre: Luis Enrique, Humberto, Gracia, Saturnino, Gustavo i Carlos Daniel (docs. 40 de l'expedient 485 de comte DIRECCION000, del Ministeri de Justícia, i 46 de l'expedient comte de Castellà. Per aquest ordre, resulta que Jacinto és primogènit front de Carlos Daniel, menor.

Quant a la línia del demandat (doc. 15), acompanya acta de naixement del Sr. Juan Ignacio (núm. 7 de l'arbre), la reial carta de successió en el títol de comte DIRECCION000 (doc. 16) a favor d'aquest, la inscripció de naixement de la Sra. Lidia (doc. 17), la del seu traspàs (doc. 18) i la reial carta de successió del títol de comte DIRECCION000 a favor d'aquesta (doc. 19), l'acta de naixement de la Sra. Gracia (doc. 21) , del seu casament (doc. 22) i del seu traspàs (doc. 23).

Relata que després de la mort de la besàvia comuna, Sra. Ariadna, comtessa DIRECCION000, la va succeir Luis Enrique (núm. 8 de l'arbre) nascut el 1890 i que va obtenir la carta de successió el 1950; aquesta va cedir davant notari el 9-6-1975 el títol al seu nebot Domingo (doc. 28), pare de l'actor (núm. 3 de l'arbre), fill del seu germà segon-nat, Humberto, el comtat de Castellà; allí es diu que aquest nebot el succeirà també en el comtat DIRECCION000 en defecte de dit germà premort; el dictamen del Consell d'Estat fou favorable a dita successió per ser de línia preferent a la seva tia Gracia ( NUM002-1978, doc. 29.VI) no solament per sexe sinó per edat. Remarca que durant la tramitació de l'expedient de successió van morir tant el cessionari com el pare de l'actor, i per la part oponent va morir també la Sra. Gracia, succeïda per la seva filla Lidia, a qui, en ser la única sol· licitant i sense oposició, se li va atorgar la carta de successió com a comtessa DIRECCION000 (do. 29).

Sosté, però, l'actor que el millor i preferent dret genealògic és de l'actor. Per dret de representació ja que descendeix en línia recta de primogenitura del tronc comú. Remarca l'aplicabilitat al cas de la doctrina expressada pel Consell d'Estat en la successió a favor del Sr. Domingo, ja que Humberto (el representat) era major que la seva germana Gracia. I remarca que ja havia passat dues generacions abans amb la mort de l'avi del tronc comú (núm. 4 de l'arbre) Sr. de Rodolfo qui, en distribuir els seus títols (testament, doc. 30), va reservar el comtat DIRECCION000 per al seu fill Jacinto (pare de la besàvia troc comú ). Ja aleshores, en demanar la successió el Sr. Victoriano, va perdre en favor de la Sra. Ariadna en ser aquesta de línia preferent i de més edat que el seu oncle (docs. 12 i 13). I el mateix va passar anys després quan Gracia (núm. 5 de l'arbre) va voler arrabassar sense èxit el títol al seu nebot, Sr. Domingo, després de mort sense posteritat el primogènit Sr. Jacinto quant al títol de comte DIRECCION002.

Invoca la doctrina del TS sobre que en casos com aquest no regeix la propinqüitat sinó la representació (sent. 26-5-2006 , 29-5-2006, 31-5-2004, 3-4-2008).

Nega, preventivament, així mateix, que càpiga usucapió o prescripció adquisitiva, atès que la Reial Carta de Successió sobre quina base ostenta el demandat el títol de comte DIRECCION000 data de l'Ordre de 5-10-1982 (doc. 29,VII), de manera que encara no han passat els 40 anys que requereix la Llei (sent. TS 7-3-1998 que nega la prescripció extintiva de l'acció de 15 anys en base a la doctrina que arrenca de la sent. TS 21-2-1992 que només admet l'adquisitiva de 40 anys, decantant- se de la sent. TS 20-2-1988, única i dispar). Més en concret esmenta la sent. TS 10-9-2008 (quant a la baronia d'Alcalalí que també considera els 40 anys).

b) En contestar la demanda, el demandat s'oposa (EJCat)

sostenint, amb caràcter previ, que el Dret Nobiliari no és Dret Civil comú ni foral i que es regula per les seves pròpies normes (en base a sent. TC 24-5-1982 -marquès de Cartagena-, 3-7-1997, sent. TS 30-11-1960 -comte de Garvey-, sent. TS 26-6-1963 -marquès de Miraflores de los Ángeles-, sent. TS 21-5-1954 -marquès de Portugalete-, sent. TS 13-10-1993 -marquès del Villar del Tajo-, sent. TS 26-3-1999, sent. TS 3-4-2008; que, en tractar-se del millor dret sobre un títol de la Corona d'Aragó, en concret del Regne de València, disputat entre dues persones que no són descendents directes del primer posseïdor o concessionari del títol sinó col·laterals, regeix el principi de propinqüitat. Remarcant que el demandat és descendent legítim de la XIII comtessa, Sra. Lidia, mentre que el demandant és fill extramatrimonial del Sr. Domingo, també fill extramatrimonial dels seus pares, qüestió no pas innòcua quant a que és condició de successió que es tracti de descendència matrimonial . Oposa, per tant, manca de prova de contrari, prescripció adquisitiva, propinqüitat i legitimitat successòria.

Quant a la manca de prova, remarca que és l'actor qui ha de provar el seu millor dret; l'arbre genealògic que aporta l'actor és mínim de només quatre generacions quan el demandat és el XIV comte. Remarca que des del primer concessionari han hagut XXII generacions, ja que no fou sinó el IX senyor DIRECCION000 qui fou elevat a comte l'any 1604 pel Rei Felip II de València i III de Castella; no prova ni aporta la creació del mayorazgo ni les normes per les quals es regeix, ni la carta de creació del títol, de manera que no acredita la primera llei de successió, qui són els cridats i els exclosos, ni si és regular o irregular, ni prova res d'allò que està als registres públics i, per tant, al seu abast. I adverteix que si es tracta d'aportar des d'ara serà extemporani.

Quant a la prescripció adquisitiva, invoca la prescripció aragonesa de trenta anys i un dia que sosté regia a tota la Corona d'Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Nàpols, Sicília, Sardenya, Neopàtria i Atenes, etc.) per bé que es refereix d'una banda al Fur d'Osca, de prescriptionibus, de 1247, i, per l'altra a l'Usatge omnes causae, dels Usatges de Barcelona (Const. II, Tít. II Llibre VII de les Constitucions i altres drets de Catalunya) i nega que li sigui d'aplicació, en cap cas, la normativa castellana de les Partides ni, per tant, les Lleis de Toro, en concret la XLI, en tant que mai han format part del Dret de la Corona d'Aragó, ja sigui valencià, aragonès o català.

Invoca com a precedents d'aquesta doctrina la sent. TS 10-10-1961 (comtat de Montalto, de Sicília) que es remetia a sents. TS de 19-5-1863, 21-6-1976, 23-11-1882 i 26-6-1907; la posterior de 9-7-1964, que aplica per primera vegada la prescripció adquisitiva als títols de Castella (abans es consideraven imprescriptibles), es va inspirar en aquella per traslladar la prescripció aplicable als títols aragonesos i catalans; la sent. TS 1-7-1972 adverteix que al regne d'Aragó s'aplicava el Codi d'Osca sistematitzat per les Corts de Montsó de 1547, advertint que regia el Dret anterior a 14-4-1931 i en primer lloc la llei privativa constituïda pel Títol de concessió, remarcant que és la norma bàsica a la que cal remetre's. Entén que el TC ha establert com vigent i aplicable el dret històric vincular. I conclou que en els títols de la Corona d'Aragó regeix 30 anys. Invoca com exemples la sent. TS 6-11-1986 sobre un títol del Regne de Nàpols de 1666, que va aplicar el Codi d'Osca, la sent. TS 12-6-1991 que l'aplicà també a un títol de l'any 1716 respecte d'un títol valencià també, la sent. TS 24-3-1992 sobre un títol aragonès atorgat pel Rei Felip IV com a rei d'Aragó (Felip III), de 1647, que lògicament aplica el Dret aragonès. Invoca també la sent. TSJ Catalunya de 2-10-1995 sobre un altre títol aragonès concedit pel Rei Felip II (Felip I d'Aragó) que exclou l'aplicació de les Lleis de Toro ni com a supletòries del Dret català o aragonès i li acaba aplicant l'Usatge omnes causae . Invoca la sent. TS d'11-3-2016 sobre un títol del Regne de Sicília de 1569 al que li aplica el Dret aragonès, encara que a la carta no s'expressés que el Rei ho feia com a monarca de la Corona d'Aragó. Invoca la sent. AP Madrid de 15-11-2017 que també aplica els 30 anys als títols de la Corona d'Aragó per a un títol del Regne de Nàpols. I la sent. TS de 22-11-2017 que va dir que als títols de la Corona d'Aragó no li és aplicable la legislació castellana sinó la compilació d'Osca de 1247. Transcriu i tradueix del llatí la carta originària de 1604. Com que el demandat fa 38 anys llargs que ostenta la seva condició de comte DIRECCION000, s'ha d'entendre que l'ha usucapit.

Remarca que el TC, en sentències de 24-5-1982 i 3-7-1997 , no solament ha dit que el Dret Nobiliari no és dret Comú o Civil, sinó que el Dret Vincular regeix a efectes dels títols nobiliaris plenament.

Invoca així mateix que el demandat ostenta, a més, des de 25-9-2008, per reial carta de successió el títol pretès per l'actor. Invoca finalment l' art. 1960.1 CC que també estableix la prescripció de 30 anys.

Quant al principi de propinqüitat (que invoca com el seguit en la successió del propi Rei Martí I l'Humà al Compromís de Casp), entén que regeix en aquest cas enlloc del de representació. Cap dels litigants és descendent directe. Repassa tota la successió des del primer comte DIRECCION000 (designa l'Arxiu del Regne de València, Reial Cancilleria, 377, ff. 44r-47v) fins Jaime (VI comte) que mor sense descendència tancant així la línia recta, passant el títol a la col·lateral, remotíssima, a Mariano (també comte de Castellà), que fou el VII comte DIRECCION000.

Entén que és a partir d'aquesta extinció de la línia recta que cessa de regir el principi de representació en favor del de propinqüitat. Remarca que el IX comte, Rodolfo va distribuir els seus títols en testament i li va atribuir el comtat DIRECCION000 a Victoriano (X comte); el succeí la Sra. Ariadna comtessa DIRECCION000 i XV DIRECCION002); la succeí Luis Enrique (XII comte DIRECCION000). El fill d'aquest, Domingo, va néixer (1927) abans del matrimoni dels seus pares (1955). I el demandant, poc abans de dit matrimoni . Per a la successió del comtat es requereix successió legítima, haver estat concebut i nascut dintre de constant i legítim matrimoni, cosa que en el seu moment es va ocultar tant a la Diputación Permanente de la Grandeza com al Consejo de Estado. Tampoc va pagar els drets successoris quan va sol·licitar la successió. I per tant, mai va succeir. En canvi, la germana del XII comte, Gracia, es va casar el 1925 i d'ella va néixer Lidia (XIII comtessa DIRECCION000 per carta de successió de 1982), casada (1954) i mare Juan Ignacio (XIV i actual comte, el demandat, que ostenta el títol per reial carta de successió de 28-10-2008 ).

Invoca al respecte també la Llei II, Títol XV de la Partida II on es defineix la successió regular reial a Castella i, per tant, també la nobiliària, que considera idèntic al seguit al Compromís de Casp, i que en realitat estableix dos ordres diferents, segons hi hagin o no descendents del fundador. En línia descendent, s'aplica la representació il·limitadament. Quan la successió és col·lateral, com passa aquí, ha d'heretar -el Regne, diu la Llei- "el més propinc parent que hi hagi". Entén que la propinqüitat es mesura no en relació al fundador sinó al darrer posseïdor legal. De manera que en aquest cas s'ha de mesurar respecte de la Sra. Lidia (mare del demandat), XIII comtessa, traspassada el 27-4- 2008 (doc. 18 demanda). Invoca al respecte la sent. TS 8-3-1919 -vescomtat de Villandrando-, la de 6-6-1961 - marquesat de Leis-, la de 29-11-1967 -marquesat de Villahermosa-, la sent. TS 14-4-1984 -marquès DIRECCION003 i comte DIRECCION004- , la sent. TS 17-10-1984 -marquesat DIRECCION005- sent. TS 16-11-1994 -marquesat DIRECCION006- i sent. TS 29-5-2006 (entre d'altres moltes que esmenta però no comenta). En aquest cas, per propinqüitat, un grau és més proper que cinc i per tant el millor dret és per al demandat. Recorda també que aquestes antigues lleis han superat el filtre del TC excepte el principi de masculinitat, derogat per la Llei 33/2006 de 30 d'octubre.

Transcriu al text de la contestació (pàg. 34-35 i f.149 i ss. i 154 i ss.) els docs. 6 i 6bis, l'arbre genealògic sencer del comtat DIRECCION000. I del mayorazgo (que sobreviu com a tal - art. 13 de la Llei desvinculadora de 27-9-1820 i Llei de 4-5-1948 i sent. TC 3-7-1997- quant als honors) que arrenca de l'aleshores senyor o baró DIRECCION000, Norberto, a finals del segle XV o principis del XVI (designa a l'efecte l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Patrimonial I, Castellà-Carlet, caixa 61).

Acompanya còpia dels documents originals segons registre o arxiu corresponent més amunt invocats (EJCat) i la resta (f. 39 i ss.) els aporta la demandada a l'audiència prèvia.

c) La diligència de 13-7-2020 va assenyalar l'audiència prèvia per al 8-4-2021 (EJCat), que es va celebrar el dia esmentat. Cada part va mantenir la seva tesi. La prova es va limitar a la documental per reproduïda, restant les actuacions vistes per a sentència.

d) En alçada es van admetre per Acte de 27-9-2021 les tres resolucions judicials acompanyades amb l'escrit de recurs en tant que mitjans de coneixement de la doctrina legal i no com a prova documental.

Tercer. La Sentència d'instància, de data 9 de juny de 2021 (EJCat) desestima íntegrament la demanda.

Entén, exposada la tesi de cada part, que el primer que cal resoldre és la prescripció adquisitiva.

Al respecte, entén que no hi ha controvèrsia quant a que el comtat DIRECCION000 és un títol del Regne de València atorgat per Felip III de Castella (II de València, d'Aragó i de Catalunya) el 1604 .

Entén que el TS va apuntar en sent. de 12-6-1991 que tractant-se d'un títol de la Corona d'Aragó -marquesat de Vallterra (al títol constitutiu es deia clarament que era un títol valencià)- que s'hi hauria d'aplicar en tant que era aragonès (però no va arribar pas a aplicar-la) la prescripció aragonesa de trenta anys i un dia del fur VI de prescriptionibus del Llibre VII del Codi d'Osca de 1247; que la de 18-2-2015 va entendre que s'havia d'aplicar la carta de creació i la normativa aplicable al Regne d'Aragó, tractant-se d'un títol aragonès (dita sentència es remetia a les de 10-11-1971 i 1-7-1972); i que la de 22-11-2017 respecte d'un títol del Regne de Sicília va entendre que li era aplicable el règim jurídic del Regne d'Aragó, per bé que el que allí s'afirma és la no aplicació del Dret de Castella (els 40 anys de la Llei XLI de Toro) als títols de la Corona d'Aragó i l'aplicabilitat del Codi d'Osca de 1247 (30 anys i un dia); i que l' Acte del TS de 27-5-2020 (inadmetent cassació per manca d'interès cassacional), va deixar clar que ja tant les sents. TS de 6-11-1986 que havia aplicat la prescripció d'Aragó a un títol del regne de Nàpols, com la de 22-11-2017, com la de 12-6-1991, més amunt esmentades, ja havien clarificat la qüestió.

Ni es planteja, altrament, que el Dret aplicable a un títol valencià pugui ser el de Castella en base a la Nova Planta de 1707. Simplement acull el dit pel TS en les sentències esmentades.

I entén que aquest és el termini a considerar en aquest cas.

Per tant, entén que no havent pagat el tribut i no havent-se presentat en l'expedient de successió cap dels antecessors de l'actor, la carta expedida a favor de la Srta. Lidia la va constituir en comtessa DIRECCION000 a partir de la reial carta de successió de 3-11-1982, moment a partir del qual ningú ha reclamat fins ara, de manera que havent passat més de 30 anys i un dia, opera la prescripció adquisitiva invocada .

Conseqüentment, desestima íntegrament la demanda i absol.

Amb costes a l'actora.

Quart . Els tres primers motius de recurs combaten la sentència entenent que no és aplicable al cas la prescripció aragonesa de trenta anys i un dia sinó la de 40 anys de la Llei XLI de Toro.

S'han d'acollir.

La prescripció, ja ho avancem ara, al dret històric valencià, en Dret civil foral, era coneguda i regulada. Similarment a la catalana i l'aragonesa, però no pas de forma idèntica. Tant l'extintiva (" conforme expreses forals dispositions del present Regne, contra prescriptió de trenta anys no's pot demanar restitució") com l'adquisitiva (" Si algú tendrá possessió o casses o altra heretat a bona fe e ab justo títol contínuament per III ans sens demanda d'altre e sens mala veu, ço és que no's serà clamat a la cort d'aquella cosa que l'adversari possehie, que d'aquí enant sia sua e aço haja loc entre'ls mayors qui hauran legitima edat" -Llibre Setè, Rúbrica I, De Prescripcions I-, " Si algú comprarà o per qualque altre just títol haurà cases, heretats o qualsque altres coses mobles, o no mobles, o semovents, e aquelles, a bona fe e ab just títol e sense mala veu, ço és no'n fo feit clam a la cort per lo seu adversari, posseirà per III ans, no's pusque defendre per prescripció de III ans, si alcún creedor dirà que aquelles coses o alcuna d'aquelles seran a ell especialment o generalment obligada o obligades, si aquell les demana a aquell qui les posseeix, si doncs aquell creedor qui les demane e diu que a ell són obligades generalment o especialmente no ahura callat per espai de XXX ans" -rúbrica VI- "... senyoria d'alcu entró que'l vici d'aquella cosa sia purgat, ço és a saber que aquelles coses que hauran estades enblades o arrapades o pesseídes per força o seran perdudes sien tornades en poder del primer señor. Doncs ans que aquell vici d'aquella cosa sia purgat, aquel qui posseeix aquelles coses enaxí vitioses, si les vol prescriure, haurà a esperar prescriptió de XXX ans" -Llibre VII De prescripcions rubrica X-) "... En altra manera si les coses damunt dites no seran axí posseÿdes, lo posseïdor no pusca prescriure aytal cosa o casa o heretat per prescriptió de III ans enans hi sia mestar prescripció de XXX ans" -rúbrica L-.

És cert, per tant, que hi havia una prescripció de trenta anys, extraordinària, regulada directament als Furs del Regne de València. Però no era aplicable als títols nobiliaris.

Tot i regulada la prescripció civil, no li és aplicable ratione materiae ni la prescripció aragonesa ni la romana per via supletòria.

No estarà de menys, quant al Dret supletori, que fem un breu repàs a la història per entendre la realitat anterior a 1707.

Hem de tenir en compte (seguint García Gallo, " Manual de Historia del Derecho Español, 5a edició Madrid 1973, vol. I, pàgs. 432 i ss.) que el dret valencià, a diferència del dret aragonès, no prové de la tradició. I que en alguns territoris del regne, especialment limítrofs a Aragó i Catalunya, es van aplicar, per raó de conquesta, furs aragonesos i catalans locals fins ben entrat el segle XIV. I se'n creen de nous a les zones conquerides als musulmans immediatament després de la conquesta, al període entre 1238 i 1239, amb un gran pes de la noblesa aragonesa al capdavant de l'empresa, alhora que els esforços del rei i dels nobles catalanes es centra entre 1229 i 1235 en la conquesta de Mallorca i posteriorment d'Eivissa i Menorca. Les cartes de poblament denoten aquesta influència. I als llocs on s'ha ocupat el territori mitjançant capitulacions, com Alcalà de Xivert, se'ls permet regir-se als moriscs per la sunnah i als mossàrabs pel Liber Iudiciorum i costums propis (1234). A Càlig (1234) se li aplicaran els furs de Cervera i a Sant Mateu (1237) els de Lleida. Però per la diversa procedència dels nous pobladors, junt a aquest Dret importat a través de cartes de poblament i furs forans, es va creant un costum propi del lloc. Des del moment que, consolidada la conquesta de les Balears s'emprèn la de la vall del Xúquer i de la Plana valenciana, ja no s'atorguen cartes de poblament sinó que des de 1240 és el Rei Jaume I qui, d'acord amb els clergat del moment, forma un nou codi: els Costums de València, degut en bona part a Vidal de Canelles, jurisconsult eminent que també al seu moment va ordenar el Codi d'Osca a Aragó, essent com era conseller del Rei. D'aquesta manera, molts furs locals passarien a la legislació posterior, però predominaven els de la pròpia ciutat de València. Aquests Furs eren, a més, el Dret general, on fins i tot s'hi prohibia invocar altres costums. Aquesta recopilació, que en un primer moment es va anomenar Codi dels Costums, també dit Foros et Consuetudines, de l'any 1240 es va anomenar Furs des de 1251, esdevenint Llei irrevocable que els Reis havien de jurar a partir de 1261, segons el sistema català de llei pactada, a canvi de les exaccions tributàries que comportava la celebració d'unes Corts. Tot aquest sistema es degué a la voluntat de Jaume I de consolidar el seu poder front de la noblesa, especialment aragonesa. Jaume I sempre va tenir la obsessió de no repartir el territori valencià entre nobles aragonesos i catalans, sinó de considerar València com un nou regne que s'havia de regir amb lleis pròpies. Redactats primer en Llatí, els Furs van tenir una reedició l'any 1271 i una versió en valencià va aparèixer com annex a l'acta de les Corts de València de 1330. Es tractava de Dret molt romanitzat (llevat d'alguns privilegis anteriors atorgats a la ciutat, copiats a la lletra), bàsicament Dret romà justinianeu, extractat, barrejat en part amb institucions pròpies de les decretals canòniques, del Libri Feudorum i d'altres fonts desconegudes, segons García Gallo. Té una voluntat de llei general i uniformadora doncs, segons el seu preàmbul, pretén haver recollit els costums de la ciutat i de tot el regne i prohibeix la invocació de les que no hi estiguin recollides. Dividit en dos llibres, segueix el mateix pla, però, dels 9 del Codi justinianeu. La seva vigència inicial probablement es limitava a allò que avui més o menys és la província de València, tot i que es va anar estenent. En molts dels municipis de l'actual Castelló i de l'interior de València regien furs catalans i aragonesos (per l'estira i arronsa entre el poder feudal i reial, quelcom que en alguns casos abasta fins el segle XVI per bé que es va acabar prohibint per les Corts de Montsó de 1626 -les darreres que es van celebrar a dita vila- la invocació de Dret aragonès a València) fins el tercer terç del segle XIII.

No és el cas de Carlet, al bell mig de la zona purament valenciana.

En qualsevol cas, el sistema de prelació de fonts és complicat d'analitzar fins i tot. Segons García Gallo, si bé regien en primer lloc les Consuetudines o Furs, ocupant els nous furs dictats en Corts el lloc dels vells, també s'ha de tenir en compte la diferent força derogatòria que tenen uns i altres segons haguessin estan paccionats o no. I el mateix passa amb els Actes o Capítols de Cort. I cal tenir en compte que els privilegis, ja siguin generals o particulars, prevalien sempre sobre aquest dret comú.

No podem perdre de vista que les cartes de noblesa pertanyen a aquesta categoria, són Dret reial directe.

I cal considerar al marge dels sistema de fonts les pragmàtiques i cartes reials (ja del període Trastàmara) simplement eren declaracions o decisions o normes d'aplicació de les veritables fonts.

Tampoc podem desmerèixer que a la pràctica eren font quasi directa les compilacions privades fetes per doctors en dret, invocades directament als tribunals (així la Gabriel de Riucech, de l'impressor Lambert Palmart, de 1482, que recull com a base el text oficial de 1330, els comentaris d'Arnald Juan, anomenats Stil de Governació, la col·lecció dita Fori regni Valentiae del notari Joan Pastor, de 1547)

El Dret supletori en època de Jaume I era el seny e bona raó i tot i que el propi Jaume I va prohibir la invocació de dret canònic i romà l'any 1270, aquesta mesura no va tenir cap èxit; i la remissió al seny e bona raó va obrir la porta a que a través de la invocació de l'equitat entrés en joc el Dret romà de la recepció medieval. En temps de Pere III (1283) es torna a confirmar la prohibició de Jaume I; i es mana que on no hi hagi fur els jurats decideixin amb els prohoms del lloc, judici per seny natural que Pere IV estendrà als jutges reials.

Tot fa pensar que en Dret civil s'acabaven resolent aquests conflictes, en efecte de norma escrita, aplicant el Dret romà-canònic de la recepció, especialment en la forma com l'interpretaven els doctors.

Però això mai no afectà els títols nobiliaris, que es regien única i exclusivament per la carta d'atorgament i era de l'opinió comuna que no es podien usucapir.

Segons M.V. Febrer Romaguera, Cartas pueblas de las morerías valencianas y documentación complementaria. I , 1234-1372, Zaragoza, 1991 i E. Guinot Rodríguez, El problema de la renta feudal y los fueros. Un análisis de las cartas pueblas del siglo XIII en el norte de Castellón, Saitabi, 33(1983), 59-83 Cartes de poblament medievals valencianes, Valencia, 1991, l'ordre era el següent:

En primer lloc, regien a València els privilegis, que atorgava el monarca a petició de part i, per tant, amb caràcter singular, normalment per a una ciutat o un particular. Sobre ells, es va plantejar si tenien el caràcter de norma paccionada i si el monarca podia, en conseqüència, revocar-los o no unilateralment. Els autors forals van afirmar (just el mateix que va defensar a Catalunya Fontanella quant als fets en Corts) que el rei no podia derogar-los perquè, encara que no s'aprovessin en Corts, eren atorgats molt sovint a canvi d'un preu i, d'allí, que parlessin de l'existència d'un contracte.

En segon lloc, a partir del segle XV, amb l'arribada de la dinastia Trastàmara, es va introduir una pràctica de legislar castellana, les anomenades pragmàtiques sancions o disposicions donades pel rei com si estigués reunit en Corts i amb idèntic valor als preceptes emanats d'elles. El que es va generalitzar durant l'edat moderna, com un exemple més de la consolidació del poder reial que va acabar permetent als monarques legislar sense convocar corts. De fet des de 1645 no es convocaran més Corts a València. Així, hi havia reials ordres, que el rei dictava a través del seu secretari; o reials cèdules, amb la participació del Consell suprem de la Corona d'Aragó; i fins i tot tenien valor legal les reials cartes, que el monarca remetia a les seves autoritats o bé a particulars. Donen compte aquests autors de la desídia per recopilar i del retard en que es publicaven les noves normes, fins i tot les emanades de Corts. Així, els furs de les Corts de 1564 es van publicar el 1565, els de les de 1585 el 1588, els de les de 1604 el 1607; i l'edició dels de les de 1626, el 1635; mentre que els aprovats a les darreres Corts forals, de 1645, no ho serien mai (de fet han estat publicats uns pocs anys abans de l'obra d'aquests autors)

A dites Corts de 1626 es va demanar al monarca que es posés al dia la recopilació dels furs, difícil de manejar en estar distribuïts per Corts; però no es va arribar a redactar. De manera que la legislació valenciana es mantingué dispersa fins a finals del període foral.

Ressalten dits autors també la importància que va tenir la doctrina dels doctors. Que era una de las principals fonts per resoldre els conflictes jurídics i, fins i tot, en ocasions podia prevaler front al disposat en Furs i privilegis. Amb forta base romanista, acabaven aplicant principis romanistes.

Destacant entre els doctors, dos grups: 1. Aquells valencians que escriuen sobre el seu dret en relació al dret comú, que no són molt nombrosos, a diferencia de Castella, i entre els que cal esmentar Pere Belluga, que escriu al segle XV el Speculum principum ac iustitiae; al segle XVI, Tomás Cerdán de Tallada, que va escriure comentaris als furs, sobre tot en l'àmbit del Dret públic, i Pere Antoni Morlà, a qui es deu el tractat Emporium utriusque iuris quaestionem... (1599). Al segle XVII, època daurada de la doctrina valenciana i moment en que apareixn els juristes de major renom, que ocuparien càrrecs en el Consell Suprem de la corona d'Aragó, destacaren Francesc Geroni León, Cristòbal Crespí de Valdaura i Llorenç Matheu i Sanz. El darrer gran jurista foral fou l'advocat Nicolau Bas i Galceran, autor del Theatrum iurisprudentiae (1690), on descriu i comenta les matèries forals més freqüents. 2. El segon grup, quasi infinit, són els autors que van escriure al llarg de segles sobre el dret romà i canònic, exclusivament o amb barreja dels drets propis, autors de la doctrina castellana, catalana, francesa, alemanya, i italiana, que segons els autors formen un tot, un dret comú, en els que els autors valencians també s'hi inclouen, per bé que les seves opinions, quan s'al·leguen davant dels tribunals forals, acaben tenint major pes per basar-se en Furs i altres normes del regne.

La jurisprudència, també anomenada estil de cúria o tribunal, constituïda per les sentències de jutges i tribunals, servien de precedent per a futurs plets i causes en que es discutissin situacions similars, és considerada font indirecta. Es tenien en compte aquestes decisions. El principal problema d'aquesta font era precisament el del seu valor i força d'obligar. Els autors valencians acudien a un privilegi de Joan II per justificar que, a falta de fur, acte de Corts, pragmàtica o privilegi, es seguissin les sentències del Consell Suprem de la Corona d'Aragó, perquè se consideraven emeses pel propi rei, en quin nom administra ven justícia els doctors del Consell.

En canvi, les sentències de la reial audiència ( Sacer Regis Audientiae Valentiae) s'utilitzaven solament com a precedent, però no es consideraven vinculants como aquelles. També es compilaven. Entre elles destaca l'obra de Pere Syria Practicarum forensium quaestionum (1603).

El costum no recopilat en principi no podia ser invocat.

Però cal tenir present que a l'Edat Mitjana el Dret, com la societat i l'economia, és d'un caràcter marcadament local, doncs arrenca de la carta de poblament que es concedeix a una ciutat o comarca. Els monarques no tenen força per imposar un solo Dret i han de pactar ja sigui amb la noblesa que els ajuden a conquerir terres o amb els pobladors que les repoblen.

Però això just comença a canviar en el segle XII, quan es reforça el poder reial. Just al moment en que hi ha la incorporació de les diferents taifes de València al regne català-aragonès. Just quan comencen a sentir-se els primers influxos del dret romà a través dels doctors que es formen fora de València (on no hi havia estudi general i molts anaven a Bolònia).

Tot i això, l'estira i arronsa amb la noblesa aragonesa no s'acabarà afluixant fins que sota Alfons IV el Magnànim i a través d'una política de pactes i transaccions els senyors aragonesos renunciaran al Dret aragonès, a canvi de la baixa jurisdicció o jurisdicció alfonsina; és a dir, la possibilitat d'administrar justícia als seus territoris en qüestions civils i penals de menor relleu. El que va fer que l'assimilació iniciada amb Jaume I amb els Furs s' estanqués a partir del segle XIV, per bé que deixant un nombre reduït de localitats sota el fur d'Aragó, fons com hem assenyalat més amunt, les Corts de 1626 en que es prohibeix aplicar definitivament Dret d'Aragó a València.

Com també hem dit ja, això no afecta ni el territori de Carlet ni la carta que atorgà la baronia, després comtat.

Resumint, la prelació seria:

1. El dret local, la carta de població que regeix les relacions entre el rei o el senyor i els vassalls dels seus territoris. La major part són breus, i remeten o al Dret de Saragossa o als Furs de València.

2. Després s'aplicaria la legislació general del regne, els furs i actes de Cort. Per ordre cronològic: primer els més recents i, per ordre de dates, fins arribar als Furs de Jaume I.

3. A continuació, els privilegis i altra legislació reial i després dels virreis, com pragmàtiques, crides, etc.

4. A falta de qualsevulla d'aquestes normes, el privilegi de Pere III, remetia, com ja ho feia el pròleg de la Costum, al natural seny e egualdat , és a dir, al sentit natural i la equitat dels prohoms de la ciutat. El que, com ja hem assenyalat més amunt, conduïa a un ús i abús del dret romà.

Com és de veure, en cap cas hi hagué un Dretaragonès supletori directe del valencià pròpiament dit.

Ni s'aplicava el dret català, per molt que el comte-rei fora de la nissaga bel·lònida, casal barceloní i, per extensió, català, fins 1410.

Ni existia un Dret de la Corona d'Aragó, concebut com a mena de "Dret federal" en termes actuals. Les decisions i decrets reials, els privilegis, les cartes de noblesa, però, es comportaven com a tal, Dret directe d'aplicació a un territori concerta o persona o estament, però oposable erga omnes.

Tampoc el dret canònic ni el romà van ser mai dret supletori a València, com sí ho van ser a Catalunya entre 1409 i 1960 en matèria civil.

A tot això és incontestable que el Dret valencià en tot cas desapareix amb el primer decret de Nova Planta, de juny 1707. El propi i els seus supletoris, és clar.

El segon Decret de Nova Planta, de juliol del mateix any, simplement confirma els títols nobiliaris. Que, per tant, segueixen regint-se pel seu títol constitutiu. O per un d'eventual posterior d'origen igualment reial que confirmi, ampliï, restringeixi o suprimeixi l'anterior.

Abans de la Nova Planta aquesta matèria sempre es va regir pel Dret reial directe, el títol constitutiu. Això perdura -amb major motiu- sota la dinastia borbònica. On els títols de noblesa continuen regint-se exclusivament pel títol constitutiu. En un moment, però, en que, a més, el Dret públic de Castella s'imposa a tot Espanya i el Dret privat també a València, de forma directa, en tot el demés.

És la jurisprudència del TS, ja molt després, caigut l'antic règim i promulgades ja les lleis desvinculadores, que acut a la prescripció adquisitiva dels títols -per tal d'evitar que si ningú els ha reclamat durant molts anys es considerin renunciats abdicativament, rònecs o mostrencos o abandonats; i retornats, per tant, a la Corona- per analogia amb la prescripció aplicable als mayorazgos quant al que són, com a vinculacions de terres i demés immobles, quant al domini privat, ja que la jurisdicció inherent a determinats títols és abolida des de les Corts de Cadis i mai més restablerta.

Per tant, encara que de la mà de la doctrina dels doctors i la jurisprudència local es pogués estar aplicant a València la usucapió trentenària -que no fou així- abans de 1707 la usucapió romana, això mai va afectar a la matèria que estem tractant.

Per tant, ni hi hagué mai una aplicació pròpia ni, posteriorment a 1707, ha quedat Dret civil valencià de cap mena que poder aplicar. Entre 1707 i 1889 el dret civil directament aplicable per a tot, a València, és el Dret de Castella. I des de 1889 el del CC que no deixa de ser Dret castellà codificat, bàsicament.

Sens perjudici de l'anàlisi que farem de les concretes sentències del TS invocades en aquest cas per una i altra part en matèria de prescripció adquisitiva de títols, cal no perdre de vista que un títol nobiliari i la carta constitutiva del mateix, emesa durant l'antic règim, era una institució de Dret públic. Que conferia drets i obligacions de caire públic, jurisdicció en alguns casos, percepció de tributs i gavelles fiscals, i fins i tot la pertinença en alguns casos al Consell reial.

Una carta de noblesa és per definició Dret Reial, el que avui correspondria en bona part al Dret Administratiu, si bé en aquest cas hi ha hagut una evolució posterior cap als drets de la personalitat, estudiats unànimement com a drets civils, en perdre aquests títols les seves atribucions de Dret públic, especialment la fiscalitat annexa i la jurisdicció.

Per tant, quan el Tribunal Suprem elabora la doctrina de la usucapió de títols nobiliaris enfronta aquests com el que, per residu, han esdevingut: mers drets civils de la personalitat.

I és normal que es pregunti quina prescripció civil els pertoca. Perquè, en tant que infeudacions i senyorius reials, abans eren imprescriptibles. I, essent com és el Dret nobiliari Dret reial, la lògica ens diu que no solament no és dret foral civil sinó que tampoc passa pels decrets de Nova Planta que afecten el Dret públic i privat valencià.

El títol de comte DIRECCION000 sobreviu a la desfeta de 1707 no tant perquè els comtes DIRECCION000 foren filipistes, sinó perquè, amb caràcter general, el nou Rei Felip V no vol problemes amb la noblesa i referma els títols anteriors, fins i tot els austriacistes, ja el juliol de 1707. I en confirma d'altres, posteriorment.

El Dret nobiliari ha perdurat a tota Espanya i s'ha aplicat segons la llei del monarca atorgant i del posterior de cada moment.

Per tant, la conclusió o premissa de la que hem de partir és que no és aplicable al cas la prescripció civil aragonesa de trenta anys i un dia pròpia del Dret anterior a la Compilació de Dret foral d'Aragó de 8-4-1967.

Ni tampoc cap prescripció valenciana. Ni catalana.

Cinquè . Analitzem ara quina ha estat l'aplicació que n'ha fet el TS de les diferents normatives sobre prescripció, analitzant cada cas en concret.

S'han invocat com a sentències que indiquen que no ha subsistit en cap manera el Dret civil valencià després de 1707 i que, per tant, mai seria aplicable al cas, la sent. TC 3-7-1997, la de 28-9-1992 i la de 28-4-2016.

S'han invocat a favor de l'aplicabilitat a casos com aquest del Dret de Castella, en concret de la Llei XLI de Toro les sents. TS de 19-7-1964, 7-3-1985, 27-3-1985, 6-11-1986, 12-6-1991, 21-2-1992, que es distancia de la de 20-2-1988, i la de 10- 9-2008 ( que incideix sobre la de l'AP València de 16-1-2001 -cas baró d'Alcalalí, un títol valencià-).

S'ha invocat l' obiter de la sent. TS 1-7-1972 que fa una referència al que anomena "Dret de la Corona d'Aragó".

S'han invocat a favor de l'aplicabilitat de la prescripció aragonesa les sents. TS de 10-10-1961 (títol sicilià), d'1-7-1972, de 6-11-1986 (sobre un títol napolità), de 12-6-1991 (sobre un títol de València constituït -tardanament- per l'Arxiduc Carles el 1716 però confirmat per Felip V el 1729), de 24-3-1992 (sobre títol aragonès), de 18-2-2015 (sobre un títol aragonès), de 22-11-2017 (sobre un títol sicilià), l' Acte de 27-5-2020 (sobre un títol del regne de les Dues Sicílies)

S'ha invocat també la sent. TSJ Catalunya de 2-10-1995 (sobre un títol d'Aragó)

Però un estudi detallat de cadascuna d'elles demostra que no totes pertanyen al suposat grup on les situen les parts. I la majoria (quasi la totalitat) no versen sobre un títol genuïnament valencià, d'on les hi manca el supòsit de plena identitat de raó amb el cas que ens ocupa per tal de que es puguin considerar veritable jurisprudència.

Anem a repassar-les en detall; quant al "primer grup":

La de 19-7-1964 no apareix en cap de les bases de dades habituals. Pot ser una errada de cita, ja que sí existeix la de 9-6-1964 (ponent Bonet i Ramón, ROJ:STS 4380/1964) que versa sobre la successió d'un títol espanyol de comte, castellà més en concret, atorgat per Rei Ferran VI l'any 1753, i examina si ha estat ben aplicada o no la Llei XLV de Toro. No ens serveix com a precedent per al cas concret que ens ocupa.

La de 7-3-1985, (ROJ STS 1343/1985) és relativa a un títol castellà i resulta per tant irrellevant en aquest cas. Defensa, a més, la prescripció immemorial dels 45 anys enlloc de la dels 40, referint-se a les sents. de 14-3-1960, 31-11-1962, 30-6- 1965, 2-12-1967 i 21-5-1971, entre d'altres, doctrina aplicada als mayorazgos i, per analogia, als títols nobiliaris. Entén que en sent. de 10-10-1961 (ROJ: STS 355/1961) es va aplicar també aquesta prescripció extraordinària als títols aragonesos i catalans (en realitat, aquella sentència -la examinarem com a integrant del segon grup més endavant-, que versa sobre el ducat de Montalto, Sicília, atorgat per Ferran el Catòlic l'any 1507, respecte del qual el TS es limita a dir que es regeix pel títol de concessió, que no era Rei de Castella aleshores Ferran el Catòlic sinó Joana i que, per tant, no pot ser un títol castellà i que no li és aplicable la imprescriptibilitat derivada de la Llei 45 de Toro). Aquesta sentència acaba entenent infringida a la instància les Lleis 45 i 41 de Toro i declara consolidat per prescripció immemorial un títol -rehabilitat l'any 1884- per part dels successors de l'afavorit per dita rehabilitació.

La de 27-3-1985,(ROJ STS 1315/1985) tampoc serveix per a aquesta causa, ja es tracta d'un títol de duc amb grandesa d'Espanya, netament espanyol, creat per reial carta de la reina Isabel II indiscutiblement com a reina d'Espanya (la primera i darrera Constitució que encara els nomena com a reis de Castella, d'Aragó, de Nàpols -a títol merament honorífic quant als regnes que ja s'han perdut-, etc. és la gaditana de 1812), per RD de 16-10-1846, quina darrera carta de successió per resolució del cap d'Estat de 21-4-1975, també estima violació de la Llei 45 i inaplicació de la 41 de Toro, tot referint-se a la constant doctrina exposada entre d'altres en les sents. TS de 9-6-1964, aquesta amb antecedent parcial en la de 10- 10- 1961 i 7-3-1985.

Ambdues sentències solen citar-se com el punt de partida de la doctrina actual del TS sobre prescriptibilitat adquisitiva dels títols nobiliaris.

La de 6-11-1986, (ROJ STS 6029/1986) en realitat no aplica la prescripció castellana. Es tracta del títol de marquès de Centellas (sobre terres d'una localitat d'Otranto, Nàpols) creat pel Rei Carles II el 5-10-1666, sota la regència de Maria Anna d'Àustria, com a títol del Regne de Nàpols. Dita sentència expressa que encara que el monarca era indiscutiblement Rei d'Espanya, va atorgar aquest títol com a Rei de Nàpols; títol quina darrera successió datava de la carta de successió de 8- 3-1950. El recurrent, en tant que el Regne de Nàpols formava part de la Corona d'Aragó, pretenia que al mateix no s'hi podia aplicar en cap manera el Dret de Castella.

El TS interpreta aquí que estem davant d'un títol aragonès. Sense veritablement cap fonament científic.

Ara bé, per una banda, una anàlisi més profunda revela que a dita sentència es rebutja la pretesa infracció de les sents. del TS invocades com infringides de 10-10-1961 i d'1-7-1972; i això és així perquè la sentència d'instància no s'hi basa per afirmar, com afirma, que el dret aplicable a la prescripció és l'aragonès de trenta anys i un dia. Li recorda el TS al recurrent que no s'ha impugnat aquella sentència per pretesa infracció de Dret, sinó per indeguda aplicació de les sentències esmentades sobre una errònia base fàctica. I que si no s'ha combatut, no es pot alterar aquell pronunciament. Però, per l'altra, rebutja com violades les Lleis 45 i 41 de Toro en tant que entén que estem davant d'un títol no castellà sinó aragonès.

En realitat, aquesta sentència no hauria de servir ni com a precedent de recolzament d'una doctrina ni de l'altra, perquè no entra realment en la qüestió de si la normativa aplicada era la correcta. Perquè, només ex abundantia, recorda que la Llei de 1948 ( art. 39 i arts. 2, 5 i 8 del Decret de 4-6-1948 es limiten a indicar que es podran rehabilitar -administrativament- els títols atorgats pels reis espanyols respecte de territoris al seu dia pertanyents a Espanya a través del procediment corresponent per a la rehabilitació dels títols de Castella, i recorda que la successió es regeix per la carta de concessió i en el seu defecte per "allò que tradicionalment s'ha seguit en aquesta matèria", de manera que entén que aquesta tradició (segons s'hauria aplicat a les sents. TS de 10-10-1961 i 1-7-1972) apunta a que el Dret aplicable al cas era el Dret d'Aragó, més en concret la prescripció extraordinària de trenta anys i un dia del Fur VI De Prescriptionibus del Llibre VII del Codi d'Osca. Erròniament, al nostre modest entendre, identifica un títol de Nàpols amb un d'aragonès a efectes de descartar la prescripció adquisitiva castellana. No cal dir que ni es va plantejar el TS quin era el sistema de fonts del Regne de Nàpols abans de la Nova Planta. Sens dubte per la necessitat d'aplicar Dret peninsular a un títol sobre un territori ja estranger, com a títol nacional.

Amb ocasió d'un expedient posterior, de rehabilitació, el Consell d'Estat va emetre un dictamen (685/2015) de 28-10-2015 que es refereix a la sentència del TS de 6-11-1986 com cosa jutjada quant a aquest punt. També es refereix a que la Diputació Permanent de la Grandesa d'Espanya al seu moment va reconèixer que es tractava d'un títol atorgat segons el Dret feudal napolità pel Rei Carles II. Per bé que com a partir de 1910 es va rehabilitar com a "título del Reino de España" se li havia d'aplicar una normativa peninsular...

És en base a aquesta doctrina, bàsicament, que la sentència de l'Audiència de Madrid -19a- de 15-11-2017 també aplica (rec. 372/2017) a un cas del tot similar la prescripció aragonesa.

La de 12-6-1991 (ROJ STS 3149/1991) també és un cas força curiós. Es tracta d'un títol atorgat per l'Arxiduc Carles d'Àustria (pretenent com a Carles III a la Corona d'Espanya -i només reconegut com a tal a la Corona d'Aragó, com és ben sabut- l'any 1716, ja finida la Guerra de Successió i, per tant, en un moment en que, tècnicament, l'atorgant havia esdevingut ja emperador d'Àustria com Carles VI des del 1711 i, d'altra banda, ja no era rei d'Espanya ni de la Corona d'Aragó - ens desaparegut com a ens polític- un cop signats els tractats d'Utrecht (1713) i Rastadt (1714); per tant, podia només reivindicar la seva sobirania sobre Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà com a emperador austríac, però no era pas, evidentment, rei de València, ni d'Aragó; ni comte de Barcelona-).

És, altrament, una mercè nobiliària confirmada l'any 1729 per Rei Felip V de Borbó com a Rei d'Espanya -i, finalment, rehabilitat l'any 1920-. Això sol entenem que el sanava i convertia en un títol espanyol, de ple sotmès a la nova legislació pública castellana imposada per la Nova Planta. De no haver estat per aquesta confirmació, en puritat hauria estat nul de ple dret per haver estat atorgat per un monarca tècnicament il·legítim.

A primera instància i en apel·lació es va desestimar la reclamació de l'actor quant al seu millor dret. El demandat va invocar prescripció. El TS remarca que hi havia dubtes entre els propis litigants sobre si es tractava d'un títol aragonès o castellà. El que no se li escapa i no s'està de de dir que té la transcendència del diferent termini prescriptiu. Remarca també que al títol de concessió es diu textualment "hemos acordado honrarte y enaltecerte...con el titulo y dignidad de marqués de nuestros reinos de la Corona de Aragón en nuestro Reino de Valencia..." i es fixa en que més endavant es refereix el concedent a si mateix com a Rei d'Aragó en esmentar, de passada, a "nuestros sucesores los reyes de Aragón...". I així indica que tot apunta, com va concloure la sentència d'instància, que es tractaria d'un títol aragonès. Una altra vegada, sense cap fonament científic.

Ni tan sols es planteja que fora valencià com literalment es desprèn del títol constitutiu.

Però, tot i que deixa clar que qui va invocar la prescripció no va invocar el Codi d'Osca sinó l'actual jurisprudència de la Sala Primera del TS, que ja venia aplicant les Lleis de Toro, desestima el recurs.

Per tant, no acaba aplicant la prescripció castellana (per cert, tot sigui dit, després d'un raonament no massa clar, més enllà de refermar el dret que té el TS de canviar de doctrina), esmentant la doctrina establerta -que qualifica d'evolutiva- continguda en la sent. de 28-4-1989 (ROJ STS 2716/1989 -que no tracta el tema de la prescripció més que de passada, obiter, sinó el millor dret quant a masculinitat, que considera inconstitucional, seguint al TC, referint-se quant a la prescripció a la doctrina de la prescriptibilitat seguida en les sentències de 7 i 27-3-1985 -ja comentades més amunt-, 14-6-1986, 7 i 14-7-1986, 6 i 23-1-1987, 5-6-1987 i 27-7-1987 i 20-2-1988 i 7-12-1988 front del principi d'imprescriptibilitat i possessió civilíssima-).

La de 21-2-1992 (ROJ: STS 1374/1992), que es distancia en part de la de 20-2-1988 (ROJ: STS 16759/1988 -sobre millor dret en la successió d'un títol de comte, concedit l'any 1867 i evidentment espanyol, atorgat per Isabel II com a reina d'Espanya, on a primera instància es va desestimar l'acció i en apel·lació es va anul·lar la darrera successió, de 1953, on en realitat es tracta de la prescripció extintiva el dret de l'actor a accionar encara en vida de son pare, de dret preferent al seu, que el TS estableix en 15 anys-), versa sobre un títol de comte atorgat per Carles II l'any 1690, quina successió es va demanar al Rei Alfons XIII el 24-2-1931, però això no va tenir efecte per l'adveniment de la II República; a més, va morir l'hereu del VIII comte el 4-4-1935. Acceptant-se la successió atorgada pel cap de l'Estat del moment, per carta de successió de 7-7-1950. En apel·lació, l'actor fou reconegut de millor dret. En cassació, es va invocar infracció de les Lleis de Toro. El TS va establir que no havien passat els 40 anys exigits. Es tracta, però, d'un títol clarament espanyol, de manera que no serveix com a precedent per aplicar al cas en qüestió que aquí ens ocupa, ja que se li va aplicar la normativa sobre prescripció castellana, la procedent en tot cas.

La de 10-9-2008 (que confirma la de l' AP València de 16-1-2001 -cas baronia valenciana d'Alcalalí-) desestima el recurs de cassació interposat per la part demandada per suposada infracció de les Lleis de Toro. La sentència d'instància va entendre que es tractava d'un títol sotmès al dret comú, en aplicació de les sents. TS de 9-6-1964 i posteriors de 7 i 27-3-1985 que van consagrar la prescriptibilitat adquisitiva dels títols nobiliaris. Cal remarcar, com fa el TS que en aquella baronia hi hagué una carta de successió de la reina Isabel II l'any 1850 i després una altre el 1875 i, finalment, l'any 1923 un plet sobre millor dret, sempre en la mateixa línia, fins l'any 1966 en que succeeix un descendent d'una altra línia. El TS considera que el que diu el Tribunal de València (que qui assoleix demostrar possessió de més de quaranta anys sense haver de justificar bona fe ni just títol ha de mantingut en ella erga omnes) s'ajusta a la doctrina de la Sala. I es remet al que considera canvi de doctrina del propi TS quant a l'anterior, que advocava per la imprescriptibilitat, per la de la prescriptibilitat adquisitiva, continguda a la sent. del TS de 30-12-2004, que a l'ensems es remet a les de 9-6-1964, 7-3-1985, 27-3- 1985, 14-6-1986, 7-7-1986, 14-7-1986, 23-1-1987, 21-6-1989, 3-1-1990, 8-10-1990, 6-3-1991, canvi que es va operar en benefici de la seguretat jurídica. Més avall es refereix a l'efecte novatori quant a l'ordre de succeir que la prescripció guanyada causa ( sents. TS 9-2-1999, 23-1-1987 i 2-6-1989, 20-2-2003, 11-6-2001, 12-12-1990 i 17-12-2004) front dels pre-cridats tercers que perden tot dret. Però en realitat el TS no afirma en aquesta sentència que la prescripció castellana aplicada sigui preferent o única aplicable sobre una alternativa, aragonesa, catalana, etc., ja que res d'això s'havia plantejat ni a instància ni en cassació, on el recurs versava sobre els requisits de la possessió per usucapir, no del seu termini. Tot i això, és el cas més pregó que tenim en que a un títol del Regne de València se li acaba aplicant la prescripció adquisitiva castellana.

Quant al segon grup:

La d'1-7-1972 (ROJ: STS 3186/1972) que es remet a la de 10-10-1961, tracta d'un títol de marquès creat pel Rei Carles II l'any 1681 per a ser usat "en todos los reinos de Castilla, León, Aragón, Navarra, Granada, etc." i que el demandant considerava un "títol d'Espanya". El TS va considerar que es tractava d'un títol aragonès, atorgat pel rei d'Espanya com a Rei d'Aragó. I per això li aplica la prescripció aragonesa del Codi d'Osca. I en aquest sentit no ens serveix com a precedent.

La de 10-10-1961 (ROJ: STS 355/1961), a la que ja ens referit breument més amunt, es refereix a un títol de duc de Montalto, atorgat per Ferran el Catòlic l'any 1507 com a Rei "d'Aragó, Sicília Ulterior i Citerior, Jerusalem, València, Mallorca, Sardenya, Còrsega, comte de Barcelona, Duc d'Atenes i Neopàtria, comte de Rosselló i Sardenya, Marquès d'Oristano i Goceano, al castell de Nàpols". És un títol clarament sicilià. El TS en uns brevíssims considerants despatxa que s'han infringit, per aplicació indeguda, les Lleis de Toro atès que el Rei Ferran no era Rei de Castella (sinó sa filla Joana, des de la mort d'Isabel la Catòlica el 1504) aleshores i que, per tant, només el Dret aragonès i català podria aplicar-se supletòriament al títol constitutiu. Això ho declara als sols efectes de cassar la sentència de l'Audiència Territorial de Saragossa que aplicava Dret castellà (la imprescriptibilitat derivada de la Llei 45 de Toro), excloent dita aplicació, però sense precisar tampoc quina seria la font supletòria concreta, si aragonesa o catalana.

I evidentment, sense aprofundir en el sistema de fonts vigent a Sicília abans de la Nova Planta.

Pensem, altrament, que aquesta no és una qüestió menor. Els afers de Sicília, Nàpols i Milà estaven sota la jurisdicció no del mateix Consell Suprem d'Aragó (creat per Ferran el Catòlic l'any 1494), que coneixia dels afers peninsulars, Mallorquins i de Sardenya, sinó en mans d'un altre Consell, des de Felip II anomenat Consell d'Itàlia, que coneixia dels afers de Nàpols i Sicília segons el seu Dret propi ( vide " El papel de los juristas y magistrados de la Corona de Aragón en la "conservación" de la monarquía", treball de Jon Arrieta Alberdi, Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea; aquest treball, accessible per Internet, forma part segons el propi autor de les investigacions que es van dur a terme dintre del Proyecto SEJ2005-04672, La Monarquía española del Antiguo régimen y sus integrantes: Formas de vinculación y pertenencia en los casos de Navarra, Aragón, y Vizcaya, del que fou investigador principal; Estudis, 34, 2008, pp. 9-59. I. A la pàg. 21 i ss. ens diu aquest autor "(...) A lo largo de la primera mitad del siglo XVI se mantuvo para los reinos de la Corona de Aragón la duplicidad entre un Consejo de la Corte itinerante, que trataba también los asuntos de Nápoles y Sicilia, y otro que permanece en la península. Este mantuvo la gobernación de Cerdeña, pero no la de Nápoles y Sicilia, en gran parte debido a la intensidad con que ambos aplicaron los privilegios de evitación de la extracción de causas y de exigencia de intervención de juez natural. En cierto modo lo mismo que se procuraba mantener en el Reino de Aragón y en el Principado de Cataluña. Lo que ocurre es que en ninguno de estos casos se puede eludir totalmente la capacidad avocatoria, como regalía principal, del monarca, bien entendido que su ejercicio tenía lugar frecuentemente por incitación de parte o, incluso, de ambas partes, que pueden intervenir con el acuerdo expreso o tácito de la admisión de la decisión regia, el recurso a su arbitraje: en cierto modo, en esas circunstancias y en ese nivel máximo de decisión, la sentencia formal se acerca mucho a una resolución arbitral. Toda esta incesante labor era llevada a cabo, como hemos visto en los párrafos precedentes, por los magistrados, conocidos en este ámbito como regentes de la Cancillería. En el reinado de Felipe II se produjo el importante cambio para la forma de gobierno de estos territorios que trajo consigo la creación y consolidación del Consejo de Italia, al que se adscribieron los asuntos de Nápoles, Sicilia y Milán, no así los de Cerdeña, pues este reino se mantuvo en el seno del Consejo [Supremo] de Aragón hasta la disolución de éste en 1707. Felipe II cuidó mucho la adecuada composición de estos Consejos. Mantuvo la condición de que sus miembros fueran naturales de los reinos en el de la Corona de Aragón, y en el de Italia se afianzó la duplicidad entre naturales y procedentes de la península ibérica, con la particularidad de que a partir de entonces predominaron los de origen castellano, de la misma forma que con anterioridad había habido abundante presencia de naturales de la Corona de Aragón. Estos cambios pueden tener su interés y significación vistos desde la perspectiva de la península ibérica, pero desde la italiana no afectan al hecho de que su administración, en lo que a Nápoles y Sicilia se refiere, hubiera estado presidida, en el nivel del núcleo central de decisión, por la mixtura de naturales y peninsulares ibéricos..."). Manuel Rivero Rodríguez, per la seva part, a l'obra " La Fundación del Consejo de Italia: Corte, grupos de poder y periferia (1536-1559)" ens diu que hem de tenir en compte, a més, que Sicília i els demés territoris italians mai van estar "annexionats" a Aragó o a Catalunya, o a València, quan remarca que "(...)Después de la revolución del " Vespero", que expulsó a los angevinos de Sicilia, el Reino pasó a manos de los reyes de Aragón. En ningún momento las fuerzas políticas locales quisieron que tal paso se entendiese como su inclusión en la Corona de Aragón, el Parlamento de 1413 exigió que el rey o, en su defecto, el príncipe heredero acudiera para ser coronado en Palermo " comu re princhipali et appartatu senza haviri dependencia de abra parte". Tales condiciones fueron aceptadas cuando se envió el primer virrey en 1415, el infante D. Juan, duque de Peñafiel, y sus poderes fueron, por tanto, los del rey: plenos e ilimitados. A pesar del subterfugio legal del vicario regio, el Parlamento volvería a insistir en tener re separatti, dependenti di la suaSignoria, y resolvió en 1416 aclamar como rey a D. Juan, quien rehusó. El rey Alfonso [V] de Aragón, para evitar el conflicto llegó a una solución satisfactoria para las dos partes, convocó al Parlamento y recibió el juramento de los sicilianos; quedava así establecida la "unión personal" de Sicilia a la Corona de Aragón, unión que sólo radicaba en tener en común al mismo príncipe"(...)". Per aquells temps, Nàpols fou incorporat a la Corona d'Aragó de forma efímera entre 1443 i 1458, regnant-hi allí després una dinastia menor Trastámara aragonesa. Per tant, tenia rei propi, situació que va perdurar fins les campanyes del Gran Capità front de França, a principis del segle XVI, a les acaballes del regnat de Ferran el Catòlic, on Nàpols quedà incorporat definitivament a la seva corona l'any 1505, però dotat d'un Consell de Nàpols, diferenciat del Consell Suprem d'Aragó creat per ell mateix el 1494, des de 1505. Era, per tant, capítol a banda i el Rei que actuava atorgant títols no ho feia amb cap referència al Dret aragonès o català, de ben segur.

Aquesta sentència del TS, per tant, en part per la limitada cognició de la cassació i potser per un implícit coneixement de tot això, no aplica, tampoc, a més, cap concreta normativa aragonesa o catalana al cas.

La de 24-3-1992 (ROJ: STS 2522/1992) tracta en realitat d'una reclamació de millor dret sobre un títol de marquès atorgat pel Rei Felip IV d'Espanya, III d'Aragó, l'any 1647 com a Rei d'Aragó. Es tracta d'un títol aragonès, de manera que l'aplicació al mateix de la prescripció aragonesa no és cap raresa. No ens serveix com a precedent per a resoldre la qüestió que aquí ens ocupa.

La de 18-2-2015 (ROJ: STS 686/2015) tracta també de la reclamació de millor dret sobre un títol de baró que es dubtava per les pròpies parts si era castellà o aragonès. Es tracta d'un títol atorgat per Felip V de Borbó l'any 1728, en un moment en que tècnicament ja ha desaparegut la Corona d'Aragó com ens públic, però en que els monarques espanyols es segueixen anomenant reis de cada antic regne (la Constitució de Cadis encara s'hi refereix així). El TS entén que és aragonès perquè va referit a un poble i terres de Terol i li aplica la prescripció de trenta anys i un dia; però també considera que a la mateixa solució, atès el transcurs de més de 40 anys, s'hauria arribat d'aplicar la Llei 40 de Toro.

La de 22-11-2017 (ROJ: STS 4112/2017) desestima el recurs i confirma la de l'Audiència de Madrid d'11-4-2016 considerant aplicable la prescripció aragonesa del Codi d'Osca de 1247. Es tracta d'un títol de marquès atorgat per Felip II l'any 1569 clarament radicat sobre una ciutat siciliana. És, per tant, un títol sicilià. Podem donar per reproduït el que ja hem dit més amunt quant al ducat de Montalto. Al títol constitutiu, el Rei no expressava pas fer-ho com a Rei de la Corona d'Aragó. Una part considera que això fou així perquè era quelcom obvi. Si tenim en compte, però, que el beneficiari era membre del Consejo de Castilla i tresorer principal del Rei, aquesta obvietat no està gens clara més enllà de la consideració del monarca com a Rei de Sicília. Hem de tenir en compte que l'únic que lligava la Corona d'Aragó amb Sicília, com hem assenyalat més amunt, era la unió personal amb el Rei, no l'aplicabilitat d'aquest o aquell Dret civil metropolità. I que nobles peninsulars (originaris de Castella fins i tot)eren sovint agraciats amb títols italians i que autoritats de procedència peninsular parellament formaven part amb d'altres d'autòctones del Consell d'Itàlia i altres institucions del regne sicilià. Però el Tribunal Suprem no es limita a dir en aquest cas solament que als títols nobiliaris de la Corona d'Aragó no se'ls aplica la legislació castellana de Toro, sinó que -en aquesta ocasió sí de forma clara- que al cas li és aplicable el Codi d'Osca. És, en aquest sentit, un clar precedent -encara que en part, ja que la mateixa sentència, que desestima el recurs, diu que no té substantivitat el motiu, ja que la sentència d'instància no ha negat en cap moment l'aplicabilitat de dita prescripció al cas. Podem considerar-la precedent del segon grup. Encara que, modestament, entenem poc fonamentada aquesta decisió de decantar-se per la prescripció del Regne d'Aragó (i no de Catalunya, per exemple) per tot el que s'ha dit.

Aquesta sentència sí té importància quant a la qüestió de si poden ser cridats en igualtat els descendents legítims i il·legítims.

L'Acte de 27-5-2016 (sobre un títol del Regne de les Dues Sicílies -que és com es coneix l'antic regne de Nàpols i el de Sicília després del Congrés de Viena de 1815-) no l'hem localitzat ni al CENDOJ ni a El Derecho.

La sent. TSJ Catalunya de 2-10-1995 (EDJ 1995/12525) sobre el comtat de Galiano de Aymerich, clarament un títol d'Aragó, atorgat pel Rei Felip II, I d'Aragó, parteix de que les parts estan d'acord en que es tracta d'un títol de la Corona d'Aragó i que li és aplicable el Dret català. Les dues sentències d'instància així ho van entendre. A partir d'aquestes premisses, entén que la Llei 40 de Toro mai ha format part ni del Dret aragonès ni del Dret català. Com és obvi. Dita sentència, però, no es fixa en la prescripció sinó en si cal aplicar la representació o la propinqüitat al cas. Hi tornarem al seu moment. Discrepem modestament de la sentència quant a que a un títol clarament aragonès se li pugui aplicar el Dret del Principat.

En qualsevol cas, no és una sentència que ens pugui servir de precedent en tant que no tracta d'un títol valencià.

A banda d'aquestes, el cercador de la base de dades del CENDOJ quant a usucapió de títols nobiliaris ofereix 46 altres entrades, descomptant Actes d'inadmissió, diferents de les aquí invocades. Val a dir que la immensa majoria no es poden aplicar al cas que ens ocupa (prescripció adquisitiva d'un títol del regne de València) perquè moltíssimes recauen sobre títols castellans o bé espanyols, posteriors a la desaparició de la normativa valenciana, o només es refereixen obiter o tangencialment a la usucapió.

Cal, però, exhaurir la matèria fent un breu apunt del contingut de cadascuna. Així, en concret:

La de 12-6-2019 (ROJ: STS 1904/2019) tracta d'un títol netament espanyol, del Rei Carles IV, de l'any 1804. El recurs era per aplicació indeguda de la Llei 41 de Toro, tot entenent que no es podia aplicar la prescripció extraordinària als títols. Llei que el TS va declarar ben aplicada.

La de 18-2-2014 (ROJ: STS 500/2014), no tracta del tema de la prescripció, en realitat, sinó sobre masculinitat.

La de 9-5-2013 (ROJ: STS 2744/2013) simplement fa una referència obiter a la prescripció adquisitiva, que dona per fet és la de 40 anys. El tema de bat sempre fou la masculinitat.

La de 25-1-2013 (ROJ: STS 285/2013) versa sobre l'aplicació el principi de representació o de propinqüitat o proximitat, per bé que es va invocar també infracció de la Llei de Toro en matèria d'usucapió. El TS considera inconsistent aquest motiu per a l'èxit o fracàs de la cassació en no haver estat combatuda la primera causa de desestimació de la demanda.

La de 27-6-2012 (ROJ: STS 5772/2012) versa en realitat sobre l'aplicabilitat o no de la Llei 33/2006 sobre igualtat d'home i dona en la successió de títols nobiliaris, no sobre usucapió.

La de 26-3-2012 (ROJ: STS 1930/2012) també; però fa una referència obiter a la seguretat jurídica i, amb ella, a l'adopció del criteri d'aplicar a la usucapió la Llei 41 de Toro.

La 16-1-2012 (ROJ: STS 248/2012), sobre nul·litat d'una cessió de títol nobiliari, només tracta la usucapió com a possible vehicle d'establiment d'un nou cap de línia, remetent-se al ja establert a la sentència del TS de 10-3-1988 on la cessió seria el dies a quo del termini de prescripció (sents. TS 15-12-2010 i 3-11-2009); s'hi torna a referir més endavant per a declarar consolidada la doctrina de que calen 40 anys per usucapir, en base a la Llei 41 de Toro.

La de 10-1-2012 (ROJ: STS 582/2012) parteix d'una usucapió consumada que, per tant, no es discuteix; en realitat tracta de la possible infracció del principi de propinqüitat recollit en les sents. del TS de 7-5-1996 i 16-11-1994 en relació a la resolució de les qüestions objecte del procés, en relació amb la Llei II, Títol XV de la Partida II del Codi de les Partides d'Alfons X el Savi de Castella; després d'afirmar que extingida la línia de successió directa la jurisprudència ha establert que es regeix el tema pel principi de propinqüitat, pel qual es defereix el títol al parent del darrer posseïdor més proper en grau a ell, sense tenir en compte la preferència de línies ni el dret de representació derivat d'ella (és a dir, del dret a succeir per part d'aquell a qui no s'ha transmès el títol) i, cas d'haver-ni varis d'igual grau, a favor del més gran ( sents. TS 16-11-1981, 31-12-1965, 14-4-1984, 17-10-1984, 13-10-1993 i 7-5-1996), en aquest concret cas es planteja una situació idèntica, entén, a l'examinada a la sent. TS de 19-11-2009, doncs, morta sense descendents directes la darrera posseïdora del títol adquirit per usucapió, la descendència del concessionari no s'ha extingit, ja que segons declara la sentència recorreguda -i és fet no desvirtuat pel recurrent en infracció processal- els litigants són descendents del fundador, de manera que el que es planteja en aquest procediment és relativa a si, guanyada la possessió d'un títol nobiliari per usucapió, la successió del títol, un cop traspassat sense descendència directa el posseïdor en virtut de dita usucapió, però subsistint descendents en línia directa del fundador o concessionari, s'ha de seguir la línia regular de successió a partir d'aquest -com ho entén la sentència d'instància- o s'ha de resoldre en base al principi de propinqüitat o proximitat parental al mort sense descendència, posseïdor legítim en virtut de la usucapió, com es va mantenir a la de primera instància i es reitera ara en cassació. I deixa clar el TS que prefereix la successió regular a la per propinqüitat.

La de 22-6-2011 (ROJ: STS 3992/2011) versa sobre millor dret a succeir en un títol de marquès. A primera instància es va desestimar la usucapió. L'Audiència la va estimar. En cassació es torna a impugnar aquesta. Es discutia el dies a quo. I s'invoquen com suposadament infringides les sents. TS de 15-12-2010 i la de 3-11-2009. Que el TS considera que no es refereixen al mateix supòsit (allí rehabilitació i discussió sobre millor dret genealògic absolut, aquí sobre si el millor dret genealògic ha de cedir davant una usucapió consumada) i per tant desestima la cassació per interès cassacional.

La de 18-3-2011 (ROJ: STS 1314/2011) no entra a considerar la usucapió (quant als béns de l'herència, no quant a cap títol nobiliari) per raons tècniques. Res a veure, a més amb la successió en el títol de comte del primogènit d'una de les filles del causant.

La de 14-2-2011 (ROJ: STS 512/2011) tracta de títols evidentment castellans i no ens serveix en cap cas de precedent per al tema que ens ocupa. A més el propi TS diu que la invocació de la Llei 45 de Toro (possessió civilíssima) i de les sents. TS de 6-3-1991 i 24-11-2006 quant a usucapió és merament instrumental i no té relació amb el tema de debat a dit procediment, refermant que des de 1985 està consolidada la usucapió de 40 anys.

La de 15-12-2010 (ROJ: STS 7669/2010) tracta sobre el dies a quo per a usucapir en cas de venciment en judici del rehabilitador. El termini no es posa en qüestió. El TS deixa clar que comença a córrer no des de la data de la sentència obtinguda sinó des de l'obtenció del Reial Despatx corresponent al que es refereix l' art. 37 de la RO de 21-10-1922 en execució de l' art. 18 RD de 8-7-1922.

La de 7-6-2010 (ROJ: STS 3092/2010) considera que no hi ha interès cassacional perquè el debat es circumscriu al dies a quo per al còmput del termini de 40 anys, que la doctrina sobre dita usucapió de 40 anys està consolidada en base a les sents. del TS, que la sentència impugnada no contradiu la doctrina sobre que dit dies a quo comenci des de la rehabilitació ( sents. 21-2-1992 i 20-2-2003) perquè abans el títol està caducat (sent. TS 3-11-2009) i perquè el termini de l'extintiva també ha de començar des de la rehabilitació.

La de 26-2-2010 (ROJ: STS 768/2010) tampoc és aplicable al nostre cas perquè parteix d'una usucapió consumada, extrem no objecte de debat.

La de 15-12-2009 (ROJ: STS 8299/2009) va versar en un dels motius sobre admissibilitat en haver introduït al recurs una invocació a suposada infracció de la Llei 40 de Toro, però en realitat l'objecte era l'aplicabilitat o no de la propinqüitat. Desestimant l'interès cassacional sobre aquest objecte.

La de 19-11-2009 (ROJ: STS 8277/2009) tampoc examina la usucapió en sí mateixa, sinó el millor dret i deixa clar que encara que algú guanyi el títol per usucapió, necessita tenir successors per poder-lo transmetre; encara que la usucapió hagi extingit els drets de preferència de qualsevol altra línia.

La de 3-11-2009 (ROJ: STS 6855/2009), versa tant sobre la prescriptibilitat adquisitiva com sobre el dies a quo d'aquesta. A banda de ratificar la doctrina anterior del TS sobre prescriptibilitat i referir-se a les sents. concretes que l'han consolidat, aquí no es discuteix que el termini de la prescripció sigui el de 40 anys.

La de 22-10-2009 (ROJ: STS 6742/2009) en realitat només versa sobre el principi de propinqüitat.

La de 19-10-2009 (ROJ: STS 6753/2009) va entendre que no hi havia interès cassacional quant a la usucapió ja que no es podia fer valer el període de possessió del títol per la demandada unit al del seus ascendents, ja que aquests ho eren comuns amb son germà. El TS referma la doctrina de la prescriptibilitat adquisitiva dels títols, però li diu a la pretenent de dita usucapió que no pot d'una banda erigir-se en cap de línia per usucapió i, al mateix temps, intentar sumar a la seva possessió la dels seus antecessors. No és el cas que ens ocupa aquí i a més, no es discuteix ni la procedència de la prescripció castellana ni el termini de 40 anys.

La de 28-7-2009 (ROJ: STS 5810/2009) tampoc posa en qüestió dita prescripció de 40 anys. És un cas de designació de successor, que el TS compara simplement amb la usucapió dels 40 anys com factor novatori de l'ordre successori, obiter.

La de 3-4-2008 (ROJ: STS 2016/2008) simplement referma la doctrina de l'aplicabilitat de la usucapió en base a la Llei 41 de Toro.

La de 18-3-2008 (ROJ: STS 4388/2008) es limita a indicar que la interrupció de la prescripció per demanda és només provisional i que només es dona com a tal en el cas de que es falli a favor de qui va contra el posseïdor, encara que dita sentència recaigui anys després de consumat el termini prescriptiu ( sent. TS 8-11-1948, que comparava en aquest punt l'adquisitiva amb l'extintiva). No posa en qüestió quina és la usucapió aplicable.

La de 24-11-2006 (ROJ: STS 7272/2006) referma la doctrina establerta des de 1985 al respecte.

La de 29-5-2006 (ROJ: STS 3711/2006) també.

La de 26-5-2006 (ROJ: STS 3335/2006) versa sobre un títol espanyol creat per Felip V, referma la doctrina de la usucapió en base a la Llei 41 de Toro però la nega en el cas concret perquè ni es va invocar la part actora,

La de 30-12-2004 (ROJ: STS 8545/2004) també reitera la doctrina establerta des de 1985, amb profusió de remissions i detallada exposició de l'evolució seguida.

La de 17-12-2004 (ROJ: STS 8204/2004) referma la usucapió de 40 anys en contra de la tesi del recurrent que entenia que havia que estar per a tot al títol constitutiu, que prohibia que succeïssin persones no descendents del llinatge originari.

La de 5-7-2004 (ROJ: STS 4784/2004) simplement va desestimar el motiu que invocava incongruència omissiva en no pronunciar-se la sentència d'instància sobre la usucapió, per considerar que havent-se entrat en el fons no hi havia tal incongruència.

La de 20-2-2003 (ROJ: STS 1141/2003) tracta d'un títol vacant rehabilitat l'any 1920 a favor del posseïdor demandat que ha guanyat la usucapió. Ni es planteja que aquesta no sigui la de les lleis de Toro i simplement es remet a la jurisprudència constant des de 1985.

La d'11-6-2001 (ROJ: STS 4930/2001) té per objecte un títol de Castella. El TS reitera la seva tradicional doctrina des de 1985.

La de 9-2-1999 (ROJ: STS 813/1999) nega l'aplicabilitat de la doctrina anterior a 1985 sobre estricte compliment del títol constitutiu i referma la prescriptibilitat dels 40 anys.

La de 7-3-1998 (ROJ: STS 1543/1998) tracta d'un cas on la sentència d'instància va estimar la prescripció extintiva de l'acció, que situa en 15 anys i fonamenta en les sents. TS de 20-2-1988 i 5-5-1993, però el TS li diu que no ha tingut en compte l'evolució de la jurisprudència al respecte i que la sentència de 20-2-1988 és única si no dispar al respecte. I reitera que cap la prescripció adquisitiva de 40 anys. Però considera que en aquest cas la prescripció extintiva per reclamar el dret no s'ha donat. Sense la qual no es consolida la usucapió fins que passin els 40 anys. I el que acaba fallant és que no hi ha hagut tal prescripció extintiva.

La de 4-6-1997 (ROJ: STS 3954/1997), molt semblant a l'anterior, on una part invoca la usucapió i l'altra la prescripció extintiva de l'acció de reclamació del títol, també es decideix refermant la doctrina de l'aplicabilitat e la Llei 41 de Toro al cas.

La de 26-12-1996 (ROJ: STS 7565/1996) estableix la mateixa doctrina que la de 7-3-1998 més amunt exposada. I equipara en 40 anys els terminis de les prescripcions adquisitiva del títol i extintiva de l'acció de reclamació.

La de 16-4-1996 (ROJ: STS 2238/1996) en realitat no tracta d'usucapió.

La de 16-11-1994 (ROJ: STS 7397/1994) també va tractar de la prescripció extintiva de l'acció de reclamació invocada com de 15 anys i també va entendre que la usucapió era de 40 anys.

La de 16-11-1994 (ROJ: STS 7411/1994) va tractar exactament la mateixa qüestió.

La de 16-11-1994 (ROJ: STS 19487/1994), també.

La de 21-2-1992 (ROJ: STS 1374/1992), sobre un títol de Castella, també indica que no pot haver-hi prescripció adquisitiva sense prescripció extintiva correlativa del dret a reclamar (en consonància amb la sent. TS de 6-3-1991).

La de 6-3-1991 (ROJ: STS 13370/1991) aplica al cas la Llei 41 de Toro i considera no aplicable la Llei 45 de Toro (possessió civilíssima).

La de 3-1-1990 (ROJ: STS 18231/1990), on el recurrent va considerar no retroactiu el canvi de doctrina experimentat en matèria d'usucapió des de 1985, el TS li diu que aquest canvi l'afecta en el cas concret; i reitera la doctrina dels 40 anys de prescripció.

La de 28-4-1989 (ROJ: STS 2716/1989) del que tracta en realitat és sobre la inconstitucionalitat de la preferència masculina sobre la femenina. Hi tornarem més endavant. Simplement al·ludeix a que hi hagué un canvi de criteri al respecte al seu moment quant a la masculinitat com també quant a la usucapió.

La de 28-4-1989 (ROJ: STS 15626/1989) tracta sobre la mateixa qüestió.

La de 10-3-1988 (ROJ: STS 1717/1988), sobre successió en un títol castellà atorgat pel rei Carles II l'any 1687, només va tractar, en cassació, del millor dret, perquè mai, en les dues instàncies, fou tractada ni la possessió civilíssima ni la usucapió.

La de 20-2-1988 (ROJ: STS 1115/1988) versa sobre un títol espanyol creat el 1867, al que el TS li aplica la Llei 41 de Toro, com no podia ser d'altra forma.

La de 27-7-1987 (ROJ: STS 5463/1987) versa sobre el marquesat de Villalba de los Llanos, constituït pel Rei Carles II l'any 1693 un títol castellà. El demandat no va invocar la usucapió. I es va limitar a defensar els efectes de la cessió. Al respecte el TS diu obiter que havia passat més de 40 anys i el títol s'havia consolidat. Reitera també obiter la doctrina del TS sobre prescriptibilitat adquisitiva de 40 anys. I es centra en la determinació del millor dret. I en la ineficàcia de la cessió. Desestimant la cassació a l'efecte.

Les anteriors a aquesta darrera (de 24-2-1981, de 22-3-1978, de 30-3-1970, de 4-3-1968, de 29-11-1967, de 9-6-1965, de 9-6-1964, de 20-5-1961, de 2-1-1931 i de 23-11-1888 -aquesta darrera versa sobre un mayorazgo- no són confrontables a la nova doctrina del TS imperant des de 1985.

Per tant, la conclusió a la que indubtablement hem d'arribar és que no hi ha una doctrina reiterada i, per tant, consolidada, del TS favorable a la aplicació del Dret del Regne d'Aragó, més en concret el Dret aragonès, a la usucapió d'un títol nobiliari indiscutiblement valencià.

En realitat, la única sentència que realment aplica la prescripció a un títol inequívocament valencià li aplica la Llei 41 de Toro, el termini de 40 anys.

Cal concloure que les sentències que van aplicar la prescripció aragonesa a títols sicilians i napolitans -àdhuc la que va aplicar aquesta mateixa solució a un títol originàriament valencià que només per convalidació del Rei Felip V podria no caure en nul·litat radical en ser atorgat per pretenent no reconegut i alhora desposseït ja del reialme, fins i tot per tractats internacionals- van incórrer en un flagrant error en no contemplar el Dret supletori d'aquells territoris. El que és del tot independent de que, tal vegada, coincidís el termini prescriptiu de trenta anys.

Cal recordar que no s'aplicava Dret civil als títols nobiliaris abans de la Nova Planta. Només el Dret reial encarnat en el títol constitutiu.

Cal recordar que a València en defecte dels furs propis, on es regulava una prescripció civil extraordinària trentenària, però no per a aquesta matèria, no li era aplicable com a dret supletori sense més el Dret d'Aragó, sinó principis generals emanats del seny e bona raó, mecanisme pel qual es podia acabar aplicant -fora de legalitat, per cert- el dret romà justinianeu, per jutges i jurats, ja fora en estat pur o recollit per les Constitucions i altres Drets de Catalunya com a vehicle de coneixement d'aquell, no pas com a Llei aplicable a València.

I cal recordar que, en qualsevol cas, després de 1707 no hi ha Dret públic ni privat valencià que aplicar a aquesta ni a cap altra institució civil.

Quan el TS abandona la possessió civilíssima i obre la porta de la imprescriptibilitat en favor de la usucapió ho fa respecte de títols castellans; i els aplica la Llei XLI de Toro sense plantejar-se què hauria de passar amb els títols de la Corona d'Aragó o del Regne de Navarra.

La normativa administrativa del segle XIX en matèria de rehabilitació imposa la llei castellana a l'efecte.

I no és fins que apareix la necessitat d'apreciar si hi ha hagut o no usucapió de títols dels regnes de Nàpols i Sicília quan el TS es planteja que potser, en ser títols provinents de la corona d'Aragó, se'ls hauria d'aplicar la Llei peninsular del monarca constituent, Rei d'Aragó; però també Comte de Barcelona i príncep sobirà de Catalunya; i hi aplica la Llei d'Aragó; com podria haver aplicat l'Usatge Omnes causae català. De fet el TSJC en la única sentència que hem pogut analitzar al respecte així ho acaba fent.

Si això podria tenir alguna justificació (cas del marquès de Centellas, o del duc de Montalto) tractant-se de títols de regnes ja no pertanyents a la corona d'Espanya, però reivindicables com a títols d'Espanya, aquesta idea no es pot traslladar a un títol valencià.

Que ha de seguir, amb major motiu, la regla general instaurada pel TS d'aplicar-hi la Llei 41 de Toro que regeix mayorazgos, no solament per analogia institucional sinó perquè, a diferència dels títols veritablement aragonesos, no hi ha a dia d'avui normativa de prescripció adquisitiva valenciana que aplicar. Ni directa ni supletòriament.

Per tant, hem de revocar la sentència d'instància considerant que en el cas que ens ocupa era d'aplicació la Llei XLI de Toro i que no havien passat els 40 anys requerits per tal que el demandat consolidés la usucapió, comptant com a dies a quo la carta de successió atorgada a la seva mare l'any 1982, car a data de la demanda haurien passat només 38 anys dels 40 requerits.

Cal, per tant, entrar en el fons i examinar el millor dret contendit entre ambdues parts.

Sisè. El cinquè motiu de recurs es centra en la tesi del recurrent quant al seu millor dret, per dret de representació i no per propinqüitat.

S'ha d'acollir.

Si partim de la base fàctica en que es recolza cada part, en base als arbres genealògics presentats per cada part, hi ha acord en que la línia recta originària de successió del títol de comte DIRECCION000 fa segles que es va extingir, amb el 6è comte, Sr. Jaime; havent seguit, a més, una línia no primogènita ja des de la segona crida.

No ha estat impugnat seriosament l'arbre extens aportat per la part demandada, que es remunta a l'origen del senyoriu DIRECCION000. A banda de la línia segundogènita que va anar transmetent el títol en línia recta fins al sisè comte, una tercera línia -per on també a partir de cert moment circula el títol de comte del Castellà, tema que no ve al cas- va anar discorrent fins que Mariano va reunir en la seva persona els títols de setè comte DIRECCION000 i 11è de Castellà. Onze graus per sota del tercer senyor DIRECCION000, tronc comú de totes les branques implicades al que ens podem remuntar.

Com arriba a ser setè comte és per col·lateralitat i propinqüitat, en haver-se extingit la línia recta veritable des del sisè comte, sens dubte.

Quatre graus per sota d'aquest setè comte i en línia recta des del setè comte DIRECCION000 (prèvia cessió que fa el seu avi a favor del seu pare Victoriano, d'aquest títol concret) trobem la Sra. Ariadna, considerada tronc comú en el cas que ens ocupa i que tornarà a reunir en la seva persona els títols d'11a comtessa DIRECCION000 i 15a DIRECCION002.

Tampoc ha estat impugnat eficaçment l'arbre genealògic curt que aporten ambdues parts i que arrenca de la Sra. Ariadna.

En base als mateixos arbres genealògics presentats, també hi ha acord entre les dues parts en que la controvèrsia quant al millor dret per a succeir en el comtat DIRECCION000 es centra a partir d'aquesta 11a comtessa DIRECCION000, Sra. Ariadna, filla i hereva per testament del seu pare, Sr. Victoriano (aquest, comte DIRECCION000 per cessió en testament de son pare del títol, el Sr. Rodolfo); fill segon. Essent el comtat DIRECCION002 per al primogènit, Sr. Antonio.

En aquesta baula de la cadena la successió ha estat per cessió i no per aplicació automàtica del títol constitutiu.

No hi ha dubte que la Sra. Ariadna, que va obtenir reial carta de successió del títol l'any 1878 i que va morir l'any 1949 hauria, en qualsevol cas, usucapit el títol per transcurs de més de 40 anys de no tenir-hi altra causa legítima de successió. Per tant, en realitat, el que hagi succeït abans no és rellevant ara i aquí.

I que és a partir de la seva successió que sorgeix controvèrsia quant a si ha de ser preferida la línia del fill tercer o la de la filla quarta, atès que el seu primogènit, Luis Enrique (nascut el 1890) va morir sense descendència l'any 1976 i que el seu segon fill Carlos Daniel (quin any de naixement i de traspàs no ens consten exactament) ningú qüestiona que va premorir-lo també, solter i sense descendència.

No hi ha dubte, per tant, que, consolidat el títol en la Sra. Ariadna, en principi, en defecte de descendència del primogènit, la línia del fill tercer, Humberto (nascut el 1890) seria a priori la cridada preferentment a la de la Sra. Catalina (nascuda l'any 1894) atès l'ordre de primogenitura i en el seu cas prioritat de naixença que regeix la successió.

No pot tenir incidència en el cas la discriminació per raó de sexe, foragitada al seu moment no pel TC -cal recordar que la sent. TC de 3-7-1997 (ROJ: STC 126/1997 ) que va considerar constitucional la preferència en igualtat de grau entre home i dona al declarar que el art. 1 de la Llei de 4 de maig de 1948 i l' art. 13 de la Llei d' 11 de octubre de 1820, en tant que declaren aplicable el Dret històric i, en particular, la Partida 2.15.2, precepte del que deriva la regla de preferència del mascle sobre la femella en igualtat de línia i grau, en l'ordre regular de les transmissions mortis causa de títols nobiliaris, no són contraris a l'art. 14 Const.; sentència quin argumentat vot particular va conduir a que dita discriminació s'abolís per la Llei 33/2006 de 30 d'octubre - sinó pel Legislador.

Succeeix que el Sr. Humberto mai fou comte, en haver mort el 1973, premorint, per tant, al seu germà primogènit Jacinto, 12è comte.

Aquest darrer va cedir el títol al fill del Sr. Humberto, Domingo, nascut l'any 1927 i pare de l'ara actor. És pacífic que el Sr. Domingo va demanar la successió, però mai va pagar l'impost corresponent i no va obtenir cap reconeixement administratiu. Probablement, com defensa el recurrent, per haver mort durant la tramitació de l'expedient, raó per la qual l'únic pretenent, la Sra. Juana,

filla de la Sra. Gracia (quarta filla de la Sra. Ariadna, nascuda el 1894), va reclamar i obtenir la successió com a 13a comtessa DIRECCION000 per RD de l'any 1982 en quedar com única pretenent. El seu fill, Sr. Fabio és el demandat en aquest plet.

Descartada la seva consolidació per usucapió en no haver passat els 40 anys exigits legalment, cal preguntar-se si regeix la representació o la propinqüitat per dirimir el millor dret entre ambdues línies.

Si tornem als arbres del llinatge d'on es va anar succeint el títol, des del primer avantpassat comú, tercer senyor DIRECCION000, allà pel segle XIV, fins als litigants, resulta que no hi ha una línia amb major o menor nombre d'ascendents. Són, sense comptar els litigants, 18 generacions per cada línia fins al tercer senyor, Norberto.

La part actora defensa que cal aplicar en aquest cas la representació, mentre que la demandada invoca la propinqüitat.

En defensa de la tesi actora s'invoquen les sents. TS de 3-4-1972 (que es remet a les de 20-5-1961, 4-6-1963 i 16-2-1968), 31-5-2004, 26-5-2006, 29-5-2006, 3-4-2008, 19-11-2009, 10-1-2012.

En defensa de la tesi de la part demandada s'invoquen les sents. TS de 31-5-2004 , 29-5-2006 , 3-4-2008 (sobre aplicació restrictiva de la propinqüitat ), 21-7-2016 i Acte de 25-4-2018 .

Examinem-les en detall.

La de 31-5-2004 que invoquen ambdues parts (ROJ: STS 3727/2004) , sobre la successió del títol castellà de Comte de Montalvo, concedit pel Rei d'Espanya Felipe IV, el 1636, rehabilitat per l'avi de l'actor el 1982, va examinar en cassació la possible infracció de la Llei 2a del Títol XV de la Partida II i de la jurisprudència que aplica el principi de propinqüitat en les successions nobiliàries; i també la possible infracció de l' art. 13 del RD de 27 de maig de 1912 sobre distribució de títols nobiliaris i de la jurisprudència relativa als efectes de la mateixa. Quant a la primera qüestió, en tractar-se d'un títol vinculat a un mayorazgo, per aplicació de la Llei desvinculadora de 27 de setembre de 1820, l'ordre de successió en els mayorazgos regulars és l'establert a la Llei XL de Toro, que va passar a ser la Llei V, títol XVII del llibre X de la Novíssima Recopilació. Amb remissió a la sent. de 8-4-1972, declara el TS que aquestes vinculacions es succeeixen segons determinats principis clàssics i criteris preferencials que s'exclouen successivament. Un d'ells es manifesta en que la línia anterior, dita pre-estimada, és preferida sobre les posteriors, amb la conseqüència de que, mentre existeixin descendents en la línia encapçalada pel primogènit, mascle o en el seu cas femella, no podrà entrar a succeir cap descendent que pertanyi a la línia encapçalada pel segongènit, sia quin sia el grau de proximitat en que es trobi en relació amb el fundador del mayorazgo o amb el primer concessionari de la mercè. I entén que aquesta és la situació en la qual es troba el demandat. Parteix aleshores del dret consolidat d'un ascendent comú (reconegut pel Reial Consell de Castella l'any 1694) quant al mayorazgo, que aquest va tenir dues filles de les que va néixer abans la que encapçala la línia de l'actor, que per això ha de ser preferida a la línia del demandat, amb independència de la proximitat de grau respecte del fundador ( sent. 7-7-1986).

Quant a la segona qüestió, l'afirmació de que la distribució de títols que diu efectuada pel seu avi va produir una alteració de les línies successòries, amb creació en cadascuna d'elles d'un nou cap de línia, representada pels designats (invocant al respecte les sents. de 3-4-1989 i 8-5-1989), descarta acollir dit motiu. Tot i que en la distribució té com a principal efecte l'alteració de l'ordre vincular en relació amb els títols no principals que es distribueixin i, al capdavall, la conversió dels beneficiaris en nous caps de línia (així la sent. 3-4-1989 declara que es t9racta d'una excepció expressa a l'ordre regular de succeir i la de 8-5-1989, que esmenta la de 25-4-1970, assenyala que la distribució de títols nobiliaris, en els casos i amb els requisits que prevé l' art. 13 del RD de 27-5-1912, ha de reputar-se amb virtualitat suficient i prou eficàcia per tal de conceptuar a qui per efecte d'ella hagi obtingut una determinada mercè de posseïdor legítim de la mateixa, convertint- se en cap d'una línia en la que, des de la seva arrencada, ha de seguir-se l'ordre regular de successió. Però, nogensmenys, això no regeix respecte dels tercers que tinguin millor dret genealògic que el propi distribuïdor (el qual, a més, va obtenir, en el concret cas, la rehabilitació del títol amb expressa reserva dels drets de tercers), tal i com ho estableix per a la cessió l' art. 12 del RD de 27-5-1912 i tal i com resulta afirmat, implícitament, en l'esmentada sent. de 8-5-1989.

La de 26-5-2006 (ROJ: STS 3335/2006), sobre millor dret a succeir un títol de marquès atorgat pel Rei Felip V l'any 1708, a banda de descartar ab initio la tesi del recurrent de que anava vinculat a un altre de vescomte, atesa la interpretació del títol constitutiu que en fa el TS, va tenir per objecte de la cassació (a banda de la usucapió) una pretesa infracció de l' art. 5 del Decret de 4-6-1948 pel qual es desenvolupa la Llei de 4-5-1948, en relació amb l'escriptura de distribució de títols que va tenir lloc el 10-1-1981. A banda d'altres consideracions que no venen ara al cas, el TS desestima la pretensió de que el títol nobiliari en qüestió sigui de lliure disponibilitat i que sigui legal que el seu darrer posseïdor manifestés la seva voluntat de que passés al seu net, l'ara actor. Entén que cal desestimar el motiu perquè, -a banda de que l'ordre de successió regular, i per tant, el seu caràcter vincular, es presumeix-, no hi ha base substantiva que permeti analitzar l'al· legació relativa a l'exclusió del principi de primogenitura, consubstancial a l'ordre regular de successió, i conseqüent lliure disponibilitat; a més que no cap deduir-la del fet de que s'estableixi expressament aquell principi per al títol de vescomte. Ni hi ha base fàctica per assentar l'existència de la disposició (no creu suficients les hipotètiques manifestacions de voluntat circumscrites al cercle familiar, ni cap deduir la suposada intenció del Sr. Jaime del fet d'haver cedit en vida el títol de vescomte a la filla primogènita amb retenció del de marquès, el que, pel demés, és conforme a la tradició de cedir en vida el títol menor, amb reserva del principal fins a la mort. Finalment, encara la pretesa infracció del principi d'igualtat i pretesa inconstitucionalitat per discriminació quant a la primogenitura i descarta dita inconstitucionalitat. Desestima en primer lloc per ser una res nova. No considera la pretesa infracció de l' art. 14 Const. per part dels principis de primogenitura, masculinitat i representació que consagren la Llei 2a, Tít. XV, Partida 2, l' art. 13 de la llei d'11-10-1820 i l' art. 5 Decret de 4-6-1948, car el principi de primogenitura té una justificació objectiva i raonable, resulta proporcionat a la finalitat perseguida i és conforme a la naturalesa de les coses, com ho va reconèixer la sent. TS 18-4-1995. Així com les sents. TC 104/2004 de 28-6-2004 i 88/2005 de 18-4-2005.

La de 29-5-2006 (que esmenten les dues parts, ROJ: STS 3711/2006) ens recorda que l'expedient de rehabilitació s'atorga sens perjudici de tercer i no consolida drets aliens als propis del titular del millor dret a succeir, que l'abdicació per part d'un dels successors del fundador del títol no altera el dret dels demés successors que d'ell porten causa, fins i tot en els casos en els quals la delació es faci excepcionalment, aplicant el principi de propinqüitat (a banda d'abundar, com ja hem analitzat al seu moment, en la prescriptibilitat de 40 anys). Quant a representació o propinqüitat, aquesta sentencia deixa clar que a manca de successió en línia recta, regeix la propinqüitat. Atès que la rehabilitació es va fer quan s'havia extingit la línia successòria, es va aplicar el principi de propinqüitat o proximitat de grau sense preferència de línies. Remarca que el fet de que el causant del demandant, com a titular de millor dret en aplicació estricta de dit principi, no es personés en l'expedient o no impugnés el seu resultat amb posterioritat, no tanca la via a que els futurs successors puguin reclamar el seu millor dret, doncs l'expedient de rehabilitació en res prejutja quant a aquest darrer. Es remet el TS i diu fonamentar la seva decisió en les sents. de 16-11-1981, 31-12-1965, 14-4-1984, 17-10-1984, 13-10-1993 i 7-5-1996 sobre l'aplicació del principi de propinqüitat. Referma que el principi de propinqüitat impedeix al que reclama el seu millor dret de fer valer els drets derivats d'un ascendent en línia directa. I que quan, com a conseqüència de l'extinció de la línia, la mercè nobiliària es transmet al parent més propinc, la successió a partir d'aquest moment continua de manera regular atenent a la preferència de línies, grau, sexe i edat. En Dret nobiliari, adverteix, el principi de representació significa únicament que la línia preferent atribueix el millor dret amb independència del traspàs dels anteriors successors, en funció de la preferència de grau, sexe i edat; però, donat que l'apertura de la successió és única, no significa pròpiament, como s'entén en el Dret hereditari, que es succeeixi en lloc del mort, sinó en virtut de la consanguinitat amb el fundador. En conseqüència, res impedeix que a partir d'una rehabilitació basada en el principi de propinqüitat per haver-se exhaurit la línia successòria, puguin fer-se valer drets derivats de la successió en línia directa, sempre que, d'acord amb la primera premissa, la successió tingui lloc amb caràcter posterior al moment de la rehabilitació. I, igual que el rehabilitador és causant dels seus parents en línia directa, també qui té millor dret front d'ell, encara que no hagi estat considerat en l'expedient o en la seva resolució, és causant dels descendents pertanyents a la seva línia. I recorda que en favor d'aquesta interpretació hi ha el caràcter restrictiu que ha tenir l'aplicació del principio de propinqüitat, establert inicialment como norma excepcional de successió a la Corona en los casos d'extinció de la línia successòria amb la finalitat d'evitar una situació de vacant. Considera també aquest principi com excepcional en el marc de la successió dels títols nobiliaris, tota vegada que la seva aplicació pot introduir alteracions en el principi de permanència del títol en el si de l'estirp que té el seu origen en el fundador. Val a dir que en el cas concret, l'actora tenia una major proximitat en grau respecte del darrer posseïdor del títol que venia reconegut per ambdues parts. I que l'actora era descendent directe en primer grau de dit posseïdor. I en aquest cas concret el rehabilitador no era possible que fora considerat com darrer posseïdor legítim. Ben diferent del cas que ens ocupa aquí i ara.

La de 3-4-2008 (que esmenten ambdues parts, ROJ: STS 2016/2008) en realitat es refereix a la preferència entre germans per raó de sexe. El cas és d'una germana major front del seu germà menor sol·licitant que es declari el seu millor dret a ostentar i posseir el títol de comte i que es declari nul i ineficaç l'ús de dit títol a favor del demandat, així com la Reial Carta de successió de 26-4-1984 expedida al seu favor. Es va estimar l'acció a primera instància però la decisió fou revocada en apel·lació. La Llei aplicable abans de la nova Llei imposava el principi de masculinitat front al de primogenitura en la successió de títols nobiliaris en cas de germans de distint sexe. La jurisprudència decidia també en el mateix sentit. Però des de la promulgació de la Llei 33/2006 es canvia el criteri, essent la primogenitura la determinant de la successió. En aquesta sentencia el TS ens recorda que la Disposició Transitòria de la Llei permet l'aplicació de la norma als expedients iniciats i encara pendents de resolució o recurs des de la data de presentació del projecte de Llei. També que dita DT és constitucional, ja que la Const. permet la retroactivitat de les Lleis en els supòsits que contempla. Com també que el títol nobiliari no és de contingut patrimonial, sinó simbòlic. I que, per tant, és competència de la jurisdicció civil la determinació del dret a succeir en el títol. Com a doctrina de cassació estableix que la D.T. 3a de la Llei 33/2006 no es refereix solament als expedients administratius sobre títols nobiliaris i als recursos contenciosos-administratius contra les resolucions dictades por l'Administració, sinó també als processos entaulats davant l' ordre jurisdiccional civil. En aquest cas no es qüestiona la successió col·lateral, car la situació era la següent: el Sr. Jacinto posseïa per rehabilitació el títol de comte amb Grandesa d' Espanya. En morir aquest el 2-3-1983, el Sr. Segundo (fill del Sr. Juan Manuel, germà menor del traspassat) va sol·licitar el títol, que li fou atorgat per Reial Carta de 26-4-1984. Qui interposa la demanda és la Sra. Belinda (filla de la Sra. Candelaria, germana major del mort) el 7-12-1990. Com és de veure, ambdós litigants són de tercer grau col· lateral respecte d'aquell darrer posseïdor legítim. El TS estudia el principi de masculinitat i recorda que, efectivament, diverses sentències del TS han vingut entenent que el principi de preferència del mascle sobre la femella en cas d'igualtat de línia i de grau establerta a la Segona Partida, Títol XV, Llei 2ª, per la successió del Senyoriu del Regne és aplicable al Dret nobiliari; que la sent. TS de 8-4-1972 va reconèixer la primogenitura a favor del mascle, llevat que només existeixin dones, en igualtat de línia i grau "en segundo lugar, la línea anterior, también llamada "preamada", prefiere y excluye a las posteriores, y, consiguientemente, mientras existan descendientes en la línea encabezada por el primogénito varón - en su caso, hembra [se refiere al caso de que no existan varones]-, no podrá entrar a suceder ningún descendiente que pertenezca a la línea encabezada por el segundogénito". I que la sent. TS de 28-4-1989 proclama aquest mateix principi, deixant clar que es troben en igualtat de línia els fills d'un mateix pare i que tots ells pertanyen a la línia directa: "Por tanto, la cuestión se reduce sencillamente a determinar la preferencia entre los cuartos abuelos de los litigantes, que al ser hijos de un mismo padre, se encontraban en igualdad de línea y grado. Tal cuestión ha sido reiteradamente resuelta por la jurisprudencia preconstitucional de esta Sala afirmando que "en igualdad de línea y grado, el varón prefiere y excluye a la mujer". Dita sentència va entendre, en conseqüència, al seu moment, que s'havia d'entendre que els germans pertanyen a la mateixa línia, anomenada a les Partides "línia directa" i que la preferència entre elles i, en conseqüència, el caràcter de primogenitura en favor de la línia "pre-amada" s'ha de decantar en favor del mascle quan concorre amb dona, encara que aquesta sigui de major edat. En la mateixa línia, la sent. d'11-5-2000 declara l'aplicabilitat de la llei de Partides, recollint-ne el text en llenguatge original, i la de 17-9-2002 (Rec. 2808/1993) tanca aquest panorama jurisprudencial considerant com element normatiu "la legislación histórica aplicable por la sucesión regular en los títulos nobiliarios y, en particular, la Partida 2.15.2, de la que deriva la regla o criterio de la preferencia del varón sobre la mujer en igualdad de línea y grado". Per tant, considera el TS en la sentencia que examinen que els arguments de la part recurrent, fundats en la infracció de la jurisprudència, no són convincentes, ja que la doctrina és clara. I la sentencia d'instància s'hi ajusta. Però considera perfectamente constitucional la normativa transitòria de la Llei 33/2006. Resumint-ho molt:

a) La disposició transitòria única LITN, en termes generals, comporta l'eficàcia retroactiva de la Llei quant a les successions en títols nobiliaris pendents de resolución ja sigui en expedient o procés davant l'autoritat administrativa o judicial, sempre que no hagi recaigut sentència ferma.

b) L'aplicació retroactiva de les normes no és contrària al principi d'irretroactivitat de les disposicions restrictives de drets individuals (art. 9.3 Const.) ja que dita prohibició no comprèn tots els drets, ni tant sols els drets adquirits, sinó que es refereix únicament a les limitacions introduïdes en l'àmbit dels drets fonamentals i de les llibertats públiques o en l'esfera general de protecció de la persona ( sent. TC 42/1986 de 10-4-1986) i als drets consolidats, assumits i integrats en el patrimoni de la persona, en virtut de relacions consagrades i situacions exhaurides i no pas als pendents, futurs, condicionats o consistents en expectatives ( sent. TC 99/1987 d'11-6-1987; i sent. TC 178/1989 de 2-11-1989). De manera que la regulació amb efectes retroactius li està permesa al Legislador ordinari, fins i tot en els casos més qualificats de retroactivitat pròpia, quan per circumstàncies excepcionals és indispensable per al bé comú ( sent. TC 126/1987 de 16-7-1987, 182/1997 de 28-.10-1997 i 112/2006 de 5-4-2006)) i considera que així resulta de la reiterada interpretació del TC, deferent amb la llibertat de configuració per part del Poder Legislatiu (sents. TC 6/1983 de 4-2- 193, 126/1987 de 16-7-1987). D'on d'aquest principi deriva la possibilitat, admesa expressament per l' art. 3 CC com excepció a la regla general d'irretroactivitat, de que les Lleis disposin la seva aplicació amb efectes retroactius.

c) La possessió d' un títol nobiliari no constitueix un dret que, por la seva naturalesa, pugui considerar-se incorporat al patrimoni de la persona com un dret consolidat o exhaurit determinant d'una relació jurídica consagrada apta per a ser qualificat com un dret comprès en la prohibició de retroactivitat de l'art. 9.3 Const., car no comporta un dret incorporat al patrimoni hereditari del seu titular, sinó solament el reconeixement de la seva condició d' òptim posseïdor per ostentar la mercè en l'ordre successori, objecte d'una única apertura pel traspàs del seu primer concessionari i de successives delacions i acceptacions, que es desenvolupen sens perjudici de la concurrència de tercer de millor dret, on apareix condicionat el reconeixement del títol en cada cas particular, de tal manera que l'atorgament no constitueix una relació jurídica que pugui estimar-se com a consagrada o exhaurida en tant que no transcorri el termini de 40 anys de la usucapió, reconeguda per la Llei XLI de Toro. Que forma part de les normes que regeixen tradicionalment la successió dels títols, rehabilitades por la Llei de 4-5-1948 per tal de fer compatible el principi de la imprescriptibilitat dels títols nobiliaris amb el principi de seguretat jurídica que avui consagra la Const. (sents. TS 27-3-1985, 14-6-1986, 7-7-1986, 14-7-1986, 5-6-1987, 20-2-1988, 7-12-1988, 6-3-1991, 21-2-1992, 11-6-2001 i 29-5-2006, Moltes d'elles o gairebé totes ja examinades al respecte de la usucapió.

d) El TC ha declarat que "l'adquisició d'un títol de noblesa solament ve a constituir un "fet diferencial" (sent. TC 27/1982) quin significat no és material sinó solament simbòlic" (sent. TC 126/1997) i configura "l'ús del títol de noblesa, com a nomen honoris [menció honorífica]", el que determina que la disciplina del dret a la possessió d'un títol estigui sostreta a l'imperatiu del principi d'igualtat i al dret a la no discriminació per raó de sexe que estableix l'art. 14 Const. i, amb això, a l'especial protecció front al Legislador ordinari en garantia del dret de tots a la igualtat. I cal concloure que també està la regulació de la possessió d'un títol nobiliari a les limitacions imposades al Legislador per alterar el règim dels drets definitivament incorporats al patrimoni de la persona,. I que entendre o admetre el contrari seria tant com negar l'expressat caràcter simbòlic per proclamar-ne la seva naturalesa material.

El TS considera també que dita DT no és arbitrària. Per considerar que cal foragitar aquesta arbitrarietat hauríem d'estar davant d'una norma sense cap explicació racional (sents. TC 239/1992 de 17-1- 21992, 233/1999 de 16-12-1999, 104/2000, de 13-4-2000, 120/2000 de 10-5-2000, 96/2002 de 25-4-2002, 242/2004 de 16-12-2004 i 47/2005 de 3-3-2005. Tot entenent que respon a la voluntat del Legislador de restablir amb la major amplitud possible el principi d'igualtat entre l'home i la dona en matèria de successió en els títols nobiliaris, respectant, per salvaguardar la seguretat jurídica, les situacions que puguin estimar-se consolidades.

I que tot i que el Tribunal Constitucional s' ha pronunciat en el sentit de que la Partida 2.15.2 , que considera com "vigent" (i no solament com a element normatiu rellevant segons la legislació vigent), "de la que deriva la regla o criterio de la preferencia del varón sobre la mujer en igualdad de línea y grado, aplicable en virtud de lo dispuesto en el art. 13 de la ley de 11 de octubre de 1820 y el art. 1 de la Ley de 4 de mayo de 1948, no es contraria al art. 14 Const." Aquest posicionament no li impedeix al Legislador desenvolupar polítiques legislatives d'igualtat que el superin incidint en una major igualtat entre sexes més enllà fins i tot de l'estrictament exigit per la Constitució. De manera que res permet considerar arbitrari o carent de justificació el propòsit del Legislador, exterioritzat en l'exposició de motius, de projectar aquesta plena igualtat "también sobre las funciones meramente representativas y simbólicas, cuando éstas son reconocidas y amparadas por las leyes" i d'estendre dita projecció amb caràcter retroactiu, sense infringir els límits imposats per la Const., a les situacions que estima no consolidades.

Finalment, considera aplicable aquesta retroactivitat no solament als expedients administratius sinó també als processos judicials civils. I ho fixa com a doctrina jurisprudencial.

La de 19-11-2009 (ROJ: STS 8277/2009) deixa clar que l'exhauriment de la via successòria del títol oberta per usucapió determina la reintegració del títol a la via regular de successió si existeixen descendents directes del concessionari, sense aplicar el principi de propinqüitat. També que quan la carta de concessió d'un títol nobiliari no disposa un ordre especial de successió s'hi aplica l'anomenat ordre regular de succeir, establert de conformitat amb uns criteris històrics que funcionen amb caràcter general i supletori (que són, en relació amb el fundador o concessionari, la preferència dels descendents sobre els ascendents i d'aquests sobre els col·laterals; la preferència de línia per primogenitura -amb anteposició del mascle fins la LITN-; en igualtat de línia, la major proximitat de grau; i, en igualtat de les circumstàncies anteriors, la major edat). Exhaurida la línia regular de successió per no existir descendents directes del fundador o concessionari, la jurisprudència ve entenent que la successió dels títols es regeix pel principi de propinqüitat, en virtut del qual el títol es defereix al parent del darrer posseïdor més proper en grau a ell, sense tenir en compte la preferència de línies ni el dret de representació derivat d'ella. En el cas d'existir varis parents d'igual grau, el títol es defereix al de major edat. Essent la propinqüitat un principi extraordinari.

En aquest cas, la situació era la següent: l'actor Sr. Eliseo insta la seva demanda reclamant el seu millor dret a un marquesat contra el Sr. Erasmo, qui ostentava el títol per cessió d ela seva tia carnal Sra. Julieta en data 21-2-1961. L'actor Sr. Eliseo sosté ostentar millor o preferent dret genealògic para posseir, usar i gaudir del títol com a descendent directe del concessionari de la mercè per una línia anterior o primogènita, front del demandat, Sr. Erasmo, que descendeix d'aquell concessionari per línia posterior o segonagènita. Es tracta d'un títol del Milanesat, que data de l'any 1543, sobre uns feus imperials a Ula, Bibola i Monte de Bay, Llombardia. Reconeix l'actor que la línia recta es va extingir amb el 5è marquès Sr. Germán, restant vacant durant llarg temps fins que fou instada la rehabilitació pel Sr. Gumersindo, l'any 1913, obtenint Reial carta de successió. Del matrimoni del Sr. Gumersindo van néixer varis fills, d'ells tres anomenats Julieta, Indalecio i Raimunda. Julieta va morir soltera. Indalecio es va casar el 1940 i d'ell va néixer l'actor, Sr. Eliseo, l'any 1941. Raimunda va casar-se l'any 1931 i d'ella va néixer el demandat Erasmo el 1934. L'any 1920 Gumersindo va cedir el títol a Julieta, que va obtenir al seu moment Reial Carta de successió com a 7a marquesa. Per escriptura atorgada el 21-2-1961, la Sra. Julieta va cedir el títol al seu Nebot Erasmo, a qui li fou expedida Reial carta de successió l'1-12-1961. El demandat va invocar prescripció extintiva de l'acció exercitada.

El Jutjat va desestimar la demanda per entendre que, morta sense descendència natural la Sra. Julieta, el principi de propinqüitat afavoria el demandat, pel fet de ser parent col·lateral de la traspassada en igual grau que el demandant i de més edat. El Jutjat va entendre també que, en haver-se produït la usucapió a favor de la Sra. Julieta, el criteri que operava per la successió del títol era el principi de propinqüitat, car la nova cap de línia havia mort soltera i sense descendència natural.

L'Audiència va revocar aquesta sentència i va estimar la demanda per entendre que

(a) el principi de propinqüitat només entra en joc en defecte de descendents directes del concessionari del títol;

( b) en aquest cas, no havent-se extingit la descendència directa, la dignitat s'havia de deferir als descendents en línia recta i, entre ells, al que ostentés preferència segons l' ordre successori regular, condició que recau en el demandant; i

(c) la usucapió operada en favor de la Sra. Julieta va alterar la preferència de línies en l'ordre successori regular només mentre existissin fills o descendents directes d'ella.

Com es pot veure, els dos litigants pertanyen a dues línies diferents i són descendents directes en segon grau i col·laterals entre sí en tercer grau, respecte sempre del tronc comú. Al marge de les cessions.

El TS entén que el plantejament de la qüestió no resulta alterat per l'entrada en vigor de la LITN, ja que en la determinació del millor dret a succeir no és menester acudir al principi de preferència del mascle, tant si s'aplica l'ordre regular de successió com si s'aplica el principi de propinqüitat. Al respecte, el TS s'inclina per la tesi de la sentència d'apel·lació, segons la qual, exhaurida la línia de successió regular oberta en virtut de l'adquisició del títol per usucapió [que aquí no es discuteix] , s'ha de reintegrar aquest a la línia regular del fundador o concessionari si subsisteix algun descendent directe d'aquest, sense aplicar en aquest cas el principio de propinqüitat i això perquè:

a) Com posa de relleu la sentència d'apel·lació, el principi de propinqüitat constitueix un règim de successió extraordinari per al cas de que s'hagin exhaurit les línies regulars de successió, seguint l'ordre de la Corona; per tal d'evitar que es perllongui en el temps una situació de vacant. No es pot dir, en puritat, que, si es prova l'existència de descendents pertanyents a l'ordre regular de succeir vinculat al concessionari o al darrer posseïdor conegut, les línies regulars de successió s'hagin exhaurit pel fet de que l'adquirent per usucapió o un dels seus successors directes, pertanyents a la línia que gaudeix de preferència en virtut de la usucapió, no tingui descendència directa.

b) Podria argumentar-se que, segons reiteradament ha dit la jurisprudència en diverses sentències, que s'han invocat abundosament en aquest plet, la usucapió constitueix en cap de línia a qui passa a posseir el títol en virtut d'ella i origina una novació en la successió del títol. Nogensmenys, però, la jurisprudència no afirma que la preferència que la usucapió confereix a la línia successòria a la que pertany l'adquirent per usucapió la converteixi en regular respecte del concessionari. No es pot afirmar pas, en suma, recolzant-se exclusivament en la jurisprudència del TS, que el traspàs sense descendents del posseïdor que hagi usucapit el títol o d'algun dels seus descendents signifiqui, por sí mateixa, la impossibilitat d'aplicar les regles inherents a l'ordre regular de successió, que es la raó històrica i lògica que determina l'aplicació del principi de propinqüitat.

c) Tot al contrari, aquesta Sala estima que el caràcter extraordinari del règim de propinqüitat (justificat històricament per la necessitat de cobrir ràpidament la vacant reial), unit a les raons extraordinàries (evitar la proliferació de litigis en torn als títols nobiliaris i fer possible la seguretat jurídica - vide especialment la sent. TS 30-12-2004, rec. 3439/1998-) que han justificat que aquesta Sala, com una excepció al principi general de la successió dels títols nobiliaris -concebuda com una successió de crides vinculades totes elles al fundador o concessionari del títol-, admeti la usucapió com a forma de successió del títol, determina que no es pugui entendre que la usucapió per sí mateixa produeix una cesura o ruptura absoluta entre la legitimitat successòria dels posseïdors del títol i la legitimitat successòria vinculada al concessionari o fundador, sinó solament l'atribució de preferència a la línia inaugurada per l'adquirent en virtut de la usucapió. Per tant, exhaurides les línies a les que la usucapió concedeix preferència, resulta més acordat als principis que regeixen la successió dels títols nobiliaris reintegrar el títol a la línia regular de successió sense aplicar el principio de propinqüitat.

d) Entén que advoca en favor d'aquesta solució la contemplació dels efectes derivats d' una de las formes d'adquisició dels títols nobiliaris en les que la jurisprudència i la doctrina reconeixen que es produeix una novació o canvi de la línia successòria amb efectes jurídics front de tots i, conseqüentment, l'alteració de l'ordre successori mitjançant la creació d'un nou cap de línia, de forma anàloga a allò que succeeix amb la usucapió (sents. TS 10-4-1961, 10-3-1988, 8-5-1989 i 11- 5-2002). Es tracta de la distribució dels títols nobiliaris, la qual, segons la Llei desvinculadora d'11-10-1820, on hi té el seu origen, consisteix en la facultat que té el posseïdor de dos o més títols que tingui més d'un fill, per distribuir-los entre aquests reservant el principal per al successor immediat. En tal cas, la doctrina entén que la distribució, malgrat crear un nou cap de línia, no trenca completament el vincle genealògic amb l'estirp del distribuïdor, per la qual cosa si s' extingeix la descendència del beneficiari de la distribució no s'entén produït l'exhauriment de les crides en virtut de l'ordre regular de succeir, sinó que el títol retorna al tronc de procedència. Així ho va entendre la sentència del TS de 2-2-1976 que, en un cas de renúncia per part del beneficiari de la distribució, va entendre que la successió al títol torna a regir-se per l'ordre regular. Es remet el TS a un dictamen del Consejo de Estado, el núm. 629/1998, de 26 de febrer de 1998, que estima que "agotada la línea creada por la distribución, por no haber tenido descendencia el beneficiario de la misma, será de aplicación el orden estricto del título", sense que càpiga invocar la doctrina de la propinqüitat, aplicable solament quan ha quedat totalment extingida la descendència del concessionari. En el mateix sentit, es remet a la sent. TS d'11-5-2002 que examina un supòsit de successió de títols nobiliaris acceptant que l'extinció de la línia oberta per la distribució comporta l'efecte de la reintegració del títol a la línea regular: "[L]os favorecidos por la distribución fueron los hijos del distribuidor don [...] el segundogénito don [...] abuelo del demandado y el tercer hijo don [...], habiendo correspondido, como es sabido, al primero el título de Conde que aquí se discute, y al segundo don [...] el de Marques de [...], y al haber fallecido sin sucesión éste, [...] hay que entender agotada esa nueva línea creada por la distribución, y por consiguiente la sucesión del mismo vuelve al régimen general de sucesión de los mayorazgos, respecto al último poseedor que ha de entenderse ha sido el distribuidor de los títulos don [...]." I entén que concorren raons d'analogia entre l'alteració del règim successori d'un títol nobiliari per distribució i el que comporta la usucapió.

e) I entén que la reintegració del títol al tronc originari no comporta desconèixer la preferència de la línia afavorida per la usucapió front d'un tercer de millor dret i, conseqüentment, desconèixer la legitimitat de l'adquisició del títol per usucapió, sinó aplicar la regla que resulta més acordada amb el règim successori propi dels títols nobiliaris quan resulta impossible per manca de descendència seguir l'ordre regular de succeir i, amb això, resulta impossible mantenir la preferència de la línia afavorida per la usucapió. Desestima el recurs i confirma la sentencia d'apel·lació.

Com veurem, aquesta sentencia s'ajusta molt al cas que ens ocupa.

La de 10-1-2012 (ROJ: STS 582/2012), del mateix ponent (Sr. Xiol) tracta d'un cas on mor la darrera posseïdora del títol nobiliari, adquirit per usucapió, sense descendència. Litiguen els dos parents mascles més propers, d'igual grau de parentiu, i descendents del fundador, si bé el demandat procedeix de la línia que va ostentar el títol abans que la traspassada. Es un cas on es va dubtar sobre si operava el principi de propinqüitat (segons el qual hereta el títol el parent més proper de major edat, tesi en aquell cas del demandant) o si heretaria el títol qui té dret per la línia successòria. En aquest cas tampoc opera la LITN perquè eren dos mascles els que litigaven pel títol. Com en el cas que ens ocupa. La Sala reitera la doctrina jurisprudencial que estableix que, exhaurida la línia de successió regular oberta en virtut de l'adquisició del títol per usucapió, s'ha de reintegrar aquest a la línia regular del fundador o concessionari si subsisteix algun descendent directe d'aquest, sense aplicar-hi el principi de propinqüitat. I desestima el recurs.

En aquest cas l'actor Sr. Torcuato interposa demanda contra el Sr. Valeriano on sol·licita que se dicti sentència en la que es declari: 1) la nul·litat de la successió d'un títol de marquès amb grandesa d'Espanya, concedit a l'anterior posseïdor, Sr. Virgilio, mitjançant Reial Carta de Successió atorgada el 5-9-1995, així com la nul·litat de la cessió administrativa del títol de marquès realitzada pel Sr. Virgilio favor del seu fill, l'ara demandat, que ve ostentant la mercè en virtut de Reial Carta de Successió atorgada el 27-9-2002, i 2) que és preferent i millor el dret del demandant a ostentar el títol i la Grandesa d'Espanya que li és inherent.

El demandat Sr. Valeriano s'hi va oposar al·legant, en síntesi, que el demandant no ha acreditat que la descendència del concessionari del títol s'hagi extingit i que el demandat no pertanyi a ella, per la qual cosa és d'aplicació el principi de representació i no el principi de propinqüitat, de manera que essent anterior la línia del demandat, aquest ostenta millor dret a la possessió del títol. Tenint en compte l'arbre genealògic realitzat pel demandant en la sentència de primera instancia va partir de que la darrera posseïdora legal del títol fou la Sra. Delia, qui va succeir a la Sra. Dulce, i que va estar en possessió del títol durant més de quaranta anys. De manera que tant el demandant com el pare del demandat, Sr. Virgilio, disten de la darrera posseïdora legal tres graus i s'ha de tenir en compte que l'adquisició del títol fou sens perjudici de millor dret, així com que en el moment de la concessió, el millor dret a la seva obtenció era el demandant, atès que, en igualtat de grau, el millor dret l'ostenta la persona de major edat, i consta en les actuacions que el demandant va néixer el NUM003 de 1934 i que el pare del demandat va néixer el NUM004 de 1941. Va estimar la demanda.

L'audiència la va revocar, desestimant íntegrament la demanda.

La sentencia es basa en que s'ha d'estar al títol constitutiu estrictament ( sent. TS 30-12-2004) i, quant a la successió, en defecte d'ordre específic fixat en aquest, tenint com a pressupost que el Dret nobiliari (sent. TS 29-5-2006) s'inspira especialment en el principi de vinculació perpètua (sents. 6-10-1960, 21-4-1961, 6-7-1961, 16-11-1961, 26-6-1963, 21-5-1964, 17-10-1984, 20-6-1987 i 13-10-1993) s'ha vingut aplicant la Llei II, del Título XV, de la Partida Segona, que regulava la successió a la Corona, i la Llei XL de Toro, referida a la forma de succeir en els mayorazgos els ascendents o transversals del posseïdor (Llibre X, Títol XVII, Llei V de la Novíssima Recopilació). Així que, conforme a les esmentades normes, l'ordre regular de successió correspon sempre a la línia recta descendent del concessionari, sota els principis de primogenitura i representació, amb preferència, dintre de la mateixa línia recta descendent, de la línia -en el sentit d'estirp o branca- anterior a les posteriors; dintre de la mateixa línia o estirp, del grau més proper sobre el més remot; i, en el mateix grau, la persona de més edat a la de menys -a partir de la Llei 33/2006, de 30 d'octubre, sobre igualtat de l' home i la dona en l'ordre de successió dels títols nobiliaris, que ja és aplicable al cas, a partir de la sent. TS 3-4-2008-. De manera que, extingida completament la línia recta descendent del concessionari, per haver-se exhaurit totes les estirps de dita línia, la successió correspon -com reiteradament té establert el TS, ad ex. sent. 16-11-1994- als parents col·laterals segons el principi de propinqüitat. Definit com proximitat de grau tractant-se de la línia agnatícia o cognatícia, respecte del concessionari.

Deixa clar que el principi de propinqüitat només opera en els supòsits de successió entre parents col·laterals que no entronquin amb el fundador o concessionari del títol, o, en el seu cas, amb el darrer posseïdor legítim del títol (sent. TS 29- 5- 2006). I recorda que la proximitat de grau que determina l'aplicació, en el seu cas, del principi de propinqüitat ha de venir referida, como cap inferir de la doctrina jurisprudencial ( sents. 8-3-1919, 9-3-1923, 10-4-1928, 10-10-1960, 21-5-1964, etc.) al darrer posseïdor legítim o legítim titular de la dignitat de que es tracti, i amb el que havia quedat extingida la branca recta descendent. I que el concepte de posseïdor legítim o legítim titular ve referit a aquells que sent-ho per atribució administrativa també ostentaven el millor dret a succeir ( sents. 19-6-1976 i 29-5-2006) en no existir ningú que els discutís aquest dret. De manera que l'abdicació per part d'un dels successors no altera el dret dels demés successors que d'ell porten causa (sent. TS 29-5-2006). Remarca que en el cas concret s'ha acreditat que el Sr. Alvaro a favor de qui es va rehabilitar el títol, fou cap de la branca segonagènita de l'estirp encapçalada pel Sr. Anselmo i la Sra. Nuria, essent Anselmo cap de la branca primogènita; que el fill únic del Sr. Arturo, Sr. Baldomero, va tenir tres fills, la primogènita Maite, el segon -i alhora mascle primogènit- Sr. Benito, avi del demandat, i terceragènita, la Sra. Maribel, mare de l'actor. Que les filles del Sr. Alvaro, Micaela, Lorenza i el net Sr. Casimiro van reconèixer de forma expressa el millor dret de la branca primogènita del Sr. Arturo; que la Reial carta de successió a favor de la Sra. Maite fou precedida de la cessió al seu favor del títol per part del seu pare, Sr. Baldomero, qui tenia el millor dret, fent l'excepció expressa del dret preferent del Sr. Benito, avi del demandat. Consta que la Sra. Maite va posseir el títol al llarg de 42 anys, entre 1951 i 1993. A partir d'aquestes dades, entén que la successió en aquest cas es regeix per la representació i no pas per la propinqüitat, ja que el millor dret a la successió dels litigants no deriva realment de la seva condició de nebot i nebot-net, respectivament, de la Sra. Maite, sinó de la seva condició de descendents en línia recta del Sr. Anselmo i la Sra. Nuria, que és l'estirp que entronca directament amb el mateix llinatge al que pertanyia el Sr. Esteban -XII marquès i alhora XV duc- i, per tant, amb el llinatge del concessionari del títol Sr. Evaristo. Per tant, en aquell cas la discussió era entre parents de la línia recta descendent del fundador.

I afegeix que encara que tant el demandant, Sr. Torcuato, com el demandat, Sr. Valeriano, pertanyen a la branca primogènita de l'estirp derivada del Sr. Anselmo i la Sra. Nuria, com descendents directes del seu net Sr. Baldomero, el demandat, Sr. Valeriano, pertany a la branca o subbranca preferent, per ser net del Sr. Benito, nascut amb anterioritat a la seva germana Maribel, mare de l'actor; per la qual cosa, havent-se produït la cessió del títol a favor del demandat pel seu pare, Sr. Virgilio -primogènit del Sr. Benito- resulta indiscutible el millor dret ostentat per dit demandat, Sr. Valeriano.

I afegeix que encara que la possessió continuada i no interrompuda durant més de quaranta anys de la mercè nobiliària per la Sra. Maite hagués determinat la prescripció adquisitiva al seu favor del dret preferent al seu ús (sent. TS 6- 3-1991)- , no resulta alterat el millor dret ostentat per l'aquí demandat, atès que -com s'infereix de la sent. TS de 10-9-2008- els efectes novatoris que en l'ordre de successió inicialment previst origina tal prescripció adquisitiva no són altres que el de convertir a l'usucapent o beneficiari de la usucapió en un cap de línia preferent -amb dret preferent- a partir de la qual ha de seguir-se l'ordre regular de successió del fundador. I, per tant, en haver mort sense descendència la Sra. Maite -primogènita de la branca descendent derivada del Sr. Baldomero- el millor dret a succeir -tenint en compte que la successió es segueix produint en la línia recta descendent derivada del darrer posseïdor o titular legítim del títol- correspondria, en tot cas, a l'estirp derivada del Sr. Benito, germà de de la Sra. Maite com a segongènit del Sr. Guillermo. Per tot això, estima el recurs, revoca la sentencia de primer grau i desestima íntegrament la demanda.

En cassació, el TS reitera la doctrina establerta a la sent. de 19-11-2009, 2-2-1976 i 11-5-2002 i desestima el recurs, confirmant la tesi de l'Audiència.

La de 21-7-2016 (ROJ: STS 3632/2016) versa sobre la demanda d'un nebot interessant la nul·litat de la successió en títol nobiliari del seu oncle, al·legant preferència en el dret a succeir per ostentar el demandant la representació del seu pare en dita successió. En no constar en el títol l'ordre successori específic del mateix, l'Audiència va estimar la demanda en considerar aplicable la Ley XL de Toro, en lloc de Las Partidas (per les que havia optat el Jutjat), de manera que la transmissió del títol va entendre que se produïa a favor dels descendents, representant els fills als seus pares encara que aquests no hagin arribat a ostentar el títol. El TS estima el recurs del demandat, revoca la sentencia d'apel·lació i desestima la demanda, reiterant com a doctrina jurisprudencial que "cuando se trata de sucesión en la línea colateral respecto del último poseedor legal del título nobiliario rige el principio de propincuidad o de mayor proximidad de grado sin que resulte de aplicación el derecho de representación".

En el cas examinat es tractava d'un títol de baró respecte del qual no constava a l'arxiu del Ministeri de Justícia el títol constitutiu , interessant la declaració de nul·litat de la succesesió en el títol atorgada al demandat per resolució del Ministeri de Justícia de 13-4-2011 de Reial Carta de successió a favor del Sr. Valeriano. La situación era que el títol havia anat passant per línea recta i quan va morir la Sra. Berta el 1848, la va succeir el seu fill Mario l'any 1850; en morir aquest va pasar al fill d'aquest Sr. Matías l'any 1866 i posteriormente al fill d'aquest, Maximo el 1913. Mort el Sr. Maximo el va succeir la seva filla Marisa l'any 1915, qui és considerada la darrera ascendent comuna dels litigants en ser àvia del demandant i mare del demandat. Casada el 1935 va tenir tres fills, Raúl (1936), Maximino (1938), pare de l'actor, i Valeriano (1941), el demandat. Morta la Sra. Marisa la va succeir el seu fill gran, Raúl, que va ostentar-lo fins la seva mort l'any 2010, momento en que hereta el demandat en haver mort ja el seu germà major Maximino, pare d' Sergio, l'actor. L'actor es basa en aquesta majoritat com a fonament del seu millor dret i bàsicament invocant representar son pare. El Jutjat va desestimar la demanda, en considerar que no constant un ordre específic de successió regia no la Llei XL de Toro sinó el règim regular tradicional establert a Les Partides, que estem en una successió entre col·laterals i que regeix la proximitat en grau. Propinqüitat i no pas representació. L'Audiència va estimar el recurs en considerar aplicable la Ley XL de Toro, de manera que la transmissió del títol es produeix a favor dels descendents, representant els fills als seus pares encara que aquests no hagin arribat a ostentar el títol. Que és el que aquí va passar en premorir el pare de l'actor al darrer successor. Resol el conflicte plantejat a favor del demandant per pertànyer a una línia anterior a la del demandat (una línia segona). No va tenir en compte l'Audiència que l'ara demandat era fill de Marisa i per tant, un grau més proper.

El recurs de cassació del demandat es va interposar per interès cassacional tot al·legant la infracció de la Llei 2a del Títol XV de la Partida 11, la Ley XL de Toro, recopilada en el Llibre X, Títol XVII, Llei V, de la Novíssima Recopilació i es fonamenta en l'oposició a la doctrina jurisprudencial del TS sobre l'aplicació del principi de propinqüitat, amb esment de les sents. de 18-2-1960, 21-5-1964, 31-12-1965, 17-10-1984, 13-10-1993 i 15-12-2009. La tesi del recurrent és que mort sense descendència el darrer posseïdor del títol, li correspon al recurrent el títol per ser germà del darrer posseïdor i per estar un grau més proper que el demandant respecte d'aquell. El TS li dona la raó. Es remet a la sent. de 22-12-2009 (rec. 1794/2006) com la més recent que manté la doctrina de que la successió d'un títol nobiliari entre parents col·laterals del fundador o del darrer posseïdor legítim -quan aquests no tenen descendència- ha de regir-se exclusivament pel principi de la propinqüitat i no pel de la representació. Es remet a la sent. de 17-10-1984, que va citar les de 8-3-1919, 5-7-1960, 16-11-1961, 5-10-1962, 4-6-1963, 31-12-1965, 29-11-1967 i 14-10-1984, i que va declarar que "con arreglo a tal principio de propincuidad, tratándose de parientes colaterales que no entronquen con el fundador, no opera la representación sino la proximidad en el grado, tratándose de línea agnaticia o cognaticia, referida al último poseedor, presupuesto que es suficiente para que el título se transporte a línea secundaria cuando se extinguió o no ha existido la descendencia". De manera que, "inexistente o extinguida la línea descendente del fundador cesa el principio de representación y será deferida la merced al más propincuo pariente del último poseedor". La sent. 13-10-1993 va afegir, a més que "Como última razón puede añadirse que si la representación se diera en línea colateral, carecería de sentido por innecessària la misma norma que establece la propincuidad en defecto de descendientes, puesto que en nada variaría el régimen de llamamientos que se resolvería por la preferencia de líneas". Considera el TS que en el supòsit ara plantejat, si la successió en el títol s'hagués produït havent estat la darrera posseïdora la Sra. Marisa ens trobaríem en una successió en línia recta en la qual regiria el principi de representació, de manera que el demandant podria representar son pare mort per ostentar així un millor dret que el que correspon al demandat -germà menor d'aquell-, però en ser el darrer posseïdor el fill primogènit de la Sra. Marisa, el Sr. Raúl -que mor sense descendència- s'obre la successió en la línia col·lateral d'aquest i en ella regeix el principi de propinqüitat i no el de representació, essent parent més proper el demandat Sr. Valeriano (segon grau) que el demandant Sr. Sergio (tercer grau).

Aquesta situació és força més semblant al cas que tenim entre mans que no pas el que dibuixa la sentencia de 10-1-2012. Però en cap cas és idèntic.

Entenem, com defensa el recurrent, que no cap parlar aquí de millor dret segons propinqüitat sinó segons dret de representació. Perquè l'actor és successor directe del darrer posseïdor legal; per cessió.

Per bé que no estiguem en la successió per la línia recta original (entenent dita representació no en el sentit de la successió intestada comuna, on un descendent del causant que hagi premort és reemplaçat en el seu lloc pels seus propis descendents) sinó en la forma com hem vist que ho interpreta el TS, atenent a l'estirp o branca preferent en la successió derivada del tronc comú.

El camí que marca el TS en la sentència de 10-1-2012 assenyala que el millor dret no ve exactament per la posició estricta de millor grau entre col·laterals que ostentin les parts, sinó en tant que tinguin millor posicionament en la branca derivada del concessionari.

La línia recta original (que des de la mort del 4rt senyor DIRECCION000 circulà ja per la línia segonagènita) es va extingir amb el 6è comte DIRECCION000, Sr. Jaime.

I ningú qüestiona que la successió del comtat DIRECCION000 els ve als darrers posseïdors legítims (més en concret a la Sra. Ariadna, qui, recordem-ho, sí va consolidar, en qualsevol cas, el seu títol per via administrativa i per usucapió de més de 40 anys) a través de la nissaga terceragènita del tercer senyor, per on va circular també el títol de comte DIRECCION002 durant generacions, essent pacífic que el Sr. Mariano (quarta generació abans de dita Sra.), com ja hem avançat més amunt, fou 7è comte DIRECCION000 i 11è comte del Castellà. Dues generacions després, el Sr. Rodolfo, 9è comte DIRECCION000 i 13è DIRECCION002, va distribuir en testament aquests dos títols, el de Castellà per al seu primogènit Antonio, que va morir sense descendència, i el DIRECCION000 per al Sr. Victoriano, pare de la Sra. Ariadna, tantes vegades esmentada. Qui reuneix novament els dos títols en la seva persona.

A partir d'aquesta consolidació tenim quatre descendents en línia recta d'aquest tronc comú integrat per la Sra. Ariadna.

Hereta el comtat el primogènit Sr. Luis Enrique, 12è comte, nascut el 1890; qui obté carta de successió el 1950 i que, com hem avançat abans, morirà solter i sense descendència; Carlos Daniel, que també el premorirà i que morirà també solter i sense descendència; Humberto, tercer fill, nascut el 1892, que també el premorirà; i Catalina, nascuda el 1894.

Abans de morir (1976), l'any 1975 i davant notari, el Sr. Luis Enrique cedeix en escriptura el seu títol al pare de l'ara actor. Cessió que ningú impugna.

Això fa, de fet, innecessari plantejar-se si recórrer a la propinqüitat estricta ja que seria una cessió provinent del primogènit successor del tronc comú que faria l'ara actor no solament ja més proper que el demandat al Sr. Jacinto, sinó que el permetria heretar el títol en representació de son pare.

Millor dret que exclouria del tot la preferència administrativa reconeguda a l'altra branca pel decret de 1982.

Però fins i tot en el cas de que dita cessió fora ineficaç, la representació, tal i com l'explica la sent. TS de 10-1-2012 , faria hereu del títol la branca o estirp del tercer fill de la Sra. Ariadna, en haver-se extingit la branca primogènita.

Havent-hi successors per tant en línia recta des d'aquest tronc comú, prima la representació sobre la propinqüitat.

Però és que, a més, la solució tampoc seria diferent, en el nostre cas, aplicant la propinqüitat. Aquí, es compti com es compti, actor i demandat són entre sí descendents col·laterals d'aquest tronc comú, de la Sra. Ariadna en tres graus -i respecte del darrer comte que ho fou per successió natural, en quatre-.

Per tant, de no jugar la representació, que exclou ja la branca terceragènita d'on prové el demandat, no hi hauria tampoc un millor dret que derivés estrictament d'una major proximitat a favor de cap dels dos litigants.

El que hauria d'acabar dirimint el litigi, al nostre entendre, en ambdós cassos, és l'ordre de primogenitura, que fa que la branca terceragènita aquí sigui preferible a la quartagènita. La línia del demandant prové del tercer fill de la Sra. Ariadna, mentre que la línia del demandat prové de la quarta filla. Per una diferència mínima de dos anys. Per tot això, atesa la prioritat de naixença, cal preferir la línia de l'actor.

Setè. El sisè motiu de recurs crida l'atenció de la Sala sobre una qüestió no abordada tampoc pel Jutjat a quo. I és, al seu entendre, la impossibilitat d'heretar el títol el demandat pel fet que ni la seva mare ni el demandat mateix són fills matrimonials.

Respecte del demandat, el recurrent nega fins i tot que es tracti d'un fill concebut dintre de matrimoni. Alhora que, contradictòriament, admet també la naixença fora del matrimoni del pare de l'actor i de l'actor mateix, argumentant que no estem en una vinculació estricta, com defensa la part demandada, i que en qualsevol cas el que prima és la proximitat al darrer tronc comú.

Argument al que oposa el demandat, sense apel·lar, tot el contrari: que qui no és fill legítim no pot heretar el títol i ni l'actor ni el seu pare ho són.

No es pot acollir.

Certament, la sentència del TS de 8-3-2016 (ROJ: STS 781/2016 ) ha mantingut la necessitat de que la successió segueixi el títol constitutiu i, si aquest exigeix successió de fill matrimonial, aquesta distinció s'ha de mantenir ja que el dret històric no es regeix pel principi d'igualtat.

A banda de que se'ns fa difícil mantenir aquesta doctrina després de que la Llei 33/2006 li hagi esmenat la plana al propi TC en matèria d'igualtat, és cert que el títol constitutiu exigeix aquesta legitimitat.

El títol de baró o senyor exigia que el successor fora fill matrimonial, concebut i hagut en constant matrimoni.

El títol de comte, en canvi, no s'hi refereix. Encara que en el moment de la seva creació es considerés un implícit requisit. Com diu el títol constitutiu de Felip IV d'Espanya, III de Castella, II de València, Aragó i Catalunya, elevant el senyoriu DIRECCION000 a comtat, "(...) i fem i constituïm, creem i ordenem hereus de la mateixa gràcia als seus successors per ordre successori i de la pròpia manera, motu ciència i poder dels mateixos de dalt esmentats, declarem i nomenem en títol, honor i dignitat de comtat insigníssim i ennoblim, condecorem i també il·lustrem fent-los comtes. Constituïm, creem i ordenem d'aquesta manera perpètuament motu proprio, a ciència certa i usant deliberadament de la nostra potestat (...)".

Però, a poc que examinem les circmstàncies de cadascú, en cap cas podem parlar de manca de filiació legítima de cap dels litigants.

No es qüestiona la legitimitat del demandat a la demanda i per tant, aquesta és una res nova inatendible en apel·lació.

El propi actor, a més, acompanya un acta de naixement en data NUM005-1955, on consta la filiació del demandat com llegítima (doc. 15).

Consta l'acta de naixement de la Sra. Lidia (doc. 17 demanda) com filla llegítima (1926) i la data del seu traspàs (doc. 18 demanda) l'any

Tot i que la demandada no apel·la ni impugna preventivament quant a aquesta qüestió, sí defèn en oposar-se al recurs de contrari que l'actor no és successor legítim. Però no es pot acollir dita tesi. El Sr. Domingo tampoc no fou fill il· legítim ni va morir sense descendència legítima, estrictament parlant. Va néixer el 1927 i els seus pares es van casar el 1932, esdevenint legitimat per subseqüent matrimoni segons la legislació del moment. Molt abans de resultar cessionari del títol, evidentment.

I el mateix va passar amb l'ara actor, nascut el NUM006-1955 (doc. 2 demanda) poc abans del matrimoni dels seus pares, que consta celebrat el mateix any, el 29-11-1955 (doc. 3 demanda).

El problema no és, per tant, la legitimitat de la successió. Que podria tenir importància quant al mayorazgo de béns al seu moment, però no pas en la successió nobiliària.

Al moment de succeir per cessió l'any 1975 o per testament l'any 1976, en forma directa del Sr. Jacinto, en el seu defecte, si consideréssim nul·la aquesta cessió per qualsevol altra causa, cosa que per ningú s'ha argumentat aquí, per propinquïtat respecte d'aquest, el Sr. Domingo era a tots els efectes, un successor matrimonial.

Un cop més hem de recordar, a més, que la successió nobiliària és una successió extraordinària, no comuna o pròpia del Dret successori civil pur.

En conclusió, cal estimar en part el recurs, revocar la sentència d'instància, estimar plenament la demanda i declarar el millor dret de l'actor a succeir en el títol valencià de comte DIRECCION000.

Vuitè. L'estimació parcial del recurs exclou ( art. 398 LEC ) qualsevol pronunciament quant a costes de l'apel·lació. Baldament resulti, en conseqüència, estimada la demanda plenament, cal concloure quant a les costes de la primera instància que sobre el cas han planat seriosos dubtes de dret, el que exclou també qualsevol imposició de costes de la primera instància ( art. 394.1 LEC ).

Novè. Atès allò que disposa l' art. 208.4 LEC s'informa a les parts litigants que aquesta sentència no és ferma. I que contra la mateixa cabrà interposar recurs extraordinari per infracció processal i/o de cassació sempre que la quantia ultrapassi els 600.0000 €. Cas de que la quantia sigui inferior a 600.000 € només podrà interposar-se recurs de cassació per interès cassacional, conjuntament amb el recurs extraordinari per infracció processal, ja sigui davant el TSJCat. (si la cassació es fonamenta en infracció del Dret Civil català o la jurisprudència del TSJCat.) o bé davant del TS (si la cassació es basa en infracció de normativa civil estatal o jurisprudència del TS) atenent allò que disposen els arts. 477.2.3er i 3, 478.1 i D. Final 16a LEC i els arts. 2 i 3 de la Llei 4/2012 de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de Dret Civil Català.