Sentencia Civil Nº 140/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 14, Rec 426/2011 de 15 de Marzo de 2012

Encabezamiento

SENTÈNCIA N. 140/2012

Barcelona, quinze de març dos mil dotze

Audiència Provincial de Barcelona, Secció Catorze

Magistrats:

Francisco Javier Pereda Gámez (Ponent)

María del Carmen Vidal Martínez

Marta Font Marquina

Rotlle n.: 426/2011

Judici Ordinari n.: 1387/2009

Procedència: Jutjat de Primera Instància n. 1 de Terrassa

Objecte del judici: reintegrament de la meitat dels pagaments d'un préstec hipotecari ( art. 1158 i 1145 C.c .); compensació

Motiu del recurs: errònia valoració de la prova

Apellants: Arsenio i Coro

Advocat: J. D. Hernández Valero

Procurador: L. A. Pérez de Olaguer

Apellat: Felipe

Advocat: J. A. Mustienes Salvat

Procurador: M. Zaragoza Formiga

Antecedentes

1. RESUM DEL PLET DE PRIMERA INSTÀNCIA

El dia 28 de setembre de 2009 el Sr. Felipe va presentar demanda en la que sollicitava que es dicti sentència per la qual es condemni Coro i Arsenio , en forma solidària i a tenor de l' art. 1084 C.c ., a pagar-li 29.031,74 euros, corresponent al 50% de les quotes pagades d'un prèstec hipotecari des del venciment del període del 19 de juny al 19 de juliol del 2002, fins el de 19 de maig al 19 de juny del 2009 i al pagament del 50% de las quotes posteriors de dit préstec hipotecari durant el procediment i fins a sentència, amb condemna al pagament dels interessos legals des de que els sigui notificada la demanda als demandats.

També demana la mateixa condemna a l'empara de l' article 220 LEC , del 50% de les quotes de futur fins el 19 de juny de 2012 que hagin estat assumides únicament per l'actor, amb interessos legals. Subsidiàriament, si s'estima que la successió del causant, Simón , s'ha de regir pel Dret Especial de Catalunya, demana que es condemni els Srs. Arsenio Coro , en forma mancomunada, a pagar-li les mateixes quantitats, amb condemna en costes a l'adversa.

Relata que va subscriure juntament amb el pare de les demandades (casat en règim de guanys i ara difunt) un préstec, l'any 1992, a tornar al banc en vint anys en quotes mensuals, garantit amb hipoteca sobre una nau industrial, propietat per meitat de l'actor i de la societat de guanys, finca avui agrupada a una altra. Sosté que els hereus estan obligats a pagar els deutes (exclou la vídua, usdefruitària i adjudicatària dels guanys, no dels deutes), després de la liquidació de la societat de guanys,i que és aplicable l' art. 1084 C.c . (solidaritat entre cohereus) o, subsidiàriament, l' art. 1 i el 61 del Codi de Successions (mancomunitat). Narra que a partir de juny de 2009 els hereus han deixat de pagar les quotes.

La part demandada va contestar a la demanda i oposa litisconsorci passiu necessari (perquè també la vídua va ser prestatària). Afegeixen que van pactar que l'actor assumiria aquest deute a canvi d'assumir els demandats un altre amb Caixa d'Estalvis de Manresa i alleguen compensació (per 35.343 euros, pagats en execució d'una altra pòlissa). Defensen els demandats el veïnatge civil català del causant i sostenen que les quotes es pagaven amb les rendes de l'arrendatari de la nau, al menys fins el juliol de 2004, en que Tecnofer va fer fallida.

A l'audiència prèvia es va rebutjar l'excepció de litisconsorci passiu necessari (la vídua no va ser prestatària, sinó que va comparèixer a la concessió del préstec com a membre de la societat conjugal).

La sentència recorreguda, de data 11 de febrer de 2011 , rebutja la compensació perquè els suposats pagaments no van ser fets pels demandats, sinó per Tecnofer i la seva mare, respectivament. També rebutja, per no provat, l'existència de pacte de no demanar. Considera la responsabilitat com a solidària, afegeix els rebuts vençuts durant el procés i, en definitiva, estima parcialment la demanda i condemna Coro i D. Arsenio a pagar a Felipe solidàriament 29.031,74 euros, més interessos legals a comptar des de que es va notificar la demanda (30 d'abril de 2010) i 6.569,70 euros per quotes abonades per l'actor durant el procediment, més els seus interessos des del dia en que van ser abonats cada un d'ells. També condemna els demandats solidàriament a abonar el 50% de les quotes del préstec concertat amb Caixa Penedès que puguin recaure en el futur fins el final del termini de pagament, previst el 19 de juny de 2012, i hagin estat assumides únicament per l'actor, més interessos legals en el seu cas des de la data en que pagui cadascuna d'elles, i no fa imposició de costes.

2. QÜESTIONS PLANTEJADES EN EL RECURS D'APELLACIÓ

La part recorrent argumenta que la sentència incorre en error en l'apreciació de la prova. Dedueix del fet que es pagaven lloguers, que es va pagar també el préstec. Insisteix en que hi ha compensació (els deutes són líquids i exigibles) i que, al menys, la Sra. Coro va pagar 12.000 euros del dèbit amb Caixa Manresa.

La part apellada s'oposa i nega que es donin els requisits de la compensació, perquè els "compensants" són persones diferents.

3. TRÀMITS EN LA SALA

L'assumpte s'ha registrat en la Secció el 27 de maig de 2011. No s'ha resolt sobre prova i no s'ha assenyalat vista pública. La deliberació de la Sala ha tingut lloc el dia 23 de febrer 2012. Aquesta resolució no s'ha dictat en el termini legal ( art. 465.1 LEC ), degut a causes estructurals, el que es fa constar als efectes de l' article 211.2 LEC .

Fundamentos

1. LA VALORACIÓ DE LA PROVA

S'ha provat que els suposats lloguers de l'arrendatari Tecnofer, S.L. es destinaven a pagar el préstec hipotecari o,en altres paraules, que aquesta societat, fins que va fer fallida, atenia el dit préstec. En aquest sentit, Caixa del Penedès certifica (f.243) que, al menys des de 1996 i fins al juny de 2002, els rebuts del préstec hipotecari anaven a càrrec del compte de dita societat limitada.

Però això no vol dir que l'actor, un cop va assumir el pagament a títol personal, no tingui dret a repetir de l'altre prestatari la part alíquota ( art. 1145 C.c .). No consta que després de la fallida s'hagi reconegut el crèdit a l'actor en el concurs de creditors, ni enervaria el dret de l'actor una eventual assumpció de deute. No resta provat com a fet bàsic que en meritessin dits lloguers, a partir de juny de 2002 ni que es destinessin a aquest fi, per quin motiu no es pot establir la conseqüència ( art. 386 LEC ) del pacte de substitució o novació. No hi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà entre una cosa i l'altra.

Quan a l'allegació de que concorre compensació de deutes, com diu el jutge, el rebut de pagament de 12.000 euros (de 28 de setembre de 2004, f. 215) es va lliurar a favor de la Sra. Coro i diu el paper que ho fa en representació de Tecnofer, S.L.

Però en aquella data l'actor ja no era representant de l'empresa (diu que va plegar al juliol), per quin motiu no es pot considerar el pagament com de la part fiançada. El deute derivava del judici executiu n. 168/2002 del Jutjat de Primera Instància n.1 de Cervera, quina demanda (f.210 i ss.) es dirigia contra els quatre deutors solidaris i, en aquest context, la part actora admet que el pagament no el va fer la societat. De forma clara i per dos cops, el Sr. Felipe reconeix en el seu interrogatori en judici que aquesta reclamació "la pagaron ellos". La Sra. Coro no podia representar a la societat i sí al causant i a la seva mare. Si el Sr. Felipe ja no era l'administrador, ni el legal representant de Teconfer des de juliol de 2004, com també confessa, moment en que l'empresa va tancar, és evident que la Sra. Coro pagava en nom dels altres dos avaladors, els seus pares, i per això els hereus Don. Simón poden compensar la quarta part ( art. 1145 C.c .) que correspon al Sr. Felipe , que són 3.000 euros.

Quan al rebut de 58.686 euros (de 12 d'abril de 2005, f. 216), es lliura a favor de la mare dels demandats quan ja s'havia acceptat l'herència (escriptura de 20 de gener de 2005, f.37), per quin motiu la Sra. Rocío , no podia actuar com a hereva del seu marit, perquè no ho era, sinó que s'ha d'entendre que ho feia en nom dels hereus del seu marit.

Els demandats poden compensar un pagament que no han fet, però que es va fer en el seu interès ( art. 1158 C.c .) perquè eren hereus del seu pare, mort el 22 de maig de 2002. Amb el pagament s'alliberaven els béns de l'herència i es pagava el deute reconegut a l'escriptura d'acceptació d'herència (45.683,85 euros, f. 37.3). La mare va actuar en interès dels fills, per a aixecar l'embargament de tots el béns, i no en interès propi. La quarta part d'aquest pagament poden repetir-lo els hereus respecte a l'actor com a deutor solidari (11.420,96 euros).

En definitiva, dels 29.031,74 euros de la condemna, s'han de compensar 14.420,96 euros, el que dona un saldo de 14.610,77 a favor del actor, amén de les condemnes posteriors.

2. LES COSTES

Les costes del recurs no s'han d'imposar, d'acord amb les previsions dels arts. 398.1 i 394 LEC .

Fallo

1. Estimen en part el recurs d'apellació i revoquem la sentència d'instància.

2. Estimem parcialment la demanda i condemnem Coro i Arsenio a pagar a Felipe , solidàriament, 14.610,77 euros, més interessos legals a comptar des de que es va notificar la demanda (30 d'abril de 2010) i 6.569,70 euros per quotes abonades per l'actor durant el procediment, més els seus interessos des del dia en que van ser abonats cada un d'ells. També condemnem els demandats solidàriament a abonar el 50% de les quotes del préstec concertat amb Caixa Penedès que puguin recaure en el futur fins el final del termini de pagament previst el 19 de juny de 2012 i hagin estat assumides únicament per l'actor, més interessos legals en el seu cas des de la data en que pagui cadascuna d'elles, i no fem imposició de costes.

3. No ens pronunciem sobre les costes del recurs.

Ordenem la devolució del dipòsit constituït per a recórrer. Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació sempre que la resolució del recurs presenti interès cassacional, per escrit presentat davant d'aquest tribunal dintre del termini dels vint dies següents a la seva notificació. Un cop notificada la resolució, les actuacions seran retornades al jutjat d'instància, amb un testimoni seu, per a compliment.

Així ho pronunciem i signem.

PUBLICACIÓ .- En aquest dia, i un cop signada pels Magistrats que l'han dictat, es dóna a l'anterior sentència, la publicitat que ordenen la Constitució i les Lleis. EN DONO FE.