Sentencia Civil Nº 255/2011, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 520/2010 de 17 de Junio de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel·lació 520/10

Verbal 386/10 del Jutjat de 1a Instància 4 de Tortosa

S E N T È N C I A

MAGISTRAT

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

Tarragona, 17 de juny de 2010

Vist en aquesta Secció 3a de la Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per MONTSERRAT SISTEMES INDUSTRIALS SL, representada en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Amela Rafales i defensada pel Lletrat/da Sr. Zaragoza Anglés, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Tortosa de data 30-6-2010, en procediment Verbal 386/10 , en el que figura com a demandant la recurrent, i com a demandada Emilia .

Antecedentes

PRIMER .- En data 8-9-2010 es va presentar per MONTSERRAT SISTEMES INDUSTRIALS SL recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància que disposa: "Desestimo essencialment la demanda presentada per MONTSERRAT SISTEMES INDUSTRIALS SL contra Emilia , absolc aquesta de les pretensions instades contra ella i condemno al pagament de les costes processals a MONTSERRAT SISTEMES INDUSTRIALS SL".

SEGON.- Emilia en data 4-11-2010 es va oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.- Front a sentència que desestima la demanda, interposa recurs la part demandant al·legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel·lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il·lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al·legui ( STS de 15 de febrer de 1985 ).

SEGON.- En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, s'aprecia error en la sentència impugnada.

Es va interposar monitori reclamant 485,79 euros d'una factura pels treballs de "revisar grup electrogen i detectar avaria al diferencial. Canviar diferencial i comprovar funcionament en general" (doc. 1 de la demanda), treballs encomanats per la demandada i que consistien en "revisar avaria de grup electrogen no s'encén quan té senyal (granja)" (doc. 2 de la demanda), i 2,64 euros de despeses de devolució de la factura; es va oposar la demandada al monitori al·legant que "el grup no està del tot bé ajustat i de forma continuada perd combustible per alguna de les seves juntes".

En primer lloc, no sembla possible aplicar al present cas la legislació de protecció dels consumidors -com fa la resolució impugnada-, ja que els treballs semblen realitzats en una granja de la demandada, és a dir, en una activitat econòmica d'aquesta. Però, en tot cas, seria indiferent, ja que com diu la nostra sentència de 16-7-2009, nº 245/2009 , " es doctrina reiterada la que afirma que en las reclamaciones de consumidores rige, como señala la jurisprudencia del Tribunal Supremo ( sentencia de 22 de julio de 1994 ) una inversión de la carga de la prueba, de manera que denunciado y advertido el defecto del objeto adquirido, son los productores o suministradores a los que les corresponde acreditar y probar el perfecto estado del objeto, la inexistencia del defecto o problema alegado, o bien la reparación plenamente satisfactoria del mismo que revele la condición óptima para el uso de su destino (vid. SAP de Valencia de 09-12-2008 ), sin que el consumidor o usuario haya de probar el origen del vicio o defecto, si bien esta inversión de la carga probatoria requiere que la propia existencia del defecto quede evidenciada de alguna manera, no bastando la mera manifestación del consumidor o usuario (en tal sentido se pronuncian las sentencias de la AP de La Coruña de 16-12-2005, AP de Madrid de 25-09-2006 y SAP de Valencia de 23-04-2008 )".

Per tant, havent-se fets els treballs de reparació que es facturen i reclamen, corresponia a la demandada la càrrega de provar que l'objecte reparat seguia tenint el defecte, cosa que no ha fet, ja que únicament hi ha la seva manifestació i la del seu marit que va testificar al judici, l'interès del qual en el plet és evident, proves manifestament insuficients per a tenir per acreditat el defecte en l'objecte reparat. És a dir, corresponia a la demandada provar que el grup electrògen presentava, després de la reparació feta per la actora, les mateixes deficiències en el seu funcionament que abans de la reparació, i solament acreditat tal fet es produeix llavors la inversió de la càrrega de la prova si apliquem la normativa de protecció de consumidors, de manera que serà llavors el que va fer la reparació -l'actora- la que haurà de provar que va fer la reparació correctament i que el defecte que segueix tenint l'objecte reparat no és imputable a una deficient reparació.

Procedeix, en conseqüència, estimar el recurs, revocar la sentencia impugnada, estimar la demanda i condemnar a la demandada a pagar a la actora la quantitat de 488,43 euros, imposant les costes de primera instància a la demandada, conforme l' art. 394 LEC .

TERCER.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al estimar el recurs, no es fa imposició de les costes del mateix.

Vistos els preceptes citats i demés de general i pertinent aplicació,

Fallo

ESTIMO el recurs d'apel·lació interposat per MONTSERRAT SISTEMES INDUSTRIALS SL, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Tortosa de data 30-6-2010, en procediment Verbal 386/10 , que es REVOCA, fent els següents pronunciaments:

1.- Estimo la demanda i condemno a la demandada a pagar a la actora la quantitat de 488,43 euros, imposant les costes de primera instància a la demandada.

2.- No es fa imposició de les costes del recurs.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordo, mano i signo.