Sentencia Civil Nº 3/1998, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 51/1997 de 12 de Marzo de 1998

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCiA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Cassació núm. 51/97

SENTÈNCIA NÚM. 3

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Barcelona, 12 de març de 1998

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de

cassació interposat pel Sr. Silvio representat per la Procuradora Sra. Nicolasa

Montero Sabariego i dirigít per l'advocat Sr. Jaume Torrellas Campos contra la Sentencia de 16 d'octubre de 1997 dictada per la Secció 17a de l'Audiencia Provincial de Barcelona en el recurs

d'apel·lació interposat del propi Sr. Silvio contra la Sentencia que el 21 d'abril de 1997 havia dictat el Jutjat de Primera Instancia núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat en el judici de menor

quantia sobre reclamació de llegitima instat per l'esmentat Sr. Silvio contra la Sra. Lidia , la Sra. Amelia i el Sr. Hugo . Els expressats

demandats han comparegut davant aquest Tribunal representats per la Procuradora Sra. Roser

Castelló Lasauca les Sres. Lidia i Amelia dirigides pel lletrat Sr. Ramón Castells Riera, i

el Sr. Hugo representat per la causídica Sra. Mª José Blanchar Garcia i dirigit per

l'advocat Sr. Donald Welsch Vilaseca.

Antecedentes

PRIMER.- En el plet abans esmentat, el Jutjat de Primera Instancia núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat, en la indicada data de 21 d'abril de 1997, va dictar Sentencia amb la següent part dispositiva: 'FALLO: Que, desestimando totalmente la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D. Pere Martí Gellida, en la representación que ostenta de D. Santiago , contra Doña Lidia , Doña Amelia y D. Hugo , debo absolver y absuelvo a los expresados demandados de cuantos pedimentos se formulan contra ellos en la demanda, con imposición al demandante de las costas del juicio. Firme que, en su caso, sea esta Sentencia, líbrese mandamiento al Registro de la Propiedad para que se cancelen las menciones legitimarias sobre los bienes'

SEGON.- Contra la indicada resolució, l'agent, Don. Santiago , va interposar recurs d'apel·lació que es va substanciar a la Secció 17a de l'Audiencia Provincial de Barcelona la qual el 16 d'octubre passat va dictar Sentencia desestimant el recurs i confirmant la de la primera insténcia amb imposició de costes a l'apel·lant.

TERCER.- Contra l'esmentada resolució, l'agent va interposat aquest recurs extraordinari de cassació que ha estat substanciat en aquest Tribunal d'acord amb la llei, havent tingut lloc la seva deliberació i votació a l'audiencia del día nou de març actual.

És Ponent el Magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

Fundamentos

PRIMER.- La Sentencia de l'Audiencia que és objecte del present recurs extraordinari sobre reclamació de ilegítima, té per provats els següents fets:

a) Don. Silvio va contraure matrimoni amb Doña. Lidia , la qual tenia una filla, Amelia .

b) El matrimoni Don. Silvio i Lidia va tenir un sol fill, Santiago .

c) El 21 de març de 1962, el pare causant Don. Silvio , va atorgar l'últim testament en el qual va instituir hereva universal a la seva dona Lidia , deixant la llegítima a l'únic fill del matrimoni Santiago .

No obstant el causant va disposar també, en el propi testament, que en el cas que l'hereva instituida -la seva dona Lidia - el premoris, anomenava hereus per substitució, per parts iguals, al seu fill Santiago i a la filla de la seva esposa Amelia .

d) El 30 de juliol de 1978 el causant va morir, i el 30 d'octubre del mateix any la seva viuda i hereva va atorgar escriptura de manifestació i d'acceptació d'heréncia en la qual va reconéixer el dret a la llegítima de l'únic fill del matrimoni Santiago , sense que s'hagi provat que hi haguessin a l'heréncia altres béns que els que ressenya l'escriptura d'inventari de la qual en va tenir coneixement el fill Santiago que va viure amb la seva mare fins l'any 1982.

e) El valor dels béns de l'heréncia era l'any 1978, quan va morir el causant, de 35.420.196 pessetes, i la seva quarta part, import de la llegítima del fill, de 8.855.049 pessetes.

f) El principal actiu de l'herencia era un immoble de planta baixa, amb 2 locals comercials i un garatge, i dos plantes altes amb 3 vivendes de renda limitada cada planta.

L'hereva, en escriptura de 6 de febrer de 1982, va dividir l'immoble en propietat horitzontal i va donar al fill hagut del matrimoni amb el causant, Santiago , 3 vivendes, i les 3 vivendes restants les va donar a la filla del seu anterior matrimoni Amelia , reservant-se la Sra. Lidia els locals de la planta baixa.

El valor dels 3 pisos que va donar al seu fill Santiago era, l'any 1978, de 10.460.712 pessetes.

g) El 8 de gener de 1996(passats 14 anys des de la donació dels 3 pisos al fill Santiago ) aquest fill va reclamar notariament a la seva mare la llegítima del pare; I tot seguit va presentar la demanda originadora d'aquest plet el 9 de maig de 1996.

SEGON.- La Sentencia de l'Audiencia que motiva la cassació, de data 16 d'octubre de 1997 , confirma integrament la decissió del Jutjat de Primera Instancia núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat (la qual havia desestimat totalment la demanda del fill Santiago ) en entendre l'Audiencia que la donació que la mare hereva va fer l'any 1982 al seu fill Santiago dels 3 pisos esmentats s'ha de considerar feta en pagament de la llegítima del pare.

Per arribar a aquesta conclusió l'Audiencia, en síntesi, diu que encara que l'escriptura de donació atorgada l'any 1982 no consigna que la mare hereva donava al seu fill Santiago els 3 pisos amb els que d'aquesta manera pagava els drets legitimaris del fill donatari a l'herencia del pare, cal entendre-ho així contemplant els actes anteriors, coetánis i posteriors de la donant i del donatari ( art. 1282 del Codi civil ) i no solament els termes literals de l'escriptura de donació ( art. 1281 del mateix Codi ) perqué 'la interpretació dels contractes i demés actes jurídics, encara que hagi de partir de l'expressió continguda a les paraules pronunciades o escrites, no es pot detenir en el seu sentit gramatical i ha d'indagar la intenció de les parts i l'esperit i la finalitat que hagin presidit el negoci als quals s'han de deduïr de les circumstáncies concurrents i de la total conducta dels interessats, com així vé a sancionar-ho l'art. 1282 el qual no exclou els actes anteriors ni les demés circunstancies que puguin contribuir a l'encertada investigació de la voluntat dels atorgants, siguent indubtable que entre aquests elements podra tenir importancia molt rellevant la conexió que l'acte o negoci guardi amb altres que u hagin servit d'antecedent o de base legal, sempre que la part contra la qual s'esgimeixi aquesta norma interpretativa n'hagi tingut, o degut tenir, coneixement' ( Sentencia del Tribunal Suprem de 28 de setembre de 1965 ).

I les circumstancies que ha tingut en compte l'Audiencia per interpretar que malgrat que l'escriptura de donació de 1982 no explicitava que la mare pagava la llegítima del seu pare deferida l'any 1978, així s'ha d'entendre, són:

a) Que es veu clar que la voluntat de la Sra. Lidia al donar al seu fill Santiago els 3 pisos era, en primer terme, satisfer els drets que aquest fill pugués ostentar a l'herencia del seu pare, al no haver fet l'esmentat fill Santiago cap manifestació en contrari, constituir l'objecte de la donació precisament béns integrants de l'heréncia, i no haver realitzat cap mena d'actuació després de la donació que suposés un reconeixement per la seva part de la pervivéncia del dret del legitimari. A mes que no resulta lógic fer una donació pura a favor d'una persona amb la que es manté un deute sense abans pagar-lo.

b) El fet que la mare donés també els altres 3 pisos a la filla del seu primer matrimoni, Amelia , no canvia en res les anteriors consideracions perqué aquest tractament no diferenciador sino igualitari entre els fills de matrimonis diferents era l'última voluntat del causant en haver el mateix instituït hereus, per parts iguals, en cas de premoriencia de la seva dona, al seu fill biológic Santiago , i a la filla de la seva esposa Amelia , i que per aquesta rao les donacions efectuades per la Sra. Lidia a favor d'un i d'altre fills no son mes que un fidel reflex de la voluntat d'ambdos consorts, de manera que cap dels fills percebes mes que l'altre malgrat que sols un era fill biológic del causant, i en aquest sentit, la voluntat de la Sra. Lidia al fer la donació d'actes, no pot sino interpretar-se com voluntat de saldar en primer terme el deute que tenia amb el seu fill Santiago , i sols en el que excedís del valor de la ilegítima, atribuir-li el carácter de lliberalitat, per la qual cosa la naturalesa de la donació va ser la d'un negoci jurídic mixte.

c) Que tractant-se d'una donació, la voluntat a la que principalment cal atendre per a interpretar-ne el seu abast, és la de la donant pero del que s'ha actuat en el plet s'en desprén que també el donatari va entendre satisfets els seus drets hereditaris en rebre la propietat dels 3 pisos, com ho demostra el fet que ni al moment de rebre'ls ni durant els 14 anys següents, va reclamar res a la seva mare pel concepte de la llegítima del pare.

I,

d) Que el motiu últim de l'actual reclamació de llegítima per l'actor sols formalment té que veure amb els seus drets legitimaris, i les seves arrels están en qüestions alienes a aquest procediment que l'actor va iniciar aprofitant que en la donació és va ometre la consignació de que amb ella es pagava la llegítima.

TERCER.- El 1er motiu del recurs (que amb palesa impropietat, ell anomena 'consideración' havent-lo admés malgrat aixó aquesta Sala fent aplicació dels principis 'pro actione' i d'accés als recursos) ve a denunciar la infracció, per manca d'aplicació de l' art. 1281 del Codi Civil . Argumenta que com que els termes de la donació son clars, l'Audiéncia havia d'haver-se ates a aquests seus termes i havia de concloure que es tractava d'una donació pura, i no podía aplicar l' art. 1282 del mateix Codi indagant la intenció, ja que aquest últim article 'entra sólo en defecto del 1281' ya que 'lo que prevalece es el sentido literal de las cláusulas del contrato si no hay dudas sobre la intención de los contratantes. Y sólo en el caso de dudas se atenderá a los actos de los contratantes coetáneos y posteriores al contrato (también los anteriores)'; insistint el motiu que en aquest cas els termes de la donació eren clars i inequívocs, i segons aquests termes, el que va atorgar la Sra. Lidia a favor del seu fill Santiago va ésser una donació pura i simple, i éssent així, no podia l'Audiéncia investigar la intenció de la donant ni la del donatari ni aplicar l' art. 1282 del Codi civil com ho va fer.

La precedent fonamentació del recurrent no pot acollir-se, perqué quan del que s'ha al·legat i provat en el procés surgeixen dubtes fonamentats sobre la veritable intenció dels contractants, l'òrga judicial no pot aturar-se en la mera literalitat dels termes del contracte, per clars que puguin semblar, sino que té el deure d'indagar el que veritablement s'ha volgut fer, quina ha estat la intenció evident dels contractants, i ha d'acullir per fer-ho als demés mitjans d'interpretació que brinda l'ordenament jurídic, un dels quals és atendre als actes coetanis i posteriors dels contractants conforme estableix l' art. 1282 del Codi civil ( Sentencia del Tribunal Suprem de 8 de juliol de 1996 ); perqué la Jurisprudencia proclama el deure de l'órga judicial de tenir en compte totes les dades possibles en la tasca interpretativa, particularment la conducta completa dels contractants constituïda pels seus actes anteriors, coetanis i posteriors al contracte per coneixer la seva voluntat ( Sentencies del Tribunal Suprem de 23 de setembre de 1975, 28 de juny de 1976 i 10 d'abril de 1997 ), tota vegada que l'art. 1281 no exclou l'interpretació sino que la presumeix ( Sentencies del T.S. de 24 de juny de 1964 i de 10 d'abril de 1997 ) i forma amb l' art. 1282 del Codi civil un conjunt orgánic completant-se ambdós ( Sentencies del mateix alt Tribunal de 26 de maig de 1965 i de 10 d'abril de 1997 ).

Conforme aquesta doctrina decau el 1er motiu ('consideración') del recurs, doncs l'aplicació aquí de l' art. 1282 del C.c . no solament era en ell encertada sino absolutament obligada, vistos els fets provats resenyats anteriorment que l'Audiencia ha donat per demostrats, i que ara a la cassació, son intocables.

En el present cas, vistos i analitzats els actes anteriors, coetanis i posteriors dels atorgants de la donació, l'Audiéncia interpreta que les autentiques voluntats l'any, 1982, tant de la mare com del fill, a l'atorgar l'esmentada escriptura (mal anomenada) de 'donació', van ser les de pagar i cobrar, respectivament, la llegitima deferida pel pare a la seva mort l'any 1978, llegitima que tenia un valor en aquesta última data de 8.855.049 pessetes, éssent de 10.460.712 de pessetes, també de l'any 1978, el valor de l'entregat l'any 1982 amb la suposada donació; i com que aquesta interpretació que ha fet l'Audiencia es basa en els actes anteriors, coetanis i posteriors de la mare i del fill, i l'aital hermenéutica no pot ésser considerada il·lógica, absurda, irracional o desorbitada, sino que es completament lógica atesos els esmentats actes dels contractans (actes provats que hem consignat precedentment), caldra respectar la interpretació de l'Audiencia, ja que, com és ben sabut, la interpretació dels contractes és facultat privativa dels Tribunals d'instáncia el criteri dels quals ha de prevaldre a la cassació llevat que es demostri que la interpretació que han fet és llógica o absurda, o que s'impugni per la vía adequada l'error que suposadament hagin sufert, sense que es pugui pretendre substituir la interpretació dels Tribunals d'instáncia per la del recurrent ( Sentencies del Tribunal Suprem de 22 de febrer i 29 de març de 1989, 15 de febrer de 1990, 18 de gener, 1 de febrer i 9 d'abril de 1991 i de 4 d'octubre i 31 de desembre de 1996 , entre moltes d'altres).

QUART.- Per una millor sistemática examinarem ara el motiu 3er del recurs (mal anomenat també 'consideración') que, encara que de manera confusa, ve a denunciar la falta d'aplicació del parágraf 2n de l'article 132 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya aplicable l'any 1978 per la data de la defunció del causant.

El motiu ve a dir que aquest precepte estableix que serán imputables a la llegitima les donacions entre virus atorgades pel donant amb l'expressa prevenció que siguin imputables a ella, i comque a la donació d'actes no s'hi va fer constar la seva imputabilitat a la llegítima paterna, el recurrent al· lega que la Sala d'Instáncia no li havia d'imputar, com ho va fer.

Aquesta argumentació no és acceptable perqué l' art. 132,2 de la Compilació que el recurrent invoca no és aplicable al cas ja que aquest article es refereix a les imputacions de les donacions a la llegítima quan aquesta encara és un dret expectant, i aquí la ilegítima no era un dret expectant sino un dret consolidat que ja havia estat deferit des de feia 4 anys (des de 1978, a la mort del causant); a mes que les donacions de les que parla l'art. 132,2 són les que fa el causant de la llegítima futura al legitimari, i no pas les que fa l'hereva del causant al legitimari quan la llegítima ja ha estat deferida com és el cas; per les quals coses el repetit art. 132.2 no era ni és aplicable.

Pel que precedeix, hem de desestimar també aquest 3r motiu de cassació.

CINQUÈ.- El motiu 2n (dit també 'consideración') suposa vulnerat l' art. 321,2 de la Compilació , pero és del tot irrellevant perqué aquest precepte no va donar fonament real a la decisió de l'Audiencia i, per tant, ara no cal examinar aquest motiu.

SISÈ.- El motiu 'PREVIO' del recurs, en el que es critica la imposició de costes de la primera instancia, no és admissible -i en aquest moment del procediment cal rebutjar-lo per falta d'una mínima fonamentació legal, doncs ni tan sols diu quina és la norma o normes de l'ordenament jurídic o la jurisprudencia aplicables que s'hagin infringit ( art. 1692, 4rt de la llei processal ), no éssent funció del Tribunal de Cassació suplir les inadmissibles omissions de les parts.

SETÈ.- D'acord amb allo que disposa l' art. 1715,3 de la llei de procediment , les costes han d'imposar-se al recurrent i decretar la pérdua del diposit constituït.

Per tot l'anterior, en nom del Rei i per l'autoritat que ens atorga la Constitució, hem decidit:

Fallo

Desestimar el recurs de cassació interposat pel Don. Santiago contra la Sentencia de 16 d'octubre de 1997 dictada per la Secció 17a de l'Audiéncia Provincial de Barcelona en el seu Rotllo núm. 124/97 en l'apel·lació del judici declaratiu de menor quantia núm. 129/96 del Jutjat de Primera Instancia núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat instat pel Don Santiago contra la seva mare Doña. Lidia , contra Doña. Amelia i contra Don. Hugo .

Imposem les costes del recurs a l'esmentat recurrent.

I decretem la perdua del dipósit constituït.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Aquesta sentencia ha estat llegida, signada i publicada el mateix día de la seva data i en acte d'audiéncía pública, pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté, Ponent en aquestes actuacions. En dono fe.