Sentencia Civil Nº 354/2016, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 590/2015 de 20 de Julio de 2016

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyeret, s/n

Rotlle núm. 590/2015

Procediment ordinari núm. 189/2014

Jutjat Primera Instància 1 Solsona

SENTÈNCIA núm. 354/2016

PRESIDENT:

D. ALBERT GUILANYÀ FOIX

MAGISTRATS:

D. ALBERT MONTELL GARCÍA

DÑA. MARÍA DEL CARMEN BERNAT ÁLVAREZ

Lleida, vint de juliol de dos mil setze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel lació, les actuacions de procediment ordinari número 189/2014, del Jutjat Primera Instància 1 Solsona, en virtut del recurs interposat per CATALUNYA BANC, representat per la procuradora SAGRARIO FERNANDEZ GRAELL i assistit pel lletrat IGNACIO FERNANDEZ DE SENESPLEDA contra sentència de data vuit d'abril de dos mil quinze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 590/2015. Luis , Ramona I Adelaida , representats pel procurador JORDI DAURA RAMON i assistits pel lletrat CANDI PUJOL COROMINES impugna l'apel lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCÍA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vuit d'abril de dos mil quinze , és la següent:

'DECISIÓ.- Estimo la demanda presentada per Luis , Adelaida i Ramona contra Catalunya Banc, SA, i:

1.Declaro la nul litat dels contractes de subscripció de deute subordinat concertats entre les parts, les ordres de compra i venda subsegüents i tots els actes que se'n deriven.

2.Condemno Catalunya Banc, SA, a abonar a Luis , Adelaida i Ramona la quantitat de 8.072'06 euros, i a Luis i Ramona la quantitat de 5.380'85 euros. La part actora no ha de retornar els interessos remuneratoris percebuts. Catalunya Banc ha d'abonar els interessos legals de la quantitat anterior únicament des de la reclamació de la part actora per la recuperació del capital, sempre que en aquest període no rebés un interés remuneratori superior al legal dels diners.

3.Condemno Catalunya Banc, SA, a abonar les costes causades. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, CATALUNYA BANC va interposar un recurs d'apel lació que el Jutjat va admetre i, Luis , Ramona i Adelaida , es van oposar al recurs. Un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de juliol de 2016 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-Contra la sentència de primera instància interposa recurs la demandada contra el pronunciament que estima l'acció principal d'indemnització de danys i perjudicis per incompliment contractual de Caixa Catalunya, ara Catalunya Banc, arran de la subscripció a partir de novembre de 2008 de deute subordinat de la vuitena emissió, per un import total de 60.000 €. L'incompliment en què hauria incidit la demandada el situen els actors, i així ho considera també la sentència de primer grau, en el deure d'informació de les característiques i naturalesa del deute subordinat i en un mal assessorament al no ajustar-se aquest producte financer al seu perfil minorista, que mai hauria d'haver aconsellat que subscrivís. La recorrent al lega al seu escrit d'apel lació que aquesta acció no pot originar un enriquiment injust, doncs a l'haver produït els títols subscrits uns rendiments de 12.538,96 €, ja queden rescabalats de la pèrdua de valor dels títols subscrits, al ser aquesta pèrdua de 13.452,91 €, el que suposa una diferència només de 913,95 €, que seria l'únic dany causat. És evident que aquest argument merament comptable és insostenible. No es discuteix que el dany es correspon amb la pèrdua de valor del deute subordinat subscrit per import de 60.000 €, que després del seu bescanvi per accions de l'entitat emissora i posterior venda d'aquestes al FROB s'avalua en 13.452,91 €, que és la part no recuperada del capital invertit. Encara que els rendiments percebuts hagin estat gairebé idèntics, si es compensa el dany amb els rendiments el perjudici continua sent el mateix, per bé que imputat no al principal, és a dir, al dany emergent, si no al lucre, és a dir, els rendiments produïts. Tant és que la pèrdua s'imputi a capital invertit (que seria dany), com als rendiments (lucre), doncs la pèrdua i, en definitiva el dany, continua sent la mateixa.

SEGON.-Existint dany, cal examinar els altres elements constitutius de l'acció principal exercitada i que resultin controvertits al recurs de la demandada, tot tenint en compte que per bé que l'argumentació revocatòria es basa en l'incompliment contractual, també té un ull posat en l'acció de nul litat per error vici, al legada subsidiàriament, i també analitzada a la sentència de primer grau, fins el punt que els seus plantejaments són també en part aplicables a l'incompliment contractual, especialment les seves al legacions pel que fa al deure d'informació.

No pot haver cap mena de dubte que l'incompliment del deure d'informació i d'assessorament adequats per part de l'entitat financera emissora i col locadora d'un producte financer de caràcter complex, com és el cas del deute subordinat, pot suposar un incompliment contractual originador de l'obligació d'indemnitzar els danys i perjudicis causats, que en aquest cas equival a la pèrdua patrimonial soferta per la devaluació o pèrdua del valor del deute subordinat subscrit. Així ho deixa ben clar la STS de 30-12-14 , dictada en un supòsit de compra de participacions preferents i que, per tant, té una evident identitat jurídica amb el supòsit què ara analitzem, quan es tracta de la col locació d'un altre producte, també financer, igualment complex, híbrid, i de risc. Diu el TS en aquesta resolució que: 'Conforme al art. 1101 CC , el incumplimiento contractual puede dar lugar a una reclamación de una indemnización de los daños y perjuicios causados, lo que exige una relación de causalidad entre el incumplimiento y el daño indemnizable. En este caso, el daño es la pérdida del capital invertido con la suscripción de las acciones preferentes por los demandantes por indicación del asesor del banco.

No cabe descartar que el incumplimiento grave de aquellos deberes y obligaciones contractuales de información al cliente y de diligencia y lealtad respecto del asesoramiento financiero pueda constituir el título jurídico de imputación de la responsabilidad por los daños sufridos por los clientes como consecuencia de la pérdida, prácticamente total, de valor de las participaciones preferentes, aunque lógicamente es preciso justificar en qué consiste la relación de causalidad.

En este sentido nos pronunciamos en la Sentencia 244/2013, de 18 de abril , en un supuesto muy similar al presente, en que entendimos que el incumplimiento por el banco del «estándar de diligencia, buena fe e información completa, clara y precisa que le era exigible al proponer a los demandantes la adquisición de determinados valores que resultaron ser valores complejos y de alto riesgo (así los define la Comisión Nacional del Mercado de Valores, y así se acepta en la sentencia de la Audiencia Provincial) sin explicarles que los mismos no eran coherentes con el perfil de riesgo muy bajo que habían seleccionado al concertar el contrato de gestión discrecional de carteras de inversión. Este incumplimiento grave de los deberes exigibles al profesional que opera en el mercado de valores en su relación con clientes potenciales o actuales constituye el título jurídico de imputación de la responsabilidad por los daños sufridos por tales clientes como consecuencia de la pérdida casi absoluta de valor de las participaciones preferentes de Lehman Brothers adquiridas'.

TERCER.-Les obligacions que té l'entitat financera estan determinades per la normativa aplicable en el moment de subscriure el deute subordinat, que va ser a partir de novembre de l'any 2008, la qual cosa suposa que ja estava en vigor l'anomenada normativa MIFID. Sobre la mateixa, té dit el TS, en l'àmbit de l'error vici però que és igualment aplicable a l'incompliment contractual en la mesura que es refereix a les obligacions que ha d'assumir l'entitat financera, per exemple a la seva sentència de 7-7-14 , que: 'Se dijo, y se mantiene, que la habitual desproporción que existe entre la entidad que comercializa servicios financieros y los clientes, derivada de la asimetría informativa sobre productos financieros complejos, es lo que ha determinado la necesidad de una normativa específica protectora del inversor no experimentado, que tiene su último fundamento en el principio de la buena fe negocial, a la que ya se había referido esta Sala en la STS nº 244/2013, también del Pleno, de 18 de abril de 2013, recurso nº 1979/2011 , en la que -aunque dictada en un proceso sobre un contrato de gestión discrecional de cartera de inversión concertado antes de la transposición al ordenamiento jurídico español de la Directiva MiFID- se analizó el alcance de las obligaciones del profesional respecto del inversor y en concreto el elevado estándar de información exigible a la empresa que presta el servicio de inversión'. I afegeix que: 'Conforme a esta línea jurisprudencial, el cliente debe ser informado por el banco antes de la perfección del contrato de los riesgos que comporta la operación especulativa, como consecuencia del deber general de actuar conforme a las exigencias de la buena fe que se contienen en el artículo 7 CC , y para el cumplimiento de ese deber de información no basta con que esta sea imparcial, clara y no engañosa, sino que deberá incluir de manera comprensible información adecuada sobre los instrumentos financieros y las estrategias de inversión y también orientaciones y advertencias sobre los riesgos asociados a tales instrumentos o estrategias ( art. 79 bis LMV, apartados 2 y 3 ; art. 64 RD 217/2008 ).

Para articular adecuadamente ese deber legal que se impone a la entidad financiera con la necesidad que el cliente minorista tiene de ser informado (conocer el producto financiero que contrata y los concretos riesgos que lleva asociados) y salvar así el desequilibrio de información que podía viciar el consentimiento por error, la normativa MiFID impone a la entidad financiera otros deberes que guardan relación con ese conflicto de intereses que se da en la comercialización de un producto financiero complejo y, en su caso, en la prestación de asesoramiento financiero para su contratación, como son la realización del test de conveniencia - cuando la entidad financiera opera como simple ejecutante de la voluntad del cliente previamente formada, dirigido a evaluar si es capaz de comprender los riesgos que implica el producto o servicio de inversión que va a contratar-, y el test de idoneidad, cuando el servicio prestado es de asesoramiento financiero, dirigido además de a verificar la anterior evaluación, a efectuar un informe sobre la situación financiera y los objetivos de inversión del cliente para poder recomendarle ese producto.

Para discernir si un servicio constituye o no un asesoramiento en materia financiera -lo que determinará la necesidad o no de hacer el test de idoneidad- no ha de estarse tanto a la naturaleza del instrumento financiero como a la forma en que este es ofrecido al cliente, valoración que debe realizarse con los criterios establecidos en el artículo 52 Directiva 2006/73 que aclara la definición de servicio de asesoramiento financiero en materia de inversión del artículo 4.4 Directiva MiFID , según la doctrina fijada por la STJUE de 30 de mayo de 2013, caso Genil 48 , S.L. (C-604/2011 ), conforme a la cual tendrá la consideración de asesoramiento en materia de inversión la recomendación de suscribir un swap realizada por la entidad financiera al cliente inversor 'que se presente como conveniente para el cliente o se base en una consideración de sus circunstancias personales y que no esté divulgada exclusivamente a través de canales de distribución o destinada al público '.

La misma sentencia 840/2013 se refirió a la diferente función de ambas evaluaciones, distinguiendo la finalidad del test de conveniencia -que va dirigido a la valoración de los conocimientos (estudios y profesión) y la experiencia (frecuencia y volumen de operaciones) del cliente, con el objetivo de que la entidad financiera pueda hacerse una idea de sus competencias en materia financiera y pueda determinar si el cliente es capaz de comprender los riesgos que implica el producto o servicio de inversión para ser capaz de tomar decisiones de inversión con conocimiento de causa, en los términos que establece el artículo 73 RD 217/2008 -, de la finalidad del test de idoneidad -que procede, como se ha dicho, cuando se haya prestado un servicio de asesoramiento en materia de inversiones o de gestión de cartera mediante la realización de una recomendación personalizada-, en el que se suma el test de conveniencia (sobre conocimientos y experiencia en materia financiera del cliente) a un informe sobre su situación financiera (ingresos, gastos y patrimonio) y sus objetivos de inversión (duración prevista, perfil de riesgo y finalidad) para recomendarle los servicios o instrumentos que más le convengan, según especifica el artículo 72 RD 217/2008 ' .

QUART.-Si ens atenim a aquesta construcció jurídica, és clar que l'activitat desenvolupada per Catalunya Caixa en la fase precontractual es correspon amb un veritable assessorament financer, atès que el deute subordinat va ser comercialitzat a uns clients minoristes, per tant, no professional, com ella mateixa els va qualificar. De fet, un dels requisits per poder accedir al bescanvi per accions de la pròpia entitat és que el tenidor tingui la qualificació de minorista. Per tant, els demandants no tenien cap formació ni coneixements en l'àmbit financer, la qual cosa suposa que tampoc tenien coneixements de les característiques, naturalesa i riscos propis d'aquest tipus de producte. No consta acreditat que fos comercialitzat com un producte ofert al públic en general, per la qual cosa, la seva falta de coneixements implica que els va ser ofert com a un producte adient als seus interessos, és a dir, li va ser aconsellat. Per tant, no n'hi ha prou en haver sotmès els actors al test de conveniència, sinó que calia haver efectuat el test d'idoneïtat, tal i com indica la jurisprudència esmentada, de manera que la demandada hagués reunit suficient informació sobre aquests clients com per poder recomanar un producte financer que s'ajustés a les seves necessitats i al seu perfil inversor. Al no fer-ho així i, en canvi, al actuar com si la seva intervenció fos, exclusivament, limitada a executar una ordre de compra d'un producte d'inversió, va incidir en un incompliment contractual originador de l'obligació d'indemnitzar els danys causats. Tant més és així quan no va proporcionar la informació adequada sobre els riscos que suposa aquest tipus de productes, doncs no consta que hagués advertit de la possibilitat de poder perdre tot o part del capital invertit cas que es produís la insolvència de l'entitat emissora del deute subordinat; ni que els rendiments que produeix estan supeditats als resultats empresarials de Catalunya Caixa, sense que n'hi hagi prou amb fer-ho constar en simple menció inclosa a l'ordre de compra.

Així diu la STS de 12-1-15 que: 'La normativa que exige un elevado nivel de información en diversos campos de la contratación resultaría inútil si para cumplir con estas exigencias bastara con la inclusión de menciones estereotipadas predispuestas por quien está obligado a dar la información, en las que el adherente declarara haber sido informado adecuadamente. La Sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea de 18 de diciembre de 2014, dictada en el asunto C- 449/13 , en relación a la Directiva de Crédito al Consumo, pero con argumentos cuya razón jurídica los hace aplicable a estos supuestos, rechaza que una cláusula tipo de esa clase pueda significar el reconocimiento por el consumidor del pleno y debido cumplimiento de las obligaciones precontractuales a cargo del prestamista'. I afegeix més en davant que: 'La consecuencia de lo anterior es que la información clara, correcta, precisa y suficiente sobre el producto o servicio de inversión y sus riesgos ha de ser suministrada por la empresa de servicios de inversión al potencial cliente no profesional cuando promueve u oferta el servicio o producto, con suficiente antelación respecto del momento en que se produce la emisión del consentimiento, para que este pueda formarse adecuadamente. No se cumple este requisito cuando tal información se ha omitido en la oferta o asesoramiento al cliente en relación a tal servicio o producto (y en este caso hubo asesoramiento, en tanto que la cliente recibió recomendaciones personalizadas), y solo se facilita en el momento mismo de firma del documento contractual, inserta dentro de una reglamentación contractual que por lo general es extensa.

La Sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea de 18 de diciembre de 2014, dictada en el asunto C-449/13 , en relación a la Directiva de Crédito al Consumo, pero con argumentos cuya razón jurídica los hace aplicable a estos supuestos, declara que las obligaciones en materia de información impuestas por la normativa con carácter precontractual, no pueden ser cumplidas debidamente en el momento de la conclusión del contrato, sino que deben serlo en tiempo oportuno, mediante la comunicación al consumidor, antes de la firma de ese contrato, de las explicaciones exigidas por la normativa aplicable'.

CINQUÈ.-De fet, si féssim cas de la informació que consta a l'única ordre de subscripció que s'ha aportat al procés, resultaria que la informació que hi consta no és només insuficient, sinó que a més és contrària a les característiques d'aquest tipus de producte financer. Com s'ha dit, es tracta d'un producte que comporta un risc, que el fa adient per a inversors, però no per a simples estalviadors. En canvi, a l'esmentada ordre de subscripció es descriu el 'perfil del producte' com a 'prudent', totalment oposat, doncs, al risc propi del deute subordinat que afecta tant al capital com als seus rendiments.

A més, tampoc se'ls va informar d'un altre element determinant del risc d'aquest producte, com és el fet que pugui ser liquidat per voluntat unilateral de l'emissor del deute subordinat i, en canvi, no ho pugui fer el subscriptor, que només el pot fer líquid procedint a la seva venda en un mercat secundari, és a dir, sempre i quan hagi una demanda d'aquest tipus de producte. No consta tampoc que hagués advertit de la possibilitat de poder perdre tot o part del capital invertit cas que es produís la insolvència de l'entitat emissora del deute subordinat; ni que els rendiments que produeix estan supeditats als resultats empresarials de Catalunya Caixa, informació que havia de proporcionar en el moment oportú, és a dir, a la fase precontractual. Però a més, el risc pels demandants també es troba en el fet que el capital invertit no gaudia de la cobertura d'un fons de garantia, com succeeix, per exemple, en el cas dels dipòsits o llibretes d'estalvi, de manera que malgrat la fallida de l'entitat, el dipositant té garantida la recuperació dels seus estalvis dipositats, encara que sigui fins al límit legal. En aquest sentit, l'adquisició a través de l'entitat financera d'un producte de la pròpia entitat, dóna lloc a que el subscriptor que no està avesat a aquest tipus d'operacions, tingui la creença equivocada que està subscrivint un producte semblant, per no dir idèntic, a un dipòsit i, per tant, que també gaudeix de la protecció d'un fons de garantia regulat legalment.

SISÈ.-Cal tenir en compte, a més, que el deure d'informació no es satisfà amb una actitud merament passiva, si no que l'entitat financera ha de ser activa alhora de proporcionar informació, cosa que no ha quedat acreditada. Així, diu la STS de 18-4-13 que: 'la obligación de información que establece la normativa legal del mercado de valores es una obligación activa, no de mera disponibilidad. Es la empresa de servicios de inversión la que tiene obligación de facilitar la información que le impone dicha normativa legal, no sus clientes, inversores no profesionales, quienes deben averiguar las cuestiones relevantes en materia de inversión y formular las correspondientes preguntas. Sin conocimientos expertos en el mercado de valores, el cliente no puede saber qué información concreta ha de demandar al profesional. El cliente debe poder confiar en que la entidad de servicios de inversión que le asesora no está omitiendo información sobre ninguna cuestión relevante'.

Cal remarcar que es tracta d'un producte que comporta un risc, que el fa adient per a inversors, però no per a simples estalviadors. En definitiva, la falta d'informació sobre el producte ofert i els seus riscos va motivar que el demandant assumís inconscientment un risc que desconeixia i que, d'haver conegut, hauria evitat. De fet, el testimoni Sr. Constancio , empleat de la sucursal que va vendre aquest producte, va indicar a l'acte del judici que sempre havia actuat com interlocutora la mare, la Sra. Ramona , que era amb l'única amb qui es feien els tractes. Va indicar que els diners invertits eren del ja difunt pare i espòs, i de la mare Sra. Ramona . Pel que fa a la informació facilitada, va ser prou clar al dir que es venia com si fos una imposició a termini, que sempre es deia que no havia cap mena de risc de pèrdua de capital, risc que en aquella època no se'l plantejava ningú.

Finalment, només afegir que la sentència de primera instància també analitza l'acció de nul litat per error vici, exercitada de forma subsidiària, tot concloent que, en base a la mateixa, la demanda també hauria d'haver estat estimada. Doncs bé, cap argument revocatori ha adduït l'apel lant en relació a aquesta acció, per la qual cosa, malgrat que hagués pogut ser estimat el recurs en relació a l'acció principal d'indemnització de danys i perjudicis per incompliment contractual, no podria haver estat revocada la sentència de primera instància, els raonaments de la qual, envers l'acció subsidiària, no han estat rebatuts a l'escrit de recurs.

SETÈ.-La desestimació del recurs comporta la condemna a pagar les costes de segona instància causades amb el mateix ( articles 394 i 398 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel lació interposat per la representació processal del Catalunya Banc SA contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Solsona, en procediment de judici ordinari núm. 189/14, que confirmem, i condemnem l'apel lant a pagar les costes de segona instància causades amb el mateix.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.