Sentencia CIVIL Nº 99/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 148/2018 de 06 de Marzo de 2018

Encabezamiento

Secció 2a Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.2)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1711442120168120936

Recurs d'apel lació 148/2018 2

Matèria: Apel lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 d'Olot (UPSD Civil 1)

Procediment d'origen: Procediment ordinari 312/2016

Part recurrent / Sol licitant: BBVA,SA

Procurador/a: Mercè Canal Piferrer

Advocat/ada: MONICA DEL COLLADO PICO

Part contra la qual s'interposa el recurs: Modesta

Procurador/a: JANINA JUANOLA COROMINA

Advocat/ada: Yasmina Civico

SENTÈNCIA NÚM. 99/2018

Il lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 6 de març de 2018

Antecedentes

PRIMER. El 16 de febrer de 2018 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 312/2016, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 d'Olot (UPSD Civil 1), a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradora Mercè Canal Piferrer en representació de BBVA,SA, contra sentència de 29 de desembre de 2017, en què consta com a part apel lada la procuradora Janina Juanola Coromina, en representació de Modesta .

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'Que estimando la demanda formulada por la representación procesal de Dª Modesta contra la entidad Catalunya Banc S.A ( BBVA), debo declarar y declaro la nulidad del contrato de la cuenta de valores de fecha 28 de noviembre de 2003, así como la nulidad de la suscripción de compra de 12 participaciones preferentes por importe de 12000 euros de fecha 28 de noviembre de 2003, la nulidad de la suscripción de 6 títulos de deuda subordinada por importe de 9000 euros de fecha 27 de julio de 2007 y la nulidad de las dos operaciones de canje realizadas el 19 de junio de 2013.

Asimismo, debo condenar y condeno a la demandada a pagar a la sra. Modesta la cantidad de 10023, 40 euros más los intereses legales desde la suscripción de cada producto, menos las cantidades que , en ejecución de sentencia, se acredite que la entidad demandada ha abonado a la actora en concepto de cupones también con los respectivos intereses desde cada pago, y todo ello con imposición de costas a la parte demandada.'.

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Assenyalat l'acte de deliberació, votació i decisió, ha tingut lloc el dia 05/03/2018.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el Magistrat JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La demandant reclamava la declaració de nul litat per falta de consentiment dels contractes de compra de participacions preferents i de deute subordinat que havia signat amb l'entitat financera demandada (Catalunya Banc SA, actualment BBVA SA).

Aquesta pretensió es basava jurídicament en què hauria contractat per un error essencial i excusable en la representació dels productes que adquiria. Aquest error s'hauria produït per una manca total d'informació verídica i comprensible de la demandada respecte de les característiques essencials d'aquests productes bancaris, el que fa que hagi infringit les seves obligacions legals d'informació als seus clients.

Per tant, la demandant hauria contractat la compra de participacions preferents i de deute subordinat amb un consentiment viciat per un error de comprensió sobre els elements essencials del producte bancari esmentat.

La demanda sol licitava la devolució de les quantitats invertides més els seus interessos legals des de la data de la compra.

Oferia retornar al banc totes les quantitats rebudes com a conseqüència de la seva titularitat sobre les participacions preferents i les subordinades adquirides i per la venda de les accions permutades obligatòriament per les preferents, més els interessos legals d'aquestes quantitats.

SEGON.La sentència de primera instància ha estimat íntegrament la demanda.

TERCER.El banc demandat no està d'acord amb aquesta decisió.

En el seu primer motiu del recurs al lega que la pretensió d'anul labilitat de les compravendes hauria caducat.

En el segon motiu argumenta que els interessos que ha de meritar la quantitat invertida en les successives compres de participacions preferents, no han de ser els legals dels diners perquè això implicaria un enriquiment injust per a la demandant.

A continuació, al lega que no se li haurien d'imposar les costes a la vista dels dubtes de dret existents sobre l'aplicació de la caducitat i perquè la demanda no oferia retornar els interessos legals de les quantitats pagades pel banc.

Finalment, argumenta no hauria incomplert els seus deures legals d'informació.

Considera acreditat que va donar la informació necessària a la demandant sobre la naturalesa, funcionament i riscos d'aquests productes financers i afegeix que no tenia cap contracte d'assessorament amb ella.

A continuació estudiarem de manera separada els diferents motius del recurs, tot i que per raons de lògica i sistemàtica no ho farem en el mateix ordre.

Primer estudiarem si s'ha produït o no la caducitat de l'acció d'anul labilitat.

A continuació entrarem a valorar si el banc ha donat la informació que havia de subministrar a la seva clienta.

En el cas que la resposta sigui negativa, entrarem a valorar els efectes de la nul litat i, finalment, la impugnació relativa a les costes.

Caducitat de l'acció de nul litat.

QUART.Segons el banc demandat s'hauria produït la caducitat de l'acció d'anul labilitat dels contractes de compra de participacions preferents i de deute subordinat perquè s'hauria escolat amb escreix el termini de quatre anys que fixa l' article 1.301 del Codi civil espanyol.

El dia inicial del còmput, segons el recurs, seria el primer dia en què es va produir l'impagament dels cupons que estava obligat a satisfer el banc de manera trimestral en virtut dels contractes esmentats (30 de març de 2.012).

Aquesta petició la justifica amb el fet que el dia 27 de novembre de 2.012, la demandant va promoure un arbitratge contra l'entitat financera demandada, el que constataria que tenia coneixement dels perjudicis que li havia produït l'adquisició de les preferents.

CINQUÈ.L' article 1.301 del CC espanyol disposa que en els casos d'error en el consentiment el termini de quatre anys de caducitat per demanar la nul litat (en realitat per fer valer l'anul labilitat) comença en el moment de la consumació del contracte.

Partint d'aquesta premissa, escau examinar si la consumació dels contractes de tracte successiu es produeix en el mateix moment en què es perfecciona (concurrència de voluntats sobre la cosa i el preu) o bé en un altre posterior.

Aquesta segona tesi ens porta a determinar quan s'ha d'entendre produïda la consumació d'aquests contractes.

La sentència del Tribunal Suprem d'11 de juny de 2.003 explica:

'En orden a cuando se produce la consumación del contrato (...), es de tener en cuenta que aunque ciertamente el cómputo para el posible ejercicio de la acción de nulidad del contrato de compraventa, con más precisión por anulabilidad pretendida por intimidación, dolo o error se produce a partir de la consumación del contrato, o sea, hasta la realización de todas las obligaciones (...) Este momento de la consumación no puede confundirse con el de la perfección del contrato, sino que sólo tiene lugar, cuando están completamente cumplidas las prestaciones de ambas partes (...) Así en supuestos concretos de contratos de tracto sucesivo se ha manifestado la jurisprudencia de esta Sala, afirmando que el término para impugnar el consentimiento prestado por error en liquidaciones parciales de un préstamo no empieza a correr hasta que aquél ha sido satisfecho por completo (...) y la acción para pedir la nulidad por dolo de un contrato de sociedad no comienza a contarse hasta que transcurra el plazo durante el cual se concertó'.

SISÈ.La sentència del Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 12 de gener de 2.015 ha introduït un seguit de matisos i consideracions respecte dels contractes bancaris que qualifica de complexos.

Aquesta resolució raona:

'Al interpretar hoy el art. 1301 del Código Civil en relación a las acciones que persiguen la anulación de un contrato bancario o de inversión por concurrencia de vicio del consentimiento, no puede obviarse el criterio interpretativo relativo a 'la realidad social del tiempo en que [las normas] han de ser aplicadas atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas', tal como establece el art. 3 del Código Civil .

La redacción original del artículo 1301 del Código Civil , que data del año 1881, solo fue modificada en 1975 para suprimir la referencia a los « contratos hechos por mujer casada, sin licencia o autorización competente », quedando inalterado el resto del precepto, y, en concreto, la consumación del contrato como momento inicial del plazo de ejercicio de la acción.

La diferencia de complejidad entre las relaciones contractuales en las que a finales del siglo XIX podía producirse con más facilidad el error en el consentimiento, y los contratos bancarios, financieros y de inversión actuales, es considerable. Por ello, en casos como el que es objeto del recurso no puede interpretarse la 'consumación del contrato' como si de un negocio jurídico simple se tratara. En la fecha en que el art. 1301 del Código Civil fue redactado, la escasa complejidad que, por lo general, caracterizaba los contratos permitía que el contratante aquejado del vicio del consentimiento, con un mínimo de diligencia, pudiera conocer el error padecido en un momento más temprano del desarrollo de la relación contractual. Pero en el espíritu y la finalidad de la norma se encontraba el cumplimiento del tradicional requisito de la 'actio nata', conforme al cual el cómputo del plazo de ejercicio de la acción, salvo expresa disposición que establezca lo contrario, no puede empezar a computarse al menos hasta que se tiene o puede tenerse cabal y completo conocimiento de la causa que justifica el ejercicio de la acción. Tal principio se halla recogido actualmente en los principios de Derecho europeo de los contratos (art. 4:113).

En definitiva, no puede privarse de la acción a quien no ha podido ejercitarla por causa que no le es imputable, como es el desconocimiento de los elementos determinantes de la existencia del error en el consentimiento.

Por ello, en relaciones contractuales complejas como son con frecuencia las derivadas de contratos bancarios, financieros o de inversión, la consumación del contrato, a efectos de determinar el momento inicial del plazo de ejercicio de la acción de anulación del contrato por error o dolo, no puede quedar fijada antes de que el cliente haya podido tener conocimiento de la existencia de dicho error o dolo. El día inicial del plazo de ejercicio de la acción será, por tanto, el de suspensión de las liquidaciones de beneficios o de devengo de intereses, el de aplicación de medidas de gestión de instrumentos híbridos acordadas por el FROB, o, en general, otro evento similar que permita la comprensión real de las características y riesgos del producto complejo adquirido por medio de un consentimiento viciado por el error'.

Aquest criteri ha estat reiterat per la sentència del mateix Tribunal de 7 de juliol de 2.015 .

SETÈ.Com hem vist, la petició de caducitat de l'acció es basa en què el pagament que el banc feia de beneficis o rendiments a la demandant com a conseqüència de la seva titularitat sobre les participacions preferents, es produïa de manera trimestral.

Atès que el darrer pagament es va fer el dia 30 de desembre de 2.011, el següent s'hauria d'haver fet el dia 30 de març de 2.012, tot i que per error material en el seu recurs diu de 2.013.

Com no es va fer, des d'aquest moment els clients ja podien saber que el contracte no s'estava complint i podrien haver instat la seva pretensió de nul litat.

La demanda es va presentar el 16 de juny de 2.016.

VUITÈ.El primer que hem de dir és que el recurs sembla que consideri que no ha caducat l'acció d'anul labilitat corresponent al deute subordinat adquirit, atès que tots els arguments fan esment a la compra de preferents, no al de subordinades.

El recurs vol donar a l'arbitratge promogut per la demandant un abast que no té.

En realitat estem parlant de dos arbitratges diferents o formalitzats en dos impresos diferents: un per les preferents i un altre pel deute subordinat.

Es van formalitzar el dia 12 de novembre de 2.012, no el dia 27 del mateix mes, com afirma el recurs.

Si com diu el banc en aquell moment la demandant ja era conscient del perjudici que tenia, el cert és que des d'aquella data fins a la de presentació de la demanda, no havien passat els quatre anys que determina l' article 1.301 del Codi civil espanyol.

NOVÈ.Si prescindim del que acabem de dir i llegim les al legacions que la demandant va fer en l'imprès que va utilitzar per a sol licitar l'arbitratge que el banc va refusar, és ben clar que la seva queixa es referia a la disminució del rendiment que li donaven les preferents.

En cap cas feia cap esment a què el banc deixés de pagar els rendiments, ni molt menys a la pèrdua parcial del capital invertit.

Els rendiments o cupons periòdics que cobrava per la seva propietat sobre les participacions preferents es van deixar de pagar el 30 de desembre de 2.011.

Atès que el pagament era trimestral, el primer incompliment va esdevenir-se el dia 30 de març de 2.012.

Pel que fa al deute subordinat, els cupons es pagaven de manera mensual.

El primer impagament es va produir el dia 20 de juliol de 2.013.

En definitiva, el perjudici que va patir la demandant a causa de la seva compra de preferents i de deute subordinat ni de bon tros estava consumat el dia e què va instar l'arbitratge, el que fa impossible que en aquell moment pogués conèixer la dimensió real i completa del seu perjudici patrimonial.

DESÈ.El fet rellevant que va fer entendre a la demandant que els productes bancaris que havia adquirit no responien al que entenia que havien comprat, no va ser el cessament del pagament de beneficis, sinó la conversió obligatòria de les seves participacions preferents i del deute subordinat en accions de Catalunya Banc.

La manca de pagament dels beneficis li podria fer pensar en què per qualsevol raó s'havia arribat a aquesta situació.

Tanmateix el que realment li hauria fet adonar-se que les característiques que pensava que tenien les preferents i el deute subordinat en realitat no eren les que tenien, hauria estat la intervenció pública que va provocar la permuta obligatòria de les preferents i les subordinades per accions.

Aquesta interpretació és més ajustada a la jurisprudència del Tribunal Suprem que hem extractat.

ONZÈ.Tampoc podem passar per alt que el cessament del pagament de cupons no implicava en absolut que el contracte quedés extingit. Simplement suposava que el banc no estava complint amb les seves obligacions.

Si l' article 1.301 del CC espanyol disposa que en els casos d'error en el consentiment el termini de quatre anys per fer valer l'anul labilitat comença en el moment de la consumació del contracte, la falta de pagament dels cupons no implicava que el contracte s'hagués consumat.

Contràriament, el contracte es va extingir, almenys amb l'objecte inicial que tenia, quan les preferents i el deute subordinat es van permutar de manera obligatòria, en virtut d'una intervenció de l'administració pública en matèria econòmica, per accions del banc.

En definitiva, no és procedent considerar caducada l'acció d'anul labilitat exercida per la demandant.

Deure d'informació al client. Normativa aplicable.

DOTZÈ.La demanda fonamenta l'error essencial que hauria patit la demandant en una falta d'informació suficient per part de la demandada sobre la naturalesa, característiques i riscos de les preferents i de les subordinades adquirides.

Això ens porta a analitzar quines són les obligacions legals imposades a les entitats financeres en matèria d'informació als seus clients.

Als efectes de precisar quina és la normativa aplicable, hem de distingir entre els contractes signats abans de l'entrada en vigor de la Llei 47/2.007, de 19 de desembre, de reforma de la llei del mercat de valors, i els posteriors.

En el nostre cas la compra de participacions preferents es va produir el dia 28 de novembre de 2.003 i la de deute subordinat el 27 de juliol de 2.007.

Per tant, quan es van signar els contractes encara no havia entrat en vigor la Llei 47/2.007, de 19 de desembre, que feia la transposició a la normativa espanyola de la Directiva 20004/39/CE, relativa al mercats d'instruments financers, normalment coneguda coma normativa MIFID (Markets in Financial Instruments Directive), que va entrar en vigor el dia 17 de febrer de 2008.

Tampoc ho havia fet el Reial Decret 217/2.008 de 15 de febrer.

TRETZÈ.En relació a les obligacions d'informació que la normativa anterior a les esmentades imposava a les entitats financeres en matèria d'informació als seus clients, la sentència del Tribunal Suprem de 30 de setembre de 2.015 recorda:

'con anterioridad a la trasposición de esta Directiva MiFID, la normativa del mercado de valores, como ya advertimos en la Sentencia 460/2014, de 10 de septiembre , daba «una destacada importancia al correcto conocimiento por el cliente de los riesgos que asume al contratar productos y servicios de inversión, y obliga a las empresas que operan en ese mercado a observar unos estándares muy altos en la información que sobre esos extremos han de dar a los clientes, potenciales o efectivos. Estas previsiones normativas son indicativas de que los detalles relativos a qué riesgo se asume, de qué circunstancias depende y a qué operadores económicos se asocia tal riesgo, no son meras cuestiones de cálculo, accesorias, sino que tienen el carácter de esenciales, pues se proyectan sobre las presuposiciones respecto de la sustancia, cualidades o condiciones del objeto o materia del contrato, en concreto sobre la responsabilidad y solvencia de aquellos con quienes se contrata (o las garantías existentes frente a su insolvencia), que se integran en la causa principal de su celebración, pues afectan a los riesgos aparejados a la inversión que se realiza».

El art. 79 LMV ya establecía que una de las obligaciones de las empresas de servicios de inversión, las entidades de crédito y las personas o entidades que actúen en el mercado de valores, tanto recibiendo o ejecutando órdenes como asesorando sobre inversiones en valores, era la de 'asegurarse de que disponen de toda la información necesaria sobre sus clientes y mantenerlos siempre adecuadamente informados [...] '.

Por su parte, el Real Decreto 629/1993, de 3 de mayo, que establecía las normas de actuación en los mercados de valores y registros obligatorios, desarrollaba las normas de conducta que debían cumplir las empresas del mercado de valores. Resumidamente, tales empresas debían actuar en el ejercicio de sus actividades con imparcialidad y buena fe, sin anteponer los intereses propios a los de sus clientes, en beneficio de éstos y del buen funcionamiento del mercado, realizando sus operaciones con cuidado y diligencia, según las estrictas instrucciones de sus clientes, de quienes debían solicitar información sobre su situación financiera, experiencia inversora y objetivos de inversión.

El art. 5 del anexo de este RD 629/1993 regulaba con mayor detalle la información que estas entidades que prestan servicios financieros debían ofrecer a sus clientes:

'1. Las entidades ofrecerán y suministrarán a sus clientes toda la información de que dispongan cuando pueda ser relevante para la adopción por ellos de decisiones de inversión y deberán dedicar a cada uno el tiempo y la atención adecuados para encontrar los productos y servicios más apropiados a sus objetivos [...].

3. La información a la clientela debe ser clara, correcta, precisa, suficiente y entregada a tiempo para evitar su incorrecta interpretación y haciendo hincapié en los riesgos que cada operación conlleva, muy especialmente en los productos financieros de alto riesgo, de forma que el cliente conozca con precisión los efectos de la operación que contrata. Cualquier previsión o predicción debe estar razonablemente justificada y acompañada de las explicaciones necesarias para evitar malentendidos.

5. Las Entidades deberán informar a sus clientes con la máxima celeridad de todas las incidencias relativas a las operaciones contratadas por ellos, recabando de inmediato nuevas instrucciones en caso de ser necesario al interés del cliente. Sólo cuando por razones de rapidez ello no resulte posible, deberán proceder a tomar por sí mismas las medidas que, basadas en la prudencia, sean oportunas a los intereses de los clientes'.

El mateix criteri trobem a les sentències del Tribunal esmentat de 10 de setembre , 20 d'octubre i 30 de desembre de 2.015 .

CATORZÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 2.015 , pel que fa a la càrrega de demostrar que l'entitat financera ha donat la informació necessària als seus clients abans de contractar, diu:

'La falta de prueba sobre la existencia de esa información no puede perjudicar al cliente, sino a la empresa de servicios de inversión, porque se trata de extremos que conforme a las normas aplicables a la pretensión ejercitada, enervan la eficacia jurídica de los hechos alegados por la demandante y que resultaron debidamente justificados, y son extremos cuya prueba está además a la plena disposición de la parte demandada, si es que tal información hubiera sido efectivamente facilitada....

En el ámbito del mercado de valores y los productos y servicios de inversión, el incumplimiento por la empresa de inversión del deber de información al cliente no profesional, si bien no impide que en algún caso conozca la naturaleza y los riesgos del producto, y por lo tanto no haya padecido error al contratar, lleva a presumir en el cliente la falta del conocimiento suficiente sobre el producto contratado y sus riesgos asociados que vicia el consentimiento. Por eso la ausencia de la información adecuada no determina por sí la existencia del error vicio, pero sí permite presumirlo, de acuerdo con lo declarado por esta sala en las citadas sentencias num. 840/2013, de 20 de enero de 2014 , y num. 769/2014, de 12 de enero , entre otras.

8.-Dijimos en las sentencias de Pleno num. 840/2013, de 20 de enero de 2014 , 460/2014, de 10 de septiembre , y 769/2014 de 12 enero de 2015 , que el incumplimiento por las empresas que operan en los mercados de valores de los deberes de información, por sí mismo, no conlleva necesariamente la apreciación de error vicio, pero no cabe duda de que la previsión legal de estos deberes puede incidir en la apreciación del error, y más concretamente en su carácter excusable'.

L'error essencial com a vici invalidant del consentiment contractual.

QUINZÈ.Una correcta valoració de la prova practicada sobre aquest tema litigiós exigeix que prèviament, i des d'una perspectiva jurídica, recordem quins són els requisits necessaris segons la jurisprudència per poder declarar la nul litat d'un contracte per l'existència d'un consentiment viciat per error.

La sentència de 20 de gener de 2.014 defineix que és l'error vici en el consentiment:

'Hay error vicio cuando la voluntad del contratante se forma a partir de una creencia inexacta. Es decir, cuando la representación mental que sirve de presupuesto para la realización del contrato es equivocada o errónea...

Por otro lado, el error ha de ser, además de relevante, excusable. La jurisprudencia valora la conducta del ignorante o equivocado, de tal forma que niega protección a quien, con el empleo de la diligencia que era exigible en las circunstancias concurrentes, habría conocido lo que al contratar ignoraba y, en la situación de conflicto, protege a la otra parte contratante, confiada en la apariencia que genera toda declaración negocial seriamente emitida'.

La sentència de 3 de febrer de 2.016 sintetitza la doctrina sobre l'error en el consentiment que en matèria de contractes bancaris ha anat desenvolupant el Tribunal Suprem:

'De ello cabe concluir, como venimos diciendo reiteradamente, las siguientes reglas relativas a la apreciación del error vicio del consentimiento cuando haya un servicio de asesoramiento financiero: 1. El incumplimiento de los deberes de información no comporta necesariamente la existencia del error vicio pero puede incidir en la apreciación del mismo. 2. El error sustancial que debe recaer sobre el objeto del contrato es el que afecta a los concretos riesgos asociados a la contratación del producto, en este caso elswap. 3. La información -que necesariamente ha de incluir orientaciones y advertencias sobre los riesgos asociados a los instrumentos financieros- es imprescindible para que el cliente minorista pueda prestar válidamente su consentimiento, bien entendido que lo que vicia el consentimiento por error es la falta del conocimiento del producto y de sus riesgos asociados, pero no, por sí solo, el incumplimiento del deber de información. 4. El deber de información que pesa sobre la entidad financiera incide directamente en la concurrencia del requisito de excusabilidad del error, pues si el cliente minorista estaba necesitado de esa información y la entidad financiera estaba obligada a suministrársela de forma comprensible y adecuada, entonces el conocimiento equivocado sobre los concretos riesgos asociados al producto financiero complejo contratado en que consiste el error le es excusable al cliente. 5. En caso de incumplimiento de este deber, lo relevante para juzgar sobre el error vicio no es tanto la evaluación sobre la conveniencia de la operación en atención a los intereses del cliente minorista que contrata el swapcuanto si, al hacerlo, el cliente tenía un conocimiento suficiente de este producto complejo y de los concretos riesgos asociados al mismo'.

La mateixa línia argumental trobem en les sentències del Tribunal

Suprem de 12, 11, 4 i 1 de febrer de 2.016 i en les de 30, 29 i 22 de desembre de 2.015.

Les participacions preferents. Concepte i naturalesa jurídica.

SETZÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 8 de setembre de 2.014 les defineix així:

'Las participaciones preferentes son valores atípicos de carácter perpetuo, que contablemente forman parte de los recursos propios de la sociedad que los emite, pero no otorgan derechos políticos al inversor y sí una retribución fija, condicionada a la obtención de beneficios. Esta remuneración se asemeja, de un lado, a la renta fija porque está predeterminada y no es cumulativa, y de otro a la renta variable en la medida en que depende de la obtención de suficientes beneficios.

El reseñado carácter perpetuo no impide que la entidad emisora se pueda reservar el derecho a amortizarlas a partir de los cinco años, previa autorización del supervisor.

De este modo, las participaciones preferentes, que cuando son emitidas por sociedades extranjeras, como es nuestro caso, suelen denominarse 'acciones preferentes', vienen a ser un 'híbrido financiero', pues combinan caracteres propios del capital y otros de la deuda...

En atención a lo que es objeto del presente recurso, debemos destacar que la participación preferente no atribuye derecho a la restitución del valor nominal, por lo que puede hablarse de un valor potencialmente perpetuo o sin vencimiento, ya que su regulación dispone de forma imperativa que el dinero captado por la entidad emisora debe estar invertido en su totalidad y permanentemente en la entidad o en su dominante, de manera que quede directamente afecto a los riesgos y la situación financiera de la entidad. Propiamente, la participación preferente no atribuye un derecho de crédito contra la entidad emisora para la restitución del valor nominal invertido. De tal forma que la liquidez de la participación preferente sólo puede producirse mediante su venta en el mercado secundario de valores en el que cotiza'.

Aquesta caracterització queda corroborada per la sentència del mateix Tribunal de 25 de febrer de 2.016 .

La qualificació de producte complex implica que l'entitat bancària que els comercialitza ha d'extremar el seu deure d'informació al client, de manera que el permeti conèixer els seus trets fonamentals i sigui totalment conscient de les seves característiques, decidint lliurament si li convé comprar-les o no.

El deute subordinat. Concepte i naturalesa jurídica.

DISSETÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 25 de febrer de 2.016 , que acabem d'esmentar, explica:

'se conoce como deuda subordinada a unos títulos valores de renta fija con rendimiento explícito, emitidos normalmente por entidades de crédito, que ofrecen una rentabilidad mayor que otros activos de deuda. Sin embargo, esta mayor rentabilidad se logra a cambio de perder capacidad de cobro en caso de insolvencia o de extinción y posterior liquidación de la sociedad, ya que está subordinado el pago en orden de prelación en relación con los acreedores ordinarios (en caso de concurso, art. 92.2 Ley Concursal ). A diferencia de lasparticipaciones preferentes, que como veremos, suelen ser perpetuas, la deuda subordinada suele tener fecha de vencimiento. El capital en ningún caso está garantizado y estos bonos no están protegidos por el Fondo de Garantía de Depósitos.

Básicamente, la regulación de las obligaciones subordinadas que pueden emitir las entidades de crédito se recoge en la Ley 13/1985, de 25 de mayo, de Coeficientes de Inversión, Recursos Propios y Obligaciones de Información de los Intermediarios Financieros, y en el Real Decreto 1370/1985. Sus características son las siguientes: a) A efectos de prelación de créditos, las obligaciones subordinadas se sitúan detrás de los acreedores comunes, siempre que el plazo original de dichas financiaciones no sea inferior a 5 años y el plazo remanente hasta su vencimiento no sea inferior a 1 año; b) No podrán contener cláusulas de rescate, reembolso o amortización anticipada ejecutables a voluntad del deudor; c) Se permite su convertibilidad en acciones o participaciones de la entidad emisora, cuando ello sea posible, y pueden ser adquiridas por la misma al objeto de la citada conversión; d) El pago de los intereses se suspenderá en el supuesto de que la entidad de crédito haya presentado pérdidas en el semestre natural anterior.

Por tanto, las obligaciones subordinadas tienen rasgos similares a los valores representativos del capital en su rango jurídico, ya que se postergan detrás del resto de acreedores, sirviendo de última garantía, justo delante de los socios de la sociedad, asemejándose a las acciones en dicha característica de garantía de los acreedores'.

Valoració de la prova.

DIVUITÈ.Sobre la base de les premisses normatives i jurisprudencials aplicables al cas que ara ens ocupa, estem en condicions d'estudiar si Catalunya Banc va complir els seus deures d'informar d'una manera clara, suficient i comprensible a la demandant sobre les característiques essencials dels productes que adquiria i molt especialment dels seus riscos no només pel que fa a la rendibilitat, sinó també a una possible pèrdua del capital invertit.

Les següents circumstàncies són rellevants a l'hora de decidir la qüestió litigiosa.

Primera, El primer que hem de tenir en compte a l'hora de valorar quina era l'extensió del deure d'informació que assumia l'entitat financera demandada respecte de la demandant, és que aquesta darrera era una clienta minorista.

Aquesta qualificació ni tan sols ha estat qüestionada pel banc.

Convé recordar el que disposa l' article 78 bis de la Llei del Mercado de Valores de 28 de juliol de 1.988 .

Aquesta norma diu:

'1. A los efectos de lo dispuesto en este Título, las empresas de servicios de inversión clasificarán a sus clientes en profesionales y minoristas. Igual obligación será aplicable a las demás empresas que presten servicios de inversión respecto de los clientes a los que les presten u ofrezcan dichos servicios.

2. Tendrán la consideración de clientes profesionales aquéllos a quienes se presuma la experiencia, conocimientos y cualificación necesarios para tomar sus propias decisiones de inversión y valorar correctamente sus riesgos'.

El seu número 3 afegeix:

'En particular tendrá la consideración de cliente profesional:

c) Los empresarios que individualmente reúnan, al menos, dos de las siguientes condiciones:

1º que el total de las partidas del activo sea igual o superior a 20 millones de euros;

2º que el importe de su cifra anual de negocios sea igual o superior a 40 millones de euros;

3º que sus recursos propios sean iguales o superiores a 2 millones de euros.

e) Los demás clientes que lo soliciten con carácter previo, y renuncien de forma expresa a su tratamiento como clientes minoristas.

La admisión de la solicitud y renuncia quedará condicionada a que la empresa que preste el servicio de inversión efectúe la adecuada evaluación de la experiencia y conocimientos del cliente en relación con las operaciones y servicios que solicite, y se asegure de que puede tomar sus propias decisiones de inversión y comprende sus riesgos. Al llevar a cabo la citada evaluación, la empresa deberá comprobar que se cumplen al menos dos de los siguientes requisitos:

1º que el cliente ha realizado operaciones de volumen significativo en el mercado de valores, con una frecuencia media de más de diez por trimestre durante los cuatro trimestres anteriores;

2º que el valor del efectivo y valores depositados sea superior a 500.000 euros;

3º que el cliente ocupe, o haya ocupado durante al menos un año, un cargo profesional en el sector financiero que requiera conocimientos sobre las operaciones o servicios previstos'.

Atesa aquesta qualificació, el deure del banc de donar informació al seu client abans de contractar un producte com aquest era evident i màxima.

Segona, la professió de la demandant (arquitecta) no té res a veure amb el món financer o econòmic.

Les al legacions del recurs sobre el caràcter d'empleat de banca de la demandant són absolutament errònies, a no ser que es confongui una persona que es dedica a fer taxacions immobiliàries als efectes d'atorgament d'hipoteques amb un empleat del banc.

Només es poden explicar per la tècnica de repetir massivament la part fonamental d'escrits d'al legacions sense adonar-se que alguns fets particulars de cada cas no s'ajusten al document estereotipat.

Tercera, de la relació de productes bancaris que havia contractat anteriorment presentats amb la demanda, no consta l'existència de productes de risc o semblants a les preferents o subordinades, de manera que s'hagi de pressuposar una experiència inversora en la contractació d'aquesta classe de productes.

Quarta,les respectives ordres de compra no tenien cap informació rellevant sobre els productes adquirits.

Cinquena, la qualificació de producte conservador que fa l'ordre de compra de les subordinades no s'ajusta en absolut a la naturalesa d'aquesta classe de producte segons la jurisprudència que acabem d'extractar.

Sisena,de la documentació presentada per ambdues parts resulta que no tenim la més mínima constància que abans de la signatura dels respectius contractes els empleats de la demandada informessin d'una manera suficient a la demandant de les característiques essencials, funcionament i riscos d'aquests productes bancaris.

Setena,de la còpia presentada del fulletó d'informació de l'emissió de preferents no consta per enlloc que fos lliurat a l'actora.

Aquest document no porta la seva signatura ni cap altra dada que permeti acreditar que el va rebre.

No consta tampoc que se li lliurés cap fulletó ni cap altre document rellevant d'informació del deute subordinat.

Vuitena, de la jurisprudència que hem extractat més amunt, queda clar que l'entitat bancària demandada estava obligada a assessorar la seva clienta des del moment que va ser qui l'hi va recomanar la subscripció de les preferents i del deute subordinat.

Novena, l'aspecte formal com la demandada presentava documentalment aquestes operacions, o per ser més exactes les quantitats que s'hi havien invertit, era com si es tractés d'operacions de renda fixa a termini.

Això contribuïa a propiciar una clara confusió sobre la naturalesa dels productes adquirits, provocada per la pròpia entitat financera demandada.

Desena, aquest producte donava uns rendiments periòdics, de manera que era perfectament possible que la demandant penses que havia invertit els seus diners en uns productes a termini que generaven uns 'interessos' periòdics, sense cap risc de perdre el capital.

DINOVÈ.No afecta a l'existència d'aquesta falta d'informació i al desconeixement del producte el fet que durant anys percebés uns rendiments periòdics derivats de les seves preferents i del deute subordinat.

Aquesta circumstància no feia res més que confirmar la seva creença en què els dipòsits que havia constituït generaven uns interessos o qualsevol altra classe de rendiments.

VINTÈ.Del que acabem d'exposar queda demostrat que ens trobem davant d'uns productes d'una evident complexitat.

Per aquesta raó la seva contractació requereix d'una exhaustiva informació, que pot provenir o dels coneixements en matèria econòmica i financera que el client tingui per sí mateix o de la informació que li procuri l'entitat financera complint amb la normativa aplicable.

Com ja hem dit, la informació que el banc estava obligat a proporcionar a la seva clienta ha estat inexistent.

Per tot això, considerem provada l'existència d'un error essencial en el consentiment donat per la demandant quan va subscriure els contractes impugnats.

De les proves practicades queda clar que el que considerava que estava contractant era alguna modalitat de dipòsit a termini, que produiria una rendibilitat periòdica fins que decidís recuperar el capital.

En cap cas va arribar a entendre, per falta d'una suficient informació per part del banc demandat, que existia el risc de poder perdre en tot o en part el capital invertit.

En definitiva, l'error recau en un element essencial del contracte, com és la representació del seu objecte i funcionament, fins el punt que aquest tribunal considera demostrat que no hauria expressat el seu consentiment si hagués arribat a entendre la seva real operativitat i els riscos que comportava.

A més és un error excusable, atès que la demandant no tenia cap formació ni informació econòmica o financera que li permetés entendre l'estructura i funcionament de les participacions preferents i del deute subordinat sense una informació acurada i extensa per part del banc demandat, que ha incomplert les seves obligacions legals de procurar una informació veraç i completa sobre el funcionament, finalitat, riscos i conseqüències del contracte.

Interessos.

VINT-I-UNÈ.El banc demandat al lega en el segon motiu del recurs d'apel lació, que els interessos que ha de meritar la quantitat invertida en les successives compres de participacions preferents no haurien de ser els legals dels diners.

Considera que això representaria un enriquiment injust per part de la demandant, atès que si hagués invertit els diners en uns altres productes, no hagués obtingut un rendiment equivalent al que es derivarà dels interessos legals.

VINT-I-DOSÈ.L' article 1.303 del CC espanyol preveu que en el cas que es declari la nul litat d'una obligació, les parts s'hauran de restituir recíprocament les seves respectives prestacions amb els corresponents interessos.

La finalitat de la norma és que la nul litat que es declara impliqui que ambdues parts quedin en la mateixa situació patrimonial anterior al contracte, amb la meritació dels corresponents interessos.

El banc no ha demostrat que els rendiments que ha pagat a la demandant per la seva titularitat en participacions preferents i en deute subordinat siguin superiors als que podrien haver obtingut amb la contractació d'un altre producte similar.

Per altra banda, la sentència impugnada també preveu que les quantitats rebudes per la demandant com a conseqüència del pagament de rendiments derivats de les preferents o del deute subordinat també meritin l'interès legal.

És a dir, el banc està d'acord amb què les quantitats que ha de pagar la clienta meritin aquest interès però no que ell l'hagi de pagar, pretensió que no s'ajusta al contingut de l'article esmentat.

Costes.

VINT-I-TRESÈ.En el darrer motiu del seu recurs el banc demandat al lega que, sobre la base dels dubtes jurídics que ha provocat en els tribunals el tema de la caducitat de l'acció per demanar la nul litat dels contractes bancaris, no se li haurien d'imposar les costes de la primera instància.

Igualment diu que la demanda s'hauria estimat de manera parcial perquè no oferia retornar els interessos legals dels diversos pagaments rebuts del banc.

VINT-I-QUATRÈ.Com es prou conegut per part de l'apel lant, el criteri que ha mantingut motes vegades aquesta Audiència sobre la caducitat i el seu còmput ha estat constant i no és de fa poc temps.

Per tant, no apreciem cap mena de dubtes jurídics que ens puguin portar a no imposar les costes de la primera instància malgrat l'estimació íntegra de la demanda.

VINT-I-CINQUÈ.Pel que fa a què la demanda no oferia retornar els diversos pagament rebuts del banc amb els corresponents interessos legals, un cop més ens trobem davant d'un altre error evident del recurs derivat molt probablement de la tècnica emprada per redactar-lo i a la que ja ens hem referit.

N'hi ha prou amb llegir l'ordinal 3.b de la pètita de la demanda per adonar-se que sí que oferia el retorn de les quantitats rebudes més els seus interessos legals des de cada pagament.

VINT-I-SISÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel lació presentat en nom de BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A. contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifíqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància e Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Ilms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.