Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 1030/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 186/2017 de 03 de Diciembre de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA
SALA DE LO CONTENCIOSO ADMINISTRATIVO
SECCIÓN TERCERA
RECURSO DE APELACION Nº: 186/2017
APELANTE: Romualdo
C/ AJUNTAMENT DE BALAGUER
S E N T E N C I A Nº 1030
Ilustrísimos Señores:
Presidente
D. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS
Magistrados
Dña. ISABEL HERNÁNDEZ PASCUAL.
D. HÉCTOR GARCÍA MORAGO.
BARCELONA, a tres de diciembre de dos mil dieciocho.
Visto por la Sección Tercera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia
de Cataluña, el recurso de apelación nº 186/2017, seguido a instancia de Don Romualdo , representado por
la Procuradora Doña ANNA CAMPS HERREROS, contra el AJUNTAMENT DE BALAGUER, representado
por la Procuradora Doña BLANCA SORIA CRESPO, sobre Medio Ambente.
En la tramitación del presente rollo de apelación ha actuado como Ponente el Ilmo. Sr. Magistrado Don
MANUEL TÁBOAS BENTANACHS .

Antecedentes

1º.- Ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Lleida y en los autos 75/2012, se dictó Auto de 17 de julio de 2017 , cuya parte dispositiva, en la parte menester, estableció '1.- SE TIENE POR EJECUTADA la sentencia dictada en este proceso. 2.- Archívese la presente ejecución'.

2º.- En la vía del recurso de apelación, recibidas las actuaciones correspondientes y habiendo comparecido la parte apelante finalmente se señaló día y hora para votación y fallo, que ha tenido lugar el día 3 de diciembre de 2018, a la hora prevista.

Fundamentos

PRIMERO .- El 30 de diciembre de 2014 por el Juzgado 'a quo' se dictó la Sentencia número 524, recaída en los autos 75/2012, cuya parte dispositiva es del siguiente tenor: 'Que estimant parcialment el recurs contenciós administratius interposat per el SR. Romualdo contra la inactivitat que es descriu en l'antecent primer d'aquesta Sentència, s'ha de condemnar i es condemna a l'Ajuntament de Balaguer a dictar resolució expressa en els processos en els que s'emmarquen tant l'informe tècnic municipal de 16 d'abril de 2010 o la resolució de 22 d'abril de 2010 (folis 217 i 218 de l'expedient administratiu), com la sol licitud de 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'expedient administratiu complementari)'.

Formulado recurso contencioso administrativo ante el Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Lleida y en los autos 75/2012, se dictó Auto de 17 de julio de 2017 , cuya parte dispositiva, en la parte menester, estableció '1.- SE TIENE POR EJECUTADA la sentencia dictada en este proceso. 2.- Archívese la presente ejecución'.



SEGUNDO .- La parte apelante después de relacionar lo acontecido en vía administrativa y jurisdiccional de primera instancia y quejosa de la duración del caso en más de 9 años formula sus motivos de apelación, sustancialmente, desde las siguientes perspectivas: A) Se insiste en que lo ordenado judicialmente debe alcanzar a la determinación o establecimiento de unas medidas correctoras a supervisar por el Ayuntamiento y que el Decreto aportado 760/2015 era un mero documento formal para aparentar el cumplimiento de la sentencia de autos. En definitiva se apunta a que despachada ejecución a 17 de julio de 2015 y ya que los Decretos 760/2015 de 24 de julio y 764/2015, de 28 de julio, fueron posteriores procedía estimar la solicitud de ejecución forzosa con imposición de costas a la ejecutada.

B) Se insiste en la insuficiencia de los Decretos 760/2015 de 24 de julio y 764/2015 de 28 de julio, ya que deben cumplirse sus dictados. Inclusive se vierten alegaciones que 'ad limine' van dirigidas a mantener en futuro que la actividad de autos sea conforme derecho en la vertiente ruidos y contaminación acústica estando abierta la ejecución mientras la actividad se desarrolle.



TERCERO .- Examinando detenidamente las alegaciones contradictorias formuladas por las partes contendientes en el presente recurso de apelación, a la luz de los elementos con que se cuenta del proceso seguido en primera instancia-, debe señalarse que la decisión del presente caso deriva de lo siguiente: 1º.- Importa no perder de vista que nos hallamos ante la debida ejecución de la Sentencia del Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Lleida nº 524, de 30 de diciembre de 2014 , recaída en los autos 75/2012, de cuya ejecución se trata dispone de los siguientes fundamentos de derecho y fallo: 'PRIMER.- Abans de resoldre el thema decidendi que és objecte de debat de fons convé analitzar si concorre cap causa d'inadmissibilitat del recurs contenciós interposat, tal com s'al lega per una de les dues parts passives.

Així, en l'escrit de contestació de la demanda s'oposava la existència de litispendència en relació amb el recurs ordinari 232/2009 en el qual s'impugnava el Decret d'Alcaldia 198/2009 de 5 de març (folis 66 i 67 de l'expedient administratiu). En aquest sentit s'argumentava en l'escrit de contestació de la demanda que els fets invocats en la demanda d'aquell procés eren essencialment els mateixos. També es diu que hi havia coincidència amb el petitum de la contestació.

Però, a la vegada que la part demandada sostenia aquest argumentari, també reconeixia que ' es fa evident que tot i que l'activitat administrativa objecte del recurs sigui formalment diferent, -en el recurs 232/2009 s'impugna un acte exprés i en el present recurs 75/2012 la desatenció d'un requeriment per inactivitat- hom constata que existeix identitat en aquesta pretensió relativa a l'exigència d'un nivell d'aïllament brut al establiment (...)' (foli 201 de la causa).

S'ha de tenir en compte que el terme pretensió no es pot identificar amb el de petitum. La pretensió, ítem identificador de l'objecte d'un procés, es defineix no només pel petitum sinó també per la causa paetendi, que s'integra per tots i cada un dels elements que succeeixen en una realitat social i temporal determinada.

Alhora, aquests fets, són tinguts en compte per la norma jurídica per a generar els efectes jurídics pretesos.

Tot plegat, col labora en la identificació de l'objecte d'un procés i a ningú escapa que l'activitat administrativa impugnada és un element integrat dins de la causa paetendi i, per tant, n'és un element essencial, clarament definidor d'aquest objecte.

En el cas que ens ocupa, el procés número 232/2009 té per objecte un acte exprés, mentre que el procés actual té per objecte una inactivitat administrativa, és a dir es tracta de dues activitats substancialment diferents tant des d'una perspectiva material com temporal. D'altra banda, la inactivitat administrativa es genera per esdeveniments posteriors als que van motivar l'acte administratiu impugnat en el procés 232/2009 que data de 5 de març del 2009. La sol licitud que feu la part actora, en canvi, porta una data molt posterior, el 25 de maig del 2010. Així mateix, el darrer informe del tècnic municipal i la darrera resolució administrativa, en les que s'endegava de nou el procés inspector duen, respectivament, dates del 16 d'abril i 22 d'abril del 2010.

A més, es pot comprovar que l'origen de totes aquestes peticions i resolucions rau en nous esdeveniments, succeïts després de l'acte administratiu impugnat en el procés 232/2009, tals com l'acord d'arxiu emès per la Fiscalia Provincial, on s'intimava a l'Ajuntament de Balaguer a que imposés les sancions pertinents i fes complir les ja imposades, sota l'advertiment d'incórrer en un possible delicte de desobediència. A més, la sol licitud partia d'un nou informe dels Especialistes de l'Àrea d'Acústica del Departament d'Enginyeria del Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil que recollia nous incompliments dels llindars acústics per part de l'establiment en qüestió.

Per tant, la causa paetendi es conforma per la suposada inactivitat administrativa que es basa a més en nous esdeveniments, diferents que els que es van tenir en compte en l'acte exprés que va originar el procediment 232/2009. Es podria afegir que la inactivitat que ara ens ocupa té per objecte una sol licitud en la que es demanava que s'acordés 'allò necessari per tal que cessin les molèsties acústiques de Cal Xiricló' .

Mentre que la resolució de 5 de març, s'acordava la suspensió temporal d'un ordre de tancament, es sol licitava la col laboració del propietari de l'habitatge per tal de poder dur a terme els amidaments i, finalment, es requeria a la titular de l'establiment l'acreditació dels nivells d'immissió. Es a dir, l'objecte que es dirimeix en aquesta resolució és diferent i més reduït que l'objecte de la pretesa inactivitat. A major abundància, en cas d'existir nous incompliments dels nivells acústics que marca la normativa posterior a aquesta resolució, l'administrat té tot el dret d'iniciar els nous procediments administratius que tingui per convenients, dirigits a evitar les molèsties (situació antijurídica persistent) o, fins i tot, a sancionar-les, doncs adoptar 'allò necessari', pot bé implicar la imposició de les sancions administratives conduents i enèrgiques per tal d'evitar un incompliment reiterat.

Per tots aquests raonaments, s'estima que no pot se acollida la causa d'inadmissibilitat pretesa, havent, l'òrgan judicial, d'entrar a dirimir el fons d'aquest assumpte.

SEGON.- La part actora invoca inactivitat administrativa per part de l'Ajuntament de Balaguer, per no haver complimentat els requeriments que contenia el Decret d'Alcaldía 845/2008 de 24 d'octubre o les mateixes actuacions que assenyalava el tècnic municipal el 16 d'abril del 2010, constatats els nous incompliments dels llindars acústics per part de la Guàrdia Civil (veure foli 42 de la causa, en l'escrit de demanda). Per aquesta raó en la sol licitud de 25 de maig de 2010 -tal com s'ha explicat- es demanava a l'Ajuntament de que s'acordés 'allò necessari per tal que cessin les molèsties acústiques de Cal Xiricló'. Tant la sol licitud com l'informe tècnic municipal es feien en vista a: - El Decret del Fiscal en Cap, on s'acordava l'arxiu de les diligències fent saber que encara es podia acudir a l'autoritat judicial competent (foli 194 del EA).

- L'informe dirigit al Fiscal en Cap, fet per Fiscalia on s'interessava l'arxiu de les diligències preprocessals, sol licitant: 'a las autoridades competentes (ayuntamiento de Balaguer, Policía Local) que impongan las sanciones pertinentes y hagan cumplir las ya impuestas' (foli 195 del EA) .

- L'informe dels Especialistes de l'Àrea d'Acústica del Departament d'Enginyeria del Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil que recollia nous incompliments dels llindars acústics per part de l'establiment en qüestió. Concretament, tal com recull l'informe de fiscalia: '(...) se entiende que no se ha cometido, hasta la fecha ningún hecho constitutivo de delito atribuible a personas concretas, puesto que, si bien si que de las diligencias realizadas se desprende que el ruido del local supera (31,22 dBA y 29,43 dBA) el límite permitido (25dBA) las posibles sanciones a imponer deben serlo de tipo administrativo '.

A. I, vista la documentació que conté l'expedient administratiu, a hores d'ara s'estima fútil sostenir la manca de validesa dels informes que recullen les copioses vulneracions normatives de les immissions acústiques que ha patit la part recurrent. Efectivament, dels mesuraments que es van dur a terme per l'entitat Dekra el 15 de maig de 2009 va sorgir un resultat de 24.8 dBA que no superaven els 25 dBA màxims permesos per la Llei 16/2002. Però sense que hi hagi raons per a dubtar de la correctesa de l'amidament, s'ha de valorar que en el moment de realitzar-lo totes les parts tenien coneixement anticipat de que s'anava a dur a terme, el que podria haver donat lloc a una certa moderació en el devenir de l'activitat de l'establiment. Per això, s'han d'estimar més realistes els mesuraments fets sense que s'hagin posat en coneixement de la titular de l'establiment afectat.

En concret, es pot observar com en els mesuraments duts a terme per la Guàrdia Civil, es va obtenir pitjor resultat el dia que no es va informar a l'establiment (31,22 dBA) que el dia en que se n'estava assabentat (29,43 dBA). De tota manera, en ambdós casos es va obtenir resultats clarament superiors (en més de cinc unitats) als límits que estableix la normativa . Així es pot llegir el següent de la conclusió segona de l'informe (foli 203 de l'EA): 'Los valores obtenidos, teniendo en cuenta la incertidumbre inherentes a los cálculos, muestran unos niveles equivalentes (Lar) de 31,22 dBA +/- 1,04 dBA para horario nocturno en medidas realizadas el día 28/08/09, y de 29,43 dBA +/- 1,04 dBA para las efectuadas el día 29/08/09'.

Òbviament aquests mesuraments, a més de ser sorpresius, estan revestits per l'acostumat plus de neutralitat, objectivitat i professionalitat que hom ha de presumir d'un funcionari públic que, a més, prové d'una ciutat aliena als fets que ens ocupen. Però és que a més, s'ha de tenir en compte que aquests amidaments es van dur a terme per un cos especialitzat en la matèria, en l'exercici propi de les funcions que té encomanades la policia judicial i en el marc d'una investigació penal. Aquests, també tenen el valor afegit de ser els informes més recents amb els que es pot comptar un cop fetes totes les millores en l'interior del local.

A banda del que s'ha exposat, també s'ha de tenir en compte l'amidament sorpresiu que va encomanar la part recurrent a una consultoria especialitzada en realitzar controls d'immissió acústica -Acústics Ambient SL-. En el seu informe es va concloure el següent: 'D'acord amb el resultat de les mesures realitzades el passat dia 23 de Maig del 2009 en horari comprès entre les 23:00 hores i les 24:30 hores; i el dia 26 de Maig de 2009 a les 23:00 h i les 23:30 h. Atès que en període nocturn s'assoleixen LAR=35dBA > 30 dBA en l'ambient interior , d'acord amb les diferents sonometries realitzades en estança de repòs degut al funcionament de l'activitat CAL XIRRICLÓ, podem concloure que es superen i per tant no es compleix amb els valors límit d'immissió establers a la Llei 16/2002 de Protecció Contra la Contaminació Acústica. Per un correcte funcionament del local establim doncs que el local hauria de tenir un aïllament acústic a soroll brut mínim necessari per aquests tipus de local de 60 dBA , basant-nos per exemple en l'Ordenança de Pública concurrència de Lleida' (També veure fotografies que obren en els foli 179 de la causa).

Aquests mesuraments també guarden coherència amb els que va efectuar la Policia Local (tot i que amb valor orientatiu per no disposar de sonòmetres homologats) el 15 de gener de 2009 (document 5 CEA), on es pot llegir que arrel de la queixa del Sr. Romualdo es va fer una prova en la que es va obtenir un resultat de 32 fins a 35 dBA. A més es descriu que 'es sentia tota l'estona unes veus de fons que provenien del bar de forma continuada' .

Fins i tot en l'informe dut a terme a encàrrec de la part titular de l'establiment per la consultoria acústica Teorema, un cop fetes les millores al local, el dia 18 de març de 2009, es va obtenir un resultat de 27,5 dBA i, sembla que encertadament, ja es deia que 'el valor d'aïllament acústic entre l'habitatge-bar, tot i ser superior, no respon a l'aïllament típic de dos forjats. D'aquí surt la conclusió que hi ha conductes del propi edifici que uneixen el bar i l'altell, i s'han de tractar per augmentar l'aïllament '. Tot seguit es feia una proposta que incloïa l'aïllament acústic del forjat de separació entre el bar restaurant i l'altell que segons sembla, no s'ha arribat a culminar.

A major abundància, no es pot desconèixer que els resultats que apuntava l'informe de la Guàrdia Civil van ser acollits pel propi tècnic de l'Ajuntament que reconeixia que a la llum del mateix, calia requerir al titular perquè s'executessin les mesures correctores i s'aportés un estudi d'impacte acústic amb el corresponent projecte d'aïllament (cal fer notar que aquest projecte ja constava en l'informe del març del 2009, veure folis 101 i següents del EA). Al respecte, es va redactar la resolució de 22 d'abril on semblava que es donava audiència a la Sra. Evangelina , però no consta que s'enviés o cap resposta per part de la Sra. Evangelina . Per tant, fins i tot el tècnic municipal, va considerar que davant d'aquest incompliment s'havia de fer el corresponent requeriment a la titular de l'establiment per a la correcció de les immissions.

Per tant, feta aquesta valoració conjunta del material probatori que consta a la causa i també de la coherència lògica que uneix tots els esdeveniments i elements probatoris, no queda sinó arribar a la conclusió que s'ha d'entendre provat que l'establiment en qüestió encara no disposa de l'aïllament necessari per evitar les immissions il lícites, que es transmeten cap a l'habitatge de la part recurrent, i que en l'època dels estudis sonomètrics que va dur a terme la Guàrdia Civil, encara es produïen.

B. Acreditades doncs les immissions infractores denunciades, falta veure ara si s'ha produït la inactivitat pretesa.

El pressupòsit que genera la figura de la inactivitat administrativa ve establert per l'article 29 de la Llei 29/1998 de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, que determina que es produeix el fenomen de la inactivitat quan l'administració ha de complir una prestació concreta en favor d'una o diverses persones en virtut d'una disposició general que no precisa acte d'aplicació, o en virtut d'un acte, contracte o conveni administratiu, i no la compleix malgrat els interessat hagin dirigit la corresponent reclamació enfront la mateixa. La STS de 16 de setembre de 2013 és especialment il lustrativa i compendia molta de la doctrina que s'ha anat construint entorn la institució de la inactivitat; i en aquest sentit, reprodueix la unànime línea jurisprudencial, que exigeix per a la concurrència de la inactivitat l'incompliment d'una prestació clara i concreta seguint el tenor literal del precepte.

De la prova presentada ja se n'ha extret que efectivament a l'Ajuntament de Balaguer li constava que l'activitat que s'exercia des de l'establiment en qüestió infringia els llindars de contaminació acústica que dibuixa la Llei 16/2002.

Així mateix també consta que en la sol licitud registrada el 25 de maig de 2010 es demanava a l'Ajuntament de que s'acordés 'allò necessari per tal que cessin les molèsties acústiques de Cal Xiricló'.

També consta en l'expedient administratiu que el tècnic municipal, el 16 d'abril, va emetre un informe en el que es posava accent en la necessitat de requerir al titular a fi i efecte d'executar les mesures correctores per tal d'assolir els nivells d'immissió que assenyalava l'Annex IV de la Llei 16/2002. Aquest informe va donar lloc a la resolució de 22 d'abril per la qual es concedia un tràmit d'audiència 'previ l'inici de l'expedient de suspensió de l'activitat si s'escau' .

Conferit el tràmit d'audiència -només a la titular de l'establiment-, no es va dictar cap altra resolució en conseqüència.

Així, malgrat a l'Ajuntament l'hi constava la infracció, no es va dur a terme cap actuació posterior encarada a fer complir el paràmetres acústics legals, deixant el procediment inactiu. I d'aquesta manera va romandre el procés fins a la interposició del recurs que ha donat origen a aquest procés.

Davant d'aquesta manca d'actuació administrativa acreditada falta ara per veure quines si realment la figura de la inactivitat hi és aplicable, el que ens porta a repassar les actuacions possibles que l'administració havia de dur a terme davant la infracció i els preceptes vulnerats.

TERCER.- La Llei 16/2002 de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, estableix en el seu Annex IV els valors límit d'immissions acústiques pel que fa a les activitats del veïnatge en ambients interiors. Per la seva banda, quan s'ultrapassin aquests valors correspon a l'Ajuntament endegar l'activitat inspectora, controladora i sancionadora per tal de fer complir la normativa fent ús de les atribucions i potestats que li confereix la Llei 16/2002 en el seu Capítol V, d'acord amb que disposa l'article 27 del mateix cos legal.

A part dels controls periòdics que hagi de dur a terme d'acord amb el que disposa el Decret Decret 136/1999 de 18 de maig, pel qual s'aprovà el Reglament general de desenvolupament de la Llei 3/1998 d'intervenció integral de l'administració ambiental. Essent obvi que en cas que una activitat deixi de complir els paràmetres legals pel que fa a la contaminació acústica, l'Ajuntament té plenes potestats per a fer complir la normativa, adoptant totes les mesures corresponents al respecte, essent el principal garant dels drets constitucionals que esguarda la normativa aplicable.

Per aquest motiu té l'obligació de trobar els medis per tal de garantir el compliment de la legislació, sense dilacions de cap mena. No hi ha dubte que en el cas que ens ocupa, l'Ajuntament no s'havia de quedar satisfet amb l'estudi que es va a dur a terme per la mercantil Dekra, vistos els antecedents i els diferents mesuraments realitzats (en especial el de la Guàrdia Civil o els de la Policia Local), molt d'ells per sorpresa.

S'havia de dur a terme una funció inspectora diligent i contundent, fent ús de la ingent panòplia de mesures que li atribueix la legislació, per tal de protegir la seva ciutadania d'aquesta mena de contaminació que pot generar greus perjudicis a la salut de les persones.

Així, a tall d'exemple, mereix la cita d'alguns preceptes de la Llei 16/2002, com l'article 28 que disposa que la actuació inspectora s'exerceix d'ofici o com a conseqüència de la denuncia de la persona interessada com va ser el cas. Llavors, un cop presentada la denuncia (o en aquest cas la sol licitud de 25 de maig del 2010), es clar que l'Ajuntament havia de requerir a l'establiment per a que o bé aportés l'estudi d'impacte acústic o bé executés les obres requerides en l'estudi d'impacte acústic que ja consta en l'estudi que consta en l'expedient administratiu elaborat per la mercantil Teorema (folis 101 i 102 de l'EA). Mentrestant, era possible l'adopció de mesures provisionals, tals com la suspensió temporal de l'autorització que habilita per a l'exercici de l'activitat o la clausura temporal de l'establiment, tal com preveu l'article 32 de la Llei 16/2002. Malgrat aquestes mesures estiguin previstes en casos d'urgència, estan especialment indicades en casos de greu perjudici en la salut (recordem que el recurrent patia ànsia, foli 7 del EA).

Però el que era d'obligat acatament, era la incoació i del corresponent procediment sancionador vistes les infraccions comeses i acreditades per mitjà de l'anàlisi sonomètric que va dur a terme la Guàrdia Civil. El sol fet de superar els valors límit que fixa la Llei en 5 unitats es tipifica com a sanció molt greu (article 30 de Llei 16/2002), i en la imposició de la sanció s'ha de tenir en compte criteris com l'afectació de la salut de les persones, la capacitat econòmica de l'infractor, el benefici de l'activitat infractora, la existència d'intencionalitat, la reincidència i l'efecte que la infracció pot produir en la convivència entre persones en casos de relacions de veïnatge (article 34).

En definitiva l'Ajuntament no només va passar per alt la intimació de la Fiscalia a complir i fer complir la Llei aplicable imposant les sancions corresponents, incomplint els preceptes legals, sinó que, a més, ni tant sols va exigir enèrgicament a l'establiment en qüestió la realització de les obres conduents a evitar noves immissions futures. Un cop realitzades les obres, n'havia de comprovar el seu resultat (amb controls in audita parte si convé) doncs, en aquest cas, l'Ajuntament és l'administració que té l'obligació de controlar el compliment de la legislació aplicable. Però en canvi, ni l'informe emès pel tècnic municipal el 16 d'abril del 2010 (foli 216 de l'EA) que recollia clarament l'actuació que s'havia de fer a continuació, ni la sol licitud de l'administrat de 25 de maig de 2010 (folis 1 i 2 de l'EAC) van originar cap mena de tramitació solvent i eficaç davant de l'incompliment palmari i continuat de l'establiment en qüestió.

QUART.- Ara cal veure, si en aquestes circumstàncies hi té cabuda la figura de la inactivitat administrativa. Es reiterada la jurisprudència que afirma que aquesta institució no és la idònia per aconseguir resolucions de fons que puguin revestir un caràcter discrecional ni tampoc l'inici de procediments que ja haurien d'haver patit els efectes del silenci administratiu o bé de la caducitat. Així per exemple, podem destacar la STSJ Castella Lleó i Burgos, Secció 1ª, 9 de març de 2012 , que explica les raons per a les quals la figura jurídica de la inactivitat ha de ser supletòria al silenci administratiu o a la caducitat, i ho fa en els següents termes: Sin embargo, y pese a reconocer las conexiones existentes entre la inactividad de la Administración y el silencio administrativo, e incluso con la caducidad del procedimiento, pues constituyen tres figuras cuyo común denominador viene representado por la falta de diligencia de la Administración ya sea para cumplir sus obligaciones, ya sea para resolver o para tramitar con presteza, siendo instrumentos establecidos en beneficio del ciudadano para combatir la pasividad y las dilaciones administrativas, no podemos olvidar que: (1) la figura de la inactividad es supletoria de la del silencio; como dice la propia Exposición de Motivos de la LJCA, el recurso contra la inactividad 'se dirige a obtener de la Administración, mediante la correspondiente sentencia de condena, una prestación material debida o la adopción de un acto expreso en procedimientos iniciados de oficio, allí donde no juega el mecanismo del silencio administrativo', supletoriedad que obliga a interpretar ambas figuras en el sentido más favorable para el ciudadano, por definición, no causante de la pasividad ; (2) de aceptar una interpretación tan amplia del concepto de 'prestación concreta' a que se refiere el artículo 29.1 regulador de la figura de la inactividad ('prestación material', según la Exposición de Motivos), que incluyera la obligación legal de la Administración de iniciar un procedimiento mediando solicitud del interesado -y cuyo incumplimiento es el que generaría la inactividad susceptible de recurso-, es claro que aparte de vaciar prácticamente de contenido el instituto del silencio, en muchísimas ocasiones sin expediente alguno que lo sustente -vgr. supuestos de responsabilidad patrimonial en los que sólo consta la propia solicitud y, si acaso, el mero acuerdo de incoación-, se estaría beneficiando de modo exorbitante a la Administración doblemente incumplidora -que no sólo no resuelve, hipótesis natural del silencio administrativo, sino que además no tramita-, con el correlativo doble perjuicio para el ciudadano, que vería limitada la tutela judicial solicitada a la mera retroacción de actuaciones al inicio del procedimiento sin ver satisfecha su pretensión de examen y resolución del fondo del asunto, con la consiguiente nueva dilación ; y (3) desde esta perspectiva, y a los efectos de no rechazar la concurrencia de un supuesto de silencio negativo en procedimientos en que media solicitud del interesado , es intrascendente que se haya dictado o no el acuerdo inicial de incoación, pues aunque el artículo 43 de la LRJ-PAC (LA LEY 3279/1992) regula el silencio administrativo en procedimientos iniciados a solicitud del interesado -dando aparentemente a entender que, al menos, se ha dictado el acuerdo de iniciación del procedimiento- sin embargo, los plazos máximos en que la Administración debe resolver de modo expreso se cuentan ex artículo 42.3 b) de la LRJ- PAC en los procedimientos iniciados a solicitud del interesado, no desde la fecha del (eventual) acuerdo de iniciación, sino desde 'la fecha en que la solicitud haya tenido entrada en el registro del órgano competente para su tramitación', lo que es lógico y congruente con la finalidad a que responde la ficción del silencio administrativo.

Lo que se quiere decir, en definitiva, es que la mera inexistencia del procedimiento administrativo legalmente establecido no puede erigirse sin más y en todo caso en obstáculo insalvable que impida el examen del fondo de la pretensión a través del mecanismo del recurso contra la resolución presunta se cuente al silencio administrativo.

Per tant, s'equivoca la part actora intentant esgotar la figura de la inactivitat que no està concebuda per a esdevenir una solució preferent per a corregir les dilacions administratives, sinó tant sols per aconseguir prestacions concretes que no requereixin cap acte d'aplicació o resolució intermitja. L'oportú hagués estat acudir a les figures del silenci per tal d'obtenir una resolució sobre el fons de l'assumpte.

Per aquestes raons ara aquest jutjador no pot entrar a resoldre el fons de l'assumpte, al no ser un objecte debatut en aquesta litis, la qüestió dels eventuals silencis generats per la inactivitat administrativa. Però queda per veure si es possible estimar alguna de les peticions formulades per via de la inactivitat. En aquesta direcció, es demana que es declari en la Sentència la inactivitat de l'Ajuntament i, tot seguit, es concreten les prestacions que s'estima que es deuen a l'administrat, que s'hauran de tractar una a una: -Pel que fa a la tramitació del procediment que correspon, ja s'ha dit que no es pot acudir a la via de la inactivitat quan esdevé possible acudir a les institucions del silenci o de la caducitat. A més, s'ha de tenir present que la al lusió genèrica a 'la tramitació del procediment que correspon' dista molt de poder-se considerar una prestació material concreta que no requereix cap acte d'aplicació. L'al lusió que es fa es genèrica i es refereix a procediments d'inspecció i control la tramitació dels quals és complexa i plena d'actes d'aplicació de contingut discrecional que ha d'anar implementant l'administració actuant segons els esdeveniments que es vagin produint. D'altra banda aquests procediments són de naturalesa contradictòria i al respecte també es pot fer cita de la STSJ de Castella i Lleó de 22 de febrer de 2012 que recull la doctrina més autoritzada i recent en matèria d'inactivitat: 'la STS de 12 de abril de 2011 recoge su doctrina al respecto, señalando que ' la sentencia de 18 de noviembre de 2008 delimita el ámbito objetivo de la acción procesal prestacional contemplada en el artículo 29.1 de la Ley jurisdiccional , reconociendo que la citada disposición legal establece un procedimiento singular de control de la inactividad de la Administración, que se revela adecuado respecto de aquellas situaciones en que la Administración está obligada en virtud de una disposición general, que no precise de actos de aplicación, a desplegar una actividad material concreta y determinada, o cuando, en virtud de un acto, contrato o convenio administrativo, está obligada a realizar una prestación concreta en favor de determinadas personas, y que excluye, en consecuencia, aquellas peticiones o reclamaciones basadas en una presunta actuación ilegal de la Administración, por omisión, cuya satisfacción requiere la tramitación de un procedimiento administrativo, y, en su caso, de un pronunciamiento declarativo expreso de los Tribunales contencioso-administrativos para proceder a su ejecución (...) La jurisprudencia de esta Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo reconoce el carácter singular del procedimiento de control de la inactividad de la Administración establecido en el artículo 29.1 de la Ley jurisdiccional , al sostener que no constituye un cauce procesal idóneo para pretender el cumplimiento por la Administración de obligaciones que requieren la tramitación de un procedimiento contradictorio antes de su resolución.

-Tampoc la garantia dels drets constitucionals a la intimitat domiciliària i a gaudir d'un medi ambient adequat, són prestacions materials concretes que no requereixin actes d'aplicació, ans el contrari, la protecció d'aquests drets elementals esdevé més aviat la finalitat a aconseguir després de la tramitació del procediment corresponent, conformat per una successió d'actes administratius, de tràmit i resolutoris que bé s'han de dictar.

En aquest sentit podem aprofundir més en la STS de 12 d'abril de 2011 , en la que es va concloure el següent: 'En efecto, consideramos que el criterio de la Sala de instancia no contradice la doctrina de esta Sala de lo Contencioso- Administrativo del Tribunal Supremo, que, siguiendo una reiterada y consolidada jurisprudencia, expuesta en la sentencia de 18 de noviembre de 2008 (RC 1920/2006 ), delimita el ámbito objetivo de la acción procesal prestacional contemplada en el artículo 29.1 de la Ley jurisdiccional , reconociendo que la citada disposición legal establece un procedimiento singular de control de la inactividad de la Administración, que se revela adecuado respecto de aquellas situaciones en que la Administración está obligada en virtud de una disposición general, que no precise de actos de aplicación, a desplegar una actividad material concreta y determinada , o cuando, en virtud de un acto, contrato o convenio administrativo, está obligada a realizar una prestación concreta en favor de determinadas personas , y que excluye, en consecuencia, aquellas peticiones o reclamaciones basadas en una presunta actuación ilegal de la Administración, por omisión, cuya satisfacción requiere la tramitación de un procedimiento administrativo, y, en su caso, de un pronunciamiento declarativo expreso de los Tribunales contencioso-administrativos para proceder a su ejecución.

A major abundància, sobre la discrecionalitat que implica la tramitació dels procediments d'inspecció -plens d'actes d'aplicació-, també mereix reproduir el següent fragment de la STSJ Castella Lleó i Burgos, Secció 1ª, 9 de març de 2012 : ' Ley reguladora de la Jurisdicción Contencioso-Administrativa de 13 de julio de 1998, expone el significado procesal del recurso contencioso-administrativo contra la inactividad de la Administración, regulado en el artículo 29.1 , y delimita su ámbito de aplicación en los siguientes términos: 'Largamente reclamado por la doctrina jurídica, la Ley crea un recurso contra la inactividad de la Administración, que tiene precedentes en otros ordenamientos europeos. El recurso se dirige a obtener de la Administración, mediante la correspondiente sentencia de condena, una prestación material debida o la adopción de un acto expreso en procedimientos iniciados de oficio, allí donde no juega el mecanismo del silencio administrativo . De esta manera se otorga un instrumento jurídico al ciudadano para combatir la pasividad y las dilaciones administrativas. Claro está que este remedio no permite a los órganos judiciales sustituir a la Administración en aspectos de su actividad no prefigurados por el derecho, incluida la discrecionalidad en el 'quando' de una decisión o de una actuación material, ni les faculta para traducir en mandatos precisos las genéricas e indeterminadas habilitaciones u obligaciones legales de creación de servicios o realización de actividades, pues en tal caso estarían invadiendo las funciones propias de aquélla.

De ahí que la Ley se refiera siempre a prestaciones concretas y actos que tengan un plazo legal para su adopción y de ahí que la eventual sentencia de condena haya de ordenar estrictamente el cumplimiento de las obligaciones administrativas en los concretos términos en que estén establecidas . El recurso contencioso- administrativo, por su naturaleza, no puede poner remedio a todos los casos de indolencia, lentitud e ineficacia administrativas, sino tan sólo garantizar el exacto cumplimiento de la legalidad'.

Al fil de l'anterior, és fàcil observar que el petitum no conté cap actuació material concreta en els termes exactes previstos per un altre acte, disposició, conveni o llei, precisament per l'elevat contingut discrecional de la matèria. Tampoc la sol licitud registrada el 25 de maig de 2010 contenia una prestació material i concreta que no requerís de multitud d'actes d'aplicació: 'que (...) procediu a acordar allò necessari per tal que cessin les molèsties acústiques de Cal Xirricló (...) feu complir la legislació sobre contaminació acústica (...)'.

I, finalment, el tràmit d'audiència que va originar l'informe del tècnic municipal havia d'originar una resposta de contingut discrecional en la que s'havien de decidir diverses qüestions tals com l'aplicació o no de la mesura cautelar, l'elecció de la mesura més idònia, el contingut del requeriment amb fixació de les seves condicions, termini de compliment etc... Aquestes qüestions d'índole discrecional no es poden decidir ara per via de la inactivitat administrativa, doncs així es conculcarien els principis revisors d'aquesta jurisdicció.

Ara bé, és cert que en el petitum de la demanda, també es sol licita que es compel leixi a l'administració a dictar la resolució escaient. I efectivament, tant el procediment iniciat d'ofici com el que s'hauria d'haver iniciat arrel de la sol licitud registrada el 25 de maig de 2010 no consten resolts, malgrat ser una obligació indeclinable de l'administració actuant la que imposa l'article 42 de la LRJPAC, és a dir, la de dictar resolució expressa en tots els procediments administratius. Essent aquesta una activitat prestacional prou concreta a la que l'administrat hi té dret, correspon, no obstant l'exposat, estimar aquesta petició i condemnar a l'administració a que resolgui expressament els procediments endegats i no conclosos examinats en la present Sentència, incloent-hi la sol licitud presentada pel Sr. Romualdo el 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'EAC). Tot això es dicta sens perjudici de les sancions disciplinàries o responsabilitats patrimonials que s'hagin de derivar de les dilacions comeses pel trencament del principi d'impulsió d'ofici ( vid articles 41 i 74 de la LRJPAC), i res ha d'obstar a l'inici de nous procediments a fi i efecte de corregir, i si escau, sancionar, la indicada activitat fins que es temperi als paràmetres de legals.

En conclusió, s'ha d'estimar parcialment la demanda i condemnar a l'Ajuntament de Balaguer a que resolgui expressament els processos en els que s'emmarquen tant l'informe tècnic municipal de 16 d'abril de 2010 -o la resolució de 22 d'abril de 2010- (folis 217 i 218 del EA), com la sol licitud de 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'expedient administratiu complementari) formulada pel Sr. Romualdo , donant així compliment a la prestació que preveu l'article 42 de la LRJPAC envers l'administrat. Sense que correspongui de moment entrar en l'anàlisi del seu contingut que -com s'ha explicat- no pot ser decidit per aquest jutjador per via de la inactivitat. Sense que es puguin fer més declaracions, atenent a la naturalesa revisora d'aquesta jurisdicció s'ha d'entendre que s'ha donant resposta al que determinen els articles 70 i 71 de la Llei 29/1998 reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa.

CINQUÈ.- Essent d'aplicació l'article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, tenint en compte l'estimació parcial de la demanda, i sense que s'apreciïn motius per resoldre de manera diferent, no resulta procedent imposar les costes per a cap de les parts.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa; PART DISPOSITIVA Que estimant parcialment el recurs contenciós administratius interposat per el SR. Romualdo contra la inactivitat que es descriu en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, s'ha de condemnar i es condemna a l'Ajuntament de Balaguer a dictar resolució expressa en els processos en els que s'emmarquen tant l'informe tècnic municipal de 16 d'abril de 2010 o la resolució de 22 d'abril de 2010 (folis 217 i 218 de l'expedient administratiu), com la sol licitud de 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'expedient administratiu complementari) formulada pel Sr. Romualdo . Tot això es pronuncia sense imposició de les costes per a cap de les parts'.

2.- Efectivamente el atento estudio de la Sentencia de cuya ejecución se trata lleva a la conclusión que tiene todo un contenido 'obiter dicta' en los limitados particulares que hacen referencia al fondo del caso que solo alcanzan a mostrar que hay méritos para los temas procedimentales que se abordan pero lo verdaderamente decisivo y dterminante es la 'ratio decidendi' que se contiene en los dos últimso párrafos del Fundamento de Derecho Cuarto que procede de nuevo reproducir: 'Ara bé, és cert que en el petitum de la demanda, també es sol licita que es compel leixi a l'administració a dictar la resolució escaient. I efectivament, tant el procediment iniciat d'ofici com el que s'hauria d'haver iniciat arrel de la sol licitud registrada el 25 de maig de 2010 no consten resolts, malgrat ser una obligació indeclinable de l'administració actuant la que imposa l'article 42 de la LRJPAC, és a dir, la de dictar resolució expressa en tots els procediments administratius. Essent aquesta una activitat prestacional prou concreta a la que l'administrat hi té dret, correspon, no obstant l'exposat, estimar aquesta petició i condemnar a l'administració a que resolgui expressament els procediments endegats i no conclosos examinats en la present Sentència, incloent-hi la sol licitud presentada pel Sr. Romualdo el 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'EAC). Tot això es dicta sens perjudici de les sancions disciplinàries o responsabilitats patrimonials que s'hagin de derivar de les dilacions comeses pel trencament del principi d'impulsió d'ofici ( vid articles 41 i 74 de la LRJPAC), i res ha d'obstar a l'inici de nous procediments a fi i efecte de corregir, i si escau, sancionar, la indicada activitat fins que es temperi als paràmetres de legals.

En conclusió, s'ha d'estimar parcialment la demanda i condemnar a l'Ajuntament de Balaguer a que resolgui expressament els processos en els que s'emmarquen tant l'informe tècnic municipal de 16 d'abril de 2010 -o la resolució de 22 d'abril de 2010- (folis 217 i 218 del EA), com la sol licitud de 25 de maig de 2010 (foli 1 i 2 de l'expedient administratiu complementari) formulada pel Sr. Romualdo , donant així compliment a la prestació que preveu l'article 42 de la LRJPAC envers l'administrat. Sense que correspongui de moment entrar en l'anàlisi del seu contingut que -com s'ha explicat- no pot ser decidit per aquest jutjador per via de la inactivitat. Sense que es puguin fer més declaracions, atenent a la naturalesa revisora d'aquesta jurisdicció s'ha d'entendre que s'ha donant resposta al que determinen els articles 70 i 71 de la Llei 29/1998 reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa'.

Es así que la resolución expresa que se acuerda en la Sentencia de autos no puede apartarse de lo razonado al respecto de tal suerte que la parte ejecutante, si se nos permite la expresión, se halla enredada en su iniciativa, que se ha conformado dejando de lado otras desde luego más comunes, por la vía de la inactividad del artículo 29.1 de nuestra Ley Jurisdiccional y que no le permite más que se opere una resolución expresa como se ha resuelto jurisdiccionalmente y que no cabe alterar ahora de ningún modo.

Es más por más relevancia se quiera buscar en la cosa juzgada bien se puede comprender que lo que ahora se trata de plantear, inclusive a modo de ejecución mientras se desarrolle la actividad de autos, que ello en la forma y en el fondo no se ha enjuiciado ni se halla en el perímetro de la cosa juzgada de la Sentencia referida y por tanto no es susceptible de ejecución judicial en esa sentencia.

De todo ello, a salvo que se persista de nuevo en la vía de la inactividad del artículo 29.1 de nuestra Ley Jurisdiccional en su singular ámbito y con los efectos que en la misma se pueden producir, se debe señalar que la parte apelante por su iniciativa ha quedado abandonada a la vía del artículo 29.2 de nuestra Ley Jurisdiccional si no se impugna lo acordado pero en nuevo proceso; o caso de impugnación de lo acordado por el Ayuntamiento queda a resultas del nuevo recurso contencioso administrativo que se inicie proceda; o por los hechos que se produzcan fuera de toda cobertura en título habilitante y del derecho queda relegada a la vía administrativa que expresamente o por silencio de cauce a un enjuiciamiento de fondo de rigor, desde luego entre otras posibilidades.

Por todo ello, ajustándose debidamente lo resuelto a lo decidido en sede de dictar resolución expresa suficientemente ajustada a lo resuelto jurisdiccionalmente procede desestimar el presente recurso de apelación en la forma y términos que se fijarán en la parte dispositiva.



CUARTO .- A los efectos de lo dispuesto en el artículo 139.2 de la Ley de la Jurisdicción Contencioso Administrativa de 1998 en cuanto dispone que las costas se impondrán al recurrente si se desestima totalmente el recurso, salvo que el órgano jurisdiccional, razonándolo debidamente, aprecie la concurrencia de circunstancias que justifiquen su no imposición, y atendida la desestimación acaecida, con la necesidad de atender a lo argumentado por el Juzgado 'a quo' en su Sentencia de cuya ejecución se trata y por las dudas que pueden concurrir en alcanzar su recto sentido no procede condenar en costas a ninguna de las partes.

Fallo

DESESTIMAMOS el presente recurso de apelación interpuesto a nombre de Don Romualdo contra el Auto de 17 de julio de 2017 del Juzgado de lo Contencioso Administrativo de Lleida , recaído en los autos 75/2012, cuya parte dispositiva, en la parte menester, estableció '1.- SE TIENE POR EJECUTADA la sentencia dictada en este proceso. 2.- Archívese la presente ejecución', QUE SE CONFIRMA ÍNTEGRAMENTE .

No se condena en las costas del presente recurso de apelación a ninguna de las partes.

Hágase saber a las partes que la presente Sentencia no es firme.

Contra la misma podrá interponerse recurso de casación, que deberá prepararse ante ésta nuestra Sala y Sección en un plazo máximo de treinta días hábiles a contar desde el siguiente hábil al de la recepción de su notificación, de conformidad con lo dispuesto en el art. 86 y siguientes de la Ley 29/1998, de 13 de julio , reguladora de la jurisdicción contencioso-administrativa (LJCA), modificada por la Ley Orgánica 7/2015, de 21 de julio.

Cuando pretenda fundarse en la infracción de normas de Derecho estatal o de la Unión Europea, el recurso de casación irá dirigido a la Sala 3ª del Tribunal Supremo, y su preparación deberá atenerse a lo dispuesto en el art. 89.2 LJCA .

Asimismo, cuando pretenda fundarse en normas emanadas de la Comunidad Autónoma, el recurso irá dirigido a la Sección de Casación de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, y su preparación también deberá sujetarse a lo dispuesto en el art. 89.2 LJCA , sin perjuicio de que la justificación a la que se refiere la letra e) del mencionado precepto legal, deba considerarse referida al Derecho autonómico.

A los anteriores efectos, deberá tenerse presente el Acuerdo de 19 de mayo de 2016, del Consejo General del Poder Judicial, por el que se publica el Acuerdo de 20 de abril de 2016, de la Sala de Gobierno del Tribunal Supremo, de fijación de reglas sobre la extensión máxima y otras condiciones extrínsecas de los escritos procesales referidos al Recurso de Casación (BOE nº 162, de 6 de julio de 2016).

Remítanse al Juzgado de procedencia las actuaciones recibidas con certificación de la presente sentencia y atento oficio para que se lleve a efecto lo resuelto.

Así por esta Sentencia, de la que se unirá certificación a los autos, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.