Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 126/2019, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 194/2017 de 11 de Marzo de 2019

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00126/2019

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA ILLES BALEARS

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SENTÈNCIA núm. 126

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón. -------------------------

Palma, a 11 de març de 2019

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions número 194 de 2017, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit entre parts, d'una, com a demandant, la Sra. Aurelia , representada per la procuradora dels Tribunals Sra. Coll Sabrafin i assistida per l'advocat Sr. Quetglas Conti, i, d'altra, com a Administració demandada, la General de l'Estat, representada i assistida pel seu advocat.

L'objecte del recurs és la resolució dictada, el dia 31 de març de 2017, pel Tribunal Econòmica Administratiu Regional en Illes Balears, desestimant les reclamacions econòmiques administratives acumulades números NUM000 , NUM001 , NUM002 , NUM003 , NUM004 , NUM005 , NUM006 i NUM007 de 2013, articulades per la Sra. Aurelia i relatives a liquidacions per l'impost sobre el Valor Afegit, amb una quantia, la major d'elles, de 6.456,74 €.

La quantia es fixà en indeterminada mitjançant decret dictat pel Lletrat de l'Administració de Justícia de la Sala.

El procediment seguit ha estat el del tràmit previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. La referida demanda fou deduïda dins el termini legal al·legant-se en ella els fets i fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a la representació de l'Administració demandada perquè la contestés, així ho va fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es va denegar la recepció del plet a prova en la mesura que la part actora, única que ho va proposar, no va fixar els punts de fet sobre els quals devia versar. La interlocutòria va guanyar fermesa sense que fos recorreguda en reposició.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 23 de novembre de 2018, substituïda, després, per raó de distribució de treball, per la del dia 19 de febrer de 2019.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de el dia 31 de març de 2017, pel Tribunal Econòmica Administratiu Regional en Illes Balears, desestimant les reclamacions econòmiques administratives acumulades números NUM000 , NUM001 , NUM002 , NUM003 , NUM004 , NUM005 , NUM006 i NUM007 de 2013, articulades per la Sra. Aurelia i relatives a liquidacions per l'impost sobre el Valor Afegit, amb una quantia, la major d'elles, de 6.456,74 €.

Les referides liquidacions responien a diferents períodes trimestrals dels anys 2009, 2010, 2011 i 2012. Foren impugnades per la recurrent Sra. Aurelia i el Sr. Marco Antonio - el qual no és part en el present procediment - en la seva qualitat, ambdós, de successors de la comunitat de béns, 'grup 2 CB', segons es preveu a l' article 107.1 del Reglament de Gestió i Inspecció - Reial decret 1065/2007 -. Successió amb un nivell de participació, pres en compte per la Inspecció Tributària en tant s'havia presentat un contracte de dissolució, del 99% per part de la recurrent Sra. Aurelia i d'1% en la persona del Sr. Marco Antonio .

A l'hora d'instal·lar-se el contenciós en seu judicial, la recurrent va adduir que el seu suport normatiu el trobava en els articles 7.2 del Codi civil i 31 de la Constitució , abús del dret i duplicitat en la deducció de les mateixes quotes de l'IVA. Tesi que, després, en la redacció de la demanda, a l'igual que havia fet en seu administrativa, es va matisar - canviar - per la consideració de l'institut de la prescripció guanyada i les seves conseqüències i la de la correcta aplicació de la normativa de l'impost sobre el Valor Afegit practicada per ella en els exercicis comprovats i regularitzats per l'Administració.

Abans, i com explicació de la seva activitat, ens havia dit, que l'arrendament financer, per aplicació de l' article 75.1.1a de la Llei de l'IVA , es configura com una prestació de serveis fins al moment en què l'arrendatari exercita la seva opció de compra o es compromet formalment a exercitar-la; en aquest moment es transforma en un lliurament de béns.

Que mentre es produeixen les prestacions de serveis, l'impost es guanya quan siguin exigibles els abonaments periòdics i per l'import d'aquests, incrementant en l'import dels interessos, que es guanyen amb anterioritat o simultàniament a aquests abonaments, amb aplicació del tipus general.

Quan l'operació es transforma en lliurament de béns, l'impost de la mateixa s'haurà guanyat amb la posada del bé a la disposició del destinatari, la base imposable serà la suma de les quotes pendents i el propi valor de l'opció de compra o valor de rescat, sense incloure els interessos, perquè aquests es guanyen amb posterioritat al lliurament, i el tipus procedent serà el que correspongui al bé que es lliura, citant, la part actora, als referits efectes, la consulta vinculant de 30 d'octubre de 2008.

Exposat l'anterior, la recurrent s'endinsa en l'explicació pertinent a la possible incidència en el cas de la prescripció, i al respecte digué:

'indicar que si bien esta parte cometió un error, cuyo reflejo queda patente en la solicitud de devolución del IVA mediante la correspondiente declaración - autoliquidación del Modelo 300 4T / 2007 por un importe que no era el correcto, la Administración de Hacienda dispuso de los plazos establecidos en la Ley General Tributaria para su comprobación y regularización. No solo no comprobó en el plazo legalmente establecido (4 años ) la autoliquidación mentada, si no que procedió a la devolución del importe requerido por la misma. No debe quedar duda alguna, de que el error en el que esta parte incurrió, se produjo única y exclusivamente en el ejercicio 2.007, al deducir un importe de I.V.A. que no se correspondía con su devengo y al estar dicho ejercicio ( así como el 2.008 ) prescrito de pleno derecho, este deviene en inatacable por parte de la Administración. Ello implica que dicho ejercicio no puede ser regularizado y las consecuencias de las actuaciones acaecidas en el mismo no pueden tener trascendencia alguna. Un criterio contrario a lo expuesto generaría indefensión jurídica, toda vez que la prescripción ganada carecería de sentido. No deben pues, quedar dudas, acerca de la no trascendencia para ejercicios futuros de las actuaciones realizadas en ejercicios con prescripción ganada'.

Per altra banda, insisteix en la correcta aplicació de la normativa de l'impost sobre el Valor Afegit practicada per ella en els exercicis comprovats i regularitzats per l'Administració. Finalitza la demanda amb l'afirmació que:

'que no existe intención alguna por esta parte de enriquecimiento injusto o de ejercer un abuso del derecho, si no que actuamos conforme dicta la norma, reconociendo el error administrativo cometido en el ejercicio 2.007, de la misma manera que debería reconocerse por esta instancia la incapacidad de la Administración de Hacienda de comprobar en el plazo establecido legalmente dicho ejercicio y las consecuencias que de ello se derivan y que en ningún caso pueden afectar a quien no corresponde'

SEGON.- El Tribunal Econòmic Administratiu, en la resolució sotmesa a revisió, en el 3r dels fonaments de dret, va donar resposta a les qüestions plantejades per la recurrent, dient que:

'Los artículos 92 y 99 de la Ley 37/1992 reguladora del IVA permiten a los sujetos pasivos del impuesto deducir de las cuotas del mismo que hayan devengado las que hayan soportado por repercusión, de forma que dicho mecanismo de deducción, unido a la devolución que en su caso resulte entre cuotas soportadas y devengadas, forma parte esencial de la mecánica liquidativa del impuesto y culmina su neutralidad. Ahora bien, el artículo 98 señala que el derecho a la deducción nace en el momento en que se devengan las cuotas deducibles, y en el presente caso resulta pacífico que las cuotas inherentes al contrato de arrendamiento financiero inmobiliario formalizado por Grupo 2 CB el 3/07/07 no se devengaron todas ellas en dicho ejercicio, y a pesar de ello fueron objeto de deducción íntegra en 2007 (36.672 €), dando lugar a una devolución improcedente de casi todo ese importe (36.239,83 €).

Las cuotas de IVA deducidas en un periodo ya prescrito son firmes y la Administración no puede modificarlas en ulteriores periodos en los que su potestad para liquidar aún sigue viva, pero precisamente porque la prescripción determina que dichas deducciones devengan firmes, se erigen en una realidad que no puede obviarse en esos ejercicios posteriores, a todos los efectos.

En el presente caso, aunque el artículo 94.Tres de la ley del IVA señala que 'En ningún caso procederá la deducción de las cuotas en cuantía superior a la que legalmente corresponda ni antes de que se hubiesen devengado con arreglo e derecho', constituye una realidad inmodificable y aceptada por la propia reclamante que las cuotas de IVA de dicho arrendamiento financiero ya fueron íntegramente deducidas por la entidad Grupo 2 CB, de la que los reclamantes eran partícipes, en 2007, y por tanto antes de que se devengaran con arreglo a Derecho.

A partir de ello, pretender su deducción también en los momentos ulteriores en que tal devengo se va produciendo conforme arreglo a Derecho de forma progresiva no supone sino la pretensión de obtener una indebida doble deducción, y por tanto un injustificado doble crédito a favor del sujeto pasivo del IVA, lo cual constituye un claro abuso de derecho que quebranta el principio de 'buena fe' que ha de regir la relación entre el administrado y la Adminittración, y que supone, bajo una actuación formalmente o aparentemente correcta, una extralimitación a la que la ley no puede conceder protección conforme indica el artículo 7.2 del Código Civil , pues genera un claro perjuicio para la Hacienda Pública, que se vería obligada a permitir la misma deducción dos veces. Resultando patente que existe un ejercicio del derecho de deducción anormal, antisocial y excesivo que determina la ausencia de interés legítimo que debe presidir el ejercicio de la deducción en el IVA, a la par que se vulnera el artículo 31.1 de la Constitución , según el cual cada cual debe contribuir al sostenimiento de los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica'.

Doncs bé, acceptant, com fem els referits arguments, és més que evident que ens trobem, en definitiva, en presència d'una actuació, la de la recurrent, que és l'exercici d'un mateix dret de deducció per dues vegades, és a dir, duplicant la deducció de les mateixes quotes de l'impost sobre el Valor Afegit, que, d'acceptar-se o confirmar-se, generaria un clar enriquiment injust a favor de qui la realitza, i que ha de ser per això qualificada com a abusiva i no ser susceptible d'empara.

Per altra banda, igualment, és rebutjable qualsevol supòsit d'enriquiment injust a favor de l'Administració basat en una doble imposició sobre un mateix fet imposable. Aquí no és el cas. Ho hagués estat si l'Administració, com a ens públic, volgués exigir un doble pagament - si que a les hores incorreria en un palès abús de dret infringint el principi universal de bona fe que ha de regir les relacions jurídiques -. Ara bé, tal com hem dit línies abans, aquí no és el cas, sinó tot el contrari.

En definitiva, i sense més consideracions; avalant la resolució administrativa recorreguda, desestimem el contenciós articulat.

TERCER.- Es fa imposició de costes processals a la part actora de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional , amb un límit de 2.000 € per tots els conceptes.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.-DESESTIMARel present recurs contenciós administratiu.

SEGON.- Es fa una expressa imposició de costes processals a la part actora amb el límit dels 2.000 € per tots els conceptes.

Contra la present hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència y conforme als requisits de forma contemplats als articles 86 i següents de la Llei jurisdiccional , segons la modificació operada per la reforma de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol i amb més l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.