Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 13/2020, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 381/2018 de 16 de Enero de 2020

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00013/2020

.I.G:07040 45 3 2017 0000770

Procedimiento:AP RECURSO DE APELACION 0000381 /2018

De D/ña. Rosana, Valeriano

Abogado:MIGUEL GABRIEL ARROM OLIVER, MIGUEL GABRIEL ARROM OLIVER

Procurador:SARA TRUYOLS ALVAREZ-NOVOA, SARA TRUYOLS ALVAREZ-NOVOA

Contra D/ña.AGENCIA DE DEFENSA DEL TERRITORI DE MALLORCA

Abogado:LETRADO CONSEJO INSULAR

Procurador:

Actuacions Jutjat núm. 3 PO 74/2017

SENTÈNCIAnúm. 13

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 16 de gener de 2020

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 381 de 2018, dimanant de les actuacions número 74/2017 del Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Palma, tramitades pel procediment ordinari, seguit entre parts, d'una, com a apel·lants, els Srs. Rosana i Valeriano, representats per la procuradora Sra. Truyols Álvarez-Novoa i assistits del lletrat Sr. Arrom Oliver, i, com a Administració demandada i apel·lada, el Consell Insular de Mallorca, representada i dirigida pel seu lletrat.

L'objecte del recurs són sengles resolucions dictades pel Consell Executi del Consell Insular de Mallorca, ambdues del dia 5 d'abril de 2017, mitjançant les quals no s'admeten, i subsidiàriament es desestimen, els recursos d'alçada interposats contra anteriors acords del Consell de Direcció de l'Agència de Protecció de la legalitat urbanística i territorial de Mallorca, de 18 de desembre de 2014, i que, en virtut del primer, es va ordenar la demolició de les obres executades sense llicència en la parcel·la NUM000, del polígon NUM001, del terme municipal de Pollença i que, en virtut, del segon, s'imposa als recurrents Srs. Rosana i Valeriano una sanció econòmica per import de 102.422,90 € - assumint-se per meitat - per la comissió d'una infracció greu, tipificada a l' article 27.1.b) de la Llei 10/1990, conseqüència de les al·ludides obres sense llicència.

La quantia es fixà en indeterminada.

El procediment seguit ha estat el previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 3 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma, el dia 3 de setembre de 2018, dictà la sentència núm. 253 on va desestimar el contenciós i no va imposar les costes processals.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, oposant-se al mateix la direcció lletrada de la part demandada.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 28 de novembre de 2019.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de sengles resolucions dictades pel Consell Executi del Consell Insular de Mallorca, ambdues del dia 5 d'abril de 2017, mitjançant les quals no s'admeten, i subsidiàriament es desestimen, els recursos d'alçada interposats contra anteriors acords del Consell de Direcció de l'Agència de Protecció de la legalitat urbanística i territorial de Mallorca, de 18 de desembre de 2014, i que, en virtut del primer, es va ordenar la demolició de les obres executades sense llicència en la parcel·la NUM000, del polígon NUM001, del terme municipal de Pollença i que, en virtut, del segon, s'imposa als recurrents Srs. Rosana i Valeriano una sanció econòmica per import de 102.422,90 € - assumint-se per meitat - per la comissió d'una infracció greu, tipificada a l' article 27.1.b) de la Llei 10/1990, conseqüència de les al·ludides obres sense llicència.

Les referides resolucions administratives varen inadmetre els recursos d'alçada en la consideració que s'havien interposat, de forma extemporània, fora del termini d'un (1) mes per fer-ho, comptador a partir del dia següent de la notificació dels dits acords.

La sentència núm. 253 de 3 de setembre de 2018, dictada pel Jutjat Contenciós núm. 3 va desestimar el contenciós. Sentència que no es va pronunciar sobre el fons de la controvèrsia i que, tan sols, ho va fer, des de la perspectiva a sí, la declaració d'extemporaneïtat havia estat o no encertada.

Els apel·lants, s'endinsen, en canvi, en el fons, tal com ho havien fet les resolucions administratives recorregudes, de forma subsidiària, prenent-se en compte l'informe emès per la TAG, cap de la Secció executiva de l'Agència de Protecció de la legalitat urbanística i territorial de Mallorca. Abans, no obstant, interessen superar l'escull, des de la consideració aldies ad quemo final del termini d'un mes del qual disposaven per aixecar les alçades en via administrativa.

SEGON.- De forma reiterada ens hem anat pronunciar envers la incidència de la causa d'inadmissibilitat derivada de la extemporaneïtat. Dèiem i reproduïm, que ja, i tal com ens ho recordava el Tribunal Constitucional a la seva llunyana sentència número 64 de 1992, de 24 d'abril, seguida per moltes altres posteriors 'la presentación extemporánea de un recurso constituye un obstáculo insalvable para su admisión, salvo que la propia norma que fija el plazo inatendido fuera constitucionalmente ilegitima'. Per tant, seguia assenyalant, des de el punt de vista jurídic, 'nada puede objetarse a que se frustre el ejercicio de un derecho por su negligente actuación extemporánea, aunque sea por un escaso margen de tiempo'. En aquest sentit es poden prendre en consideració també les sentències anteriors del Tribunal Constitucional números 65/1983, 13/1984, 41/1985, 25/1986, 117/1986, 53/1987, 36/1989 i 157/1989.

Queda clar així que l' article 24.1 de la Constitució no deixa els terminis legals a l'arbitri de les parts, ni sotmet a la lliure disposició de la seva pròrroga, ni, més en general, el temps en què han de ser complerts. El termini s'esgota una vegada arriba al seu final.

Ara bé, referit l'anterior, no s'ha d'oblidar que l'argument cabdal aquí, per part de l'apel·lant, per fer front a la referida qüestió i superar el baluard que això - l'extemporaneïtat declarada - li suposa, radica en què el dia que s'esgotava el termini era dissabte.

El dia 7 de gener de 2015, segons consta a l'encapçalament de les resolucions de 18 de desembre de 2014 - aportades per la part actora apel·lant, i de les quals hi ha constància a l'expedient administratiu -, es donaren per rebudes les referides. El dia 9 de febrer següent foren presentats els recursos d'alçada, és a dir, més enllà del termini d'un mes que s'esgotava el dia 7 de febrer de 2015 que era dissabte i que venia habilitat com a hàbil a l' article 48.1 de, les aleshores vigent, Llei 30 de 1992.

No hi ha cap controvèrsia amb les referides dades. Són correctes i acceptades per ambdues parts litigants. El que passa, però, és que els apel·lants, entenen que el dies a quoera el dia 8 de gener, següent al de la recepció. Per tant, si el 8 de febrer era diumenge, s'entenia prorrogat al dia següent, 9, dilluns, data en què foren presentats els recursos d'alçada.

Sobre la referida qüestió ja ens hi hem pronunciat a sentències anteriors, calgui la cita de la sentència núm. 428 de 29 de juliol de 2014, dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 105 de 2014, dictada amb la mateixa composició de magistrats que dicten la present. Ho reiterem:

'....cuando el cómputo se realiza de fecha a fecha debe entenderse que el plazo vence el mismo día de la notificación practicada. En efecto, el Tribunal Supremo tras algunas vacilaciones, ahora ya de forma constante reitera que el cómputo de dichos plazos, cuando este fuere por meses o por años ha de entenderse de fecha a fecha. Así lo expone con claridad la sentencia de 19 de julio de 2010 que reproduce lo expuesto por ese mismo Tribunal en sentencias de 8 de marzo de 2006 y 10 de junio de 2008.

El artículo 48 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común fija el modo de computar los plazos estableciendo que cuando ese se fijara en meses o años se computarán a partir del siguiente día a aquel que tenga lugar la notificación o publicación del acto de que se trate. Pero la interpretación de los referidos preceptos, a tenor de la Doctrina del Tribunal Supremo, ha de entenderse en consonancia con lo establecido en el artículo 5.1 del Código Civil, según el cual, los plazos señalados por meses o por años se computan de fecha a fecha, lo que significa que el plazo de un mes, ha de computarse desde el siguiente a la notificación, finalizando el mismo día que el ordinal en que tiene lugar la notificación. El Tribunal Supremo, recuerda en la Sentencia del 8 de marzo de 2006 que:

'El motivo de casación debe prosperar acogiendo la doctrina de esta Sala de lo Contencioso- Administrativo del Tribunal Supremo contenida en la sentencia de 15 de diciembre de 2005 , que expone cual es la finalidad de la reforma del artículo 48.2 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común , operada por la Ley 4/1999, de 13 de enero , y resume la jurisprudencia de esta Sala sobre la materia en los siguientes términos: 'La reforma legislativa de 1999 tuvo el designio expreso -puesto de relieve en el curso de los debates parlamentarios que condujeron a su aprobación- de unificar, en materia de plazos, el cómputo de los administrativos a los que se refiere el artículo 48.2 de la Ley 30/1992 con los jurisdiccionales regulados por el artículo 46.1 de la Ley Reguladora de la Jurisdicción Contencioso-Administrativa en cuanto al día inicial o dies a quo: en ambas normas se establece que los 'meses' se cuentan o computan desde (o 'a partir de') el día siguiente al de la notificación del acto o publicación de la disposición. En ambas normas se omite, paralelamente, la expresión de que el cómputo de dichos meses haya de ser realizado de 'fecha a fecha'. Esta omisión, sin embargo, no significa que para la determinación del día final o dies ad quem pueda acogerse la tesis de la actora. Por el contrario, sigue siendo aplicable la doctrina unánime de que el cómputo termina el mismo día (hábil) correspondiente del mes siguiente. En nuestro caso, notificada la resolución el 17 de enero y siendo hábil el 17 de febrero, éste era precisamente el último día del plazo. La doctrina sigue siendo aplicable, decimos, porque la regla ' fecha a fecha' subsiste como principio general del cómputo de los plazos que se cuentan por meses, a los efectos de determinar cuál sea el último día de dichos plazos. Sin necesidad de reiterar en extenso el estudio de la doctrina jurisprudencial y las citas que se hacen en las sentencias de 25 de noviembre de 2003, 2 de diciembre de 2003 y 15 de junio de 2004) sobre el cómputo de este tipo de plazos, cuya conclusión coincide con la que acabamos de exponer, sentencias a las que nos remitimos, nos limitaremos a reseñar lo que podría ser su síntesis en estos términos:

A) Cuando se trata de plazos de meses (o años) el cómputo ha de hacerse según el artículo quinto del Código Civil de fecha a fecha, para lo cual, aun cuando se inicie al día siguiente de la notificación o publicación del acto o disposición, el plazo concluye el día correlativo a tal notificación o publicación en el mes (o año) de que se trate. El sistema unificado y general de cómputos así establecido resulta el más apropiado para garantizar el principio de seguridad jurídica.

B) El cómputo del día final de fecha a fecha, cuando se trata de un plazo de meses no ha variado y sigue siendo aplicable, según constante jurisprudencia recaída en interpretación del artículo 46.1 de la vigente Ley Jurisdiccional de modo que el plazo de dos meses para recurrir ante esta jurisdicción un determinado acto administrativo si bien se inicia al día siguiente, concluye el día correlativo al de la notificación en el mes que corresponda.

Esta interpretación del referido artículo 46.1 de la Ley Jurisdiccional es igualmente aplicable al cómputo administrativo del día final en los plazos para interponer el recurso de reposición, a tenor de los artículos 117 y 48.2 de la ley 30/1992 después de la reforma introducida en el segundo de ellos por la Ley 4/1999 , pues precisamente el objeto de la modificación fue parificar el régimen de la Ley 30/1992 con el de la Ley 29/1998 en la materia'.

En conseqüència, no hi ha raons per revocar la sentència d'instància. Esta fonamentada - degudament justificada - i resol amb correcció jurídica el problema plantejat. Afirmació que comporta la desestimació de l'apel·lació.

TERCER.- Es fa expressa imposició de costes processals a la part apel·lant de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional, amb el límit dels 500 € per tots els conceptes.

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs d'apel·lació contra la sentència número 253 de 3 de setembre de 2018 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Palma en el si de les seves actuacions 74/2017 tramitades pel procediment ordinari, la qual CONFIRMEM.

SEGON.- Es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional a la part apel·lant amb el límit dels 500 € per tots els conceptes.

Contra la present, i conforme a la modificació operada per la Llei Orgànica 7/2015, de 21 de juliol, en quant afecta a la Secció 3era del Capítol III del Títol IV integrada pels articles 86 a 93 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència amb la forma prevista als citats articles i amb més prenent-se en compte l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.