Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 137/2017, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 2, Rec 701/2015 de 07 de Febrero de 2017

Encabezamiento

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Sala Contenciosa Administrativa

Secció Segona

Recurs d'apel lació contra sentències núm. 701/2015

Parts: Isidoro

SUBDELEGACIÓN DEL GOBIERNO EN BARCELONA

SENTÈNCIA Núm. 137

Magistrats/ades:

Il lm. Sr. Jordi Palomer Bou

Il lm. Sr. Javier Bonet Frigola

Il lm. Sra. Virginia de Francisco Ramos

Barcelona, setze de febrer de dos mil disset

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Secció Segona), constituïda per a la resolució d'aquest recurs, ha dictat la següent sentència en el rotlle d'apel lació núm. 701/2015, interposat per Isidoro , representat per la procuradora Sra. PATRICIA QUINTANILLA CORNUDELLA i assistit de lletrat, contra SUBDELEGACIÓN DEL GOBIERNO EN BARCELONA, representada i defensada per l'ABOGADO DEL ESTADO.

N'ha estat ponent l'il lm. magistrat Sr. Jordi Palomer Bou , qui expressa l'opinió de la Sala.

Antecedentes

Primer.-El Jutjat Contenciós Administratiu 2 a Barcelona va dictar, en el Procediment abreujat núm. 353/2014, la Sentència núm. 280/2015, de data 22 de setembre de 2015 , la decisió literal de la qual és la següent: 'Que debo DESESTIMAR Y DESESTIMO el Recurso Contencioso Administrativo interpuesto por D. Isidoro contra la Resolución del Subdelegado del Gobierno en Barcelona, de fecha 9 de julio de 2014, por la que se desestimó el recurso de reposición interpuesto contra la Resolución del mismo Subdelegado, de fecha 19 de mayo de 2014, por la que se acordó la expulsión del territorio español del recurrente, así como la prohibición de entrar en el territorio nacional por un período de tres años, declarando que el citado acto es ajustado a derecho, y condeno a la actora al pago de 300 euros en concepto de costas procesales.'.

Segon.-Contra la resolució esmentada es va interposar recurs d'apel lació, el qual fou admès pel Jutjat d'Instància, qui va remetre les actuacions a aquest tribunal. Les parts foren citades. L'apel lant és Isidoro i l'apel lada és SUBDELEGACIÓN DEL GOBIERNO EN BARCELONA.

Tercer.-Desenvolupada l'apel lació, s'assenyalà dia i hora per a la votació i la decisió: 15 de febrer de 2017.

Quart.-En la substanciació d'aquest procediment s'han observat i acomplert les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.-En data 22 de setembre de 2015 es va dictar sentencia pel Jutjat Contenciós Administratiu nº 2 de Barcelona , la qual va desestimar el recurs interposat per Isidoro contra la resolució de 9 de juliol de 2014 dictada per la Subdelegació del Govern a Barcelona, sense imposició de les costes del procediment.

L'acte impugnat en aquell procediment era la resolució de 9 de juliol de 2014 del Subdelegat del Govern a Barcelona que va imposar al recurrent la sanció d'expulsió del territori nacional amb una prohibició d'entrada de tres anys per la comissió d'una infracció greu de l' article 53.a) de la Llei Orgànica 4/2000 de 11 de gener modificada per la Llei Orgànica 8/2000 de 22 de desembre, per trobar-se irregularment en territori espanyol.

SEGON.-Disconforme amb aquella sentència es va interposar recurs d'apel lació per la defensa de Isidoro en el qual s'al legava, l'error en la valoració de la prova en no tenir-se per acreditada que es trobava a Espanya en situació d'estada regular.

Per la seva banda l'Advocat de l'Estat es va oposar al referit recurs sol.licitant la confirmació de la sentència apel.lada.

TERCER.-En relació a la qüestió plantejada cal tenir present que el deure de motivació en l'àmbit sancionador inclou no només l'obligació de fonamentar els fets i la qualificació jurídica, sinó també la sanció a imposar, ja que només així pot controlar-se posteriorment per evitar qualsevol arbitrarietat.

En concret, i pel que fa al règim sancionador en matèria d'estrangeria, i a la possibilitat prevista legalment en l'art. 57 LODLEE que en els casos de comissió de determinades infraccions es pot imposar en lloc de la sanció de multa, l'expulsió del territori nacional; el Tribunal Constitucional ( STC 212/2009 ha posat de manifest que la imposició de la sanció d'expulsió no depèn de l'absoluta discrecionalitat de l'Administració, l'actuació de la qual es troba condicionada, d'una part, per l'existència d'una conducta tipificada com a infracció greu i, per una altra, per la concurrència dels criteris per a l'aplicació de les sancions, establerts tant en l' art. 55.3 de la LO 4/2000 , com en l' art. 50 d'aquesta mateixa norma, que remet al que estableix l ' art. 131 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú , en concreció del principi de proporcionalitat i dels criteris de graduació de la sanció que cal aplicar en el curs d'un procediment administratiu que haurà d'acomodar-se a les exigències de l' art. 20.2 de l'esmentada LO 4/2000 .

De la regulació prevista a l' article 53 de la LO 4/2000 , reformada per la LO 8/2000, es dedueix: 1) que en trobar-se il legalment a Espanya (una vegada transcorreguts els noranta dies previstos a l'article 30.1 i 2 de la Llei , ja que durant els primers noranta dies no és procedent l'expulsió sinó la devolució), segons l'article 53.a) pot ser sancionat o amb multa o amb expulsió. 2n) Que en el sistema de la Llei la sanció principal és la de multa, ja que així es dedueix del seu article 55.1 i de la mateixa literalitat del seu article 57.1, al tenor de la qual, i en els casos, entre d'altres, de permanència il legal 'podrà aplicar-se en lloc de la sanció de multa l 'expulsió del territori nacional'. 3r) Que atès que és una sanció més greu i secundària, l'expulsió requereix una motivació específica, i diferent o complementària de la pura permanència il legal, ja que aquesta és castigada simplement, com hem vist, amb multa. Segons el que disposa l'article 55.3, l'Administració ha d'especificar si imposa l'expulsió quines són les raons de proporcionalitat, de grau de subjectivitat, de dany o risc derivat de la infracció.

Ara bé, la resolució no deixa d'estar motivada perquè no s'hi esmentin expressament les raons en les quals empara la seva decisió. Com indica el TC, en la Sentència citada 212/2009 ' el deber de motivación se satisface con una motivación por remisión, siempre que queden debidamente exteriorizados los elementos de juicio sobre los que se basa la decisión y su fundamentación jurídica resulte una aplicación no irracional, arbitraria o manifiestamente errónea de la legalidad '. En el mateix sentit la STC 140/2009 recorda que ' una motivación por remisión o motivación aliunde satisface plenamente las exigencias de motivación que derivan del art. 24.1 CE siempre que queden debidamente exteriorizados los elementos de juicio sobre los que se basa la decisión y su fundamentación jurídica resulte una aplicación no irracional, arbitraria o manifiestamente errónea de la legalidad (por todas, STC 21/2008, de 31 de enero .'

En el present cas entén el recurrent que la seva estada a Espanya era regular, ja que es trobava fent turisme i per visitar a la seva parella.

Així l'article 30 de la LODLEE en el seu apartat 1 estableix que:

Estancia es la permanencia en territorio español por un período de tiempo no superior a 90 días, sin perjuicio de lo dispuesto en el art. 33 para la admisión a efectos de estudios, intercambio de alumnos, prácticas no laborales o servicios de voluntariado.

En aquest sentit la sentència del Tribunal Suprem Sala Tercera de data 28 d'octubre de 2005 senayal:

Pues bien, como ya hemos señalado en anteriores sentencias, así la de esta Sala de 1 de abril de 2005 en recurso de casación 1016/2002 ,'la norma que hemos transcrito en el fundamento de derecho cuarto de esta sentencia no exige que en todo caso hayan de ser presentados los documentos que justifiquen el objeto y las condiciones de la estancia prevista. Lo exige en su caso. Lo cual debe entenderse en el sentido de que la no presentación de esos documentos justificativos puede amparar una decisión de denegación de la entrada no siempre, sino sólo:

a) Cuando haya datos o circunstancias, y así se exprese razonadamente en la decisión, que levanten la sospecha de que el objeto y/o las condiciones de la estancia declarados no se corresponden con la realidad.

b) Cuando por su naturaleza o por su singularidad, sea usual que el viajero esté en posesión de documentos que justifiquen aquel objeto y/o aquellas condiciones.

El supuesto enjuiciado no se encuentra entre los que cabe cobijar en esa letra b), pues no es nada infrecuente un viaje de turismo carente de programación, en el que los lugares sucesivos a visitar y de hospedaje queden al albur de las informaciones que ya dentro del país puedan obtenerse, o de las apetencias que en cada momento puedan surgir ante las varias opciones que se presenten, o, en fin, al albur del propio discurrir del viaje. Como bien se comprende, la edad del viajero, el conocimiento del idioma del país de destino, los medios económicos, etc., etc., son circunstancias que pueden alentar una decisión semejante. Tampoco podemos cobijar el supuesto enjuiciado en la letra a) del fundamento de derecho sexto de esta sentencia, pues aun siendo cierto que en las resoluciones administrativas impugnadas y en la propia sentencia recurrida late la sospecha de que lo declarado por el viajero no se ajustaba a la realidad, no lo es menos que ni en aquéllas ni en ésta se expone una sospecha fundada; un razonamiento que haga lógica la sospecha partiendo de datos o circunstancias determinados.

En este sentido y como se desprende de lo expuesto en el anterior fundamento de derecho de esta sentencia, no podemos tener por sospecha fundada la basada en la falta de reserva hotelera para toda la estancia prevista y en el desconocimiento de los lugares que finalmente serán visitados. Aquí hemos de insistir en que si es la sospecha de no ser veraces las manifestaciones del viajero lo que determina el requerimiento de documentación y la denegación de entrada, lo exigible será exponer las razones que conduzcan a tener por fundada la sospecha, pues así lo requieren conocidos principios de nuestro ordenamiento jurídico, como son los que proscriben la arbitrariedad de los poderes públicos, u otorgan los derechos de defensa y de tutela judicial, o someten la actuación de la Administración al control de los Tribunales'.

Por ello no podemos tener por sospecha fundada la basada en la falta de reserva hotelera para la estancia prevista y en el desconocimiento de los lugares que finalmente serán visitados, y sin que se acredite por la Administración el fundamento de tales sospechas debemos acoger las manifestaciones del actor, pues portaba pasaporte y 1.500 dólares, cantidad suficiente incluso a juicio de la propia Administración que no fundó en ello la denegación, sin que el juicio sobre la profesión del recurrente se acompañe de una acreditación mínima de la falta de credibilidad que se imputa.

En el present cas no s'ha acreditat ni cap reserva per la seva estada, ni el recorregut pretès, ni la disposició de diners per fer front a les despeses ni cap altre element que pugui portar a pensar que el seu viatge fos com es pretén turístic, ni l'existència de la pretesa parella del recurrent i per tant cal considerar comesa la infracció per la qual és sancionat el recurrent

Per tot l'anterior, és procedent la desestimació d'aquest recurs d'apel lació.

QUART.-D'acord amb el que disposa l' article 139.2 LJCA , és procedent imposar a l'apel lant les costes d'aquest recurs d'apel lació fins al límit de 300 euros.

Vistos els preceptes legals esmentats i d'altres d'aplicació general i pertinent,

Fallo

1r.- Desestimaraquest recurs d'apel lació.

2n.- Imposara l'apel lant les costes d'aquest recurs d'apel lació fins al límit de 300 euros.

Notifiqueu legalment aquesta sentència a les parts. Contra aquesta sentència es pot interposar un recurs de cassació davant d'aquesta Sala en el termini de trenta dies següents a la notificació. Uniu-ne una testimoniança a les actuacions principals.

D'aquesta sentència, uniu-ne una certificació al procediment. Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.La Sentència anterior ha estat llegida en Sala i en audiència pública pel ponent l'il lm. magistrat Sr. Jordi Palomer Bou . Com Advocada de l'Administració de Justícia ho certifico.