Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 197/2020, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 41/2019 de 12 de Mayo de 2020

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00197/2020

N.I.G:07040 45 3 2018 0000520

Procedimiento:AP RECURSO DE APELACION 0000041 /2019

De D/ña. Jenaro

Abogado:MARÍA DEL CARMEN SERRA BADÍA

Procurador:MARIA MAGDALENA DARDER BALLE

Contra D/ña.DELEGACION DE GOBIERNO EN ILLES BALEARS OFICINA DE EXTRANJERIA

Abogado:ABOGADO DEL ESTADO

Procurador:

Actuacions Jutjat núm.2 PA 129/18

SENTÈNCIAnúm. 197

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 12 de maig de 2020

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 41 de 2019, dimanant de les actuacions número 129/18 del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma, tramitades pel procediment abreujat, seguit entre parts, d'una, com a apel·lant, el Sr. Jenaro, nacional de Gambia, representat per la procuradora Sra. Darder Balle i assistit de la lletrada Sra. Serra Badia, i, com a apel·lada, l'Administració General de l'Estat, la qual no va comparèixer a la segona instància.

L'objecte del recurs és la resolució dictada, el dia 7 de febrer de 2018, per la Delegació del Govern a les Illes Balears, mitjançant la qual fou acordada l'expulsió de territori nacional amb la prohibició d'entrada per un període de 10 anys del Sr. Jenaro, nacional de Gambia

La quantia es fixà en indeterminada.

El procediment seguit ha estat el del tràmit d'apel·lació, previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 2 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma, el dia 6 de juliol de 2018, dictà la sentència núm. 252, on va desestimar el contenciós.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat. La demandada no va presentar escrit d'oposició.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 18 de febrer de 2019.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada el dia 7 de febrer de 2018, per la Delegació del Govern a les Illes Balears, mitjançant la qual fou acordada l'expulsió de territori nacional amb la prohibició d'entrada per un període de 10 anys del Sr. Jenaro, nacional de Gambia

L'expedient administratiu i la posterior resolució que revisem va prendre en compte l' article 57.2 de la Llei Orgànica 4/2000:

'constituirá causa de expulsión, previa tramitación del correspondiente expediente, que el extranjero haya sido condenado, dentro o fuera de España, por una conducta dolosa que constituya en nuestro país delito sancionado con pena privativa de libertad superior a un año, salvo que los antecedentes penales hubieran sido cancelados'.

Tal com va destacar la sentència d'instància núm. 252, del dia 6 de juliol de 2018, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 2 dels de Palma, que va desestimar el contenciós, fent-se ressò del contingut de l'expedient administratiu, hi havia constància dels antecedents penals del recurrent Sr. Jenaro. En concret, els anys 2007, 2009 i 2011 havia estat condemnat per diversos delictes de tràfic de drogues amb greu dany per a la salut pública, dels articles 368 i 369 bis del Codi Penal i, el darrer dels citats anys, el 2011, la condemna, segons sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 20 de gener de 2011 ho era per altre delicte de tràfic de drogues amb el grau de qualificat dels articles 369 i 370 de l'esmentat Codi Penal.

En el moment d'elaborar-se l'expedient, estava complint condemna en el Centre Penitenciari de Palma.

La part apel·lant posa l'accent, en 1r lloc, al fet que haver-hi un error en quant a la incoació de l'expedient - tesi rebutjada pel jutge en el 3r fonament de dret - . Error de la sentència apel·lada que derivaria que la darrera de les condemnes, la del 2011, el recurrent fou condemnat a dos anys de presó i com vulgui que l'expedient d'expulsió fou iniciat el 14 de setembre de 2017, no es podria afirmar que la privació de llibertat complint condemna fou per la referida causa. En conseqüència, afirma la direcció lletrada de la part actora, es desconeix la data d'inici i compliment de la condemna per tal que comencessin a operar les normes establertes als articles 33 i 136 del Codi Penal.

Altre error derivaria del fet que la sentència de 2011 seria la que va ocasionar l'inici de l'expedient i que, per tant, si, després, vists els antecedents penals, si afegien altres, se'l havia de haver-li donat trasllat, so pena de la vulneració del dret de defensa.

Una tercera consideració envers la sentència la fa l'apel·lant a partir de l'error en la normativa aplicable en la mesura que està casat amb una ciutadana espanyola, la Sra. Almudena. A més, entre els anys 2009 a 2014 va gaudir de la tarja de familiar de comunitari; tarja vinculada a la seva esposa. Tarja de la qual va interessar el dia 18 d'octubre de 2016 una renovació per continuar amb el vincle matrimonial.

Addueix que, tant la resolució administrativa com la sentència d'instància manquen de qualsevol tipus de motivació. No han estat valorats ni el fet que hi hagués o no, motius greus d'ordre públic, la duració de la residència en el territori, l'edat de l'interessat, la seva situació familiar i integració social i cultural a Espanya.

L'apel·lant assenyala que hi ha, també, error en el procediment, ja que en aquells que resulta d'aplicació el Reial decret 240/2007 - supòsit de familiar comunitari -, no hi ha opció, l'únic procediment és l'ordinari, no és possible el preferent que està pensat per la infracció de l' article 53.1.a) de la Llei Orgànica 4/2000.

SEGON.- En relació a la utilització del procediment preferent, se ha de prendre en compte el contingut de l' article 63.1 de la Llei Orgànica 4/2000, en tant en quant assenyala que la tramitació ha de ser, precisament, preferent en relació a qualcun dels supòsits contemplats, entre d'altres, a l'article 57.2. Es descavalca així la tesi de la part apel·lant envers que ho és, tan sols, pels supòsits contemplats a l'article 53.1.a) de la citada Llei. El compliment de diverses circumstàncies especificades als 2n i successius paràgrafs del 63.1, que no són aquí del cas, no està pensat pel supòsit contemplat a l'esmentat 57.2.

Del contingut de l'expedient administratiu resulta que el recurrent té diversos antecedents penals, no cancel·lats, dels anys 2007, 2009 i 2011 i estava complint condemna en el Centre Penitenciari de Palma en el moment d'incoar-se l'expedient.

Calgui citar aquí i ara la sentència núm. 120 de 5 de febrer de 2019 dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem, on es digué:

'2º) Precisar que la cuestión que presenta interés casacional objetivo para la formación de jurisprudencia es determinar, si la elección del procedimiento preferente previsto en el art. 63 de la LOEX - sin justificar debidamente su pertinencia al inicio del Procedimiento - es una mera irregularidad formal no invalidante si no ha causado indefensión material, lo que exige acreditar - no solo argumentar- que su tramitación ha privado concretamente al expedientado de posibilidades de defensa o le ha perjudicado por haberse adoptado la medida cautelar de internamiento, o se ha ejecutado inmediatamente la expulsión, impidiéndole abandonar voluntariamente nuestro país, privándole así de la posibilidad de solicitar la revocación de la prohibición de entrada, o, por el contrario, siempre supone un defecto esencial que comporta la anulación de la resolución sancionadora.

3º) Identificar como norma jurídica que, en principio, debe ser objeto de interpretación: artículo 63 de la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social, art. 62.e) de la, entonces vigente Ley 30/1992 (y art. 7 de la Directiva 2008/115/CE de 16 de diciembre, sobre normas y procedimientos comunes en los Estados miembros para el retomo de los nacionales de terceros países en situación irregular".

Esa sentencia en relación a la primera cuestión apuntada en el objeto casacional, alude a lo ya resuelto por ese mismo Alto Tribunal en el RC 333/2017 sentencia de 20 de junio de 2018 que resolvió que la elección del procedimiento preferente previsto en el art. 63 de la LOEX sin justificar debidamente su pertinencia al inicio del procedimiento- es una mera irregularidad formal no invalidante si no ha causado indefensión material y teniendo en cuenta que en aquel supuesto enjuiciado se partía de unos hechos en los que había riesgo de incomparecencia del recurrente:

"Partiendo, pues, de la indicada valoración de la que como decimos no podemos ahora desmarcarnos, la cuestión a dilucidar en esta sede consiste en determinar las consecuencias que en derecho cumple deducir a resultas de la existencia de un déficit en la motivación exteriorizada por el acuerdo de iniciación del procedimiento preferente, esto es, no se trata de terciar en la controversia sobre si hay o no riesgo de incomparecencia en el caso, sino que, dando por inconcusa la existencia de dicho riesgo, lo que hemos de determinar es si no se ha motivado la concurrencia de dicho supuesto suficientemente, o no se ha procedido a efectuar la motivación requerida legalmente de forma suficientemente precisa; y, sobre todo, las consecuencias que habría de deducir de la existencia del indicado 'déficit' de motivación.

Pero, como no nos cansamos de repetir, partiendo de la concurrencia de uno de los supuestos de hecho legalmente previstos determinante de la iniciación del procedimiento por esta vía (en el caso de autos, riesgo de incomparecencia), y sin hacer supuesto ahora de esta cuestión.

Así las cosas, y siendo procedente entonces en todo caso el procedimiento preferente, hemos de coincidir con el criterio sustentado por la Sala de apelación.

Se trata, en efecto, el indicado defecto de motivación de una irregularidad no invalidante que no produce indefensión. Porque el recurrente ha podido defenderse y participar en todos los trámites dispuestos a su disposición en el marco de lo establecido para el procedimiento preferente, que era el de aplicación al caso, habida cuenta del riesgo de incomparecencia existente.

Por otra parte, no es que faltara en realidad la requerida motivación, de acuerdo con los términos de la sentencia impugnada ahora en casación, sino que el quicio de la cuestión lo sitúa la Sala de apelación, más limitadamente, en que era insuficiente la que se esgrimía.'

Correspon, segons el criteri jurisprudencial, a aquella part que al·lega la irregularitat la prova de la indefensió. No ha estat el cas.

TERCER.- La resolució administrativa recorreguda afirmava que s'havien valorat els següents elements: El temps de residència a Espanya, el vincles creats, la seva edat, la manca de conseqüències que per al interessat i la seva família suposava l'expulsió. Es concloïa que atesa l'entitat de les dades negatives i l'informe de la Comissaria General d'Estrangeria, acordava l'expulsió.

Manifestacions que es feien, tal com resulta del conjunt de l'expedient i la documental aportada, sense valorar realment quin era el cas en concret i, tan sols, argumentant de forma genèrica sense cap motivació. Veiem: el recurrent està casat amb una ciutadana espanyola, la Sra. Almudena. Per altra banda i tal com reconeix la pròpia Administració demandada, entre els anys 2009 a 2014 va gaudir de la tarja de familiar de comunitari; tarja vinculada a la seva esposa. Tarja de la qual va interessar el dia 18 d'octubre de 2016 una renovació per continuar amb el vincle matrimonial. Tot el que diem estava incorporat com a documental als folis 52, 53, 54, 55 i 56 de l'expedient. També en el foli 60 on s'advera que es va presentar, a instàncies de l'Administració, un certificat de matrimoni actualitzat.

La sentència d'instància ho accepta i l'apel·lant no ens subministra noves dades que permetin una valoració diferent.

En qualsevol cas, i no obstant, s'ha de prendre en compte ara - i malgrat que el Tribunal, efectivament, ha anat dictant sentències amb el criteri seguit a partir de la sentència núm. 151 d'11 de març de 2014, dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 272/2013. Sentències on s'estimava el recurs i s'exigia un plus de motivació amb l'anàlisi de les circumstàncies de permanència, edat, arrelament familiar i arrelament sòcio-laboral - que la Secció 5ena de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, a les sentències núm. 191 i 257 de 19 i 27 de febrer de 2019, ponent el Sr. Trillo Alonso, dictades respectivament en els recursos 5607/2017 i 5809/2017, ha estimat que quan hi ha hagut una conducta dolosa que ha constituït una delicte sancionat amb una pena privativa de llibertat superior a un any, és innecessari valorar les circumstàncies personals d'arrelament del recurrent, amb l'excepció, clar està, que els antecedents penals estiguin cancel·lats. L'expulsió, a aquests casos, d'estrangers residents de llarga estada és automàtica. En el 4t. fonament de dret es raona el següent:

'Pero no es solo la normativa hasta ahora expuesta la que debe ser considerada sino también, y muy especialmente, la Directiva 2001/40/CE, de 28 de mayo, relativa al reconocimiento mutuo de las decisiones en materia de expulsión de nacionales de terceros países, en cuyos artículos 1 y 3.1 se prevé lo siguiente:

"Artículo 1.

Sin perjuicio, por un lado, de las obligaciones que se derivan del artículo 23 y, por otro, de la aplicación del artículo 96 del Convenio de Aplicación del Acuerdo de Schengen de 14 de junio de 1985, firmado en Schengen el 19 de junio de 1990 en adelante 'Convenio de Schengen', la presente Directiva tiene por objeto permitir el reconocimiento de una decisión de expulsión adoptada por una autoridad competente de un Estado miembro, denominado en lo sucesivo 'Estado miembro autor', contra un nacional de un tercer país que se encuentre en el territorio de otro Estado miembro, denominado en lo sucesivo 'Estado miembro de ejecución'.

2. Toda decisión que se adopte de conformidad con el apartado 1 se ejecutará según la legislación vigente en el Estado miembro de ejecución.

3. La presente Directiva no se aplicará a los miembros de las familias de los ciudadanos de la Unión que hayan ejercido su derecho a la libre circulación".

"Artículo 3.

1. La expulsión a que se refiere el artículo 1 concierne a los siguientes casos:

a) el nacional de un tercer país es objeto de una decisión de expulsión basada en una amenaza grave y actual para el orden público o la seguridad nacionales y adoptada en los casos siguientes:

- condena del nacional de un tercer país por el Estado miembro autor a causa de una infracción sancionable con una pena privativa de libertad de al menos un año,

- existencia de sospechas fundadas de que el nacional de un tercer país ha cometido hechos punibles graves o existencia de indicios reales de que tiene la intención de cometer tales hechos en el territorio de un Estado miembro.

Sin perjuicio del apartado 2 del artículo 25 del Convenio de Schengen, si el interesado fuera titular de un permiso de residencia expedido por el Estado miembro de ejecución o por otro Estado miembro, el primero consultará al Estado miembro autor y al Estado que haya expedido el permiso. La existencia de una decisión de expulsión adoptada conforme a la presente letra permitirá retirar dicho permiso, siempre que la legislación nacional del Estado que haya expedido el permiso lo autorice;

b) el nacional de un tercer país objeto de una decisión de expulsión basada en el incumplimiento de las normas nacionales sobre entrada o residencia de extranjeros.

En los dos casos contemplados en las letras a) y b), la decisión de expulsión no deberá ser revocada ni suspendida por el Estado miembro autor".

Pues bien, excluyéndose la aplicación de la Directiva 2001/40/CE únicamente respecto a los miembros de las familias de los ciudadanos de la Unión que hayan ejercido su derecho a la libre circulación, y expresado en ella el reconocimiento de una decisión de expulsión adoptada por una autoridad competente de un Estado miembro cuando concurre alguno de los supuestos previstos, entre ellos, el de la condena del nacional de un tercer país por el Estado miembro a causa de una infracción sancionable con una pena privativa de al menos un año, la respuesta a la cuestión planteada en el auto de admisión no puede ser otra que la de afirmar que sí procede la expulsión "automática" de extranjeros residentes de larga duración condenados por delitos dolosos con penas superiores a un año, prevista en el artículo 57.2 de la citada, sin que sea de aplicación lo dispuesto en el artículo 57.5 ni en el artículo 12 de la Directiva 2003/109/CE'.

En conseqüència, amb el criteri plasmat a les anteriors, ja es dóna resposta als arguments emprats per la part actora-apel·lant. La sentència apel·lada va encertar en la seva decisió.

El recurrent, tal com ho hem citat al 1r fonament de dret, , estava complint condemna en el Centre Penitenciari de Palma amb una pena privativa de llibertat superior a 1'any per la comissió de un delicte de tràfic de drogues amb greu dany a la salut - tipus bàsic de l' article 368 del Codi Penal -. amb el grau de qualificat dels articles 369 i 370 de l'esmentat Codi.

Afirmacions que comporten la desestimació de l'apel·lació.

QUART.- Es fa imposició de costes processals a la part apel·lant de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional, amb el límit dels 500 e per tots els conceptes.

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs d'apel·lació contra la sentència número 252 de 6 de juliol de 2018 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma en el si de les seves actuacions 129/2018 tramitades pel procediment abreujat, la qual CONFIRMEM.

SEGON.- Es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional amb el límit dels 500 € per tots els conceptes.

Contra la present, i conforme a la modificació operada per la Llei Orgànica 7/2015, de 21 de juliol, en quant afecta a la Secció 3era del Capítol III del Títol IV integrada pels articles 86 a 93 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència amb la forma prevista als citats articles i amb més prenent- se en compte l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.