Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 233/2018, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 354/2015 de 07 de Mayo de 2018

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00233/2018

SENTÈNCIAnúm. 233

Il lès. Srs. Palma, a 7 de maig de 2018 PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila. MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions número 354 de 2015, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit entre parts, d'una, com a demandant, el Sr. Indalecio , representat pel procurador dels Tribunals Sr. Balaguer Bisellach i assistit per l'advocat Sr. Bestard Comas, i, d'altra, com a Administració demandada, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, representada i assistida pel seu advocat. En la qualitat de part codemandada ha intervingut la companyia asseguradora Zurich España Cia de Seguros y Reaseguros, representada pel procurador Sr. Perelló Alorda i dirigida pel lletrat Sr. Asensi Pallarés.

L'objecte del recurs és la resolució dictada el dia 5 d'octubre de 2015 per la consellera de Salut del Govern Balear desestimant la reclamació patrimonial formulada pel Sr. Indalecio per danys i perjudicis derivats de l'assistència prestada a l'Hospital comarcal d'Inca (Mallorca).

La quantia es fixà en 117.583,07 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. La referida demanda fou deduïda dins el termini legal al legant-se en ella els fets i fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a les representacions de l'Administració demandada i de l'asseguradora codemandada perquè la contestessin, així ho varen fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per les parts. Proposta i admesa que fou en forma, es practicà amb el resultat que és de veure en les actuacions.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita i el període probatori, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 13 de març de 2018.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada el dia 5 d'octubre de 2015 per la consellera de Salut del Govern Balear desestimant la reclamació patrimonial formulada pel Sr. Indalecio per danys i perjudicis derivats de l'assistència prestada a l'Hospital comarcal d'Inca (Mallorca).

Lesions, seqüeles i danys morals que l'actor avalua i així expressament ho sol licita a la pètita de la demanda en 117.583,07 €.. Tot, afirma, per una mala praxis mèdica.

La resolució recorreguda que va denegar l'esmentada reclamació admet l'existència d'un nexe causal entre els danys patits i l'actuació de l'administració; no obstant, entén que no hi ha concurrència del requisit d'antijuridicitat. Veiem els fets:

1r.- El dia 11 de febrer de 2013 el Sr. Indalecio va ingressar a l'hospital comarcal d'Inca per tal que es dugés a terme una intervenció quirúrgica expressament concertada per a la realització d'una prostactomia radical. Fou intervingut pel Dr. Juan Enrique .

2n.- Dos dies més tard, tant el referit metge com el seu ajudant, varen proposar al Sr. Indalecio , en la mesura que entenien que l'operació havia anat bé, l'alta hospitalària. No ho va acceptar en tant ressenyava l'existència de dolors a l'abdomen.

3r.- Al 5è dia del postoperatori el recurrent presentava una simptomatologia d'abdomen agut, la qual cosa va derivar a què fos operat d'urgència. Tenia una peritonitis amb perforació intestinal a nivell medi del recte i fascitis necrotitzant localitzada a la fosa ilíaca esquerra. Fou necessari, segons la historia mèdica que hi ha a l'expedient, realitzar una colostomia en assa a la fosa ilíaca esquerra i desmembrament fascitis.

Com a conseqüència de l'anterior fou ingressant a la Unitat de Cures Intensives (UCI), després d'haver passat un temps a la Unitat de Reanimació. Hi va estar 13 dies i va referir repetides infeccions preavisant una inducció al coma.

4t.- El dia 28 de març de 2013 és donat d'alta hospitalària. Pocs dies més tard, concretament el dia 2 d'abril següent, va haver d'acudir a urgències de l'esmentat hospital, on hi va estar dos dies, en tant la bossa col lectora d'orina contenia líquids i tenia colostomia amb femta líquida. Pareix a ser, segons se'ns relata, per una mala col locació de la sonda. Mala col locació que li va generar una fístula recto uretral. Fístula de la qual fou intervingut, el 5 d'agost de 2013, a l'hospital de Son Espases (Palma).

SEGON.- La part actora qüestiona la desestimació en la mesura que entén, i així ho afirma, que hi va haver una mala praxis mèdica i que, a més, l'Administració demandada va incomplir el seu deure d'informar-li degudament sobre la intervenció quirúrgica a la qual es va sotmetre. Interessa una indemnització total de 117.583,07 € que desglossa de la manera següent:

1r.- Per estada en establiment hospitalari, 77 dies a raó de 74,81 €: 5.531.68 €. 2n.- Temps de baixa mèdica, 268 dies a raó de 58,41 €: 15.653,88 €.

3r.- Seqüeles per trastorn estres posttraumàtic 1 punt; incontinència fecal amb o sense prolapse 20 punts; eventracions abdominals 15 punts i impotència sexual 'coeundi' 5 punts, amb un total de 37 punts a raó de 999,37 €, igual a 36.976,69 €.

4t.- Per seqüeles perjudici estètic, 10 punts a 6.555,44 €, igual a 6.555,44 €, i 5è.- Danys morals valorats en 40.000 €.

Les parts demandada i codemandada s'hi varen oposar i interessaren, també, la pràctica de prova per tal d'acreditar, quina era la millor manera per dur a terme la intervenció quirúrgica, és a dir si la pràctica de la prostatectomia radical o la tècnica de la laparoscòpia i, a més, sobre el consentiment informat i la informació atorgada, en aquest cas, al pacient.

La segona d'elles, la codemandada també va interessar la pràctica de prova envers un punt de fet diferent; a saber, l'existència o no de relació causal entre l'actuació dels professionals sanitaris i el dany reclamat.

TERCER.- Sense necessitat d'analitzar i argumentar ara sobre la doctrina de la responsabilitat patrimonial referida als casos de caire general ens hem d'endinsar, en canvi, en el què és, pròpiament, la responsabilitat patrimonial sanitària amb l'afirmació inicial que el servei públic sanitari ha de procurar sempre la curació del pacient.

És una obligació de medis i no una obligació de resultats; per tant, s'ha de partir que no tot resultat que succeeixi per l'atenció prestada es pot imputar a l'Administració sanitària, amb l'excepció, clar està, que la pràctica mèdica sigui incorrecta conforme a l'estat actual de coneixements. Reflexió i afirmació que serveis tant pel que fa al tractament que es dispensa com al de diagnòstic.

Tal i com vàrem recollir, entre d'altres, a la sentència núm. 221 de 30 de maig de 2017 , actuacions 272/2015, en tesi que cal reiterar:

'como ha puesto de manifiesto la jurisprudencia del Tribunal Supremo y la doctrina del Consejo de Estado, conviene tener en cuenta también que para estimar las reclamaciones de indemnización en materia de responsabilidad patrimonial sanitaria, no resulta suficiente con que la existencia de la lesión se derive de la atención de esos servicios sanitarios, porque ello llevaría a configurar la responsabilidad administrativa de forma objetiva o por el resultado. Ya hemos dicho y lo hemos reflejado en la Sentencia nº 606/2012 de 4 de septiembre , que la medicina no es una ciencia de resultados, sino de medios, y la Administración, a lo que se compromete frente al paciente, es a poner a su disposición cuantos medios diagnósticos y terapéuticos sean necesarios y existen para curar, mejorar o paliar su enfermedad o dolencia.

Esa obligación de poner al servicio del paciente todos los medios, viene desglosada por la Jurisprudencia en los siguientes deberes:

-Utilizar cuantos medios conozca la ciencia médica y estén a su disposición en el lugar donde se produce el tratamiento.

-Informar al paciente del diagnóstico de la enfermedad y del pronóstico.

-Continuar el tratamiento al enfermo hasta que pueda ser dado de alta advirtiendo de los riesgos del abandono del tratamiento'.

Una i altra vegada ens hem anat pronunciant sobre la doctrina que fonamenta les reclamacions de responsabilitat patrimonial sanitària. Per no fer-ne una cita exhaustiva, citarem, tan sols, la sentència núm. 115 de 9 de març de 2016 , dictada per aquest Tribunal a les actuacions 388 de 2014. Veiem:

'La pretensión indemnizatoria no se puede hacer descansar sin más en la doctrina del carácter objetivo de la responsabilidad de la Administración, como si ello supusiera obligación de indemnizar siempre que el daño tuviese su origen en una intervención administrativa. En este punto, y en particular para los supuestos de responsabilidad sanitaria, la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común ha sido modificada en su art. 141 por la Ley 4/1999 , de modo que a su primer párrafo que rezaba: 'Sólo serán indemnizables las lesiones producidas al particular provenientes de daños que éste no tenga el deber jurídico de soportar de acuerdo con la Ley', se le ha añadido: 'No serán indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquellos, todo ello sin perjuicio de las prestaciones asistenciales o económicas que las leyes puedan establecer para estos casos', con lo que el principio de la 'responsabilidad objetiva' no alcanza para cubrir supuestos imprevisibles o inevitables, de tal modo que si los informes de la Administración atribuyen tal carácter a lo sucedido, sólo la prueba en contrario puede conducir a la estimación de la pretensión del particular'.

És rellevant, als dits efectes, la sentència dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem el dia 14 d'octubre de 2002, en especial quan al 7è dels fonament de dret, digué:

'Aunque en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración sanitaria tiene una importancia secundaria si la actuación del servicio médico ha sido correcta o incorrecta, lo cierto es que tal apreciación permite, en primer lugar, determinar con alto grado de certeza la relación de causalidad y, en segundo lugar, concluir si el perjuicio sufrido por el paciente es o no antijurídico, es decir si éste tiene o no el deber jurídico de soportarlo, ya que, según la jurisprudencia tradicional, ahora recogida por el precepto contenido en el artículo 141.1 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común redactado por Ley 4/1999, no son indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existente en el momento de producción de aquéllos'.

I segueix dient la referida, amb cita d'anterior del 22 de desembre de 2001, recurs de cassació 8406/1997, i on en ella:

'declaramos que en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre , redactado por Ley 4/1999, de 13 de enero, que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto.

La jurisprudencia ( Sentencias de 25 de enero de 1997 , 21 de noviembre de 1998 , 13 de marzo , 24 de mayo y 30 de octubre de 1999 ) ha precisado que lo relevante en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas no es el proceder antijurídico de la Administración, dado que tanto responde en supuestos de funcionamiento normal como anormal, sino la antijuridicidad del resultado o lesión.

La antijuridicidad de la lesión no concurre cuando el daño no se hubiese podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquél, incluyendo así nuestro ordenamiento jurídico como causa de justificación los denominados riesgos del progreso.'

Altra sentència del Tribunal Suprem, aquesta de 15 d'octubre de 2007 , reitera l'anterior doctrina:

'Es doctrina jurisprudencial reiterada, por todas citaremos las Sentencias de 20 de marzo de 2007 (Rec.7915/2003 ), 7 de marzo de 2007 (Rec.5286/03 ) y de 16 de marzo de 2005 (Rec.3149/2001 ) que 'a la Administración no es exigible nada más que la aplicación de las técnicas sanitarias en función del conocimiento de la práctica médica, sin que pueda sostenerse una responsabilidad basada en la simple producción del daño, puesto que en definitiva lo que se sanciona en materia de responsabilidad sanitaria es una indebida aplicación de medios para la obtención del resultado, que en ningún caso puede exigirse que sea absolutamente beneficioso para el paciente'.

S'ha atendre, doncs, a sí el diagnòstic, la intervenció quirúrgica i l'atenció rebuda per part del Sr. Indalecio fou correcta en aquells moments, amb abstracció o independentment de si a la vista de l'evolució posterior ara poguéssim concloure que podia haver estat altra un solució millor.

QUART.- A les presents actuacions s'han practicat diverses proves pericials, totes de parts, i testificals. En concret, i pel que fa a les primeres, les dels Drs. Iván i Sabino a instàncies respectives de l'actora i codemandada, aquesta última segons el dictamen mèdic realitzat per Dictamed I & I, SL i aportat amb la contestació a la demanda.

Varen evacuar respostes, com a testimonis, el Dr. Juan Enrique , cap del Servei d'Urologia, que fou el cirurgià que va dur a terme la intervenció, i el Dr. Alejandro que era el seu assistent.

També, varen intervenir com a testimonis, persones al legades al pacient - dos dels seus fills - i que observaren l'evolució del Sr. Indalecio en quant referit al seu procés a partir de la intervenció quirúrgica. Tant unes proves com altres han estat valorades pel Tribunal. A més, clar està, del contingut de l'expedient administratiu annex a les actuacions.

Valoració probatòria que no ha de ser, clar està, oposada a les regles de la sana crítica ni, tampoc, oposada a les màximes d'experiència.

Prenent en compte que la qüestió litigiosa s'ha de resoldre amb l'anàlisi del material probatori hem de citar aquí la sentència del Tribunal Suprem de 3 de novembre de 2010 , en tant en quant en ella s'assenyalava que:

'....si bien es cierto que la prueba pericial practicada en sede jurisdiccional goza de mayorías garantías dada la presunción de independencia y objetividad por la insaculación y la satisfacción del principio de contradicción frente a los informes periciales emitidos a instancia de parte fuera del proceso, y que la citada prueba pericial judicial no consta practicada en el supuesto actual, ello no nos impide, precisamente en atención a la regla esencial de la sana crítica, la adecuada valoración de aquellos'

O com afirma el Tribunal Constitucional, a la seva sentència 36/2006, de 13 de febrer ;

'la tarea de decidir ante distintos informes periciales cuál o cuáles de ellos, y con qué concreto alcance, deben ser utilizados para la resolución de un determinado supuesto litigioso es una cuestión de mera interpretación y valoración, conforme a las reglas de la lógica y de la sana crítica, de la prueba, que en virtud del artículo 117.3 CE constituye una función exclusiva de los órganos judiciales ordinarios (por todas, SSTC 229/1999, de 13 de diciembre, FJ 4 ; y 61/2005, de 14 de marzo , FJ 2)'.

En qualsevol cas, el Tribunal és conscient que els dos dictàmens confrontats han estat elaborats per dos metges, si més no, però, un, el primer, el presentat per la part actora, per un metge especialista en danys corporals, el Sr. Iván i altre, el segon, per un especialista en urologia, el Sr. Sabino . Com també és conscient el Tribunal que,prima facie, habitualment ens emparem més amb el dictamen d'un especialista per la seva pròpia condició d'expert en la matèria. Ara bé, això no és exactament així quan valorem, a més, tal com està contemplat, la força de convicció de la perícia en la contemplació dels fets que s'han desenvolupat en el cas i que, aquí, és perfectament possible analitzar si l'actuació duta a terme pel Dr. Juan Enrique , cap del Servei d'Urologia, que fou el cirurgià que va dur a terme la intervenció, fou correcta ajustant-se a laLex artis ad hoc.

Tal com ho hem a avançat al 2n dels fonaments de dret és tracta d'esbrinar quin tipus d'intervenció era necessària en el cas, si la pràctica de la prostatectomia radical o la tècnica de la laparoscòpia i, a més, sobre el consentiment informat i la informació atorgada al pacient. Però, en qualsevol cas, fos una o altra la tècnica mèdica utilitzada, el que és més rellevant i decisiu és si d'ella es va derivar una mala praxis; factor determinant per tal d'estimar la pretensió de la part actora. És a dir, i en definitiva, relació de causalitat, doncs, no s'oblidi, que la doctrina del Tribunal Suprem exigeix una relació directa, exclusiva i necessària entre l'actuació dels professionals de la medicina i el resultat posterior.

Dit l'anterior el que queda clar és que el Sr. Indalecio va patir unes lesions a rel de la intervenció quirúrgica i que, en primer terme varen suposar que hagués de ser intervingut al 5è dia del postoperatori ja que presentava una simptomatologia d'abdomen agut, la qual cosa va derivar a què fos operat immediatament d'urgència. Tenia una peritonitis amb perforació intestinal a nivell medi del recte i fascitis necrotitzant localitzada a la fosa ilíaca esquerra. Tal com ho hem narrat en els punts de fet, fou necessari realitzar una colostomia en assa a la fosa ilíaca esquerra i desmembrament fascitis.

La inspectora mèdica havia informat i ho va assumir la resolució administrativa recorreguda, que les complicacions derivades dels processos quirúrgics són eventualitats on el risc és perfectament conegut. Constaven en la informació que se'l va subministrar al pacient.

Els propis metges que dugueren a terme la intervenció van reconèixer, no obstant, que quan efectuaren la incisió es va produir una 'disección de hoja anterior de la fàscia de Denonvellier, se entró de muy abajo y dejando un defecto pequeño de uns 4mm en la cara posterior de la vejíga' - folis 150 o 179 i 465 o 494 de l'expedient administratiu -.

Si analitzem aquesta afirmació i la posem en el fel de la balança conjuntament amb el fet que els operadors no detectaren una peritonitis amb perforació intestinal fins uns dies més tard i volien, segons ve declarat testificalment, donar l'alta al Sr. Indalecio immediatament al dia següent malgrat l'estat de dolors que presentava i que la tècnica mèdica practicada no era aquella de la qual havien informat al pacient, la del 'cel obert' el mes de novembre de 2012 - foli 510 de l'expedient -, en traducció del que seria la pràctica de la prostatectomia radical que no la tècnica de la laparoscòpia que és en realitat la que es va practicar i que, a més a més, amb la primera - la no practicada - era més fàcil evitar aquest tipus d'error, haurem de concloure que va existir una mala praxis mèdica.

Efectivament, acreditada la perforació rectal per la intervenció, la fístula recto uretral, la disfunció erèctil i les eventracions, a més de la necessitar urgent de dur a terme, immediatament, altra intervenció quirúrgica, tot plegat, no podem acceptar la tesi que la praxis mèdica fos correcta. Tot el contrari.

CINQUÈ.- Per altra banda, en el que és la possible existència d'una mancança o defectes en el consentiment informat el qual troba el seu fonament en els principis d'autodeterminació de la persona i del respecte a la seva llibertat personal i de consciència que té, com a finalitat, donar al pacient tota la informació necessària i precisa per tal de permetre-li optar entre les diverses possibilitats que es presenten d'acord amb els seus interessos personals, hem d'assenyalar, tal com ha quedat ja especificat a l'anterior, que el full de consentiment signat pel Sr. Indalecio ho era en relació a una intervenció quirúrgica que es duria a terme amb una determinada tècnica; cosa que no fou així, sinó amb una altra.

És evident que des del punt de vista mèdic era, en realitat, una alternativa possible; ara bé, no era la informada i consentida. La transcendència que suposa el consentiment informat i l'especificitat del contingut de l' article 10.5 de la Llei 14/1986, General de Sanitat - obligava, obliga sempre, a una informació complerta, verbal o escrita sobre tot el procés.

SISÈ.- La indemnització sol licitada pel Sr. Indalecio ho és per un total de 117.583,07 € i que desglossa de la manera següent:1r.- Per estada en establiment hospitalari, 77 dies a raó de 74,81 €: 5.531.68 €., 2n.- Pel temps de baixa mèdica, 268 dies a raó de 58,41

€: 15.653,88 €., 3r.- Per les seqüeles per trastorn estres posttraumàtic 1 punt; incontinència fecal amb o sense prolapse 20 punts; eventracions abdominals 15 punts i impotència sexual ' coeundi' 5 punts, amb un total de 37 punts a raó de 999,37 €, igual a 36.976,69 €., 4t.- Per les seqüeles de perjudici estètic, 10 punts a 6555,44 €, igual a 6.555,44 €, i 5è.- Pels danys morals valorats en 40.000 €.

Petició emparada en el barem derivat de la Llei 30/1885.

Calgui dir, abans de donar resposta a l'anterior pretensió, que en principi no és necessari anar als barems anuals que determinen l'import de les lesions i les seves seqüeles; no obstant, de forma reiterada pel Tribunal hi hem acudit, ja que hem d'entendre que per a una correcta valoració de les lesions i seqüeles ha d'acudir-se analògicament als criteris establerts en el Barem inclòs com a annex a la Llei 30/95 d'Assegurances Privades, que si bé no és d'aplicació preceptiva a les reclamacions de responsabilitat patrimonial com la que ens ocupa, la veritat és que el seu ús s'estén més enllà dels casos en què la seva aplicació és obligatòria, en atenció a les seves virtuts d'objectivitat i primacia dels criteris mèdics en la valoració de les seqüeles. No obstant, ho reiterem, no és preceptiva la seva aplicació.

La part codemandada - també la demandada - s'hi ha oposat, en tot moment, al quantum interessat. Es digué a l'escrit de contestació a la demanda en relació a aquest punt:

'En cuanto a las secuelas por las que solicita ser indemnizado, destacar que el paciente tenía antecedentes patológicos que lógicamente han influido en la evolución del proceso asistencial; añadir que en cuanto al trastorno psiquiátrico no consta acreditado que este relacionado con el proceso asistencial objeto de la demanda, por otro lado, reiteramos que el paciente había sido diagnosticado de un cáncer; en cuanto a la incontinencia fecal, destacar que nos consta acreditado en la historia clínica, y, en lo referente a la impotencia y a las eventraciones, son complicaciones descritas en la literatura médica, de las que fue informado de forma previa a la intervención por lo que ninguno de los conceptos pueden ser objeto de indemnización.

En relación con el perjuicio estético, entiende esta parte que tampoco es objeto de indemnización por ser inherente al tratamiento quirúrgico y por otro lado inherente a las eventraciones que padeció, reiterando que las fotografías aportadas por la actora son anteriores a la reparación quirúrgica de las eventraciones.

Se pretende por la actora, a pesar de que se remite al RD 8/2004 y al baremo de trafico actualizado anualmente para el cálculo de las secuelas, el valorar una partida indemnizatoria distinta a la prevista en los mismos, esto es un supuesto daño moral que valora en 40.000 euros.

Sin embargo, la propia previsión de las lesiones permanentes especifica que en la cuantificación expresada en la Tabla III, en las que se prevén indemnizaciones básicas por lesiones permanentes, ya se incluyen los daños Morales'.

Doncs bé, sobre la procedència o no d'indemnització del danys morals la part actora res va adduir en el tràmit de conclusions escrites; es va referir, de forma global a l'informe evacuat pel seu perit Dr. Iván . Informe global que abastava als dies d'hospitalització, els dies impeditius i les seqüeles que presentava de forma irreversible.

Informe assumit pel Tribunal per quant no ha estat contradit per les parts demandada i codemandada que han posat bàsicament l'accent en la no procedència de la responsabilitat patrimonial de tipus sanitari.

En conseqüència, no adverat el punt relatiu als danys moral, procedirem a estimar parcialment el contenciós. Estimació que es fa a partir de entendre que la fixació del quantum es fa a partir d'una global sense atendre al contingut del barem que tal com hem afirmat abans és purament orientatiu i el Tribunal no hi està vinculat.

La quantitat que entenem com a més adient i que li pertoca percebre al recurrent Sr. Indalecio és la de100,000€ amb més els interessos legals guanyats des del dia de la reclamació prèvia i fins el seu efectiu abonament.

SETÈ.- No es fa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional en tant l'estimació és parcial. Cadascuna de les parts abonarà les causades a la seva instància i les comuns per parts iguals.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.-ESTIMARparcialment el present recurs contenciós administratiu.

SEGON.-DECLARARinadequat a l'ordenament jurídic l'acte administratiu impugnat el qual ANUL LEM.

TERCER.-DECLAREMel dret del recurrent Sr. Indalecio a percebre la quantitat de100.000€ amb més els interessos legals guanyats des del dia de la reclamació prèvia i fins el seu efectiu abonament. Condemnem a la Comunitat Autònoma demandada a estar i passar per la present declaració.

QUART.- No es fa imposició de costes processals. Cadascuna de les parts abonarà les causades a la seva instància i les comuns per parts iguals.

Contra la present hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència y conforme als requisits de forma contemplats als articles 86 i següents de la Llei jurisdiccional , segons la modificació operada per la reforma de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol i amb més l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.