Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 243/2020, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 291/2017 de 27 de Mayo de 2020

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00243/2020

N.I.G:07040 33 3 2017 0000283

Procedimiento:PO PROCEDIMIENTO ORDINARIO 0000291 /2017 /

SobreRESPONS. PATRIMONIAL DE LA ADMON.

De D/ña. Erasmo

Abogado:MARIA MERCEDES OLIVER TERRASA

Procurador:CRISTINA SAMPOL SCHENK

Contra D/ña.IB-SALUT, ZURICH INSURANCE PLC ZURICH

Abogado:LETRADO DE LA COMUNIDAD,

Procurador: , ONOFRE PERELLO ALORDA

SENTÈNCIA núm. 243

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 27 de maig de 2020

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions número 291 de 2017, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit entre parts, d'una, com a demandant, el Sr. Erasmo, representat per la procuradora dels Tribunals Sra. Sampol Schenck i assistit per l'advocada Sra. Oliver Terrasa, i, d'altra, com a Administració demandada, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Servei de Salut IB-SALUT), representada i assistida pel seu advocat. En la qualitat de part codemandada ha intervingut la mercantil Zurich Insurance PLC, sucursal a Espanya, representada pel procurador Sr. Perelló Alorda i dirigida per l'advocat Sr. Montalvo Rebuelta.

L'objecte del recurs és la desestimació presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, de la reclamació de responsabilitat patrimonial de l'Administració efectuada pel Sr. Erasmo el dia 19 de juny de 2016 al Servei de Salut de les Illes Balears, per defectuosa assistència sanitària en operació de cataractes amb resultat de pèrdua de globus ocular.

La quantia es fixà en 41.661 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit de l'ordinari previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. La referida demanda fou deduïda dins el termini legal al·legant-se en ella els fets i fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a les representacions de l'Administració demandada i de la mercantil codemandada perquè la contestessin, així ho varen fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per les parts actora i codemandada. Proposta i admesa que fou en forma documental i testifical-pericial, es practicà amb el resultat que és de veure a les actuacions.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita i el període probatori, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 26 de febrer de 2020.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la desestimació presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, de la reclamació de responsabilitat patrimonial de l'Administració efectuada pel Sr. Erasmo el dia 19 de juny de 2016 al Servei de Salut de les Illes Balears, per defectuosa assistència sanitària en operació de cataractes amb resultat de pèrdua de globus ocular.

Són fets adverats, en la mesura que sobre ells no hi ha hagut discussió, amb l'excepció que es negaven per les parts demandada i codemandada el que no estesin acreditats a l'expedient administratiu, que:

1r.- El Sr. Erasmo, de 73 anys d'edat, amb diagnòstic previ de diabetis mellitus, fou intervingut de cataractes amb implantació de pròtesis anomenada LIO el dia 2 de juliol de 2015. L'operació fou practicada per l'oftalmòloga Dra. Joaquina. Finalitzada, se'l va recomanar que anés a Urgències de l'hospital de Son Espases de Palma al dia següent.

2n.- En el Servei d'Urgències de Son Espases, el dia 3 de juliol, fou atès per la Dra. Leonor la qual va comprovar que:

'durante la intervención de la Dra. Joaquina se había producido lo que técnicamente se denomina como facoemulsificación de catarata, a consecuencia de una luxación perquirurgica de restos de cristalinianos a cámara vítrea, pudiendo observar la doctora a la exploración, abundantes restos de cristalino a nivel de cámara anterior y posterior con rotura de la cápsula posterior'.

3r.- L'al·ludida Dra. Leonor amb la Dra. Maite van intervenir al Sr. Erasmo tres dies més tard, el dia 6 de juliol, per extracció de restes cristal·lines i col·locació d'un nova pròtesis LIO CP. Se'l va donar l'alta hospitalària, amb tractament a seguir, i citació pel dia següent, 7 de juliol.

4t.- El Sr. Erasmo va acudir a la cita assenyalada. Presentava inflamació.

5è.- Dos dies més tard, el dia 9 de juliol, en tant que havia augmentat molt la inflamació,

'se le diagnostica endolfialmitis, se le realizó punción de cámara anterior que en pocas horas mostró la presencia de bacilos gran negativos que posteriormente por parte de microbiología se aisló una Klebsiella Neumonie'

6è.- El dia 15 de juliol de 2015 fou intervingut pel Dr. Carlos Antonio en tant que el tractament aplicat a la infecció no fou favorable. Va precisar, llavors, d'evisceració ocular amb pèrdua de l'ull.

7è.- El 13 de novembre de 2015 li fou implantat una pròtesis ocular en la cavitat ocular dreta.

L'actor entén que l'assistència mèdica no fou la correcta des d'un principi i contraria alex artismotiu pel qual va haver ser intervingut novament i augmentat el risc de patir qualsevulla infecció. Afirma que l'endolfialmitis fou deguda a la falta d'asèpsia del quiròfan. Assenyala també que no se'l va informar dels riscos que podia comportar l'operació i, molt menys, que podia arribar a perdre un ull.

Ens diu:

'se desprende a juicio del dicente la responsabilidad patrimonial por el mal funcionamiento del servicio público encargado de la sanidad del perjudicado, teniendo en cuenta que hubo una mala previsión y falta de diligencia debida en los facultativos del Hospital de Son Espases quienes no prescribieron antibióticos antes de la segunda intervención, dejaron transcurrir demasiado tiempo entre la rotura de la cápsula posterior de la primera intervención y la vitrectomía y además no detectaron al día siguiente a la misma signo alguno de la grave infección que ya estaba presente, que no pudo ser controlada, habiendo por ello sufrido un perjuicio físico, estético que no viene obligado a soportar'.

Dels danys patits i dels quals responsabilitza a la demandada per una mala praxis mèdica interessa ser indemnitzat en la quantia de 41.661 €. Ho desglossa de la següent manera: per dies d'incapacitat temporal 4.500 €; per seqüeles ablació globus ocular 35.000 euros; per l'import del preu de la pròtesis 1.500 euros i per l'import del preu de les ulleres, lents i muntura, 661 euros.

Responsabilitat que nega la demandada a partir de cinc informes, l'elaborat pel Servei d'Oftalmologia, el de dues metgesses, el de la companyia asseguradora - codemandada en el procés -, i altre, per la inspectora de Coordinació de Riscos Sanitaris de l'IB-SALUT. Per altra banda, destaca l'existència del consentiment informat.

Informes, tots ells, que fa seus la codemandada i que, a més, acompanya altra. Es nega la major; a saber: l'existència de responsabilitat patrimonial.

SEGON.- Sense necessitat d'analitzar, i argumentar ara, sobre la doctrina de la responsabilitat patrimonial referida als casos de caire general ens hem d'endinsar, en canvi, en el què és, pròpiament, la responsabilitat patrimonial sanitària amb l'afirmació inicial que el servei públic sanitari ha de procurar sempre la curació del pacient.

És una obligació de medis i no una obligació de resultats; per tant, s'ha de partir que no tot resultat que succeeixi per l'atenció prestada es pot imputar a l'Administració sanitària, amb l'excepció, clar està, que la pràctica mèdica sigui incorrecta conforme a l'estat actual de coneixements. Reflexió i afirmació que serveis tant pel que fa al tractament que es dispensa com al de diagnòstic.

Tal i com vàrem recollir, entre d'altres, a la sentència núm. 221 de 30 de maig de 2017, actuacions 272/2015, en tesi que cal reiterar:

'como ha puesto de manifiesto la jurisprudencia del Tribunal Supremo y la doctrina del Consejo de Estado, conviene tener en cuenta también que para estimar las reclamaciones de indemnización en materia de responsabilidad patrimonial sanitaria, no resulta suficiente con que la existencia de la lesión se derive de la atención de esos servicios sanitarios, porque ello llevaría a configurar la responsabilidad administrativa de forma objetiva o por el resultado. Ya hemos dicho y lo hemos reflejado en la Sentencia nº 606/2012 de 4 de septiembre, que la medicina no es una ciencia de resultados, sino de medios, y la Administración, a lo que se compromete frente al paciente, es a poner a su disposición cuantos medios diagnósticos y terapéuticos sean necesarios y existen para curar, mejorar o paliar su enfermedad o dolencia.

Esa obligación de poner al servicio del paciente todos los medios, viene desglosada por la Jurisprudencia en los siguientes deberes:

-Utilizar cuantos medios conozca la ciencia médica y estén a su disposición en el lugar donde se produce el tratamiento.

-Informar al paciente del diagnóstico de la enfermedad y del pronóstico.

-Continuar el tratamiento al enfermo hasta que pueda ser dado de alta advirtiendo de los riesgos del abandono del tratamiento'.

Una i altra vegada ens hem anat pronunciant sobre la doctrina que fonamenta les reclamacions de responsabilitat patrimonial sanitària. Per no fer-ne una cita exhaustiva, citarem, tan sols, la sentència núm. 115 de 9 de març de 2016 , dictada per aquest Tribunal a les actuacions 388 de 2014. Veiem:

'La pretensión indemnizatoria no se puede hacer descansar sin más en la doctrina del carácter objetivo de la responsabilidad de la Administración, como si ello supusiera obligación de indemnizar siempre que el daño tuviese su origen en una intervención administrativa. En este punto, y en particular para los supuestos de responsabilidad sanitaria, la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común ha sido modificada en su art. 141 por la Ley 4/1999 , de modo que a su primer párrafo que rezaba: 'Sólo serán indemnizables las lesiones producidas al particular provenientes de daños que éste no tenga el deber jurídico de soportar de acuerdo con la Ley', se le ha añadido: 'No serán indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquellos, todo ello sin perjuicio de las prestaciones asistenciales o económicas que las leyes puedan establecer para estos casos', con lo que el principio de la 'responsabilidad objetiva' no alcanza para cubrir supuestos imprevisibles o inevitables, de tal modo que si los informes de la Administración atribuyen tal carácter a lo sucedido, sólo la prueba en contrario puede conducir a la estimación de la pretensión del particular'.

És rellevant, als dits efectes, la sentència dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem el dia 14 d'octubre de 2002, en especial, quan al 7è dels fonament de dret, digué:

'Aunque en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración sanitaria tiene una importancia secundaria si la actuación del servicio médico ha sido correcta o incorrecta, lo cierto es que tal apreciación permite, en primer lugar, determinar con alto grado de certeza la relación de causalidad y, en segundo lugar, concluir si el perjuicio sufrido por el paciente es o no antijurídico, es decir si éste tiene o no el deber jurídico de soportarlo, ya que, según la jurisprudencia tradicional, ahora recogida por el precepto contenido en el artículo 141.1 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común redactado por Ley 4/1999, no son indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existente en el momento de producción de aquéllos'.

I segueix dient la referida, amb cita d'anterior del 22 de desembre de 2001, recurs de cassació 8406/1997, i on en ella:

'declaramos que en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre , redactado por Ley 4/1999, de 13 de enero, que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto.

La jurisprudencia ( Sentencias de 25 de enero de 1997, 21 de noviembre de 1998, 13 de marzo, 24 de mayo y 30 de octubre de 1999) ha precisado que lo relevante en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas no es el proceder antijurídico de la Administración, dado que tanto responde en supuestos de funcionamiento normal como anormal, sino la antijuridicidad del resultado o lesión.

La antijuridicidad de la lesión no concurre cuando el daño no se hubiese podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquél, incluyendo así nuestro ordenamiento jurídico como causa de justificación los denominados riesgos del progreso.'

Altra sentència del Tribunal Suprem, aquesta de 15 d'octubre de 2007, reitera l'anterior doctrina:

'Es doctrina jurisprudencial reiterada, por todas citaremos las Sentencias de 20 de marzo de 2007 (Rec.7915/2003), 7 de marzo de 2007 (Rec.5286/03) y de 16 de marzo de 2005 (Rec.3149/2001) que 'a la Administración no es exigible nada más que la aplicación de las técnicas sanitarias en función del conocimiento de la práctica médica, sin que pueda sostenerse una responsabilidad basada en la simple producción del daño, puesto que en definitiva lo que se sanciona en materia de responsabilidad sanitaria es una indebida aplicación de medios para la obtención del resultado, que en ningún caso puede exigirse que sea absolutamente beneficioso para el paciente'.

Doncs bé, tal com hem remarcat a l'inici del present fonament de dret, la medicina no és una ciència de resultats, sinó de medis, y la Administració, al que es compromet en front del pacient, és a posar a la seva disposició quants medis i diagnòstics terapèutics siguin necessaris i existents per tal de curar, millorar o pal·liar una malaltia o dolència.

TERCER.- El Tribunal considera provat que la intervenció quirúrgica es va complicar en tant que es va produir una luxació o retenció de fragments secundaris a ruptura de càpsula posterior. En canvi, la infecció posterior i a la qual part actora ens diu que és coneguda com a 'virus de quiròfan' no sabem si fou provocada per la manca d'asèpsia del quiròfan on es va produir la intervenció o operació - el perit aportat per l'actora, el Dr. Efrain, va reconèixer, a preguntes de la defensa de la codemandada, que el germen que va causar la infecció podia haver-ho collit el propi Sr. Erasmo a un altre indret -. Que no ho fou, doncs, també ho afirmen altres proves practicades tant a les actuacions com a l'expedient. La Dra. Adriana, cap de Preventiva de l'hospital Son Espases, ens digué:

'hemos revisado todas las intervenciones realizadas en nuestro Hospital de 1 de 10 de julio de 2015 y no hemos detectado un incremento de infecciones por K. pneumoniae'.

És més, al foli 80 de l'expedient, on apareix la fulla de verificació del quiròfan es va deixar anotat: 'Esterilidad OK'.

En la relació de fets que hem descrit al 1r fonament de dret s'assenyala que hi va haver un lapsus temporal de quatre (4) dies entre la primera intervenció on es va produir la ruptura i la segona a Son Espases. Espai que, en principi, podia incrementar el risc de patir una infecció, màxim si es prenia en compte que el Sr. Erasmo, de 73 anys d'edat, estava diagnosticat de diabetis mellitus. D'aquesta opinió són, en part, els informes de la Sra. Daniela i el Sr. Efrain - perit aportat per l'actora -. La primera, la Dra. Daniela, va afirmar que si bé és cert que, actualment, amb els medis dels quals es disposa és possible evitar la infecció, no és més cert que els riscos encara, en part, existeixen.

Nou (9) dies més tard de la primera intervenció, el dia 11 de juliol, se'l va injectar amb 'intravítrea de tobramicida i ceftabicida'. Fins llavors, li aplicaren gotes, tal com va avalar el testimoni de la Dra. Daniela.

En definitiva, malgrat la certesa que tota la complicació va derivar, 1r., de la luxació o retenció de fragments secundaris a ruptura de càpsula posterior en la primera intervenció i, 2n., l'espai temporal que haver-hi fins arribar a l'operació de vitreoctomia, no es pot afirmar que hi hagués hagut una vulneració de la lex artis, és a dir, una mala praxis mèdica. Fins i tot, la pròpia direcció lletrada de l'actora, ho accepta a l'escrit de conclusions.

L'operació de cataractes, i estan d'acord els especialistes que varen assistir a la pràctica de la prova, és una cirurgia major. Per altra banda, la possible negligència en la tardança d'altres intervencions i la possible, com a causa, infecció, no és tal si es prenen en compte les dates que hem ressenyat al 1r fonament de dret. En conseqüència, no hi ha hagut dilació que suposés una pèrdua d'oportunitat.

L'informe del Consell Consultiu de les Illes Balears que apareix als folis 279 i següents de l'expedient, van concloure en que:

'Pues bien, en el presente caso todos los informes médicos coinciden en señalar que los facultativos intervinientes actuaron conforme a la Lex Artis al realizar correctamente todas las intervenciones quirúrgicas, y prescribir los tratamientos que en cada momento resultaban adecuados, sin que el reclamante haya podido acreditar lo contrario'.

El Tribunal ha de comprovar - ho fa - que la valoració de la prova en fase administrativa sigui degudament expressada en la resolució recorreguda i que les conclusions fàctiques a què d'aquesta manera s'arriben no posin de manifest un error evident o resultin incompletes, incongruents o contradictòries.

Hem de prendre en compte, clar està, que la qüestió litigiosa s'ha de resoldre amb l'anàlisi del material probatori. La sentència del Tribunal Constitucional, núm. 36/2006, de 13 de febrer, digué:

'la tarea de decidir ante distintos informes periciales cuál o cuáles de ellos, y con qué concreto alcance, deben ser utilizados para la resolución de un determinado supuesto litigioso es una cuestión de mera interpretación y valoración, conforme a las reglas de la lógica y de la sana crítica, de la prueba, que en virtud del artículo 117.3 CE constituye una función exclusiva de los órganos judiciales ordinarios (por todas, SSTC 229/1999, de 13 de diciembre, FJ 4; y 61/2005, de 14 de marzo',

Dit l'anterior, el Tribunal aquí ha tingut a la seva disposició les proves practicades en audiència, els informes i les documentals. De la valoració d'ella es dedueixen dues consideracions, una primera, que la tècnica utilitzada en les dues intervencions quirúrgiques fou la correcta, i, segona, que no hi va haver dilació ni en el diagnòstic ni el tractament. El contrari, no ha esdevingut provat.

QUART.- En el que és la possible existència d'una mancança o defectes en el consentiment informat hi ha que dir que aquest troba el seu fonament en els principis d'autodeterminació de la persona i del respecte a la seva llibertat personal i de consciència que té, com a finalitat, donar al pacient tota la informació necessària i precisa per tal de permetre-li optar entre les diverses possibilitats que es presenten d'acord amb els seus interessos personals.

En el foli 69 de l'expedient administratiu apareix el full de la informació referida als riscos que una operació de cataractes. A la part final, es pot llegir:

'Muy poco frecuente y muy grave: infección intraocular (endolftalmitis), pocos día o incluso meses después de la cirugía, lo que requiere un tratamiento muy agresivo y que puede llegar a ocasionar la pérdida de visión e incluso pérdida del ojo.'

No apareix en ell la signatura del Sr. Erasmo. A pesar d'això, el fet que, amb la mateixa datació, foli 71 de l'expedient, hi ha el consentiment a la intervenció quirúrgica, i així hi és al foli 51, ens relleven d'afirmar que no hi hagués consentiment informat.

En conseqüència, desestimem el contenciós.

CINQUÈ.- La Sala, en la contemplació dels dubtes de fet, no fa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs contenciós administratiu.

SEGON.- No es fa imposició de costes processals.

Contra la present hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència y conforme als requisits de forma contemplats als articles 86 i següents de la Llei jurisdiccional, segons la modificació operada per la reforma de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol i amb més l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.