Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 445/2018, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 434/2017 de 26 de Septiembre de 2018

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00445/2018

APEL LACIÓ

Rotlle Sala núm. 434 de 2017

Actuacions Jutjat núm. 2 PO 108/2010

SENTÈNCIA núm. 445

Il lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 26 de setembre de 2018

------------------------- VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel lació número 434 de 2017, dimanant de les actuacions número del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma, tramitades pel procediment ordinari, seguit entre parts, d'una, com a apel lant, la mercantil Mar de Mallorca SA. representada per la procuradora Sra. Zaforteza Guasp i assistida del lletrat Sr. Fuster Rosselló i com a apel lada, l'Administració demandada, l'Ajuntament de Palma, representada per la procuradora Sra. Ribot Monjo i dirigida pel seu lletrat.

L'objecte del recurs és l'acord dictat per la Junta de Govern de l'Ajuntament de Palma, el dia 12 de maig de 2010, mitjançant el qual es va autoritzar a la mercantil recurrent Mar de Mallorca SA. als drets d'aprofitament de les instal lacions temporals sobre la platja de Palma, fixant un cànon anual de 331.530,23 €.

La quantia es fixà en 331.530,23 €.

El procediment seguit ha estat el previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 2 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma, el dia 27 de març de 2017, dictà la sentència núm. 61 on va desestimar el contenciós.

2n.- Interposat el recurs d'apel lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, oposant-se al mateix la direcció lletrada de la part demandada.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 14 de juny de 2018.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de l'acord dictat per la Junta de Govern de l'Ajuntament de Palma, el dia 12 de maig de 2010, mitjançant el qual es va autoritzar a la mercantil recurrent Mar de Mallorca SA. als drets d'aprofitament de les instal lacions temporals sobre la platja de Palma, fixant un cànon anual de 331.530,23 €.

Drets d'aprofitament que ho eren en relació a les instal lacions de 6.000 hamaques.

2.502 para-sols, 109 velomars, 12 TDV, una embarcació neumàtica, 1 esquí bus, 1 esquí paracaigudes, una escola de vela, dues dutxes, 3 torres de vigilància i 1 punt de socors a situar en els espais lliures de domini públic de l'esmentada platja determinats per la distribució efectuada pel Govern Balear.

Drets que abastaven fins el següent 30 de novembre de 2010 conforme al plec de condicions.

El debat és, única i exclusivament, sobre el cànon fixat ja que la mercantil recurrent el va estimar, en tot moment, lesiu per als seus interessos.

La sentència núm. 61 de 27 de març de 2017, ara apel lada i dictada que fou pel Jutjat Contenciós núm. 2 dels de Palma, va desestimar el contenciós, després d'una cita inicial on es feia ressò que donats els termes del debat - impugnació del cànon anual per l'aprofitament del domini públic de la zona marítima terrestre - havia estat necessari l'emplaçament de la Demarcació de Costes. Emplaçament produït el dia 8 d'octubre de 2010 tal com s'observa del contingut del foli 151 de l'expedient i que va determinar, en qualsevol cas, que no comparegués el representant de l'Administració General de l'Estat.

La desestimació, operada per la referida sentència, s'argumentava - 2n fonament de dret - a partir del fet que l'acord recorregut era, en definitiva, una pròrroga de la concessió concedida el 24 d'abril de 1997 - folis 14 a 16 de l'expedient administratiu - i que estava subjecta al plec de condicions econòmiques administratives del 20 de març de 1997 - folis 1 a 13 -. Plec que estipulava, clàusula 8.3, que el cànon anual havia d'incloure, en tot cas, la suma que l'Ajuntament de Palma havia d'abonar a la Demarcació de Costes. Tot això derivat d'una resolució de l'esmentada Demarcació de Costes del 18 de març de 2010, tal com apareix en els folis 115 a 124 de l'expedient. Acord que no constava impugnat i que, a més, d'haver-ho estat li pertocaria al Tribunal que no al Jutjat en aplicació del que es preveu a l'article 10.1.m) de la Llei 29/1998, de 13 de juliol.

La sentència apel lada assenyalava aleshores:

'En conclusión estableciendo el artículo 57 de la entonces vigente entonces vigente la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común (hoy artículo 39 de la Ley 39/2015, de 1 de octubre, del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas) que los actos de las Administraciones Públicas sujetos al Derecho Administrativo se presumirán válidos y producirán efectos desde la fecha en que se dicten, no constando no que la resolución de la Demarcación de costas en las Islas Baleares que obra de fecha 18 de marzo de 2010, haya sido anulada no puede sino desestimarse el recurso contencioso-administrativo pues como la propia parte reconoce dicho el mismo resulta vinculante para el del Ayuntamiento de Palma de Mallorca, excediendo su naturaleza de informe o propuesta como califica la parte tratándose de un verdadero acto administrativo, para cuyo conocimiento este Juzgado carece de competencia objetiva'.

SEGON.- La part apel lant insisteix en què, en el cas, devien haver estat demandades, de forma conjunta, la Demarcació de Costes i l'Ajuntament de Palma, la qual cosa és correcta, tal com explicarem a continuació.

El recurs contenciós administratiu es va aixecar contra un acord de la Junta de Govern de l'Ajuntament. Dins l'expedient administratiu hi ha constància fefaent que l'Administració General de l'Estat, fou emplaçada - degudament notificada - als efectes de la seva possible compareixença. Compareixença que no es va produir.

A resultes del referit plantejament podem significar i/o destacar que sent les mateixes parts les litigants, si més no, però, pel cànon de l'any 2012, nosaltres, el Tribunal, a resultes de resoldre una interlocutòria apel lada que havia estat dictada pel Jutjat Contenciós núm. 1, vàrem assenyalar a la sentència núm. 21 de 28 de gener de 2015, el següent:

'La parte apelante insiste en dos puntos: 1º) que el acto administrativo recurrido sólo es uno, en concreto el acuerdo del Ayuntamiento de Palma de fecha 24 de abril de 2012 por el que se fija el canon a pagar en la cantidad de 412.955,04 € (y posterior acto del mismo Ayuntamiento que desestima el recurso de reposición), y 2º) que en la medida en que para la fijación del canon en la cantidad discutida, es determinante el informe de la Demarcación de Costas en Illes Balears en base al cual se fija el canon, debe figurar como codemandada la Administración General del Estado'.

La resposta, operada en 2n fonament de dret, fou:

'Dentro del proceso contencioso-administrativo debe distinguirse entre la actividad administrativa impugnada, y los sujetos demandados.

El recurso contencioso-administrativo se dirige contra un acto o disposición de una administración y, en el caso que nos ocupa, el recurrente ya ha precisado que, tal y como se indicó en el escrito de interposición del recurso, no hay otro acto administrativo impugnado que el acuerdo del Ayuntamiento de Palma que se fija el canon a pagar en la cantidad de 412.955,04 €.

Si no se recurre acto alguno de la Demarcación de Costas, no puede invocarse el art. 51,c) de la LRJCA para justificar la inadmisibilidad del recurso contra 'la Demarcación de Costas', porque el recurso no lo es contra una administración, sino contra un acto administrativo. El art. 51.c) LRJCA fija como causa de inadmisibilidad 'haberse interpuesto el recurso contra actividad no susceptible de impugnación', precepto que no puede invocarse en el caso porque ningún recurso se ha interpuesto contra acto de la Demarcación de Costas.

Solo se ha interpuesto recurso contra un acto del Ayuntamiento y el recurso es perfectamente admisible contra el mismo. No se ha interpuesto recurso contra acto alguno de la Demarcación de Costas, por lo que no puede invocarse el art. 51,c) para inadmitir frente a ésta un recurso que no se ha interpuesto. No hay nada que inadmitir frente al Estado.

Cuestión completamente distinta es si la Administración General del Estado debe ser emplazada y figurar, si comparece y se persona, como parte demandada. En este punto el art. 21 de la LRJCA es claro en el sentido de que 'se considera parte demandada': a) la administración pública autora de la actuación impugnada (en nuestro caso el Ayuntamiento de Palma), pero también b) 'las personas o entidades cuyos derechos o intereses legítimos pudieran quedar afectados por la estimación de las pretensiones del demandante'.

Pues bien, la Demarcación de Costas que emitió un informe (fol 9 del expte. Admvo) sobre los criterios de cálculo del canon por ocupación del dominio público marítimo terrestre con instalaciones de temporada en playa de Palma, sin duda, pudiera quedar afectada por la resolución judicial que ha de poner fin al recurso y que deberá pronunciarse sobre si es o no correcto el cálculo del canon efectuado por el Ayuntamiento de Palma. Está afectada porque esta resolución judicial condicionará el importe del canon a percibir finalmente por la administración estatal e inevitablemente deberá pronunciarse sobre si eran o no correctos aquellos parámetros sobre los que informó la Demarcación de Costas. Por esta razón, y en aplicación del art. 49,1º LRJCA el Ayuntamiento debió emplazar a la Demarcación de Costas 'para que pueda personarse como demandada' y si no lo hiciera el Ayuntamiento, deberá requerir para que se efectúe el mismo ( art. 49,3º LRJCA).

No efectuados los emplazamientos, en la demanda se advierte dicha deficiencia, ante lo cual lo procedente no era acordar que 'no ha lugar al emplazamiento de la Administración General' como se hace en el auto apelado, sino antes al contrario, suspender el curso del proceso y emplazar a la citada Administración General del Estado para que pueda personarse como parte demandada en el plazo de 9 días. Única forma bajo la cual la LRJCA/98 permite personación de interesados, al haberse suprimido la figura del 'coadyuvante' de la ley jurisdiccional anterior.

No se puede condicionar el emplazamiento a la Administración General del Estado a que previamente se impugne un acto administrativo de ésta, porque ya hemos visto que conforme el art. 21 LRJCA, la autora del acto no es la única que puede figurar como demandada. Además, no consta en el expediente administrativo acto alguno de la AGE susceptible de impugnación, porque no lo es el informe sin fecha del folio 9, y se ignora qué otro acto de la administración estatal supuestamente notificado a la parte recurrente podría haber sido impugnado por ésta.

Por lo que hasta ahora se conoce, no hay otro acuerdo que fije definitivamente el importe del canon discutido, que el aquí impugnado. Si, como parece, el Ayuntamiento fijó el importe del canon en base a lo que la Demarcación de Costas le informó, ésta debe ser emplazada para, si a su derecho conviene, personarse como codemandada y defender su criterio'.

Aquí i ara no és dóna el cas de forma idèntica en tant l'Administració General de l'Estat - Demarcació de Costes - fou degudament notificada dins el si de l'expedient administratiu tal com hem explicat abans.

Tal com resulta de la fonamentació anterior i del que també diguérem a la sentència núm. 747 de 12 de novembre de 2013, rotlle 196/13, el procediment és bifàsic.

En qualsevol cas, fos com fos, és evident que la revisió jurisdiccional per part del Jutjat es podia expandir a la d'altre acord anterior dictat per una Administració diferent. Per tant cal rebutjar l'argument principal de l'apel lada que ho és la de discernir si havia que haver recorregut l'acord de la Demarcació de Costes de 18 de març de 2010 o era possible fer- ho, tan sols, i com així ha succeït, sobre el posterior del 12 de maig següent de l'Ajuntament intentant arrossegar l'anterior. El procediment és bifàsic. L'Administració General de l'Estat podia ser codemandada i emplaçada. No ha comparegut, tal com també va succeir en el contenciós 279 de 2012 del Jutjat Contenciós núm. 1 dels de Palma, després que nosaltres dictéssim dues sentències, les abans referides, sobre qüestions transversals, doncs, sobre el fons, una vegada emplaçada aquella i no compareguda, el Jutjat es va pronunciar i ningú, ni tan sols l'Ajuntament demandat, va aixecar recurs d'apel lació aquietant-se a la sentència que es va dictar el dia 1 de setembre de 2016.

Com a colofó o corol lari cal dir que l'apel lant pretén que donem resposta a sí es possible, conforme a la clàusula 8.3 del plec de condicions de 1997, recórrer contra el cànon fixat. La resposta és positiva.

TERCER.- No acceptem l'al legat transversal de l'apel lada en tant, segons ella, es fa palès que ens trobem en presència d'una reiteració argumental en l'apel lació de tot allò que es va dir ja a la demanda i que no es surt al pas del fil argumentador de la sentència apel lada. No ho acceptem, en la mesura, clar està, que el que resulta en el cas és que la sentència no va donar resposta al fons, limitant-se a assenyalar que no es tenia competència per resoldre. Argument que no acceptem pel que hem dit abans i que suposa que ara, nosaltres si, en plenitud de jurisdicció, puguem pronunciar-nos.

Si que cal recordar, en canvi, que la demandada ens ha fet unes al legacions, en resposta a la demanda i després en el tràmit d'oposició a l'apel lació, molt genèriques i succintes. Fins i tot admetent els fets i sense interessar la recepció del litigi a prova. Prova practicada, tota, a instància de l'actora.

Veiem, doncs, que l'al ludida clàusula 8.3 del plec, assenyala:

'La quantitat a satisfer per la concessionària en concepte de cànon anual, ja inclou en tot cas, la suma que l'Ajuntament ha d'abonar a la Demarcació de Costes, per la qual cosa, el cànon anual mai podrà ser inferior al que l'Ajuntament ha d'ingressar a n'aquesta'.

Ha afirmat en tot moment la postulació de l'Ajuntament que tan sols ha repercutit a l'empresa concessionària l'import de la taxa per ocupació de l'espai públic sense percebre, a canvi, cap tipus de quantitat en concepte de gestió i assumint, a més a més, les obligacions de caràcter públic com a vigilància i neteja sense retribució.

Com ha significat la sentència de 31 de març de 2014 dictada per la Secció Setena de la Sala Contenciosa Administrativa de l'Audiència Nacional:

'La facultad de la Administración de revisar el canon anual de ocupación de las concesiones administrativas vigentes a la promulgación de la Ley 22/1988, de Costas , deriva del mandato de la propia Ley y de su Reglamento (Disposición Transitoria 14ª). El canon se revisará periódicamente en la medida en que aumente o disminuya el valor de los sumandos que sirvieron para determinar su base de liquidación'.

A la pètita de la demanda, en sol licitud que ara reitera, la part actora va interessar:

'A) Se declare contrario a Derecho y, por tanto, nulo el acuerdo de la Junta de Govern del Ayuntamiento de Palma de 12.5.2010, en cuanto fija la cuantía del canon a ingresar por los derechos de aprovechamiento de las instalaciones de temporada en la Playa de Palma para 2010 en la cantidad de 331.530,23 euros (apartado 2º y 3º del acuerdo)

B) Se ordene a las Administraciones demandadas la fijación de un nuevo canon que sea ajustado al ordenamiento jurídico, tanto para el ejercicio de 2010 como para los ejercicios futuros, en los términos siguientes:

calculando el beneficio neto anual de la empresa adjudicataria de acuerdo con el Punto Segundo.Uno.1.a de la OM de 30 de octubre de 1992;,

excluyendo el IVA de la tarifa de los elementos del computo del beneficio estimado;

sustituyendo el parámetro de superficie utilizado por la Demarcación de Costas para cada tipo de elementos (por ejemplo: 3.5 m2 por hamaca) por el del espacio real y efectivamente ocupado por cada elemento;

sustituyendo la cifra del valor del metro cuadrado que utiliza la Administración para fijar el canon (145,48 /m2) por otra que sea conforme a Derecho, basada en la de terrenos colindantes que tengan un aprovechamiento similar a los usos que se desarrollan mediante los elementos de temporad;

sustituyendo la cifra del valor del terreno utilizado por la Demarcación de Costas (509,18 € en total en el caso de cada hamaca) por el que resulte de la aplicación de coeficientes de ponderación temporal según el grado de utilización de los elementos.

C) Se ordene a la Administración el reintegro de las cantidades indebidamente percibidas por ella en concepto de canon de 2010, cantidades que fueron ingresadas en su momento por mi representada'.

En la contemplació de la citada petició hem de respondre a les dues preguntes principals que se'ns formulen; a saber, quin sia el procediment de fixació del cànon pels elements de temporada i el procediment d'atorgament de les autoritzacions, de tal volta que el seu resultant ens porti a la seva aplicació o no al cas i si, ho és en sentit afirmatiu, veure quina és la influència de les condicions del contracte entre l'Ajuntament de Palma i la recurrent Mar de Mallorca SA.

Els criteris venen definits a l'article 84 de la Llei de Costes, i en el qual es desenvolupa, de forma detallada, en el punt 3, com s'ha de determinar la quantia. Abans diu:

'1.- Toda ocupación o aprovechamiento del dominio público marítimo-terrestre en virtud de una concesión o autorización, cualquiera que fuere la Administración otorgante, devengará el correspondiente canon en favor de la Administración del Estado, sin perjuicio de los que sean exigibles por aquella.

2,- Están obligados al pago del canon, en la cuantía y condiciones que se determinan en esta Ley, los titulares de las concesiones y autorizaciones antes mencionadas'.

Donat que la concessió ho era de l'any 2010 aleshores el procediment pel qual es regulava era el del Reglament aprovat pel Reial decret 1471/1989 d'1 de desembre. D'ell s'ha de mencionar l'article 111 - ara seria el 113 del Reial decret 876/2014, de 10 d'octubre -; en especial els seus 1res 7 punts, obviant la cita literal de la resta per innecessària.

'1. Las autorizaciones cuyo objeto sea la explotación de servicios de temporada en las playas, que sólo requieran instalaciones desmontables, serán otorgadas a los Ayuntamientos que lo soliciten, en la forma que se determina en los apartados siguientes y con sujeción a las condiciones que se establezcan en las normas generales y específicas correspondientes.

2. En ningún caso el otorgamiento de estas autorizaciones podrá desnaturalizar el principio del uso público de las playas ( artículo 53 de la Ley de Costas).

3. Durante el primer mes de cada año, el Servicio Periférico de Costas del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo se dirigirá a los Ayuntamientos costeros de su ámbito territorial, fijándose un plazo, que no superará los dos meses, para que soliciten, con carácter preferente, las autorizaciones para la explotación de los servicios de temporada.

4. Los Ayuntamientos interesados en la explotación de los referidos servicios, deberán presentar la solicitud de la correspondiente autorización, directamente en el Servicio Periférico de Costas o a través de la Comunidad Autónoma, dentro del plazo establecido anteriormente, acompañada de la propuesta de delimitación de zonas a ocupar por aquéllos, de los planos de las instalaciones y servicios cuya definición así lo requiera y del estudio económico- financiero.

5. Otorgada la autorización por el Servicio Periférico de Costas, los Ayuntamientos, previo abono del canon de ocupación correspondiente, podrán proceder a su explotación, por sí o por terceros.

6. En caso de explotación por terceros, el Servicio Periférico de Costas incluirá, entre las cláusulas de la autorización, la obligación del Ayuntamiento de exigirles la constitución de un depósito previo a disposición de aquél en la Caja General de Depósitos, para responder de los gastos de la ejecución subsidiaria del levantamiento de las instalaciones si las mismas no se levantan, en el plazo que se fije por dicho Servicio.

El Ayuntamiento comunicará al Servicio Periférico de Costas la relación nominal de los terceros encargados de la explotación, previamente al inicio de la misma.

7. Una vez terminada su instalación, el Ayuntamiento requerirá del Servicio Periférico de Costas la práctica de su reconocimiento, a fin de comprobar su coincidencia con la autorización otorgada'.

S'ha de destacar, i pel que fa al 6è punt 2n paràgraf, que el Reial decret 367/2010, de 26 de març, anterior a què es dictés la resolució administrativa recorreguda, ja que la seva entrada en vigor fou immediata a la publicació en el BOE del dia següent, va afegir, després de 'al inicio de la misma',

'Los ayuntamientos garantizarán que en los correspondientes procedimientos de otorgamiento de la explotación se respeten los principios de publicidad, imparcialidad, transparencia y concurrencia competitiva'.

Arribem, dons, a l'igual que ja ho diguérem a l'anterior fonamentació, a la conclusió de que ens trobem en presència d'un procediment bifàsic. L'autorització del Servei Perifèric de Costes es comunica directament a l'Ajuntament en un acte que té la consideració d'interadministratiu, no hi ha possibilitat de notificació a tercers - raonament que suposa la resposta a l'argument emprat per l'Ajuntament en relació a què li pertocava a la mercantil recórrer directament a Costes i de la qual cosa no en tenia coneixement o a la de la sentència apel lada on s'afirma, erròniament, que no es podia analitzar la resolució administrativa dimanant d'aquella per mancança de competència, i beneïa així, sense més consideracions ni anàlisi de la prova practicada a les actuacions, la resolució municipal impugnada -.

QUART.- Hem de respondre també a sí la clàusula 8.3 del plec, transcrita a l'anterior i que tornem a ressenyar, en tant en ella es diu que: 'La quantitat a satisfer per la concessionària en concepte de cànon anual, ja inclou en tot cas, la suma que l'Ajuntament ha d'abonar a la Demarcació de Costes, per la qual cosa, el cànon anual mai podrà ser inferior al que l'Ajuntament ha d'ingressar a n'aquesta', suposa una salvaguarda - tal com ha remarcat la sentència d'instància apel lada - de la quantitat fixada inicialment per la Demarcació de Costes de 331.530,23 €. i que figura, tal qual, al foli 117 de l'expedient administratiu amb un quadre detallat folis abans.

Dons bé, arribats aquí, i com a continuació de la cita efectuada a l'anterior de l'article 84 la Llei de Costes en relació al cànon, no hem d'obviar el que es preveia a l'Ordre ministerial d'Obres Públiques i Transports de 30 d'octubre de 1992, vigent en el cas, i en especial quan en el punt segon referit a la determinació de la quantia del cànon i en el que és pròpiament l'ocupació de terrenys del domini públic terrestre, assenyala, a la lletra a) referida a la base de liquidació:

'Estará constituida por el valor del terreno ocupado, que se determinará por equiparación al mayor de los tres valores siguientes, aplicables a los terrenos contiguos a sus zonas de servidumbre que tengan un aprovechamiento similar a los usos que se propongan para el dominio público solicitado: El valor catastral, el comprobado por la Administración a efectos de cualquier tributo, o el precio, contraprestación o valor de adquisición declarados por los sujetos pasivos.

El valor resultante será incrementado con el importe medio estimado de los beneficios netos anuales, antes de impuestos, que sea previsible obtener en la utilización del dominio público durante el período concesional.

La estimación de dichos beneficios se realizará teniendo en cuenta los estudios económicos que facilite el solicitante de la concesión o autorización, así como las informaciones que pueda recabar y las valoraciones que pueda efectuar la Administración otorgante, directamente o por comparación con otras concesiones existentes. En ningún caso esta estimación será inferior al 20 por 100 del importe de la inversión a realizar por el solicitante.

b) Cuantía del canon: Será el 8 por 100 de la base de liquidación determinada con arreglo a lo establecido en la letra anterior.

El canon se revisará periódicamente en la medida en que aumente o disminuya el valor de los sumandos que sirvieron para determinar su base de liquidación'.

En conseqüència, per un costat, terrenys amb un aprofitament similar i, per altre, amb una estimació de beneficis que es durà a terme conforme als estudis econòmics que faciliti el sol licitant de la concessió.

D'aquí que com a primera conclusió, en la contemplació de la prova practicada a les actuacions, no sia la d'afirmar, com fa el recurrent apel lant, que el valor del metre quadrat de sòl utilitzat per Demarcació de Costas (145,48 /m2) es basa en una aplicació incorrecta del que es disposa a la citada Ordre del Ministeri d'Obres Públiques i Transports de 30 d'octubre de 1992 en la mesura que s'ha aplicat el valor cadastral dels terrenys contigus al domini públic, pertanyents a les zones de servitud del domini públic marítim-terrestre, ocupats per edificacions de primera línia de la Platja de Palma i, en conseqüència, no posseeixen un aprofitament similar als usos que es proposen per al domini públic ocupat objecte del cànon referit. La documental aportada a les actuacions ha estat insuficient per avalar aquesta tesi.

És evident que no es pot comparar l'aprofitament de qui explota hotels, bars i similars amb l'aprofitament que pot obtenir-se de l'explotació d'una platja i, més concretament, del benefici que s'obté del lloguer de les hamaques que es troben en aquesta platja. Ara bé, malgrat l'anterior afirmació, no acceptem que manqui motivació en aquest concret punt i no ve, ni molt menys acreditada, tan sols dita l'afirmació, en paraules de la recurrent, que en supòsits similars la Demarcació de Costes ha aplicat un coeficient de ponderació temporal per tal d'efectuar el càlcul del valors dels terrenys ja que el lloguer dels elements de la platja, hamaques, para-sols, etc. no es dur a terme durant tot l'any, sinó que ho és de temporada.

Per altra banda, si més no els tècnics municipals varen proposar a la Demarcació de Costes el de multiplicar la tarifa neta de l'hamaca, 4,186 € per 90 dies i aquesta última va entendre que ho era per 125 dies, després l'economista municipal a l'informe que apareix als folis 138 i 139 de l'expedient va acceptar els proposats per Costes. No ho entenem, en qualsevol cas com a descabellada la consideració de 125 dies per part de Costes que no de 90 dies, ja que és més adequada a la realitat i, sobre tal afirmació, no cal una motivació detallada i exhaustiva si es pren en compte el lloc i la duració de la temporada estival a Mallorca.

CINQUÈ.- És evident que no és suficient la prova interessada per la part actora al voltant a sí, a altres municipis de Mallorca, la Demarcació de Costes introduïa factors de correcció sobre la superfície afectada o ocupada temporalment per tal de minvar o compensar la desigual ocupació d'un dies amb uns altres o, també, un factor de ponderació temporal segons el grau d'utilització dels elements de temporada, ja que el que ens importa és la possible desigualtat de tracte, d'existir, al municipi de Palma i a les platges que l'envolten.

En qualsevol cas, i en relació a l'al ludida prova, documentals expedides per la Demarcació de Costes en Illes Balears, es va assenyalar que les tarifes de cobrament deriven del que es preveu a l'Ordre de 30 d'octubre de 1992 i que per al càlcul de la base de liquidació es pren en compte l'import medi estimat dels beneficis nets anuals abans dels imposts.

L'Administració va reconèixer que a la platja de Calvià, per les seves característiques, i, en concret, des de l'any 2006 s'agafaven 180 dies - o sigui 6 mesos - d'ocupació per al càlcul del valor ocupat - més que a altres indrets -. Es va especificar, també, que a determinades platges on encara no s'havien actualitzat i degut a l'existència de grans increments de valors cadastrals a l'hora d'aplicar el càlcul de la base de liquidació la superfície real es prenia diferent. Com a superfície real mitjana, en platja per hamaques, era la de 5 m2. Variava a Andratx, 3 m2; a la platja de Magalluf (Calvià), 3 m2,;a Cala Marsal, a Cala Serena i a Cala Ferrera (Felanitx), 3 m2,; a Sant Llorens des Cardassar 4,5 m2 ; a Alcúdia entre 1,08 i 1,5 m2 i a la platja de Palma; aquí, en concret, 3,6 m2 , mentre que a la resta del municipi de Palma, 4 m2.

Doncs bé, de forma profusa i força detallada, als folis 62, 63 i 64 de l'expedient apareix l'informe de la Demarcació de Costes fixant com es computa el cànon i el qual resulta, amb més un quadre per a millor claredat al foli 65.

Després de la cita normativa d'aplicació al cas l'informe descendeix al cas de la platja de Palma i com i de quina manera s'han fet els càlculs. Ho fa des d'una doble perspectiva, a saber, el valor dels terrenys ocupats i els beneficis estimats. Respecte a la primera part es fa ressò del valor cadastral proporcionat pel municipi que ho era de 314,82 €/m2. Valor que es multiplica pels metres quadrats ocupats per les hamaques, els para-sols, els velomars, etc., ocupació que varia en funció, clar està, de l'element que es tracti. Valors que, a continuació, són multiplicats pel número d'elements de cada categoria. Per altra banda, en el que són beneficis estimats, el càlcul va operar en la consideració que cadascun dels al ludits elements s'ocupava una vegada al dia durant un període de 125 dies i d'aquest producte, un benefici d'un 20%. El 8% del valor resultant és el cànon total.

Malgrat això, la part actora tan sols ha qüestionat el cànon des d'una perspectiva exclusivament dialèctica. Ni va aportar un informe pericial de part ni va interessar, tampoc, una pericial judicial contradictòria; es va limitar a interessar les documentals a què abans ens hem referit i que no eren suficients per descavalcar l'encert de l'informe i la resolució que li donava suport.

Afirmació, en conseqüència, que suposa la desestimació de l'apel lació de la part actora. No obstant, quedi clar, que la confirmació de la sentència apel lada no ho és pel que en ella s'afirma; tot el contrari. No s'accepta cap dels arguments en ella utilitzats. El Tribunal ha entrat directament en el fons del debat la qual cosa fou rebutjada pel Jutjat.

SISÈ.- Conforme amb l'article 139 de la Llei Jurisdiccional s'hauria de fer expressa imposició de costes processals a la part apel lant. Ara bé, aquest no va rebre resposta al seu al legat de fons a la instància i en la mesura, a més, que hi ha dubtes de dret en la formulació del debat no es fa imposició de les referides a n'aquesta alçada.

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs d'apel lació contra la sentència número 61 de 27 de març de 2017 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma en el si de les seves actuacions 108/2010 tramitades pel procediment ordinari.

SEGON.- Es desestima el contenciós; l'actuació administrativa impugnada fou conforme amb l'ordenament jurídic.

TERCER.- No es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional.

Contra la present, i conforme a la modificació operada per la Llei Orgànica 7/2015, de 21 de juliol, en quant afecta a la Secció 3era del Capítol III del Títol IV integrada pels articles

86 a 93 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència amb la forma prevista als citats articles i amb més prenent-se en compte l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.