Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 567/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 5, Rec 763/2016 de 29 de Junio de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIÓS ADMINISTRATIVA

SECCIÓ CINQUENA

Rotlle d'apel lació núm. 763/2016

SENTÈNCIA Núm. 567/2018

Il lms. Srs.:

President

Sr. Alberto Andrés Pereira

Magistrats

Sr. José Manuel de Soler Bigas

Sr. Francisco Sospedra Navas

Sra. Ana Rubira Moreno

Sr. Eduard Paricio Rallo

A la ciutat de Barcelona, 29 de juny de 2018

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (secció cinquena)ha pronunciat la següent sentència en el recurs d'apel lació núm. 763/2016, interposat per l'Ajuntament de Corbera de Llobregat, representat per la procuradora Sra. Carmen Fuentes Millán i dirigit pel lletrat Sr. Josep Solé Canal, essent part apel lada la Delegación del Gobierno a Catalunya, representada per l'Advocat de l'Estat.

Ha estat ponent el magistrat Il lm. Sr. Eduard Paricio Rallo, que expressa el parer de la Sala.

Antecedentes

PRIMER.-Al recurs contenciós administratiu núm. 11/2013, seguit davant el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 9 de Barcelona, es va dictar en data 14 de setembre de 2016 sentència mitjançant la qual es va estimar el recurs interposat per la Delegación del Gobierno a Catalunya i es va declarar nul l'acord adoptat pel ple de l'Ajuntament de Corbera del Llobregat en data 2 d'octubre de 2012.

SEGON.-La representació de l'Ajuntament demandat va interposar recurs d'apel lació en data 14 d'octubre de 2016, tot demanant l'anul lació de la sentència apel lada i s'inadmeti o es desestimi el recurs inicialment presentat per l'actora, amb imposició de les costes processals a la mateixa.

Hom fonamenta el recurs en els següents motius: A/ Que l'ordre d'impugnació dictada per la Delegació del Govern amb la que actua l'Advocacia de l'Estat és nul la en la mida que ultrapassa l'ordre de la Direcció del Servei Jurídic de l'Estat, doncs aquesta es refereix a la impugnació dels actes anàlegs al que va dictar l'Ajuntament de Celrà, mentre que en aquest cas no estem davant un acte anàleg atès que en l'acte impugnat no s'inclou cap declaració sinó meres peticions a tercers; i B/ Que l'acord impugnat no és un acte jurídic sinó una mera declaració sobre un assumpte d'interès general, declaració emparada per la llibertat dels membres del ple per efectuar declaracions i pel dret de petició.

TERCER.-El recurs va ser traslladat a la representació de l'Advocat de l'Estat, que s'hi van oposar tot demanant la confirmació íntegra de la sentència impugnada.

Un cop es van aixecar les actuacions a aquesta Sala, es va formar el corresponent rotlle d'apel lació, es va designar magistrat ponent i, atès que no es va demanar la recepció a prova en aquesta alçada ni la celebració de vista, es va assenyalar data per a la votació i resolució del recurs.

Fundamentos

PRIMER.-La Delegación del Gobierno va impugnar en el procés d'instància l'acord adoptat pel ple de l'Ajuntament de Corbera del Llobregat en data 2 d'octubre de 2012.

L'esmentat acord inclou els següents pronunciaments:

La declaració del municipi de Corbera del Llobregat com a territori català lliure.

La declaració de provisionalitat de la legislació d'abast espanyol mentre que el Parlament de Catalunya no dicti la legislació legalment aplicable.

Diverses peticions al Parlament de Catalunya, com ara que sotmeti a votació la declaració unilateral de sobirania nacional de Catalunya, que consideri la necessitat d'emprendre accions per a la creació de registres civils, mercantils i de la propietat, la creació d'una hisenda pròpia i un banc nacional, una administració fiscal i de justícia de Catalunya, l'anunci a la comunitat internacional del procés d'independència i l'obertura de negociacions amb l'Estat espanyol; per tal que adopti les mesures corresponents a la transició fins a la constitució de l'estat català, com ara determinar que els banderes oficials siguin la local i la senyera, i que es deixin sense aplicació les normes i jurisprudència que limitin l'ús del català, entre altres.

L'adhesió a l'Assemblea Nacional Catalana en les diferents accions i estratègies que realitzi.

Una apel lació a l'esperit de tota Europa per tal que s'imposi una resolució democràtica dels conflictes i s'avanci en els ideals de la pau, el treball, la llibertat, l'amistat i la germanor.

El Jutjat d'instància va dictar sentència mitjançant la qual va estimar el recurs. Argumenta en aquest sentit la sentència que l'autonomia local no comporta una situació de sobirania; que les actuacions municipals s'han de constrenyir a les matèries en les que el municipi te atribuïdes competències o, si mes no, que estiguin vinculades als interessos locals, que no és el cas; que han de respectar el principi d'objectivitat, de forma que l'Ajuntament no pot actuar com a portaveu o llera d'expressió de reivindicacions vinculades a una determinada ideologia, essent així que el contingut de l'acord impugnat vulnera els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola .

Com s'ha avançat, la representació de l'Ajuntament de Corbera del Llobregat formula recurs d'apel lació, recurs que fonamenta en un primer argument en el sentit que l'ordre d'impugnació dictada per la Delegació del Govern amb la que actua l'Advocacia de l'Estat és nul la en la mida que ultrapassa l'ordre de la Direcció del Servei Jurídic de l'Estat, doncs aquesta es refereix a la impugnació dels actes anàlegs al que va dictar l'Ajuntament de Celrà, mentre que en aquest cas no estem davant un acte anàleg atès que en l'acte impugnat no s'inclou cap declaració sinó meres peticions a tercers.

Cal desestimar ja d'entrada aquest motiu de recurs en la mida que consta que l'Advocat de l'Estat va aportar amb l'escrit d'interposició del recurs una autorització del Subdirector General dels Serveis Contenciosos, del Servei Jurídic de l'Estat, autoritzant la interposició d'un recurs jurisdiccional contra un acord adoptat per l'Ajuntament de Celrà de contingut pràcticament idèntic al que ens ocupa, autorització que s'estén als que puguin dictar altres Ajuntaments de Catalunya d'anàleg contingut, com sense dubte és el cas.

Correspon, en conseqüència, desestimar aquest motiu de recurs.

SEGON.-Pel que fa al fons l'Ajuntament demandat fonamenta el recurs en el fet que l'acord impugnat no és un acte jurídic sinó una mera declaració sobre un assumpte d'interès general, declaració emparada per la llibertat dels membres del ple per efectuar declaracions i pel dret de petició.

La qüestió ha estat abordada per aquesta Sala en diverses ocasions ja. Ens hem de referir en aquest sentit a allò argumentat en la sentència de 17 de març de 2017, recurs d'apel lació núm. 283/2014 , que donem per reproduït en aquest recurs:

'SEGON.- No es planteja en aquest recurs el fet que el contingut substantiu de la moció impugnada i el sentit de les manifestacions que s'hi contenen son objectivament i indudablement contràries a l'ordenament jurídic, específicament per col lisió amb els articles 1.2 i 2 de la Constitució . Aquesta és una obvietat que no discuteix l'Administració demandada. Allò que planteja la representació municipal no és l'adequació substantiva de l'acord a l'ordenament, sinó el dret de l'Ajuntament a efectuar les manifestacions en qüestió i a formular peticions, sense que aquestes manifestacions puguin ser objecte de control jurisdiccional.

Cal partir de la base que la mera subscripció d'un enunciat inconstitucional no és un fet que per sí sol permeti una fiscalització judicial. En aquest sentit s'ha expressat el Tribunal Constitucional en la sentència núm. 42/14 . El control jurisdiccional serà possible en la mida que l'acord desbordi l'àmbit estrictament polític per desplegar efectes jurídics.

Així doncs, el debat d'aquest procés queda centrat en la possibilitat de control jurisdiccional de l'acord impugnat atès el seu perfil peculiar.

Certament la resolució que ens ocupa te una base genuïnament política. Ara bé, això no exclou necessàriament la possibilitat d'impugnació judicial. L'actual Llei jurisdiccional ha superat la idea de l'acte polític com acte immune i tan sols exclou parcialment els actes del Govern de l'Estat i dels Governs autonòmics.

El cas és que l' article 1 de la Llei jurisdiccional determina que el recurs es pot interposar contra l'actuació de l'Administració pública sotmesa al dret administratiu. El problema està precisament en determinar quan un acte es regeix pel dret administratiu, si mes no en allò que afecta al seu contingut substantiu que és el que ací es planteja.

En aquest context, la qüestió sobre la llibertat d'expressió no és determinant. En efecte, si el resultat d'aquesta llibertat és un acte amb conseqüències jurídiques, serà possible el control jurisdiccional i, un cop obert el procés, caldrà estar la legalitat substantiva d'allò manifestat. Si, pel contrari, es tracta d'una manifestació que es mou exclusivament en un plànol polític o ideològic, sense efectes jurídics, el control jurisdiccional no serà possible, sense necessitat de mes consideracions.

Per tant, la llibertat d'expressió no és una dada rellevant en aquest cas.

Tampoc no és determinant la qüestió sobre la competència municipal. En un principi cal admetre la facultat de l'Ajuntament per formular declaracions institucionals que expressin el sentir majoritari de la col lectivitat. Si aquestes declaracions es mouen només en un plànol metajurídic, no es pot concloure que excedeixin de les competències pròpies o que afectin competències alienes. Per contra, si l'acord te conseqüències jurídiques, la seva il legalitat per col lisió amb la Constitució i amb l'ordenament jurídic és patent per raó del seu contingut i no per motius competencials.

Per la mateixa raó cal descartar la qüestió sobre el principi d'objectivitat. Aquest és un principi predicable de l'Administració municipal, no necessàriament de l'acció de govern, almenys quan aquesta es manifesta en àmbits de discrecionalitat. Uns àmbits en els que el govern municipal respon a la voluntat de la majoria d'acord amb el principi democràtic. El cas és que, si estem davant una declaració institucional de contingut merament polític, cal reconèixer un àmbit de discrecionalitat i, per tant, de subjectivitat democràtica. Pel contrari, si estem davant una acte de repercussions jurídiques, la discrecionalitat queda limitada per l'imperatiu de respecte a la Llei i a l'ordenament d'acord amb la declaració general de l' article 103 CE .

TERCER.- Així doncs, la qüestió es limita a determinar si la resolució impugnada té naturalesa jurídica o desplega efectes en dret. La jurisprudència ha al ludit en aquest sentit a la presència del que ha nomenat elements judicialment assequibles en l'acte o en la legislació a la que aquest es sotmet ( Tribunal Suprem, sentència de 4 d'abril de 1997 ).

Aquesta qüestió s'ha plantejat tradicionalment pel que fa a acords municipals que es limiten a formular una declaració institucional o una manifestació de caràcter general. En aquest sentit, la jurisprudència ha exclòs del control, jurisdiccional decisions com ara un acord municipal d'adhesió a una associació d'electes ( Tribunal Suprem, sentència de 23 d'abril de 2004, recurs núm. 10444/03 ) o decisions relacionades amb la concessió d'honors i distincions ( Tribunal Superior de Justícia de Madrid, sentència núm. 858/12, recurs núm. 938/2010 ).

En sentit contrari, la jurisprudència més primerenca va sotmetre a control jurisdiccional manifestacions institucionals de perfil semblant al que ens ocupa, com ara les declaracions de municipi desnuclearitzat ( Tribunal Suprem, sentència de 3 de febrer de 1988 , RJ 1988/688; i sentència de 24 de març de 1999, recurs núm. 4374/93 ).

Com s'ha dit, el paràmetre utilitzat per la nostra jurisprudència a l'hora de delimitar el control jurisdiccional ha estat l'eventual naturalesa jurídica de l'acte; qüestió vinculada alhora a aspectes com ara el fet que la resolució desplegui conseqüències jurídiques o tingui força vinculant per a tercers ( Tribunal Suprem, sentència de 9 de febrer de 2004, recurs núm. 6363/01 ) o que desplegui efectes pràctics ( STS de 23 d'abril de 2004 , abans esmentada).

Aquest mateix Tribunal va abordar en el seu moment una declaració similar a la que ens ocupa -una declaració de sobirania fiscal-, concloent que no era un acte susceptible de recurs jurisdiccional en tractar-se d'una declaració de voluntat la finalitat immediata de la qual no era engendrar o destruir una relació de dret (TSJC, Sala contenciosa administrativa, secció 1ª, sentència núm. 569/2014, recurs núm. 73/14).

Ara bé, en aquesta matèria s'ha produït una novetat important com és el pronunciament del Tribunal Constitucional a partir de la sentència núm. 42/2014 , sobre la 'Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya', que és una declaració d'un perfil similar a la que ens ocupa. L'esmentada sentència fixa els següents paràmetres:

- La declaració constitueix un acte acabat i definitiu, no un mer acte de tràmit.

- Es tracta d'un acte polític adoptat per un poder públic, encara que també te naturalesa jurídica.

- Tot i així la impugnació només serà viable si, a més, la declaració té la capacitat de produir efectes jurídics, encara que sigui de forma indiciària. El Tribunal remarca en aquest sentit que 'El simple enunciado de una proposición contraria a la Constitución, en efecto, no constituye objeto de enjuiciamiento por este Tribunal'.

- No es pot considerar que es produeixin aquests efectes jurídics respecte els ciutadans en general, doncs la declaració és en aquest sentit una mera exhortació als mateixos.

- La declaració tampoc té eficàcia com a acte d'impuls de l'acció del Govern.

- Ara be, considera el Tribunal que la declaració del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà es podria entendre com un reconeixement d'atribucions inherents a la sobirania pels qui hagin de materialitzar el procés. Unes atribucions superiors a les pròpies d'una comunitat autònoma.

- En segon lloc, es constata que la resolució inclou una declaració de naturalesa assertiva com ara l'acord d'endegar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir, declaració que no te únicament naturalesa política doncs es tradueix en accions concretes.

- En aquest context, hom declara inconstitucional el fet que la declaració identifiqui un subjecte sobirà diferent del poble espanyol en el seu conjunt. Una declaració aquesta que no és susceptible d'interpretació conforme.

- Pel que fa al dret a decidir, es considera que la declaració no exclou necessàriament la canalització d'aquest dret per vies constitucionals.

- Finalment, el Tribunal recorda que son legitimes les concepcions que tinguin per objectiu la modificació de l'ordre constitucional, però cal que es canalitzin per sistemes que no vulnerin els principis democràtics ni la Constitució en el seu conjunt; això és, cal que es canalitzin dins les vies de reforma que preveu la mateixa Constitució.

Doncs bé, d'acord amb l'anterior plantejament, cal considerar com actes subjectes a control jurisdiccional els acords o aspectes de la decisió impugnada formulats materialment com una resolució jurídica, això és, els acords que tenen un contingut assertiu i inclouen una declaració formal que es projecta en l'estatus jurídic de les institucions o les persones.

Un control jurisdiccional que, com s'ha avançat, no por tenir altre resultat que la declaració de nul litat atès el seu contingut substantiu resulta òbviament inconstitucional.

No canvia les coses el perfil simbòlic que puguin tenir els acords en qüestió. Allò rellevant als efectes que ens ocupen és que han estat adoptats amb una forma de mandat jurídic de manera que correspon la seva anul lació encara que sigui per una raó de seguretat jurídica.

En aquesta situació es troba l'acord relatiu a la declaració del municipi com a territori català lliure i sobirà, la declaració sobre la vigència provisional de la normativa i la jurisprudència d'ús actual o la declaració dels veïns com a moralment lliures de la lleialtat a la corona borbònica i als seus símbols.

En canvi, no es pot entendre que les peticions o exhortacions que inclou la resolució impugnada estiguin en el mateix cas. Cal considerar que una petició no desplega ordinàriament efectes més enllà de la comunicació al seu destinatari, que en tot cas no queda vinculat per la mateixa. Per tant, el seu perfil no sobrepassa l'àmbit polític. Cal estar en aquest sentit a la doctrina de la sentència del Tribunal Constitucional núm. 42/2014 pel que fa a l'exclusió del control judicial.'

Alhora, en sentència núm. 541/18, de 27 de juny -apel lació núm.122/2015-, aquesta Sala i secció ha afegit el següent:

'Ahora bien, en este ámbito del denominado 'proceso soberanista', se han sucedido varios pronunciamientos por parte del Tribunal Constitucional, el primero en la STC núm. 42/2014, sobre la 'Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Cataluña', de 23 de enero de 2013 , que, como es sabido, es la declaración del Parlament concatenada a numerosas declaraciones municipales de perfil similar a la aquí impugnada que se vinieron sucediendo en el año 2012.

Dicha sentencia fija los siguientes parámetros: (i) La declaración constituye un acto acabado y definitivo, no un mero acto de trámite; (ii) Se trata de un acto político adoptado por un poder público, aunque también tiene naturaleza jurídica; (iii) Aún así la impugnación sólo será viable si, además, la declaración tiene la capacidad de producir efectos jurídicos, aunque sea de forma indiciaria. El Tribunal señala en este sentido que 'El simple enunciado de una proposición contraria a la Constitución, en efecto, no constituye objeto de enjuiciamiento por este Tribunal'; (iv) No se puede considerar que se produzcan estos efectos jurídicos respecto a los ciudadanos en general, pues la declaración es en este sentido una mera exhortación a los mismos; (v) La declaración tampoco tiene eficacia como acto de impulso de la acción del Gobierno; (vi) Ahora bien, considera el Tribunal que la declaración del pueblo de Cataluña como sujeto político y jurídico soberano podría entenderse como un reconocimiento de atribuciones inherentes a la soberanía a quienes hayan de materializar el proceso. Unas atribuciones superiores a las propias de una comunidad autónoma.

En la citada STC 42/2014 se declara la inconstitucionalidad de la declaración de naturaleza asertiva como es el acuerdo de iniciar el proceso para hacer efectivo el ejercicio del derecho a decidir, declaración que no tiene únicamente naturaleza política pues se traduce en acciones concretas. En este contexto, se declara inconstitucional la declaración en cuanto identifica un sujeto soberano distinto del pueblo español en su conjunto. Una declaración ésta que no es susceptible de interpretación conforme. No obstante, en cuanto al derecho a decidir, se considera que la declaración no excluye necesariamente la canalización de este derecho por vías constitucionales.

Finalmente, el Tribunal recuerda que son legítimas las concepciones que tengan por objetivo la modificación del orden constitucional, pero es necesario que las mismas se canalicen por sistemas que no vulneren los principios democráticos ni la Constitución en su conjunto; esto es, que deben canalizarse por las vías de reforma que prevé la misma Constitución.

Esta doctrina se precisa en la posterior STC 259/2015, de 2 de diciembre de 2015, que declaró la inconstitucionalidad y nulidad de la resolución 1/XI del Parlamento de Cataluña , adoptada el 9 de noviembre de 2015 'sobre el inicio del proceso político en Cataluña como consecuencia de los resultados electorales del 27 de septiembre de 2015' y su anexo. En dicha sentencia, en relación a la Cámara autonómica, el Tribunal expresa que: 'no puede erigirse en fuente de legitimidad jurídica y política, hasta arrogarse la potestad de vulnerar el orden constitucional que sustenta su propia autoridad. Obrando de ese modo, el Parlamento de Cataluña socavaría su propio fundamento constitucional y estatutario ( arts. 1 y 2.4 EAC, antes citados), al sustraerse de toda vinculación a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico, e infringiría las bases del Estado de Derecho y la norma que declara la sujeción de todos a la Constitución ( arts. 1.1 y 9.1 CE ). Este Tribunal dijo ya en la STC 103/2008 que el respeto a los procedimientos de reforma constitucional es inexcusable, de modo que 'tratar de sortear, eludir o simplemente prescindir de esos procedimientos sería intentar una inaceptable vía de hecho (incompatible con el Estado social y democrático de Derecho que se proclama en el art. 1.1 CE ) para reformar la Constitución al margen de ella o conseguir su ineficacia práctica' (FJ 4). Esto es lo recogido en realidad en la resolución 1/XI, cuya apariencia de juridicidad -por provenir de un poder sin duda legítimo en origen- debe ser cancelada mediante la declaración de inconstitucionalidad que aquí se decide.

CUARTO.- De acuerdo a la expresada doctrina constitucional, debemos considerar, en primer lugar, como actos sujetos a control jurisdiccional los acuerdos o aspectos de la decisión impugnada formulados materialmente como una resolución jurídica, esto es, los aspectos que tienen un contenido asertivo e incluyen una declaración formal que se pretende proyectar en el estatus jurídico de las instituciones o las personas, así como aquellos otros aspectos que infringen gravemente el propio fundamento constitucional, estatutario y legal que sustenta la propia autoridad del Ayuntamiento, donde se insta a la actuación de otras instituciones para instaurar la independencia por la vía de hecho, al margen de todo procedimiento.

En este último extremo, debe indicarse que, además de las declaraciones de contenido sustantivo, la resolución impugnada incluye, bajo la apariencia formal de una petición, acuerdos de naturaleza instrumental y complementaria respecto del aserto principal -declaración municipal de soberanía-, y que tienen vocación aplicativa en tanto que impulsan la adopción de medidas unilaterales por parte del Parlament de Cataluña con ruptura del orden constitucional, con eficacia diferida al afirmarse la vigencia provisional de la normativa estatal y la exclusiva aplicación de la legislación que emane en lo sucesivo del Parlament. En este sentido, las citadas STC 41/2014 y 259/2015 afirman que cuando se pretende alterar los contenidos constitucionales de manera unilateral y se ignoran de forma deliberada los procedimientos expresamente previstos a tal fin en la Constitución, se abandona la única senda que permite llegar a ese punto, la del Derecho.

Por el contrario, el acuerdo incluye otras peticiones o exhortaciones que no están en el mismo caso, pues se dirigen a las instituciones autonómicas de autogobierno u otras entidades sin instar la utilización de vías de hecho para lograr el objetivo o aspiración política perseguida. Hay que considerar que, ordinariamente, una petición no tiene efectos más allá de la comunicación a su destinatario, que en todo caso no queda vinculado por la misma. Por lo tanto, al no ser susceptible de ningún efecto coercitivo, su perfil no sobrepasa el ámbito político.

En este punto, la STC núm. 42/14 admitió la inclusión de la referencia al 'derecho a decidir de los ciudadanos de Cataluña', mediante una interpretación constitucional, en el sentido que no debe aparecer proclamado como una manifestación de un derecho a la autodeterminación no reconocido en la Constitución, o como una atribución de soberanía no reconocida en ella, sino como una aspiración política a la que solo puede llegarse mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional con respeto a los principios de 'legitimidad democrática', 'pluralismo', y 'legalidad', expresamente proclamados en la Declaración en estrecha relación con el 'derecho a decidir'.

Por tanto, las peticiones o exhortaciones que no instan a la adopción de medidas de alteración del orden constitucional pueden encajar en dicho ámbito de la aspiración política, expresada por la mayoría en el acuerdo plenario.'

TERCER.-D'acord amb l'anterior plantejament, procedeix l'anul lació de l'acord plenari ací impugnat en allò que es refereix a la declaració del municipi com a territori català lliure i sobirà i la declaració de provisionalitat de la legislació d'abast espanyol mentre que el Parlament de Catalunya no dicti la legislació legalment aplicable.

Correspon així mateix declarar la nul litat de les peticions instrumentals dels acords de caràcter assertiu que reclamen a les institucions d'autogovern catalanes mides de ruptura unilateral de l'ordre constitucional al marge de les vies previstes, concretament les que s'esmenten a l'apartat tercer referides a les banderes oficials, la inaplicació de les normes, sentències i resolucions que limitin l'ús del català, que els cossos policials i militars efectuïn comunicació prèvia relativa a la realització de llurs funcions i la declaració el dia 12 d'octubre com a laborable.

Correspon en canvi desestimar el recurs respecte els restants pronunciaments de l'acord impugnat en la mida que no comporten necessàriament la ruptura de l'ordre constitucional i encaixen en un àmbit d'aspiracions polítiques que no és susceptible de control en no tenir capacitat de produir efectes jurídics.

QUART-No s'aprecien les circumstàncies determinants de les costes processals.

ATESOSels fonaments esmentats,

Fallo

Primer.- Estimar parcialmentel recurs d'apel lació interposat per la representació de l'Ajuntament de Corbera de Llobregat, revocar parcialment la sentència apel lada i limitar l'anul lació de l'acord impugnat a allò que es refereix a la declaració del municipi de Corbera com a territori català lliure, la declaració de provisionalitat de la legislació d'abast espanyol mentre que el Parlament de Catalunya no dicti la legislació legalment aplicable, i l'apartat tercer de la seva part dispositiva, tot desestimant el recurs pel que fa als restants pronunciaments.

Segon.-No efectuar pronunciament sobre les costes causades.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts fent saber que contra aquesta es pot interposar, si s'escau, recurs de cassació, que s'haurà de preparar davant d'aquesta Secció en el termini de 30 dies des de la seva notificació, d'acord amb l' art. 89.1 LJCA en la redacció donada per la LO 7/2015, en relació amb allò previst a l' art. 86 i següents de la LJCA .

Porteu-ne testimoniatge a les actuacions principals.

Així, per aquesta nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-El dia d'avui i en audiència pública, l'Il lm. Sr. Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència anterior. En dono fe.