Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 759/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 5, Rec 403/2015 de 09 de Octubre de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA

SECCIÓ CINQUENA

Recurs núm. 403/2015

SENTÈNCIA Núm. 759/2018

Il lms. Srs.:

President

Sr. Alberto Andrés Pereira

Magistrats

Sr. José Manuel de Soler Bigas

Sr. Francisco Sospedra Navas

Sra. Ana Rubira Moreno

Sr. Eduard Paricio Rallo

Barcelona, 9 d'octubre de 2018

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, secció cinquena, ha pronunciat la següent sentència en el recurs contenciós administratiu núm. 403/2015, interposat per Avialsa T-35 SLU, representat pel procurador Sr. Esther Ribote Cantos i dirigida pel lletrat Sr. Horst Antonio Hörldel Frau, contra el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya, representat pel Lletrat de la Generalitat.

Ha estat ponent el magistrat Il lm. Sr. Eduard Paricio Rallo, que expressa el parer de la Sala.

Antecedentes

PRIMER.-En data 9 de novembre de 2015 la representació de Avialsa T-35 SLU va presentar en la secretaria d'aquesta Sala escrit d'interposició del present recurs, adreçat contra la desestimació presumpta per silenci administratiu de la reclamació del pagament d'interessos de demora formulada el 19 de maig de 2015 al Departament d'Interior per un import de 170.044,24 euros més altrees 3.630 euros en concepte d'indemnització per les despeses de cobrament suportades.

SEGON.-En data 4 d'abril de 2016 la part actora va presentar escrit de demanda mitjançant el qual va demanar sentència que condemni a l'Administració a abonar-li la quantitat de 170.828,88 euros en concepte d'interessos moratoris, mes l'interès legal comptat des de la data d'interposició del recurs jurisdiccional, i alhora la quantitat de 3.630 euros en concepte d'indemnització de despeses de cobrament, amb imposició de costes a l'Administració.

La recurrent fonamenta el recurs en els següents motius: A/ Que entre els mesos de gener de 2011 y desembre de 2014 va subscriure un total de sis contractes, alguns dels mateixos prorrogats, corresponent al lloguer d'helicòpters i aeronaus de l'empresa recurrent i el manteniment d'helicòpters de l'Administració, essent així que els pagaments es van retardar tot generant els interessos que es reclamen, interessos calculats d'acord amb el que disposa la Llei 3/04; i B/ Que igualment te dret a una indemnització corresponent a les despeses de cobrament suportades, incloent-hi els honoraris d'advocat, així com l'anatocisme.

TERCER.-Per la seva part, la representació de l'Administració demandada va formular contestació a la demanda en què, d'acord amb els fets i fonaments al legats, va demanar la desestimació d'aquest recurs o, subsidiàriament, que es limiti el dret de l'actora a la quantitat reconeguda per l'Administració.

QUART.-Mitjançant resolució de data 29 de desembre de 2016 es va fixar la quantia d'aquest procés en 14.458'29 euros. Acte seguit, es va admetre i practicar la prova proposada per l'actora i la demandada amb el resultat que consta als actes. Posteriorment, les parts van formular conclusions tot ratificant llurs respectives pretensions.

Finalment, es va assenyalar dia i hora per a la votació i resolució, diligència que va tenir lloc en la data fixada.

Fundamentos

PRIMER.-L'objecte d'aquest recurs queda referit a la desestimació presumpta de la reclamació d'abonament dels interessos de demora presentada per l'actora en data 19 de maig de 2015, així com la compensació de les despeses de cobrament suportades.

Hom al lega en aquest sentit que, entre els mesos de gener de 2011 y desembre de 2014, va subscriure un total de sis contractes corresponents al lloguer d'helicòpters i aeronaus de l'empresa recurrent i el manteniment d'helicòpters de l'Administració, essent així que els pagaments es van retardar tot generant els interessos que es reclamen. Uns interessos que calcula d'acord amb el que disposa la Llei 3/04.

L'administració demandada no nega la realitat de les relacions contractuals que l'actora descriu ni el pagament tardà de les factures. Ara bé, considera que no és correcta la quantitat de 170.828,88 euros que reclama, sinó que correspondria un total de 160.000,59 euros, tot aportant en aquest sentit un certificació emesa per la cap del Servei de gestió econòmica del Departament d'Interior.

Ambdós liquidacions manifesten les següents diferències:

El dies a quo calculat per l'actor és el de la data de la factura amb el període de carència de 40 dies en el cas de les factures de 2012 i 30 dies en les expedides posteriorment, mentre que l'Administració pren en consideració la data de conformació de la factura, amb la mateixa carència.

El diesad quemque considera l'actora és la data en la que va rebre la transferència en el seu compte corrent, mentre que l'Administració pren en consideració la data de l'ordre de pagament.

La factura núm. 13028 per import de 216.408,72 euros va ser objecte de retenció a petició de l'actora als efectes d'operar com a finança del contracte d'acord amb allò que preveu la clàusula 6ª del contracte de data 31 de gener de 2013, essent retornada un cop executat del contracte.

Diverses factures es van fer efectives mitjançant el fons de liquiditat autonòmica.

Doncs be, en allò que es refereix al dia inicial del termini de còmput dels interessos, l'actora considera que tant l' article 200.4 de la Llei 30/07 com l' article 216.4 del Reial Decret legislatiu 3/11 en la seva redacció anterior a la modificació introduïda mitjançant Reial Decret Llei 4/13 situen el punt inicial del còmput del termini per pagar en la data d'expedició de la factura, de forma que només correspon prendre en consideració la data de presentació de la factura davant l'Administració a partir de l'entrada en vigor d'aquesta darrera norma.

Tant l' article 200.4 de la Llei 30/07 com l' article 216.4 del Reial Decret legislatiu 3/11 disposen en aquest sentit el següent:'La Administración tendrá la obligación de abonar el precio dentro de los treinta días siguientes a la fecha de la expedición de las certificaciones de obras o de los correspondientes documentos que acrediten la realización total o parcial del contrato'. Cal fer notar que l'inici del còmput del termini de carència no queda establert en la data d'expedició de la factura, ni tan sols en la data de presentació de la mateixa a l'Administració, sinó en la data d'expedició del document que acrediti la realització total o parcial del contracte. Un plantejament aquest que incorpora la verificació que ha de fer l'Administració pel que fa a la correcta prestació del servei o lliurament dels béns per part del contractista en els termes de l' article 205 de la Llei 30/07 i l' article 222 del Reial Decret legislatiu 3/11 , verificació per la que l'òrgan de contractació disposa del termini d'un mes d'acord amb aquests darrers preceptes.

Cal remarcar en aquest sentit que poc sentit tindria constituir en mora a l'Administració pel fet que el contractista retardi la presentació de la factura ja emesa, sense que aquella hagi tingut l'oportunitat de conèixer-la i verificar-la.

Així doncs, cal estar a les dates d'inici del còmput de verificació, primer, i pagament, desprès, que determina l'Administració en el seu còmput alternatiu sempre que respecti els terminis de carència d'un mes per verificar la factura i 30 o 40 dies, segons l'exercici, per fer efectiu el pagament. Un termini aquest darrer que cal comptar des de la data de verificació de la factura o de la finalització del termini per efectuar-la.

Pel que fa aldies ad quem, considera l'Administració que cal estar a la data en que l'Administració comunica l'ordre de pagament a l'entitat bancària o servei de pagament que correspongui. L'actora entén que cal prendre en consideració les dates en les que va rebre efectivament les transferències bancàries d'acord amb les acreditacions expedides pel banc i aportades amb l'escrit d'interposició d'aquest recurs.

Cal estar a aquesta darrera interpretació d'acord amb la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en declarar que 'el art. 3,1 c) apdo. ii) Directiva 2000/35 debe interpretarse en el sentido de que exige, a fin de que un pago mediante transferencia bancaria evite o cancele el devengo de intereses de demora, que la cantidad adeudada se consigne en la cuenta del deudor en la fecha de expiración del plazo convenido' ( TJUE, sentència de 3 d'abril de 2008, recurs núm. C-306/2006 ). En el mateix sentit s'ha pronunciat aquesta Sala i secció en sentència de 16 de juny de 2004, recurs núm. 229/2001 .

SEGON.-Cal desestimar el recurs en allò que es refereix a les dos objeccions restants que oposa l'Administració.

A l'informe que s'adjunta amb la contestació a la demanda es posa de relleu que la factura nº 13028 per import de 216.408'72 euros va ser objecte de retenció a petició de l'actora als efectes d'operar com a finança del contracte d'acord amb allò que preveu la clàusula 6ª del contracte de data 31 de gener de 2013, essent retornada un cop executat del contracte. És aquest un fet que queda acreditat per una certificació expedida per funcionaria pública, fet que no ha estat desacreditat per l'actora a l'escrit de conclusions.

El cas és que si la quantitat operava com a fiança que correspon retenir a l'Administració, no es pot considerar que hi hagi mora, de forma que l'esmentada factura no merita interessos.

Al lega així mateix l'Administració que diverses factures es van fer efectives mitjançant el fins de liquiditat autonòmica. Un fet que tampoc no desmenteix la recurrent i que comporta la renuncia als interessos d'acord amb allò que disposa el Reial Decret Llei 4/2012.

TERCER.-Planteja l'actora que igualment te dret a una indemnització corresponent a les despeses de cobrament suportades, incloent-hi els honoraris d'advocat, així com l'anatocisme.

Pel que fa a la indemnització per les despeses de pagament l'actora reclama la quantitat de 3.630 euros que justifica mitjançant la factura expedida per 'Höderl Abogados SLP' en data 14 de maig de 2015.

Certament, tant la Directiva de referència com la Llei 3/2004 preveuen el rescabalament dels costos de cobrament en el següents termes: '1. Quan el deutor incorri en mora, el creditor tindrà dret a cobrar del deutor una quantitat fixa de 40 euros, que s'afegirà en tot cas i sense necessitat de petició expressa al deute principal. A més, el creditor tindrà dret a reclamar al deutor una indemnització per tots els costos de cobrament degudament acreditats que hagi sofert a causa de la mora d'aquest i que superin la quantitat indicada en el paràgraf anterior. 2. El deutor no estarà obligat a pagar la indemnització establerta a l'apartat anterior quan no sigui responsable del retard en el pagament.'.

Doncs be, en el cas que ens ocupa no es pot considerar que s'hagi acreditat la despesa reclamada en la mida que no consta l'abonament efectiu de l'esmentada minuta, raó per la que cal estar per aquest concepte a la quantitat de 40 euros esmentada amb caràcter general en el precepte reproduït.

QUART.-Respecte els interessos dels interessos, la jurisprudència ha vingut admetent l'aplicació de l' article 1109 del Codi Civil , tot i que condicionant la seva procedència al fet que els interessos fossin líquids i determinats en el moment de plantejar el recurs jurisdiccional. Ara bé, l'exigència de liquidesa com a requeriment indispensable per al meritament d'interessos ha estat matisat tant per la jurisprudència civil ( STS de 5 de març del 1992 ) com la jurisprudència contenciós administrativa. En aquest sentit, la sentencia de la Sala contenciós administrativa del Tribunal Suprem de 22 de setembre del 1997 ha establert que 'el tradicional principio de 'in iliquidis non fit mora' exige un adecuado replanteamiento en sus efectos, mitigando la rigidez y automatismo de su aplicación indiscriminada a todos aquellos supuestos de no coincidencia de la cantidad que se demanda con la que otorga la sentencia, en cuanto que esta no viene a constituir un derecho que se impone a los litigantes, sino a declarar unos derechos que asisten al acreedor y que solo se concretan en su extensión cuantitativa'. L'esmentada sentencia, que ha estat acollida ja d'antuvi per la jurisprudència d' aquesta Sala (Secció 5ª, sentències nº 564/97 i nº 988/97 , entre altres moltes), posa èmfasi en el fet que en definitiva els interessos responen a la restitució integral del creditor, i en el fet que el dany per depreciació del diner i per no haver pogut disposar del mateix durant el termini de la mora existeix igualment encara que el deute no estès liquidat de forma indiscutible des d'un principi. En aquest sentit, la sentència de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de 6 de juliol de 2001 (rec. 8004/1995 ) admet la procedència dels interessos dels interessos respecte a la quantitat que no és objecte de discussió en la reclamació judicial:'sólo será de apreciar la no concurrencia de la inexcusable liquidez cuando haya existido una efectiva contradicción sobre el importe de la deuda principal, de manera que haya sido necesaria una verdadera tarea de enjuiciamiento, por parte del órgano jurisdiccional, para fijar el importe de la deuda susceptible de generar intereses.'

Doncs bé, en el present cas l'Administració ha plantejat una oposició versemblant fins el punt de ser acollida en diversos aspectes amb la consegüent correcció significativa de la quantitat reclamada, de forma que cal desestimar la pretensió referida a l'anatocisme.

CINQUÈ.-No s'aprecien les circumstàncies determinants de la imposició de les costes processals.

Atesos els fonaments esmentats,

Fallo

Primer.-Estimar parcialmentel recurs presentat per Avialsa T-35 SLU contra la desestimació presumpta per silenci administratiu de la reclamació del pagament d'interessos de demora formulada el 19 de maig de 2015 al Departament d'Interior, tot reconeixent-li el seu dret a percebre la quantitat meritada en concepte d'interessos com a conseqüència del retard en el pagament de les factures corresponents als contractes subscrits amb el Departament d'Interior d'acord amb les dates d'inici i final de còmput establerts al fonament de dret primer, excloent en tot cas els interessos meritats per la factura nº 13028 el pagament de la qual va ser compensat en qualitat de garantia contractual i excloent també els interessos meritats per les factures que van ser objecte de cobrament mitjançant el pla de pagament a proveïdors, i reconèixer també el dret a percebre la quantitat de 40 euros en concepte d'indemnització per despeses de cobrament, tot desestimant el recurs en la resta.

Segon.-No efectuar pronunciament sobre les costes processals.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts tot fent saber que, contra la mateixa, es pot interposar si s'escau recurs de cassació; recurs que caldrà preparar davant d'aquesta secció en el termini de trenta dies comptat des de la seva notificació d'acord amb allò que disposa l' article 89.1 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa en la redacció efectuada per la Llei orgànica 7/15, en relació al que preveuen els articles 86 i següents de la mateixa Llei.

Porteu-ne testimoniatge a les actuacions principals.

Així, per aquesta nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-El dia d'avui i en audiència pública, l'Il lm. Sr. Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència anterior. En dono fe.