Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 841/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Contencioso, Sección 3, Rec 102/2017 de 03 de Octubre de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

SALA DEL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU

SECCIÓ 3ª

Recurs d'apel lació núm. 102/2017

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 15 de Barcelona

Procediment ordinari núm. 337/2015

Apel lant: IL LM. AJUNTAMENT DE TERRASSA

Representant de l'apel lant: SRA. CRISTINA CORNET SALAMERO, Procuradora

Apel lada: SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA, S.A

Representant de l'apel lada: SR. FRANCISCO JOSÉ ABAJO ABRIL, Procurador

S E N T È N C I A núm. 841

Magistrats/ades:

IL LM. SR. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS, President

ILMA. SRA. ISABEL HERNÁNDEZ PASCUAL

IL LM. SR. HÉCTOR GARCÍA MORAGO

Barcelona, 3 d'octubre de 2018

LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (SECCIÓ 3ª), en nom de S.M el Rei i de conformitat amb allò que disposa l' art 117.1 de la Constitució, ha pronunciat la SENTÈNCIA que segueix, a les actuacions del recurs d'apel lació núm. 102/2017, promogut, com a apel lant, per L' IL LM. AJUNTAMENT DE TERRASSA -representat per la Procuradora SRA. CRISTINA CORNET SALAMERO i assistit pel Lletrat SR. EMILI PANZUELA MONTERO-, essent l'apel lada la SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA, S.A -representada pel Procurador SR. FRANCISCO JOSÉ ABAJO ABRIL i assistida per la Lletrada SRA. ROSA VIDAL MONFERRER-.

Ha actuat com a Magistrat ponent l'Il lm. Sr. HÉCTOR GARCÍA MORAGO, el qual expressa el parer de la Sala.

Antecedentes

PRIMER:En el procediment ordinari núm. 337/2015, promogut per la SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA, S.A (SAREB) contra L'IL LM. AJUNTAMENT DE TERRASSA, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 15 de Barcelona dictà la Sentència núm. 6, de 10 de gener de 2017, amb el veredicte que segueix:

'Que debo ESTIMAR y ESTIMO TOTALMENTE el recurso contencioso administrativo interpuesto por la entidad Sociedad de Gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria SA (SAREB) frente a la/s resolución/es referenciada/s en el fundamento de Derecho primero de esta mi resolución, SIN expresa condena en costas, a la parte recurrida, de tal forma que por esta mi Sentencia anulo y dejo sin efecto tal/es resolución/es de la demandada.'

SEGON:Disconforme amb el veredicte, l'Ajuntament demandat deduí apel lació en temps i forma. La mercantil formulà oposició.

TERCER:Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, es va acordar formar-ne aquest rotlle d'apel lació i, un cop verificats els tràmits processals pertinents, s'assenyalà el dia 3 d'octubre de 2018 per tal de votar i decidir, la qual cosa es verificà en aquests mateixos termes.

QUART:En la tramitació d'aquest recurs d'apel lació han estat observades les prescripcions legals de rigor.

Fundamentos

PRIMER:Tal com ja hem expressat, en el procediment ordinari núm. 337/2015, promogut per la SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA, S.A (SAREB) contra L'IL LM. AJUNTAMENT DE TERRASSA, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de Barcelona dictà la Sentència núm. 6, de 10 de gener de 2017, amb el veredicte que segueix:

'Que debo ESTIMAR y ESTIMO TOTALMENTE el recurso contencioso administrativo interpuesto por la entidad Sociedad de Gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria SA (SAREB) frente a la/s resolución/es referenciada/s en el fundamento de Derecho primero de esta mi resolución, SIN expresa condena en costas, a la parte recurrida, de tal forma que por esta mi Sentencia anulo y dejo sin efecto tal/es resolución/es de la demandada.'

L'anterior veredicte obeí a un impugnació que el Jutjat d'instància definí en els termes que segueixen:

'PRIMERO.- El objeto del presente recurso contencioso administrativo consiste en la impugnación de la resolución nº 808/15 de 21-1-15 (f. 67 EA) dictada por la Teniente de Alcalde del Área de Planificación Urbanística y Territorio, en la que desestima en reposición las alegaciones de la actora en relación a la inicial resolución de la demandada nº 8809/14 de 14-10-14 (f. 37 y ss EA) recaída en expediente de gestión urbanística HADI 49/13 relativa a la vivienda titularidad de la actora sita en c/ DIRECCION000 nº NUM000, NUM001 de Terrassa, confirmatoria de la previa resolución de la demandada de f. 19 y ss EA (resolución nº 6714/14), de 15-7-14 (resolución por la que se requería a la actora para que en el plazo máximo de 10 días, procediera a la INMEDIATA ocupación de la vivienda litigiosa, mediante el régimen de uso que considerase, ....con advertencia en caso de incumplimiento del citado requerimiento, se procedería en su caso, a la imposición a la actora de multa/s sancionadoras de hasta 900.000 euros - art 123.1H de la LLei 18/07 por constituir una infracción muy grave-, y de incoación de expediente para declaración del incumplimiento de la función social de la propiedad), expediente HADI aquél aperturado por el Ayuntamiento demandado en fecha 3-5-13 (f.3 EA) inicialmente a la entidad Bankia Habitat SL (y ulteriormente en fecha 15-7-14 a la aquí actora) a los efectos de comprobación de utilización anómala de la vivienda litigiosa antes mencionada.'

SEGON:En aquesta segona instància les parts no han fet més que reproduir el mateix debat que en un nombre considerable d'apel lacions ja resoltes per aquest Tribunal envers sobre el mateix assumpte.

L'Ajuntament demandat ha sostingut la inexistència de caducitat de l'expedient i, pel que fa a la resta, ha posat en relleu que les conclusions a les quals hauria arribat el Jutge d'instància es troben mancades de prova.

Per la seva part, l'apel lada ha donat per reproduïts els al legats del seu escrit de demanda (entre els quals es troba el de la caducitat de l'expedient) i ha sol licitat la desestimació de l'apel lació.

TERCER:Com és de veure, un dels aspectes controvertits ha estat el de la possible caducitat de l'expedient.

Es tracta d'una qüestió d'ordre públic que haurem d'abordar de forma preferent. En aquest sentit, no estarà de més que fem una descripció diacrònica dels esdeveniments:

-1/4/2013: Informe municipal a través del qual la inspecció assenyala que l'immoble és propietat de BANKIA.

-3/5/2013: Resolució municipal adreçada a BANKIA amb el contingut que segueix:

Requerimen d'immediata ocupació de l'immoble

Oferiment de la possibilitat de cedir a l'Ajuntament la gestió de l'immoble, al qual BÀNKIA haurà de respondre en un mes

Advertència sobre la possibilitat que l'Ajuntament decideixi incoar un expedient per tal de declarar l'incompliment, per part de BANKIA, de la funció social de la propietat

Advertència sobre la possibilitat que s'imposin sancions i multes coercitives

-BANKIA rebé la notificació de la Resolució precedent. Notificació, aquesta, que, essent benevolents, haurem de qualificar de 'sui gèneris', perquè a través de la mateixa s'adverteix que si en 10 dies BANKIA no ha formulat al legacions, la Resolució esdevindrà definitiva de forma automàtica, i a partir d'aquell moment serà susceptible dels recursos de rigor.

-1/8/2013: BANKIA informa que la propietat de l'immoble li correspon a SAREB.

-30/9/2013: BANKIA rep un requeriment municipal reclamant l'escriptura de compravenda.

-20/2/2014: Es tramet un ofici a SABER posant-la en antecedent i se li confereix un termini d'audiència de 10 dies.

-15/7/2014: Resolució municipal amb el contingut que segueix:

'S'aprova' el canvi de titularitat de l'immoble

S'acorda iniciar la instrucció a la qual es refereix l'art. 41.3 de la Llei reguladora del dret a l'habitatge

Li és atorgat a SAREB un termini de 10 dies als efectes que segueixen:

-Acreditar si l'immoble es troba ocupat o, en el seu cas, justificar les raons de la manca d'ocupació

-De no concórrer cap raó justificativa, procedir a la immediata ocupació de l'immoble o cedir la seva gestió a l'Ajuntament

-Pel cas de no seguir-se les indicacions precedents, advertir SAREB de l'evetual incoació de sengles expedients per 'utilització anòmala de l'habitatge', per incompliment de la funció social de la propietat, i per tal d'imposar sancions, sens perjudici de la imposició de multes coercitives

-13/8/2014: SAREB rep la notificació de la Resolució precedent sense cap peu de recursos.

-25/8/2014: SAREB formula al legacions de disconformitat per correu administratiu.

-14/10/2014: Resolució municipal amb el contingut que segueix:

Desestimació de les al legacions formulades per SAREB

Ratificació de la Resolució de 15 de juliol de 2014

-13/11/2014: SAREB rep la notificació de la Resolució de 14 d'octubre de 2014, amb la indicació que es tracta d'un acte definitiu, i amb assenyalament de recursos.

-10/12/2014: SAREB dedueix recurs de reposició per correu administratiu.

-31/10/2014: Resolució municipal desestimatòria del recurs de reposició.

-9/2/2015: SAREB rep la notificació de la desestimació de la seva reposició, amb oferiment de recurs contenciós administratiu.

QUART:A la vista del recorregut temporal de les actuacions en seu administrativa, haurem de concloure que ens trobem al davant de l'un expedient derivat de l'exercici de potestats d'intervenció, susceptible -com és obvi- de produir efectes desfavorables o de gravamen pel que fa a SAREB. D'un expedient -això sí- caducat; la qual cosa haurà de portar aparellada la desestimació de l'apel lació.

Podríem situar la incoació -tàcita, si més no- de l'expedient, en paral lel al fet jurídic produït el día 15 de juliol de 2014; i eldies ad quemdel còmput de la caducitat coincidint amb la notificació rebuda per SAREB el 13 de novembre de 2014 [art. 42.3.a) i 44, primer paràgraf, de la Llei bàsica 30/1992, de 26 de novembre -LPA-, vigent en el moment dels fets].

Com és de veure, la tramitació de l'expedient hauria consumit gairebé quatre mesos, ultrapassant-se, doncs, el termini màxim de tres mesos, previst per l' art. 42.3 LPAC pels supòsits (com el nostre) en els quals no hauria estat fixat normativament un termini superior per a la tramitació, resolució i notificació d'un procediment d'intervenció que no era pròpiament sancionador.

Caducitat que harà de portar aparellada la invalidació de l'expedient en el seu conjunt i, com és lògic, l'anul lació de les Resolucions administratives impugnades atès allò que disposava l'art. 44.2 LPA. La qual cosa ens excusarà d'haver d'entrar en altres consideracions, sens perjudici de les observacions que farem seguidament sobre les característiques de l'executòria emprada per l'Ajuntament apel lant.

CINQUÈ:L'expedient que hem analitzat no era una mera peça preparatòria d'altres expedients.

Es tractà d'un expedient (amb la mateixa referència numèrica en tot el seu recorregut) que incorporà (de formasui generis, com analitzarem després) els estadis més característics del procediment administratiu i que desembocà en la imposició d'una obligació de fer a SAREB a través d'un acte final i definitiu; amb una admonició, en paral lel, sobre les conseqüències que podien derivar-se de l'incompliment de la susdita obligació.

Certament, l' art. 41.3 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge estableix que'L'administració competent, si té constància que un habitatge o un edifici d'habitatges s'utilitza d'una manera anòmala o que un immoble està en una situació anòmala, ha d'obrir l'expedient administratiu pertinent per a fer els actes d'instrucció necessaris per a determinar, conèixer i comprovar els fets sobre els quals ha de dictar la resolució.'

Tanmateix, aquest precepte no està dissenyant un expedient de mera investigació. De resultar pertinent a resultes de la instrucció, la norma ens diu que l'Administració competent 'ha de dictar la resolució' (literal). Quina resolució?: la de caràcter definitiu que s'escaigui.

Quant a la possibilitat d'incoar un expedient específic per tal de declarar l'incompliment de la funció social de la propietat, veuren després que les previsions legals que ho preveien, van ser derogades amb efectes de 31 de desembre de 2011 en endavant.

SISÈ:Una altra característica que crida l'atenció en les actuacions municipals que hem examinat, és el constum de concentrar -en unitat d' acte- tràmits de naturalesa i abast diferent (veure, per exemple, l'abast de la Resolució de 15 de juliol de 2014). Tràmits de naturalesa i abast diferent (una mena de totum revolutum), amb la previsió afegida d'una mutació automàtica de l'acte en definitiu. Això últim: de no formular-se al legacions contra l'acte 'provisional' dins d'un termini determinat.

És, aquesta, una operativa que, si més no en seu d'actes administratius amb destinatari específic, podríem qualificar de poc ortodoxa, atès que pot entrar en contradicció amb l'esperit garantista del tràmit d'al legacions amb aquells que ja ostenten la condiciód'interessats. Tràmit sobre el qual no manquen Sentències de les quals es podria inferir que, en bona tècnica, el tràmit com a tal hauria de romandre obert fins que no hauria estat declarada formalment la seva preclusió, per aplicació (sota la vigència de la LPA) de l'art. 76.3 LPA. En aquest sentit, podríem portar a col lació la STS 3ª3ª, núm. 2003, de 18 de desembre de 2017, cassació 1081/2015, així com la Sentència d'11 d'octubre de 2017, dictada per la Secció 4ª de la Sala del Contenciós Administratiu de l'Audiència Nacional en el sí del recurs núm. 429/2015.

Recordem que l'art. 76 LPA establia que:

1. Los trámites que deban ser cumplimentados por los interesados deberán realizarse en el plazo de diez días a partir de la notificación del correspondiente acto, salvo en el caso de que en la norma correspondiente se fije plazo distinto.

2. Cuando en cualquier momento se considere que alguno de los actos de los interesados no reúne los requisitos necesarios, la Administración lo pondrá en conocimiento de su autor, concediéndole un plazo de diez días para cumplimentarlo.

3. A los interesados que no cumplan lo dispuesto en los apartados anteriores, se les podrá declarar decaídos en su derecho al trámite correspondiente; sin embargo, se admitirá la actuación del interesado y producirá sus efectos legales, si se produjera antes o dentro del día que se notifique la resolución en la que se tenga por transcurrido el plazo.

Es tractava de previsions (a hores d'ara reproduïdes per l'art. 73 de la Llei bàsica 39/2015, d'1 d'octubre), que semblarien incompatibles amb la tècnica consistent en considerar automàticament elevats a definitius els actes 'provisionals' que no haurien estat objecte d'al legacions dins d'un termini prèviament acotat. Perquè aquest automatisme (que a hores d'ara les lleis només preveuen per a l'aprovació definitiva de determinades ordenances, un cop conclosa lainformació pública) és susceptible de fer inviable d'arrel la 'possibilitat última' que preveia el punt 3 de l'art. 76 LPAC i que actualment contempla l'art. 73 de la Llei bàsica 39/2015.

Podríem afegir fins i tot que la manca de la notificación d'un acte declarant la preclusió del tràmit, impediria que l'acte 'provisional' deixés de ser-ho en tot allò que la 'provisionalitat' pogués beneficiar l'interessat.

SETÈ:Sens perjudici que la fonamentació del nostre veredicte es sustenti en les consideracions precedents, no estarà de més que posem en coneixement de les parts quina és la doctrina fixada per aquesta Sala i Secció a propòsit de la Llei 18/2007, de 28 de desembre.

En aquest sentit, transcriurem els fonaments jurídics més rellevants de la nostra Sentència núm. 788, de 21 de novembre de 2017 (apel lació núm. 132/2016):

'CUARTO: Para resolver adecuadamente la controversia habrá que analizar detenidamente la norma que constituye el fundamento básico de las actuaciones municipales; a saber: la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge (LDH). Veremos que esta última no habilita a los Ayuntamientos para tomar decisiones del calibre de las invalidadas por el Juzgado de instancia. Cuando menos, no los habilita para su adopción en los términos en que lo habría hecho el ILMO. AYUNTAMIENTO DE TERRASSA en el supuesto que ahora nos ocupa.

Como es lógico, vamos a ceñir nuestro análisis a los preceptos de la LDH que mayor relación pueden tener con las actuaciones municipales controvertidas, sin perjuicio de extendernos a otros susceptibles de arrojar más luz, si cabe.

Empezaremos por el art. 5.3 LDH, que establece lo siguiente (en lo sucesivo las negrillas serán nuestras):

'5.3. Per a garantir el compliment de la funció social de la propietat d'un habitatge o un edifici d'habitatges, les administracions competents en matèria d'habitatge han d'arbitrar les vies positives de foment i concertació a què fa referència el títol III, i poden establir també altres mesures, incloses les de caràcter fiscal, que propiciïn el compliment de la dita funció social i en penalitzin l'incompliment.'

Como es de ver, se trata de un precepto que se refiere exclusivamente a acciones de fomento, concertación e incentivación. Y en la misma línea se sitúan los apartados 1 (éste no dice nada concreto) y 2 del art. 8:

'8.1. Els ens locals, sota el principi d'autonomia per a la gestió de llurs interessos, exerceixen les competències d'habitatge d'acord amb el que estableixen la legislació de règim local, la legislació urbanística i aquesta llei, sens perjudici de la capacitat de subscriure convenis i concertar actuacions amb altres administracions i agents d'iniciativa social i privada que actuen sobre el mercat d'habitatge protegit i lliure.

8.2. A més de les competències de promoció i gestió que els reconeix la legislació de règim local, els ens locals poden concertar polítiques pròpies d'habitatge amb l'Administració de la Generalitat, en el marc dels instruments locals i supralocals de planificació que estableixen aquesta llei i la legislació urbanística, i poden demanar la creació de consorcis o oficines locals d'habitatge per a la gestió conjunta de funcions i serveis vinculats a l'habitatge.'

Mayor relevancia parece presentar, en principio, el art. 40 de la Ley. Veamos qué establecen sus diferentes apartados:

'40.1. Un cop exhaurides les vies de foment i coercitives que estableix aquest títol, en els àmbits qualificats pel Pla territorial sectorial d'habitatge com d'una forta i acreditada demanda residencial, l'administració competent pot acordar l'expropiació forçosa de la propietat per incompliment del deure de conservació i rehabilitació si aquest incompliment comporta un risc per a la seguretat de les persones, sempre que s'hagin garantit, als propietaris que en demostrin la necessitat, els ajuts públics suficients per a fer front al cost del deure de rehabilitació de llur habitatge.'

Se trata, como es de ver, de un apartado que hace referencia expresa a vías 'coercitivas'. Ocurre, sin embargo, que esas vías -como comprobaremos más adelante- fueron derogadas por el art. 161 de la Llei 9/2011, de 29 de desembre, de promoció de l'activitat econòmica.

Por su parte, el art. 41.3 LDH señala que:

'41.3. L'administració competent, si té constància que un habitatge o un edifici d'habitatges s'utilitza d'una manera anòmala o que un immoble està en una situació anòmala, ha d'obrir l'expedient administratiu pertinent per a fer els actes d'instrucció necessaris per a determinar, conèixer i comprovar els fets sobre els quals ha de dictar la resolució.'

Se trata de un enunciado que, ni nos dice cuál será la Administración competente, ni qué tipo de resolución deberá o podrá ser la que se acabe dictando. Dicho, esto, no sin reiterar que las medidas coercitivas que ahora nos interesan -y que podrían haber dotado de pleno contenido al art. 42.1 LHL-, fueron derogadas en diciembre de 2011.

En cuanto al art. 42 LDH, su apartado 1 establece que:

'42.1. La Generalitat, en coordinació amb les administracions locals, ha d'impulsar polítiques de foment per a potenciar la incorporació al mercat, preferentment de lloguer, dels habitatges buits o permanentment desocupats. Amb aquesta finalitat, ha de vetllar per a evitar situacions de desocupació permanent d'habitatges i ha d'aprovar els programes d'inspecció corresponents.'

Se trata de un enunciado dotado de mayor claridad; pero que en cualquier caso atribuye a la Generalitat de Catalunya la función o el cometido de enfrentarse al problema de las viviendas desocupadas. Llama a la Generalitat, eso sí, a coordinarse con las entidades locales; pero a éstas no las hace copartícipes de la misma potestad. Dicho de otra manera: no diseña una atribución compartida o indistinta de la misión pública que el mismo precepto pretende configurar.

Analizaremos, a renglón seguido, los apartados 2 a 7 del mismo precepto legal (art. 42 LDH); a sabiendas de que los apartados 6 y 7 (...) fueron derogados -como ya habíamos advertido- por el art. 161 de la Llei 9/2011, de 29 de desembre, de promoció de l'activitat económica:

'42.2. S'han de donar garanties als propietaris dels habitatges buits o permanentment desocupats sobre el cobrament de les rendes i la reparació de desperfectes.

42.3. S'han d'impulsar polítiques de foment de la rehabilitació dels habitatges que estiguin en mal estat per a ésser llogats, mitjançant subvencions directes als propietaris, oferta de subrogació de l'Administració en l'execució de les obres i suport públic a contractes de masoveria urbana.

42.4. Els habitatges buits o permanentment desocupats es poden cedir a l'Administració pública perquè els gestioni en règim de lloguer. En contrapartida, s'ha de fer un pacte relatiu al cobrament i a les altres condicions de la cessió, dins de programes específicament destinats a aquesta finalitat en els plans d'habitatge.

42.5. L'Administració pot adoptar mesures altres que les que estableixen els apartats de l'1 al 4, entre les quals les de caràcter fiscal, amb els mateixos objectius d'incentivar l'ocupació dels habitatges i penalitzar-ne la desocupació injustificada.

42.6. Un cop posades a disposició dels propietaris totes les mesures de foment que estableixen els apartats anteriors, en els àmbits declarats com a àmbits de demanda residencial forta i acreditada, l'administració pot declarar l'incompliment de la funció social de la propietat i acordar el lloguer forçós de l'habitatge. La declaració de l'incompliment s'ha de fer per mitjà d'un expedient contradictori, d'acord amb el que estableix la normativa de procediment administratiu, en el qual cal detallar les vies de foment específiques que s'hagin posat a disposició de la propietat per a facilitar-li el lloguer de l'habitatge. En l'acord de declaració també s'ha d'advertir que, un cop transcorreguts dos anys des de la notificació de la declaració, si no s'ha corregit la situació de desocupació, per causa imputable a la propietat, l'administració pot expropiar temporalment l'usdefruit de l'habitatge, per un període no superior a cinc anys, per llogar-lo a tercers.

42.7. El procediment d'expropiació temporal de l'usdefruit a què fa referència l'apartat 6 s'ha d'ajustar al que estableixen la legislació urbanística i la legislació d'expropiació forçosa. En la determinació del preu just de l'expropiació s'han de deduir les despeses assumides per l'administració en la gestió i en les eventuals obres de millora executades en l'habitatge. La resolució que posi fi al procediment ha de determinar la manera en què els propietaris poden recuperar l'ús de l'habitatge un cop transcorregut el termini de l'expropiació temporal.

Repárese en que el primer apartado derogado (el 6), nada más empezar ya dejaba muy claro que las medidas de los apartados precedentes del mismo artículo debían ser concebidas como medidas de 'fomento'; y que sólo tras fracasar éstas resultaría posible elevar un grado la intervención administrativa para imponer obligaciones o cargas propiamente dichas. Así las cosas, la derogación del apartado 6 del art. 42 LDH, no hizo sino evidenciar la voluntad legislativa de eliminar unas medidas de tipo coercitivo en du día diseñadas para modificar o para quebrar la renuencia de los propietarios de pisos desocupados; con la virtualidad añadida de ver reflejados sus efectos (los de la citada derogación) en el conjunto de la LDH.

Mas, no acabará aquí nuestro análisis, toda vez que otros preceptos de la LDH contribuirán, de consuno, a justificar con mayor claridad la conclusión alcanzada por este Tribunal.

En el anterior sentido, podremos ver que el art. 113 LDH, en sus apartados 1 y 2 reza así:_

'113.1. L'Administració competent, amb independència de l'acció sancionadora, pot imposar de forma reiterada i consecutiva multes coercitives, fins a un màxim de tres, quan transcorrin els terminis assenyalats per a dur a terme una acció o omissió prèviament requerida.

113.2. Les multes relacionades amb l'incompliment en l'execució d'unes obres es poden imposar amb una periodicitat mínima d'un mes i l'import màxim ha d'ésser del 30% del cost estimat de les obres per a cadascuna d'elles. En altres supòsits, la quantia de cadascuna de les multes no ha de superar el 20% de la multa sancionadora establerta per al tipus d'infracció comesa.'

El apartado 1 se refiere a la 'Administración competente' y ya hemos podido comprobar que, a los efectos del art. 42.1 de la Ley, esa Administración es la de la Generalitat.

Ocurre, además, que conforme al redactado del apartado 2, la multa coercitiva solo se justificará ante una conducta que a su vez pueda ser calificada de infracción administrativa - 'infracció comesa', dice la Ley-. Luego, si la conducta no encaja en ningún tipo infractor (con independencia de que recaiga o no sanción) tampoco cabrá multa coercitiva. Y en nuestro caso, podremos ver que supuestos como el que es objeto del presente recurso, no constituyen infracción administrativa.

En la dirección que acabamos de apuntar, será indispensable que traigamos a colación el art. 123.1 LDH:

'123.1. Són infraccions molt greus en matèria de qualitat del parc immobiliari:

h) Mantenir la desocupació d'un habitatge, després que l'Administració hagi adoptat les mesures establertes pels apartats de l'1 al 5 de l'art. 42.

Como es de ver, para que la infracción se consume, será preciso que previamente la Administración actuante haya establecido medidas de incentivación o de fomento (de incentivación o de fomento de la voluntaria puesta a disposición de terceros de viviendas desocupadas) y que tales medidas hayan fracasado, o hayan sido rechazadas por la propiedad, si se prefiere. Secuencia de hechos que en el supuesto de autos no consta que se haya verificado o producido, razón por la cual no tendremos más remedio que corroborar que no nos hallamos ante un hecho (la persistente desocupación de la vivienda concernida) susceptible de ser calificado como 'infracción administrativa'. Y si las cosas son así, menester será descartar la existencia de un escenario propicio para el dictado de órdenes de obligado cumplimiento bajo amenaza de multa coercitiva.

QUINTO: No se nos escapa el noble propósito que habría animado la actuación del ILMO. AYUNTAMIENTO DE TERRASSA; pero no resulta posible aceptar que sobre los particulares (hoy sobre un Banco; pero mañana sobre cualquiera) puedan imponerse obligaciones o cargas de cierta relevancia en méritos de clausulas ambiguas o difusas, sin una autorización legal precisa e indubitada. Con mayor razón si, tratándose de Entidades locales, caemos en la cuenta de que la atmósfera de la que se nutre la autonomía local, ha sufrido una mutación importante a raíz de la entrada en vigor de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local; hasta el punto de pasarse de una concepción abierta de la noción de 'servicio público local' (son servicios públicos locales cuantos tienden a la consecución de los 'fines' señalados como de la competencia de las entidades locales, según la antigua versión del art. 85.1 de la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases del Régimen Local -LBRL-), a una concepción limitada, menos generosa y estrictamente apegada a las competencias asignadas legalmente y con la debida precisión; sin demasiadas posibilidades, pues, de apelar directamente a 'fines' para basar en éstos un elenco competencial carente de límites asequibles (véase, a modo de ejemplo, el redactado vigente de los art. 25.1, 85.3 y 85.5 LBRL).

Razones, las anteriores que harán que cobre mayor importancia la previsión contenida, tanto en el art. 99 de la ya derogada Ley básica 30/1992, de 26 de noviembre, como en el art. 103 de la vigente Ley básica 39/2015, de 1 de octubre. Previsión conforme a la cual las multas coercitivas solo podrán ser impuestas 'cuando así lo autoricen las leyes'.

Por todo ello, la presente apelación no podrá prosperar, al hallarse huérfanas del sustento legal primordial las actuaciones administrativas impugnadas; incluidas las de orden fiscal, no en vano subordinadas a unas facultades administrativas ejercitadas sin amparo legal adecuado.'

A les consideracions precedents hi podríem afegir una altra; a saber: el fet que la disposició addicional 24a de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge, li atribueixi a l'Agència Catalana de l'Habitatge -i no pas als ens locals- la competència per tal de gestionar el Registre d'habitatges buits i d'habitatges ocupats sense títol habilitant; instrument, aquest, essencial per al desplegament de quasevol acció efectiva relacionada amb l'expressat fenòmen.

VUITÈ:Atès que en el moment de dictar-se els actes administratius impugnats no existia consciència clara de com havia d'interpretarse la Llei 18/2007, no efectuarem cap pronunciament especial en matèria de costes, en mèrits d'allò que disposa la segona regla de l' art. 139.2 LJCA.

Fallo

Per tot allò que ha estat exposat, aquesta Secció 3ª de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya HA DECIDIT:

DESESTIMARel present recurs d'apel lació núm. 102/2017, promogut per L'IL LM. AJUNTAMENT DE TERRASSA amb l'oposició de la SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA, S.A (SAREB) i, conseqüentment, CONFIRMAR, per les raons exposades més amunt, el veredicte de la Sentència núm. 6, de 10 de gener de 2017, dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 15 de Barcelona en el sí del procediment ordinari núm. 337/2015.

Sense costes.

Notifiqui's, i faci's saber a les parts que aquesta Sentència no és ferma.

Contra la mateixa podrà interposar-se recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

Aquest recurs haurà de preparar-se davant d'aquesta la nostra Sala i Secció en un termini màxim de trenta dies hàbils, comptadors des de l'endemà d'haver estat rebuda la notificació corresponent, de conformitat amb l' art. 89 i concordants de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA), modificada per la Llei Orgànica 7/2015, de 21 de juliol.

La preparació del recurs de cassació haurà d'ajustar-se a les previsions de l'expressat art. 89 (punt 2) LJCA i només podrà fonamentar-se en la vulneració del dret estatal o europeu. En qualsevol cas, els seus promotors hauran de tenir present l'Acord de 19 de maig de 2016, del Consell General del Poder Judicial, pel qual es fa públic l'Acord de 20 d'abril de 2016, de la Sala de Govern del Tribunal Suprem, de fixació de regles sobre l'extensió màxima i altres condicions extrínseques dels escrits processals referits al Recurs de Cassació (BOE núm. 162, de 6 de juliol de 2016).

No hi cabrà, en canvi, recurs de cassació davant la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fonamentat en l'eventual vulneració del dret autonòmic, en equiparar-se, en aquest cas, les Sentències dictades per la Sala del Tribunal Superior, a les dictades per la Sala 3ª del Tribunal Suprem en el seu propi àmbit ( Resolucions interlocutòries de 10 de maig de 2017, entre d'altres, dictades per la Secció de Cassació de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en els recursos de cassació autonòmica núm. 3/2017 i 8/2017).

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem. Un cop ferma, adjunteu-ne una certificació literal al rotlle d'apel lació i lliureu-ne testimoni al Jutjat d'origen junt amb les actuacions rebudes; i tot això, als efectes de les diligències d'execució que s'escaiguin.

PUBLICACIÓ.-El dia d'avui i en audiència pública, el Magistrat ponent ha llegit i ha publicat la Sentència anterior. En dono fe.