Sobre les 15:15 hores del dia 19/07/2020 aquesta es va dirigir a l'establiment Multiexpert situat al carrer Francesc Manuel de los Herreros nº 35 de Palma, on va adquirir dos telèfons mòbils per valor de 598 euros.
A les 16.11 hores, la Sra. Asunción anà a la carnisseria COMPAÑEROS HALAL del mateix carrer on va realitzar un pagament per valor de 400 euros.
A les 17.00 hores, al comerç SANJU TELECOMUNICACIONES situat al carrer Torcuato Luca Tena nº 19, la Sra. Asunción va comprar un telèfon marca Samsung 10 per 499 euros.
Finalment, aquesta tractà de fer una extracció de 600 euros a l'entitat Banco Sabadell nº 5762, si bé no aconseguí completar l'operació perquè la targeta va quedar bloquejada.
El total defraudat mitjançant l'ús il·lícit de la targeta de crèdit sostreta va tenir un import de 1.498 euros.
El perjudicat ha renunciat a ser indemnitzat.
No s'ha acreditat de manera fefaent la participació del Sr. Carlos Miguel i el Sr. Teodoro en els fets abans descrits.
PRIMER.- El recursos d'apel·lació interposats per la Sra. Asunción i el Sr. Teodoro es fonamenten, en primer lloc, en un presumpte error en la valoració de la prova per part de la jutgessa a quo que havia provocat una vulneració de la presumpció d'innocència dels acusats, en considerar que la prova practicada al judici oral no va ser suficient per tenir per acreditats els fets pels que s'havia formulat acusació contra els ara apel·lants.
La Sra. Asunción i el Sr. Teodoro varen ser condemnats a la Sentència impugnada per haver-se concertat per usar una targeta de crèdit propietat d'una tercera persona per fer pagaments a varis establiments sense el consentiment del titular de la mateixa.
La prova de càrrec valorada per la jutgessa a quo per argumentar la condemna de l'acusada va ser, especialment, la declaració dels testimonis que deposaren al judici oral i les gravacions de les càmeres de seguretat aportades a la causa.
La presumpció d'innocència és un dret bàsic a tota societat democràtica que es troba promulgat, amb caràcter de fonamental, a l' art. 24 CE. El Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre l'efectivitat de dit article a distintes Sentències com la STC 18/2021 de 15 de febrer, on s'estableix que " El Pleno del tribunal recordó en la STC 185/2014, de 6 de noviembre , FJ 3, que la "doctrina de este tribunal ha reconocido que el derecho a la presunción de inocencia es 'uno de los principios cardinales del Derecho penal contemporáneo, en sus facetas sustantiva y formal' (por todas, SSTC 138/1992, de 13 de octubre , y 133/1995, de 25 de septiembre ) y es consciente de la importancia garantista del derecho a la presunción de inocencia, al que considera quizás 'la principal manifestación constitucional de la especial necesidad de proteger a la persona frente a una reacción estatal sancionadora injustificada' ( SSTC 141/2006, de 8 de mayo, FJ 3 , y 201/2012, de 12 de noviembre , FJ 4). Como regla de tratamiento, la presunción de inocencia impide tener por culpable a quien no ha sido así declarado tras un previo juicio justo (por todas, STC 153/2009, de 25 de junio , FJ 5) y, como regla de juicio en el ámbito de la jurisdicción ordinaria, se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena, a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable (entre muchas, últimamente, STC 78/2013, de 8 de abril , FJ 2). El art. 24.2 CE significa que se presume que los ciudadanos no son autores de hechos o conductas tipificadas como delito y que la prueba de la autoría y la prueba de la concurrencia de los elementos del tipo delictivo, corresponden a quienes, en el correspondiente proceso penal, asumen la condición de parte acusadora ( STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3). Como regla presuntiva supone que 'el acusado llega al juicio como inocente y solo puede salir de él como culpable si su primitiva condición es desvirtuada plenamente a partir de las pruebas aportadas por las acusaciones' ( SSTC 124/2001, de 4 de junio, FJ 9 , y 145/2005 , FJ 5). La presunción de inocencia es, por tanto, una presunción iuris tantum de ausencia de culpabilidad 'que determina la exclusión de la presunción inversa de culpabilidad criminal de cualquier persona durante el desarrollo del proceso, por estimarse que no es culpable hasta que así se declare en sentencia condenatoria' ( STC 107/1983, de 29 de noviembre , FJ 2)".
Destacábamos, asimismo, que la eficacia garantista de la presunción de inocencia se despliega ante el juez y frente al legislador, en tanto que el derecho a ser presumido inocente es un derecho subjetivo público con una "obvia proyección como límite de potestad legislativa y como criterio condicionador de las interpretaciones de las normas vigentes" ( STC 109/1986, de 24 de septiembre , FJ 1). En concreto, "el tribunal ha incluido en la configuración constitucional de este derecho la interdicción de las presunciones de los elementos constitutivos del delito ( SSTC 111/1999, de 14 de junio, FJ 3 ; 87/2001, de 2 de abril, FJ 9 ; 267/2005, de 24 de octubre, FJ 4 , y 92/2006, de 27 de marzo , FJ 2). Con independencia de la modalidad delictiva de que se trate, no es tolerable que alguno de los elementos típicos se presuma en contra del acusado, sea con una presunción iuris tantum, que supone una traslación o inversión de la carga de la prueba irreconciliable con el art. 24.2 CE (ya en STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3), sea con una presunción iuris et de iure, ilícita en el ámbito penal desde la perspectiva constitucional, por cuanto prohíbe la prueba en contrario de lo presumido, con los efectos vulneradores de la presunción de inocencia de descargar de la prueba a quien acusa y de impedir probar la tesis opuesta a quien se defiende" ( STC 185/2014 , FJ 3).
De otro lado, desde la STC 44/1989, de 20 de febrero , FJ 2, hemos distinguido entre el derecho a la presunción de inocencia y el principio in dubio pro reo, situando a este último en el momento de la valoración o apreciación probatoria, de modo que "solo entra en juego cuando existe una duda racional sobre la real concurrencia de los elementos objetivos y subjetivos que integran el tipo penal, aunque se haya practicado una prueba válida" ( STC 16/2000, de 31 de enero , FJ 4). Y mantiene que, "con la perspectiva constitucional, el principio in dubio pro reo, 'en tanto que perteneciente al convencimiento íntimo o subjetivo del órgano judicial', ni está dotado de la protección del recurso de amparo, 'ni puede en modo alguno ser objeto de valoración por este tribunal cuando el órgano judicial no ha albergado duda alguna acerca del carácter incriminatorio de las pruebas practicadas'" (así últimamente, STC 147/2009, de 15 de junio , FJ 2, con cita de las SSTC 63/1993, de 1 de marzo, FJ 4 ; 103/1995, de 3 de julio, FJ 4 ; 16/2000, de 16 de enero, FJ 4 ; 209/2003, de 1 de diciembre, FJ 5 ; 61/2005, de 14 de marzo, FJ 4 , y 137/2005, de 23 de mayo , FJ 3).
No obstante, conforme a nuestra doctrina, la regla de juicio que impone el derecho a la presunción de inocencia es muy clara: "se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable" (entre muchas, las ya citadas SSTC 78/2013, FJ 2 , y 185/2014 , FJ 3). Exige, como presupuesto de una condena penal conforme con el art. 24.2 CE , la certeza sobre la culpabilidad del imputado, entendida como ausencia de duda razonable respecto a la concurrencia de todos aquellos extremos relevantes para la condena. En tal medida, la razonabilidad de las conclusiones del juzgador sobre el resultado de los medios de prueba, justificadas a través de la debida motivación, y su suficiencia para condenar son exigencias entrelazadas del derecho a la presunción de inocencia ( SSTC 268/2000, de 27 de noviembre, FJ 9 , y 78/2013 , FJ 2). La existencia de una duda razonable en términos objetivos (o mejor, intersubjetivos) implica una valoración probatoria deficiente y la ausencia de prueba de cargo suficiente y, en definitiva, la vulneración del derecho a la presunción de inocencia. Así ocurrirá, como hemos repetido, si se presentan por el acusado hipótesis fácticas alternativas razonables frente a la hipótesis acusatoria ( SSTC 81/1998, de 2 de abril, FJ 3 ; 155/2002, de 22 de julio, FJ 7 ; 145/2005, de 6 de junio, FJ 5 , y 12/2011, de 28 de febrero , FJ 10). Sin que, por lo demás, pueda haber diferencia cualitativa desde la perspectiva del art. 24.2 CE entre una absolución resultante de una constatación incontestable de la inocencia del acusado y una absolución fundamentada en la ausencia de pruebas suficientes para enervar la presunción de inocencia -por existir una duda razonable- ( SSTC 8/2017, de 19 de enero, FFJJ 7 y 8; 10/2017, de 30 de enero, FJ 4 ; 85/2019, de 19 de junio , FJ 10, y STEDH de 16 de febrero de 2016 asunto Vlieeland Boddy y Marcelo Lanni c. España , § 40)".
De la doctrina acabada de citar es constata, com no pot ser d'altra manera en un Estat democràtic, que per poder vèncer la presumpció d'innocència és necessari que durant el judici s'hagi practicat una prova de càrrec suficient per imputar, sense cap dubte raonable, la comissió d'un delicte a una persona. A sensu contrari, quan la prova practicada no sigui suficient per arribar a aquesta convicció, la llei imposa al jutge o tribunal l'obligació d'absoldre a l'acusat.
Per poder determinar si la condemna imposada a la Sentència objecte de recurs va ser dictada amb fonament a proves de càrrec aptes per desvirtuar el dret fonamental a la presumpció d'innocència de l'acusat és precís posar en relació els arguments exposats per la jutgessa a quo a la Sentència apel·lada amb la doctrina i la jurisprudència relatives a la matèria objecte de controvèrsia, tot això tenint sempre en compte la funció que aquesta Sala ha de desenvolupar com a òrgan competent per a la resolució de l'apel·lació plantejada per la Sra. Asunción i el Sr. Teodoro.
En quant a la funció revisora d'aquesta Sala, com ja hem posat de manifest en reiterades ocasions, és a l'òrgan a quo a qui correspon realitzar l'anàlisi de la força probatòria de les declaracions realitzades a l'acte del judici. En aquest sentit, en ser el jutge sentenciador davant qui es practica la prova conforme als principis d'oralitat, immediació i publicitat, és a la primera instància on de forma més pura es compleix amb les garanties per a la lliure apreciació de les declaracions de testimonis i víctimes de fets presumptament delictius. Això és així perquè és a l'acte del judici on el jutjador es troba davant els qui en ell deposen, podent en conseqüència apreciar de forma directa la credibilitat de tota declaració acudint a elements tan determinants com actituds, maneres de declarar, mirades, gestos o comportaments d'altres persones presentes. Tota aquesta informació proporciona un context bàsic per a que pugui ser valorada la credibilitat de tota declaració o per a que, en casos de versions contradictòries, es pugui construir el procés d'anàlisi que conclourà amb la determinació de qui diu la veritat i qui no. Per això, donada aquesta situació privilegiada del jutge a quo, en el cas de concurrència de versions contradictòries i incompatibles sobre un mateix fet, correspon a l'òrgan sentenciador, amb fonament als principis sobre la càrrega de la prova aplicables al cas concret, determinar quina és la versió que s'ha de tenir per veraç d'entre les concurrents. D'aquesta manera, en fase d'apel·lació, només pertocarà una revocació dels arguments exposats a la Sentència d'instància quan aquests arribin a conclusions arbitràries, no fonamentades o manifestament absurdes i irracionals.
En aquest mateix sentit, a la STSJIB de 3 de juliol de 2018 es disposa, en un anàlisi general de la funció revisora dels Tribunals d'apel·lació, que " El conocimiento del tribunal de apelación cuando versa sobre la prueba es indirecto, no tiene por objeto la prueba en sí, sino el discurso justificativo sobre la acreditación de los hechos en el que se funda el pronunciamiento condenatorio, revisándolo para verificar si se ha producido o no en él una quiebra del canon de racionabilidad en la conclusión valorativa de la prueba, canon al que se remite el artículo 846 bis c) e) de la Ley de Enjuiciamiento Criminal cuando recoge como motivo de apelación: "Que se hubiera vulnerado el derecho a la presunción de inocencia porque, atendida la prueba practicada en el juicio, carece de toda base razonable la condena impuesta".
Respecte l'abast del recurs d'apel·lació en aquells casos on s'invoca una vulneració del dret a presumpció d'innocència, hem de recordar la postura jurisprudencial sobre aquest àmbit, en el sentit que la funció revisora d'aquest Tribunal queda limitada a tres aspectes, a saber:
1- La comprovació de si el jutjador d'instància va comptar amb suficient prova de càrrec, encara que fos mínima, per dictar una Sentència condemnatòria. Aquest aspecte integra l'afirmació que la càrrega de la prova sobre els fets constitutius de pretensió penal correspon exclusivament a la part acusadora, sense que li sigui exigible a la defensa una prova diabòlica dels fets negatius.
2- La comprovació que tals proves s'han obtingut sense violar els drets fonamentals dels acusats, cosa que les faria invàlides a efectes probatoris. A més, dites proves han d'haver estat incorporades a la causa respectant els principis d'immediació i contradicció, excepte el previst per a supòsits de prova preconstituïda en aquells casos permesos per la Llei.
3- La constatació de la racionalitat de les declaracions i conclusions assolides pel jutge a quo.
SEGON.- En el present cas, la jutgessa a quo va exposar de forma motivada a la seva Sentència les raons per les quals va atorgar credibilitat a la versió dels fets donada pels testimonis i valor de prova de càrrec als vídeos aportats a la causa per sobre de les versions de descàrrec donades pels acusats.
Analitzarem en primer lloc els arguments relatius a l'error de la valoració de la prova adduïts per la Sra. Asunción al seu recurs. En concret, exposa l'apel·lant que la versió de descàrrec donada per l'acusada al plenari no havia estat contradita per la prova practicada, de manera que no resultava possible la condemna d'aquesta.
La Sra. Asunción manifestà al judici oral que el dia dels fets el Sr. Teodoro va anar a casa seva amb una targeta de crèdit que li va dir que era de la seva parella, que li demanà que l'acompanyés a comprar uns telèfons mòbils perquè ell no tenia papers i que després li permeté fer una compra a la carnisseria a canvi de pagar la renta de l'habitació que li havia llogat per avançat. Per aquest motiu, exposà, la Sra. Asunción va realitzar les compres amb la targeta ignorant que aquesta pertanyia a una tercera persona que no els havia autoritzat per al seu ús.
Respecte d'aquesta qüestió, a la Sentència impugnada s'argumenta que " La declaración de Asunción no es creíble en cuanto a que no tuviera que tener sospechas de que la tarjeta era una tarjeta sustraída ya que aunque Teodoro le dijera que era de su novia ella nunca vio a la novia, siendo dicha explicación ilógica e increíble, porque si la tarjeta era de la novia lo normal es que hubiera ido a hacer las compras con ella, no siendo de recibo hacer creer que una persona le deje la tarjeta a otra para realizar unos pagos de más de 1.000 euros y pretendía hacer una extracción posteriormente en el cajero de 600 euros, máxime si se tiene en cuenta que ambos tienen antecedentes por delitos contra el patrimonio".
No podem més que compartir els arguments exposats per la jutgessa a quo a la seva resolució, doncs resulta il·lògic pensar que una persona que no consta que tingui cap discapacitat intel·lectual o altre situació que afecti a la seva capacitat de comprensió pugui sincerament creure les explicacions que la Sra. Asunción manifestà que li donà el Sr. Teodoro sobre l'origen de la targeta que aquesta no nega haver usat el dia dels fets. Les referències a una parella que l'acusada no va veure mai tot i viure amb l'altre acusat i la realització de continus actes de disposició patrimonial amb la mateixa durant un breu espai de temps resten tota credibilitat a la versió exculpatòria donada per la Sra. Asunción. Tampoc resulta coherent amb les manifestacions de l'ara apel·lant la situació també apreciada per la jutgessa d'instància on, segons consta a les gravacions de les càmeres de seguretat aportades a la causa, aquesta manifesta verbalment incertesa sobre si la targeta seria acceptada a un establiment comercial, denotant-se així que l'acusada no estava segura si el PIN que introduïen era correcte o si l'operació es podria realitzar. Aquestes preocupacions són coherents en una persona que comet la conducta per la que ha estat condemnada la Sra. Asunción i poc raonables en una persona que està realitzant una operació legítima amb totes les dades necessàries per fer-ho.
En conseqüència, conforme l'argumentat fins ara, s'ha de considerar que la versió judicial que conté el factual de la Sentència és la que sembla més raonable i la que, en definitiva, resulta molt més conforme i coherent amb el resultat de la prova practicada a l'acte del judici oral, sense que es pugui apreciar, per tant, que la condemna del recurrent s'hagi dictat violant la seva presumpció d'innocència.
TERCER.- A continuació, analitzarem les al·legacions del recurs del Sr. Teodoro en relació a la valoració de la prova practicada respecte d'ell. La jutgessa d'instància arriba a la conclusió que l'ara apel·lant és autor d'un delicte d'estafa per l'ús de la targeta de crèdit amb fonament a les manifestacions de la Sra. Asunción, que el testimoni Sr. Fulgencio, treballador de l'establiment Sanju, reconegués a l'acusat com la persona que acompanyà a la Sra. Asunción al seu establiment el dia dels fets, que les manifestacions del Sr. Ignacio, empleat de l'establiment Multiexpert, indicant que el dia dels fets el Sr. Teodoro no havia anat al seu establiment, no resultaven creïbles i resultaven contradites pel manifestat pel propi testimoni en fase d'instrucció, que un dels agents de la Guàrdia Civil instructors de l'atestat reconegué al Sr. Teodoro com la persona que apareix a les imatges de les càmeres de seguretat aportades a la causa i que l'ara apel·lant no va fer cap manifestació de defensa quan la Sra. Asunción indicà als agents que havia estat ell qui li havia donat la targeta de crèdit.
La declaració inculpatòria de la Sra. Asunción ha de ser analitzada conforme els criteris jurisprudencials fixats per valorar la força probatòria de les acusacions fetes per un acusat contra un altre al judici oral. Respecte d'aquesta qüestió, a la STS de 19 de març de 2022 es disposa, citant la STS de 29 de març de 2021, que " Con respecto al valor de la declaración de los coimputados, basta con recordar la doctrina del Tribunal Constitucional que reconoce la aptitud de convertirse en prueba de cargo la declaración del coimputado, máxime si coincide con otros apoyos probatorios y siempre que se constate la existencia de dos requisitos uno positivo y otro negativo.
El requisito positivo viene exigido por la exigencia de adición a las declaraciones del coimputado, de algún otro dato que corrobore su contenido, y este plus es de tal necesidad, pues sin él no puede hablarse de base probatoria suficiente o de inferencia suficientemente sólida o consistente desde la perspectiva constitucional que demanda la presunción de inocencia. Doctrina que eleva la condición de esas otras evidencias a la naturaleza de presupuesto, en relación con la inicial posición jurisprudencial que ponía el acento exclusivamente en la inexistencia de intereses bastardos en lo declarado por el imputado, es decir, en el requisito negativo - Sentencia del Tribunal Supremo 877/1996, de 21 de noviembre -, bien que ya se apuntase la improcedencia de fundamentar la condena "sic et simpliciter" en la mera acusación del coimputado.
A partir de la doctrina del Tribunal Constitucional, esos otros apoyos o datos, no son "ex abundantia" sino presupuesto necesario positivo para la consideración del testimonio del coimputado como prueba de cargo. El requisito negativo está constituido por la ausencia de móviles o motivos que induzcan a deducir que el coimputado haya efectuado la heteroincriminación guiado por móviles de odio personal, obediencia a tercera persona, soborno, venganza o resentimiento, o bien por móviles tendentes a buscar la propia exculpación mediante la incriminación del otro. En definitiva, se trata de constatar que no concurre ninguna tacha ni sombra en el testimonio dado, que pueda afectar a la credibilidad del mismo, ya que en definitiva, se está ante un problema de credibilidad y por ello esta cuestión debe ser examinada escrupulosamente por el Tribunal de instancia.
Por ello, en términos de las SSTC 153/1997 y 49/1998 , la declaración incriminatoria del coimputado carece de consistencia como prueba de cargo cuando siendo única, no resulta mínimamente corroborada por otra prueba. El tradicional criterio de la ausencia de intereses espurios en la incriminación se complementa en la moderna jurisprudencia por la corroboración externa de la declaración incriminatoria.
Y es que tal testimonio impropio, tan analizado por la dogmática científica italiana bajo la rúbrica de "chiamata di correo" o testimonio del coimputado, puede cuando menos estimarse como constitutivo de esa mínima actividad probatoria de cargo que, por existente, no puede revisarse casacionalmente, siempre que concurran las circunstancias siguientes: a) no exista en la causa motivo alguno que conduzca a deducir, aunque fuere indiciariamente, que el coimputado haya prestado su declaración guiado por móviles de odio personal, obediencia a una tercera persona, o a través de una sedicente promesa de trato procesal más favorable, etc.; b) que la declaración inculpatoria no se haya prestado con ánimo de auto- exculpación; c) que existan corroboraciones.
En consecuencia, el criterio de la exigencia de corroboración se concreta en dos ideas: que la corroboración no ha de ser plena, ya que ello exigiría entrar a valorar la prueba, posibilidad que está vedada en fase casacional, sino mínima, o mejor suficiente; y que no cabe establecer qué ha de entenderse por corroboración en términos generales, más allá de la idea obvia de que la veracidad objetiva de la declaración del coimputado ha de estar avalada por algún hecho, dato o circunstancia externa, debiendo dejar al análisis caso por caso la determinación de si dicha mínima corroboración se ha producido o no.
De modo que los rasgos que la definen son:
a) la declaración incriminatoria de un coimputado es prueba legítima desde la perspectiva constitucional;
b) la declaración incriminatoria de un coimputado es prueba insuficiente y no constituye por sí misma actividad probatoria de cargo mínima para enervar la presunción de inocencia;
c) la aptitud como prueba de cargo mínima de la declaración incriminatoria de un imputado se adquiere a partir de que su contenido quede mínimamente corroborado;
d) se considera corroboración mínima la existencia de hechos, datos o circunstancias externas que avalen de manera genérica la veracidad de la declaración; y
e) la valoración de la existencia de corroboración mínima ha de realizarse caso por caso.
Y con la STS 507/2010, de 21 de mayo , debemos declarar que las corroboraciones son esos datos o elementos externos que sin suponer una aditiva prueba complementaria, refuerzan las manifestaciones del declarante, de modo que le otorgan verosimilitud y credibilidad".
En el present cas resulta evident que les manifestacions de la Sra. Asunción contra el Sr. Teodoro tenien un sentit auto exculpatori. Per altra banda, dites manifestacions no han quedat corroborades per la resta de la prova practicada al judici oral.
Així, en primer lloc, el treballador de l'establiment Sanju declarà al plenari que no va poder veure bé la cara de la persona que acompanyà a la Sra. Asunción el dia dels fets perquè portava mascareta i que si bé creia que podia tractar-se del Sr. Teodoro, no estava segur del tot d'aquesta dada. A més, i segons es va posar de manifest al judici oral, resulta que aquest testimoni en un primer moment va descriure al Sr. Teodoro, d'ètnia magrebina, com una persona d'accent sud- americà. Vista la primera confusió sobre l'ètnia de l'autor dels fets i la de l'acusat i que el testimoni no va poder afirmar amb seguretat que la persona que va veure el dia dels fets fos el Sr. Teodoro, no podem donar valor probatori suficient a aquesta declaració.
En segon lloc, el propietari de la carnisseria declarà que la Sra. Asunción entrà sola al comerç. Per tant, aquest tampoc va poder identificar a l'ara apel·lant.
Per altra banda, l'empleat del comerç Multiexpert declarà al judici oral que el dia dels fets el Sr. Teodoro no acompanyà a la Sra. Asunción al seu establiment. Si bé és cert que aquestes manifestacions contradiuen la identificació de l'acusat que aquest testimoni va realitzar en fase d'instrucció, la realitat és que la prova practicada al plenari no va assolir aquest contingut incriminant. Tot i que és evident que existeixen sospites sobre la sinceritat d'aquest testimoni, resulta que no consten dades objectives que permetin tenir per acreditat que aquest va cometre un delicte de fals testimoni en la seva declaració.
I en aquest sentit, i per finalitzar l'anàlisi, resulta que a les imatges de les càmeres de seguretat de l'establiment que es varen aportar a la causa es pot veure com una persona amb una complexió similar a la del Sr. Teodoro acompanyava a la Sra. Asunción el dia dels fets. Ara bé, a les imatges no es va recollir el rostre d'aquesta persona, de manera que no resulta possible concloure sense marge per cap dubte raonable que aquesta persona era l'acusat.
Per tant, podem apreciar que si bé de la prova practicada es desprenen una sèrie d'indicis contra l'acusat, no podem determinar que els mateixos tinguin un valor incriminant suficient per poder vèncer la presumpció d'innocència del Sr. Teodoro.
Per altra banda, aquesta falta de valor incriminant impedeix també a dites proves ser usades com a elements corroborants de les manifestacions de la Sra. Asunción, als efectes de valorar la força com a prova de càrrec de les seves declaracions inculpant al coacusat.
En conseqüència, vist que la prova practicada no aporta dades que permetin considerar, més enllà de tot dubte raonable, que l'ara apel·lant va ser la persona que va acompanyar a la Sra. Asunción el dia dels fets, no podem més que fer prevaldre el dret fonamental a la presumpció d'innocència de l'acusat.
Per aquest motiu, el recurs presentat pel Sr. Teodoro ha de ser estimat i la Sentència impugnada revocada en el sentit d'acordar l'absolució de l'apel·lant pel delicte d'estafa del que havia estat acusat.
QUART.- Finalment, la defensa de la Sra. Asunción invoca al seu recurs un presumpte error de llei comès per la jutgessa d'instància, en considerar que els fets declarats provats a la Sentència impugnada no reunien tots els elements integradors del tipus penal d'estafa, per faltar l'element de l'engany suficient.
Aquesta qüestió ha estat ja resolta per la consolidada jurisprudència del TS en el sentit que l'ús no autoritzat del PIN d'una targeta de crèdit és una conducta suficient per complir amb l'element de l'engany suficient exigit pel tipus penal d'estafa.
En aquest sentit, i fent referència a un supòsit d'ús no consentit del titular d'una targeta de crèdit, a la STS de 21 de maig de 2020 es disposa que " La calificación más ajustada en la actualidad hubiera sido, dentro de la estafa del art. 248, el apartado c) de su párrafo segundo: Los que utilizando tarjetas de crédito o débito, o cheques de viaje, o los datos obrantes en cualquiera de ellos, realicen operaciones de cualquier clase en perjuicio de su titular o de un tercero.
Desde la perspectiva en la fecha en que acaecieron los hechos, quizás hubiera sido más preciso la concreción dentro del artículo 248, en el entonces párrafo segundo: También se consideran reos de estafa los que, con ánimo de lucro, y valiéndose de alguna manipulación informática o artificio semejante consigan la transferencia no consentida de cualquier activo patrimonial en perjuicio de tercero.
Ciertamente ya exponíamos en la STS 69/2007, de 9 de mayo la tradicional dificultad de tipificación del uso abusivo de tarjetas de crédito o débito; donde concluíamos su consideración de estafa, con concreta acomodación en el art. 248.2, en la redacción de la época, también vigente en el momento de suceder los hechos enjuiciados: Cuando la conducta que desapodera a otro de forma no consentida de su patrimonio se realiza mediante manipulaciones del sistema informático, bien del equipo, bien del programa, se incurre en la tipicidad delart. 248.2 del Código penal. También cuando se emplea un artificio semejante. Una de las acepciones del término artificio hace que este signifique artimaña, doblez, enredo o truco.
Artificio, engaño, artimaña, que se predica igualmente de quien para aparecer como titular ante el terminal bancario suministra los datos requeridos para la obtención de fondos de forma no consentida por el perjudicado; de igual modo que cuando se suministran los datos de la tarjeta para abonar u bien o servicio, sin autorización del titular de la tarjeta.
Es cierto, que la sentencia recurrida, califica la conducta de la recurrente como estafa continuada del art. 248 CP , sin mayor concreción, pero ello no genera consecuencia en autos, pues aunque se entendiera la necesidad de especificar la modalidad de estafa acaecida, dado que entre la modalidad genérica y esa modalidad informática de la época, media homogeneidad (aunque no en sentido inverso), el resultado sería precisar que el delito cometido sería estafa del entonces art. 248.2 CP , con idéntica pena.
La consideración normativa del "engaño bastante para producir error en otro", es expresión más extensa y comprensiva del artificio similar a manipulación informática, donde la argucia, artimaña o ardid, persiste pero sin interlocutor subjetivo, lo que posibilita concluir homogeneidad en el supuesto de autos, aunque lo impide lógicamente en sentido inverso. Hasta el extremo que en la STS 98/2017, de 20 de febrero , que contempla la conducta de quien siendo portera del inmueble, al disponer de las llaves de la vivienda del piso de la víctima, que le había entregado su hija tras haber ingresado en una Residencia Geriátrica, debido a su avanzada edad de 98 años y a su deterioro físico e intelectual, recoge del mismo una cartilla bancaria junto al número secreto y otra documentación bancaria, realiza diversas extracciones llegando a sacar seis mil euros hasta dejar la cuenta en saldo negativo, acude a otra entidad bancaria donde la víctima era titular de otra cuenta y haciendo entrega de un impreso de transferencia por importe de seis mil euros aparentemente firmado por el titular bancario, dio orden para que dicha cantidad fuese transferida a la cuenta de la que poseía la libreta con el pin para poder extraer el dinero, para una vez materializada la transferencia seguir sacando dinero tal y como lo había hecho con anterioridad; y al impugnarse en casación la calificación (además de falsedad en documento mercantil) como estafa continuada, cuestionando la suficiencia del engaño, se desestima sin realizar ninguna discriminación el engaño al empleado bancario y el artificio con el uso no autorizado del pin en el cajero ( STS 509/2018, de 26 de octubre )".
En conseqüència, el recurs d'apel·lació plantejat per la Sra. Asunción ha de ser desestimat.
CINQUÈ.- Pertoca declarar las costes d'ofici, de conformitat amb l' art. 240 LECrim, en no apreciar-se temeritat ni mala fe en la interposició del present recurs.
Vists els preceptes legals citats i demés de general i pertinent aplicació,
