Sentencia Penal 493/2022 Audiencia Provincial de Ávila Civil-penal Única, Rec. 62/2020 de 29 de noviembre del 2022

PRIMER.- A la present causa s'imputa als acusats, excepte la Sra. Mariola contra qui es va retirar l'acusació, un delicte d'estafa agreujada de l' art. 250 CP. Més concretament, les acusacions sostenen que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana, posades de comú acord i amb ànim de lucre, es varen aprofitar de les necessitats econòmiques del Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, que eren parella, i els varen fer creure que la Sra. Filomena havia rebut una herència milionària a l'estranger però que necessitava doblers per accedir a ella. Per aquest motiu, les acusades enganyaren als perjudicats i els varen fer subscriure un préstec hipotecari privat amb un tercer sobre un immoble de la seva propietat, entregar-los el capital prestat per suposadament sufragar les despeses per accedir a l'herència, sota la promesa que posteriorment aquests recuperarien el referit capital més una gratificació econòmica. Per reforçar l'engany, la Sra. Filomena i la Sra. Juliana signaren un document de reconeixement de deute a favor del Sr. Faustino i la Sra. Vanesa per un import equivalent al capital obtingut amb el préstec. Tot això sense que les acusades tinguessin cap intenció de retornar cap quantitat de doblers als perjudicats i amb la voluntat d'aquestes d'apropiar-se del capital obtingut amb el préstec. A continuació, una vegada va arribar la data de venciment del préstec sense que s'hagués retornat a la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino el deute reconegut, les acusades, posades de comú acord amb el Sr. Cecilio i el Sr. Daniel, tornaren a enganyar als perjudicats per a que subscrivissin un nou préstec hipotecari privat amb la Sra. Mariola, mare del Sr. Daniel, per una quantitat superior usant la mateixa mecànica ja descrita i amb el mateix resultat abans exposat.

La Sra. Filomena, que a la vista oral es negà a contestar les preguntes dels lletrats dels altres acusats, manifestà al plenari que ella no se va posar en contacte amb el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, doncs això ho va fer la Sra. Juliana. L'acusada referí que a ella li havien promès uns doblers i que tot el succeït va provenir d'un engany previ que li varen fer a ella, doncs es pensava que sí que cobraria els doblers que havia de retornar als perjudicats i la varen enganyar. La Sra. Filomena declarà que volia demanar perdó al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa. L'acusada manifestà que l'única funció que va dur a terme en els fets va ser anar al notari a signar quan era requerida a tal efecte.

La Sra. Filomena exposà que la història de l'herència milionària era una mentida, ja que el que li havien ofert eren en realitat un bons a Suïssa, ignorant el motiu pel qual la Sra. Juliana xerrava d'una herència. En concret, l'acusada explicà que li varen dir que necessitaven uns doblers per obtenir bons, que ella tenia una tintoreria, així com una casa en propietat, i va perdre tot el patrimoni. Per aquest motiu, la Sra. Filomena necessitava 35.000 euros per arreglar els problemes que tenia amb La Caixa i la varen posar en contacte amb la Sra. Juliana. Aquesta li va dir que tenia gent que deixava doblers, que la Sra. Filomena després va saber que eren usurers, i no li varen arreglar es problema. Això era així perquè per a que li deixessin els doblers era necessari hipotecar casa seva però ella ja la tenia hipotecada i no es va poder realitzar l'operació. Per aquest motiu, la Sra. Juliana li va proposar anar a veure uns advocats de Palma que podrien arreglar el seu problema. L'acusada va declarar que en aquest moment li proposaren el negoci dels bons. En concret, la proposta la va fer un home que nomia Rodolfo, que li va dir que això ho feia un home que nomia Tòfol. Per aconseguir aquests bons la feien anar al notari a signar documents.

L'acusada declarà que coneixia al Sr. Juan Ramón, si bé no sabia quin paper tenia aquest senyor als fets objecte del plet ni si havia estat condemnat a altres judicis.

La Sra. Filomena manifestà que no sabia a quantes operacions similars a la que s'està enjudiciant va intervenir, ja que era la Sra. Juliana qui l'avisava quan havia d'anar a signar documents. En el cas concret, l'acusada declarà que no recordava haver anat a cap reunió abans de signar els contractes de préstec amb el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, però que podria ser que hi hagués anat.

L'acusada referí que ella no firmava les escriptures però sí els reconeixements de deute i que es limitava a fer el que li deien. La Sra. Filomena declarà que no sabia qui va rebre el capital prestat a la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino i que no va veure com s'entregava el mateix, però que ella va rebre una quantitat de diners sobre dit capital.

La Sra. Filomena declarà que no recordava haver sabut res d'uns terrenys a Huelva, repetint que ella només anava a signar quan li deien perquè volia cobrar els bons i que estava penedida del que havia succeït i es sentia enganyada. L'acusada indicà també que no coneixia al Sr. Belarmino ni sabia quines persones hi havia a la notaria quan anava a signar i que si hagués sabut el que estava passant no hauria signat mai els documents.

L'acusada manifestà que ella no va pagar cap quantitat de doblers a ningú perquè mai va cobrar res i que no recordava si havia anat a la notaria el dia que el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa varen subscriure els dos contractes de préstec hipotecari privats incorporats als fulls 23 a 42 i 43 a 49 de les actuacions d'instrucció.

Una vegada se li va exhibir el document de reconeixement de deute aportat als fulls 50 a 53 de les actuacions d'instrucció la Sra. Filomena declarà que no recordava el dia en que es va signar aquest document però que si apareixia la seva signatura era que ella l'havia signat. Seguidament, després de consultar el document, l'acusada manifestà que cap de les signatures que hi apareixien era la seva, si bé una de les firmes sí que pareixia la seva. La Sra. Filomena referí que no havia signat aquest document. L'acusada manifestà que no sabia res de les operacions ni del que tenia la Sra. Juliana ni de les finques que consten al document.

La Sra. Filomena declarà que sabia que els perjudicats tenien un immoble a Inca però no sabia res dels immobles de la Sra. Juliana. L'acusada exposà també que no sabia per a què empraren els doblers del segon préstec subscrit pel Sr. Faustino i la Sra. Vanesa.

L'acusada referí que només va veure al Sr. Daniel i al Sr. Cecilio quan va signar els documents de préstec. Una vegada el Ministeri Fiscal li indicà que els acusats només havien intervingut a la segona operació de préstec subscrita pels perjudicats la Sra. Filomena declarà que coneixia als acusats d'una altra operació distinta a la que és objecte d'aquest procés. L'acusada manifestà que el Sr. Cecilio i el Sr. Daniel eren prestadors i que no sabia qui era la persona que s'encarregava de cercar prestadors per a les operacions que feia la Sra. Juliana.

La Sra. Filomena declarà que coneixia al Sr. Ángel Daniel, si bé no recordava com l'havia conegut que havia estat un dia a Palma, i que aquest senyor l'acompanyava a Palma i un dia la va acompanyar a fer un pagament a Inca. L'acusada exposà que el Sr. Ángel Daniel no s'encarregava de cobrar doblers i que no sabia si s'havia encarregat de cobrar el xec de la primera operació de préstec realitzada pels perjudicats.

L'acusada indicà que es va adonar que els fets en que participava eren un engany quan havien passat 2 anys.

La Sra. Filomena manifestà que havien explicat al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa que els donarien una comissió a canvi d'oferir el seu immoble. L'acusada no sabia quina era la comissió, si bé podia ser que fos un 50% més del que havien demanat. La Sra. Filomena referí que qui va donar la informació sobre l'oferta als perjudicats no sap qui era, doncs hi havia vàries persones, si bé podia ser que fos el Sr. Juan Ramón, que era advocat però no feia feina d'advocat, segons creia.

Sobre aquest senyor, l'acusada declarà que va conèixer al Sr. Juan Ramón perquè la Sra. Juliana l'anava a veure i que no era un dels prestadors que usava la Sra. Juliana en les operacions on intervenia. La Sra. Filomena manifestà que ella mai va pagar res al Sr. Juan Ramón i que tampoc sabia si aquest va rebre alguna quantitat per les operacions realitzades amb els perjudicats ni qui li va pagar.

La Sra. Filomena exposà que va conèixer a la Sra. Mariola i al seu fill, el Sr. Daniel, a la notaria el dia en que la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino varen signar el segon préstec, i que el Sr. Cecilio anava amb ells. L'acusada declarà que suposava que abans de signar els préstecs es feia alguna reunió, però ella no va anar mai a cap.

L'acusada declarà que ella es limitava a signar el reconeixement de deute per donar doblers a la persona que li havia d'arreglar els bons i que no sabia res més sobre els fets que s'estaven enjudiciant. La Sra. Filomena indicà també que hauria d'haver interposat una denúncia per tot el succeït però que no ho va fer i que no sabia si els perjudicats li varen reclamar els doblers del reconeixement de deute, si bé aquests no podien cobrar res perquè ella no tenia per pagar. L'acusada demanà perdó al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa.

La Sra. Filomena manifestà que no coneixia als perjudicats, i que no els va veure fins el dia en que va anar a signar, però que creia que el Sr. Juan Ramón, la Sra. Juliana i el Sr. Valentín sí que els coneixien.

L'acusada referí que la Sra. Juliana i el Sr. Juan Ramón eren les persones que cercaven els prestadors de les operacions que realitzaven i després li deien a ella el dia que havia d'anar a la notaria a signar. La Sra. Filomena indicà que els prestadors que intervenien a les operacions sabien que no recuperarien el capital prestat.

La Sra. Filomena declarà que a les operacions que realitzaven mai coincidia el capital prestat que constava a les escriptures amb el capital realment prestat, que sempre era inferior. En concret, l'acusada exposà que el capital realment prestat normalment era la meitat del capital que constava a l'escriptura. Seguí referint la Sra. Filomena que els prestadors aportaven uns doblers, però després rebien comissions i altra gent cobrava també comissions, mentre que els prestataris cobraven o res o molt poc.

L'acusada manifestà que abans de fer les operacions s'estudiava capacitat econòmica de prestataris i que s'indicava a aquests que cobrarien, però ella va veure que no era així.

La Sra. Filomena explicà que ella firmava el reconeixement de deute davant el notari però que no sabia que passava amb els xecs, doncs quan ella entrava ja els havien repartit. L'acusada referí que necessitava 80.000 euros i que amb totes les operacions on va intervenir no els va aconseguir, afegint que a totes les operacions on participà el sistema sempre era el mateix.

L'acusada manifestà que creia que la Sra. Juliana actuava creient la mateixa història sobre els bons que ella es va creure i que es pensava que quan cobrés els doblers dels bons podria retornar a la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino el que els devia.

La Sra. Filomena declarà que el senyor anomenat Luis Angel xerrava directament amb els prestadors i no sabia si també amb els prestataris i els deia que en un mes ella tindria els doblers i podria pagar.

L'acusada finalment indicà que tots els doblers que ella rebia, que no eren molts quan havien pagat a notari i comissions, els donava pels bons i que tenien varis prestadors i que alguns d'ells varen realitzar vàries operacions.

La Sra. Juliana, que només va respondre a les preguntes del Ministeri Fiscal i del seu advocat, declarà a la vista oral que coneixia a la Sra. Filomena perquè un conegut seu, anomenat Daniel, la va posar en contacte amb ella perquè necessitava un préstec i ella feia feina a Caixa Rural. L'acusada va declarar que va acudir al Sr. Teofilo, que era advocat, i qui li va presentar a un altre senyor que li va demanar si coneixia a algú per anar a una reunió i que ella hi va anar amb el Sr. Luis Angel. La Sra. Juliana exposà que confiava en el Sr. Luis Angel i que va signar un reconeixement de deute per a que la Sra. Filomena pogués entrar a l'operació.

L'acusada manifestà que va conèixer al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa a l'entrada del despatx del Sr. Juan Ramón, en un moment en que ells sortien del despatx i ella hi entrava i que els varen presentar. La Sra. Juliana exposà que el Sr. Juan Ramón es dedicava a fer gestions als perjudicats.

Seguidament, la Sra. Juliana referí que ella va anar al despatx del Sr. Juan Ramón perquè volia vendre unes finques que tenia a Huelva i ell tenia un comprador. Allà va conèixer als perjudicats, sobre qui el Sr. Juan Ramón li va explicar que eren uns companys seus que havien anat al seu despatx i que havien xerrat de la Sra. Filomena. L'acusada exposà que en aquell moment el Sr. Juan Ramón no li va dir que els perjudicats necessitaven doblers i que tenien un immoble i que ella mai va xerrar amb els ells de doblers, doncs va ser el Sr. Juan Ramón qui ho va preparar tot.

L'acusada declarà que no recordava haver anat a la notaria ni d'haver signat cap document. La Sra. Juliana explicà que set dies després de conèixer al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa li varen dir que s'havia signat l'operació, però que ella no va anar mai a notaria i que tampoc havia dit res als perjudicats sobre herències, perquè l'operació que realitzaven era sobre uns bons.

Exhibit el full 20 de les actuacions d'instrucció, el primer reconeixement de deute signat a favor dels perjudicats, la Sra. Juliana manifestà una de les signatures es pareixia a la seva. Respecte el segon document de reconeixement de deute, l'acusada indicà que cap de les signatures que apareixia al document era seva.

La Sra. Juliana referí que ella tenia una cotxeria i un pis a Huelva, una finca a Costitx i una casa a Manacor i que ningú li va demanar mai cap document sobre aquests immobles. L'acusada declarà que va posar aquests immobles per ajudar a la Sra. Filomena a entrar a l'operació dels bons. En concret, la Sra. Juliana explicà que ella va hipotecar els seus béns amb la finalitat abans descrita.

L'acusada manifestà que no sabia si abans de signar els contractes de préstec es va fer algun esbrinament de la situació patrimonial dels perjudicats i que tampoc sabia qui havia inclòs els seus béns al reconeixement de deute, doncs estaven hipotecats i no els podia oferir a ningú. En tot cas, la Sra. Juliana declarà que ella no els va oferir.

Seguidament, l'acusada va indicar que podia ser que la signatura amb el seu nom que apareixia al segon reconeixement de deute signat a favor dels perjudicats sí que fos la seva, però que no recordava haver signat el document.

Respecte dels contractes signats pel Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, la Sra. Juliana declarà que ella no va anar a la notaria, que ningú la va avisar i que no sabia el que es va signar.

L'acusada manifestà que coneixia al Sr. Valentín, que era una persona que s'encarregava de cercar als prestadors i se'n duia els doblers de les operacions que realitzaven. Per altra banda, referí, el Sr. Juan Ramón era l'encarregat de trobar els prestataris de les operacions.

La Sra. Juliana declarà que qui redactava els contractes de reconeixement de deute era el Sr. Valentín i que aquest senyor havia tingut a les seves mans la documentació sobre els seus immobles.

L'acusada argumentà que ella no s'encarregava de realitzar negociacions ni de redactar documents, sinó només de signar i que signava els documents amb la finalitat d'aconseguir els bons perquè confiava en el Sr. Luis Angel, si bé mai va anar a la notaria amb els perjudicats.

Finalment, la Sra. Juliana manifestà que no va cobrar res dels préstecs que realitzaren els perjudicats ni va fer cap gestió al respecte, afegint que dites gestions les va dur a terme el Sr. Juan Ramón, que no tenia inversors. Els inversors els va trobar el Sr. Valentín.

La Sra. Mariola declarà al plenari que no coneixia ni a la Sra. Juliana ni a la Sra. Filomena ni les havia vist mai abans del dia del judici oral i que el Sr. Cecilio era un amic del seu fill. La responsable civil manifestà que no havia intervingut a cap altra operació amb les Srs. Juliana i Filomena i que ni l'havien investigada ni citada a declarar en aquesta condició a cap altra causa penal.

La Sra. Mariola exposà que el seu fill, el Sr. Daniel, li va dir que coneixia una gent que li pagaria un interès pels doblers que tenia al banc, que no generaven cap rendiment i que els perjudicats li explicaren que tenien una societat que volien liquidar i per això necessitaven doblers. La responsable civil referí que va conèixer a la Sra. Vanesa el dia de la notaria i al Sr. Faustino uns 15 dies abans, si bé el seu fill ja coneixia els perjudicats d'abans i confiava en ells.

La Sra. Mariola manifestà que el Sr. Faustino li va dir que tenia un immoble a la venda i que el vendria aviat i per això varen pactar el termini de retorn del capital als 4 mesos. Afegí que l'immoble que es venia no era el que s'hipotecava, sinó el de davall seu.

La Sra. Mariola va prestar als perjudicats 60.000 euros en dos talons, un a nom de Dolce Villa Corner i un a nom del Sr. Faustino, i no ha cobrat res. La responsable civil indicà que els xecs que va entregar eren de la Banca March i no en tenia cap còpia, si bé podia ser que el seu gendre la tingués. Els xecs varen ser entregats als perjudicats, si bé la Sra. Mariola no sabia com es varen cobrar.

La Sra. Mariola declarà que el dia que va anar a signar l'escriptura de préstec a la notaria hi havia el seu fill, el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, ignorant si les Srs. Juliana i Filomena varen acudir també allà. Tampoc sabia la responsable civil si el seu fill i el Sr. Cecilio coneixien a les altres acusades.

La Sra. Mariola exposà que quan passaren els 4 mesos pactats per tornar els doblers prestats els perjudicats li demanen 15 dies més per pagar, després un mes més i seguidament pagaments aplaçats. Després, en no haver cobrat els diners, decidí reclamar-los.

Finalment, la Sra. Mariola va manifestar que no sabia res de les operacions que realitzaven les Srs. Juliana i Filomena de les qüestions que s'estaven comentant durant el judici oral.

El Sr. Cecilio declarà a la vista oral que era assessor financer de professió i que el Sr. Daniel havia estat el seu soci en el passat. L'acusat manifestà també que coneixia a la Sra. Juliana. Respecte dels fets objecte d'enjudiciament, el Sr. Cecilio exposà que ell no va anar a la firma del contracte de préstec subscrit entre la Sra. Mariola i els perjudicats, als que va conèixer amb posterioritat. L'acusat referí que, quan s'anà acostant la data de venciment del préstec es reuní amb el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa i els dona opcions per poder pagar el préstec.

L'acusat manifestà que tenia publicat a premsa un anunci on s'oferia per intervenir en contractes privats de préstec, entre altres coses, i que el Sr. Juan Ramón va contactar amb ell i li va proposar subscriure un contracte privat de préstec amb el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, que necessitaven doblers. El Sr. Cecilio referí que ell i el Sr. Daniel s'encarregaren de negociar les condicions del contracte i després informaren a la Sra. Mariola, mare de Sr. Daniel, a qui varen proposar actuar com a prestadora perquè tenia doblers al banc als que volia donar un rendiment econòmic. L'acusat declarà que abans de signar el contracte presentaren una oferta vinculant als perjudicats i taxaren l'immoble que s'havia de gravar amb la hipoteca. A més, comprovaren també que la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino eren solvents, doncs abans de signar el contracte aquests els explicaren que tenen feina i, a més, varen obtenir notes registrals per comprovar que eren propietaris d'immobles.

El Sr. Cecilio va declarar que els encarregats d'elegir la notaria on es va elevar el contracte a escriptura pública varen ser ell o el Sr. Daniel i que la taxació de la finca hipotecada, de la que hi havia d'haver una còpia a la notaria, la va realitzar l'empresa Tinsa. A més, abans de celebrar el contracte el Sr. Cecilio i el Sr. Daniel varen anar a visitar l'immoble hipotecat amb el Sr. Faustino per comprovar que estava en bones condicions.

L'acusat referí que amb el capital prestat als perjudicats aquests varen cancel·lar un préstec hipotecari anterior que gravava el seu immoble. En concret, el Sr. Cecilio manifestà que el capital prestat es va entregar amb dos xecs, que ell va veure, un destinat a cancel·lar la hipoteca i un altre a nom dels perjudicats.

Per altra banda, el Sr. Cecilio manifestà que no sabia que l'immoble de la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino havia estat ofert a la venda al portal digital milanuncios.com. també afegí que aquest immoble no era l'habitatge habitual dels perjudicats i que aquests li varen manifestar la seva intenció de posar-lo a la venda.

L'acusat referí que ni ell ni el Sr. Juan Ramón varen pactar cap comissió per intervenir en l'operació i que ell, a la seva professió, havia intervingut puntualment en la celebració de contractes privats de préstec i que l'operació que s'estava enjudiciant no va tenir cap diferència significativa respecte altres contractes privats de préstec en els que havia intervingut.

El Sr. Cecilio explicà que el Banc d'Espanya no permetia que es s'atorguessin escriptures públiques de préstec sense que es taxés el bé hipotecat, de manera que aquest tràmit sí que es va dur a terme i que hauria obtingut més rendibilitat si préstec hagués estat bancari.

L'acusat explicà que quan varen comprovar que els perjudicats no retornaven el capital prestat varen contactar amb ells per negociar i trobar una solució, fins que aquests els deixaren d'agafar es telèfon. Per aquest motiu es va realitzar una reclamació judicial del crèdit amb dos requeriments notarials previs, per entendre que no existia voluntat de pagament. El Sr. Cecilio declarà que esperaren uns 7 mesos a interposar la reclamació judicial.

Respecte d'aquest procediment judicial, el Sr. Cecilio manifestà que la Sra. Mariola no s'ha adjudicat la finca hipotecada perquè el plet civil estava suspès per prejudicialitat penal.

Finalment, l'acusat declarà que no es va quedar amb cap import de la quantitat prestada i que no sabia res de tot el que s'estava tractant al judici oral.

El Sr. Daniel declarà al plenari que en el moment dels fets treballava a un banc i col·laborava com autònom amb el Sr. Cecilio a operacions comercials puntuals de préstecs hipotecaris, normalment bancaris i puntualment privats.

L'acusat manifestà que va conèixer al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa per aquesta operació, que el Sr. Juan Ramón el va telefonar i varen fer una reunió indicant-li aquest que era l'advocat dels perjudicats, els quals necessitaven doblers per fer una inversió. El Sr. Daniel declarà que els perjudicats feien feina i eren solvents.

El Sr. Daniel indicà que pactaren que el capital prestat es retornaria en 4 mesos perquè els perjudicats els explicaren que havien de vendre un immoble. Segons l'acusat, abans de fer l'operació ell i el Sr. Cecilio comprovaren que els perjudicats eren propietaris d'un habitatge i procediren a la seva taxació, que hauria de ser a la notaria.

L'acusat referí que va proposar actuar com a prestadora a la seva mare perquè tenia doblers al banc que no li feien cap rendiment. Afegí el Sr. Daniel que una part del préstec era per invertir i l'altra part per cancel·lar una hipoteca anterior, que abans de celebrar l'operació ell va anar a veure el bé que s'havia d'hipotecar i que la taxació del mateix la va dur a terme l'empresa Tinsa.

El Sr. Daniel declarà que va acompanyar a la seva mare a la notaria el dia que es va atorgar l'escriptura de préstec i que allà no hi havia ni la Sra. Filomena ni la Sra. Juliana. El capital prestat es va entregar a través de docs xecs bancaris, un per cancel·lar la hipoteca i un a nom dels perjudicats. Després de la subscripció del contracte el Sr. Daniel no va acompanyar al Sr. Faustino a cobrar els xecs.

L'acusat manifestà que quan varen vere que el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa no pagaven el préstec ell i Cecilio intentaren negociar amb el Sr. Faustino, qui els va dir que finalment havia decidit no vol vendre el seu immoble. Per reclamar el crèdit primer varen iniciar una subhasta notarial i després interposaren una reclamació judicial.

El Sr. Daniel explicà que 2 mesos abans dels fets va intervenir a una altra operació on participaren la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, però que no recordava haver intervingut en operacions posteriors. En total, l'acusat indicà que havia participat a dues operacions amb les Srs. Filomena i Juliana.

L'acusat declarà que era habitual que s'usés el capital d'un préstec hipotecari per cancel·lar una hipoteca anterior i que ningú els va informar sobre contractes de reconeixement de deute celebrats amb els perjudicats.

El Sr. Daniel referí que l'immoble hipotecat no era l'habitatge habitual dels perjudicats, sinó una casa que estava arrendada a un tercer, a qui varen conèixer el dia que visitaren l'immoble.

L'acusat manifestà que no va cobrar res per aquesta operació. Que quan cobrava per aquests tipus de gestions la persona que pagava era el seu client, però que en aquell cas no es va cobrar cap quantitat perquè la client era la seva mare.

Respecte la reclamació del crèdit, el Sr. Daniel exposà que varen negociar ampliacions de terminis, reducció d'interessos i altres facilitats amb els perjudicats per a que paguessin el préstec.

Finalment, l'acusat va referir que no sabia que l'operació objecte d'aquest plet tenia relació amb la Sra. Filomena i la Sra. Juliana i que no tenia cap negoci ni relació amb les acusades ni el Sr. Juan Ramón.

El Sr. Faustino manifestà el dia de la vista oral que en el moment dels fets estava a l'atur i no tenia cap empresa de telefonia, si bé havia estat empleat d'una empresa de telefonia amb anterioritat.

El perjudicat declarà que el Sr. Juan Ramón i el Sr. Ángel Daniel el varen posar en contacte amb les Srs. Filomena i Juliana i els digueren que la Sra. Filomena havia de portar uns doblers dels Estats Units i que per fer-ho necessitava ajuda econòmica. El Sr. Faustino exposà que ell necessitava doblers i que li proposaren participar al negoci per guanyar-ne. Dit negoci consistia en rebre 6.000 euros a canvi de fer un préstec hipotecari sobre la seva propietat i després cancel·lar hipoteca. El perjudicat relatà que va confiar en l'operació perquè la Sra. Juliana aportava una finca seva per avalar-la.

El Sr. Faustino referí que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana ja coneixien al Sr. Juan Ramón abans de perfeccionar l'operació en la que ell va participar. En aquesta operació, declarà el perjudicat, ell va concertar dos contractes de préstec hipotecari, rebent 6.000 euros del primer i cap import del segon. A més, afegí el Sr. Faustino que dels 6.000 euros que va rebre pel primer contracte va entregar 1.000 euros al Sr. Juan Ramón pel seu assessorament.

El perjudicat exposà que la finca que va hipotecar estava arrendada a un tercer, que el Sr. Juan Ramón el va telefonar per anar-la a veure i que a l'immoble es va fer una sola visita amb el Sr. Daniel, el Sr. Cecilio i la Sra. Mariola. El Sr. Faustino afegí que les anteriors persones no varen anar a veure la casa amb cap empresa de taxació ni ningú va contactar amb ell per anar a taxar l'immoble, que ningú va valorar.

El Sr. Faustino manifestà que varen ser les Srs. Filomena i Juliana qui negociaren les condicions del préstec i cercaren els prestadors, a qui ell va conèixer a la notaria. A més, el perjudicat indicà que en cap moment se li va sol·licitar documentació per acreditar la seva solvència econòmica.

El perjudicat declarà que la primera vegada que va anar a la notaria estaven presents ell i la Sra. Vanesa, el Sr. Juan Ramón i un apoderat del prestador. La segona ocasió en que va anar a la notaria a signar la Sra. Filomena i la Sra. Juliana esperaven a baix de la notaria i no pujaren.

El Sr. Faustino exposà que els documents de reconeixement de deute es varen signar per garantir el retorn dels diners que havien prestat en l'operació i que després del signar el primer contracte de préstec el Sr. Ángel Daniel el va acompanyar al banc a cobrar els xecs del capital prestat, entregant-li a ell 6.000 euros i quedant-se la resta. A la segona ocasió en que va anar a signar el préstec el perjudicat declarà que no va rebre cap xec i que els Srs. Daniel i Cecilio l'acompanyaren amb un cotxe marca Audi a la Banca March, que cobraren els xecs del contracte i que el Sr. Cecilio se'ls va posar a la butxaca i va dir que ja havien acabat.

El perjudicat manifestà que havia rebut una reclamació judicial del deute que mantenia amb la Sra. Mariola i que ni havia negociat per pagar-lo ni l'havien telefonat amb aquesta finalitat. Per altra banda, el Sr. Faustino referí que el Sr. Juan Ramón li va explicar que el Sr. Daniel havia realitzat altres operacions amb la Sra. Juliana i la Sra. Filomena.

El Sr. Faustino exposà que la primera vegada que va anar a la notaria la Sra. Filomena i la Sra. Juliana eren allà, on varen fer només de testimonis perquè ja estava tot redactat. Afegí el perjudicat que ningú li va explicar que s'havia pactat un interès del 15% en 6 mesos i que tampoc l'havien citat al despatx del Sr. Juan Ramón per informar-lo de les condicions del préstec.

El perjudicat declarà que ell va conèixer a la Sra. Filomena i a la Sra. Juliana al despatx del Sr. Juan Ramón i que no era cert que ell anés a veure al Sr. Juan Ramón per demanar-li diners, sinó que va ser aquest qui li va proposar participar al negoci, indicant-li que signés el contracte de préstec i que quan arribessin els doblers dels Estats Units el cancel·larien. El Sr. Faustino exposà que s'havia pactat que ell rebria 6.000 euros en concepte de gratificació per la seva intervenció en l'operació i que ell va confiar en el que se li va explicar, especialment perquè el Sr. Juan Ramón li indicà que la Sra. Juliana tenia immobles a Huelva. El perjudicat afegí que no se li va exhibir cap document acreditant aquests títols de propietat, essent el Sr. Juan Ramón qui gestionava aquestes qüestions, i que ell tampoc va pensar que si la Sra. Juliana tenia immobles ella i la Sra. Filomena podrien haver obtingut el préstec hipotecari que li varen demanar que signés sense ell.

El Sr. Faustino manifestà que quan va arribar el venciment del primer préstec ell es va posar en contacte amb la Sra. Juliana, la Sra. Filomena i el Sr. Juan Ramón, que primer li donaven llargues i després li proposaren ampliar el préstec fent una altra operació. Seguí referint el perjudicat que la segona vegada que va anar a la notaria varen tornar a signar un contracte de préstec i després el notari li va donar un document de reconeixement de deute, que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana ja havien signat abans. El Sr. Faustino no sabia el motiu pel qual la Sra. Filomena i la Sra. Juliana estaven esperant a fora de la notaria en aquella ocasió si ja havien signat el document.

Una vegada se li va exhibir els fulls 565 a 571 de les actuacions d'instrucció el perjudicat explicà que havia fet un préstec anterior que va quedar pagat amb el primer préstec que va signar amb l'operació objecte d'aquest plet.

El Sr. Faustino declarà que el document de reconeixement de deute del préstec atorgat per la Sra. Mariola el va rebre en mà del Sr. Juan Ramón i la Sra. Juliana dies després de la signatura del contracte i que després de signar el dos contractes de préstec no va tornar a tenir més tractes amb la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, però sí amb el Sr. Juan Ramón, que actuava en com a assessor seu.

El perjudicat referí que no ha pagat a la Sra. Mariola els doblers adeutats i que va veure fotos del seu immoble al portal digital milanuncios.com i ho va dir al Sr. Juan Ramón, doncs ell en cap moment va tenir intenció de vendre'l, i aquest li va explicar que devia haver estat el prestador qui ho havia publicat.

El Sr. Faustino declarà que només era propietari de l'immoble gravat amb la hipoteca, que tenia arrendat a un tercer mentre ell i la Sra. Vanesa vivien a la casa de la seva padrina. Afegí el perjudicat que ell no va ser present a les negociacions de les condicions dels seus préstecs ni tampoc sabia qui les havia proposat. A més, el Sr. Faustino referí que suposava que els contractes de reconeixement de deute havien estat redactats pel notari on es va elevar el contracte de préstec a públic, que estava situat al Passeig des Born de Palma.

El perjudicat exposà que no recordava quan s'havia signat el contracte de préstec amb la Sra. Mariola i que el document de reconeixement de deute relatiu a aquest contracte es va signar el mateix dia a la notaria. Exhibit els fulls 50 a 53 de la causa el Sr. Faustino va declarar que la data que constava al document de reconeixement de deute coincidia amb la data en que se li va fer entrega de dit document i que si allà constava que l'entrega s'havia dut a terme al mes de juny era correcte.

El Sr. Faustino manifestà que el dia que va signar el contracte de préstec amb la Sra. Mariola aquesta senyora no hi era i que el Sr. Daniel va actuar en nom seu amb un poder notarial. A més, el perjudicat indicà que només va veure a la Sra. Mariola el dia que aquesta va visitar el seu immoble i que no s'havia reunit mai amb ella.

El perjudicat declarà que ell li va dir al Sr. Daniel que feia feina a una empresa de telefonia, entregant-li la seva targeta però que la Sra. Vanesa estava a l'atur en el moment dels fets.

El Sr. Faustino exposà que quan va rebre els requeriments de pagament va posar el cas ens mans del seu advocat, que no recorda que se li hagués proposat una reducció d'interessos o una ampliació de termini de pagament i que quan li reclamaren el pagament de préstec de la Sra. Mariola ho va explicar al Sr. Juan Ramón, que li respongué que estàs tranquil que tot anava bé.

El perjudicat manifestà que amb el préstec que li concedí la Sra. Mariola es va cancel·lar el préstec anterior que havia concertat amb l'entitat Dolce Villa.

Finalment, exhibida la seva declaració en fase d'instrucció dels fulls 407 a 410, on manifestà que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana els diners del segon préstec quan a la vista oral havia dit que va ser el Sr. Daniel qui es va emportar aquest import, el Sr. Faustino declarà que ell suposava que eren la Sra. Filomena i la Sra. Juliana qui s'havien quedat amb els doblers prestats, però que la persona que se'ls va endur del banc era el Sr. Daniel.

La Sra. Vanesa, parella del Sr. Faustino, declarà al plenari que va ser el Sr. Faustino qui va gestionar tota l'operació que s'estava enjudiciant i que ella no en sabia quasi res. La Sra. Vanesa va manifestar que ella i la seva parella tenien problemes econòmics i que aquest li va demanar que anés a signar els contractes de préstec.

La perjudicada referí que ella no va participar a cap reunió, sinó que només va anar a la notaria a signar els contractes. La primera vegada que va anar a la notaria hi havia el Sr. Juan Ramón, els prestadors, la Sra. Filomena i la Sra. Juliana. La segona vegada, segons creia recordar, les mateixes persones però amb els nous prestadors. En aquesta segona ocasió, segons la Sra. Vanesa, la Sra. Filomena i la Sra. Juliana li explicaren que l'operació per dur els diners que esperaven s'havia allargat.

La Sra. Vanesa no recordava si el Sr. Faustino va anar al banc a cobrar els xecs del préstec a la segona operació. Sí que recordava aquesta que el seu marit se'n va anar de la notaria, si bé no sabia a on.

La perjudicada declarà que el Sr. Faustino li va dir que cobrarien 6.000 euros per l'operació i que finalment aquest va portar 5.000 euros del primer préstec, suposant que els 1.000 euros que faltaven varen ser pagats al Sr. Juan Ramón en concepte de comissió.

La Sra. Vanesa declarà que recordava haver rebut un document de reconeixement de deute, però no recordava quan el varen rebre ni on. Tampoc recordava la perjudicada si va veure el moment en que es va signar aquest document. La Sra. Vanesa afegí que quan era a la notaria ella feia moltes preguntes al notari perquè hi havia moltes coses que no entenia, però que el Sr. Juan Ramón li deia que tot estava correcte, no recordant si en aquest moment hi havia les Srs. Filomena i Juliana dins la sala.

La perjudicada va manifestar que ella i el Sr. Faustino en cap moment es varen plantejar vendre el seu immoble perquè era l'únic que tenien i l'arrendaven per tenir ingressos mentre vivien a la casa dels seus sogres i que en el moment dels fets ella feia feina 2 hores i cobrava 200 euros i el Sr. Faustino estava a l'atur.

La Sra. Vanesa referí que quan es varen signar els contractes de préstec tenien el seu immoble arrendat i que abans de subscriure el contracte es va fer una visita a la casa, si bé ella no hi va estar present.

La perjudicada declarà que no recordava a quina notaria va anar a signar el préstec amb la Sra. Mariola i que el dia de la firma hi havia la Sra. Juliana, el Sr. Juan Ramón i un senyor anomenat Cecilio, no recordant si hi havia més gent ni si hi havia la Sra. Mariola o el Sr. Daniel amb un poder. La Sra. Vanesa va afegir que sabia que aquell dia es va signar una ampliació del préstec que havien subscrit amb el Sr. Faustino i que el seu marit va rebre dos xecs, no sabia de qui, que no sabia a que es varen destinar. A més, amb aquest contracte els perjudicats varen rebre un document de reconeixement de deute que no sabia si s'havia signat el mateix dia que el préstec.

La Sra. Vanesa declarà que no estava segura de si el dia que es va signar el segon contracte de préstec el Sr. Cecilio, la Sra. Filomena o la Sra. Juliana eren a la notaria, indicant que aquell dia els presentaren a les persones que els deixaven els doblers però que no recordava si alguna d'aquestes era l'acusat.

L'agent de la Policia Nacional amb carnet NUM002 declarà a la vista oral que era inspectora del grup de delictes econòmics i que l'informe obrant als fulls 190 a 199 el varen elaborar després de rebre vàries denúncies contra la Sra. Filomena i la Sra. Juliana on es relataven diferents sistemes per estafar gent i quedar-se pisos per revendre'ls. Segons el que havien investigat, la Sra. Filomena i la Sra. Juliana eren les persones encarregades de captar a les víctimes de les estafes, amb qui contactaven de diferents maneres.

El sistema de funcionament de les estafes que va investigar era que feien que la gent hipotequés els seus immobles a canvi d'uns doblers amb la promesa que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana tornarien el capital prestat per després no complir aquesta promesa i que els prestadors es quedessin la propietat dels béns hipotecats.

La policia declarà que el cas objecte d'aquest plet no apareixia al seu informe, segons havia consultat, però que en principi tot seguia un mateix modus operandi consistent en anar a la notaria a realitzar operacions fictícies on les Sres. Filomena i Juliana signaven reconeixements de deute que mai pagaven.

L'agent manifestà que segons els casos la Sra. Filomena i la Sra. Juliana actuaven amb diferents intermediaris i que normalment tenien relació amb les persones que actuaven de prestadors, si bé ignorava el cas concret.

El Sr. Juan Ramón manifestà a la vista oral que el Sr. Faustino era amic seu des de feia molts anys, ja que havien anat junts a l'escola i que mai havia intervingut a cap operació amb ell ni havia actuat com a assessor seu en l'operació que va dur a terme amb la Sra. Juliana i la Sra. Filomena. El testimoni declarà que quan va tenir coneixement dels fets objecte d'aquest plet la Sra. Juliana li explicà que les condicions de l'operació ja estaven pactades.

Una vegada se li va exhibir la seva declaració en fase d'instrucció, inclosa al fol 363 i on manifestà que qui el fa informar de l'operació va ser el Sr. Ángel Daniel, el Sr. Juan Ramón indicà que no recordava bé aquesta dada a causa del temps transcorregut i que si en aquell moment va fer aquesta manifestació era correcta.

El testimoni referí que va conèixer al Sr. Ángel Daniel a través de la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, amb les que col·laborava en un negoci anterior celebrat amb el Sr. Valeriano. El Sr. Juan Ramón exposà que no sabia quina funció va tenir el Sr. Ángel Daniel en els fets i que podia ser que fos la persona que va cobrar els xecs amb el capital prestat als perjudicats.

El Sr. Juan Ramón declarà que ell no va acompanyar al Sr. Faustino a la notaria a signar els contractes de préstec objecte d'aquest procés i, una vegada se li va fer constar que a la seva declaració a instrucció manifestà el contrari, afegí que per l'amistat que tenia amb el perjudicat aquest li va demanar que l'assessorés amb l'operació i que el dia en que el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa varen anar a la notaria a signar els préstecs ell ja era allà per una altra qüestió i es varen trobar, si bé la trobada no va ser casual. El Sr. Juan Ramón referí que aquell dia va entrar a la notaria amb la Sra. Juliana i la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino ja eren a l'interior signant el contracte de préstec.

El testimoni manifestà que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena varen anar a la notaria el dia que els perjudicats varen signar el préstec per analitzar i revisar l'operació, si bé el Sr. Juan Ramón indicà que no sabia exactament que varen fer les acusades. El testimoni declarà que a l'època dels fets ell es trobava amb la Sra. Juliana diàriament.

En referència al dia en que els perjudicats varen signar el préstec, el Sr. Juan Ramón referí que la Sra. Juliana va anar a la notaria perquè s'havia de realitzar la signatura del referit contracte però no recordava el motiu pel qual ell també era a la notaria aquell dia i que en tot cas va anar a fer una gestió que no recordava però que el Sr. Faustino en cap moment li va demanar que l'acompanyés a la notaria a signar ni va cobrar cap quantitat de diners per l'operació.

Una vegada se li va exhibir la seva declaració en fase d'instrucció, on va manifestar haver cobrat 600 euros per la seva intervenció en l'operació dels perjudicats, el Sr. Juan Ramón manifestà que no recordava haver rebut aquest pagament, però que si ho va dir és que la informació era correcta.

El testimoni va declarar que recordava que la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino havien signat un segon contracte de préstec però que no recordava com va ser aquesta operació i que podria ser que hagués assessorat al Sr. Faustino, però que no ho recordava perquè intervenia en moltes operacions d'aquesta naturalesa.

El Sr. Juan Ramón exposà que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena feien les operacions per obtenir finançament perquè necessitaven doblers per fer una inversió sobre uns fons que gestionaven unes persones que estaven per damunt elles. Quan se li va indicar que a la seva declaració en fase d'instrucció havia manifestat que els diners eren per rebre una herència, el testimoni afegí que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana també varen fer referència a dita herència. El testimoni referí que ell no es va creure la història de l'herència i va demanar a un senyor anomenat Luis Angel que li acredités que aquesta herència existia, però que mai li van ensenyar cap prova en aquest sentit.

El testimoni declarà que era advocat però que en el moments dels fets no estava col·legiat però que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena varen contactar amb ell perquè tenia contactes a Inca per aconseguir prestadors per les seves operacions. El Sr. Juan Ramón exposà que va contactar amb amics i coneguts seus per a que intervinguessin com a prestadors a les operacions que varen fer la Sra. Filomena i la Sra. Juliana, que el volien per la seva confiança amb ells. El testimoni indicà que al principi pensava que totes les operacions eren correctes, si bé hauria d'haver pensat que les operacions no eren clares. El Sr. Juan Ramón va manifestar que a en el moment dels fets tenia una situació econòmica delicada i que a canvi de la seva intervenció ell rebia comissions dels prestadors, però que de la Sra. Filomena i la Sra. Juliana no va rebre res mai.

El Sr. Juan Ramón va declarar que va ser condemnat a un procés penal anterior i que també havia tingut dues condemnes més per casos similars al que és objecte d'aquest plet.

El testimoni referí que abans de signar segon préstec el Sr. Faustino va anar a xerrar amb ell per demanar-li que estava passant, ell li va dir que ho consultaria però es fiava que es tornarien els doblers. A més, el Sr. Juan Ramón va aconsellar al Sr. Faustino que signés el segon préstec perquè entenia que no hi havia cap altra manera que recuperés els doblers que li devien la Sra. Filomena i la Sra. Juliana.

El Sr. Juan Ramón manifestà que el Sr. Valentín era amic seu i també era un intermediari que feia feina amb la Sra. Filomena i la Sra. Juliana cercant prestadors i negociant amb ells.

Respecte dels perjudicats, el testimoni exposà que quan aquests signaren els préstecs ell sabia que varen cobrar una quantitat de diner, ignorant quina, i que el reconeixement de deute que varen signar la Sra. Filomena i la Sra. Juliana era per assegurar que les acusades retornaven els diners del préstec, que elles rebien.

El Sr. Juan Ramón declarà que abans de signar els préstecs no es comprovava la solvència dels prestataris, es fonamentava tot en que eren propietaris d'un immoble i l'hipotecaven com a garantia de pagament. El testimoni afegí que al reconeixement de deute es va fer constar que la Sra. Juliana era propietària d'uns immobles a Huelva i que no era habitual que no s'adjuntés cap document per acreditar-ho. El Sr. Juan Ramón referí que a ell li varen dir que l'acusada tenia aquestes propietats i que s'aportaria la documentació justificant-ho i ell ho va comentar al Sr. Faustino dient-li que sense la documentació no podien saber com estava la situació registral dels immobles. El testimoni exposà que quan va demanar que li aportessin proves i justificacions a la Sra. Juliana i la Sra. Filomena ja va ser després de l'operació del Sr. Faustino, ja que ell al principi creia a les acusades però poc a poc va començar a sospitar d'elles.

El testimoni indicà que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana també sospitaven de les persones que tenien damunt, que eren un assessor fiscal anomenat Luis Angel i un altre senyor que no recorda el seu nom. El Sr. Juan Ramón referí haver denunciat a aquests senyors.

El Sr. Juan Ramón manifestà que creia que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana coneixien al Sr. Cecilio, però que no n'estava segur perquè al moment de fets s'acabava d'incorporar a les operacions amb la Sra. Filomena i la Sra. Juliana.

Finalment, el testimoni exposà que ell no sabia que el Sr. Faustino tenia necessitats econòmiques i que tampoc creia que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana ho sabessin i que el capital dels préstecs s'entregava una part a les persones que signaven els reconeixements de deute, mentre que els prestataris rebien una ratificació, que no recorda quina era si bé podia ser que fos un 10% del capital prestat si ho va dir a la seva declaració en fase d'instrucció.

El Sr. Belarmino, administrador de la societat Dolce Villa Corner, declarà al plenari que la seva empresa va concedir un préstec als perjudicats que es va formalitzar per escriptura pública. El testimoni no recordava quin va ser el capital prestat, que rondava els 30.000 euros. El Sr. Belarmino manifestà que després de signar el préstec el varen avisar per cancel·lar-lo, operació que es va fer a través d'un altre préstec amb un altre prestador.

El testimoni exposà que un senyor anomenat Valentín va contactar amb ell, que tenia una empresa dedicada a concedir crèdits, i li va explicar que tenia unes persones que necessitaven finançament.

El Sr. Belarmino referí que va negociar les condicions del contracte amb el Sr. Valentín i que ell no va pagar cap comissió per l'operació. El testimoni declarà que no va fer cap gestió per comprovar la solvència dels prestataris perquè eren propietaris d'un immoble que posaven de garantia i que no sabia si algú altre va fer aquestes gestions.

El testimoni manifestà que cap persona li va explicar que el bé que es gravava amb la hipoteca tingués un valor més alt del que constava a l'escriptura de préstec i que va conèixer al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa a la notaria el dia de la firma del contracte.

El Sr. Belarmino explicà que el dia de la firma del préstec a la notaria hi havia un senyor que assessorava als perjudicats i la Sra. Juliana, a qui va conèixer en aquell mateix moment. El testimoni exposà que la Sra. Juliana ja era dins la notaria quan ell va entrar i que es va pensar que ella i l'advocat que també hi havia eren els dos assessors dels prestataris. El Sr. Belarmino no recordava si l'advocat que va veure a la notaria era el Sr. Juan Ramón.

El testimoni referí que creia que el pagament del préstec es va fer a través de dos xecs, un per cancel·lar un préstec anterior d'uns 7.000 euros i l'altre no recordava a nom de qui es va lliurar. Al Sr. Belarmino no li constava haver pagat cap quantitat en metàl·lic.

Finalment, el Sr. Belarmino manifestà que va recuperar el capital prestat, sense interessos segons recordava, cobrant uns 30.000 euros.

La declaració del testimoni Sr. Ángel Daniel va ser introduïda a través del document de la seva declaració en fase d'instrucció, fulls 403 a 406, a causa de la seva mort abans del dia del judici oral.

SEGON.- Del resultat de la valoració de la prova practicada al judici no resulta acreditat que algun dels acusades hagi comés un delicte d'estafa en perjudici del Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, segons s'exposà a continuació.

El TS ha establert una consolidada jurisprudència sobre els elements que integren el tipus del delicte d'estada. Reflex d'aquesta jurisprudència és la STS de 24 de maig de 2019, on es disposa que " Como ya ha señalado esta Sala del Tribunal Supremo en Sentencia 199/2018 de 25 Abr. 2018, Rec. 10729/2017 sobre los elementos o requisitos necesarios para entender concurrente la infracción penal tipificada como delito de estafa en el art. 248 del Código Penal y, en consecuencia, la apreciación de los contratos civiles criminalizados, se pueden citar los siguientes:

1. Un engaño como requisito esencial por constituir su núcleo o esencia, que ha de ser considerado con entidad suficiente para producir el traspaso patrimonial de carácter precedente o concurrente a la defraudación, maliciosamente provocado.

2. Error esencial en el sujeto pasivo, al dar por ciertos los hechos mendaces simulados por el agente, conocimiento inexacto de la realidad del desplazamiento originador del perjuicio o lesión de sus intereses económicos.

3. Acto de disposición patrimonial consecuencia del engaño sufrido, que en numerosas ocasiones adquiere cuerpo a través de pactos, acuerdos o negocios.

4. Ánimo de lucro, ya sea en beneficio propio o de un tercero, deducible del complejo de los actos realizados.

5. Nexo causal entre el engaño provocado y el perjuicio experimentado, apareciendo éste como inexorable resultado, toda vez que el dolo subsequens, es decir, sobrevenido y no anterior a la celebración del negocio de que se trata, equivale a un mero incumplimiento de lo pactado, el que incluso, siendo intencional, carece de relevancia penal y debe debatirse exclusivamente en el campo privado.

6. Propósito de no cumplir o de tan sólo iniciar su cumplimiento, para desembocar en un definitivo incumplimiento.

El Tribunal Supremo refleja, en su sentencia de 11 de diciembre de 2000 que «el dolo penal consiste en el propósito de no cumplir o de tan sólo iniciar su cumplimiento, para desembocar en un definitivo incumplimiento, versando el contrato sobre un negocio vacío que oculta la realidad de un atentado contra el patrimonio ajeno».

Nos movemos en el elemento puramente subjetivo del conocimiento e intención clara del sujeto de no cumplir con las estipulaciones marcadas en el contrato con la otra parte, y ello aunque haya iniciado, incluso, el cumplimiento de lo pactado entre las partes, ya que, si lo que pretendía era no cumplir definitivamente, no excluye la comisión del delito de estafa el hecho de que el sujeto haya dado inicio al cumplimiento de su prestación y posteriormente cese en este cumplimiento cuando era ésta su idea inicial.

O, como apunta el Tribunal Supremo, Sala Segunda, de lo Penal, en su Auto 834/2016, de 28 de abril : en el ilícito penal de la estafa, el sujeto activo sabe, desde el mismo momento de la perfección del contrato, que no podrá o no querrá cumplimentar la contraprestación que le corresponde en compensación del valor o cosa recibidos, y que se enriquecerá con ellos. Esta doctrina es la conocida como la de los contratos civiles o mercantiles criminalizados.

7. El negocio criminalizado sólo será instrumento de la estafa si es una pura ficción al servicio del fraude, a través de la cual se crea un negocio vacío que encierra realmente una asechanza al patrimonio ajeno. se exige dolo más engaño.

La sentencia del Tribunal Supremo de 12 de julio de 1997 proclama que el denominado por la doctrina negocio criminalizado sólo será instrumento de la estafa si es una pura ficción al servicio del fraude, a través de la cual se crea un negocio vacío que encierra realmente una asechanza al patrimonio ajeno (en el mismo sentido las de 12 de mayo de 1998 y 17 de septiembre de 1999). En este sentido, el dolo no conlleva per se la concurrencia del ilícito penal, ya que en el marco del derecho civil es definido como vicio del consentimiento ( arts. 1265 , 1269 y 1270 CC ). Por ello, por sí sólo no constituye ese engaño requerido por el tipo de la estafa, es decir, la maniobra torticera y falaz por medio de la cual el agente, ocultando la realidad, juega dentro de la apariencia para ganar la voluntad del perjudicado o perjudicados, haciéndoles creer y aceptar lo que no es verdadero.

El delito de estafa hace preciso que concurra por parte del sujeto activo un medio engañoso de cualquier tipo que induzca a la víctima, por la vía del error, a realizar un determinado desprendimiento patrimonial del que, en relación de causa a efecto, se beneficia el instigador de la operación, que persigue desde el inicio ese fin lucrativo; sus elementos son, por tanto, engaño, ánimo de lucro, perjuicio y relación causal ( SSTS 16 de junio y 16 de octubre de 1992 , 18 de octubre de 1993 , 15 de junio de 1995 y 31 de enero de 1996 , entre otras).

Se exige, al mismo tiempo, un específico dolo que abarque esa voluntad en el sujeto de que, cuando realiza la actividad contractual con la parte perjudicada, no vaya a ejecutar la parte el contrato que al mismo le compete, unido ello a cualquier medio de engaño que lleve a la otra parte a aceptarlo por la vía de la creencia de que se va a producir ese cumplimiento que se le ofrece. El dolo por sí mismo entendido supondría aisladamente la existencia de un vicio en el consentimiento que tendría sus consecuencias en la órbita del derecho civil, pero que, por el principio de intervención mínima del Derecho penal, no es aceptado para entender que ese incumplimiento del contrato tiene efectos y sanciones penales.

8. Idoneidad del engaño para entender cometido un delito.

Esta Sala del Tribunal Supremo recoge, en sus sentencias de 16 de julio de 1999 y 23 de marzo de 2000 , que el juicio de idoneidad que hay que valorar exige atender tanto a módulos objetivos como a las condiciones personales del sujeto afectado y a la totalidad de las circunstancias del caso concreto.

También declaramos a estos efectos, en la sentencia de 24 de marzo de 1999 , que «no se estiman suficientes los artificios engañosos si el sujeto pasivo de los mismos hubiere podido descubrir el fraude mediante una actividad de comprobación de la realidad de las prestaciones entregadas o prometidas fraudulentamente por el promotor del engaño y si tal actividad de comprobación lo era exigible por su calificación empresarial».

Del mismo modo, se añade en la sentencia de 21 de septiembre de 1998 que «no se trata de afirmar por el Tribunal que existe un derecho al engaño, a modo del pretendido dolo bueno, sino de limitar el derecho penal a sus justos términos no convirtiéndolo en un instrumento de protección penal de aquéllos que no se protegen a sí mismos o de quienes toman decisiones financieras arriesgadas o sin el debido cuidado».

9. Posibilidad del sujeto afectado de detectar la estafa.

En estos casos se suelen tener muy en cuenta las condiciones del afectado para admitir o inadmitir la concurrencia del delito y para separarlo del mero incumplimiento civil, ya que, si fuera asumible percibir la existencia del incumplimiento, dadas las condiciones profesionales del perjudicado, habría que acudir a esta vía civil.

Si el engaño no es suficiente al fin que se exigiría para entender cometido el ilícito penal, nos encontraríamos ante el ilícito civil. Ahora bien, tampoco puede llegarse al extremo de exigir a la víctima el conocimiento de ese elemento intencional del sujeto activo, sino que sí, dada su condición profesional, hubiera sido posible detectar la situación venidera de incumplimiento, podríamos estar hablando de un ilícito civil, que no penal. De todas maneras, también nos movemos aquí en unos ámbitos estrictamente subjetivos que exigen que actuemos con suma cautela para evitar unos niveles de exigencia de previsión en la víctima que le obligaran a prever cualquier circunstancia o movimiento del sujeto activo aunque concurriera la condición de profesional en el perjudicado".

En el present cas ens trobem davant una sèrie de fets l'existència dels quals ha vingut acreditada mitjançant els documents aportats a la causa i pel propi reconeixement de les parts. Aquests fets són els següents:

El dia 25 de setembre de 2012 el Sr. Aquilino, en condició de prestador, i el Sr. Faustino, en condició de prestatari, varen atorgar una escriptura pública de préstec hipotecari davant el notari Sr. Francisco Javier Moreno Clar en virtut del qual el primer prestava al segon la quantitat de 7.000 euros que s'havien de tornar en un termini de tres mesos amb uns interessos remuneratoris del 7% anual. L'immoble gravat amb la hipoteca era una meitat indivisa de la finca registral NUM003, inscrita al Registre de la Propietat núm. 1 d'Inca, que es valorava en 20.000 euros segons l'escriptura. Aquesta escriptura pública consta al foli 565 de la causa.

El dia 27 de setembre de 2012 la societat Dolce Villa Corner, en condició de prestadora, i el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa, en condició de prestataris, varen atorgar una escriptura pública de préstec hipotecari davant el notari Sr. Andrés Isern Estela en virtut del qual la primera prestava als segons la quantitat de 36.839'62 euros que s'havien de tornar en un termini de sis mesos amb uns interessos remuneratoris del 12% anual. El préstec s'havia de retornar a través d'un únic pagament per import de 39.050 euros. L'immoble gravat amb la hipoteca era la totalitat de la finca registral NUM003, inscrita al Registre de la Propietat núm. 1 d'Inca. No consta a la causa cap còpia d'aquesta escriptura pública, que sí és mencionada a l'escriptura a la que es farà menció a continuació. Sí que consta al foli 16 de la causa l'oferta prèvia a la subscripció del contracte que es va entregar als perjudicats. En aquest document no es va especificar quin va ser el valor de taxació del bé hipotecat, que per tant és desconegut per aquesta Sala.

El dia 27 de setembre de 2012 la Sra. Filomena i la Sra. Juliana varen signar un document de reconeixement de deute a favor de la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino. En aquest document es reconeixia que les primeres tenien un deute pendent de pagament amb els segons fruit d'unes relacions professionals per import de 40.000 euros, que les acusades es comprometien a entregar als perjudicats abans del dia 25 de desembre de 2012. La part deutora reconeixia el dret de la creditora de reclamar interessos de demora a partir del dia del venciment de l'obligació de pagament i garantia la seva obligació pecuniària amb tots els seus béns presents i futurs, especialment uns immobles situats a Huelva que estaven lliures de càrregues propietat de la Sra. Juliana. Al document es va fer constar que s'adjuntava la nota registral dels immobles. Ara bé, aquest document no va ser aportat ni s'ha adjuntat posteriorment a la causa. El contracte esmentat es troba al foli 20 de la causa.

Les dues acusades admeteren al judici oral haver signat aquest document, que per altra banda no va ser impugnat respecte la seva autenticitat i, per tant, s'ha de tenir per ajustat a la realitat que reflecteix.

El dia 14 de juny de 2013 la Sra. Mariola, en condició de prestadora, i la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino, en condició de prestataris, varen atorgar una escriptura pública de préstec hipotecari davant el notari Sr. Luis Pareja Cerdó en virtut del qual la primera prestava als segons la quantitat de 60.000 euros que s'havien de tornar en un termini de quatre o sis mesos (doncs a l'escriptura consten els dos terminis) amb uns interessos remuneratoris del 4% anual. El capital prestat s'entregà mitjançant dos xecs bancaris que es varen incorporar a l'escriptura, tot i que no han estat aportats a la causa. L'immoble gravat amb la hipoteca era la totalitat de la finca registral NUM003, inscrita al Registre de la Propietat núm. 1 d'Inca, que es valorava en 76.000 euros segons l'escriptura. Aquesta escriptura pública consta al foli 23 de la causa.

El dia 18 de juny de 2013, davant el mateix notari, es va atorgar una altra escriptura en virtut de la qual es cancel·lava el préstec hipotecari subscrit entre els perjudicats i Dolce Villa Corner mitjançant el pagament dels 39.050 euros pactats a través d'un xec bancari. Aquest document consta al foli 45 de les actuacions

Segons el declarat per les persones que varen deposar al plenari aquest pagament es va realitzar amb un dels dos xecs entregats per la Sra. Mariola.

El dia 6 d'agost de 2013 la Sra. Filomena i la Sra. Juliana varen signar un document de reconeixement de deute a favor de la Sra. Vanesa i el Sr. Faustino. En aquest document es reconeixia que les primeres tenien un deute pendent de pagament amb els segons per import de 66.000 euros, que les acusades es comprometien a entregar als perjudicats abans del dia 14 d'octubre de 2013. En aquest document es va fer constar que la Sra. Juliana era propietària d'un aparcament valorat en 7.000 euros i un habitatge valorat en 135.000 euros situats al carrer DIRECCION000 núm. NUM004 de Fuenteheridos, Huelva. El contracte esmentat es troba al foli 50 de la causa.

Les dues acusades no varen ser clares a l'hora de reconèixer la seva signatura en aquest document, arribant a negar l'autenticitat dels grafismes amb el seu nom. Ara bé, l'autenticitat d'aquest document no va ser impugnada per cap de les parts personades a la causa, de manera que s'ha de considerar que són un reflex de la realitat.

Segons les acusacions, els perjudicats varen subscriure els contractes de préstec celebrats al setembre de 2012 i al juny de 2013 a causa d'un engany dut a terme pels acusats, que actuaren amb la intenció d'apropiar-se dels diners deixats en préstec, que es varen repartir, així com de l'habitatge hipotecat, que passaria a ser propietat de la part prestadora per la falta de retorn del capital prestat.

La retirada de l'acusació contra la Sra. Mariola, la prestadora del segon contracte de préstec hipotecari, fa inviable determinar que la voluntat dels acusats era que els perjudicats perdessin la propietat del seu immoble en favor de la part prestadora de la hipoteca. Si la Sra. Mariola no va estar involucrada en la presumpta estafa que s'està enjudiciant cap sentit té que els seus suposats autors actuessin amb aquesta finalitat, doncs cap benefici obtenien del delicte.

En canvi, sí que podria sostenir-se que la voluntat dels acusats va ser enganyar a la Sra. Vanesa i al Sr. Faustino per a fer que sol·licitessin un préstec hipotecari i els entreguessin el capital prestat per després repartir-lo entre ells, obtenint així un benefici econòmic i deixant als perjudicats amb la responsabilitat de retornar a la part prestadora els diners que els altres s'havien repartit. Per tant, en aquesta resolució s'ha de valorar si tots o algun dels acusats varen dur a terme la conducta que s'acaba de relatar.

En el present cas, i segons consta a l'informe obrant als folis 190 a 199 de la causa, les acusades tenen es troben investigades a altres causes penals per la presumpta comissió de fets similars als que s'estan enjudiciant. De fet, consta als antecedents penals que la Sra. Filomena i la Sra. Juliana han estat ja condemnades per la comissió de delictes d'estafa. Ara bé, aquesta situació no genera una presumpció de culpabilitat contra les acusades, sinó que resulta necessari analitzar el cas concret i aplicar al mateix les normes sobre la càrrega de la prova al procés penal per poder determinar si els fets que s'estan enjudiciant davant aquesta Sala són o no constitutius de delicte.

Analitzada la prova, ens trobem davant una primera circumstància que crida l'atenció a aquesta Sala, a saber, el Sr. Faustino va subscriure un préstec hipotecari privat on valorava la seva part de la finca registral 27294 en una quantitat similar o fins i tot més baixa que la inclosa al contracte celebrat amb la Sra. Mariola pocs dies abans de subscriure el contracte de préstec amb Dolce Villa Corner, segons s'ha vist. En aquesta operació es va fixar un termini de venciment similar al dels contractes celebrats amb la Sra. Mariola i Dolce Villa i el capital prestat va ser només de 7.000 euros, quantitat similar als 6.000 euros que el Sr. Faustino va declarar haver rebut per les operacions celebrades amb els acusats. Cap de les acusacions personades a la causa ha relacionat aquest contracte amb els fets que s'estan enjudiciant, de manera que només resulta possible concloure en aquesta Sentència que el mateix no té cap relació ni amb els acusats ni amb la presumpta estafa per la que s'ha formulat acusació.

L'argument anterior ens ha de portar a apreciar que el Sr. Faustino ja va realitzar operacions similars a les que són objecte d'acusació per la seva pròpia iniciativa i sense la participació dels acusats. Aquesta conducta anterior del perjudicat fa que els negocis celebrats amb els acusats, tot i tenir una lògica contractual certament estranya i sospitosa, no resultin especialment aliens a l'experiència prèvia del Sr. Faustino i, per tant, no resultin rellevantment indiciaris d'una presumpta infracció penal. L'exposat anteriorment s'ha de posar també en relació amb la proximitat temporal entre els préstec que s'està analitzant i el subscrit amb Dolce Villa, signat només dos dies després. De fet, amb el capital prestat en aquest segon contracte es va cancel·lar el préstec anterior, segons declarà el Sr. Faustino a la vista oral. Aquesta proximitat temporal aporta indicis sobre una possible interconnexió entre els dos negocis jurídics la justificació de la qual aquesta Sala ignora. En tot cas, s'ha d'apuntar també que si 7.000 euros del capital prestat per Dolce Villa es varen destinar a cancel·lar el préstec hipotecari subscrit abans pel Sr. Faustino i després aquest i la Sra. Vanesa, segons declararen, varen rebre 6.000 euros del capital prestat en aquest segon contracte la quantitat total que els perjudicats varen rebre per dit préstec no va ser de 6.000 euros, com sostenen les acusacions, sinó de 13.000 euros.

En segon lloc, s'argumenta per les acusacions que un element de l'engany que presumptament varen patir els perjudicats va ser que als contractes de préstec es va taxar el bé immoble hipotecat en una quantitat molt més baixa de la real per afavorir que, una vegada es produís l'impagament del capital a retornar, la part prestadora es pogués atribuir la propietat d'aquesta finca. Certament un preu de taxació de 76.000 euros per una habitatge situat a Mallorca no és una cosa comú. Ara bé, hi ha una sèrie de qüestions que han de portar a no poder acollir aquest argument acusatori. En primer lloc, no s'ha aportat cap taxació del valor real del bé, de manera que no existeixen proves objectives d'aquest desquadrament. En aquest mateix sentit, a falta de valoracions, s'ignora l'estat de conservació de l'immoble o la possible existència de defectes constructius o problemes estructurals que redueixin el seu valor de mercat. En segon lloc, s'ha de tenir en compte també que la finca es troba situada a Inca, on el valor de mercat dels immobles no resulta especialment alt en comparació amb altres zones de Mallorca, i que la taxació controvertida es va dur a terme a l'any 2013, moment en que el valor del sòl a l'illa era molt inferior a l'actual. Reforçant el que acabem d'exposar ens trobem amb que a l'anunci de venda de l'habitatge publicat a internet que consta al foli 64 de les actuacions, es desconeix per qui, s'oferia el mateix amb un preu de venda de 96.000 euros, és a dir, no molt més alt que el valor de taxació controvertit. Per tant, aquests arguments impedeixen determinar que el valor de taxació inclòs a l'escriptura de préstec celebrada amb la Sra. Mariola, doncs la taxació al contracte subscrit amb Dolce Villa no es coneix, fos un element de l'engany al que presumptament varen ser sotmesos els perjudicats.

També ens trobem amb que la declaració prestada pel Sr. Faustino al plenari va resultar poc consistent i amb contradiccions. En primer lloc el perjudicat va declarar que durant els fets tan ell com la Sra. Vanesa estaven a l'atur si bé després va admetre haver dit al Sr. Daniel que feia feina a una empresa de telefonia i li va donar la seva targeta professional. Aquesta manifestació aniria en contra de la tesi acusatòria relativa a que el Sr. Cecilio i el Sr. Daniel, així com la resta d'acusats, no tenien ni tan sols la intenció de comprovar la capacitat dels perjudicats per retornar el préstec perquè la seva vertadera intenció era apropiar-se dels diners que es prestaven i deixar que els prestataris responguessin del deute amb el seu immoble. La pròpia declaració del Sr. Faustino permet arribar a la conclusió que, almenys el Sr. Daniel i el Sr. Cecilio, varen proposar el contracte a la Sra. Mariola pensant que el Sr. Faustino era una persona que tenia una ocupació laboral i, per tant, un sou fixe.

El Sr. Faustino va incórrer en contradiccions a l'hora de relatar qui varen ser les persones que assistiren a la notaria el dia en que es signaren els dos contractes de préstec sobre els que versa aquest plet. Així, en un primer moment el perjudicat va declarar que el dia que va signar el préstec amb Dolce Villa hi havia a la notaria, a més d'ell i la Sra. Vanesa, el Sr. Juan Ramón i un apoderat del prestador. En canvi, en un moment posterior de la seva declaració el Sr. Faustino manifestà que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena també eren dins la notaria. Tenint en compte que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena són les acusades principals de la causa resulta rellevant que el perjudicat no fos capaç de situar-les clarament al lloc dels fets en un moment en que, presumptament, aquestes s'haurien apropiat amb engany d'una important quantitat de doblers.

El perjudicat declarà que el dia que va signar el contracte de préstec amb la Sra. Mariola el notari li va donar el document de reconeixement de deute, que ja havia estat signat per la Sra. Juliana i la Sra. Filomena anteriorment. Posteriorment, el perjudicat exposà que aquest document el va rebre en mà del Sr. Juan Ramón i la Sra. Juliana dies després de signar el contracte de préstec. Finalment, i després que se li exhibís el document i la data que allà hi consta, 6 d'agost de 2013, el Sr. Faustino referí que dita data era correcta. Per tant, el testimoni va donar tres explicacions diferents i contradictòries entre sí sobre la forma i moment en que aquest document se li va entregar.

El Sr. Faustino declarà també que la Sra. Mariola no estava present el dia de la subscripció del contracte de préstec i que el Sr. Daniel va intervenir al contracte en nom seu com apoderat. En canvi, a l'escriptura notarial del contracte es fa constar que la Sra. Mariola sí que estava present i actuava en el seu propi nom.

Aquestes contradiccions, algunes d'elles de més rellevància que les altres segons hem exposat, fan que la força inculpatòria de les manifestacions del Sr. Faustino disminueixi.

Finalment, concorre una circumstància que, pel criteri d'aquesta Sala, té una rellevància molt important a l'hora de tipificar la conducta dels acusats. Segons els escrits d'acusació i la jurisprudència del TS que s'ha citat anteriorment, per a que els fets que s'estan enjudiciant siguin constitutius d'un delicte d'estafa seria necessari que els acusats, des del mateix moment en que es subscriviren els contractes objecte d'aquest plet, actuessin ja amb la intenció de no retornar mai als perjudicats el capital dels préstecs, fent-los creure que sí que tenien aquesta voluntat per enganyar-los i forçar el desplaçament patrimonial.

Dins l'estructura dels fets pels que s'ha formulat acusació tenen un paper d'especial importància els contractes de reconeixement de deute signats per la Sra. Juliana i la Sra. Filomena. Així, partint de la base que els perjudicats decidiren subscriure en nom seu els préstecs hipotecaris i entregar el capital prestat als acusats, el reconeixement de deute signat per les Srs. Juliana i Filomena seria el pilar de l'engany, doncs a través d'aquests contractes es generaria una falsa aparença que els perjudicats sí que recuperarien els diners que deixaven als acusats. En efecte, aquests documents eren la garantia que el Sr. Faustino i la Sra. Vanesa recuperarien els diners que estaven deixant als acusats, en ser una admissió expressa de l'existència del deute i una manifestació directa de la voluntat de les deutores de complir amb la seva obligació de pagament. A més, la confiança que generaven aquests contractes es veia reforçada amb la promesa que feia la Sra. Juliana de respondre del pagament del deute amb immobles de la seva propietat que tenien un valor superior al capital degut.

D'aquesta manera, en aquesta sentència només es podria apreciar la concurrència d'un delicte d'estafa si es dona per acreditat que la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, quan signaren els contractes de reconeixement de deute, ja no tenien cap intenció de pagar als perjudicats les quantitats que reconeixen deure'ls ni de respondre de les mateixes amb el seu patrimoni. En canvi, si la valoració de la prova portés a determinar que les acusades sí que signaren els reconeixements amb la voluntat de complir amb la seva obligació de pagament, l'incompliment del contracte seria constitutiu només d'una responsabilitat civil, no penal.

El propi contingut dels contractes signats per les acusades aporten un indici favorable a la seva voluntat de pagament. Així, el compromís subscrit en aquests reconeixements de deute vinculaven a la Sra. Filomena i a la Sra. Juliana a complir amb la seva obligació de pagament amb tots els seus béns presents i futurs. En aquest sentit, s'ha de recordar que la imposició d'una demanda civil contra les acusades atorgaria als perjudicats un títol executiu contra elles que es podria fer efectiu fins i tot contra la seva voluntat, previ embargament del seu patrimoni. Per tant, qualsevol bé econòmicament valorable de la Sra. Filomena i la Sra. Juliana (cotxes, immobles, accions, diners en efectiu...) podria ser objecte d'una execució forçosa i entregat a la Sra. Vanesa i al Sr. Faustino fins al pagament dels 66.000 euros de deute reconeguts.

En aquest punt és quan cobren especial rellevància les mencions als immobles situats a Huelva que la Sra. Juliana va vincular al reconeixement de deute, doncs amb el valor d'aquests béns es cobria sobradament l'import del deute que les acusades reconeixien tenir amb els perjudicats.

Si la prova practicada acredités que les acusades havien amagat el seu patrimoni abans o després de subscriure els contractes que estem analitzant o, molt especialment, que la Sra. Juliana no era realment la propietària dels immobles de Huelva els elements de l'estafa pels que s'està formulant acusació quedarien clarament revelats. En canvi, si no apareixen proves acreditant que les acusades atorgaren els reconeixements de deute sense la voluntat de complir amb el que en aquells contractes s'obligaven, aquesta Sentència haurà de tenir un pronunciament absolutori a favor de tots els acusats.

En el present cas no conta que els perjudicats reclamessin per la via civil el pagament dels 66.000 euros que els deuen les acusades. Aquesta falta de reclamació impedeix conèixer quina seria la conducta de la Sra. Filomena o al Sra. Juliana quan se'ls requerís del pagament de la seva obligació cap al Sr. Faustino i la Sra. Vanesa.

Tampoc es coneix quin és el patrimoni de la Sra. Filomena i la Sra. Juliana, de manera que aquesta Sala no pot valorar si les acusades varen atorgar els contractes controvertits coneixent que tenien un patrimoni que podia ser forçosament executat per fer-les complir amb la seva obligació de pagament. Ignorem també si les acusades varen realitzar algun acte de despatrimonialització per evitar complir amb les seves obligacions civils.

Finalment, i d'especial rellevància en el cas concret, resulta que les acusacions fonamentaren gran part de la seva tesi en el fet que la Sra. Juliana no havia aportat documentació acreditant ser realment la propietària dels immobles de Huelva citats als reconeixements de deute. Ara bé, s'ha de recordar que els principis de presumpció d'innocència i indubio pro reo porten a que siguin les acusacions, si volen sostenir la tesi que l'acusada realment no té bens a Huelva, qui hagin d'acreditar aquest fet. Per tant, la falta de coneixement sobre el vertadera titularitat dels immobles del carrer DIRECCION000 núm. NUM004 de Fuenteheridos ha de portar a afavorir la tesi de les defenses, no les de les acusacions que fàcilment haurien pogut esclarir aquesta incògnita sol·licitant o demanant que el jutjat d'instrucció sol·licités una nota simple d'aquestes finques al Registre de la Propietat. La falta d'aquesta prova impedeix arribar a la conclusió que la Sra. Juliana no ostenta la plena propietat de dos immobles a Huelva. Tampoc consta, a falta de proves, que aquests béns siguin propietat de l'acusada però que es trobin gravats amb càrregues que impedirien la seva vinculació amb el deute que les acusades mantenen amb els perjudicats.

Una vegada no es pot determinar que la Sra. Juliana no és realment propietària de dos immobles ni que aquests no es troben lliures de càrregues resulta impossible també arribar a la conclusió que els perjudicats no haurien pogut obtenir el pagament del deute a través d'una reclamació civil, encara que fos a través de l'embargament forçós i la posterior subhasta d'aquests béns.

Per aquest motiu, no podem més que concloure que l'incompliment contractual que està essent objecte d'aquest procés és de naturalesa civil, no penal.

Això és així a pesar que les declaracions de la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, a més de la del testimoni el Sr. Juan Ramón, no varen ser mereixedores de cap tipus de credibilitat i del caràcter realment sospitós de les operacions realitzades per les parts. Aquest Tribunal entén que ha quedat acreditat que, almenys la Sra. Juliana i la Sra. Filomena, varen rebre el capital del préstec concertat pels perjudicats (excepte els 13.000 euros rebuts per ells i les despeses generades pels contractes). Per aquest motiu, considerem poc raonable i indiciàriament incriminatori el relat de fets que s'ha tingut per acreditat, doncs cap sentit té que una persona demani a un tercer que sol·liciti un préstec i li entregui el capital prestat perquè necessita liquiditat quan ella mateixa té immobles per hipotecar i obtenir directament aquest capital. Ara bé, l'anàlisi que acabem de realitzar i la jurisprudència relativa als requisits del tipus penal de l'estafa han de portar a concloure que aquestes dades indiciaries de criminalitat, tot i existir, no són suficients per arribar a un pronunciament de condemna.

En aquest sentit, s'ha de recordar que el principi de la presumpció d'innocència, promulgat com a dret fonamental a l' art. 24 CE, exigeix que s'adopti aquesta solució. En efecte, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre l'efectivitat del referit article a distintes sentències com la STC 18/2021 de 15 de febrer, on s'estableix que " El Pleno del tribunal recordó en la STC 185/2014, de 6 de noviembre , FJ 3, que la "doctrina de este tribunal ha reconocido que el derecho a la presunción de inocencia es 'uno de los principios cardinales del Derecho penal contemporáneo, en sus facetas sustantiva y formal' (por todas, SSTC 138/1992, de 13 de octubre , y 133/1995, de 25 de septiembre ) y es consciente de la importancia garantista del derecho a la presunción de inocencia, al que considera quizás 'la principal manifestación constitucional de la especial necesidad de proteger a la persona frente a una reacción estatal sancionadora injustificada' ( SSTC 141/2006, de 8 de mayo, FJ 3 , y 201/2012, de 12 de noviembre , FJ 4). Como regla de tratamiento, la presunción de inocencia impide tener por culpable a quien no ha sido así declarado tras un previo juicio justo (por todas, STC 153/2009, de 25 de junio , FJ 5) y, como regla de juicio en el ámbito de la jurisdicción ordinaria, se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena, a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable (entre muchas, últimamente, STC 78/2013, de 8 de abril , FJ 2). El art. 24.2 CE significa que se presume que los ciudadanos no son autores de hechos o conductas tipificadas como delito y que la prueba de la autoría y la prueba de la concurrencia de los elementos del tipo delictivo, corresponden a quienes, en el correspondiente proceso penal, asumen la condición de parte acusadora ( STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3). Como regla presuntiva supone que 'el acusado llega al juicio como inocente y solo puede salir de él como culpable si su primitiva condición es desvirtuada plenamente a partir de las pruebas aportadas por las acusaciones' ( SSTC 124/2001, de 4 de junio, FJ 9 , y 145/2005 , FJ 5). La presunción de inocencia es, por tanto, una presunción iuris tantum de ausencia de culpabilidad 'que determina la exclusión de la presunción inversa de culpabilidad criminal de cualquier persona durante el desarrollo del proceso, por estimarse que no es culpable hasta que así se declare en sentencia condenatoria' ( STC 107/1983, de 29 de noviembre , FJ 2)".

Destacábamos, asimismo, que la eficacia garantista de la presunción de inocencia se despliega ante el juez y frente al legislador, en tanto que el derecho a ser presumido inocente es un derecho subjetivo público con una "obvia proyección como límite de potestad legislativa y como criterio condicionador de las interpretaciones de las normas vigentes" ( STC 109/1986, de 24 de septiembre, FJ 1). En concreto, "el tribunal ha incluido en la configuración constitucional de este derecho la interdicción de las presunciones de los elementos constitutivos del delito ( SSTC 111/1999, de 14 de junio, FJ 3; 87/2001, de 2 de abril, FJ 9; 267/2005, de 24 de octubre, FJ 4, y 92/2006, de 27 de marzo, FJ 2). Con independencia de la modalidad delictiva de que se trate, no es tolerable que alguno de los elementos típicos se presuma en contra del acusado, sea con una presunción iuris tantum, que supone una traslación o inversión de la carga de la prueba irreconciliable con el art. 24.2 CE (ya en STC 105/1988, de 8 de junio, FJ 3), sea con una presunción iuris et de iure, ilícita en el ámbito penal desde la perspectiva constitucional, por cuanto prohíbe la prueba en contrario de lo presumido, con los efectos vulneradores de la presunción de inocencia de descargar de la prueba a quien acusa y de impedir probar la tesis opuesta a quien se defiende" ( STC 185/2014, FJ 3).

De otro lado, desde la STC 44/1989, de 20 de febrero, FJ 2, hemos distinguido entre el derecho a la presunción de inocencia y el principio in dubio pro reo, situando a este último en el momento de la valoración o apreciación probatoria, de modo que "solo entra en juego cuando existe una duda racional sobre la real concurrencia de los elementos objetivos y subjetivos que integran el tipo penal, aunque se haya practicado una prueba válida" ( STC 16/2000, de 31 de enero, FJ 4). Y mantiene que, "con la perspectiva constitucional, el principio in dubio pro reo, 'en tanto que perteneciente al convencimiento íntimo o subjetivo del órgano judicial', ni está dotado de la protección del recurso de amparo, 'ni puede en modo alguno ser objeto de valoración por este tribunal cuando el órgano judicial no ha albergado duda alguna acerca del carácter incriminatorio de las pruebas practicadas'" (así últimamente, STC 147/2009, de 15 de junio, FJ 2, con cita de las SSTC 63/1993, de 1 de marzo, FJ 4; 103/1995, de 3 de julio, FJ 4; 16/2000, de 16 de enero, FJ 4; 209/2003, de 1 de diciembre, FJ 5; 61/2005, de 14 de marzo, FJ 4, y 137/2005, de 23 de mayo, FJ 3).

No obstante, conforme a nuestra doctrina, la regla de juicio que impone el derecho a la presunción de inocencia es muy clara: "se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable" (entre muchas, las ya citadas SSTC 78/2013, FJ 2 , y 185/2014 , FJ 3). Exige, como presupuesto de una condena penal conforme con el art. 24.2 CE , la certeza sobre la culpabilidad del imputado, entendida como ausencia de duda razonable respecto a la concurrencia de todos aquellos extremos relevantes para la condena. En tal medida, la razonabilidad de las conclusiones del juzgador sobre el resultado de los medios de prueba, justificadas a través de la debida motivación, y su suficiencia para condenar son exigencias entrelazadas del derecho a la presunción de inocencia ( SSTC 268/2000, de 27 de noviembre, FJ 9 , y 78/2013 , FJ 2). La existencia de una duda razonable en términos objetivos (o mejor, intersubjetivos) implica una valoración probatoria deficiente y la ausencia de prueba de cargo suficiente y, en definitiva, la vulneración del derecho a la presunción de inocencia. Así ocurrirá, como hemos repetido, si se presentan por el acusado hipótesis fácticas alternativas razonables frente a la hipótesis acusatoria ( SSTC 81/1998, de 2 de abril, FJ 3 ; 155/2002, de 22 de julio, FJ 7 ; 145/2005, de 6 de junio, FJ 5 , y 12/2011, de 28 de febrero , FJ 10). Sin que, por lo demás, pueda haber diferencia cualitativa desde la perspectiva del art. 24.2 CE entre una absolución resultante de una constatación incontestable de la inocencia del acusado y una absolución fundamentada en la ausencia de pruebas suficientes para enervar la presunción de inocencia -por existir una duda razonable- ( SSTC 8/2017, de 19 de enero, FFJJ 7 y 8; 10/2017, de 30 de enero, FJ 4 ; 85/2019, de 19 de junio , FJ 10, y STEDH de 16 de febrero de 2016 asunto Vlieeland Boddy y Marcelo Lanni c. España , § 40)".

De la doctrina acabada de citar es constata, com no pot ser d'altra manera en un estat democràtic, que per poder vèncer la presumpció d'innocència és necessari que durant el judici s'hagi practicat una prova de càrrec suficient per imputar, sense cap dubte raonable, la comissió d'un delicte a una persona. A sensu contrari, quan la prova practicada no sigui suficient per arribar a aquesta convicció, la llei imposa al jutge o tribunal l'obligació d'absoldre a l'acusat. En aquest cas, i segons s'ha exposat anteriorment, aquesta Sala considera que la prova de càrrec practicada no reuneix els requisits necessaris per vèncer la presumpció d'innocència dels acusats.

Per tot això, hem arribat a la conclusió que, per falta de prova de càrrec practicada en contra per tot el que hem exposat anteriorment, els acusats han de ser absolts per la comissió d'un delicte d'estafa.

TERCER.- Una vegada s'ha declarat que cap dels acusats és responsable de la comissió d'un delicte d'estafa, no resulta possible fer cap pronunciament favorable a les acusacions respecte la responsabilitat civil derivada del delicte en aquest procés penal.

QUART.- Les costes processals s'entenen imposades per la llei als criminalment responsables de tot delicte, tal i com s'estableix a l' art. 123 CP en relació amb l' art. 240 LECrim. En el present judici, en no haver cap persona declarada criminalment responsable, pertoca la imposició de les costes d'ofici.