Sentencia Penal 113/2024 Audiencia Provincial Penal de Illes Balears nº 2, Rec. 75/2022 de 05 de marzo del 2024

PRIMER.- A la present causa s'imputa al Sr. Jose Pablo la comissió d'un delicte d'administració deslleial de l' art. 252 i 249 CP. Més concretament, l'acusació particular imputa al Sr. Jose Pablo els següents fets: l'acusat era l'administrador de la CP acusadora i, aprofitant-se d'aquest càrrec, va usar el sistema de caixa única de la comunitat per distreure fons d'aquesta en el seu benefici. En concret, segons l'acusació particular, l'acusat va realitzar una reducció al compte de la comunitat sense justificació per reduir en 20.245'90 euros el deute que tenia amb la comunitat, va reduir el fons de reserva de la comunitat en 15.370'51 euros sense motiu, va simular un pagament de 10.440 euros a un arquitecte tècnic que havia prestat serveis a la comunitat, va carregar a la comunitat una factura d'honoraris d'administrador de Despacho Rivoli sense aportar la factura ni justificar-ho i va retenir la quantitat de 6.282'10 euros del saldo de la comunitat quan va cessar com a administrador d'aquesta indegudament, si bé posteriorment va consignar aquest import al compte del Jutjat d'Instrucció núm. 12 de Palma.

El Sr. Jose Pablo, que no contestà a les preguntes de l'acusació particular, manifestà a la vista oral que ell ara l'administrador de la CP querellant i que el despatx Rivoli era l'empresa que formalment feia l'administració, essent Ell l'administrador únic de dita societat.

L'acusat afegí que Fincas Forcadell era una empresa on, vista la seva edat i salut, ell va traspassar les CP que administrava, essent una de les comunitats traspassades la querellant.

Respecte de la regularització de 20.245'90 euros, el Sr. Jose Pablo declarà que dita moviment provenia d'un acord que va prendre la CP per reordenar un problema que tenia sobre la distribució de les quotes de la comunitat, on resultava que existia una discordança entre la quota de propietat de cada aparcament amb els metres quadrats reals dels mateixos. L'acusat referí que la comunitat va acordar fer una feina tècnica per designar la nova quota a cada propietari i així es va detectar que s'havien carregat quantitats de demés a una sèrie de propietaris a causa d'aquesta discordança. Segons el Sr. Jose Pablo, aquestes quantitats es varen restar del deute que els propietaris tenien amb la comunitat, essent que a uns propietaris se'ls va pujar el deute i a altres se'ls va baixar. Per aquest motiu, exposà, no es va produir cap moviment de doblers real amb aquesta operació.

En quant al fons de reserves de la comunitat, l'acusat indicà que la seva reducció formava part de la mateixa regularització abans esmentada. El Sr. Jose Pablo manifestà que el que succeïa era que hi havia propietaris que se'ls havien carregat deutes comunitaris de demés i es va fer la regularització per adequar els deutes a la realitat.

L'acusat exposà que per fer la regularització va intervenir un arquitecte tècnic, el Sr. Bienvenido. El Sr. Jose Pablo declarà que el Sr. Bienvenido va cobrar uns honoraris d'uns 10.000 euros per fer la seva feina, que va estar realitzant durant uns 7 o 8 anys. El temps durant el qual el Sr. Bienvenido prestà serveis a la comunitat va ser llarg perquè es va fer un estudi, una proposta, reformes a la proposta... i tot això va precisar molt de temps. Afegí el Sr. Jose Pablo que el Sr. Bienvenido va anar cobrant els seus honoraris a mesura que anava passant el temps mitjançant pagaments a compte i al final va fer una factura per l'import total. L'acusat referí que sempre es pagaven els honoraris del Sr. Bienvenido en efectiu.

Fent referència a la factura de l'empresa Rivoli per import de 6.292'90 euros, el Sr. Jose Pablo exposà que aquest import era un saldo que va resultar a favor de la comunitat i que ell va depositar quan la regulació va quedar feta. El Sr. Jose Pablo manifestà que ell va depositar l'import al jutjat i que dit import es corresponia a un romanent del compte de gestió de la comunitat, no als seus honoraris que es meritaven regularment cada dos mesos.

L'acusat declarà que quan va agafar l'administració de la CP li varen entregar la comptabilitat de la comunitat i que ell no podia conèixer si les dades que constaven en relació a les dimensions dels aparcaments, per exemple, eren correctes. El Sr. Jose Pablo exposà que es va detectar que havia aparcaments a la comunitat que tenien una extensió de 5 metres i que pagaven més que altres de 8 metres. L'acusat afegí que aquesta informació no la podia saber quan començà a fer d'administrador de la comunitat i que ho va descobrir després d'assumir l'administració.

El Sr. Jose Pablo manifestà que quan li varen entregar la comptabilitat de la comunitat va veure que hi havia deutes antics de propietaris que ja no ho eren, partides incobrables i deutes mal calculats per la qüestió abans exposada de la superfície dels aparcaments. L'acusat indicà que hi havia propietaris que es negaven a pagar les quotes comunitàries perquè sabien que no estaven bé i que per aquest motiu varen estudiar el tema i varen decidir fer el replantejament. Finalment, el Sr. Jose Pablo afegí que la CP va aprovar la contractació del Sr. Bienvenido per realitzar l'abans esmentar replantejament.

Declarà com a testimoni al plenari el Sr. Benigno, actual secretari i administrador de la CP querellant. El Sr. Benigno manifestà que tenia poca informació sobre els fets que s'estaven enjudiciant. El testimoni exposà que quan va començar a dur la gestió de la comunitat al juny de 2019 hi havia molta morositat. El Sr. Benigno indicà que quan l'acusat va deixar l'administració ell va ocupar el seu lloc.

Per altra banda, el Sr. Benigno referí que era propietari de dos aparcaments des de feia molt de temps i que no va impugnar mai els comptes de la CP. Finalment, el testimoni afegí que sabia per alguna acta de les Juntes de Propietaris que es va fer la regularització, però que no va tenir relació amb aquestes feines ni sabia si es varen pagar.

El Sr. Bienvenido, que deposà com a testimoni al judici oral, manifestà que ell va dur a terme uns estudis del terreny dels aparcaments i una feina de planimetria a la CP querellant. El testimoni exposà que va presentar una factura d'uns 10.000 euros pels seus honoraris i que els va cobrar abans d'emetre dita factura mitjançant pagaments a compte que li feien o bé en efectiu o bé, potser en algun cas, mitjançant un taló bancari. El Sr. Bienvenido exposà que ell va fer la factura del total dels seus honoraris a l'octubre de 2018 i el seu import coincidia amb els pagaments a compte que havia rebut fins aquell moment.

El testimoni declarà que la feina que va fer va durar des de 2010, quan va començar a fer feina preliminar i a cobrar a compte, fins al 2018. Afegí el Sr. Bienvenido que ell va anar a alguna Junta de Propietaris i va tenir reunions amb el president i l'administrador de la comunitat. El testimoni indicà que va fer l'estudi per comprovar com estava la situació del pàrquing i uns plànols del nou repartiment i les noves quotes quotes. El Sr. Bienvenido referí que va realitzar l'encàrrec perquè a la comunitat no quadraven les superfícies dels aparcaments amb les quotes de comunitat dels propietaris.

Prèvia exhibició dels documents que consten als esdeveniments 231 a 233 de l'expedient digital, el Sr. Bienvenido declarà que dits documents eren els rebuts que ell feia dels pagaments a compte que rebia de la comunitat i que el darrer document es corresponia amb la factura final que va emetre. El testimoni manifestà que no va fer constar a la factura que havia rebut abans pagaments a compte, però que el que va cobrar en total coincidia amb l'import de la factura. Afegí el Sr. Bienvenido que existien més rebuts corresponents a cada pagament que se li va fer i que a la factura que ell va emetre constava que es podia pagar per transferència perquè això és una dada que ell sempre inclou a les factures que confecciona, però que en aquell cas va cobrar com havia explicat al plenari.

Finalment, es practicà al judici oral la declaració conjunta dels perits que havien emès els informes pericials que consten als esdeveniments 5 i 401 de l'expedient digital, el Sr Candido i el Sr. Cecilio.

El Sr. Candido manifestà que considerava que el Sr. Cecilio donava molta importància al fet que les regularitzacions controvertides estaven aprovades per la Junta de Propietaris, resultant que ell considerava que el que s'havia de valorar era que el compte que gestionava l'administrador va baixar 20.000 euros a causa d'aquestes regularitzacions.

A títol exemplificatiu, el Sr. Candido exposà que comprovà l'assentament 250 d'octubre de 2016 del Llibre Major, que era un compte on es feien cobraments i pagaments a compte de la unitat que gestionava l'administració. Segons el perit, el dia 4 d'octubre la comunitat tenia un saldo favorable i de cop aquest va baixa en 20.000 euros. El Sr. Candido indicà que ell no veia el motiu pel qual es va fer la regularització al saldo de l'administrador.

Seguint amb l'argument, el Sr. Candido declarà que ell no discutia l'existència de les regularitzacions, però que considerava que aquestes no s'havien de comptabilitzar al saldo de l'administrador sinó al compte corresponent. Això era així, segons el perit, perquè el que es va fer amb l'operació va ser reduir un saldo de la comunitat cap a l'administrador.

Per altra banda, respecte dels honoraris del Sr. Bienvenido, el Sr. Candido exposà que la factura emesa per l'arquitecte tècnic posava que el mitjà de pagament era una transferència que no constava als comptes de la comunitat. Per aquest motiu, el perit no podia donar per bona l'existència del pagament perquè no sabia com s'havia fet dit pagament. A més, afegí el perit que aquest pagament s'havia de fer amb recursos de l'administrador, no de la comunitat.

Per la seva part, el Sr. Cecilio manifestà que el Sr. Bienvenido va anar cobrant els seus honoraris paulatinament i al final de la relació contractual es va fer un passi de comptes per regularitzar la situació. Entenia el perit que la factura constava comptabilitzada i els pagaments es varen fer, essent aquesta forma de funcionar una cosa molt comú.

En aquest punt el Sr. Candido va indicar que entenia que en qualsevol cas resultava necessari acreditar com s'ha pagat, no essent suficient dir que s'havia fet el pagament.

El Sr. Cecilio exposà que la regularització comptable executada pel Sr. Jose Pablo estava aprovada per la Junta de Propietaris de 4 de març de 2015 i ratificada al mes de desembre. Seguí indicant el perit que la reducció del fons de reserva també estava aprovat per Junta i que a més l'acusat va regularitzar la situació comptable dels clients de cobrament dubtós.

Respecte de la darrera qüestió, el Sr. Cecilio declarà que als comptes de la comunitat s'havien de cancel·lar deutes incobrables que venien de temps enrere. Segons el perit aquesta cancel·lació es va fer a través d'un compte genèric que va globalitzar l'apunt i va fer quadrar els 15.000 euros que es tenien identificats. El Sr. Cecilio opinà que comptablement l'operació es podria haver fet millor, però que el que es va fer va complir amb l'acordat a la Junta.

El Sr. Candido exposà en aquest punt que a causa de la regularització de clients dubtosos es va baixar el saldo de l'administrador i que no es podia acreditar que l'administrador havia pagat 20.000 euros a compte de la comunitat. El perit considerava que els que havien de pagar aquest saldo eren els propietaris de la comunitat, no l'administrador.

El Sr. Cecilio contestà a l'altre perit indicant que la regularització no era una reducció del deute de l'acusat amb la CP perquè no es podia verificar si el saldo de l'administrador era correcte quan es va transferir l'administració al Sr. Jose Pablo.

El Sr. Cecilio incidí en que no discutia que la comptabilitat estès mal gestionada, però afegí que no detectava res irregular. Això era així perquè el perit no apreciava que els saldos originals que va heretar el Sr. Jose Pablo fossin correctes i que per això no es veia cap irregularitat rellevant ni cap perjudici a la comunitat.

Per la seva banda, el Sr. Candido exposà que veia un perjudici a la comunitat perquè la reducció del saldo no estava justificada i perquè l'acusat va aprofitar un acte de regularització de saldos per reduir el saldo de la comunitat cap a ell. El perit afegí que si el que l'acusat pretenia era regularitzar el saldo inicial, el que s'havia de fer hauria estat regularitzar el saldo inicial. El Sr. Candido manifestà que la comunitat pagava al compte de l'administrador, però que els propietaris que no pagaven no havien d'entrar en aquest compte. El perit considerava que si es regularitzava un compte de deutes de propietaris amb el compte de l'administrador es causava un perjudici a la comunitat.

Per altra banda, s'introduí també com a documental el dia de la vista oral les actes de les Juntes de Propietaris de la CP querellant celebrades el dia 29 de juliol de 2019 i el dia 19 de novembre de 2018, la pericial del Sr. Candido, el Llibre Major comptable de la CP querellant, el certificat d'antecedents penals negatiu de l'acusat, més actes de Juntes de Propietaris de la CP querellant, la factura emesa pel Sr. Bienvenido, l'informe confeccionat per aquest, una còpia d'una transferència bancària feta al Jutjat d'Instrucció núm. 12 de Palma, rebuts d'honoraris del Sr. Bienvenido i l'informe pericial del Sr. Cecilio.

SEGON.- Del resultat de la valoració de la prova practicada al judici no resulta acreditat que l'acusat hagi comés un delicte d'administració deslleial, segons s'exposarà a continuació.

L' art. 252.1 CP disposa que " Serán castigados con las penas del artículo 248 o, en su caso, con las del artículo 250, los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado".

Interpretant els elements del tipus del delicte d'administració deslleial, a la STS de 6 de novembre de 2019 estableix que " Conviene recordar que hemos dicho en relación al delito de administración desleal vigente la tiempo de comisión de los hechos, entre otras en STS 655/2014, de 15 de octubre , que los elementos del tipo de administración desleal, están constituidos por: a) El sujeto activo que debe ser administrador de hecho o de derecho -o los socios-, es decir con facultades de gestión con capacidad de obligar a la sociedad por el cargo que ocupa en la sociedad; b) que exista un quebrantamiento del deber de lealtad, el tipo penal habla de abuso de sus funciones, es decir, que desde su posición de administrador disponga fraudulentamente de los bienes o capital de la empresa; c) que como delito de resultado exista un perjuicio evaluable, perjuicio que aunque el tipo no exige que sea directamente a la sociedad, ya que se refiere a los socios, depositarios, cuentas, partícipes, etc.., no cabe duda que tal concreción, integra y comprende un perjuicio a la sociedad concernida; y d) Finalmente, se ha de originar como consecuencia de toda esta actividad un beneficio para el sujeto activo del delito o un tercero.

Asimismo, hemos dicho que la LO 1/2015, en el art 252 recoge el tipo de delito societario de administración desleal del art 295 derogado, extendiéndolo a todos los casos de administración desleal de patrimonios en perjuicio de su titular, cualquiera que sea el origen de las facultades administradoras. Por otro lado, la apropiación indebida, en los supuestos en los que el perjuicio ocasionado al patrimonio de la víctima consiste en la definitiva expropiación de sus bienes, incluido el dinero, si antes se sancionaba en el art 252 ahora se sancionará en el art 253 CP . ( STS 700/2016, de 9 de septiembre )".

En el present cas, segons exposà l'acusació particular al seu informe al final del plenari, la prova de càrrec que fonamentaria la imputació del Sr. Jose Pablo resultaria ser l'informe pericial del Sr. Candido. Per tant, analitzarem les conclusions del perit de l'acusació per tal d'analitzar si de les mateixes es pot determinar que el Sr. Jose Pablo és autor d'un delicte d'administració deslleial.

Hem de recordar que en el supòsit de fet que estem enjudiciant, on el Ministeri Fiscal va sol·licitar l'absolució de l'acusat, s'acusa al Sr. Jose Pablo de quatre conductes concretes, a saber:

- Realitzar una reducció al compte de la comunitat sense justificació per reduir en 20.245'90 euros el deute que tenia amb la comunitat.

- Reduir el fons de reserva de la comunitat en 15.370'51 euros sense motiu.

- Simular un pagament de 10.440 euros a un arquitecte tècnic que havia prestat serveis a la comunitat.

- Carregar a la comunitat una factura d'honoraris d'administrador de Despacho Rivoli sense aportar la factura ni justificar-ho.

- Retenir indegudament la quantitat de 6.282'10 euros del saldo de la comunitat quan va cessar com a administrador d'aquesta, si bé posteriorment va consignar aquest import al compte del Jutjat d'Instrucció núm. 12 de Palma.

Per poder condemnar al Sr. Jose Pablo per la comissió d'un delicte d'administració deslleial no resulta suficient tenir per acreditat que l'acusat va realitzar anotacions comptables o moviments als comptes de la CP querellant de manera incorrecta, sinó que s'haurà de tenir també per acreditat que dites conductes incorrectes es varen executar en el marc d'una acció dolosa destinada a generar un perjudici a la CP en benefici del propi acusat. Això és així perquè el principi de legalitat i d'intervenció mínima que regeix al dret penal exigeix que només es castiguin per la via penal aquells atacs més greus que es produeixin contra els béns jurídics més importants de la societat. Per aquest motiu, s'ha d'establir una línia divisòria entre les conductes generadores de responsabilitat penal i els incompliments de contracte o les negligències de caràcter civil.

En aquest sentit, a la STS de 21 de febrer de 2017 es disposa que " Por último en cuanto a la aplicación solicitada del principio jurídico penal "de intervención mínima" procede recordar en sede teórica la distinción entre dolo penal y dolo civil. En STS. 434/2014 de 3 de junio , se indicaba que: "la línea divisoria entre el dolo penal y el dolo civil en los delitos contra el patrimonio, se sitúa la tipicidad, de modo que únicamente si la conducta del agente se incardina en el precepto penal tipificado del delito de estafa o apropiación indebida es punible la acción, no suponiendo ello criminalizar todo incumplimiento contractual, porque el ordenamiento jurídico establece remedios para restablecer el imperio del Derecho cuando es conculcado por vicios puramente civiles..." En definitiva, la tipicidad es la verdadera enseña y divisa de la antijuricidad penal, quedando extramuros de ella el resto de las ilicitudes para las que la "sanción" existe pero no es penal. Solo así se salvaguarda la función del derecho penal, como última ratio y los principios de legalidad y de mínima intervención que lo inspira.

El primero se dirige en especial a los Jueces y Tribunales. Solo los comportamientos que son susceptibles de integrarse en un precepto penal concreto pueden considerarse infracción de esta naturaleza sin que sea dable incorporar a la tarea exegética ni la interpretación extensiva ni menos aún la analogía en la búsqueda del sentido y alcance de una norma penal. Ello significa que la limitación que la aplicación de este principio supone imponer la exclusión de aquellas conductas que no se encuentran plenamente enmarcadas dentro de un tipo penal o lo que es igual, pretendiendo criminalizar conductas previamente a su definición dentro del orden jurisdiccional competente, para delimitar dentro de él las conductas incardinadas dentro de esta jurisdicción y establecer la naturaleza de la responsabilidad para, llegado el caso, trasladarlas a este orden jurisdiccional limitativo y restrictivo por la propia naturaleza punitiva y coercitiva que lo preside.

El segundo supone que la sanción penal no debe actuar cuando existe la posibilidad de utilizar otros medios o instrumentos jurídicos no penales para restablecer el orden jurídico. En este sentido se manifiesta por la STS. 13.10.98 , que se ha dicho reiteradamente por la jurisprudencia y la doctrina, hasta el punto de convertir en dogma que la apelación al derecho penal como instrumento para resolver los conflictos, es la última razón a la que debe acudir el legislador que tiene que actuar, en todo momento, inspirado en el principio de intervención mínima de los instrumentos punitivos. Principio de intervención mínima que forma parte del principio de proporcionalidad o de prohibición del exceso, cuya exigencia descansa en el doble carácter que ofrece el derecho penal:

a) Al ser un derecho fragmentario en cuanto no se protege todos los bienes jurídicos, sino solo aquellos que son más importantes para la convivencia social, limitándose, además, esta tutela a aquellas conductas que atacan de manera más intensa a aquellos bienes.

b) Al ser un derecho subsidiario que como ultima ratio, la de operar únicamente cuando el orden jurídico no puede ser preservado y restaurado eficazmente mediante otras soluciones menos drásticas que la sanción penal.

Ahora bien, reducir la intervención del derecho penal, como ultima "ratio", al mínimo indispensable para el control social, es un postulado razonable de política criminal que debe ser tenido en cuenta primordialmente por el legislador, pero que en la praxis judicial, aun pudiendo servir de orientación, tropieza sin remedio con las exigencias del principio de legalidad por cuanto no es al juez sino al legislador a quien incumbe decidir, mediante la fijación de los tipos y las penas, cuáles deben ser los límites de la intervención del derecho penal.

Por otra parte, el principio de intervención mínima sólo se entiende cabalmente si se le integra en un contexto de cambio social en el que se produce una tendencia a la descriminalización de ciertos actos -los llamados "delitos bagatelas" o las conductas que han dejado de recibir un significativo reproche social- pero también una tendencia de sentido contrario que criminaliza atentados contra bienes jurídicos que la mutación acaecida en el plano axiológico convierte en especialmente valiosos".

En el cas concret, sembla existir consens entre els dos perits que deposaren al plenari a l'hora de concloure que el Sr. Jose Pablo no va actuar amb la diligència que li era exigible en la gestió econòmica de la CP querellant. Ara bé, en aquest àmbit penal no ens pertoca analitzar dita falta de diligència ni la seva incidència en l'àmbit del compliment dels contractes, sinó si la conducta realitzada pel Sr. Jose Pablo resulta subsumible en el tipus penal pel que s'ha formulat acusació. Segons hem vist, només podríem concloure que l'acusat ha comès un delicte d'administració deslleial si amb la prova practicada es pot assolir la conclusió que els actes de gestió patrimonial de la comunitat duts a terme pel Sr. Jose Pablo varen suposar una disposició fraudulenta d'actius de la comunitat realitzada en perjudici d'aquesta i en benefici de l'acusat.

No apreciem cap d'aquests elements en l'assentament comptable respecte del pagament de la factura del Sr. Bienvenido. Així, fos més o menys correcta la forma de procedir amb l'arquitecte tècnic tan a nivell fiscal com a nivell comptable, el cert és que el propi Sr. Bienvenido corroborà la versió de descàrrec donada pel Sr. Jose Pablo quan declarà al plenari. El testimoni manifestà que va cobrar els seus honoraris mitjançant pagaments a compte en efectiu i que al final de la relació contractual va emetre una factura pel total que havia rebut, sense cobrar cap altra quantitat i coincidint el total cobrat amb l'import de la factura. Aquestes manifestacions descarten totalment la rellevància penal d'aquesta conducta del Sr. Jose Pablo. Respecte del seu valor probatori, no només resulta totalment coherent i creïble l'explicació donada pel testimoni, del que no consta que tingui cap interès en el resultat d'aquest plet i del que no es va apreciar cap element d'incredibilitat en el seu relat, sinó que no existeix el més mínim indici contradient les manifestacions del Sr. Bienvenido.

En segon lloc, el propi perit de l'acusació exposa al seu informe que no té res a dir respecte de la compensació de 6.292'90 euros realitzada pel Sr. Jose Pablo en concepte d'honoraris del Despacho Rivoli. A la pericial s'exposa que aquesta anotació comptable és el resultat de la reducció a zero del saldo que Despacho Rivoli tenia contra la comunitat pels seus honoraris i material d'oficina. El perit considera que aquesta operació resulta correcta i justificada, dirigint el seu anàlisi al pagament dels honoraris del Sr. Bienvenido en aquest punt de l'informe. En conseqüència, el propi perit de l'acusació considera aquesta operació correcta i justificada. No existeix cap altra prova de l'acusació que permeti analitzar una possible rellevància penal d'aquesta operació comptable. Per tant, l'acusació ha quedat buida de contingut en aquest punt.

L'acusació tampoc va concretar de forma clara l'acusació quines eren les dades per les que la retenció de 6.282'10 euros feta per l'acusat resultava penalment rellevant ni al seu escrit de conclusions definitives ni durant el plenari. De l'anàlisi de l'informe del Sr. Candido es pot determinar que aquest saldo és el resultat de la comptabilització dels honoraris del Sr. Bienvenido i Despacho Rivoli al compte Caixa de la comptabilitat de la CP querellant. Quan l'acusat va cessar en el seu càrrec va retenir el romanent al que acabem de fer referència i el retornà mitjançant la seva consignació al Jutjat d'Instrucció núm. 12 de Palma. A falta de més concreció per part de l'acusació, ignorem el motiu pel qual aquesta retenció revesteix els caràcters del delicte d'administració deslleial. En aquest punt recordar únicament que la retenció d'un import per part d'un administrador, encara que sigui incorrecta, o el pagament tardà d'un deute no són conductes que per si mateixes revelin la concurrència d'un dolo penal. Per tot l'exposat, amb la informació de la que disposem, no apreciem cap acte penalment rellevant en aquest punt.

Finalment, resta per analitzar la forma en la que el Sr. Jose Pablo va donar un reflex comptable a la regularització de 35.616'41 euros aprovada per la Junta de Propietaris de la CP querellant. El perit de l'acusació particular no posa en dubte en cap moment que als comptes de la CP existia un saldo de 35.616'41 euros que havia de ser regularitzat. En concret, no resulta controvertit que als comptes de la comunitat existia un saldo en concepte de deutes pendents de cobrament per l'import abans esmentat que, per tractar-se de deutes antics incobrables o indegudament calculats per l'error que existia en la determinació de les quotes de propietat dels membres de la comunitat, havia de ser reduït dels actius de la comunitat. Aquest import consta degudament calculat als documents adjuntats pels perits als seus informes.

L'acusació contra el Sr. Jose Pablo en aquest punt consisteix en apreciar que la forma en que l'acusat va executar la reducció de capitals no només va resultar incorrecta sinó que també provocà un perjudici econòmicament avaluable a la comunitat.

No podem compartir aquesta tesi de l'acusació. Així, l'import restat pel Sr. Jose Pablo als comptes de la comunitat coincideix plenament amb el que havia de ser objecte de regularització. Per altra banda, més enllà de les conseqüències civils que pugui comportar la falta de diligència del Sr. Jose Pablo en la seva gestió dels comptes comunitaris, no apreciem quin és el perjudici real i concret que va patir la comunitat. En aquest sentit, ni consta ni s'ha al·legat per l'acusació que com a conseqüència de la conducta del Sr. Jose Pablo la comunitat patís un detriment dels seus actius o reduís el seu capital. Tampoc consta que el Sr. Jose Pablo aprofités l'operació per obtenir algun tipus de benefici econòmic. En aquest sentit, l'equivocació en el compte on es va realitzar la regularització de cap manera pot ser qualificada per si mateixa una conducta penalment rellevant. Segons hem vist anteriorment, el tipus d'administració deslleial exigeix que l'autor realitzi els actes de disposició patrimonial provocant un perjudici a l'administrat i un benefici propi. Aquest Tribunal, segons acabem d'indicar, no aprecia de quina manera un error en l'elecció dels comptes on imputar la regularització pot omplir els elements del tipus penal d'administració deslleial. Com estem exposant, i segons el nostre criteri, la prova practicada no aporta dades en relació a que l'error de l'acusat generés un concret perjudici real, no només comptable, a la comunitat. Tampoc apreciem com es va beneficiar el Sr. Jose Pablo d'aquesta equivocació. S'exposà pel Sr. Candido que a conseqüència de la forma en que es va realitzar la regularització el deute que l'acusat tenia cap a la comunitat es va reduir. Ara bé, no consta que el Sr. Jose Pablo reclamés alguna quantitat a la comunitat o realitzés algun cobrament a conseqüència de les operacions analitzades.

A més, ni tan sols s'ha pogut determinar degudament si el saldo inicial que va rebre el Sr. Jose Pablo quan va començar a gestionar la comunitat era correcte. Vistos els problemes que existien amb les superfícies dels aparcaments i els crèdits incobrables, sembla raonable pensar que la xifra comptabilitzada quan es va transferir l'administració a l'acusat s'ajustava a la realitat. Per tant, les consideracions del Sr. Candido contra l'actuació del Sr. Jose Pablo resulten també insuficients per ser tingudes com a prova de càrrec contra l'acusat en aquest punt.

A falta d'aquests elements integrants del tipus penal pel que s'ha formulat acusació resulta impossible construir un argument condemnatori contra l'acusat.

De fet, les consideracions del Sr. Candido, independentment de si han de ser compartides o no, es centren en la realització d'un anàlisi tècnic comptable de la forma en que s'havia d'actuar en la gestió professional del balanç de la comunitat. Aquest anàlisi en cap moment sobrepassa l'anàlisi purament civil per tal d'arribar al que és el primer objecte del dret penal, l'anàlisi de la subsumpció d'una conducta en un tipus penal. En canvi, una vegada hem realitzat aquest anàlisi, ni apreciem un dolo en la conducta de l'acusat ni considerem tampoc que els actes realitzats per aquest trobin algun tipus d'encaix en el tipus penal d'administració deslleial, per tot l'exposat fins ara.

D'aquesta manera, no podem més que concloure que no existeixen indicis que la conducta duta a terme pel Sr. Jose Pablo, a més de resultar dolosa, excedís de les normals funcions que l'acusat assumia pel seu càrrec d'administrador i fos en realitat un acte de disposició fraudulenta de béns de la societat que generés un perjudici a la mateixa en el seu benefici.

Per aquest motiu, no podem més que concloure que la prova de càrrec practicada no resulta suficient per tenir per acreditat que l'acusat és autor dels fets que se li imputen. En aquest sentit, s'ha de recordar que el principi de la presumpció d'innocència, promulgat com a dret fonamental a l' art. 24 CE, exigeix que s'adopti aquesta solució. En efecte, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre l'efectivitat del referit article a distintes sentències com la STC 18/2021 de 15 de febrer, on s'estableix que " El Pleno del tribunal recordó en la STC 185/2014, de 6 de noviembre , FJ 3, que la "doctrina de este tribunal ha reconocido que el derecho a la presunción de inocencia es 'uno de los principios cardinales del Derecho penal contemporáneo, en sus facetas sustantiva y formal' (por todas, SSTC 138/1992, de 13 de octubre , y 133/1995, de 25 de septiembre ) y es consciente de la importancia garantista del derecho a la presunción de inocencia, al que considera quizás 'la principal manifestación constitucional de la especial necesidad de proteger a la persona frente a una reacción estatal sancionadora injustificada' ( SSTC 141/2006, de 8 de mayo, FJ 3 , y 201/2012, de 12 de noviembre , FJ 4). Como regla de tratamiento, la presunción de inocencia impide tener por culpable a quien no ha sido así declarado tras un previo juicio justo (por todas, STC 153/2009, de 25 de junio , FJ 5) y, como regla de juicio en el ámbito de la jurisdicción ordinaria, se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena, a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable (entre muchas, últimamente, STC 78/2013, de 8 de abril , FJ 2). El art. 24.2 CE significa que se presume que los ciudadanos no son autores de hechos o conductas tipificadas como delito y que la prueba de la autoría y la prueba de la concurrencia de los elementos del tipo delictivo, corresponden a quienes, en el correspondiente proceso penal, asumen la condición de parte acusadora ( STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3). Como regla presuntiva supone que 'el acusado llega al juicio como inocente y solo puede salir de él como culpable si su primitiva condición es desvirtuada plenamente a partir de las pruebas aportadas por las acusaciones' ( SSTC 124/2001, de 4 de junio, FJ 9 , y 145/2005 , FJ 5). La presunción de inocencia es, por tanto, una presunción iuris tantum de ausencia de culpabilidad 'que determina la exclusión de la presunción inversa de culpabilidad criminal de cualquier persona durante el desarrollo del proceso, por estimarse que no es culpable hasta que así se declare en sentencia condenatoria' ( STC 107/1983, de 29 de noviembre , FJ 2)".

Destacábamos, asimismo, que la eficacia garantista de la presunción de inocencia se despliega ante el juez y frente al legislador, en tanto que el derecho a ser presumido inocente es un derecho subjetivo público con una "obvia proyección como límite de potestad legislativa y como criterio condicionador de las interpretaciones de las normas vigentes" ( STC 109/1986, de 24 de septiembre , FJ 1). En concreto, "el tribunal ha incluido en la configuración constitucional de este derecho la interdicción de las presunciones de los elementos constitutivos del delito ( SSTC 111/1999, de 14 de junio, FJ 3 ; 87/2001, de 2 de abril, FJ 9 ; 267/2005, de 24 de octubre, FJ 4 , y 92/2006, de 27 de marzo , FJ 2). Con independencia de la modalidad delictiva de que se trate, no es tolerable que alguno de los elementos típicos se presuma en contra del acusado, sea con una presunción iuris tantum, que supone una traslación o inversión de la carga de la prueba irreconciliable con el art. 24.2 CE (ya en STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3), sea con una presunción iuris et de iure, ilícita en el ámbito penal desde la perspectiva constitucional, por cuanto prohíbe la prueba en contrario de lo presumido, con los efectos vulneradores de la presunción de inocencia de descargar de la prueba a quien acusa y de impedir probar la tesis opuesta a quien se defiende" ( STC 185/2014 , FJ 3).

De otro lado, desde la STC 44/1989, de 20 de febrero , FJ 2, hemos distinguido entre el derecho a la presunción de inocencia y el principio in dubio pro reo, situando a este último en el momento de la valoración o apreciación probatoria, de modo que "solo entra en juego cuando existe una duda racional sobre la real concurrencia de los elementos objetivos y subjetivos que integran el tipo penal, aunque se haya practicado una prueba válida" ( STC 16/2000, de 31 de enero , FJ 4). Y mantiene que, "con la perspectiva constitucional, el principio in dubio pro reo, 'en tanto que perteneciente al convencimiento íntimo o subjetivo del órgano judicial', ni está dotado de la protección del recurso de amparo, 'ni puede en modo alguno ser objeto de valoración por este tribunal cuando el órgano judicial no ha albergado duda alguna acerca del carácter incriminatorio de las pruebas practicadas'" (así últimamente, STC 147/2009, de 15 de junio , FJ 2, con cita de las SSTC 63/1993, de 1 de marzo, FJ 4 ; 103/1995, de 3 de julio, FJ 4 ; 16/2000, de 16 de enero, FJ 4 ; 209/2003, de 1 de diciembre, FJ 5 ; 61/2005, de 14 de marzo, FJ 4 , y 137/2005, de 23 de mayo , FJ 3).

No obstante, conforme a nuestra doctrina, la regla de juicio que impone el derecho a la presunción de inocencia es muy clara: "se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable" (entre muchas, las ya citadas SSTC 78/2013, FJ 2 , y 185/2014 , FJ 3). Exige, como presupuesto de una condena penal conforme con el art. 24.2 CE , la certeza sobre la culpabilidad del imputado, entendida como ausencia de duda razonable respecto a la concurrencia de todos aquellos extremos relevantes para la condena. En tal medida, la razonabilidad de las conclusiones del juzgador sobre el resultado de los medios de prueba, justificadas a través de la debida motivación, y su suficiencia para condenar son exigencias entrelazadas del derecho a la presunción de inocencia ( SSTC 268/2000, de 27 de noviembre, FJ 9 , y 78/2013 , FJ 2). La existencia de una duda razonable en términos objetivos (o mejor, intersubjetivos) implica una valoración probatoria deficiente y la ausencia de prueba de cargo suficiente y, en definitiva, la vulneración del derecho a la presunción de inocencia. Así ocurrirá, como hemos repetido, si se presentan por el acusado hipótesis fácticas alternativas razonables frente a la hipótesis acusatoria ( SSTC 81/1998, de 2 de abril, FJ 3 ; 155/2002, de 22 de julio, FJ 7 ; 145/2005, de 6 de junio, FJ 5 , y 12/2011, de 28 de febrero , FJ 10). Sin que, por lo demás, pueda haber diferencia cualitativa desde la perspectiva del art. 24.2 CE entre una absolución resultante de una constatación incontestable de la inocencia del acusado y una absolución fundamentada en la ausencia de pruebas suficientes para enervar la presunción de inocencia -por existir una duda razonable- ( SSTC 8/2017, de 19 de enero, FFJJ 7 y 8; 10/2017, de 30 de enero, FJ 4 ; 85/2019, de 19 de junio , FJ 10, y STEDH de 16 de febrero de 2016 asunto Vlieeland Boddy y Marcelo Lanni c. España , § 40)".

De la doctrina acabada de citar es constata, com no pot ser d'altra manera en un estat democràtic, que per poder vèncer la presumpció d'innocència és necessari que durant el judici s'hagi practicat una prova de càrrec suficient per imputar, sense cap dubte raonable, la comissió d'un delicte a una persona. A sensu contrari, quan la prova practicada no sigui suficient per arribar a aquesta convicció, la llei imposa al jutge o tribunal l'obligació d'absoldre a l'acusat. En aquest cas, i segons s'ha exposat anteriorment, aquesta Sala considera que la prova de càrrec practicada no reuneix els requisits necessaris per vèncer la presumpció d'innocència del Sr. Jose Pablo.

Per tot això, hem arribat a la conclusió que, per falta de prova de càrrec practicada en contra per tot el que hem exposat anteriorment, l'acusat ha de ser absolt per la comissió d'un delicte d'administració deslleial.

TERCER.- Una vegada s'ha declarat que no ha quedat acreditat que l'acusat sigui responsable de la comissió d'un delicte d'administració deslleial, no resulta possible fer cap pronunciament favorable a l'acusació respecte la responsabilitat civil derivada del delicte en aquest procés penal.

QUART.- Les costes processals s'entenen imposades per la llei als criminalment responsables de tot delicte, tal i com s'estableix a l' art. 123 CP en relació amb l' art. 240 LECrim. En el present judici, en no haver cap persona declarada criminalment responsable, pertoca la imposició de les costes d'ofici.